RESUM: L’època de la postguerra i el panorama de la narrativa en

aquesta - “Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys

posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la narrativa de
l’època”.

Quan s’acabà la guerra civil al 1939, es vivia amb molta por i la

censura impedia qualsevol manifestació que no fos en castellà. Serà a
la dècada dels seixanta quan començaren a haver-hi manifestacions
d’oposició. Es publicà Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, fet
decisiu en el procés cultural del poble valencià.

Qui no es va veure obligat a exiliar-se va patir el anomenat “exili

interior”, és a dir, que no podia publicar res.

La narrativa de la postguerra no es va poder conrear, ja que aquesta

per a que arribe al públic necessita editorials que tinguen permís i
recursos per a publicar. Haurem d’esperar fins a 1946 per a publicar
en català de forma restringida. Al 1947 es convocaren els premis
Joanot Martorell (de novel·la) i el Victor Català (narrativa curta).

Serà també en l’època dels seixanta quan ja es creen editorials que

aposten econòmicament per la publicació de novel·les catalanes i la
recuperació del contacte amb el públic.

Els nostres narradors van ser figures aïllades, encara que els crítics
han observat tendències que ens permet agrupar-los segons les
influències rebudes.

Hi ha narradors que segueixen la tradició de la novel·la d’anàlisi

psicològica, a la qual incorporaven experiències personals de la
història recent (Mercé Rodoreda, Llorenç Villalonga,...). Altres
escriuen obres realistes, que pretenen donar testimoniatge i
denunciar injustícies socials (Maria Aurelia Campany, Enric Valor,...).
També hi ha narradors caracteritzats per una literatura
imaginativa, on apareixen mons fantàstics, màgia i l’inesperat (Joan
Perucho, Pere Calders,...) i d’altes preocupats per assajar
procediments innovadors (Manuel de Pedrolo).

Patricia Benavente Domenech 2n batx. A