IMATGE IES Baix Penedès

LA PERCEPCIÓ I EL COLOR
EL COLOR ÉS LLUM

Isaac Newton va ser el primer en demostrar

que el color és llum. Dins d'una habitació, a
les fosques, va fer passar un fil de llum solar
a través d'un prisma de cristall triangular.

Posteriorment, Thomas Young, amb sis

llanternes, cada una d'un color del espectre,
va demostrar que la llum es podia
simplificar en tres colors bàsics o primers:
blau-violeta, vermell i verd, la mescla dels
quals ens dona la resta dels colors.
Més endavant, James Clerk Maxwell, físic
escocès, va demostrar que la llum és una
forma d'energia propagada per dos camps,
un elèctric i un altre de magnètic, que, com
els raigs X, la ràdio o el radar, es transmet a
gran velocitat, en línia recta i formant ones.
La distància entre les crestes de les ones es
mesura en nanòmetres. L'ull humà tan sols
és capaç de percebre les ones que oscil·len
entre 380 i 720 nm.
Per altra part, Heinrich Hertz va
aconseguir produir llum amb totes les seves
propietats, mitjançant la formació d'ones
electromagnètiques.

1
IMATGE IES Baix Penedès

L'ULL I LA VISIÓ

L'ésser humà percep la llum i el color gràcies a les característiques de l'ull (el brau, tant
sols veu en blanc i negre, mentre que la major part d'insectes veuen més colors que
nosaltres, ja que la seva estructura ocular és diferent).

L'ull conté unes cèl·lules bipolars situades en la retina, que actuen com fotoreceptores
Capten la longitud d'ona de la llum i la codifiquen en senyals elèctriques, que són
enviades al cervell a través del nervi òptic. Aquestes cèl·lules contenen 120 milions de
bastons sensibles a la llum i 6 milions de cons sensibles al color, cons que poden ésser de
tres tipus, orientats, cada un d'ells cap a la longitud d'ona d'una llum primigènica: vermella,
blau-violeta i verda.

Si fixem la mirada en un punt i, observem els laterals, percebrem la llum i l'ombra, però
no el color. Això es degut a que els cons tan sols estan en la part frontal de l'ull.

EL COLOR: REFLEXIÓ I REFRACCIÓ

La llum i la visió són dos dels tres factors

que intervenen en la percepció del color. El
tercer és la composició química de les
superfícies que, segons la seva naturalesa i
propietats, absorbeix i reflexa els colors o
els transmet, és a dir:

• Superfície opaca: absorbeix la llum i reflexa totes o part de les seves longituds d'ona.
• Superfície transparent: els raigs de llum travessen el cos sense patir cap alteració.
• Superfície transparent acolorida: certes longituds d'ona queden detingudes i, tan
sols passen les que coincideixen amb el color del cos.
• Superfícies translúcides: els raigs multipliquen les seves direccions difuminant el
color.

2
IMATGE IES Baix Penedès

COLOR LLUM

Síntesi additiva o suma de llum. Les tres

llums primàries ens dona la llum blanca.

• Llums primàries: (projecció de

llums).
• Verda, vermella i blau-violeta.

• Llums secundàries:
• llum vermella + llum verda =
llum groga.

• llum verda + llum blau-violeta

= llum cyan.

• llum blau-violeta + llum

vermella = llum magenta.

• Llums complementàries
Són aquelles que quan es mesclen produeixen una llum blanca o gris clara.

3
IMATGE IES Baix Penedès

• llum groga (vermell + verd) és complementària de la llum blau-violeta.

• llum magenta (vermell + blau-violeta) és complementària de la llum verda.
• llum cyan (blau-violeta + verda) és complementària de la llum vermella.

COLOR PIGMENT (Mescla sostractiva)

Mescla sostractiva: quan barregem colors pigment. Cada cop ens allunyem més del blanc.

• Colors primaris
• groc, magenta i cyan

• Colors binaris o secundaris

• groc + magenta = vermell

• magenta + cyan = blau-violeta

• cyan + groc = verd

• Colors complementaris
Es formen amb un color primari i un secundari (obtingut de la mescla dels dos primaris
restants). Si els barregem entre sí, obtindrem un gris molt fosc.

4
IMATGE IES Baix Penedès

• groc + blau-violeta (cyan + magenta) = gris fosc

• cyan + vermell (groc + magenta) = gris fosc
• magenta + verd (cyan + groc) = gris fosc

La diferència entre les llums complementàries i els colors complementaris està en el

resultat de la seva mescla: llum blanca o grisa clara en les primeres i color negre o gris
fosc en els segons.

EL COLOR DELS OBJECTES

• Color local
És el color dels objectes, ja sigui natural o artificial.
• Color de l'atmosfera
Si bé és cert que no veiem de quin color és, si que podem apreciar els canvis
cromàtics que es produeixen en funció de la llunyania o proximitat del que veiem.
Quan més lluny estan, més blavosos. A contrallum es tornen grisosos. Els primers
plans són més clars i lluminosos.
La llum de l'albada és més blavosa i nítida; la seva longitud d'ona és més llarga que
cap al tard. A la posta de sol, un paisatge es torna més torrat i calent.
• Color tonal
El color tonal és el conjunt de variacions que pateix un color propi o local per efecte
de la llum. El color tonal està modulat per les característiques de la seva forma i les
diferents tonalitats de llum i ombra.
• Color reflexat
Quan dos o més objectes de diferents colors són il·luminats per una mateixa llum
lateral, els colors es reflexen entre ells.
Aquest recurs pot servir per accentuar volums o suavitzar contrasts, però no cal
abusar-ne.
• El color depèn de la il·luminació
Quan la font de llum que il·lumina els objectes és de color, es produeix una mescla
amb el color local dels mateixos. Els objectes il·luminats amb diferents llums de
colors canvien la seva tonalitat al barrejar-se amb la llum.

QUALITATS DEL COLOR

• El to
El to és el nom específic de cada color. Així doncs, són tons tots els colors que
coneixem, inclòs les seves mescles.
A vegades també s'utilitzen altres termes per parlar de to: matís, tint, color o croma.

• El valor
El grau de lluminositat que té un color es mesura en funció del seu apropament al color
blanc o al negre.
El valor tonal és, la quantitat de blanc que conté la mescla d'un color (el rosa té més
valor que el vermell).

5
IMATGE IES Baix Penedès

Els colors blanc i negre, més els grisos que sorgeixen de les seves mescles, s'anomenen
colors neutres.

• La intensitat
És el grau de puresa d'un color. S'anomena també saturació.
Un color té més intensitat a mesura que siguin menys els colors que composen la seva
mescla i quan s'assemblin més als colors bàsics.
Qualsevol color perd saturació o intensitat si li afegim el color gris a la seva composició:
el to perd puresa i el seu grau d'intensitat serà més petit.

ELS COLORS TERCIARIS I QUATERNARIS

Quan mesclem un color primari amb un dels secundaris adjacents, apareixen els colors
terciaris, és a dir, que el primari estigui contingut en la mescla que composa el secundari.

• groc + verd (groc + cyan) = terciari verd groguenc

• groc + taronja ( magenta + groc) = terciari groc ataronjat
• blau + violeta (cyan + magenta) = terciari morat
• blau + verd ( groc + cyan) = terciari blau verd
• magenta + violeta (magenta + cyan) = terciari magenta violeta
• magenta + taronja (magenta + groc) = terciari vermell

Colors quaternaris
Són els derivats de mesclar un primari
amb un dels dos terciaris adjacents, és a
dir, que el terciari contingui al primari.

Colors quinaris
Surten de la mescla d'un secundari amb
els seus terciaris adjacents.

Mescles ternàries
La major part dels colors que ens
envolten, especialment els de la natura, no
presenten estats purs d'intensitat i valor,
sinó que estan formats per diferents
proporcions de croma, valor i saturació.

6
IMATGE IES Baix Penedès

ESCALES CROMÀTIQUES I ACROMÀTIQUES

Entenem per modulació qualsevol variació amb la que es modifiqui un mateix color, sigui
en el to, el la saturació o en la lluminositat.

Quan la modulació d'una, de dos o de tres

constants s'efectua amb successions
d'intervals regulars i continus, es diu que
la modulació es produeix per escala. Hi ha
escales cromàtiques i escales acromàtiques.
• Escales cromàtiques: Són les
dels colors pròpiament dits: tons o
colors.
• Escales acromàtiques: Sense
color, escala de grisos.
• Escala cromàtica monocroma:
Quan afecta a un sol to.
• Escala cromàtica policroma:
Quan la modulació es refereix
simultàniament a varis tons.

ESCALES MONOCROMES
Podem modelar un to mesclant-lo amb
altres colors, variant la saturació o la
lluminositat, o bé variant simultàniament
ambdues constants, saturació i lluminositat,
o sigui el valor.
• Escala de saturació, o escala del
blanc; quan afegim color al blanc
per aconseguir certa saturació.
• Escala de lluminositat, o escala
del negre; quan el color saturat se
li afegeix negre.
• Escala de valor, o escala de
grisos; quan el to saturat es
barreja simultàniament amb blanc
i negre, es a dir, gris.

7
IMATGE IES Baix Penedès

SUBDIVISIÓ DE LES ESCALES MONOCROMES

Cada escala cromàtica es

divideix, en relació amb el seu
contingut en:
• Escala alta, quan
s'utilitzen les
modulacions de valor i
de saturació que
contenen molt blanc -
valors clars,
composicions molt
lluminoses-.
• Escala baixa, quan
s'utilitzen les zones de
valor i lluminositat que
contenen molt de
negre -valors foscos,
ombres...-.

• Escala mitja, quan s'utilitzen les modulacions que no s'allunyen molt del to
saturat i pur del color.
• Escala major, quan els intervals de modulació són molt amplis i, per tant, el
contrast que s'origina resulta més fort: per a obtenir una composició en escala

8
IMATGE IES Baix Penedès

major, són necessaris, almenys, intervals de tres valors...

• Escala menor, quan no hi ha interval o és menys ampli, i resulta una gradació
dels valors més homogènia i harmònica: l'interval és d'un o dos graons.

La claredat i foscor s'ha relacionat sempre amb el sentit de dalt i baix: és la natura la que
ens ha acostumat a veure la claredat en la part superior i, la foscor, per sota nostre.

ESCALES POLICROMES

O escales de tons, són les gammes de variacions de dos o més tons. Escales policromes
són les seccions horitzontals del sòlids del color i del cercle cromàtic. La sèrie més
complerta i més perfecta de les modulacions dels tons del color la proporciona la gamma
espectral, que s'obté amb la refracció prismàtica de la llum blanca.

ESCALA ACROMÀTICA

Anomenem escala cromàtica, o sense color, a la modulació del gris.

Ostwald va ser el primer que va anomenar el blanc i el negre com a colors acromàtics, ja

9
IMATGE IES Baix Penedès

que no són pròpiament color, doncs:

• El blanc i el negre no existeixen en l'espectre solar.
• El negre és necessari per a la descomposició de la llum blanca -monocromàtica- en
l'espectre policrom, gamma de tots els colors cromàtics.
• El blanc és el color màxim, que resulta de la síntesi de totes les radiacions de color que
composen la llum blanca -síntesi additiva-.
• En l'ús dels colors pigments -síntesi sostractiva- el negre és el màxim valor cromàtic -
encara que per si mateix sigui monocromàtic-, doncs s'obté per la superposició de tots
els pigments de color; el blanc, a la vegada, equival a l'absència de tot color.
• En el fenomen de la reflexió i de l'absorció de la llum en els colors blanc i negre, en el
blanc hi ha reflexió total de totes les longituds d'ona que composen la llum blanca; en
canvi, en el negre, hi ha una total absorció. Mentre que, en qualsevol altre to cromàtic,
hi ha una reflexió o absorció parcial.

LA MÈTRICA DEL COLOR

Els diferents aspectes de la modulació d'un color s'indiquen, habitualment, a partir dels
termes corresponents a les tres constants de totes les nostres sensacions del color:
• To
• Saturació
• Lluminositat

Sistemes de classificació:

1. El doble con de Guillermo Ostwald

2. El sòlid d'Albert Munsell
3. El cub d'Alfred Hickethier
4. El triangle CIE - Commission Internationale de l'Éclairage

EL DOBLE CON DE GUILLERMO OSTWALD

10
IMATGE IES Baix Penedès

• Construït per dos cons de base comú.

• Sobre una circumferència comú a ambdues bases, es disposen 24 tons de color.
• El pas del blanc al negre s'efectua a través d'una escala de grisos.

EL SÒLID D'ALBERT MUNSELL

• Constituït per una espècie d'esfera en
què, cada un dels tons, correspon a
un pla semicircular, acoblat a l'eix
vertical gris.
• Sobre la circumferència horitzontal
del sòlid, el camp dels colors
espectrals, els tons, està dividit en 10
sectors iguals i, cada sector, a la
vegada, en uns altres 10 subsectors.

EL CUB D'ALFRED HICKETHIER

11
IMATGE IES Baix Penedès

• És un cub o hexàedre regular recolzat en un dels seus vèrtex.

• La diagonal que uneix els dos vèrtex oposats sobre el que és recolza el sòlid, forma
l'escala de grisos, amb el blanc i el negre a cada extrem.
• El groc, el magenta i el cyan, es troben en l'extrem de les arestes que parteixen del
blanc. Els colors secundaris, estan en l'extrem de les arestes que deriven del negre.
• Cada aresta es divideix en 10 parts ortogonals.
• El sòlid té 1.000 subdivisions iguals, corresponents a mil modulacions diferents de
color.
• Cada color queda determinat per tres xifres, la primera, ens indica la quantitat de
groc, la segona, la quantitat de magenta i l'última, la quantitat de cyan, continguda
en cada una de les mescles.

EL TRIANGLE CIE - COMMISSION INTERNATIONALE DE L'ÉCLAIRAGE-

• Per a una mesura objectiva del

color, la Comissió Internacional
de la Il·luminació, va proposar un
sistema de valoració dels colors,
derivat directament de la seva
posició en l'espectre
electromagnètic de la llum blanca.
• Segons la longitud d'ona de cada
color, la línia de la seva
representació numèrica agafa la
forma d'una corba que pot
inscriure's en un triangle quasi bé
equilàter -d'aquí ve la seva
denominació de triangle CIE-
• El sistema es complerta amb 16
corbes de saturació.

• La lluminositat no està representada en aquesta representació bidimensional de les

tonalitats cromàtiques.
• Els colors del triangle CIE, es classifiquem com colors llum, en quan s'utilitza la
corresponent longitud d'ona com a criteri discriminador. És evident, doncs, que cap
dels colors pigment de que disposem, no podran tenir la puresa, és a dir, la màxima
saturació indicada en la classificació espectral del triangle CIE.

LES MESCLES ÒPTIQUES

12
IMATGE IES Baix Penedès

L'ull humà sempre veu per síntesi additiva, és a dir, les mescles es produeixen en la retina
com si es tractés del color llum. A més, la major part de vegades les imatges gràfico-
plàstiques
contenen síntesis additives o òptiques, junt a mescles sostractives o matèriques. Si a això hi
afegim que, freqüentment es produeixen efectes de <<contrasts simultanis>> o
induccions d'un color o un altre, resulta realment difícil d'establir quin tipus de mescla
específica es produeix en cada ocasió.

MESCLES ÒPTICO-SOSTRACTIVES

Són les mescles de color produïdes mitjançant capes transparents (tons vidrats, làmines
de color superposades o vidres acolorits com les vidrieres). També es produeixen quan
ajuntem diferents llums acolorides sobre objectes de color o quan observem objectes o
imatges a través de vidres acolorits.

MESCLES ÒPTICO-PARTITIVES

Aquest tipus de mescles sorgeixen per la fusió de punts de colors en la retina (el
<<puntillisme>>, a finals del segle XIX, va desenvolupar la idea d'aplicar petites
pinzellades de colors sobre una superfície, deixant que aquests es barregessin a l'ull.
George Seurat. Mètode anomenat també <<divisionisme>>.
Roy Lichtenstein, entre 1960 i 1964, va treballar per juxtaposició de colors.

El resultat d'aquests tipus de mescles depèn del format de les partícules o taques de color i
de la distància a l'ull. L'ull percep i envia aquesta informació a la retina, estimulant els
cons i els bastons, i fent que aquests colors es barregin.

INTERACCIÓ DEL COLOR

Sempre que l'ull veu un color, inconscientment, en sorgeix un altre que completa el cercle
cromàtic; és l'anomenada necessitat òptica de generalitat o recerca de la tonalitat. És a dir,
si observem fixament un color vermell durant mig minut i, ràpidament posem la vista a una
superfície gris o blanca, veurem els color verd. Amb el vermell i el verd queden
representats els tres primaris i amb ells, la totalitat del color

Aquesta necessitat de totalitat, sorgida del cansament ocular, produeix fenòmens òptics de
contrast.

El fet de que un color estigui al costat d'un altre, ja sigui superposat com en el cas de les
mescles òptico-sostractives, o juxtaposat, com passa en les mescles òptico-partitives,
produeix alteracions visuals en les qualitats del color. Aquestes alteracions poden ser de
to, de valor o d'intensitat.

RELATIVITAT DEL COLOR EN FUNCIÓ DEL FONS

• Alteracions del to

13
IMATGE IES Baix Penedès

Un mateix color superposat en diferents fons, altera la seva aparença donant la

sensació de que es tracta de tons diferents.

• Alteracions del valor

Qualsevol color variarà la seva claredat en funció del fons. Si és més fosc, semblarà
més clar, mentre que si el fons és més clar, el mateix to es veurà sensiblement més
fosc.

• Alteracions de la intensitat
Sempre que formem contrast entre tons més saturats i d'altres menys saturats,
alterem la intensitat o saturació del to superposat.

CONTRAST SIMULTANI I CONTRAST SUCCESSIU

Aquests fenòmens sorgeixen per la necessitat de totalitat i generalitat de l'ull.

• Contrast simultani: Quan mirem fixament un cercle durant trenta segons,

comencen a aparèixer pel costat d'aquest, formes de mitja lluna del color
complementari a l'observat, que es van movent.
• Contrast successiu: Un cop s'ha produït un contrast simultani, és a dir, quan l'ull ja
està cansat, mirarem sobre una superfície blanca o grisa, i apareixerà el color
complementari que buscàvem.

PERSISTÈNCIA DEL COLOR

Quan mirem una llum intensa, l'ull queda encegat i tarda un temps en recuperar-se, doncs es
manté una taca en la retina que ens impedeix veure-hi amb claredat.
Quan observem un color fins que la vista es cansa, també es produeix un efecte de
persistència del color òptic que manté el rastre del contracolor, o color reclamat durant un
temps.

Les cèl·lules fotoreceptores situades en la retina de l'ull (cons i bastons) estan preparades
per rebre un dels tres tons primaris. Quan mirem fixament una superfície groga, les
cèl·lules sensibles a aquests color es cansen i deixen d'actuar.

Si desviem la mirada a una zona blanca (integrada per magenta, groc i cyan), tan sols es
produeix la mescla del cyan i el magenta, és a dir, el color violeta que veiem, el contracolor
o complementari. Per tant, es pot dir que la persistència del color es produeix per un
fenomen fisiològic.

HARMONIA I CONTRAST

El color exerceix, sobre la persona que l'observa, una acció triple:

• Poder d'impressionar, cridant l'atenció de l'espectador.
• Poder d'expressió, expressa un significat i provoca una emoció.

14
IMATGE IES Baix Penedès

• Poder de construcció, ja que té un significat propi, adquirint un veritable valor

de símbol, capaç de construir per sí mateix el llenguatge comunicatiu d'una idea.

Podem utilitzar aquest triple poder expressiu del color utilitzant dues formes compositives:
una, que anomenarem harmonia, i l'altre, que s'acostuma anomenar contrast. Aquests dos
termes s'utilitzen per indicar tot el camp operatiu dels colors. A cop d'ull, tenen un sentit
oposat, però en la pràctica, no són més que dues formes diferents per indicar una mateixa
base d'acció.

Harmonitzar colors, significa ordenar els valors cromàtics d'una composició segons
determinades proporcions entre to i superfície, entre poder expressiu i significat, etc.
Harmonitzar significa, doncs, coordinar els diversos valors que el color pot anar adquirint
en una composició i, per tant, provocant també, les diferents formes de contrast.

Les principals formes de contrast, generalment considerades com a mitjans òptics de

l'expressió cromàtica harmònica, són set:
• Contrast de to: s'utilitza entre tons cromàtics diversos; el més fort el
proporcionen els colors base utilitzats sense modulacions intermèdies.
• Contrast de blanc i negre: propi del clar-fosc entre els tons acromàtics del blanc,
del negre i del gris.
• Contrast de saturació: prové de la modulació d'un to saturat, pur, modulat amb
blanc, amb negre, amb gris o amb un color complementari. Podem aconseguir
efectes de lluminositat, brillantor, puresa i calor d'un to.
• Contrast de superfície: prové de les sensacions de cada color, quan aquest
ocupa un espai determinat.
• Contrast simultani: produït per la influència que exerceix cada to en els altres.
• Contrast entre colors complementaris: és el millor efecte de contrast: Ofereix
innumerables possibilitats d'equilibri -contrast i harmonia-. Convé graduar be la
lluminositat, utilitzant un color pur i l'altre atenuat en el valor ascendent o
descendent.
• Contrast entre tons càlids i freds.

TONS CALIDS I TONS FREDS

El calor d'un to depèn de les sensacions sentides per l'home en la visió dels colors.
El calor d'un to és relatiu:
• El magenta sembla fred respecta a l'ataronjat, però sembla calent respecta el blau.

S'anomenen colors càlids o calents, els que resulten de les mescles groc-vermell; i
s'anomenen colors freds, els que resulten de les mescles verd-blaves.

Els colors càlids tenen una capacitat d'expressió i una força diferent dels colors freds.
Podem aplicar-les-hi diferents significats: assolellat, opac, estimulant, dens, terrenal,
proper, pesat, sec. Donen sensació de lluminositat, d'alegria, gravetat, de malenconia, de
tristesa...
• Als colors freds: ombrívol, transparent, clamant, diluït, aeri, llunyà, lleuger, humit.

15
IMATGE IES Baix Penedès

DIFERÈNCIA COM A SUPERFÍCIE

També és precís equilibrar les sensacions derivades per cada color, adequant-lo cada un, a
l'espai que ha d'ocupar: menys espai pels colors càlids, que tendeixen a expandir-se més i
que tenen més vida i més força; més espai pels colors freds. Basant-se en la lluminositat de
cada to, Newton va establir diferents exponents de proporcionalitat.

DINÀMICA DEL COLOR

Els colors ens poden donar sensació de moviment:

dinàmica del color.
• El groc és excèntric, tendeix a expandir-se, a
envair l'espai circumdant.
• El vermell, és més aviat estàtic, fix, o sigui,
tendeix a l'equilibri en sí mateix.
• El blau és concèntric, tancat sobre sí mateix,
fa buit, indica profunditat i llunyania

• .El groc avança sempre; els colors més

foscos, es retrauen.
• Els colors clars i freds s'eixamplen i
s'eleven; els colors foscos i calents
baixen, pesant, tanquen, oprimeixen.
• Una escala dinàmica dels colors
situaria l'ataronjat com el color més
proper, seguit del vermell, el groc, el
verd i , finalment, el cyan. Tan sols el
verd i el violeta revelen molt poca
dinàmica, mantenint una posició mitja
entre els colors càlids i els freds.

Per tant:
• La dinàmica dels colors disminueix quan augmenta la il·luminació o quan enfosquim afegint
el gris.
• Un color fred, com el cyan o el verd, però saturat, pot passar davant d'un groc o d'un vermell si
estan enfosquits, si no són purs.

16
IMATGE IES Baix Penedès

CONTRAST SIMULTANI

En el fenomen del moviment dels colors en l'espai, participa també una acció de moviment
intern de les sensacions de cada un dels tons. Aquest fenomen adquireix una gran
importància en el camp gràfic, per què d'ell depèn la solució dels problemes referents a la
visibilitat i llegibilitat dels colors.

D'aquí deriven algunes observacions interessants:

1. Un color al costat del seu

complementari sembla més accentuat,
brillant i bonic; però, al mateix temps, la
visualització dels dos tons es fa difícil.
Podem corregir aquests fenomen fent
que, un dels dos colors sigui molt més
clar o, barrejant una petita proporció d'un
amb l'altre.

2. Un color sobre negre sembla més

accentuat, brillant i cridaner; sobre
blanc, tendeix, en canvi, a ser més
deslluït, menys evident, per què
queda més il·luminat i dispers els
seu to degut a les radiacions que
reflexen els suports blancs.

3. Un gris al costat d'un color, tendeix a agafar el to complementari d'aquest mateix

color.

VISIBILITAT DELS COLORS I LES FORMES (gradació de visibilitat)

17
IMATGE IES Baix Penedès

• Els colors groc i blau -cyan-, són els

que millor es llegeixen a distància.
• De lluny, veurem primer el contrast
groc-negre. El contrast blanc-negre té
un valor mig.
• La visibilitat del contrast vermell-
verd és escassa -irrita l'ull per l'acció
simultània de dos complementaris-, i
poquíssima la del verd-blau.

COLOR I MEMÒRIA

El color o el record que guardem dels colors i de les formes expressades mitjançant ells,
sembla que depèn, principalment, del contrast de la il·luminació: com més il·luminació,
tenim un record més viu del que hem vist:

• El groc és, doncs, el color que més recordem com a color, a pesar de que només
garantitza un record mínim de les formes representades per ell.
• El blau, en canvi, bona memòria per les formes i escassa visibilitat pel color, encara
que les seves radiacions posseeixin el camp màxim de visibilitat en la retina.
• En el vermell, especialment en el magenta, les dues memòries s'equilibren.
• El verd té una memòria mitja en els dos casos.

18