HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA IES Baix Penedès

ELS PRECURSORS DE LA FOTOGRAFIA MODERNA

1.1. ELS FONAMENTS TÈCNICS PEL DESENVOLUPAMENT DE LA

FOTOGRAFIA ENTRE 1900 I 1918

El període comprés entre els anys 1900 i 1918 constitueixen per a la fotografia el pas de les
tradicions del segle XIX a les innovacions del segle XX. Realment podem afirmar que, el
segle XIX va durar més del que calia. Es va iniciar el 1789 i va acabar el 1914. El
naixement d’aquest mitjà està històricament connectat amb la democratització de la
societat, iniciant-se amb la Revolució Francesa. Els inventors de la fotografia estaven molt
més interessats a trobar un procediment mecànic de reproducció que a crear un nou mitjà
d’expressió artística.

Per aquest motiu no ens hem d’estranyar que la tan esperada tècnica d’impressió
fotogràfica fos apreciada com una simplificació del procés de reproducció en comparació
amb la pintura. Cal notar que durant bastant temps la pintura tenia caràcter de model. Els
esforços dels fotògrafs per a imitar a la pintura eren molt vius entre principis de segle i
la Primera Guerra Mundial, però en aquest període, també es van fer les primeres
contribucions fonamentals per al coneixement de les característiques pròpies de la
fotografia.

No fou fins el 1918 que es va assentar una base àmplia per al desenvolupament adequat del
mitjà. En el període 1900-1918, l’equip tècnic dels fotògrafs estava format per càmeres,
plaques i pel·lícula en rodet. Per als treballs professionals se solien utilitzar càmeres de
gran format, que permetien un enfocament exacte i la contemplació del motiu en el vidre
mat. A vegades, la necessitat de treballar amb trípode no era considerada un inconvenient,
ja que en aquella època, els temes seleccionats eren generalment de caràcter estàtic.

Les millors càmeres tenien una construcció molt elaborada, motiu pel qual alguns models
encara es coneixen avui en dia, en versions posteriorment millorades. El 1899, Valentin
Linhof va construir la primera càmera del tot metàl·lica, amb suport basculant, és a dir,
un predecessor de les càmeres de la marca Linhof que avui encara utilitzen molts fotògrafs
professionals. Cal també anomenar la càmera rèflex plegable Mentor, produïda el 1913
per Goltz i Breutmann.

En aquella època també van ser molt buscades diferents tipus de càmera més lleugeres.
Gràcies a un simple visor directe, aquestes construccions permetien fotografiar amb la
càmera a la mà sense cap problema. Entre els models més típics tenim la càmera
Voigtländer-Bergheil de 1905 i la càmera Goerz-Anschütz de 1907 (les dues per a
plaques de 9 x 12 cm.).

En la categoria de càmeres per a pel·lícula de rodet, els models Eastman Kodak, de

Rochester, van mantenir una certa avantatge en el període de 1900 a 1918. Després de les
primeres càmeres Kodak de pel·lícula de rodet, al 1898 apareix en el mercat el primer
model de la sèrie Folding Pocket Kodak, que poc temps després va ser ampliada amb

1
HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA IES Baix Penedès

moltes variants. La reducció del pes de la càmera, un visor indirecte, generalment amb
un maneig ràpid, així com una reserva de sis, vuit, deu i dotze fotografies, auguraven
unes possibilitats completament noves en l’art de la reproducció de la realitat. La producció
de l'Autographic Kodak Special de 1916, va constituir una gran millora dins la sèrie de
càmeres plegables. Es va utilitzar per primera vegada el principi del visor acoblat.

Per als clients menys exigents, Eastman Kodak, al 1900 va produir una càmera més
senzilla, la Box Brownie, per a sis fotografies. Van tenir continuïtat en tota una sèrie de
models que es van vendre amb molt d’èxit durant vàries dècades.

El desenvolupament de l’òptica també va influir de manera fonamental en la millora de la

tècnica fotogràfica. Poc després de començament del segle s’utilitzaven objectius de gran
nitidesa i lluminositat bastant alta.

Per a tenir consciència de les possibilitats dels fotògrafs d’aquella època, hem de mencionar
que el material fotogràfic tenia molt poca sensibilitat.

1.2. LA <<FOTOGRAFIA ARTÍSTICA>> I LES INFLUÈNCIES

IMPRESSIONISTES A PRINCIPIS DE SEGLE

Durant la primera dècada del segle XX la major part dels fotògrafs s'esforçaven per
aconseguir una més gran aproximació als fenòmens pictòrics.

A partir de 1854, trobem grans fotògrafs que caminaven cap aquesta direcció: O.G.
Rejlander, sovint qualificat com <<el pare de la fotografia artística>> , o Henry Peach
Robinson, consideraven que la imitació de la pintura suposava un ideal absolut. En alguns
països com Anglaterra i Estats Units, es va arribar a parlar de <<pictoralisme>> per
designar aquesta tendència fotogràfica.

Paral·lelament a les transformacions en el camp de la pintura, van anar canviant els ideals
de la fotografia. L'Impressionisme, corrent estilística d'aquesta època, també es va veure
afavorida per la fotografia.

Com que els impressionistes solien representar unes impressions instantànies semblants a
les captades per la fotografia, havien de simplificar la tècnica pictòrica. Amb l'ajut de la
càmara, els impressionistes van estudiar les canviants condicions de la llum en la natura,
aconseguint donar un subtil tractament de pertinença atmosfèrica a la seva obra.

Ara bé, encara que les pintures fossin inspirades per la fotografia, finalment, aquestes es
diferenciaven per la nitidesa i riquesa de detalls.

Per altra part, els fotògrafs artístics es guiaven per un ideal pictòric, tendien a distanciar-
se de les característiques típiques de la fotografia. Aquestes tendències quedaven plasmades
en la tècnica fotogràfica.
• L'artista desenfocava expressament l'objectiu de la càmara.

2
HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA IES Baix Penedès

• Utilitzaven el trípode, fent-lo oscil·lar lleument poc abans d'accionar

l'obturador.
• Col·locaven davant de l'objectiu una placa de vidre, untada lleugerament
amb vaselina, a fi de treure’n claredat.
• També aprofitaven els defectes dels materials de l'època per aconseguir els
efectes òptics desitjats.

(Les plaques i els carrets no estaven protegits contra la formació de reflexos -que
s'originaven en la capa sensible per la reflexió de la llum en els límits entre la placa i
l'aire-. D'aquesta manera, en els motius amb forts contrasts o els contrallums, els
reflexos actuaven produint un efecte de subtil aurèola).

Les intervencions d'aire impressionista en la fotografia, eren més paleses en la tècnica del
positivat. Els artistes preferien treballar amb materials fabricats per els mateixos
(impressions nobles) en lloc d'utilitzar els papers fotogràfics produïts per la indústria.

Reben el nom d'impressions nobles els resultats d'uns complexos processos de

reproducció:
• Relleus de rentat: el paper estava impregnat d'una capa de coloides orgànics,
als quals s'afegien sals de bicromatat, i això provocava que els punts
impressionats fossin insolubles, mentre que la superfície no impressionada
s'eliminava amb aigua calenta.
• Procés de carbó: Afegint al coloide uns pigments insolubles o també carbó
finíssim.
• Foto-aiguatinta: el coloide utilitzat era la goma aràbiga.
• Bromoli: a partir del 1907 va adquirir gran rellevància. Es partia d'una capa
normal de bromur de plata sotmesa a un bany especial. Es feia que l'aigua
penetrés en la capa de gelatina, admetent més aigua en les zones
originàriament més clares, és a dir, que ja no tenien compostos de plata. Un
cop eliminades les gotes d'aigua de la superfície, es cobria el paper mullat
amb una pintura grassa, la qual s'adheria a les diferents zones de la superfície
proporcionalment al seu contingut d'aigua. D'aquesta manera, la imatge
impressionada tornava a ser visible.

Gràcies a aquests procediments d'impressions nobles, era possible reduir la nitidesa dels
contorns, conferint a la imatge un efecte boirós, inclòs en els detalls més petits. D'altra
banda, es va concedir un alt valor a tots els suports utilitzats pels pintors. Totes aquestes
qualitats van contribuir a que la fotografia donés la impressió de pintura.

Els fotògrafs estaven indignats amb l'aparició dels dispositius automàtics, del clic. Per tant,
els veritables aficionats en la fotografia, preferien utilitzar aquests complicats sistemes
d'impressió noble. A primera vista, era possible distingir una fotografia artística d'una
simple instantània de record.

Alguns fotògrafs consideraven el negatiu com un instrument bàsic de suport, mentre que
el treball que realitzaven amb el positiu era una autèntica activitat creadora. En aquesta

3
HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA IES Baix Penedès

<<etapa principal>> també s'efectuaven intervencions manuals, com el recobriment de les

parts no desitjades del negatiu, amb un colorant vermell, o bé, completant la imatge amb
detalls dibuixats a mà.

Per tant, els materials de còpia utilitzats per a les impressions nobles, resultaven molt
difícils de reproduir, de manera que tota còpia d'un sol negatiu constituïa,
pràcticament, un únic exemplar. Aquesta circumstància també va ser molt ben rebuda
pels fotògrafs, ja que s'aconseguia la unicitat típica de la pintura.

Aquesta aproximació de la fotografia artística a la pintura també es manifesta en la selecció

dels temes:
• Especial predilecció per temàtiques en què la llum es difumina de forma
boirosa.
• Bodegons construïts pells mateixos, amb objectes de vidre que, per difracció i
reflexió, aconseguien suavitzar els raigs de llum.
• Paisatges i escenes que conferien una atmosfera pictòrica.
• Fotografies de velers, de temes portuaris i d'altres motius en els que la
superfície aquàtica flota en l'aire com un núvol de boira, i que acomplia la
funció de dispersar la llum.
• En el paisatge s'accentuava, per principi, qualsevol element romantitzant.
• També, a vegades, es col·locaven en un primer pla, algunes persones en
posició romàntica, a manera d'ornament.

El retrat constituïa un important tema en la fotografia artística. Amb la finalitat

d'aconseguir efectes pictòrics, s'intentava cercar la major estilització possible.

Les experiències pictòriques i la interpretació romàntica, són dues constants que també
podem trobar-les en la representació del nu. Fins ara, la reproducció purament documental
de la fotografia, donava lloc a una representació desapassionada, gairebé agressiva de la
model, que no estava d'acord amb les concepcions morals i el gust convencional d'aquella
època.

Amb la finalitat d'eliminar tota aparença d'un efecte naturalista del cos nu, es van inventar
les poses artificials, d'impressió decorativa. Moltes vegades les models s'adornaven amb
teixits.

En les escenes de caràcter al·legòric o en les narracions poètiques, també s'utilitzaven

disposicions purament artificials. Aquest mètode de posar, va tenir nombrosos seguidors
en els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial.

Sovint, els fotògrafs es deixaven influenciar per les corrents artístiques

contemporànies, sobretot pel Modernisme i el Simbolisme.

Alguns d’ells van pressentir d'una manera inconscient, que les escenes costumistes <<no
arreglades>>, arribaven molt més a l'espectador. I si bé sempre buscaven una disposició

4
HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA IES Baix Penedès

d'aspecte pictòric (amb formes de boires), respectaven en major o menor grau l'aspecte
realista del món.

Aquests tipus de fotografies es van realitzar sobretot a Nord-amèrica on les foto-aiguatintes

i els bromòlis , no van arribar a ser tan populars. S'utilitzaven, sobretot, planilotípies, que
no reduïen tant la reproducció dels detalls ni els tons de les fotografies.

La fotografia artística es va mantenir durant molt de temps lligada a l'Impressionisme (el

seu inici es pot datar cap a l'any 1890, i el moment culminant, cap el 1910, si bé, als anys
trenta encara se’n podien veure les influències).

Aquesta tendència era pràcticament igual en tots els països, però cal tenir en compte que a
causa d’una concepció diferent de la pintura, també eren molt diferents els seus resultats. A
França, aquest apropament de la fotografia als seus models pictòrics es manifestava en la
seva forma més pura.

Europa:
• Robert Demachy (França).
• Constant Puyo (França).
• Léonard Misonne (Bèlgica).
• H. Berssen Brugge (Holanda).
• J. Huysen (Holanda).
• Nicola Perscheid (Alemanya). Amb influències modernistes.
• Theodor i Oskar Hofmeister (Alemanya). Amb influències modernistes.
• Hugo Henneberc (Àustria). Van influenciar nombrosos fotògrafs.
• Heinrich Kühn (Àustria). Van influenciar nombrosos fotògrafs.
• Hans Watzek (Àustria). Van influenciar nombrosos fotògrafs.

En la fotografia americana:
• L. Fritz Gruber.

Es diferencia de l'europea pel fet que no negava amb la mateixa intensitat les qualitats
particulars de la fotografia. Es definien com un poble més inclinat a la realitat. Aquests
artistes estaven agrupats en la Secessió Fotogràfica.
• Edward J. Steichen.
• Alvin Langdon Coburn (pictoralisme boirós).
• Clarence Kaesebier.
• Alfred Stieglitz (fotografies directes).

Els fotògrafs anglesos mostraven la influència dels dos costats, d'Europa i d’Amèrica.
• James Craig Annan (Europeu).
• Frederik H. Evans (Americà).

Els fotògrafs d'aquesta època van aconseguir conquistar un ampli ventall de tècniques
manipulatives amb diferents efectes de llum. Posteriorment aquestes experiències es van

5
HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA IES Baix Penedès

poder aprofitar per molts artistes que ja havien abandonat la fotografia artística. Els
coneixements adquirits sobre la composició fotogràfica i les noves possibilitats
expressives del contingut de la fotografia, van contribuir a donar forma a un
romanticisme acrític.

Entre les propietats negatives de la fotografia artística trobem l'accentuació d'aquells

elements que eren típicament pictòrics i que es trobaven en contradicció directa amb les
característiques de la reproducció fotogràfica.

Aquesta va ser una de les raons perquè la fotografia no aconseguís conquerir en aquella
època el seu reconeixement com a gènere independent entre les arts.

1.3. TORNADA A LA NITIDESA DE LA IMATGE EN LA FOTOGRAFIA

Un aspecte que cal tenir en compte dins de la història de l'art modern és que, en un mateix
període, determinades tendències estilístiques es coneixen en el punt més àlgid a nivell
mundial, mentre que d'altres, es troben pràcticament als seus inicis i algunes tendeixen a
desaparèixer.

En aquesta mateixa època (de l'Impressionisme) alguns fotògrafs s'ocupaven, de forma

aïllada, d'aquelles tècniques que aprofundien, sobretot, en les peculiaritats de la fotografia.

Donen una especial importància a la nitidesa de la imatge i a considerar el negatiu com

una matriu definitiva per al positiu, en el que ja no es podia introduir cap alteració
manual. Tan sols es tolerava el retall en l'elaboració final.

En la història de la fotografia podem observar que determinats fenòmens apareixen

moltes vegades dins d'un mateix període, independentment els uns dels altres. Alguns
atributs fotogràfics, que ja s’havien practicat en el segle XIX per diferents personalitats,
van exercir una gran influència en el desenvolupament posterior de la fotografia. Cal
assenyalar que, alguns d'aquests resultats, no han estat redescoberts i reconeguts fins
aquests últims anys.

ALFRED STIEGLITZ

Va ser un dels pioners i que va adquirir molta fama en la seva època. Les seves obres van
servir de guia a molts seguidors, i actualment tenen un gran reconeixement general com a
contribució fonamental en l'estructura de la fotografia moderna.

Stieglitz va ser capaç de portar de forma ideal les seves teories sobre fotografia creativa a la
praxi. Procurava acceptar la fotografia en la seva pròpia essència. Trucava els motius de
manera que la seva disposició o il·luminació aconseguissin efectes pictòrics. Reproduïa
aquests motius amb un acusat sentit per a l'autonomia del mitjà fotogràfic. Era definida com
<<fotografia directa>>, a fi de diferenciar-la de la fotografia artística de l'època.

LEWIS WICKES HINE

6
HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA IES Baix Penedès

Tenia una concepció diferent, encara que tanmateix respectava la particularitat de la

fotografia.
Una fotografia significava, abans de tot, una informació. Es podia intensificar un
missatge amb l'ajuda de la composició.
Va elaborar estudis, sense retoc, sobre les condicions socials en els suburbis fabrils i en les
pròpies fàbriques nord-americanes.

• La força expressiva de les fotografies era més intensa del que s'hagué pogut
aconseguir amb la narració dels fets.
• La nitidesa de les siluetes i la riquesa de detalls remarcaven el realisme de
les escenes originals.
• Les seves fotografies no eren simples documents, ja que sabia que
seleccionant motius òpticament eficaços i amb il·luminacions magistrals, era
capaç de donar més informació sobre el tema, que amb manipulacions
arbitràries.
• El seu estil fotogràfic era extremadament pur, directe i desproveït
d'intervencions manipuladores.

JAMES VAN DER ZEE

• Era un dels fotògrafs entre la minoria negra dels Estats Units, que també es preocupava
per la representació fotogràfica de les condicions socials.
• Retenia, de manera molt fidedigna, la vida dels membres de la seva ètnis, aprofitant, de
manera sensata, les particularitats fotogràfiques.
• La força critico-social de la seva denúncia, junt a un gran talent òptic creador, va
derivar en uns resultats que fins i tot es poden interpretar com a precursors de la
fotografia <<live>>.

AUGUST SANDER

• Era retratista, i la compenetració amb l'ambient li va permetre aconseguir unes

fotografies realistes i concises.
• La seva primera professió de miner li va facilitar comprendre el que era realment
important en l'home.
• Els seus retrats no eren una adaptació al clixé dels ideals de l'època, sinó una
reproducció realista dels trets que marcaven la personalitat d'una cara.
• El seu objectiu fonamental era l'explotació creativa de la fidelitat documental.

En els retrats que va fer abans de la Primera Guerra Mundial solia escollir com a motius als
pagesos d'Alemanya. Gràcies a la seva sensibilitat per la realitat sense trucatge, el valor
artístic de les seves fotografies s'enriquia amb una encertada descripció ambiental de la
situació de la vida dels pagesos d'aquella època.

Per a Sander, la documentació social no representava un objectiu pròpiament dit, sinó que
per dir-ho d'alguna manera, representava un producte secundari.

7
HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA IES Baix Penedès

EUGÈNE ATGET

• Va conquerir de manera molt diferent la nitidesa de la imatge fotogràfica.

• Exclusivament motivat per la ingènua creença que tot allò que despertava la seva
atenció, era digne de ser retratat.
• Sols captava els motius que el tocaven directament, ja que estava convençut que la
realitat que actuava sobre els sentits no necessitava d'una estilització artística millor.
• Va descobrir, per a la fotografia, i d'una manera inconscient, aquest principi que més
tard va rebre en les arts la denominació de <<objet trouvé>>.

ATGET

Atget és un exemple de com la manca d'informació sobre les tendències dominants d'un
moment, poden, en ocasions, conduir a la creació d'unes característiques estilístiques
originals.

• Fotografiava, sobretot, carrers i edificis de París. La seva obra posseïa l'encant secret de
la poesia modesta. Utrillo va utilitzar les seves fotografies com a models per a les seves
pintures.
• També va realitzar fotos d'aparadors on hi havia productes col·locats sense cap relació
entre ells: botigues de joguines, perruqueries...

JACQUES-HENRI LARTIGUE

Per aconseguir una bona fotografia cal trobar un motiu atractiu.

Va començar molt jove i posseïa uns conceptes artístics molt definits. La seguretat en la
selecció de motius donava a entendre un talent innat, nascut de la capacitat d'al.lucinar-se
pels fenòmens de l'entorn.
Els seus motius solien ser cotxes de carreres o de l'època pionera de l'aviació.
En l'obra de Lartigue, al sentit del treball fotogràfic pur, s’hi sumava el desig de reproduir,
de la forma més exacte possible, els motius que per a ell eren atractius.

OSKAR BARNACK

• Va ser constructor de la que més tard seria la famosa Leica, i un gran fotògraf.
• Aficionat apassionat de la cinematografia, encara que en aquella època tan sols es
disposava de la típica pel·lícula de 35 mm, perforada pels dos costats.

• Amb la finalitat d'utilitzar de manera més econòmica el material tan car de filmació,
Barnack va decidir construir-se ell mateix una càmera fotogràfica per proves de
filmació.
• El fet de ser constructor de microscopis, i de dominar la praxi fotogràfica (havia
treballat amb plaques de 13x18 cm) va contribuir al què tries, per a la seva càmara, un
format de 24x36 mm, que en realitat es corresponia al format de filmació. Al 1914, crea
el primer prototip capaç de funcionar, i antecessor de la Leica.

8
HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA IES Baix Penedès

• La síntesi de les experiències d'un filmador, d'un fotògraf i d'un constructor de

mecànica de precisió en una sola persona, van contribuir que Barnack es dediqués a
elaborar fotografies nítides d'escenes costumistes.
• S'esforçava per obtenir resultats de màxima qualitat tècnica, ja que d’aquesta manera
podia comprovar els límits de rendiment de la seva càmera.
Va arribar a l'extrem d'efectuar algunes fotografies des d'un dirigible.

Com a resum, podríem dir que el retorn a la nitidesa de la fotografia durant aquesta fase
anterior a la Primera Guerra Mundial, no tenia pròpiament el caràcter d'una tendència
estilística, equivalent al de la fotografia artística.

En general, es tractava de contribucions de diferents fotògrafs aïllats, que treballaven

independentment els uns dels altres. Tal com hem vist, les seves motivacions eren molt
diverses, però tots van saber aprofitar les característiques del mitjà fotogràfic.

1.4. LES INFLUÈNCIES DELS CORRENTS ARTÍSTICS DE L'AVANTGUARDA

EN LA FOTOGRAFIA

Ja hem exposat, dins l'apartat de la fotografia artística, la manera com l'art fotogràfic va ser
influenciat per les tendències estilístiques dominants en la pintura. Però, paral·lelament,
algunes d'aquestes tendències pictòriques van saltar al camp de la fotografia.

Abans o durant la Primera Guerra Mundial algunes d'aquestes manifestacions

avantguardistes ens van fer ressò entre una generació jove, amb noves aspiracions
artístiques que van estar fonamentades, sobretot, pels canvis ideològics i socials, així com
pel progrés científic de l'època.

A principis de segle encara creien que tot el saber sencer era quelcom conegut de manera
més o menys detallada. Però va ser llavors quan les ciències naturals van conquerir nous
coneixements, que de forma gairebé revolucionaria, obrien unes noves possibilitats que es
diferenciaven totalment de les experiències anteriors.

Com a culminació del procés científic, es tenia la teoria de la relativitat, deguda a Albert
Einstein, punt de partida de la física moderna.

Paral·lelament, en el camp de les arts, el desig d'innovacions i canvis, va provocar nous i

decisius punts de partida tant en la forma com en el contingut.

1.4.1. EL FUTURISME

El temps, fins aquests moments concebut per la física com a exemple clàssic de magnitud
variable, es va convertir de cop en objecte de noves investigacions, que van posar al
descobert la seva relativa dependència. Aquesta nova valoració queda de manifest, encara
que de forma diferent, en l'art del futurisme.

9
HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA IES Baix Penedès

Després d'assajos relatius en la literatura i en el teatre, les influències d'aquesta tendència

estilística també van arribar a les arts plàstiques.

Hem d'assenyalar que la pintura va prendre com a models els intents del fotògraf nord-
americà Eadweard James Muybridge i del zoòleg francès Jules-Étienne Marey
d’enregistrar documentalment les diverses fases del desenvolupament d'un moviment.

Després que la pintura interpretés de forma creadora aquests impulsos, alguns fotògrafs
també van intentar enriquir la fotografia mitjançant interpretacions artístiques, van crear
sèries de moviments, fotografiats exclusivament des del principi amb finalitats
d’investigació.

Anton Giulio Bragaglia, va prendre part en el moviment futurista a través de la

proclamació d'un manifest. Algunes vegades va utilitzar per a les seves fotografies la
nitidesa de moviment; d'altres, la repetida exposició d'una mateixa placa, de tal manera que
les diferents preses de fases aïllades de moviment, estiguessin superposades. Va manifestar
que era possible ennoblir un procés mecànic de reproducció a fi de transformar-lo en un
testimoni artístic.

L'aplicació conscient de la nitidesa de moviment en el camp artístic, va tenir un caràcter

pioner. Durant molt temps van ser oblidats els resultats obtinguts d’aquesta forma, de tal
manera que posteriorment, tots els descobriments que mantenien certa semblança ja no van
tenir cap relació amb el concepte de futurisme.

1.4.2. CUBISME

Una altra tendència estilística que va revolucionar la pintura va ser el cubisme.

Els experiments pictòrics van ser realitzats bàsicament per Pablo Picasso. Van derivar en un
tipus de pintura en què, en el pla del quadre es composa, en un mateix temps, diferents
perspectives d'un mateix objecte.

En un principi, aquesta contemplació simultània d'un objecte des de diferents perspectives

es trobava, pròxima a la teoria de la relativitat.

Els quadres de Picasso van agradar tant, que alguns fotògrafs van seguir aquesta tendència.
Alvin Langdon Coburn, va assajar entorn al principi analític de descomposició de
superfícies, partint de la pintura cubista.

En les seves fotografies va obtenir una descomposició semblant, amb l'ajut d'uns miralls
col·locats en triangle, en els que va col·locar trossets de vidre, cristall, fusta... Mitjançant
múltiples reflexes, les petites superfícies quedaven distribuïdes en la fotografia de tal
forma, que el resultat recordava, efectivament, una pintura cubista, encara, que de fet, es
tractava d'una composició abstracta.

A causa d’una simetria circular, que desperta en l'espectador una sensació de remolí,
Coburn va denominar al resultat del seu experiment Vortograph (terme derivat de vórtice,

10
HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA IES Baix Penedès

remolí). Corburn va ser el primer que va realitzar una col·lecció d'abstraccions racionals
en el camp de la fotografia.

1.4.3. DADAISME

Dins aquesta tendència estilística queda reflectida la situació social d'aquesta època, però
no quant la capacitat de nous coneixements científics, sinó en la incomprensible crueltat
de la guerra.

El continuat perfeccionament de la tècnica d'armament es va convertir, als ulls d'alguns

artistes, en grotesca imaginació d'un insensat holocaust de milions de soldats.

Alguns artistes dadaistes procedents de països enfrontats en guerra, es van reunir a Suïssa i
van posar de manifest la insensatesa dels esdeveniments, mitjançant textos d'aparença
insensata, compostos per juxtaposicions arbitràries i a l'atzar, de fragments de diaris.

Experiments semblants van derivar, finalment, en neologismes del vocabulari, que no

descrivien cap objecte ni concepte abstracte; tan sols es limitaven a ser sons coloristes en
poemes sense contingut.

Aquests treballs es van presentar públicament l'any 1916, en el Cabaret Voltaire de

Zürich. Molts espectadors van interpretar les produccions dadaistes de provocadores,
amb el que finalment van aconseguir la prohibició de l'espectacle.

Mentres tant, l'activitat dadaista es va anar ampliant, presentant-se en la Galeria Dadà

inaugurada a principis del 1917, un ampli ventall de possibilitats artístiques.

Paral·lelament als experiments literaris, els dadaistes van crear collages a partir d'elements
de quadres que no guardaven cap relació lògica aparent entre ells, sinó que apareixien units
per impulsos a l'atzar.

Dins el grup Dadà de Zürich, Christian Schad va voler portar a terme idees d'aquest
tipus en el camp de la fotografia. Va reunir, conjuntament amb els seus amics, diferents
restes de materials en qualitat de matèria primera per a distints elements artístics. Els va
col·locar -a les fosques- sobre superfícies fotosensibles de papers o plaques fotogràfiques,
per a obtenir, d'aquesta manera, després de l'exposició i el revelat, unes composicions que
s'assemblessin a collages.

Els Dadaistes de Zürich tenien a Nova York uns precursors avantguardistes que tendien
cap a objectius similars. En aquest últim grup, la iniciativa va partir del fotògraf Alfred
Stieglitz. Aquest, tenia una galeria, la <<291>> on no tan sols exposaven fotografies, sinó
també art modern. Dins d'aquest moviment novaiorquès, a part del seu amic personal
Francis Picabia, també va tenir un paper molt important Marcel Duchamp i Man Ray.

És curiós que durant una primera fase, anterior al 1918, gairebé no es fessin experiments
creatius en el camp la fotografia. A pesar d'això, en aquesta primera fase, el triumvirat

11
HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA IES Baix Penedès

Picabia-Duchamp-Man Ray, va ser molt important per a l'ulterior desenvolupament de la

fotografia moderna, després de la Primera Guerra Mundial.

Amb els denominats Ready-mades, (agafava objectes industrials i, els declarava obres
d'art), Marcel Duchamp va iniciar una nova consciència de percepció i experiència,
aprofitant, de manera creadora, la moderna societat de consum, amb els seus mecanismes,
relativitzant, al mateix temps, la valoració tradicional de l'art.

Els ready-mades es van convertir únicament en obres d'art pel fet de que Duchamp les
declarés com a tals. Aquesta possibilitat de transformar la funció de diversos objectes per
mitjà de la interpretació artística, molt sovint aprofitada per la fotografia, en part partint
directament de la intenció de Duchamp, o en connexió amb una consciència neodadaísta
de la realitat.

Man Ray va ampliar la seva capacitat experimental de la pintura a la fotografia, seguint

l'exemple de Stieglitz. El retrobament amb la fotografia va ser increïblement fructífer, tant
per Man Ray com per a la fotografia com a mitjà. Aquests resultats sols van ser tangibles
als anys vint.

Després de la Primera Guerra Mundial, la fotografia també va rebre nous estímuls d'`altres
dadaistes, com els de Berlín, Hannover, Colonia i París, tenint cada un la seva pròpia
personalitat.

1.5. L'EVOLUCIÓ DE LA FOTOGRAFIA A COLOR ABANS DE LA PRIMERA

GUERRA MUNDIAL.

La història de la fotografia en color és més antiga del que suposem.

Al 1861, James Clerk-Maxwell va elaborar la primera fotografia en color per a provar

la teoria de la mescla additiva de la llum. Amb l'ajut de tres instantànies parcials en blanc
i negre, fotografiades a través de tres filtres corresponents, les va projectar sobre una
pantalla, de manera que va quedar visible una imatge en color.

A pesar de tot, va ser impossible introduir aquest mètode a causa de la seva gran
complexitat. Podem dir el mateix d'altres mètodes inventats en anys posteriors. Però cal
recordar que aquestes proves van donar uns resultats d'interès creatiu, com els aconseguits
per Ducos du Hauron cap el 1870. També va utilitzar tres fotografies parcials (seleccions
de color) que després va superposar amb tres capes de pigments de color sobre una
superfície blanca.

Alguns partidaris de la fotografia artística, com Hans Watzek, van utilitzar la foto-
aiguatinta cromàtica.
Es fan tres fotografies:
• La primera, sobre una capa no cromàtica, que serveix per al tiratge del groc.

12
HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA IES Baix Penedès

• La segona s'efectua amb una placa acromàtica amb disc groc fosc. El temps
d'exposició és vint vegades superior al de la primera foto. Aquest negatiu
serveix per al tiratge en vermell.
• La tercera fotografia, en placa sensible al vermell i amb disc vermell-
ataronjat, s'efectua amb un temps d'exposició de 80 a 100 vegades superior a
la primera fotografia. Serveix per al tiratge en blau.

Finalment, el paper utilitzat per al positivat es recobreix amb una solució aquosa de vernís
de goma laca al 2-5%
• El primer tiratge és el del groc, que s'efectua com una foto-aiguatinta normal.
Com a colorant s'utilitza la goma guta.
• Un cop sec el tiratge en groc, s'efectua el tiratge en vermell, amb vernís de
rogeta fosc.
• Finalment, el tiratge blau, amb blau de París. S'ha de mesclar el color amb
abundant goma i aplicar-lo en capes primes.

Els primers materials comercialitzats per a la fotografia en color no van aparèixer en el

mercat fins a principis del nostre segle. Es tractava de les anomenades plaques
autocromes, fabricades a partir del 1907, en Lyon, pels germans August i Louis Lumière.

El principi bàsic d'aquest sistema consistia en un reticulat format per partícules transparents
(grans de midó de patata), en violeta, vermell i verd, que la llum reflectida per l'objecte
havia de traspassar abans de caure sobre la pel·lícula fotosensible.

Les partícules actuaven com si es tractés d’una infinitat de filtres de color. Després del
revelat de reversió, darrera del reticulat sortia una diapositiva composta per petits punts en
blanc i negre. En contemplar o projectar aquestes plaques, es podia veure un quadre amb
finíssims punts de colors, semblants als quadres puntillistes dels pintors impressionistes, i
que, contemplats a certa distància, gràcies a la mescla additiva de colors, donen lloc a una
imatge en color. Fins i tot podien ser reproduïdes en color.

Alguns fotògrafs coneguts com Edward J. Steichen, Heinrich Kühn o Louis Lumière,
van treballar amb aquest procediment, aconseguint efectes artísticament interessants.

A pesar d'uns resultats tan suggestius, no van aconseguir imposar-se. A part de l'elevat
preu, tenien poca sensibilitat. Per imitació de les plaques autocromes i de manera
independent, tant a França com en altres països, van anar apareixent materials reticulars
cromàtics semblants, com per exemple la placa de colors AGFA. Més endavant, aquestes
plaques van ser substituïdes per pel·lícules.

13