4.

ARGUMENT OBRES MODERNISTES

Solitud
Solitud és una novel·la escrita per Víctor Català i publicada en fulletons inclosos a la
revista Joventut entre el març de 1904 i l'abril de 1905. És la novel·la més coneguda de
la seva autora. S'emmarca dins del modernisme, moviment literari i artístic força
present a Catalunya. L'any 1909 va aparèixer com a novel·la sencera.

L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Milà, la protagonista, fins que s'arriba a
conèixer a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història
d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona
insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit es un home gandul i amb poca
personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya
solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri
emocional que intenta pal·liar a través de les relacions personals que manté amb altres
personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor,
l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva
pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia
solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.

És una novel·la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la
realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de
la seva protagonista sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des del
seu punt de vista. El primer símbol és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc,
simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascensió i la dificultat de la vida
als cims. Altres personatges com el pastor, Gaietà, i l'Ànima també són símbols. El
Pastor exerceix la funció de guia de la Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El
Pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzschià. Les
converses amb el Pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola.
L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva
irracionalitat més amagada, profunda i instintiva. Amb el personatge de la Mila es pot
observar que hi ha una influència ibseniana: només qui s'ha fet fort en el coneixement
-sempre dolorós- de la realitat pot restar sol, i a la Mila li passa això, a partir de tot el
que ha patit s'ha fet forta i s'enfronta al seu món real.

Un dels trets característics d'aquesta novel·la és el llenguatge. L'ús d'una llengua viva i
expressiva que utilitza diverses varietats i registres per donar més vivesa al relat i
diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple el Pastor utilitza un parlar
singular, típic de les altes muntanyes i molt ric en expressions, rondalles i cultura
popular.
L’escanyapobres
Aquesta novel·la, d'extensió més aviat breu, desenvolupa el tema universal de
l'avarícia, com ja van fer grans mestres de la literatura universal (Plaute, Shakespeare,
Molière, Goldoni...)

Els tres personatges centrals de l'obra són l'Oleguer, la Tuies, i el notari de la vila don
Magí Xirinac. La Tuies fa d'eix vertebrador dels tres protagonistes: primer forma
matrimoni amb el notari i, en quedar vídua, es casa amb l'Oleguer. Oller retrata de
manera implacable i amb tota mena de detalls la roïna gasiveria que atenalla tots tres
personatges. Tot allò que no tingui relació amb la riquesa i els diners és menyspreat
pels nostres protagonistes, que cauen, així, en l'extrema soledat i l'aïllament patològic.
El marc d'aquesta encarnació del Mal és el món rural català, un món que s'esfondra
davant el progrés industrial. El canvi radical d'una societat que entra de ple en la
industrialització condicionarà i causarà la fi tràgica dels protagonistes. L'Antic règim
s'enfonsa: transformació agrària, migració camp-ciutat, aparició del proletariat,
arribada del ferrocarril...el substrat realista i naturalista de l'obra és innegable, però
Oller es distancia del cànon naturalista francès. L'acció transcorre el 1850 al poble de
Pratbell, que, com Vilaniu, és una recreació literària del Valls nadiu d'Oller. Pratbell,
gràcies a la seva estratègica situació, en una cruïlla de camins, es dedica bàsicament al
comerç i emmagatzematge de blat. L'Oleguer deixa l'ofici de traginer i s'instal·la a
Pratbell per fer de blader, amb considerable èxit. L'èxit del nouvingut provoca l'enveja i
, aviat, l'odi dels veïns. Tot allò que té de roí i miseriós l'Oleguer, es fa més
refinadament cruel en la seva dona, la Tuies. Però l'arribada del ferrocarril revoluciona
l'estructura econòmica i, doncs, social del poble. Mentre Pratbell es llança pel camí del
progrés, concretada en la indústria tèxtil i farinera, l'Oleguer i la Tuies endeguen una
regressió econòmica sense aturador. L'assassinat final de l'Oleguer, a mans d'un
proletari víctima de les seves pràctiques d'usura, simbolitza el triomf de la nova
societat industrial.

L'Escanyapobres fou etiquetada de novel·la naturalista ja des del moment de la seva

aparició. Tanmateix, i com ja va passar amb La Papallona (1882), el naturalisme d'Oller
presenta restriccions i matisos importants. Oller s'implica a fons, no és un mer analista
fred i impassible. Aquesta novel.la és més negra, condensada i ambiciosa que La
Papallona, i sovint voreja l'esperpent.

L’oda infinita
L'oda infinita és un dels poemes més importants del poeta Joan Maragall (1860-1911).
Va ser publicada al num. 187 de La Ilustració Catalana, del 30 d'abril de 1888, pàg. 119.
Es considera que és la primera gran obra publicada de Maragall, tot i que el seu primer
poema publicat va ser el juvenívol "Óptica" que va aparèixer al periòdic "Lo Nunci" el
22 de setembre de 1878. Joan Maragall hi exposà les claus de la seva teoria poètica.
Gairebé tots els poetes modernistes varen seguir els passos de Joan Maragall.
Defensaven una poesia espontània, de forma no massa acurada. Tractaven temes
referits al paisatge, la natura, les llegendes tradicionals, amb un to molt vital i exaltat.