UN AMOR DE FALLA

Premi de Guions Radiofònics Radio Minuto, 1986.

La Comissió ya està preparada en el carrer, per a escomençar el primer acte

programat de la semana festiva; l'arreplegà. Les chiques, rialleres, busquen
acompanyants d’entre el grup de chics de la falla, per a formar parelles i anar
pujant a totes les cases del veïnat en demanda de l'ajuda, no sempre
excessivament generosa, que puga completar el presupost anual de l’eixercici faller.
La banda de música, vinguda des d’un poble en el llímit de la província a posta
per a este acte, afina els instruments, i el tabalet deixa oir son alegre repic festiu...
Abandonant decidit el grup dels chicons, Lluís s’acosta on està Tina oferint-li un
tant tímit sa companyia

- ¡Hola, Tina! ¿Acceptes un acompanyant?

- ¡Per qué no! Moltes gràcies...
- Al contrari, les gràcies a tu per acceptar-me.

I d’un modo tan senzill escomençà tot. Fon una semana inoblidable... Soroll de
festa, esclafit de traques, olor a pólvora, perfum de flors... Al llarc del dia un toll
d’activitats sempre contra rellonge. Per la nit les velades en el casal, el ball en la
barraca en la música dels discs de moda, i la visita ya de matinada a les falles que
obtingueren els primers premis... La parella formada per Tina i Lluís continuava
com el primer dia. Junts sempre; des de l’inici de la jornada en la despertà, fins a
l'últim minut del dia en que el cansanci recomanava retirar-se a descansar mes que
foren uns breus moments... En l’instant de la despedida, les confidències en veu
baixa junt al portal de l’escaleta.
- ¿Me vols?...
- Tinc por, Lluís.
- ¿Por, a qué?...
- A que el teu siga un amor de falla... Amor que naix al primer tro d'avís, i que se’n
va envoltat en les purnes i el fum de la cremà.
Noves protestes amoroses. Desijos de permanéixer més temps en el carrer
aprofitant u a u els moments embruixadors, fins que, en el balcó, la mare de Tina
tus prudent i fa una observació de lo tart que és...

- Bona nit. Que descanses, Tina.

- Fins després, Lluís...

I passaren les falles. Per imperatius del treball, Lluís degué d'abandonar Valéncia
pensant que sols ho fea per a tres o quatre mesos, tot lo més sis. Molt pronte va
enviar una carta que fon contestada a tota pressa. La segona missiva tardaria unes
semanes... I la següent un tant més...¡Potser coses de les obligacions laborals!...
Havia transcorregut un any. Al mig de la placeta ya es vea el muntó d’arena per
a la plantà, i els chiquets fruïen escampant-la en els seus jocs. En casa de Tina, la
mare, Donya Consol, retocava cuidadosa el trage de llauradora, que de any en any
es trea del calaix per a ser lluït en les festes de més populars arrels valencianes.

WWW.RUIZNEGRE.COM
 - Tina, sostin eixe llaç...
- No sé per qué t’encabotes, mare; saps que no vaig a vestir-me enguany.
- ¡Això podíem fer! És justetament lo que estan esperant que faces les males
llengües del barri... ¡Te vestiràs! ¡Ya ho crec que te vestiràs!...

Tina temia les indirectes de les amigues, el possible comentari jocós d’algun
graciós imprudent, que sens dubte la faria patir. Perque per damunt de tot i a pesar
del silenci postal de Lluís, alguna cosa allà dins li dia que ell havia de tornar.
Arribà la nit. La comissió deixà la partida de truc quan va vindre l’artiste per a
plantar la falla. Tots a una alçaren el remat, a tombe, com era tradicional en el
barri, bo, tradicional i que la no excessiva grandària del monument ho permetia. A
la fi, després de no pocs esforços mitigats en el fret del trenc d’alba, la falla lluïa al
mig de la placeta.
Poc després, els inquiets de la comissió començaren a preparar la despertà...
Trons d'avís, traques curtes i forts masclets per als més atrevits, trons de bac per
als demés, que si enguany estaven prou secs serien un èxit, encara que, a costa
d’un fort dolor de braç per a més d’una semana... I escomençà la despertà...
Ya s’ha cremat tota la pólvora que per a l’acte estava prevista. Ara, tots a una al
casal a desdejunar, que els bunyols els fea la yaya de Toni i tenien fama de bons.
Els fea de carabassa... A glòria, segons els fallers, sabia cada mosset ben ofegat en
chocolate... ¡Estes llepolies festives!... I de seguida a arreglar-se, que en un parell
d’hores es deuria de formar el primer passacarrer...
Tina era de les que abans acodien al casal. Alguna cosa allà dins de son cervell, li
diu que este dia va a ser distint per ad ella...
A l’entrada del carrer, un grup de falleres i fallers s’arremolinen junt a un taxi
que no ha pogut passar fins a dins de la placeta, a causa d’unes valles metàliques
oportunament colocades, per a evitar el molest trànsit en tan senyalats dies, i en
mig del grup, envoltat d’abraços i apretons de rialleres mans, l'absent, Lluís, que
busca en àvida mirada a la que ha vingut a trobar... Per fi es veuen. Tina indecisa
es queda sense saber qué fer... Lluís arriba junt ad ella i en veu emocionada li
pregunta...

- ¿Acceptes un acompanyant?...
- ¿Per a les festes?...
- No. Un acompanyant per a sempre, i un amor per a tota la vida, que si va
nàixer al primer tro d'avís de la festa, no se n’anirà ya en l'últim fum de la cremà...

Tina no respon, l'emoció no li ho permet, enllaça fortament les mans que ell li
oferix, al temps que dos llàgrimes de felicitat brollen dels seus ulls enamorats.
En tant en l’aire esclaten per tot arreu els coets, tota la placeta s’ompli, en les
notes alegres i sorolloses del passodoble faller...

WWW.RUIZNEGRE.COM