You are on page 1of 3

Entrevista a Pepet Fontarnau,

89 anys d’ideologia republicana


(la de casa)

• Els van cridar per anar al


front?

Sí, jo vaig ser de la quinta


del biberó. Recordo que era l’any 38 i van començar a cridar a gent de la
meva quinta. Al saber això vaig fer-me voluntari però per ajudar a la gent
de Barcelona i dels pobles del voltant ja que no volia anar a la guerra.

• I al final, va haver d’anar al front?

Doncs sí, no me’n vaig poder escapar. Molts nois de la meva edat havien
fet el mateix que jo i ens feien defensar pels pobles i això cada vegada
ens apropàvem més al front de l’Ebre. Finalment, vaig haver d’estar
gairebé un any al front de l’Ebre, en l’última batalla.

• Com vivien al front?

La veritat és que molt malament, allà dormíem vestits amb un ull obert i
un tancat com aquell qui diu perquè havíem d’estar pendents dels tirs i
les bombes nacionals. A més, allà on dormíem estava tot ple de polls,
uns polls grans que pessigaven a la pell. Per part del menjar molt ben
alimentats no estàvem i sort en vaig tenir que en aquella època estava
una mica grassonet, ja que molts dels soldats morien de gana. Si
menjàvem alguna cosa un cop al dia ja era donar gràcies, perquè
estàvem moltes hores disparant i intentant sobreviure.

Quan jo estava al front era hivern i recordo que ens deien que estàvem a
25 i 28 graus sota zero. Allà no hi havia cap termòmetre per assegurar-
ho però et puc ben assegurar que varem passar molt de fred.
• Com va poder tornar a casa des de l’Ebre?

Doncs de l’única manera que es podia: caminant. En realitat ja havíem


perdut gairebé la guerra però Franco encara no ho havia anunciat així
que vaig tenir l’oportunitat de marxar del front i no la vaig desaprofitar.
Va ser llavors on vaig haver de fer tot el viatge a peu. Vaig arribar a
Argentona, i com que tenia uns amics allà em van alimentar bastant bé,
ja que portava bastants dies caminants i sense poder menjar gairebé
res. I des d’allà vaig tornar cap a Llinars.

• Què es va trobar quan va arribar a casa?

Quan vaig arribar a casa la porta estava tancada. Vaig tenir molta por
perquè pensava que la mare i els meus germans petits havien mort. Va
ser llavors quan vaig tirar la porta a terra i vaig començar a cridar i a
buscar-los per si estaven amagats sota una “trampilla” on hi havia les
canonades. Ells, en veure’m, em van preguntar si no tenia por ja que
estaven bombardejant el poble per les afores però a mi ja no m’afectava
ja que feia un any que els sentia i m’havia acostumat. Per sort, la meva
família estava sana i estalvia.

• Recorda alguna anècdota del poble o alguna cosa?

Un cop arribat al poble, van explotar els camions de trilita a la riera i al


pont. Va ser llavors quan vaig voler veure què passava i ho vaig veure
tot destrossat. Els nacionals ens van agafar a tots aquells que estàvem
mirant les destrosses i ens van fer recollir les runes. I allò que vaig parar
un moment i... recordo que vaig veure els rojos que ens estaven
apuntant amb escopetes per tal que féssim allò que ens manaven els
nacionals. Llavors vaig agafar i li vaig dir al capità que havia d’anar al
lavabo. Ell em va respondre que no trigués i mai més m’ha tornat a
veure. Ara que havia tornat del front no pensava morir al poble, prou
m’havia costat sobreviure.

• Per què creu que la guerra la van guanyar els nacionals?

La guerra la van guanyar els nacionals perquè van tenir molta més ajuda
que els rojos. Els alemanys i els italians van ser claus per guanyar
aquesta guerra. I a més, també s’ha de pensar que els rojos no estaven
tan ben preparats perquè molts dels nacionals eren militars de l’exèrcit i
sabien perfectament el que es feien. Nosaltres, en canvi, érem gent
normal i corrent, dels pobles que ens havien donat una escopeta i au
dispara perquè sinó et mataran!

• Què és el que se li va fer més dur durant tota la guerra?

Estar al front matant a gent en una guerra que sí, era al meu país, però
que jo era tan petit que encara no tenia la meva ideologia clara. Era una
guerra que no era la meva. A més, sabíem que tot aquell que anés a la
guerra no tornaria més, moriria.

També se’m va fer molt difícil el fet d’estar tot un any fora de casa sense
saber si la meva família estava bé.

You might also like