Nieves Tobaruela Mendoza (2n GEDI Eivissa)

Seminari III

VÍDEO: “PENSANT EN ELS ALTRES”

El vídeo Pensant en el altres, és un documental que narra el curs acadèmic d’un any
d’uns nens de 4at de primària del col·legi Minami Kodatsuno situat a un barri perifèric
de Kanasawa, al Japó. El que aquesta classe té d’especial rau en el seu mestre, Toshiro
Kamamori, que té una particular ideologia i metodologia d’ensenyament, i és que
conjumina l’aprenentatge amb la diversió o, el que és el mateix, l’aprenentatge amb l’art
de viure. Tal i com diu el presentador, aquest reportatge representa un càntic a la vida i
a la manera d’aprendre a viure-la.

El professor Kamamori, va perdre dos fills quan aquests eren petits. És per això, i
perquè té la sensació que cada vegada es valora menys la vida, que creu que el treball
més important d’un mestre és ensenyar que la vida té un gran valor, amb la qual cosa
estic totalment d’acord. La filosofia del procés d’ensenyament-aprenentatge que aquest
mestre vol transmetre als seus alumnes, és que són aquí per ser feliços. És per això que
comença cada nou curs escolar demanant als seus alumnes quin serà l’objectiu d’aquest
any, al que els nens responen: “ser feliços”.

Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció, és la intensitat amb la que el professor
Kamamori transmet als seus alumnes la importància d’experimentar l’alegria de viure
aprofitant al màxim totes les oportunitat que els ofereix la vida (per exemple quan es
llancen al riu amb la roba o quan juguen al barro, sense importar-los les conseqüències).
Per ell, la finalitat de l’educació, per damunt d’ensenyar coneixements, és transmetre el
valor de la felicitat. Terme que podem vincular amb el concepte de qualitat de vida.
Segons ell, la recepta per a la felicitat és que cada nen ha de reafirmar els seus punts
forts i els dels seus amics, i a l’inrevés per tal de crear uns lligams forts entre ells. És per
això, que el mestre ha ideat un sistema que s’anomena “cartes de la llibreta” que
consisteix en fer uns escrits on cada nen pot expressar les seves emocions, sentiments i
pensaments més profunds de cada dia, per tal de compartir-los amb la resta. D’aquesta
manera, es fomenta l’esperit d’empatia, ja que comparteixen experiències i es posen en
la pell dels seus companys, riuen quan ells riuen i ploren quan ells ploren (Per exemple
quan mor el pare d’un nen i tots conten la seva experiència o quan una de les
companyes ha de deixar l’escola perquè se’n va a viure a un altre lloc).
 Nieves Tobaruela Mendoza (2n GEDI Eivissa)
Seminari III

Segons el meu parer, aquestes “cartes de la llibreta”, és un mètode molt interessant, ja

que els nens aprenen a llegir i escriure a la vegada que obren el seu cor. Crec que
d’aquesta forma els nens aprenen no només a expressar i exterioritzar els seus
sentiment, cosa que a la nostra cultura es compara amb un símptoma de debilitat el qual
s’ha d’amagar, sinó que aprenen a escoltar de veritat. D’aquesta manera, els nens
adquireixen un nivell maduratiu del pensament i del llenguatge així com d’expressió,
per damunt del que els pertocaria d’acord amb les seves edats biològiques (exemple de
la nina que intenta expressar perquè no va sortir en defensa de la seva amiga, per tal que
no fessin el mateix amb ella).

Un altre aspecte que m’ha cridat molt l’atenció, és el perfecte equilibri entre l’actitud
democràtica i autoritària que aconsegueix el mestre. Els seus alumnes el respectes però
quan creuen que no té la raó, li argumenten i expressen els seus ideals per tal de
defensar-los i fer-li canviar d’opinió. És per exemple el cas del nen que és castigat sense
provar la barca, projecte que havien fet amb molta il·lusió, per parlar durant la classe.
Llavors els seus companys, surten en defensa seva i intenten convèncer al mestre de que
el càstig és massa fort i que no hi guarda relació amb el que ha fet. A més a més, tenen
tanta empati amb ell que són capaços de no anar-hi ells tampoc si no hi pot anar el seu
company. Segons el meu parer, aquesta escena representa un gran valor empàtic per part
d’aquest nens, que no tothom estaria disposat a fer.

Finalment m’agradaria destacar que aquest vídeo m’ha obert els ulls sobre quina és la
vertadera feina d’un mestre i ara puc dir sense dubte que és transmetre als seus alumnes
quina és la vertadera clau de la vida i aquesta és, segons el meu parer, ser feliç.
D’aquesta manera aconseguirem una societat més justa, empàtica i equitativa on la gent
tingui una millor qualitat de vida sense infermetats mentals, on tots desitgem el millor
per als altres, on no hi hagi malícia als cors, on no importi el sexe, la raça o la condició
social, física o mental perquè al cap i a la fi, tots som iguals. Tal i com diu el professor
Kamamori:

“Només serem feliços si els altres també ho són”

(Toshiro Kamamori, Pensant en els altres).