L'HUMANISME RELIGIÓS,

una religió per als que no creuen

Per Jaume de Marcos

Quan alguns autobusos de la ciutat de Barcelona van mostrar un anunci amb aquest text: "Déu no
existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida", va ressorgir la vella polèmica: "ateus" contra
"creients". L'enfrontament, un cop més, semblava clar, els bàndols estaven ben definits, i cadascú
sabia on situar-se. Però gairebé mai les coses són tan simples com poden semblar a primera vista.

La cultura catalana, fortament influïda per la tradició francesa de la laïcité, ha identificat

generalment l'ateisme amb el rebuig de tot sentiment i pràctica religiosos, com si fossin dos àmbits
oposats i fins i tot incompatibles. Davant la religió, principalment la cristiana, que és percebuda
com a font de superstició, ignorància i repressió ideològica i moral, la raó i la ciència es presenten
com a referències fiables de coneixement, que garanteixen el desenvolupament i el progrés humà,
així com l'alliberament individual i social. La desaparició de la religió, o com a mínim la seva
reducció a la irrellevància, es considera part integrant i necessària d'aquest procés alliberador.

En canvi, dintre de l'àmbit cultural d'Occident, l'ateisme o l'agnosticisme i la religió no sempre han
estat separats i oposats. En el món anglosaxó i, en una escala menor, també en el germànic i nòrdic,
s'han desenvolupat expressions de tipus religiós que no inclouen, entre les seves creences i principis
fonamentals, cap idea d'un déu creador ni tanmateix cap entitat o categoria sobrenatural, sinó que
s'han centrat en la vida i, particularment, l'experiència humana, com a font d'inspiració i reverència.
Aquestes expressions occidentals no teistes són conegudes, especialment a Estats Units i altres
països de cultura anglosaxona, com a Humanisme o, més concretament, Humanisme religiós.

Parlant d'Humanisme religiós cal, per una banda, distingir-lo de l'"humanisme cristià" que va tenir
rellevància a nivell filosòfic i teològic a mitjans del segle XX. Tampoc no parlem de l’humanisme
clàssic, identificat amb el Renaixement, i que va tenir figures tan destacades com Erasme de
Rotterdam i Thomas More, entre d'altres: tot i que els humanistes religiosos moderns se sentirien
ben representats per alguns dels humanistes clàssics, el seu enfocament del fenomen religiós i la
seva interpretació del valor de la ciència i el coneixement són força diferents. Finalment, i gairebé
de forma anecdòtica, cal aclarir que l'Humanisme religiós tampoc no té gairebé res a veure amb els
mal anomenats "humanistes" seguidors del profeta argentí Silo, un grup proper als postulats de la
New Age que sovint ha manllevat paraules d'altres corrents de pensament per donar nom a les seves
associacions per tal d’amagar la veritable identitat del grup, com ara el "Partit Humanista" (que s’ha
presentat a nombrosos processos electorals a Catalunya sense cap èxit) o "els Verds Ecologistes".

Antecedents històrics

Els antecedents dels humanistes religiosos moderns són el corrent teològic anomenat "deisme". Els
deistes, que estaven fortament influenciats pel racionalisme de la Il·lustració i van tenir un paper
molt destacat a les revolucions francesa i nord-americana de finals del segle XVIII, pensaven que
potser hi havia un Déu que havia creat el món, però després se'n va desentendre (convertint-se en un
deus otiosus, un déu passiu i indiferent), i ara el món i la societat funcionen segons les seves pròpies
dinàmiques i regles internes. Òbviament, un déu així desperta molt poc interès i cap afecte, i
generacions posteriors ja en van prescindir definitivament.

L'esperit expansiu i optimista del segle XIX, quan les potències europees van estendre el seu
colonialisme per tot el món i la Revolució Industrial generava una allau de nous avanços i
descobriments tècnics i científics, van esperonar els corrents de pensament que volien un
trencament definitiu amb la tradició religiosa i amb la influència de l'Església a la societat i la
moral. La publicació del llibre L'origen de les espècies, de Charles Darwin, va representar un factor
crucial en aquesta lluita entre el racionalisme il·lustrat i modernitzador enfront d'unes institucions
religioses que molts veien com a caduques. Tanmateix, el caràcter revolucionari de les
investigacions de Darwin, que posaven en qüestió l'origen de la vida i de l'ésser humà defensat a la
Bíblia proclamat des dels púlpits, no només va promoure el desenvolupament de l'ateisme i
l'agnosticisme moderns, sinó que va portar moltes persones de fe a qüestionar les bases de les seves
creences i a cercar noves respostes que, essent fidels a l'esperit de la seva tradició religiosa, havien
de reformular-la i reinterpretar-la segons els més recents descobriments científics i un creixent desig
de fer una religió d'aquest món i per a aquest món.

Així fou com, a la segona meitat del segle XIX i al començament del XX, van aparèixer alguns
moviments de reforma dintre del cristianisme i del judaisme, que volien posar l’èmfasi en l’ètica i
l'acció humanitària, sovint amb un tarannà reformador i progressista, i si no rebutjant totalment, si
deixant cada cop més al marge les doctrines i els dogmes heretats del passat. Un dels primers
exemples d'aquests moviments renovadors va ser el que va impulsar el Felix Adler (1851-1933),
descendent d'una família de rabins alemanys que havien emigrat als Estats Units, fundant la
Societat per a una Cultura Ètica el 1876 a Nova York. Aquesta va ser la comunitat inicial d'un
moviment que aviat s'estendria per bona part d'Estats Units. Els seus principis es basaven en una
preocupació per l'home i el seu desenvolupament ètic i moral, on la religió tenia cada cop menys
rellevància. Tot i que la majoria dels seus membres eren jueus al principi, aviat va atreure gent
d'altres religions, i també lliurepensadors i ateus. La Societat combinava l'acció benèfica amb
trobades setmanals semblants a les celebracions religioses, però on la lloança a Déu era substituïda
per qüestions de tipus moral i humanitari. Amb el pas del temps, també van incloure casaments,
funerals, i altres rituals a les seves celebracions. Avui dia, la Societat per a una Cultura Ètica
continua la seva existència, amb més de 4.000 membres actius, principalment a Estats Units però
també a Canadà i altres països. El seu lema és: "El lloc on la gent es reuneix per cercar el més
Elevat és sòl sagrat."

Tanmateix, els primers "humanistes religiosos" (encara no eren coneguts amb aquest nom) no
només van formar societats específiques per promoure el seu pensament i la seva acció social, sinó
que també van tenir una presència cada cop més rellevant a institucions religioses ja existents.
D'acord al tarannà renovador i progressista de molts d'aquells lliurepensadors religiosos, on van
trobar una millor acollida va ser a les esglésies protestants més liberals i pluralistes. Va ser en
algunes d'aquestes denominacions, i particularment entre els unitaris (partidaris d'una interpretació
racionalista i modernista de la Bíblia, que els portava a rebutjar la Trinitat i altres dogmes), i en
menor proporció també entre els quàquers i els universalistes, on els humanistes religiosos van
trobar un espai adient per a promoure els seus postulats.
El Manifest Humanista de 1933
enumerava els punts fonamentals del El Manifest Humanista
moviment humanista. Aquests són
els més importants: El moviment, doncs, anava avançant i difonent-se, tant a
associacions "ètiques" que en la pràctica vorejaven
• L’univers és autosubsistent i l'aspecte religiós, com a esglésies de caire liberal on els
no creat, i tot evoluciona en seus principis reformadors eren benvinguts per una
un procés continu feligresia oberta a les noves idees i a l'avanç científic i
racional. De tota manera, els mancava un text, una
• Cal rebutjar tot dualisme referència comuna pública que poguessin fer servir com
entre cos i ment a base pel desenvolupament de les seves idees
filosòfiques i religioses i que els donés una identitat
• La religió consisteix en les específica. Així va ser com un grup de lliurepensadors i
accions, propòsits i racionalistes ètics, alguns dels quals eren ministres
experiències significatives religiosos (en la seva majoria, de l'Església unitària nord-
per a l’ésser humà. Inclou el americana), mentre que la resta eren professors
treball, l’art, la ciència, la universitaris i intel·lectuals (el més conegut
filosofia, l’amor, l’amistat i mundialment era possiblement el filòsof i educador John
l’oci Dewey), van elaborar un document amb una llista de
quinze punts que consideraven com a elements bàsics i
• No es pot, per tant, mantenir comuns del seu pensament. Així va aparèixer el que van
la distinció entre sagrat i anomenar "Manifest Humanista", publicat l'any 1933 i
secular que des d'aleshores va assolir una àmplia difusió,
principalment als països de parla anglesa. Una de les
• L’objectiu de l’humanisme conseqüències a llarg termini va ser l’articulació d’un
és una societat lliure i moviment humanista internacional plural però coherent,
universal on la gent cooperi que culminà amb la creació de la Unió Humanista i Ètica
de forma voluntària i Internacional (International Humanist and Ethical
intel·ligent per al bé comú. Union, o IHEU), fundada a Amsterdam el 1952.

Els principis de reforma de la religió presents als inicis

del moviment apareixien reflectits a la introducció del
Manifest:

“Ha arribat el moment de reconèixer els canvis

radicals a les creences religioses que hi ha hagut
al món modern. Ha passat el temps de fer
simples revisions d'actituds tradicionals. La
ciència i el canvi econòmic han trencat les velles
creences. Les religions de tot el món tenen ara la
necessitat d'afrontar les noves condicions
creades per l'enorme creixement del coneixement
i l'experiència. A tots els àmbits de l'activitat
humana, el moviment vital avança en la direcció
d'un humanisme franc i explícit.”

Aquesta declaració va ser actualitzada posteriorment en dues

ocasions: al 1973, és a dir, 40 anys després de la publicació del
primer manifest, i un altre cop al 2003. En aquests documents
més recents hi ha una sensibilitat més gran que al document
original sobre les dones, així com una presència més important
del pensament ecologista. El contingut de tipus explícitament
religiós, en canvi, ha anat minvant.
Tot i que el desenvolupament de l’humanisme religiós ha estat molt notable als Estats Units, també
ha tingut presència històrica a altres països, particularment a Alemanya, on grups derivats del
catolicisme i protestantisme liberal van evolucionar cap a l’humanisme des de finals del segle XIX,
com ara la Comunitat Religiosa Lliure (Freiereligiöse Gemeinde), i també a d’altres estats europeus
com Gran Bretanya, Bèlgica i els països escandinaus.

Quin futur hi ha per l’humanisme?

Tot i que les idees humanistes han tingut un paper molt rellevant en el procés de secularització
d’Occident, la seva articulació associativa ha estat, com hem vist, força limitada a alguns
moviments minoritaris o com a corrents de pensament dintre d’esglésies històriques liberals. Un
estudi sobre creences dintre de l’Associació Unitària Universalista fet al 1997 mostrava que un 46%
dels unitaris universalistes nord-americans s’identifiquen com a humanistes. Tot i que la xifra
representa gairebé la meitat dels membres de l’església, és notablement inferior als percentatges
obtinguts als anys 50 i 60, quan l’humanisme era àmpliament majoritari. A d'altres moviments
religiosos liberals, com la Societat dels Amics (quàquers), el nombre dels seus humanistes (que, en
aquest cas, s’anomenen “quàquers no teistes”) també s'ha anat reduint a mesura que el conjunt del
quaquerisme es torna més plural i diversificat.

L’humanisme religiós potser tindrà dificultats per reeixir com a moviment estructurat, però la seva
influència es continuarà fent sentir a les nostres societats, ni que sigui de forma implícita al laïcisme
cada cop més estès que, tot i el seu rebuig aparent del que és religiós, encara necessita expressar els
esdeveniments més importants de la vida amb formes quasi-religioses, tot i buidades del seu
contingut teològic: casaments i funerals civils com els que realitzen els ajuntaments, o iniciatives de
crear un tipus de “bateig laic” o altres formes d’espiritualitat no-religiosa, demostren la vitalitat
social d’un corrent de pensament que ha cercat de conciliar el que molts pensen encara que és
antitètic: la laïcitat i l’espiritualitat.
BIBLIOGRAFIA BÀSICA:

• Corliss LAMONT, The Philosophy of Humanism. Humanist Press, Amherst, 1949 (1ª ed.),
1997 (8ª ed.).

• Javier SÁDABA, El hombre espiritual: ética, moral y religión ante el nuevo milenio.
Martínez Roca, Barcelona, 1999.

• Edwin Scott GAUSTAD i Mark A. NOLL, A Documentary History of Religion in America:

Since 1877. Eerdmans Publishing &Co., Grand Rapids, 2003 (3ª ed.). Es pot consultar a
Google Books (http://books.google.es/books?id=BdigOEja038C).

• http://www.americanhumanist.org/Who_We_Are/About_Humanism/Humanist_Manifesto_I
Text del Manifest Humanista (1933) (en anglès)

• http://www.iheu.org/ Web de la Unió Humanista i Ètica Internacional