El m a l l o r q u í

d e l a Mari n a

H-27 Dialectologia Catalana

Sofia Bort

Jesús Adell

Núria Gil

Pau Monfort
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

Índex de continguts
Introducció............................................................................................................................................3
Domini lingüístic del català..................................................................................................................3
LLENGUA en contraposició a DIALECTE.........................................................................................3
Divisió dialectal del català....................................................................................................................4
1. Català occidental..........................................................................................................................5
2. Català oriental..............................................................................................................................6
Ubicació geogràfica..............................................................................................................................7
Ubicació històrica.................................................................................................................................7
1. Resum històric i social.................................................................................................................7
2. Anàlisi històrica: causes de la mallorquinització del parlar a Tàrbena........................................7
El català occidental: el valencià.........................................................................................................10
1. Característiques..........................................................................................................................10
1.1. Vocalisme (coincideix amb el nord-occidental).................................................................10
1.2. Consonantisme...................................................................................................................10
1.3. Morfosintaxi.......................................................................................................................11
1.4. Lèxic...................................................................................................................................12
El valencià meridional........................................................................................................................13
El mallorquí de la Marina...................................................................................................................13
Conclusions........................................................................................................................................16
Bibliografia.........................................................................................................................................17
Annex: textos transcrits del dialecte de Tàrbena................................................................................18
1. Text 1: As sord...........................................................................................................................18
2. Text 2.........................................................................................................................................18

2
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

Introducció
Aquest treball que desenvolupem a continuació ha estat elaborat per a l’assignatura H27
anomenada Dialectologia Catalana. En ella cada grup elabora una presentació oral i un treball
escrit. Al nostre grup ens ha tocat exposar el mallorquí de la Marina, el dialecte de Tàrbena i la
Vall de Gallinera. Formem el grup quatre estudiants de magisteri: dos de l'especialitat
d'educació musical i dos de l'especialitat d'educació primària.

La dialectologia és la branca de la lingüística que estudia els dialectes geogràfics. Els dialectes
són les varietats de parla d'una zona determinada, els parlants de la qual no tenen gaires
dificultats de comprensió amb els parlants de les altres varietats de la mateixa llengua, tot i
que tenen d'algunes diferències

Per a poder elaborar aquest treball, el primer que hem fet és intentar entrar dins del bloc
dialectal al qual pertany Tàrbena per mitjà de la seva situació geogràfica. Una vegada l’hem
localitzada hem entrat a la seua història i, com no podia faltar, en el seu parlar.

Durant la recerca hem tingut més dificultats de les esperades, sobretot quan ens hem posat a
buscar una mostra oral, ja que Tàrbena és un poble d'uns 800 habitants aproximadament i no
compta amb cap grup musical, ni entrevistes, ni programa de ràdio a la xarxa en els quals
poder-nos basar i agafar una mostra. Tot i això hem pogut contactar amb una xica que ens
deixarà una entrevista que ha de fer a alguna persona gran de Tàrbena.

Domini lingüístic del català

El domini lingüístic és el conjunt de territoris on es parla una mateixa llengua. El català és
parlat, actualment, per uns deu milions de persones, repartides entre Espanya, França, Itàlia i
Andorra. Dins del domini lingüístic del català, hi ha zones que parlen un altre idioma, com
l'aranès a la Vall d'Aran o el castellà a regions de l'interior del País Valencià o la zona de La
Fenolleda, a la Catalunya Nord, on es parla occità.

El català és la llengua oficial del país d'Andorra i de tres comunitats autònomes: Catalunya, les
Illes Balears i el País Valencià. Però es parla també en una franja de la comunitat aragonesa
(que va de nord a sud, ocupa les tres províncies i té una amplada d'uns 15-30 km. amb 50
municipis d'Osca, 5 de Saragossa i 25 de Terol), la petita regió del Carxe a Múrcia, el

3
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

departament dels Pirineus Orientals de França, i a la ciutat de l'Alguer (Sardenya).

LLENGUA en contraposició a DIALECTE

Abans hem explicat que un dialecte és una varietat geogràfica d’una llengua, però què és una
llengua? Una llengua és un sistema de signes lingüístics que serveix per a comunicar-se. Entre
si, les llengües presenten diferències que impossibiliten la comunicació entre els seus
parlants.

Algunes voltes han sortit ideologies, que lluny de la ciència, pretenen desprestigiar un dialecte
d’una llengua en funció d’un altre. Però tots són una part del patrimoni cultural i mereixen el
mateix respecte. A continuació vull ficar una anècdota que li va passar a un component
d’aquest grup: Un dia anant per Barcelona va preguntar a un vianant com s’anava a la Sagrada
Família i li va respondre “si parle bé parle català, si parle malament parle valencià”.

Divisió dialectal del català

Des d'un primer moment en l'assignatura vam dividir els dialectes en dos grans blocs. Per què
ho vam fer així? La divisió en dos grans blocs actual la devem a l'escriptor Manuel Milà i
Fontanals a l’any 1861. A continuació volem introduir allò que ens ha semblat més important
de la seva biografia per a comprovar totes les coses que va fer a favor de la literatura catalana.

Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), filòleg, erudit i escriptor. Va néixer a Vilafranca del
Penedès i se'l considera un dels impulsors de la Renaixença, gràcies als seus esforços en la
restauració dels Jocs Florals, i en el camp de l'ortografia.

Es va llicenciar en Dret als Estudis Generals de Barcelona. Entre 1838 i 1844 va estudiar a
París i va estudiar directament sobre els manuscrits la poesia provençal. A partir de 1845,
retornà a Catalunya, es va doctorar en Filosofia i Lletres i un any després guanyà la càtedra de
Literatura a la Universitat de Barcelona. Fou membre de l'avui anomenada Reial Acadèmia
Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1858), com el seu germà gran Pau Milà i Fontanals,
eminent teòric de l'art, que ho fou el 1851.

Cal remarcar la seva activitat com a historiador de la literatura medieval catalana i la seva
intervenció, a les darreries del segle XIX, en les polèmiques sobre la unificació de l'ortografia.

L'any 1861 va proposar la divisió dialectal de català en dos grans blocs: l'oriental i l'occidental.

4
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

A continuació podem veure una imatge actual que segueix respectant els límits esmentats
anteriorment en la separació dels dos blocs. A més inclou tots els dialectes que més tard
parlarem d’ells.

1. Català occidental
El bloc occidental del català és el conjunt de dialectes del català, parlats a l'oest de Catalunya
concretament a quasi la província sencera de Lleida, al oest de Tarragona i a les Terres de
l'Ebre. També es parla a la Franja, a Andorra i al País Valencià. La característica més notant
d'aquests dialectes, a diferència dels del català oriental amb el que es contraposa i que veurem
a continuació, és la d'absència de neutralització en vocals àtones, és a dir, ni el pas de a i e
àtons en [ə], ni el d'o àtona en [u]. El català occidental inclou els següents dialectes que al
mateix temps estan dividits en subdialectes.

1.Català nord-occidental

oRibagorçà

oPallarès

5
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

oLleidatà

2.Valencià de transició

oCatalà tortosí

oMatarranyenc

oValencià del Maestrat

3.Valencià

oValencià apitxat

oValencià alacantí

oValencià castellonenc

oValencià meridional

oMallorquí de la Marina (Serà el que ens centrarem després per a poder explicar
el parlar de Tàrbena.)

oValencià murcià (desaparegut)

2. Català oriental
El bloc oriental del català és el conjunt de dialectes del català parlats a l'est de Catalunya a les
províncies de Girona i Barcelona senceres i l'est de Tarragona. També es parla a la Catalunya
Nord, a les Illes Balears i a l'Alguer.

La característica més notable d'aquests dialectes, a diferència dels del català occidental amb el
qual es contraposa i que hem vista anteriorment, és la neutralització de la a i e àtona a [ə]
(menys a l'Alguer on ha evolucionat a /a/) i d'haver-hi substitució de la o àtona per [u] (menys
a l'illa de Mallorca). El català oriental inclou els següents dialectes que al mateix temps estan
dividits en subdialectes.

1.Català central

a.Salat de la Costa Brava

b.Barceloní

c.Tarragoní

6
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

2.Balear

a.Eivissenc

b.Mallorquí

c.Menorquí

3.Català septentrional

a.Capcinès

4.Alguerès

5.Xipella

a.Solsoní

7
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

Ubicació geogràfica
El municipi de Tàrbena és una població de la Marina Baixa. Pertany a la província d'Alacant, al
País Valencià.

Ubicació històrica
El sollerí m'explica que un poble de l'interior, Tàrbena, és de mallorquins: que els portà el rei en Jaume, en
conquerir això, i que són gent de fe, que mengen sopes i fan sobrassades i salen en parlar.

Arran de Mar, Baltassar Porcel.

1. Resum històric i social

D'origen musulmà, formava part del territori dominat per Al-Azraq. Fou conquistada per
l'infant Pere d'Aragó, en nom de Jaume I. En 1274 va pertànyer a Sibil·la de Saga i a Bernat de
Sarrià. Posteriorment passà a ser propietat de la família dels Montcada, marquesos d'Aitona i,
per últim, als comtes d'Orgaz.

Lloc de moriscos dependent d'Ondara, posseïa 64 cases en l'any 1602. Després de l'expulsió,

8
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

molts d'ells es rebel·laren i s'uniren a altres grups capitanejats per un moliner de Guadalest,
de cognom Milini.

Dominada la revolta i embarcats aquell mateix any, les seues terres van ser repoblades per
mallorquins, l'empremta dels quals encara roman tant en la parla, com en els costums
(fabricació d'embotits, i en particular sobrassada).

En 1970 comptava amb 1.026 habitants i amb 728 en 2007, en un terme de 31,7 km² segons
l'Institut Valencià d'Estadística.

2. Anàlisi històrica: causes de la mallorquinització del parlar a Tàrbena

El 14 de febrer de 1502 es va signar un decret que ordenava la conversió o expulsió de tots els
musulmans de la Corona de Castella i de la Corona d'Aragó, tret dels xiquets menors de catorze
anys i les xiquetes menors de dotze, abans de l'abril del mateix any. Aquesta pragmàtica
resultà ser un incompliment dels compromisos signats pels Reis Catòlics amb el rei Boabdill
en les Capitulacions per a l'entrega de Granada, en les quals els vencedors castellans
garantiren als musulmans granadins la preservació de la seua llengua, religió i costums.

Per tal d'evitar l'exili la majoria de musulmans de la Corona de Castella i la Corona d'Aragó
optaren per la conversió al cristianisme, mitjançant el bateig. Al Regne de València, però, van
ser escassíssimes les conversions i la pràctica totalitat dels sarraïns continuà practicant la
seua religió islàmica. Tanmateix, arran de la Revolta de les Germanies, l'emperador Carles I els
va obligar a batejar-se (1525). Front a aquesta imposició, alguns sarraïns es van revoltar a
Benaguasil (Camp de Túria), encara que finalment els van batejar a la força (1526). Tot i que
deixaven oficialment de ser musulmans, se'ls anomenava moriscos o cristians nous,
expressions que en aquella època tenien un caire clarament pejoratiu. La conversió forçada
dels antics musulmans i sobretot la por a noves sublevacions va fer que molt prompte es
dubtara de la sinceritat de la seua fe. També foren acusats de protegir i ajudar a la pirateria
turca. Finalment, Felip III, decretà l'expulsió del territori a tots els moriscos.

D'aquesta manera el dia 9 de setembre de 1609, a la ciutat de València es va signar el “Decret

d’expulsió”, que es va fer públic el 22. Segons el decret podien quedar-se un sis per cent,
generalment els matrimonis mixtes, i alguns xiquets menors de sis anys. A Tàrbena sabem que
tres infants van ser donats en adopció, dos a Benissa i u a Mutxamel.

9
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

En temps de l’expulsió dels moriscos tot pareix indicar l’absoluta despoblació de la vall de
Tàrbena, no obstant existeix la versió que afirma que van quedar set famílies cristianes. Sabem
de l’existència de població cristiana des de 1280, quan es van assentar quaranta pobladors, al
1414 només quedaven cinc cases de cristians i al 1459 encara quedaven cinc famílies
cristianes a Tàrbena. A partir d’aquesta data soles queda constància de població morisca.
A pesar del Decret d'expulsió molts moriscos van decidir quedar-se, i revoltar-se. Mellini, un
moliner, va acabdillar als revoltats de Guadalest, i va anar a unir-se amb els rebels de Xaló, als
qui prèviament se li van unir els de Tàrbena i Benigembla. Tots junts van donar batalla als
cristians vells de Pego, en l’entrada del Vall de Laguar. Els revoltats de la Vall d’Alcalà, Ebo,
Laguar i Parcent, per la seva banda, és van enfrontar amb els cristians vells d’Alcoi, en el Pla de
Petracos. Mellini, al cap davant dels moriscos de Guadalest, Xaló, Benigembla i Tàrbena, es va
situar en castell d’Atzavares, a l’entra de Laguar. Els d’Alcalà, Ebo, Laguar i Parcent en el castell
de Garges, al l’altra banda de la mateixa Vall.

Sancho de Luna va atacar el castell d’Atzavares el 15 de novembre de 1609, els allí refugiats al
no poder front al atac es van retirar al castell de Garges, on estaven els altres revoltats. El 29
van ser assetjats, i finalment és van rendir. Dies desprès, entre el 4 i 17 de desembre van ser
embarcats en els ports de Xàbia i Dénia, cap al nord d’Àfrica.

L’expulsió dels moriscs de 1609 suposà la pèrdua de prop d’un terç de la població del Regne
de València —unes quatre-centes mil persones—, que encara era més important en aquelles
comarques del sud del Regne amb una població majoritàriament morisca (el Marquesat i la
Marina), que degueren perdre prop dels dos terços de la població. Els senyors valencians
procediren ràpidament a la recolonització dels seus dominis mitjançant la concessió de cartes
de poblament o nous establiments, que provocaren moviments de població importants dins el
Regne de València. Però a les zones muntanyoses del sud del país, menys aptes per als usos
agraris —i en principi menys atractives per als cristians de natura valencians—, bona part
dels colons procedien de fora del Regne, sobretot de Mallorca. Es tracta d’un procés dirigit pels
senyors valencians, el Duc de Gandia i Virrei de Mallorca i que, en el cas de Mallorca, s’explica
per les circumstàncies de la zona d’origen. Els senyors feudals dels llocs deshabitats van fer
ofertes, per acollir nous pobladors. L’oferta de terres i cases i d’una pressió fiscal menor, va fer
que molts mallorquins es decidiren a emigrar cap a la Marina Alta i Tàrbena. Aquesta

10
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

emigració va ser força important, com a exemple a Santa Margalida on va migrar un 20% de la
població, unes quatre-centes persones. Gastó de Montcada, marit de Lluïsa Bou, va fer els
tràmits per a repoblar Tàrbena amb mallorquins. Així tenim que el 25 de desembre de 1610 es
van donar terres i casa a divuit pobladors. Novament el 27 d’agost de 1616 es va fer vint-i-
quatre nous repobladors. Total des de el 1610 fins al 1616 es van establir als llocs de Tàrbena
un total de seixanta-nou famílies, uns docents setanta habitants.

A més de a Tàrbena, de les Illes balears, també van arribar repobladors a la marina Alta, com
ara: a la Vall de Gallinera, a la Vall de Laguar o a la Vall d’Ebo.

A la Vall de Tàrbena, des de l'Edat Mitjana, existien dos nuclis de població, Benigebell (La
Placeta Vella) i Benitalfa (Es Llogaret). A més a la part del castell hi havia un petit barri
anomenat el Raval de l'Olivera (Es Poble Dalt). Ja en l'Edat Moderna, i per l'eclosió
demogràfica, es van crear dos nous nuclis, el Rafòl de Benissalim i Birlam (també a Es Poble
Dalt).

Les fonts escrites, parlen d'un altre lloc anomenat Micep, que podria ser una corrupció de
Rafalet. En aquestos llogarets és on es van assentar els colons mallorquins, desprès de
l'expulsió dels moriscos. En el pas del temps els llocs vells, Benigebell i Benitalfa, es van unir i
van formar l'actual casc urbà, perdent els noms vells pels actuals de, La Placeta i Es Llogaret. A
banda el Rafòl de Benissalim, Birlam i el Raval de l'Olivera, van formar un altre nucli urbà, que
per a diferenciar-lo es coneixia com Es Poble Dalt.

11
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

El català occidental: el valencià

1. Característiques

1.1. Vocalisme (coincideix amb el nord-occidental)

•O i E -> obertes (cor, verd)

•Diftong [úi] passa a creixent [wí] (avui)

•A i E àtones inicials: la A s'imposa sobre la E. (entendre -> antendre)

1.2. Consonantisme
•En posició final, terminacions del tipus:

◦[lk] cullc (cullo)

◦[ɲk] esmunyc (esmunyo)

◦[Ʒk] lligc (llegeixo).

•Les oclusives p, t, k seguides per una vocal, s'inclinen cap a aquesta i passen a ser b, d, g.
Exemples:

◦Cap estret -> cab estret.

◦Pit ample -> pid ample.

◦Sac ample -> sag ample.

•Les oclusives p, t, k seguides de consonant solen emmudir. Exemple: rector -> retor.

•En els sufixos -ada i -ador, la d tendeix a desaparéixer. Exemples: aixada -> aixà, mascletada
-> mascletà, mocador -> mocaor.

•Normalment, la -R final s'articula (excepte algunes zones del nord i a les comarques del sud).
Exemples: cantaR, ballaR.

12
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

•També articula (en la nostra zona no) els grups NT, LT, NG en posició final. Exemples: fent,
gent, molt, banc.

13
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

1.3. Morfosintaxi
•L'article personal EN ha desaparegut pràcticament. Exemple: En Joan.

•Els pronoms i adjectius demostratius ofereixen tres categories (que coincideixen amb el
castellà).

◦Este, eixe, aquell.

◦Esta, eixa, aquella.

◦Açò, això, allò.

◦Ací, aquí (ahí), allí.

•El femení dels adjectius meu, teu, seu, es forma amb U i no amb V: meua, teua, seua.

•S'utilitza el numeral dos tant per al masculí com per al femení (no dues).

•Alguns cardinals també varien respecte al dialecte oriental. Exemples: vuit (huit), dèsset
(disset), dènou (dinou), vuitanta (huitanta).

•Tendència forta a l'ús del diminutiu, arribant en alguns casos a perdre el seu valor com a tal.
Exemple: nuet, blanet, tovet.

•FORMES VERBALS:

◦Primera persona del present d'indicatiu finalitza amb E (cante).

◦Pretèrit indefinit del tipus cantí (només algunes zones).

◦Verbs del tipus caure i riure fan l'imperfet d'indicatiu mantenint l'accentuació clàssica.
Exemple: caïa, ria, i no queia, reia.

◦Verbs de la 3a conjugació al present de subjuntiu afegeixen una consonant velar.

Exemple: cullga, cusga.

•Unitats adverbials característiques:

14
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

◦dins (dintre)

◦pacaquí, pacallà (cap aquí, cap allà).

◦Prompte (aviat).

•Conjunció adversativa pero (i no però).

•Absència de:

◦Adverbi pas en les negacions.

◦Els adverbis força i gaire.

◦El pronom tothom.

1.4. Lèxic
OCCIDENTAL ORIENTAL
Aplegar Arribar
Fussar Furgar
Llavar Rentar
Prompte Aviat
Rabosa Guineu
Fanzella Formatgera
Xic Noi
Estall Escarada
Gord Gras
Eixir Sortir
Granera Escombra
Tenedor Forquilla
Cepillo Raspall
Cuernos Banyes
Entonces Aleshores
Rabo Cua

15
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

El valencià meridional
A més dels trets més significatius del valencià general, el dialecte meridional es caracteritza
per:

•Diferenciació del diftong ou en au (només a la part més meridional): moure -> maure,
ou -> au, bou -> bau.

•Harmonia vocàlica: é o ó assimilen la -a final, fent-la passar a e o o obertes: serra -> sęrrę,
terra -> tęrrę, porta -> pǫrtǫ.

Pel que fa a l'ús de les consonants, només hi ha diferències de distribució respecte al valencià
general:

•Pèrdua de -D- intervocàlica molt accentuada: seda -> sea, roda -> roa.

•Pèrdua -R final al Vinalopó Mitjà i al Camp d'Elx: cantar -> cantá, sabater -> sabaté.

•Pèrdua de la -T- dels grups -NT- i -LT-: pont -> pon, present -> presén.

•La palatal /š/ tendeix a articular-se sense l'apèndix de a iod: caixa [káša].

Quant a la morfologia, destaca:

•L'article masculí o femení plural esdevé es, davant consonant: es vaques, es fadrins (però
els amics, les amigues).

•El perfet compost (vaig cantar) predomina sobre el simple (cantí).

•Pronoms neutres tenen la variant astò, això, allò.

El lèxic testifica la barreja de pobladors assentats en aquestes terres:

•Convivència de tavà i tàvec, d'inflar i unflar, de arrels i raïls, etc. està en relació amb la
colonització de procedència occidental i oriental.

•Diversos factors històrics, d'immigració, de veïnatge, etc. deuen ser la base de la

introducció de castellanismes com varraco (verro), barro (barb), surdo (esquerrà), etc.
D'altres es concentren més cap al sud i oest: pavo (gall d'indi), trompa (morro), muletes

16
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

(crosses), llevar (portar, dur), etc.

•Altres castellanismes híbrids com mutxol, mussol (creuament probable entre mussol i el
castellà mochuelo).

El mallorquí de la Marina
A la Marina, com ja hem comentat, i més en concret a Tàrbena i a la Vall de Gallinera, es
conserven algunes peculiaritats del mallorquí, a causa de la colonització duta a terme pel duc
de Gandia.

Pel que fa al sistema fonètic d'aquest subdialecte inclòs dintre del valencià meridional, cal
destacar:

•Que del sistema del vocalisme tònic insular fou objecte, entre els immigrants
mallorquins de Tàrbena i segurament després d'unes quantes generacions, d'un
reajustament. Es produí una absorció del fonema /ǝ/ pel fonema /e/. D'aquesta
manera, per exemple, /nǝt/passà a ser /nét/, o /krǝstǝ/ esdevingué /krésta/. Per tant,
podem parlar d'una clara adaptació al sistema vocàlic autòcton de Tàrbena i del
valencià meridional.

•Que el vocalisme àton, al igual que el tònic, va veure substituït el seu fonema neutre
/ǝ/ per /e/ o /a/, segons que li corresponia d'acord amb el valencià. Exemples: /tǝlé/
-> /telér/; /fórkǝ/ -> /fórka/.

•Quant al consonantisme, el sistema fonològic consonàntic del català general, segons

A. Badia (1965), es compon de vint-i-tres fonemes. El del valencià meridional constaria
del mateix nombre de fonemes, però amb dos canvis:

•Introducció, en l'ordre labial, de la fricativa sorda /v/.

•Supressió, en l'ordre palatal, de la fricativa sonora /Ʒ/.

En l'adaptació del consonantisme mallorquí al valencià meridional, concretament a Tàrbena,

cal observar:

1.En l'ordre labial la /v/ ja existia a la parla autòctona dels mallorquins: /vi/, /kaváλ/

17
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

2.La realització oclusiva de /b/ intervocàlica, freqüentment al sector meridional

valencià va contagiar també el tarbener; això ha fet possible el pas a /p/ en casos com
rebost -> /repóst/.

3.En l'ordre palatal, / Ʒ/ fou sistemàticament substituït per /dʒʒ/. /Ʒél/ -> /dʒʒél/

4.La resta de diferències afectava la freqüència de fonemes: la -R final articulada dels

infinitius /kantár/ i substantius /azbarzér/; la desaparició de la -D- del sufix -ADA <
ata: /sobrasá/ sobrassada, /esprá/ vesprada.

5.Certes combinacions de consonants ja eren conegudes pels mallorquins immigrants.

Així
[-nt] en lloc de [-n]: /vént/; [-nk] en lloc de [-n]: /bánk/.

Ara farem un bot fins la morfologia: a Tàrbena s'ha pogut comprovar l'existència d'un doble
registre en l'ús de l'article: el “salat”, d'origen mallorquí, i el valencià general. Ací, en l'ús
autòcton de l'article, és on es fa més ostensible la petjada insular. Com indica Joan Veny a
Introducció a la dialectologia catalana (1986), amb el qual ens hem basat per a realitzar
aquest estudi, l'ús de l'article salat és, juntament amb la preparació de les sobrassades, el
signe més visible de la procedència de la gent tarbenera.

El sistema de l'article tarbener és un pèl més senzill que el mallorquí

MASCULÍ FEMENÍ
+ consonant + vocal + consonant + vocal
SINGULAR es s' sa s'
PLURAL as ses

Respecte a l'ús de cadascun d'aquests registres, cal observar que l'article “salat” és el que usa
la gran majoria del poble, els parlants en les seues relacions quotidianes; però aquests
mateixos són qui, en la seua comunicació amb gent forastera, recorren a l'article literari.

D'altra banda, l'ús de l'article personal, que no s'usa normalment davant dels noms de
persona al valencià meridional (exceptuant el parlar de Crevillent), sí que apareix a Tàrbena:

•[am pédro], [la maría], on la forma masculina del qual [an] té una indubtable relació
amb l'article personal mallorquí en, de plena vitalitat.

18
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

Passarem ara a analitzar l'ús de vocabulari específic:

1.Dels tres mots considerats per Alcover com a mallorquins, cal tenir en compte que
recapte “provisió, menjar” i beneit “ximple” estan bastant estesos; maleit “rabiós, de
mal geni”, en canvi, s'usa només a Mallorca, a Menorca i a la zona de colonització balear.

Altres termes que també provenen del mallorquí ocupen una àrea força estesa en el
valencià o en el català nord-oriental. En aquests casos, el dialecte arribat amb els
colonitzadors no féu sinó afermar i consolidar aquest mots coincidents en ambdós
dominis dialectals:

◦busca (a l'ull) -> brossa (a l'ull)

◦granera -> escombra

◦esclata-sangs -> rovellons

◦gírgola -> mena de bolet comestible. Mot que apareix en punts aïllats del
valencià meridional

◦alegar -> català desbravar, mallorquí aregar.

2. A continuació inclourem una llista de mots o variants que per la seua exclusiva
localització a Tàrbena o altres pobles de la Marina, poden considerar-se un antic tribut
lingüístic insular:

•oruga “eruga” apareix sorprenentment envoltat per àrees de gruga, rosquilla,

cuc.

•Titineta o tetineta (de la coa llarga) “cuereta”, mallorquí titina.

•Allot “llot”, enfront de sieno, seno, tarquim, solatge, etc. de la resta del sector.

•Conillons amagar (jugar a) “jugar a la cuit”. Crida l'atenció l'ús del mateix sufix
diminutiu que el mallorquí (conillons amagats).

•Palpes (mans palpes) “mans balbes”. A la resta del sector dialectal tenim: mans
anganxaes, gelaes, botges, ertes, angarrotaes, angarsides.

19
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

•Ascanyat “ronc, afònic”.

•Animpassà “anit”.

•Serraís “serradures”.

•Remutxalla “ramalla, ramulla”

•Cap caparull “cim, extrem superior d'un arbre”.

Segueixen ara dos casos de valors semàntics idèntics al mallorquí:

•dissabte, català vespra, com a la resta del valencià.

•Sembrar, català plantar.

20
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

Conclusions
Pel que fa el treball en si, creiem que ha estat un projecte molt profitós ja que hem hagut
d'estudiar les característiques del dialecte al qual pertany la parla de Tàrbena, documentar-
nos al voltant de la seua història i de les causes que porten aquest parlar al País Valencià,
examinar les característiques peculiars i concretes del parlar i analitzar-ne el seu futur. Com a
estudiants de magisteri tenim clar que si busquem nosaltres la informació, l'analitzem, la
reorganitzem i la sintetitzem el nostre aprenentatge és més significatiu.

Per a dur a terme aquesta monografia hem contactat amb una xica de Tàrbena gràcies al seu
bloc. Carmen Signes Oliveres és una estudiant de batxillerat que dedica el seu treball de síntesi
al parlar del seu poble. Segons ens explica, a Tàrbena es parla valencià i no se sol parlar
castellà si no és amb algú de fora de la comunitat. A més a més, els tarbeners i les tarbeneres
entre ells conserven el salat però no el mantenen si surten del seu poble. És a dir, al seu poble
utilitzen les formes dels articles salats però ho solen canviar si parlen amb algú que no els
utilitza. D'aquesta manera es produeix una situació de diglòssia ja que en uns àmbits utilitzen
el salat (al poble, amb la família, amb els amics, a casa) mentre que en la resta no l'utilitzen
(quan parlen amb un desconegut, amb gent d'altres pobles, etc.). Signes creu que si les coses
segueixen com ara el mallorquí de Tàrbena no es perdrà. Nosaltres creiem que la pèrdua
d'aquest parlar tan peculiar seria, sens dubte, una llàstima.

Amb aquest projecte que hem dut entre mans hem conegut més a fons un dialecte del qual
només n'havíem sentit alguna referència. També ens hem adonat que un dialecte com aquest
reforça, encara més, la unitat de la llengua ja que si a Tàrbena parlen en valencià i el seu
dialecte prové de Mallorca no pot ser que el mallorquí siga una llengua diferent del valencià
perquè els valencians no entendrien la gent de Tàrbena.

En definitiva amb aquest treball hem aprés quin és l'objecte d'estudi de la dialectologia, com
es duen a terme aquests estudis i hem conegut autors que han tingut una importància cabdal
dins l'estudi d'aquesta rama de la lingüística.

21
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

Bibliografia
•Veny, Joan (1978), Els parlars catalans, Moll, Barcelona.

•Veny, Joan (1986), Introducció a la dialectologia catalana, Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

•Signes, Carmen (2009) Sa parla de Tàrbena http://saparladetarbena.blogspot.com

•Pont, Antoni (2005) http://www.galeon.com/tonipont/, http://moima.ppcc.cat/,

http://calaixtoni.ppcc.cat/

•Viquipèdia http://ca.wikipedia.org/wiki/T%C3%A0rbena , http://ca.wikipedia.org/wiki/Dialectes,

http://ca.wikipedia.org/wiki/Dialectes_del_catal%C3%A0

22
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

Annex: textos transcrits del dialecte de Tàrbena

1. Text 1: As sord
Era un sord que venia de ferrar i va ancontrà s'atre, o l'ancontrava, i diu:

- Ai, ara l'ancontraré, am preguntara d'en vinc i jo li contestaré: «De Benissa, de ferrar». Am preguntarà a
com m'ha costat la ferrà: «A cade clau, un diner». (Ses potes des matxos tenien huit claus i ses burres sis, as
burros sis); diu: -Li diré: «A cade clau un diner». Am preguntarà si·l riu du èuia -capteniments que es fea
l'home!- i jo li diré que hasta el nuc- (duia un guiato i·s guiato tenia un nuc i l'home n'havia medit un nuc).
I·m preguntarà si la burra és meua i jo li diré: «Ruc i tot» (duia un ruquet, un burret).

I avant.

- Bon dia, germà.

- De Benissa de ferrar! -as sord.

- Jo no li pregunta a(i)xò.

- A cade clau un diner! -(com aquell ja s'havia fet as càrrec de lo que

li preguntava i li via de contestar). - I vosté astà loco?

Diu:

- Tasta al nuc!

- I vage an Santa Mare de Déu!

Diu:
- Ruc i tot! I au!
(Text contat per Joan-Batiste Cifre, de 73 anys, de Tàrbena, i recollit per Joan-Lluís Monjo, Febrer de 1992).

2. Text 2
Un home domés tenia dos fills. As més tjove li va di(r) (a) son pare: «Ia (é)s hora de que traballa iò pes meu
cónter i que tinga dinés. És precís que ma'n puga (a)nar a córre(r) món. Partixque (a)s seus béns i done'm sa
part que (a)m pertoca». «Ai, fill meu», li va di(r) son pare, «com vuigues; eres roín (rouín) i saràs castigat». I
(a)ndespués va obri(r) (u)n ca(i)xó, va parti(r) (a)s seus béns i va fe(r) dos pars.

Uns dies después as roín (rouín) sa'n va (a)na(r) des poble molt astufat i (a)nsense di(r) diós a ningú. Va
travessa(r) mol(t) de terres ermes, alamon de boscs i de rius, i va aplegar (arribar) a (u)na gran ciudat an as

23
El mallorquí de la Marina Dialectologia Catalana

va gasta(r) tots as dinés. Al ca(d) de (u)ns mesos va 've(r) de vendre sa roba a (u)na dona vella i (a)s va
posa(r) an amo; al vaen anvia(r) (a)n al camp pe(r) guarda(r) (a)s burros i (a)s bous. Antonces va se(r) mol(t)
desgraciat. Ia no va tindre llip pe(r) dormi(r) (a) la nit ni foc pe(r) (a) ascalfa(r)-se quan tinguera fred. A
voltes tenia tan(t) de fam que hasta s'haguera mintjat (mentjat) aquelles fulles de col i (a)quella fruta podrida
que (a)s mintgen (mentgen) as porcs. Pero ningú li donava res.

Un dia, a la poqueta de nit, an sa pantxa buida, as va de(i)xa(r) caure demun(t) de (u)n tronc i mirava pe(r) sa
finestra as pardalets que bolaven tjutgés. I (a)n camant va vóre(r) aparé(i)xe(r) sa lIuna i ses astrels, i va di(r)
plorant: «Allà, sa casa de mon pare astà plena de criats que tenen pa i vi, ous i formatge tan(t) com an volen.
Mestantes iò (a)cí (a)m muic (more) de fam».

(Versió de Joan-L1uís Monja i Mascaró)

24