SOMIAR PER INNOVAR, EL REPTE DE L’EDUCACIÓ DEL FUTUR

(Conferència Carles Parellada)

Com ja sabem, gràcies al Seminari d’Educació Infantil de l’ICE (Institut de Ciències de

l’Educació), va ser possible la visita del professor Carles Parellada. Actualment,
Parellada exerceix com a coordinador de la formació permanent de l’ICE a l’autònoma
de Barcelona i treballa de manera molt compromesa amb el tema de la perspectiva
sistèmica de les famílies i els mestres, etc. Com podem veure, el seu discurs gira en torn
a dos moments claus:

En primer lloc, fa referència a una xerrada que va tenir amb els mestres novells d’un
centre escolar. Durant aquesta, en Carles els va explicar la veritable funció de l’escola,
que va resumir en quatre idees claus: 1) cuidar la vida. L’escola ha de generar l’alegria
per viure; 2) facilitar el conviure. L’escola ha d’ensenyar a fer, ésser i estar; 3)
potenciar l’autoconeixement; 4) i l’escola com a espai generador de somnis.

Personalment estic d’acord amb en Carles, ja que segons el meu parer l’escola ha de ser
un lloc que transmeti als seus infants l’alegria i el plaer de viure, ha de fer que el nen
desitgi anar a classe per aprendre noves coses, i ha d’aconseguir que aquest tingui
il·lusions i somiï en coses que encara no coneix, perquè només així aconseguirem ésser
saludables emocionalment parlant, i persones competents i preparades pels reptes del
futur. Tal i com afirma la Maricarmen Díez en un dels seus llibres: “què passaria si a
les escoles hi hagués un rètol on digués –obert per l’alegria–?” no creieu que la gent
entraria com a mínim amb un somriure? Jo penso que sí.

Segons Carles Parellada, tot això únicament depèn d’un canvi en la mirada. En quant a
això, he de dir que no només estic completament d’acord, sinó que ho corroboro.
Nombrosos estudis realitats per la neurociència i la físicaquàntica, de les quals tinc
alguns coneixements, han demostrat científicament que les persones tenen unes
connexions cerebrals tan fortes que poden fer canviar la realitat si sabem com fer-ho. La
clau, tal i com afirma en Carles, depèn d’un canvi en la mirada envers el tema en
qüestió. Per tant, si volem canviar una cosa basta amb imaginar-se-la d’una altra forma i
visualitzar-la perquè aquesta canviï. Al principi espanta una mica però si ho pensem té
sentit. Una persona que tot el dia pensa que les coses li van malament atraurà coses
dolentes perquè les persones som energia, mentre que si tenim una mirada positiva,
atraurem coses positives. I aquesta mateixa regla la podem aplicar a l’educació.
SOMIAR PER INNOVAR, EL REPTE DE L’EDUCACIÓ DEL FUTUR
(Conferència Carles Parellada)

D’altra banda, en Carles va parlar sobre la innovació en les escoles i els reptes de futur,
tema predominant de la conferència. D’aquest manera, es va plantejar qüestions com ara
si es podia innovar infinitament? Segons el meu parer, sí que es pot innovar
contínuament, però això només serà possible partint de les reflexions fetes de les
darreres invencions. Jo penso que no podem pretendre inventar per inventar imposant
únicament lo nou i oblidar tot lo anterior (ara es sap que això no ha de ser així gràcies a
la perspectiva socioconstructivista), perquè arribaria un moment en que no seria viable.
Tal i com afirma Carles: “ hem de recuperar de la memòria allò que ha estat important
i significatiu per acoblar-ho als temps que corren”. Perquè només així podrem obtenir
coses de vertadera qualitat i sentit educatiu pels nostres infants.

Carles Parellada dóna gran importància als projectes de treball, ja que permeten a
l’alumne ser subjecte actiu del seu aprenentatge partint dels seus propis interessos. El
treball per projectes creen oportunitats perquè el nen sigui crític, autònom, reflexiu,
responsable dels seus actes i pregui decisions. A més a més, el sistema d’avaluació que
es duu a terme no només avalua els resultats, sinó també el procés. Segons Carles, tot
gira en torn a tres idees claus: les competències bàsiques, que han d’anar a càrrec dels
mestres i no de la Conselleria; la digitalització de les aules, per donar més oportunitats
d’aprenentatges; i la creació d’ambients perquè pugin desenvolupar les necessitats
intrínseques.

Un altre aspecte molt important i al qual dóna una especial atenció l’autor és al paper de
les famílies, ja que segons ell se les ha mirat poc. Segons el meu parer, la família al
igual que l’escola són els dos agents principals de socialització del nen a l’etapa
d’Infantil. És per això, que és fonamental una bona col·laboració i participació entre
ambdós, ja que garantiran un correcte desenvolupament de l’infant. Per tant, es
requereix d’un esforç conjunt per tal de crear espais de comunicació i participació que
s’estableixin des la cooperació, l’interès, i el contacte constant, fluid i regular per tal que
de donar coherència a l’experiència educativa dels l’infants. Una vegada arribat a aquest
punt, m’agradaria destacar un comentari del Carles Parellada amb el qual no estic gens
d’acord. L’autor explica que cada infant és diferent i que cadascun té una història i una
situació familiar, uns són orfes, altres maltractats, altres estan una mica descuidats. Per
tant, segons ell, els mestres han de comprendre als pares i mirar-los sense jutjar-los.
SOMIAR PER INNOVAR, EL REPTE DE L’EDUCACIÓ DEL FUTUR
(Conferència Carles Parellada)

Segons la meva opinió, nosaltres, com a futures mestres, no hem de jutjar perquè no
som jutges. No és aquesta la nostra feina, fins allà estic d’acord. Però divergeix
totalment amb ell quan afirma que NO hem de ficar-nos en casos com per exemple de
maltractament als fills i que a un mestre només l’ha d’interessar que el nin estigui bé a
l’escola. Segons el meu parer, això és el que ja no es pot consentir més. Precisament sí
que és cosa nostra però no només del mestre, sinó també del veí, de l’àvia o del fruiter.
Tothom ha d’estar en constant alarma per detectar possibles casos de maltractes a
infants, d’abusos o de maltractes de gènere. Ja està bé de donar l’esquena a casos
realment greus baix el supòsit de: “cada uno en su casa puede hacer lo que quiera”,
perquè no és així. La societat ha d’actuar i per suposat que s’ha de ficar i donar la veu
d’alarma per no consentir més aquestes situacions.

A continuació, en Carles Parellada fa una molt bona reflexió sobre els problemes que hi
ha actualment a les escoles entre els mestres novells que acaben d’arribar amb molts
il·lusió i amb ganes de fer canvis, i els mestres vells que es queixen perquè ara ho volen
canviar tot. Estic d’acord amb l’autor quan afirma que aquestes dues generacions han
d’aprendre a conviure enriquint-se (intel·ligència transgeneracional) cadascuna dels
coneixements que té l’altra per tal de fer coses realment innovadores i que afavoreixin
l’aprenentatge de l’infant. Per tant, el més important és disposar de temps per a la
reflexió i l’avaluació d’allò que es va fent per poder prendre decisions.

A mode de conclusió, en Carles Parellada va finalitzar el seu discurs posant de relleu

novament la utopia a la qual es pretén arribar en matèria educativa i a la qual només es
podrà arribar a través d’una reordenació pedagògica i somiant. Somiar per innovar,
aquesta és la clau per aconseguir el canvi educatiu que tant desitgem. I recordem:

“Nosaltres podem i som capaços, només ho hem de creure”

Nieves Tobaruela Mendoza.

Conferència Carles Parellada.
UIB (Seu Eivissa).
29/12/2010.