MILLORA D’UNA ESCOLA

POC MOTIVADORA

Nieves Tobaruela Mendoza.

Sònia Cardona Ferrer.
Marta Cabrera Vega.
21/01/2011.

1
 ÍNDEX

1. PRESENTACIÓ DEL CAS:................................................................... Pàg. 3

2. ANÀLISI DE LA SITUACIÓ:................................................................ Pàg. 4

3. PROPOSTA DE MILLORA:................................................................ Pàg. 6

4. REFLEXIÓ FINAL:............................................................................. Pàg. 10

5. BIBLIOGRAFIA:................................................................................. Pàg. 11

2
 1. PRESENTACIÓ DEL CAS

Els alumnes de classe de 4t de primària, arriben cada dia a l’escola cansats i desanimats.
A més a més, xerren amoïnats entre ells sobre la dificultat de la lliçó que els damnarà
avui el seu mestre. Quan entren a classe, estant el mestre a dins, ho fan de manera
ordenada i sense pronunciar paraula. L’ambient és molt tens i angoixant, mentre el
silenci regna la classe. Els nens, mentre s’asseuen, presenten un posat seriós i nerviós.
D’altra banda, el mestre està assegut rere la seva taula a la seva cadira, mentre va
passant llista. El mestre manté un to de veu sever, fort i elevat cap als seus alumnes.

A continuació, el mestre s’aixeca de la seva cadira i treu als alumnes de forma aleatòria
davant la pissarra mirant a tota la classe. Llavors, el mestre els demana algun
punt/apartat que van donar a la lliçó del dia anterior. Gaire bé tots els infants titubegen,
dubten, fan gestos que indiquen nerviosisme. Si el nen s’equivoca en la resposta, el
mestre el renya, l’humilia, i per últim el sanciona sense pati perquè copiï la lliçó, però si
l’encerta l’elogia i el compara amb els altres companys posant-lo com a model a seguir
de tots ells.

Una vegada demanada la lliçó, el professor comença a impartir la matèria planificada

per aquella hora basant-se, com a únic recurs, en el llibre de text. El tipus de
comunicació que s’estableix és de caire unidireccional sense possibilitat d’intervenció
dels nens en cas de dubtes o d’aportació dels seus coneixements previs. En quant a la
distribució dels alumnes dins l’aula és de manera individual i en fileres orientades cap al
professor. A més a més, cal destacar que quan el mestre surt de classe durant un període
més o menys curt per anar al bany o agafar uns papers, els nens mostren una actitud de
descontrol, agressivitat, deixen de treballar i fan servir el “xivo expiatori”.

Per últim, el professor realitza un examen després de cada tema on els alumnes han
d’emprar les construccions del llibre de text sense la possibilitat d’expressar-ho amb les
pròpies, paraules encara que estigui bé.

3
 2. ANÀLISI DE LA SITUACIÓ

En primer lloc, els alumnes quan arriben a l’escola estan cansats i desmotivats perquè
veuen l’escola com una amenaça i com una institució en la que no es respecta les seves
diferències individuals, interessos i necessitats afectivo-emocional. A més a més, els
nens es senten hastiats a causa de la monotonia del seu dia a dia a l’aula, ja que sempre
fan el mateix. És per això, que els nens ja arriben a l’escola poc predisposats per a
l’aprenentatge.

Quan els nens entren a l’aula, mostren una rigidesa excessiva provocada per la gran
autoritat del mestre. A més a més, els infants senten temor cap al seu mestre. En quant a
la posició del mestre, cal destacar que pretén reafirmar la seva superioritat i
distanciament en vers els infants ratificant així el seu poder.

El mestre aprofita el factor sorpresa, ja que no tots els dies treu als mateixos infants sinó
que va rotant de manera aleatòria per tal de desconcertar-los. Degut a la pressió que
exerceix el docent, tots els infants es senten nerviosos perquè no podran reproduir les
paraules exactes del llibre de text. La lliçó que pregunta és de tipus teòric i no han fet
cap activitat pràctica per relacionar-lo. A més a més, el temps per realitzar aquest
aprenentatge i assimilació han estat molt curt de manera que sols han tingut
l’oportunitat de memoritzar-lo realitzant un aprenentatge superficial.

En quant al motiu d’aquesta preocupació, és que si els nens erren, el mestre els
humiliarà davant els seus companys i els castigaran sense pati copiant la lliçó. El
professor es decanta per tècniques conductistes de manera abusiva i que, a més a més,
en el cas de la sobrecorrecció el càstig que els imposa no guarda relació amb la situació
a corregir. Això provoca que l’efecte de la tècnica que aquesta té en l’infant sigui nul o
simplement augmenti el temor cap als càstigs injustificats, mentre que els infants que
encerten, malgrat la pressió que tenen per part del docent, rebin elogis, són enaltits,
encoratjats i emprats com a models per a la resta dels infants. Aquestes comparacions
realitzen un efecte negatiu per a la resta d’infants que no arriben al mateix nivell
d’exigència, ja que gairebé són els mateixos. Cal destacar que, l’actitud que presenta el
mestre cap als seus alumnes fomenta la competitivitat i la formació d’una baixa
autoestima, autoconcepte i autoconfiança.
4
L’organització dels continguts es realitza de manera fragmentada i inconnexa de manera
que no guarden relació entre ells. A més a més, no permet que es realitzin aprenentatges
significatius i profunds.

Les classes magistrals i la comunicació unidireccional, juntament amb el clima de

conflicte, agressió i competitivitat, no permeten un tipus d’atenció sostinguda sinó
espontània perquè els infants estan pensant en altres coses com ara si s’han equivocat
abans recitant la lliçó, si al dia següent s’equivocaran, el que li ha dit el mestre, si
tindran temps de memoritzar la lliçó, si podran jugar, si podran estar amb les seves
famílies, etc.

El docent basa tota la seva planificació en el llibre de text degut a que creu que no és
necessari cercar la informació a cap altre lloc perquè, segons ell, el llibre dona tota la
informació que necessita per als infants. A més amés, el mestre es considera el
posseïdor de tot el saber amb la qual cosa els nens no poden donar la seva opinió perquè
es considera que no saben res (idea de la tabula rassa). En quant a la distribució de
l’aula és un altre dels components que afavoreix la comunicació unidireccional del
mestre i, a més a més, propicia el treball individual per part dels infants.

Un dels resultats d’aquesta pràctica severa i autoritària la podem veure reflectida en el

comportament que adopten els infants quan la figura del professor s’absenta de l’aula
durant un període de temps, encara que sigui curt. A més a més, els infants
desenvolupen unes actituds agressives i de rebuig cap a la figura del mestre que
manifesten de forma explosiva per extreure de dins tota la impulsivitat, la pressió i el
nerviosisme per la gran quantitat d’hores que passen baix el domini del mestre. Aquesta
actitud del professorat fomenta la insolidaritat i l’acusació entre ells de manera
injustificada.

Finalment, el fet que el mestre realitzi un examen després de cada tema afavoreix la
visió segmentada dels continguts. A més a més, els infants no els poden explicar de la
manera que ells vulguin, ja que el mestre vol que responguin amb les paraules exactes
del llibre. Per tant, els nens han d’utilitzar la memorització superficial i a curt termini
que mai passarà a llarg termini, ja que no els han comprés.

5
 3. PROPOSTA DE MILLORA

Una vegada analitzat el nostre cas d’una escola poc motivadora, realitzarem una
proposta de millora per tal de garantir un bon clima d’aprenentatge i dinàmica d’estudi a
l’aula.

Un dels aspectes més destacats a millorar seria l’ambient. Aquest hauria de ser de
solidaritat, cooperació, col·laboració, empatia, tolerància, respecte, afecte, escolta,
cordialitat, amistat, recolzament, segur, estable, tranquil, dinàmic, de confiança, etc.
Aconseguirem aquest ambient a través de la millora i constant perfeccionament dels
següents aspectes relacionats amb els factors psicològics dels infants implicats en
l’aprenentatge.

Pel que fa als processos cognitius, tractarem de propiciar el desenvolupament de

l’atenció sostinguda a través de l’augment progressiu del temps dedicat a una activitat
depenent dels factors motivacionals o les necessitats fisiològiques com el cansament a
través de temes que parteixin dels seus interessos. A més a més, tindrem en compte els
dos tipus d’estils dels infants que poden ser impulsius o reflexius. Per aconseguir tots
aquests objectius proposarem activitats variades que permetin la investigació i
manipulació per tal d’afavorir un aprenentatge profund amb la qual cosa modificarem la
distribució de l’aula per tal d’impulsar les relacions i les interaccions entre els infants,
proposarem la possibilitat d’elegir treballar en grups o individualment, etc. D’altra
banda, no hem d’oblidar que el mestre ha de proposar activitats que afavoreixin el
desenvolupament de les intel·ligències múltiples (Gardner).

Pel que fa als processos afectius, la metodologia del mestre haurà d’adaptar-se a les
diferències individuals i als diferents matisos que presentin els infants. A més a més, per
tal que l’aprenentatge resulti una experiència agradable i significativa per l’infant, les
temàtiques a tractar hauran de patir dels interessos i coneixements previs dels infants
per tal de transformar la motivació extrínseca dels altres per la intrínseca.

6
Cal destacar que aquesta motivació per part del nen anirà en correlació amb les
expectatives que tingui el mestre cap als seus alumnes, ja que sorgiran a mode de
profecies d’autocompliment. Per tant, tenint en compte el cas exposant anteriorment, si
el mestre té unes expectatives altes cap al nen, aquest tractarà d’acomplir-les, mentre
que si són baixen ni tan sol ho intentarà perquè de totes maneres no creu en les seves
possibilitats.

Pel que fa a les habilitats i estratègies d’aprenentatge, el mestre haurà de propiciar la

comprensió dels temes tractats. Això ho treballaríem per mitjà de la descoberta
autònoma, l’exploració, l’aplicació pràctica i la metacognició, és a dir, reflexionar sobre
el propi coneixements per tal d’assimilar-lo.

En quant al mestre, aquest hauria de realitzar una profunda reflexió i autocrítica sobre la
manera en la qual està impartint la docència. Però a banda d’aquesta autocrítica el
mestre haurà d’acudir a formació permanent i conferències per tal de renovar la seva
pràctica, conèixer corrents més innovadores i la seva aplicació (encara que aquests
estudis sorgissin fa uns trenta o quaranta). A més a més, hauria de compartir la seva
experiència quotidiana amb els altres i deixar-se aconsellar, de manera que vagi
progressant i sensibilitzant-se amb les necessitats educatives, fisiològiques i afectives
dels infants. Així doncs, ha de conscienciar-se que aquesta no és forma de tractar a les
persones i menys d’afavorir l’aprenentatge dels infants.

Una vegada conscienciat de la gravetat de la situació, aquest hauria de canviar la seva

concepció del rol de mestre, actuant en conseqüència al tipus de societat en la qual viu,
es a dir, fent funcionar la classe com amb sistemes democràtics; deixant elegir als
infants quines activitats volem fer, les temàtiques que els interessa tractar, acordant de
forma pactada i consensuada les normes que hauran de regir el funcionament de la
classe. Aquestes hauran de ser poques (unes dues o tres aproximadament) i estar
fonamentades en els valors, la convivència i la socialització dels infants.

7
D’altra banda, el mestre ha d’abandonar l’ús de les tècniques conductistes abusives i
excessivament rígides, adoptant així la resposta democràtica, l’ús del diàleg i la reflexió
com a mitjà per solucionar conflictes i conductes disruptives de l’aula. A més a més
haurà de tractar que els infants solucionin aquests problemes a través de la mediació,
l’escolta, la seva atenció i recolzament per tal que els nens es sentin segurs.

A més a més, el docent haurà de canviar de manera radical la seva manera d’ensenyar
modificant la seva imatge d’infant com a tabula rassa i veure’l com a subjecte actiu que
construeix el propi coneixement, que es mou per motivacions, que presenta uns
interessos, que en base a les seves experiències ha anat generant uns coneixements i
idees les quals haurà d’assabentar-se’n abans d’ensenyar-los de nous, de manera que
pugui situar-se en la zona de desenvolupament proper. Per tal de plantejar-los reptes que
amb l’ajuda d’un guia puguin assolir, haurà de cercar activitats motivadores i variades,
de manera que els infants puguin treballar amb distints agrupaments, distints tipus
d’activitats com per racons, projectes, sortides de l’aula, per ambients, en tallers, entre
d’altres situacions.

Pel que fa a la forma de planificar el temps, aquest haurà de ser planificat de forma
flexible, amb la finalitat de respectar el ritme individual dels infants per tal que cadascú
pugui desenvolupar les seves habilitats sense estrés ni pressions. D’altra banda, pel que
fa al tractament de la temàtica, aquesta hauria de relacionar-se de forma que es tracti de
manera globalitzada totes les àrees, per tal d’ajudar-lo a consolidar i assimilar un
aprenentatge que resulti significatiu i coherent.

Un altre aspecte sa modificar serà canviar la seva relació amb els infants, es a dir, que
deixi de basar-se en el temor i l’autoritat per fonamentar-se en el respecte, l’afecte, la
seguretat i la complicitat.

Com a últim punt a destacar, en quant a la metodologia del mestre, parlarem de la

“disciplina” a l’aula, ja que també hi juga un paper molt important. Tenint en compte el
cas anterior, creem lògic que els nens manifestin aquesta actitud de rebuig i agressivitat
quan el mestre no està present dins l’aula, ja que la disciplina s’ha de fomentar en una
bona proposta d’activitats que motivi l’aprenentatge de l’alumne perquè sinó aquest
canalitzarà el seu tedi en la manifestació de conductes disruptives.

8
Un altre aspecte a tenir en compte per a la nostra proposta de millora, és la relació
infant-infant. Com hem pogut veure al nostre cas, aquesta està fonamentada en la
competitivitat i la rivalitat derivada de la metodologia que segueix el mestre. Per tant,
hauríem de millorar aquests llaços a través de rols socials per tal de posicionar-se en el
punt de vista de l’altre, treballant així l’empatia. A més a més, aquestes relacions
afavorirà en el nen l’adquisició d’habilitats socials tant necessàries per a la vida diària.
Un altres aspecte important, és que gràcies a aquestes relacions s’afavorirà un clima de
col·laboració, respecte, cooperació entre els alumnes la qual cosa garanteix que
s’estableixin mecanismes reguladors per controlar el comportament agressiu que
mostren els infants quan el mestre surt de l’aula. Per últim, mencionar que els amics
influeixen directament en les motivacions que tenen els nens de manera que seguiran
allò que facin els altres, és a dir, si estan interessant pels estudis imitaran aquest model.

Finalment, com a últim aspecte que cal tenir en compte, podem destacar la família.
Aquesta, al igual que l’escola, són els dos agents principals de socialització del nen a
l’etapa d’Infantil. És per això, que és fonamental una bona col·laboració i participació
entre ambdós, ja que garantiran un correcte desenvolupament de l’infant. Per tant, tenint
en compte el cas esposat anteriorment, considerem que la vertadera finalitat és aprendre
a ser i aprendre a viure en comunitat, això exigeix fer possible espais de comunicació i
intercanvis que fomentin la participació i condueixin a compromisos que enriqueixin la
vida personal i col·lectiva dels implicats per mitjà de la participació, la cooperació i
l’interès. Per tant, els pares hauran d’implicar-se més en la tasca conjunta de
l’aprenentatge dels seus fills i demanar-los-hi els que han fet el dia a dia a l’escola sense
tenir tant en compte els resultats finals.

9
 4. REFLEXIÓ FINAL

A mode de conclusió, volem destacar la importància del rol del mestre, del seu estil i
metodologia d’ensenyament, ja que d’aquests factors dependrà molt la motivació dels
infants per aprendre. És la manera com el mestre enfoca el procés d’ensenyament-
aprenentatge el punt clau per a què els infants gaudeixin d’anar a escola i d’aprendre,
perquè els infants puguin realitzar un aprenentatge significatiu i comprensiu i no
aprendre de memòria i superficialment.

A més a més, és important partir dels coneixements previs i dels interessos dels infants i
crear una seguretat emocional ja que és la base per a que el nen explori, investigui,
manipuli, experimenti i potenciï les seves habilitats i capacitats, descobrint processos i
coneixements nous i resolent nous conflictes i reptes, ja siguin cognitius, lingüístics,
afectius o relacionals.

Finalment, volem recalcar que amb una bona motivació dels alumnes cap a l’escola, cap
al mestre i, al cap i a la fi, pels nous aprenentatges, s’aconsegueix un bon clima d’aula,
un clima de respecte i de cooperació; d’escolta als altres i d’oportunitat de parlar i de
reflexionar; de treballar junts en els nous processos i reptes. Si hi ha una bona motivació
no és estrictament necessari aplicar, en un primer moment i sense analitzar la situació,
una tècnica de modificació de conducta ni unes normes ja establertes. A més a més,
aquest clima donarà als alumnes una visió del professor amb respecte i afecte però
també el veuran com una autoritat, un referent i un model a seguir.

10
 5. BIBLIOGRAFIA

La informació utilitzada per a la realització del nostre treball han estat els apunts de
classe de l’assignatura Psicologia Educativa.

La pàgina web d’on hem tret la imatge de la portada ha estat la següent:

- http://www.crecebebe.com/wp-content/uploads/nino-aburrido.jpg

11