GRUP QUIMERA

4t A

PASSAT DE L’ANERIS

Fa 500 anys, una espècie dominava els oceans. Eren bèsties humils i tenien
una semblança amb els humans. Lluitaven per protegir la seva espècie i
estimaven els del seu voltant. Els orígens d’aquesta espècie es van produir a
les costes de la Patagònia. En aquelles terres, el calor els començava a
incomodar i amb el pas dels anys anaven traslladant-se cap a diferents zones
del planeta. Alguna vegada havien sigut vistos pels humans en llocs com, per
exemple, el llac Ness, a Escòcia. La majoria d’éssers d’aquella espècie van
emigrar cap al sud, d’illa en illa fins a trobar el lloc en què es desenvolupa la
història.

L’Aneris va néixer envoltada d’una família humil, la qual vivia en una cova al
fons del mar, a prop de la costa envoltada d’esculls de tots colors. Era un lloc
meravellós. Vivia amb la seva família, que estava formada per 9 membres. Ella
era la filla més gran. Tenia quatre germanes, dos germans i els seus pares.
Aquells esculls estaven plens de peixos de colors, coralls i plantes de totes les
espècies que es poden imaginar. La família de l’Aneris no era la única que
habitava allà. Era una zona molt poblada. Com si fos una petita metròpoli de
granotots. Hi havia un munt de coves de totes mides i habitades per diferents
famílies. Tothom era feliç, era una vida plena de colors i sense complicacions.

Un dia, quan la mar estava molt moguda i a fora hi havia un gran temporal, des
dels esculls es van començar a divisar un munt d’estranyes siluetes que
s’anaven acostant. Ningú sabia què o qui eren. Avançaven molt de pressa i ,
com més s’acostaven, més grans es veien. Quan només quedaven uns 500m
perquè arribessen als esculls, els granotots van veure de què es tractava. Eren
uns monstres enormes, que no tenien escates sinó plumes semblants a les
dels ànecs. També tenien una boca molt grossa i afilada i anaven armats amb
bastons que semblaven llances. Nedaven increiblement ràpid i es movien amb
agressivitat. Cada monstre d’aquells mesurava com 2 granotots junts. Els
habitants de l’escull van córrer a amagar-se on podien aterrits: entre les
plantes, dins les coves que eren una trampa mortal o sota els esculls. En pocs
segons aquella petita zona de l’oceà s’havia convertit en un caos. Aquells
monstres no van mostrar cap tipus de compassió per cap dels granotots. Se’ls
menjaven, els capturaven o simplement els mataven perquè sí.

L’Aneris s’havia separat de la seva família, per anar amb un grup de granotots,
que es dirigia cap a la superfície per arribar a l’illa. Era un grup que tenia
pensat salvar-se en aquella illa desconeguda per a ells. L’Aneris no va tenir
més remei que deixar la seva família, que es negaven a sortir a la superfície
per por al desconegut. No va ser la millor elecció, però pensaven que amagats
a les seves aigües podrien salvar-se. El grup de l’Aneris ho va aconseguir. Allí
es van amagar durant 6 dies i 5 nits, fins que l’escull va estar calmat. Eren molt
pocs supervivents, però els suficients perquè l’espècie no s’extingís. La gran
majoria d’ells havien perdut les seves famílies en aquell atac. A l’Aneris només
li quedaven els seus dos germans petits.

Tots ho estaven passant malament perquè una gran quantitat de temps fora de
l’aigua els assecava la pell i a més no podien retornar a les seves cases per
aquella estranya espècie de monstres aqüàtics. A terra ferma s’alimentaven de
qualsevol cosa que trobaven. Herba, insectes i altres bèsties. Però tot i així
aquella dieta no satisfeia l’espècie que estava acostumada a menjar peixos i
altres animals aqüàtics. Aquells dies se’ls van fer eterns i alguns d’ells anaven
cada matí a revisar les costes per comprovar si aquells éssers desapareixien.
Finalment, un dels granotots va donar la notícia de que els misteriosos
monstres havien marxat. Ja no es veien per enlloc i els altres peixos nedaven
tranquil·lament al voltant dels esculls. Però només dos o tres van entrar els
primers per precaució. Van trobar les seves coves destruïdes i ningú de la seva
espècie pels voltants. Els havien devorat a tots. Dels dos mil habitants d’aquella
costa en van sobreviure quinze. Els granotots eren una espècie que no
expressaven els seus sentiments. No tenien expressions a la cara, però això no
volia dir que no sentissin res. Només quan el sentiment era molt profund
gemegaven i cridaven de dolor o de felicitat. Aneris, igual que els seus
companys, mantenia la compostura i l’expressió indiferent. Només el granotot
més petit de tots, que havien separat de tota la seva família i amics per salvar-
lo, gemegava fluixet, com si volgués evitar que el sentissin.

Van refer la vida junts i, de tant en tant, sortíen a la superfície, només a la nit, ja
que la temperatura era inferior. Un bon dia, com tots els altres des que havien
olvidat mínimament el que havia passat van sentir un soroll molt estrany. Era el
motor d’algun estrany aparell. Tots van avançar amb curiositat cap a l’origen
del soroll. Els més petits, a la vegada els més valents i exploradors, hi anaven
més ràpid. Ningú sabia si aquells sorolls suposaven un perill per a la seva
espècie. Van veure una mena d’iceberg negre i d’un material que no coneixien
que es submergia a les seves aigües més profundes, just abans que els coralls
comencessin a formar-se. Finalment, sense que els adults els veiessin, els
petits van treure el cap de l’aigua i van veure una espècie totalment
desconeguda per a ells. No tenien ni escames ni plomes ni pèl. Els envoltaven
draps de materials que desitjaven tocat i investigar. Es morien de curiositat,
però es van quedar allà palplantats. Preferien vigilar i més endavant actuar.
L’Aneris, en canvi, quan va arribar va treure el cap exageradament de manera
que aquelles bèsties cridaneres anomenades humans la van veure i amb una
arma curiosíssima van ferir el seu braç. Ella es va quedar imobilitzada. Els
petits, que ho havien vist tot van alertar els companys ràpidament i la família,
en sentir allò, de seguida es va pensar que eren enviats dels mateixos éssers
que van atacar a les seves famílies feia uns anys. En aquells moments aquelles
bèsties ja havien capturat l’Aneris. Els granotots havien de fer alguna cosa.

En sentir aquella mala notícia, tots plegats van decidir que ja començava a ser
hora de combatre els seus grans enemics. Van comunicar-li al granotot més
vell, que era el que donava consell a tots els d’aquella costa i també el que
solia donar les ordres donada la seva saviesa. Aquest els va dir que no
pugéssin sota cap concepte a l’illa, però és clar, com que els petits eren tan
curiosos i una mica desobedients, van pujar-hi una nit. Mai més els van tornar a
veure. Des d’aquell moment els granotots van passar a veure els habitants
nouvinguts com a grans enemics i com una amenaça mortal igual que l’espècie
per la qual havien hagut de fugir dels esculls anteriorment. A partir d’aquell dia
no van tornar a sortir fins al cap de molt temps.

Un dia, de sobte, van veure un objecte, semblant al vehicle dels humans però
aquesta vegada blanc per sota que parava al costat de l’illa una estona i
després marxava. Això va despertar la seva curiositat i, per tant, aquella
mateixa nit van tornar a investigar què passava en aquella illa i a intentar
descobrir qui eren aquelles maleïdes bestioles que havien matat els seus
cadells i havien capturat l’Aneris. Ella sortia sovint al balcó del far, per a mirar el
seu estimat oceà. De vegades veia alguns dels seus companys i els gemegava
perquè fessin alguna cosa. A l’Aneris no li agradava estar allà.

Els granotots van decidir que atacarien els humans de l’illa. Sortien cada nit i
lluitaven amb totes les seves forces per recuperar el que un dia havia sigut seu.
Aquelles terres, la pau, l’Aneris i tots aquells altres éssers que havien
desaparegut. Morien en massa cada nit, però no es rendien. Des de la primera
vegada que els havien atacat, quan només en van sobreviure quinze, el
nombre d’aquella població havia augmentat increïblement. Ara n’eren deu mil
aproximadament, una xifra difícil de creure. Per tant, en serien suficients per
muntar un exèrcit com calia. Cada nit en morien i també conseguien salvar-ne
alguns, a la vegada que la seva ràbia augmentava. Mentre tot això estava
passant l’Aneris començava a sentir-se bé en aquell lloc. Es sentia estimada i li
demostraven l’amor com ningú ho havia fet mai amb ella. Tots els de la seva
espècie eren tan inexpressius com ella, però amb aquell humà no. Es sentia
esclavitzada, això sí, però valia la pena ja que el que ella havia desitjat sempre
era sentir-se estimada d’aquella manera tan humana

Sergio Carrión
Ariadna Wilkinson
Laura Balet
Jordi Monfort
Eric Martínez
Sergio Martínez
Anna Sànchez