La lleialtat lingüı́stica del nou

independentisme català:
el cas dels militants i simpatitzants de
Solidaritat Catalana per la Independència

David Valls i Botet

Treball de sociolingüı́stica

Gener de 2011

1
Índex
1 Introducció 3

2 Breu història de Solidaritat Catalana 4

2.1 Per què va sorgir SI? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6

3 Metodologia emprada 6
3.1 Model d’enquesta per als militants i simpatitzants de SI . . . . 8
3.2 Model d’enquesta per als enquestats escocesos . . . . . . . . . 11

4 Sı́ntesi de les dades 11

4.1 Les actituds dels catalans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
4.2 Les actituds dels escocesos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

5 Interpretació dels resultats 14

5.1 Quant als catalans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
5.2 Quant als escocesos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

6 Conclusions 18

7 Un apunt sobre la bibliografia 21

8 Bibliografia 21

2
1 Introducció
A grans trets, l’independentisme català no ha parat d’evolucionar. Hem
passat d’un independentisme que podrı́em definir de nostàlgic d’uns temps
passats, d’uns drets històrics, d’unes llibertats perdudes, d’una llengua que
ens feia poble, a un independentisme de base econòmica. Un independentisme
que té com a màxima els arguments econòmics per alliberar-se, que malda
per ser transversal i integrador, que no discrimina per raó d’origen o de
llengua, que deixa els drets històrics de Catalunya i de les llibertats perdudes
per a actes institucionals, i que toca molt de resquitllada els temes de la
llengua catalana. El nou independentisme trenca tabús, ara ja no cal dir-se
Puigdellı́vol per ser independentista, no cal haver nascut a Catalunya, no cal
parlar el català, perquè els temes econòmics afecten tothom per igual. Si et
toquen la butxaca: sigues benvingut.
De la mateixa manera que el nou independentisme trenca tabús, també
els trenca amb la llengua? Quina és la lleialtat lingüı́stica dels nous inde-
pendentistes de Solidaritat Catalana? Què en pensen del català? Quin ús en
fan? No es tracta de saber l’ideari de Solidaritat Catalana, ni tampoc el seu
programa electoral quant a llengua. És tracta d’obtenir respostes individu-
alitzades dels seus simpatitzants i militants i, a ser possible, fora de l’àmbit
del partit.
Per definició estàndard, clàssica, i de base, se sobreentén que un inde-
pendentista català és una persona que vol viure en una Catalunya i/o Paı̈sos
Catalans sobirans i que vol viure en un territori on el català sigui l’única
llengua oficial, o si més no, hi sigui la llengua majoritària. Un territori on
s’hi pugui viure plenament en català1 , en uns termes lingüı́stics semblants
1
La gran majoria de sobiranistes i defensors de la llengua tenen la tendència a oblidar-se
de l’occità de la Vall d’Aran, també anomenat aranès.

3
de com ho faria un ciutadà portuguès a Portugal o un ciutadà islandès a
Islàndia. La pregunta inicial del treball de recerca és interessant i podria ser
clau per saber cap on va la llengua catalana per mà dels que podrien acabar
menant la polı́tica i el destı́, força aviat, de la Catalunya autonòmica.
A l’acabat d’estrenar Parlament de Catalunya hi ha majoria de forces
catalanistes, per bé que amb diferents sensibilitats: CiU, ERC, i SI. Si
Catalunya s’esdevingués sobirana per mà del nou independentisme, a aquells
que ens preocupa l’ús i desús del català, també ens hauria de preocupar què
en pensen tots aquests nous lı́ders i la seva militància.
Sabem que davant d’un mı́ting, presos per les masses i l’exaltació, es po-
den clamar als quatre vents moltes consignes, però en acabat del dia, quan
som sols, quan entrem en un bar de Barcelona o rodalia, quina llengua real-
ment fem servir? Quan ens parlen en castellà, en quina llengua contestem?

2 Breu història de Solidaritat Catalana

SI és un partit que va ser creat cap als vols de juny de 2010 amb gent escindida
de Reagrupament.cat, però també amb gent provinent d’altres partits polı́tics
com CiU i ERC, i amb un cap mediàtic i nou en el camp de la polı́tica, que
no del politiqueig, com és Joan Laporta. A més, amb un notari vingut de
CiU, Alfons López, i un exdiputat d’ERC i economista Uriel Beltran. Una de
les màximes de SI és el transversalisme, fet que fa que pugui aplegar a gent
de tota mena de tendències, fins i tot a gent que sempre s’havien sentit al-
lunyats de l’independentisme. Per SI, el més important és la consecució de la
plena sobirania per Catalunya, ja que definir-se o prendre certs camins abans
d’aquest assoliment, només representaria la divisió entre l’independentisme.
Un cop Catalunya esdevingui una nació sobirana, ja serà el moment de la

4
creació de nous partits polı́tics que es perdran pels viaranys del liberalisme,
les esquerres, les dretes, etc. Segons dades aparegudes en el propi web de SI,
pels vols d’agost, o sigui, quan només feia dos mesos de la creació del partit,
ja tenien 6.000 militants i uns 15.000 simpatitzants. L’estratègia principal
de SI és parlar d’un tema que afecta a qualsevol habitant de Catalunya, sigui
quin en sigui l’origen: els diners. Han fet i fan molta èmfasi en la qüestió
de l’espoliació econòmica que Espanya exerceix sobre Catalunya. Això fa
que defugin del discurs independentista clàssic, que és basa molt més en els
orı́gens històrics de Catalunya, en el fet lingüı́stic, i en la recuperació d’unes
llibertats arrabassades per la força. Una mena de discurs que a molts nou
catalans els sona massa aliè i llunyà.
Mirant al mateix web trobem el manifest electoral de SI 2 on dels trenta-
tres fulls que conté, només es parla de la llengua catalana en poc més d’un
full i d’una manera molt vague i, on per exemple, només es fa una petita
menció de l’aranès. El discurs que aquest document fa sobre el català, que és
la llengua que aquı́ ens ocupa, no deixa de ser molt generalista. En descriu
la situació, que la qualifica de precària, però no dóna solucions, ni proposa
idees, ni actuacions de cap mena.
El fet és que aquest partit amb un temps tan curt de vida i amb el buit
informatiu que fan els mitjans de comunicació a les formacions no parla-
mentàries, ha aconseguit 4 escons al Parlament de Catalunya, un fet força
insòlit.
2
www.solidaritatcatalana.cat/qui-som/documents/principis-i-manifest-electoral (Pàg.
7-9, 26-27)

5
2.1 Per què va sorgir SI?

L’any 2006 el Parlament de Catalunya va aprovar un nou Estatut que havia

estat referendat pel poble de Catalunya. Acte seguit, el PP va presentar
una sèrie de recursos en contra d’aquest Estatut, que va quedar en suspensió
fins al juliol de 2010. Aquest proppassat juliol, el Tribunal Constitucional
d’Espanya va emetre sentència retallant tota una sèrie d’articles de l’Estatut.
Aquest fet va propiciar que al voltant d’un milió de persones (les dades ballen
molt depenent de la font d’on s’agafin) sortissin al carrer per protestar en
contra d’aquesta sentència i per exterioritzar, un cop més, el descontenta-
ment de part important de la població envers les relacions entre Espanya i
Catalunya. La sentència va ser la gota que va fer vessar el got, però el procés
de descontentament ja feia un temps que s’anava coent. Fruit de tot plegat,
i arran de la letàrgia de Reagrupament.cat, es va formar SI.

3 Metodologia emprada
Degut a les caracterı́stiques de duració i d’extensió del treball, he considerat
oportú d’emprar una barreja de mètodes per a la investigació. He considerat
oportú començar pel mètode qualitatiu. Aquest mètode dóna més profundi-
tat i comprensió de l’entorn subjecte d’estudi, per bé que requereix de molt
més temps i d’una interacció alta amb el subjecte estudiat.
Per començar amb aquest mètode em vaig adherir a SI per poder assistir
a actes, poder interaccionar amb els militants i poder parlar sobre llengua,
quan es donés el cas. Aquest mètode és molt interessant tot i que requereix
de molt de temps i d’implicació. Això m’ha “obligat”anar a unes quantes
reunions de barri, aixı́ com a unes quantes reunions nacionals, comptant-t’hi
una assemblea nacional. Les reunions m’han servir per fer noves coneixences,

6
aixı́ com per poder dialogar sobre el tema de la llengua entre els reunits.
L’inconvenient d’aquesta metodologia és, que ben aviat, l’investigador,
en aquest cas un servidor, es troba immers dins de l’organització i de segui-
da esdevé part poc neutra. Pot semblar prou evident que un investigador
que fa recerca sobre una causa, sent simpatia o li interessa aquesta causa.
Involucrar-se en la causa, per bé que se’n vulgui ser un simple espectador,
fa que sigui fàcil d’acabar-hi immers i militant-hi. És per això que considero
que aquest pot ser un mètode vàlid fins a cert moment en el temps, on un
passa de ser un foraster, a ser un subjecte més, susceptible de ser investigat,
també.
Una prova fefaent, sobre el fet que en la metodologia qualitativa l’in-
vestigador (jo) pot acabar formant part involuntària i involucrada del grup
subjecte d’estudi, va ser quan vaig proposar una correcció lingüı́stica en el
text electoral ja esmentat, la qual en lloc d’aplicar-se, es va sotmetre a esme-
na. Es pot llegir l’anècdota sencera en forma d’article al meu blog3 personal.
Certament aquesta mena d’interaccions no són bones ja que poden donar uns
resultat massa esbiaixats.
Per combinar el mètode qualitatiu i contrarestar la subjectivitat a la qual
estava arribant, vaig trobar del tot necessari, en aquest cas, de combinar-ho
amb el mètode quantitatiu, o sigui, fer enquestes. Un mètode que amb poc
temps permet d’obtenir una gran mostra, però que és força més superficial
que el mètode quantitatiu. A part de l’ús dels dos mètodes descrits, i gràcies
al correu electrònic i al cercador Google, vaig decidir d’estendre el mètode
quantitatiu cap a l’estranger, mitjançant l’ampliació de l’enquesta a unes
quantes comunitats equiparables a la catalana. Aixı́ vaig contactar amb
diverses associacions de promoció i defensa de llurs llengües a: Paı́s Basc,
3
www.sodellengues.blogspot.com/2010/10/espoli-versus-espoliacio-una-victoria.html

7
Sardenya4 , Còrsega, Irlanda, Bretanya, Escòcia, Gal·les. Confiant que em
respondrien, no vaig conservar ni el nom, ni les adreces de correu de la majoria
de llocs contactats, pel que no els puc anomenar. Malauradament només em
van respondre amb molt d’entusiasme des d’Escòcia, i només sóc capaç de
recordar el nom de l’associació sarda.
Un cop em van contestar des d’Escòcia els vaig enviar un model d’enquesta
adaptat.
Per acabar aquest apartat, vaig considerar oportú el fet de fer unes en-
questes obertes i deixar que l’enquestat pogués respondre lliurement en base
a les preguntes que se li formulaven, sense que s’haguessin de limitar a un
“sı́”o a un “no”. Això també té els seus riscos, i és que molta gent desisteix
d’acabar, o ni tan sols començar, l’enquesta per ser massa llarga. Però fer
les enquestes va ser un punt de subjectivitat molt gran.

3.1 Model d’enquesta per als militants i simpatitzants

de SI

Un total de 20 persones han respost a aquesta enquesta.

Qüestionari
sexe:
edat:
Lloc de naixement:
Lloc de residència habitual:
La teva primera llengua o llengües:

1. Quina llengua o llengües parles a casa?

4
www.sotziulimbasarda.net, Diariu limba. Sa revista digitale de su movimentu lin-
guı̀sticu sardu.

8
 2. Quina llengua o llengües parles amb els amics?

3. Quina llengua o llengües utilitzes a la feina?

4. A quin lloc geogràfic vas realitzar o realitzes els teus estudis? (ciutat,
paı́s)

5. Quin nivell d’estudis tens? (encercla el que et correspongui o afegeix

el teu, si no hi és)
No en tinc
EGB/ESO
BUP/COU
F.P.
Universitaris

6. Quantes llengües consideres que parles amb prou correcció?

7. Amb la meva parella o familiars propers que parlen en castellà (o francès

si ets de la Catalunya del Nord) els parlo en....?

8. Amb els amics o coneguts que em parlen en castellà (o francès), els

parlo en?

9. Amb els companys de feina que em parlen en castellà (o francès) els

parlo en?

10. En les relacions comercials dintre de l’àmbit dels Paı̈sos Catalans, quan
un client o un proveı̈dor que sé que pertany a aquest àmbit em parla
en castellà (o francès), jo li parlo en?

11. Amb els desconeguts (gent que se m’adreça pel carrer, passavolants, bo-
tigues, cambrer d’un bar, supermercat de pakistanesos, administració,

9
 policia, turistes, etc.) que se m’adrecen en castellà (o francès) jo els
contesto o hi estableixo diàleg en? (si ho vols, detalla la resposta amb
diversos casos o exemples)

12. Amb els desconeguts que se m’adrecen en una llengua que jo no sé
parlar, jo els contesto o miro d’establir-hi diàleg en? (si ho vols, detalla
la resposta amb diversos casos o exemples)

13. Creus que actualment és possible de viure plenament en català? Justi-
fica la resposta, si us plau.

14. D’acord amb el que has anat contestant, digues si creus que la teva
conducta lingüı́stica afavoreix la normalització d’ús del català. (ep! No
s’hi val a anar enrere i modificar res!)

15. Si penses que el català no és una llengua normalitzada, detalla breument
què faries per normalitzar-la.

16. Creus que amb la independència de Catalunya aconseguirem de nor-

malitzar la llengua? Com?

17. Què entens per lleialtat lingüı́stica?

18. Creus que ets lleial a la llengua catalana?

19. La teva actitud lingüı́stica canviaria o canviarà en una Catalunya in-

dependent?

20. En què canviaria?

21. Canviaries alguna cosa de la teva actitud lingüı́stica actualment? Tan

si dius sı́, com si diu no, raona la resposta.

22. El català és cosa de tots? Detalla la resposta.

10
3.2 Model d’enquesta per als enquestats escocesos

Un total de 5 persones han respost a aquesta enquesta per mitjà del correu
electrònic, ja que són persones que actualment viuen a Escòcia.
Qüestionari:

1. What is the language perception among Scottish nationalists who speak

Gaelic?

2. All Gaelic and Lallans speakers are also nationalists seeking for inde-
pendence?

3. Are there English speakers who also seek for independence? If so, what
is their attitude or thoughts regardings Scots and Gaelic languages for
an independent Sotland?

4. Do Gaelic and Lallans speakers usually switch to English when the other
party speaks in English? or do they keep on speaking their language
unless the other party states not understanding anything.

4 Sı́ntesi de les dades

4.1 Les actituds dels catalans

Del total de les 22 preguntes que hi ha a l’enquesta em centraré en la part

que considero més vital i més significativa, la que crec que pot donar una
resposta a la pregunta formulada en aquest treball.
Tots 20 enquestats tenen com a llengua materna, sense excepció, la llen-
gua catalana. Dels 20, 16 són de Barcelona o rodalia immediata, i la resta
del Bages, Osona i la Segarra. A més, tots vint, utilitzen el català com a
llengua única familiar, ja que manifesten no tenir cap parent proper de parla

11
no catalana. Per tant en l’àmbit familiar no canvien de llengua perquè no en
tenen necessitat.
Les qüestions claus, doncs, rauen a les respostes donades a les preguntes
8, 9, 10 i 11, que fan referència als usos lingüı́stics amb no catalanoparlants,
entenent que a la Comunitat Autònoma de Catalunya, aquests usos van refer-
its a la gent que no se sap expressar en català, i que fan servir com a llengua
franca (o llengua pont) la castellana, sigui aquesta la seva primera llengua
o no. Aquestes quatre preguntes són vitals perquè donen compte de com
es realitzen les interaccions lingüı́stiques, i els comportaments que segueixen
aquestes persones, els quals poden ser encomanats a la resta de la població.
Dels 20 enquestats n’hi ha 4 que afirmen utilitzar sempre el català en tots
els àmbits, ja sigui amb les amistats, la feina i els desconeguts. Cal aclarir
que aquesta actitud s’aplica només dins de l’àmbit dels Paı̈sos Catalans.
D’aquests, n’hi ha un que per edat ha viscut l’època franquista.
Els 16 enquestats restants, afirmen canviar al castellà amb les amistats
castellanoparlants, amb desconeguts o per motius laborals.
Els 4 enquestats que afirmen no canviar mai de llengua consideren que la
seva actitud és positiva per a l’ús i la conservació de la llengua catalana.
Dels 16 enquestats restants, n’hi ha 4 que consideren que la seva actitud
lingüı́stica és prou coherent per assolir la normalització de la llengua, però
cal destacar, aquı́, que n’hi ha 12 que admeten que la seva actitud no és prou
coherent amb la continuı̈tat i la transmissió intergrupal del català. Tots 12
afirmen que és una actitud que no els agrada i que els agradaria de canviar,
que voldrien mantenir-se sempre en català. Cal esmentar que dels 16, només
dos han viscut i tenen records plens de l’època franquista.
Per acabar, tots coincideixen a dir en resposta a la pregunta 22, que el
català és un patrimoni de tots els habitants que viuen a Catalunya.

12
4.2 Les actituds dels escocesos

La situació lingüı́stica d’Escòcia és molt diferent de la de Catalunya. A

Escòcia, majoritàriament, s’hi parla l’anglès provinent d’Anglaterra, després
també s’hi parla l’scots o lal·lans (llengua d’origen germànic) i s’hi parla el
gaèlic escocès (d’origen celta). Segons la Wikipedia5 , que cita a l’Ethnologue
i al General Register Office for Scotland, hi ha d’entre 200.000 i un 1.500.000
parlants d’scots, mentre que la mateixa Wikipedia6 afirma que hi uns 60.000
parlants de gaèlic escocès, aquests últims tots concentrats al nord del paı́s.
Dels 5 enquestats, un té el gaèlic com a primera llengua, els altres 3 l’han
recuperat després que se’n trenqués la transmissió familiar, i el cinquè és
parlant d’scots, que també sap una mica de gaèlic, per bé que afirma que
li agradaria de poder-lo parlar millor, encara que admet que gairebé sempre
parla en anglès.
En aquest cas passaré a comentar la pregunta cinc, que és la que s’adiu
més a l’objecte d’estudi d’aquest treball. Tots cinc enquestats responen que
tots els gaèlicparlants i els scotsparlants, o si més no que ells coneguin, can-
vien a l’anglès quan l’altra persona parla en aquesta llengua. Cap dels cinc
parlants afirma que hi hagi, de bon principi, un intent de manteniment de la
llengua gaèlica o scot.
A tot això vull fer esment de l’actitud d’un enquestat de 31 anys, sobre
el qual faré una excepció i en diré el seu nom: Adhamh Ó Broin. Ell explica
que el gaèlic s’havia parlat a la seva famı́lia ara fa uns 110 anys i que l’ha
recuperat. A més, parla una variant del gaèlic de la zona on va crèixer,
a Argyll (al nord de Glasgow), i ell i els seus fills són els últims parlants
d’aquesta varietat de gaèlic. L’Adhamh Ó Broin diu textualment: “There
5
www.en.wikipedia.org/wiki/Scots language
6
www.en.wikipedia.org/wiki/Scottish Gaelic

13
is very very little language loyalty in Scotland. Mostly you will find that people
do not switch out of Lallan Scots maybe because they are of an old generation
who cannot speak “perfect English”, but they are almost hided away. Gaelic
speakers are riddled with a lack of guts/balls and are more than likely willing
to revert to English at the slightest opportunity, even with others who have
Gaelic. Centuries of persecution of the language has seen to this I’m afraid.
There are a few core hardliners like myself, but we number in the dozens,
as opposed to the thousands of lazy or over-polite Gaels who will resignedly
watch their culture disappear.”

5 Interpretació dels resultats

5.1 Quant als catalans

Malgrat que l’enquesta no ho reflecteixi sé per les converses mantingudes,

que 3 de les 4 persones que sempre es mantenen en català, van decidir de
mantenir aquest comportament lingüı́stic molt abans d’entrar en el món de
la polı́tica. Aquestes són de Barcelona, el Bages i la Segarra. Són gent vincu-
lada en el món de la llengua i amb una alta lleialtat i consciència lingüı́stica
a tots els efectes. Són gent, que provinents d’àmbits de defensa de la llengua,
han acabat en polı́tica i en àmbits de defensa del paı́s. Primer van tenir la
consciència lingüı́stica i en acabat van adquirir la consciència polı́tica. Per
ells, la preservació de la llengua comença per les actituds personals i inter-
grupals, i s’estén en l’àmbit polı́tic i el marc legal, que tot plegat es resumeix
en la consecució de la sobirania polı́tica de, com a mı́nim, Catalunya. Són
gent que abans de militar en cap ideologia ja practicaven el bilingüisme pas-
siu en català. Aquestes són persones que manifesten obertament que “no
els interessa la independència sense la llengua”. A més, són gent que es

14
mostren clarament a favor de l’oficialitat única i exclusiva del català en tots
els àmbits i sense cap mena de concessions. En aquests cas, els anomenaria
d’alta lleialtat lingüı́stica. Són gent que militen a SI i ho fan perquè al-
biren una situació lingüı́stica ideal a través d’un partit que, de forma decidida
i directa, els garanteix el que ells pensen que durà a la plena normalització
del català, això és la independència de Catalunya.
El quart enquestat que sempre es manté en català ho ha fet després d’en-
trar en el món de la polı́tica. Aquesta persona va fer el canvi d’hàbits degut
a la consciència nacional adquirida i que en el seu cas, va passar de ser una
consciència de només temes polı́tics i econòmics, a adquirir una consciència
lingüı́stica. Per aquesta persona la llengua ha esdevingut element indestriable
del procés cap a la sobirania i també s’acaba expressant en termes semblants
als altres 3 enquestats. Aquesta també la consideraria una persona d’alta
lleialtat lingüı́stica.
Aquests quatre enquestats creuen amb rotunditat que la seva actitud és
la correcta per poder mantenir el català i per poder transmetre i fer visible
la llengua als nouvinguts. A més, afirmen que els agradaria molt que el seu
comportament fos imitat per la majoria de catalanoparlants.
Dels 16 enquestats que diuen canviar de llengua, n’hi ha 12 que admeten
que la seva actitud envers la preservació i transmissió del català podria mil-
lorar, i que la culpa és en el fet de tenir el costum de canviar de llengua. Els
altres 4 afirmen que la seva actitud envers la llengua és la correcta i que no
canviarien res. Malgrat tot, els 16 són parlants actius del català i mostren
tenir el català com a llengua d’ús preferent.
Classificaria aquests setze enquestats en dos grups: els 4 que troben que
la seva actitud és correcta, com a semi-lleials, i els altres 12 com a semi-
lleials amb càrrec de consciència.

15
 Podrı́em dir dels 4 semi-lleials que: “Instaurats en els habitus sociomen-
tals, normes i comportaments de tota mena poden reproduir-se de forma
automatitzada sense que ningú no vegi la incongruència ni en demani la seva
modificació”. (Bastardas, 1996: 86)
I de tots 16: “El que és cert és que mentre siguin funcionals [els hàbits
de canviar de llengua] i el seu manteniment no presenti inconvenients, molts
elements culturals tindran assegurada la seva persistència amb absolut de-
sconeixement general del seu origen i de la situació en què van ser formats. Els
comportaments intergrupals a Catalunya, per exemple, poden ser una bona
mostra de la continuı̈tat d’una norma –l’adaptació lingüı́stica dels autòctons
als al·lòctons– ara ja cada vegada més obsoleta contextualment però en ple
rendiment funcional fins i tot en gran part de les noves generacions, les quals
poden adoptar-la mimèticament. Assistim, aixı́, a l’aparent paradoxa de la
supervivència de les pautes conductuals mentre es va produint el canvi con-
tinu dels individus que les sostenen i també del context que les va provocar”.
(Bastardas, 1996: 86,87)
És evident que les 4 persones que he classificat com d’alta lleialtat lingüı́stica
no segueixen aquestes pautes de conducta, però són minoria i la majoria
d’aquests, provenen d’àmbits de defensa de la llengua on la lleialtat n’és una
màxima.

5.2 Quant als escocesos

Com ja he dit, la situació lingüı́stica del gaèlic i de l’scots és molt diferent
de la del català. El gaèlic és una llengua que fa 500 anys que recula i quant
a l’scots, sempre se n’ha tingut la percepció de no ser una llengua completa,
a vegades, s’ha vist com un anglès mal parlat i tradicionalment no ha gaudit
de gaire prestigi, tot i que els darrers anys ha experimentat una revifalla en

16
el seu ús i prestigi.
El gaèlic és parlat per unes 60.000 persones d’un total d’uns 5 milions
d’escocesos7 . A més, el gaèlic i l’anglès són llengües molt diferents i la inter-
comprensió és pràcticament nul·la, si és que no hi ha hagut un estudi i un
contacte previ de l’altra llengua. No seria el cas del català i del castellà, ja
que són dues llengües molt semblants i l’intercomprensió és molt alta, i seria
més alta encara, si no fos per certs prejudicis per part d’amplis sectors de la
població espanyola.
Per tant, el gaèlic té molt poc pes demogràfic i té una difı́cil comprensió
per part d’aquells que no hi han tingut mai contacte, que són la immensa
majoria d’escocesos. Això fa que sigui molt difı́cil d’exercir certes actituds
lingüı́stiques que a Catalunya sı́ són possibles, com ara, el fet de mantenir-se
sempre en gaèlic, o el fet de viatjar a zones no gaèlicoparlants, dins d’Escòcia,
i continuar utilitzant el gaèlic. Malgrat tot, també podem dir que és possible
de recuperar la llengua i de transmetre-la als fills, com és el cas de l’enque-
stat Adhamh Ó Broin. Si una persona sola, altament conscienciada, ho pot
fer, és possible que un govern amb unes polı́tiques adequades (el cas de l’he-
breu) també pugui aconseguir-ho, sempre i quan es mantingui la consciència
unitària i diferenciada de poble o nació.
D’aquesta part volia destacar l’experiment realitzat a Irlanda per un pre-
sentador de televisió que es diu Manchán Magan8 i que es va proposar de
viatjar per tot Irlanda utilitzant només l’irlandès. Això demostra que, si es
vol, es pot fer. És molt probable que hi hagi molta gent disposada a fer el
canvi, però que sols no el faran mai. Segurament és necessari cert sentiment
d’emparança per part de les institucions, entre d’altres factors.
7
www.scotland.org/facts/population/
8
www.manchan.com/pb/wp f4b21f7c/wp f4b21f7c.html

17
6 Conclusions
Tot i la petita mostra d’aquest treball, només 20 persones, i l’alta focal-
ització, al partit de Solidaritat Catalana, podria afirmar sense segurament
equivocar-me de gaire, que la lleialtat lingüı́stica, si més no quant a comu-
nicacions intergrupals dels catalanoparlants independentistes en general, és
més aviat baixa. La majoria de persones tendeixen a canviar de llengua,
malgrat que els factors històrics que propiciaven aquest comportament ja
han desaparegut, i malgrat que no hi ha cap llei escrita o oral, que obligui a
aquest comportament. És més, molts dels que segueixen aquest hàbit, han
estudiat en català, i tenen i han tingut durant la seva vida la possibilitat
de consumir en català, de fet, ni tan sols han viscut de manera directa la
prohibició del català. Tot i això l’hàbit s’hereta i s’encomana, són els habitus
sociomentals.
Crec que les dades i conclusions que aplico a SI, són traslladables en gran
mesura a la resta de la població catalanoparlant de Catalunya.
Un dels motius d’haver fet aquest treball és la preocupació per l’estat del
català. Certament, n’hi ha que veuen el got mig ple, i n’hi ha que el veuen
mig buit, però en qualsevol cas, hi ha el fet de coincidir que hi ha una part
del got que encara no és plena. El got hauria de ser ple (i a vessar) i no n’és.
Estic que hi ha dos elements claus a incidir sobre una polı́tica de recu-
peració i de devolucionisme de l’ús del català: el primer és el de crear un marc
jurı́dic òptim i en tots els àmbits per a la protecció de la llengua, i segon,
el fet d’incidir en els catalanoparlants, perquè és en els parlants que rau la
responsabilitat de la llengua, i no en aquells que no la saben, per molts anys
que faci que visquin a Catalunya. Cal induir els catalanoparlants al canvi
d’hàbits, fent-los veure entre d’altres coses, que aquests habitus sociomentals
no són bons. A més, caldria prou poder polı́tic, o potser només prou valentia,

18
perquè des del respecte a la diversitat i com a part d’aquest devolucionisme,
el castellà deixi de ser llengua obligatòria a les escoles, tenint com a llengua
única de l’ensenyament la catalana, i diversificar l’oferta de l’ensenyament
de les llengües L2, L3, etc. Realitzant-ho, podrem tenir una comunitat het-
erogènia que readopti el català com a llengua franca. Ara bé, sembla prou
obvi que tota aquesta sèrie de mesures no podran ser mai acomplertes en el
marc polı́tic actual, només cal veure les actuacions en contra de la ‘immersió’
lingüı́stica en català del Tribunal Suprem espanyol.
Certament les actituds, com ara canviar de llengua, que impedeixen la
transmissió intergrupal de llengua no són gens beneficioses en una societat, la
catalana, en clara recessió demogràfica. Tanmateix, tenim la petita mostra
de quatre enquestats que han fet el canvi d’hàbits i que han passat a prac-
ticar un bilingüisme passiu en català. Això ens demostra que fer el canvi és
possible, per tant, amb unes polı́tiques lingüı́stiques i nacionals adequades
seria possible d’aconseguir que més gent també fes el canvi. Potser hi haurà
un dia que serà normal només parlar en català als nouvinguts a Catalunya, i
se’ns farà estrany que algú no ho faci. Una fita més aconseguida per al català,
com tantes altres coses que ens semblaven impossibles no fa pas tants anys.
Recordem que hi havia gent que deia que no es podia ensenyar matemàtiques
en català.
Un altre factor a favor del manteniment és el fet que en llocs tan desfa-
vorables com és en el gaèlic escocès o el gaèlic irlandès, hi ha gent que malda
per recuperar la llengua i per fer-la servir en el màxim d’àmbits possibles. Si
a Escòcia ho poden fer, més ho hem de poder fer aquı́ que tenim tota una
sèrie de factors a favor, com són l’oficialitat de la llengua, la intercomprensió
amb el castellà, i una demògrafia que tot i no ser òptima, tampoc ens és tan
desfavorable com en el cas escocès. Tanmateix, comparar-nos amb casos com

19
el d’Escòcia no és prou realista, ja que en el cas del català ens haurı́em de
voler equiparar a casos com el del finès, el txec o fins i tot l’islandès, per
esmentar-ne alguns. És cap aquesta direcció cap on ha d’anar la llengua.
No veig, per tant, que les actituds dels militants d’un partit independen-
tista de caire transversal, siguin gaire diferents de les que podem trobar al
carrer, és més, la majoria dels que són altament lleials a la llengua, ja ho eren
abans de militar en cap partit. Per tant, actuacions al respecte són d’abast
i efecte per a tota la població.
Per acabar, voldria fer esment d’aquesta cita:
“Si no deixem de veure la diversitat lingüı́stica com una barrera, més que
no pas com un patrimoni que cal conservar, si no aprenem a respectar les
diferències més que no pas a escarnir-les i estigmatitzar-les, ben segur que
moltes llengües aniran desapareixent.
Plantejar aquesta qüestió com un conflicte identitat versus eficàcia és, a
més d’un parany, una fal·làcia. Al capdavall, l’única eficàcia real consisteix
a poder viure en la pròpia llengua, la resta (dels contactes internacionals a
l’ensenyament superior, etc.) són -hi han de poder ser- opcions personals,
que no han d’impedir que cadascú sigui feliç en la llengua que li ha tocat. No
podem aclucar els ulls davant el fet que el plurilingüisme no ha d’implicar
en cap cas la imposició d’una sola llengua a tota una comunitat perquè [...]
aquest és el primer pas en el camı́ de la substitució, i cal recordar-ho, la mort
d’una llengua no és tan sols la pèrdua d’un mitjà de comunicació, sinó un
sistema simbòlic creat al llarg dels segles per una comunitat que ha de tenir
el dret a interpretar el món de la seva manera.
El futur de les llengües minoritàries, si res no canvia, és, doncs, molt negre
i més aviat curt. Això no ens eximeix, però, de la responsabilitat ni, sobretot,
de la solidaritat. Si no ens preocupem ara de les llengües que moren, tenim

20
dret a témer que també la nostra llengua acabi arraconada?”(Junyent, 1992:
93).

7 Un apunt sobre la bibliografia

Voldria comentar el fet que vaig visitar el Centre de Documentació de la
Secretaria de Polı́tica Lingüı́stica al carrer Pintor Fortuny de Barcelona, on
vaig ser amablement atès per la senyora Elena Heidepriem, la qual em va
facilitar una extensa bibliografia amb moltes referències internacionals, que
degut a les caracterı́stiques de temps i de format d’aquest treball, han estat
fora del meu abast de ser consultades.

8 Bibliografia
Bastardas i Boada, Albert, Ecologia de les llengües. Medi, contacte i dinàmica
sociolingüı́stica. Editorial Proa, Barcelona, 1996.
Junyent i Figueras, Carme, Vida i mort de les llengües. Editorial Empúries,
Barcelona, 1992.
Quivy, Raymond, L. Van Campenhoudt, Manual de recerca en ciències
socials. Editorial Herder, Barcelona, 1997.

21