ALGUNES CONCEPCIONS FILOSÒFIQUES DE L’ÉSSER HUMÀ

L’ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA

La filosofia reflexiona sobretot sobre el que podríem anomenar els problemes universals de la vida i de
l’existència humana. I el tema estrella d’allò que s’anomena antropologia filosòfica és respondre a la
pregunta: Què és l’ésser humà? L’antropologia filosòfica se centra, doncs, en una reflexió sobre un
mateix, sobre allò que és l’individu humà. I això, la filosofia ho ha fet de forma reiterada: sempre ens
hem volgut comprendre a nosaltres mateixos. Sempre
hem volgut saber què coi som. Sempre ens hem volgut
comprendre i entendre. I en cada època ho hem fet o ho L’antropologia filosòfica és la disciplina
hem intentat fer de maneres distintes, perquè la reflexió específica que s’ocupa d’intentar
sobre què és l’ésser humà l’hem realitzat a partir dels comprendre i descriure què som
coneixements i les dades que en cada època històrica
ens proporcionaven les distintes ciències naturals i
socials.

El filòsof alemany Immanuel Kant (1724-1804), a les seves Lliçons de lògica, deia que tot el camp de la
filosofia es pot reduir a les quatre preguntes següents: Què puc saber?, Què he de fer?, Què puc
esperar?, Què és l’home? Deia també, però, que totes les preguntes es podien reduir a l’ultima, perquè
en funció de la resposta a Què és l’home? Passem a contestar les altres tres.

I encara que els té presents, la filosofia no s’interessa tant per interrogants com D’on venim? o On
anem? –interrogants als quals pot respondre o s’atreveix a respondre la religió i, en part, la ciència- sinó
per interrogants del tipus Qui sóc? o Què sóc? I no se satisfà amb respostes que facin referència només a
la constitució física o psíquica, sinó que cerca una resposta de fons que l’apropi a l’autèntica naturalesa
del seu jo, a l’autèntic coneixement de si mateix.

Potser per això té raó l’Albert Camus quan afirma:

Jutjar si la vida val o no la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la

filosofia.

El mite de Sísif

Així, doncs, la filosofia s’ha preocupat d’aquestes qüestions antropològiques des dels seus orígens a
Grècia, i com que la nostra cultura n’és hereva, farem un repàs d’algunes de les distintes concepcions
que s’han proposat en la història del pensament.

CONCEPCIONS EN EL MÓN CLÀSSIC I MEDIEVAL DE L’ÉSSER HUMÀ

Els primers filòsofs van elaborar discursos racionals sobre la naturalesa. A partir del s. V aC, però, i amb
l’adveniment de la democràcia, la reflexió sobre l’home desplaça l’anterior interès per la natura física. I
els sofistes grecs del segle V aC van ser els primers a distingir entre els aspectes naturals o físics de
l’ésser humà i les convencions humanes (els costums, el valors morals, les lleis polítiques).

Sòcrates, a l’igual que Plató i Aristòtil després, es van oposar al relativisme i escepticisme que els sofistes
havien introduït en la polis grega.

1
GRÈCIA I ROMA: ENTRE L’ESPERIT I LA NATURALESA

La filosofia grega arriba a la seva maduresa i plenitud en el segle IV aC amb Plató i el seu alumne,
Aristòtil. Tots dos reaccionen contra el convencionalisme i el relativisme dels sofistes, però des de
perspectives molt diferents: Plató, interessat pel món de les Idees; Aristòtil, pel món natural. Les seves
concepcions de l’ésser humà, integrades en uns sistemes complets, tindran una gran influència en els
filòsofs posteriors.

PLATÓ. L’HOME ENTRE DOS MONS

El filòsof grec Plató (427-347 aC) considera que hi ha dos tipus d’home, el filosòfic i el no filosòfic.
L’home filosòfic, més espiritual, cerca la contemplació de la vertadera realitat, que es troba en una altre
àmbit, més enllà del món terrenal i sensible. Es troba en el que ell anomena món de les Idees, on tot és
perfecte i etern. L’home no filosòfic o sensitiu, està molt supeditat i encadenat a les inclinacions
corporals de la vida quotidiana, a les seves servituds i als seus petits plaers. En aquest tipus d’humà
predomina els aspectes corporals sobre els espirituals. O dit d’una altra manera, el seu cos domina i
empresona la seva ànima, el seu esperit. Aquest tipus d’home no filosòfic sempre s’inclina i es mou per
aspiracions pràctiques i egoistes, sempre enganxat per les petites dolçors sensibles que, segons Plató,
mai no satisfaran la seva set, ni els seus anhels últims.

L’home filosòfic és un home que es deixa guiar per la seva part més noble, l’ànima, no està lligat a cap
cosa material i sensible, i té com una mena d’enyorança d’aquell món ideal, el món de les Idees, que la
seva ànima immortal, havia contemplat, abans d’incardinar-se, d’ajuntar-se, de donar vida, d’animar, un
cos, un cos mortal. Amb tot, ni l’home no filosòfic ni l’home filosòfic se sentiran plenament satisfets en
aquesta vida sensible i material. I això és així, perquè per a Plató, l’home és un compost de cos i ànima, i
l’ànima, com que és de naturalesa espiritual i no material, no s’acaba de trobar bé en aquest món
material. Perquè la seva casa autèntica és aquell altre món perfecte i etern, el món de les Idees, un món
on només hi podrà retornar quan el cos s’hagi consumit.

Plató, en el Llibre VII de la República, s’inventa el famós mite de la caverna, per tal que poguéssim
entendre millor el seu dualisme antropològic (cos-ànima) i el dualisme ontològic (coses- Idees).

Resumint, i concretant una mica més ens adonem que per a Plató, l’home és sobretot l’ànima. El cos ve
a ser una mena d’afegit temporal, que més aviat ens allunya del tipus de vida que hauríem de portar.
Una vida que hauria d’estar centrada en el coneixement i en el saber, i no en els sentits i les coses
materials. Per això per a Plató la filosofia era una espècie de preparació per a la mort, per a la vida que
ens espera, que li espera a la nostra ànima després de la mort.

ARISTÒTIL. L’HOME INTEL·LECTUAL

Aristòtil (384-322 aC), que va ser alumne de Plató, té una concepció diferent de l’home, perquè parteix
de la realitat natural de l’ésser humà: l’ésser humà s’entén quan el comparem amb els altres éssers vius.
Per a Aristòtil l’home és una unió indissoluble i íntima de cos i ànima. I contràriament a Plató, per a
Aristòtil no hi ha dos mons, per això l’individu no s’ha de sentir foraster en aquest món i pot acceptar el
seu lloc en la naturalesa. Aristòtil, doncs, veu l’home com un ésser natural, concepció que tindrà
posteriorment molta influència.

Així, mentre que per a Plató el món sensible o material no era una llar acollidora, sinó un lloc temporal
on ens podem perdre o desitjar fugir-ne, l’home que descriu Aristòtil s’hi troba bé, s’hi troba en el seu
medi. Amb Plató, la vida humana és com una mena de pèrdua de temps, només experimentem

2

a Compareu els dos textos
següents. El primer és
d’Aristòtil i el segon del
naturalista britànic
Charles Darwin (1809-
1882):
mancances, és com una mena de càstig. Ser home, per
Plató, és sentir-se estrany amb si mateix.
Per a Aristòtil, l’autèntica missió i la felicitat de l’ésser
humà rau en l’activitat intel·lectual, a desplegar allò
que el caracteritza específicament.

S’ha d’emprendre sense fàstic

l’examen de cada animal, amb la convicció que en tots ells hi ha alguna cosa de
naturalesa i de bellesa. Ja que en les obres de la naturalesa no regna l’atzar, sinó la
funcionalitat en la més alta expressió. Ara bé, la seva bellesa consisteix precisament
en aquesta funcionalitat per a la qual està organitzat i constituït l’ésser humà. I si
algú considera menyspreable l’estudi d’altres animals, que comenci per
menysprear-se ell mateix, ja que només amb gran repugnància es pot mirar allò que
constitueix l’ésser humà: sang, carn, ossos, vasos sanguinis i altres parts semblants.
Sobre l’ànima
Aristòtil
o Si no tanquem els ulls a propòsit, podem, en l’estat actual dels nostres
coneixements, reconèixer aproximadament la nostra parentela; i no hi ha cap
necessitat d’avergonyir-nos-en. El més humil dels organismes és alguna cosa molt
més gran que la pols inorgànica sota els nostres peus. Ningú amb una ment
imparcial pot estudiar una criatura vivent, per molt humil que sigui, sense sentir un
gran entusiasme per la seva meravellosa estructura i propietats.
L’ascendència de l’home i la selecció en relació al sexe
Charles Darwin

L’HOME COM A PERSONA EN EL PENSAMENT HEL·LENÍSTIC

Aristòtil havia definit l’ésser humà per les seves qualitats naturals, biològiques. Es tractava, però, dels
humans en general. S’havia deixat de banda allò que cadascú té de personal i propi. S’havia bandejat la
vida personal de cadascú. Aristòtil havia parlat de l’home com a ésser genèric. L’home era un ésser
natural que era membre de la ciutat estat (polis) que, segons Aristòtil, era també una de les coses
naturals. Però l’arribada d’Alexandre i del seu imperi va significar la desaparició de la polis. I de sobte
l’home grec es va trobar perdut i formant part d’un món massa gran i estrany. Per això la filosofia
s’esdevé una mena de consolació per a la vida i els homes immersos en una situació de desorientació
vital.

Ara, doncs, la preocupació central de la filosofia serà l’home i la seva felicitat: com aconseguir passar de
la millor manera possible aquests quatre dies que ens toca viure, com ser feliç i com fer front a les
múltiples circumstàncies i moments dolorosos de la vida. I apareixeran una sèrie d’escoles filosòfiques
amb les seves receptes de felicitat. De manera que en una època de desorientació i de pors, la filosofia
es transforma en ètica.

L’escola d’Epicur (341-271 aC) considera que la felicitat es troba en el plaer, definit com l’absència de
dolor, i en una vida senzilla i austera. Situarà l’amistat, el fet de tenir amics, com un dels plaers més
grans que ens regala la vida. Dirà també i recomanarà que hi ha un plaers superiors i preferibles als més
materials i sensuals.

3
L’escola estoica, fundada per Zenó de Cítion (332-262 aC) considera que per ser feliç cal acceptar el
destí.

Els escèptics, com Pirró d’Elis (365-275 aC), consideren que la impertorbabilitat d’ànim s’aconsegueix a
través de la suspensió de qualsevol judici sobre les coses.

Durant aquest període hel·lenístic i grecoromà sorgeix també el moviment dels cínics, amb pensadors
com Diògenes de Sínope (413-327 aC), que practicaven una manera de viure natural i absolutament
lliure dels convencionalismes socials. El cinisme es caracteritzava pel seu tarannà provocador,
contracultural i antisistema

En la fase grecoromana del període hel·lenístic, una sèrie de pensadors com Ciceró (106-43 aC), Sèneca
(5 aC- 65 dC) i Marc Aureli elaboren una concepció innovadora de l’ésser humà. En tot aquest període
hel·lenístic, l’home s’atreveix a configurar la seva vida, a la seva manera, i es considera que la filosofia ha
de ser sobretot útil per a la vida. L’home d’aquest període sent que ha de configurar la seva vida, i a més
se’n sent responsable. Per això cerca consell i consol en el filòsof, que procurarà ajudar-lo a partir de les
experiències viscudes.

La filosofia es converteix ara en vivències i actituds davant

la vida, i es difon a partir de cartes, d’esbossos, d’assaigs i Intenteu trobar
de màximes. Aquests escrits tracten de la brevetat de la similituds entre l’època
vida, de la inconstància, de les coses efímeres, de la hel·lenística i l’actual.
soledat, de la mort, de la joventut, de la vellesa i d’altres Els remeis que cercaven
vivències que preocupen l’home d’aquesta època. els homes i les dones
d’aquella època són
A partir de les vivències, i reflexionant-hi, l’individu va similars als que cerquen
adquirint i desenvolupant la consciència de la seva els homes i dones dels
personalitat: jo parlo de mi, i les meves vivències tenen un nostres dies? Indiqueu-
interès propi. Neix, ara, una concepció del jo. Aquest jo és me’n alguns.
el jo de la meva personalitat, que és distint del dels altres i
de tot allò que queda fora de mi. El prototipus d’aquesta
posició serà el savi estoic, l’individu que decideix retirar-se,
adquirir l’ autodomini i no haver de dependre gairebé de
res ni de ningú. Aquest desenvolupament de la personalitat està vinculat al domini de si mateix, al
control de les passions, a no fer cas ni deixar-se influir pels vaivens de la fortuna i a cercar constantment
refugi en un mateix. I és des d’aquesta actitud d’autodomini que l’home adquireix llibertat.

EPICTET

La paraula epiktetos en grec significa “comprat”. Epictet va néixer l'any 55 a Hieràpolis de Frígia
(actualment Turquia). Va arribar, encara nen, a Roma com esclau d’Epafrodit, qui li va pagar els seus
estudis de filosofia. Va ser manumès (se li va atorgar la llibertat) als voltants de l'any 93. Epictet es va
dedicar plenament a l'ensenyament i de la mateixa manera que Sòcrates, no va escriure res. Un dels
seus deixebles, Flavi Arrià, va conservar les seves ensenyances .

El seu pensament estava basat en les obres dels antics estoics. Els textos que es conserven mostren que
la noció de eudaimonia (felicitat), també està fonamentada en la pràctica de la virtut. En aquesta ocasió,
consisteix en assolir la ataràxia (impertorbabilitat) i l’autosuficiència, és a dir, l’autocontrol i, sobretot, a
acceptar el destí individual tal i com ha estat predeterminat. Sobre allò que no podem decidir nosaltres

4
 (com el caure malalts o gaudir de la sort, per exemple) no hem de preocupar-nos ni dedicar-li esforços
inútils, doncs, està en mans del Fat o de la providència divina. Però no tot està determinat sinó que
també existeix la llibertat, el que nosaltres volem ésser, el que hem escollit. A la primera categoria
pertanyen la salut, les riqueses materials, la fama, els honors i coses similars, mentre que a la segona
s’inclouen conceptes com el raonament, el desig, el rebuig, els impulsos i les passions.
La conseqüència principal d’aquest enfocament és que no hem de permetre que les coses externes
influeixin en les nostres determinacions ni alterin el nostre ànim, perquè no hi són sota el nostre control
i no podem fer res per evitar-les. Però sí que depèn de nosaltres permetre que ens afectin.

Epictet va subratllar amb contundència la distinció entre fet i judici (valoració). No són pas els fets allò
que torba les persones, sinó els judicis sobre els fets. I és que els fets poden ser interpretats molt
diversament, de manera que la mort pot ser vista com una tragèdia o com un alliberament. Epictet
acaba dient que, per no viure alterats, no ens hem de preocupar de les coses que passen, perquè els fets
no depenen de nosaltres.

 Què us sembla la teoria

d’Epictet? Us sembla una bona
No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que hasfilosofia de voler deque
vida? Us sembla una
s'esdevinguin tal com s'esdevenen i viuràs feliçment. bona filosofia per tal de Confuses.
poder
Quina és la durada de la vida de l’home? Un punt en l’espai. La seva substància? Variable. Les sensacions? Què és el seu cos?
Podridura. La seva ànima? Un remolí. El seu destí? Enigma. La seva reputació? Dubtosa. tirar En
endavant quan sens
una paraula, tot el que prové del cos és com
La font de totes les misèries humanes no és la mort, sinó la por a la mort.
l’aigua d’un torrent, i el que prové de la seva ànima és com un somni, fum. La seva vida és
presenten un combat
dificultats perpetu,
o quan ens un repòs en terra
estrangera, i la seva fama després de la mort un oblit absolut. Què és l’únic que potcapfiquem facilitar-li el seu viatge en
per coses que, en elaquest mon? La Filosofia.
La malaltia és un obstacle per al cos, però no per a la voluntat, a no ser que la tinguem afeblida. Sóc
Aquesta resideix doncs en vetllar pel geni que resideix en el seu interior, de la sort fons, que no rebi
no depenenferides, que no es deixi arrossegar pels
discapacitat (Epictet era coix). Vet aquí un impediment per als meus peus, però de cap manera per a de nosaltres?
plaers ni pels dolors, que no faci res a la babalà, que no menteixi ni sigui hipòcrita, que no compti amb els que els altres faran o no, que
la meva voluntat.  És veritat que potser estem molt
accepti tot allò que li succeeixi o li correspongui, i en definitiva, que esperi la mort amb paciència, com una dissolució dels elements que
constitueixen l’organisme de tot ésser animat. (120-180). pendents de les coses, i molt poc
Si vols que els teus fills i la teva dona i els teus amics visquin sempre, estàs boig, perquè vols que les
de les nostres reaccions enfront
coses que no depenen de tu, en depenguin, i que allò aliè, sigui teu. De la mateixa manera, si vols
En
quegeneral, cal veure
un subordinat teusempre
no cometiles coses humanes
cap error, estàscom
boig,a perquè
efímereselli sense valor:
és el teu ahir eraaquestes
col·laboradoruni moc mateixes coses?
no a menyspreable, demà serà una mòmia o bé
cendres. Per consegüent, cal recórrer aquest breu instant del temps conforme a la naturalesa El plantejament
i acabar d’Epictet us
la vida alegrement, igual com una
sembla
oliva quan cau ja madura, tot lloant la terra que la féu néixer i tot donant gràcies a l'arbre que la produí.de claudicació, de
resignació davant la vida?

Us deixo un enllaç amb una obra d’Epictet,

Manual, per si voleu fer-li una ullada.

MARC AURELI

Marc Aureli (121-180 dC). Anomenat l’emperador filòsof, va perdre el pare als nou anys i va ser adoptat
pel seu avi patern, Marc Anni Ver. Va ser nomenat cònsol el 140, i el 161 va esdevenir la màxima
autoritat de la Mediterrània. Malgrat la seva profunda educació humanística (ell va escriure en grec
clàssic), el destí el va obligar a afrontar espinoses guerres i batalles contra els pobles germànics, els

5
parts, els quads, els sàrmates i Síria. Casat amb Faustina, amb la qual va tenir catorze fills, va fer hereu
dels països governats per Roma Còmmode, un indigne
successor del seu pare. Va morir a la riba del riu Danubi

 mentre defensava les fronteres de l’imperi.

Les Meditacions són textos colpidors i sincers, redactats
com apunts personals de l'emperador Marc Aureli
La vida segueix un curs precís i adreçats a ell mateix per tal de reflexionar-hi una i altra
enriqueix cada edat amb qualitats vegada. Assetjat pel món bel·licós i en constant procés de
pròpies. Per això, la debilitat dels nens,
mutació, Marc Aureli escriu per fer la seva existència més
la fogositat dels joves, la seriositat dels
adults, la maduresa de la vellesa, són passadora i suportable. Segons ell, la vida és com una
característiques naturals, i cadascuna lluita i un pelegrinatge vers allò que és desconegut, i les
n'ha de ser apreciada en el moment coses humanes són transitòries i buides. El que cal fer,
just. De fet, quan la vellesa permet que doncs, és seguir estoicament el guia interior, i viure
ens alliberem dels deures dels quals d’acord amb la naturalesa. La mort és un esdeveniment
ens vam voler alliberar en la joventut, natural que forma part de l’univers.
ho fem fins i tot millor que com ho
hauríem fet aleshores. Ni la força ni
l'agilitat física ni la rapidesa són el que
permet dur a terme les grans
empreses, són altres qualitats com la
saviesa, la previsió i el discerniment.
Qualitats que no només no manquen a
la vellesa, sinó que, per contra, la
vellesa les pot desenvolupar
àmpliament.

Marco Tullio Cicerone, De Senectute



CICERÓ

Marc Tul.li Ciceró (106-43 aC), filòsof i polític eminent, va destacar com a orador a la Roma republicana.
La seva vida política va estar marcada per diversos conflictes polítics que el van portar a l’exili. Lluny de
Roma escriuria les seves principals obres, entre les quals destaquen Sobre la vellesa i Sobre l’amistat

6
7