You are on page 1of 74

ORTOGRAFIA

DE LA

LLENGUA VALENCIANA

DE LA

REAL ACADEMIA DE

CULTURA VALENCIANA

Prolec

En l´any 1932 en Castello s´aplegà a un acort ortografic conegut com les


"Normes del 32" o "de Castello", en realitat el document original parla d´unes
simples "Bases", que per la seua curtissima extensio es mostren d´entrada
insuficients per a regular l´ortografia de la Llengua Valenciana.

En realitat no es realisà en Castello cap de congres ni existien actes d´aquell


"acort". Unicament tenim la "Declaracio" que les justificava a on es diu que son
un "acort transaccional", que "les autoritats filologiques que les firmen
mantenen els seus punts de vista cientifics" i que "a aquelles autoritats i a la
novella generacio d´estudiosos pertany la cura i la missio, prou feixuga i prou
llarga, d´anar rectificant i millorant un sistema -a base tambe, naturalment,
d´amples acorts- que deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat
com caldria...".

Segons Joan Fuster en la presentacio d´una edicio de les normes feta en 1981
per l´Ajuntament de Valencia "les regles sumaries que s´aprovaren a Castello
el 1932 han tingut, despres, les rectificacions i les millores que una
concepcio mes dinamica de l´idioma han facilitat lingüistes, poetes,
narradors..." pero no diu qui, com ni quan es feren estes rectificacions i
millores.

Els numerosos erros que contenen estes "bases" confirmen que en Castello,
l´any 1932, no tingue lloc l´estudi i reflexio que un treball d´estes
caracteristiques requerix. Les dites normes definixen la x ( se representa el sonido : s con
una "uve" encima ) com a palatal fricativa sorda, quan es prepalatal i la ch (se representa el
sonido: c con una "uve" encima) com a prepalatal africada quan es palatal africada sorda,
donant-li la mateixa fonetica que a la tg i tj, que arrepleguen estes normes, com
si es tractara del dialecte apichat.

En elles trobem repetidament incorreccions com "extenen" per "estenen",


"prefixe" i "prefixes" per "prefix" i "prefixos", "asovint" per "a sovint",
"extrangeres" per "estrangeres", "adjetiu" per "adjectiu", "subtantiu" per
"substantiu", "açut" per "assut" i tantes atres que no s´explica com els signants
o les corregiren a temps tractan-se d´un acort tan important.

Per un atre costat M. Sanchis Guarner reconeix en la Enciclopedia de la


Región Valenciana que "En una reunión celebrada en Castellón de la Plana el
21 de diciembre de 1932, los representantes de las entidades y publicaciones
valencianistas, animados por un plausible espíritu de concordia, aceptaron
unes Normes Ortografiques que son una adaptación de las del Institut
d´Estudis Catalans", pero les concessions que estes normes feren al valencià
han segut ignorades per aquells que diuen utilisar-les i que en realitat utilisen
directament les normes ortografiques de l´Institut, ignorant que en les Normes
de Castello no s´escriu -tz en la terminacio valenciana -isar, com en
"autorisats", que sempre escriuen atre, atra, atres, i no "altre", "altra", "altres",
que utilisen este, esta, estes.. i no "aquest", "aquesta", "aquestes"...., i que la
flexio verbal es valenciana i escriuen per eixemple exigix o seguixen i no
"exigeix" o "segueixen", el numeral "dos" no fa "dues" en femeni, contempla la
palatalisacio de la ele inicial i escriu llegitimes en lloc de "legitimes" i accepta
les formes ab/amb, el/lo, els/los. De manera que quan el Govern de la
Generalitat Valenciana diu que utilisa les Normes de Castello en els seus
escrits i l´ensenyança del valencià, està basant-se en l´ignorancia per a
confondre als ciutadans i utilisar directament les normes ortografiques de
l´Institut d´Estudis Catalans.

Volen ignorar que el filolec Lluïs Fullana Mira que signà les normes, en 1933
reedità la seua ortografia valenciana que discrepa de la de Castello i que les
principals entitats que les signaren com Lo Rat Penat o el Centre de Cultura
Valenciana, actualment Real Academia de Cultura Valenciana, han deixat
d´utilisar-les i, seguint els criteris de la "Declaracio" original que es
comprometia a "anar rectificant i millorant un sistema... que deixant a un costat
atres raons no pot ser tan madurat com caldria", en 1979 es creà un nou
sistema ortografic elaborat per la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real
Academia de Cultura Valenciana. Esta Ortografia tingue una adhesio
d´intelectuals i institucions, en l´acte celebrat el 7 de març de 1981 en el
Monasteri del Puig i foren oficialisades i adoptades per la Comissio Mixta de
Bilingüisme i publicades per la Secretaria General Tecnica de la Conselleria
d´Educacio del Consell Valencià.

L´Ajuntament de Valencia publicà en 1933 les bases ortografiques de 1932 en


la "Festa del Llibre" i ha realisat quatre edicions, sent l´ultima la de 1984.

Hui en motiu del dia del llibre valencià, que es celebra el 16 de juny, la
Regidoria d´Educacio, Accio Cultural i Patrimoni Historic realisa esta edicio de
les Normes Ortografiques de la Real Academia de Cultura Valenciana,
superacio definitiva de les insuficients normes de 1932. Estes normes
academiques s´adapten a la realitat de la Llengua Valenciana, respectant la
seua valencianitat i caracteristiques i aço nos ha mogut a donar-li difusio,
convençuts que l´ortografia es fonamental en el proces de normativisacio i
normalisacio del nostre idioma.
Mª Dolors Garcia i Broch
Tinent d´Alcalde, Regidora d´Educacio
Accio Cultural i Patrimoni Historic

La tradicio grafica

La Llengua valenciana, com qualsevol atra llengua romanica, te una


gran tradicio grafica que es troba reflectida en la seua gran produccio lliteraria;
no sols caben aci el Segle d´Or i els seus grans escritors (Jaume Roig, Ausias
March, Sor Isabel de Villena..), sino tots els atres autors no lliteraris (escrivans,
filosofs, notaris, ...), que tambe l´utilisaren en la seua obra. No hem d´oblidar
tampoc els parlants d´eixa llengua, que son la part fonamental.

Quan la llengua valenciana era oficial, des del segle XIII fins principis del
XVIII (Decret de Nova Planta, pel qual s´instaurava oficialment el castella en
Valencia), es pot parlar de varietat d´usos grafics dins d´una "norma personal",
puix que al no haver organismes que impongueren una norma, esta era
reemplaçada per un us grafic basat en els escritors mes importants.

No podem dir, per tant, que hi haguera una "norma ortografica" com
entenem ara, pero si que hi havia una certa regularitat d´usos i grafies.

En arribar als periodos de decadencia (s. XVI-XVIII) i renaiximent (s.


XIX) de la llengua valenciana, es quan mes diversificat està eix us ortografic.
Els intents de normativisacio son desconeguts en eixes epoques; les propostes
existents son de purisme idiomatic, no grafic.

Necessitarém aplegar a finals del segle XIX per a que apareguen els
primers intents seriosos de normativisacio (J. Nebot i Perez, reunions de Lo
Rat Penat -s.XX- Ll. Fullana i Mira,....), que no cristalisaren, en uns casos per la
falta d´espenta dels autors, en uns atres per les divergencies dels escritors
sobre quina era la modalitat de llengua a utilisar (arcaisant o moderna) o per
les circumstancies del moment.

L´unificacio ortografica

En l´actualitat, gracies als progressos de la llingüistica i ciencies


paraleles (sociollingüistica, fonologia, ...) eixa antiga varietat d´usos i propostes
no es ya torbadora ni obstacul per a una normativisacio del valencià.

Els estudis referents a est aspecte en el segle XIX i XX (a principis)


conduiren en 1932 a un acort de principis ortografics conegut per "Normes del
32" o "de Castello"; si be s´ha de dir que ni tots els firmants estaven d´acort, ni
les firmaren conjuntament. Estes normes posaren un poc de llum i orde entre
els usuaris de la llengua valenciana en la seua forma escrita. Les normes eren
una simple copia (en alguns aspectes molt roïna) de les fetes per Pompeu
Fabra per a la llengua catalana anteriorment. Es feren -les "bases"- en una
gran bona voluntat, pero la ciencia -en general- no pot funcionar ni avançar en
"bona voluntat", sino mijant estudis que recolzen les afirmacions que es facen, i
en estes bases hi ha notables insuficiencies:
a) de redaccio de les normes
b) d´explicacio i documentacio
c) de fonamentacio llingüistica
d) d´absencia de grafies
i, en poques paraules -la mes important-,
e) falta d´adequacio a la realitat actual de la llengua valenciana,
cosa que -ella a soles- les fa ya d´eixida si no inutils, si element de facil critica.

Es per aço i per unes atres circumstancies, que del 32 al 79 ha hagut


una serie de modificacions d´eixes normes totalment inadmissibles (tll en lloc
de ll, tz en lloc de s, etc.), i una progressiva degradacio d´elles. Lluïs Fullana
(firmant de les normes) reedità l´any següent (en el 33) la seua ortografia que
discrepava de les normes; J. Mª Bayarri propugnà un sistema grafic (basat en
una fonetica apichada) molt particular; Lo Rat Penat en la seua obra difusora
de la llengua valenciana, començada pels anys cinquanta i que continúa fins
hui, ana acostant-se grafica i lexicalment al catala; M. Adlert, en 1977,
propugnà una serie d´innovacions basades en part en la fonetica evolutiva, en
part en la tradicio grafica. Mentrestant, la produccio escrita que "oficialment"
seguix les "Normes del 32", s´ha apartat ya molt d´elles. Sense por a errar es
pot dir que eixes normes no les seguix ningu.

En 1979 apareix un sistema ortografic elaborat per la Seccio de Llengua


i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (entitat que en el nom
de Centre de Cultura Valenciana fon una de les firmants de les del 32) que
supon:

a) una superacio de les normes del 32;


b) una separacio clara de la normativa de l´Institut d´Estudis
Catalans (base de les del 32);
c) un intent cientific de dotar a la llengua valenciana d´una
codificacio grafica funcional.

Esta normativa tingue una "adhesio popular", per part de personalitats i


institucions, en un acte celebrat en el Monasteri de Sta. Maria del Puig el dia 7-
març-81, intervenint diversos membres en representacio de grups culturals de
tot el territori valencià. Ortografia que per una atra banda fon oficialisada per
mig de la seua adopcio per la Comissio Mixta de Bilingüisme, i que s´ha
publicat (en unes llaugeres modificacions, acceptades per la Real Academia de
Cultura), baix el titul de "Normes ortografiques de l´Idioma Valencià" per la
Secretaria General Tecnica de la Conselleria d´Educacio del Consell Valencià.
L´estudi que recolza la normativa de la RACV ha aparegut en 1981 baix el nom
de "Documentacio formal de l´ortografia de la llengua valenciana".

EL SISTEMA ORTOGRAFIC VALENCIÀ

Les vocals

A nivell fonologic el sistema vocalic tonic de la llengua valenciana


presenta una substancial diferencia respecte al castella: mentres est a soles te
cinc vocals, el valencià en te set, encara que els signes grafics que les
representen ne son cinc:

valencià castella

a a

e oberta (ie)

e tancada e

i i

o oberta (ue)

o tancada o

u u

La presencia de e i o obertes te una certa correspondencia en castella


en els diftoncs ie i ue, compensant aixina l´absencia de les dos vocals obertes
per mig d´estos diftoncs. Esta correspondencia no es exacta, per eixemple: vert
(e oberta) fa "verde" en castella o poc (o oberta) fa "poco", com es pot vore,
sense diftoncs.

Les o i e obertes no es corresponen en la quantitat llantina de les vocals;


en moltes ocasions responen al context fonetic en el qual apareixen, per
eixemple:

e (uve baixa dalt) > e : fertil, perit, geni

e (signe de la ñ dalt) > e : credit, misteri, debil

o (uve baixa dalt) > o : oli, historia, dimoni

o (signe de la ñ dalt) > o : codic, gloria, copia

per tant, sols podem donar algunes regles, mes o manco generals, de quan
apareix una vocal oberta. La qualitat de ser oberta, a banda de la a sols es
dona en les vocals e, o, en posicio tonica. Excepcionalment apareixen vocals
obertes en posicio atona: desset, deneu

Regles de e oberta

a) Quan a la e tonica li seguixca una i en la silaba següent:

geni, premi, misteri, epidemic, endemic


Solament s´exceptuen estes paraules: Valencia, Denia, senia,
sequia, sepia, tenia, iglesia
b) Quan la e tonica vaja seguida en la silaba següent, per una u:

credul, medula, perpetu, perdua

c) Quan la e tonicavaja seguida per alguna de les següents consonants


o grups:

-e + rr: guerra, serra, ferro, verro

-e + r + consonant que no siga labial (m, b, p) o velar (k, g):

conversa, vert, merla, infern, caterva

-e + consonant labial (m, p, b), per excepcio en Salem, Josep,


eixemple i Pep: en tots els atres casos es tancada: fem,
ceba, cep

-e + x (ks): nexe, text, pretext, sext

-e + l : tela, mel, empelt, Elig; excepte armela que es pronuncia


en e tacada

-e + ct/pt (--ect---, --ept---): objecte, precepte, recepta, insecte

d) En el diftonc creixent eu, quan la u procedix de la vocalisacio de -d-, -


c- o -ty- llatines, sent la e breu en llati vulgar:

peu (<pedem)

deu (<decem)

preu (<pretium)

pero tambe tenim casos de e tancada:

creure (< credere)

creu ( <cruce)

Regles de o oberta

a) Quan la o tonica vaja seguida en la silaba següent, d´una vocal i:


prosodia, hidrofobic, oli, odi.

b) Quan la o tonica seguida per una u en la silaba següent: socul,


modul, monocul, lobul, globul.

c) Tindrem una o oberta quan en llati hi ha un diftonc au o una o (o breu)

-- llati au < o (oberta) valencià o (en castella)


pobre pobre

cosa cosa

poc poco

tesor tesoro

or oro

-- llati o < o (en una uve baixa dalt) valencià o (en castella

nou nuevo

roda rueda

coll cuello

sol suelo

d) En el diftonc decreixent ou, quan la u ve de la vocalisacio d´una


d´estes consonants o grups llatins -v- , -ce-, -g-, -b-, -ty-, :

moure ( <movere)

coure ( <cocere)

jou ( <iugu)

roure ( <robore)

pou ( <puteu)

e) Generalment, tenim o oberta, quan una o tonica va seguida per una


consonant que no siga labial (b, m, p):

agronom, ogre, taronja, teolec, hipodrom, osteotom

pero tenim paraules en o + labial que presenten la o oberta:

nom, fenomen, moble, poble, obra, canelobre

Paraules homografes

L´importancia en saber pronunciar i distinguir les dos parelles de e i de o


no es sols perque eixa es la norma per als valencians, sino perque al mateix
servixen per a diferenciar significats. La dificultat està en que l´ortografia no
dispon de dos signes per a diferenciar-les, pero aço no es un obstacul
important per als que deprenen la llengua valenciana. En valencià trobem:
e oberta e tancada

a) pel (substantiu, m. s. , cabell pel (contraccio, per + el)


Tens el pel ros Anavem pel riu

b) seu (substantiu, m. s.) seu (possessiu, m. s.)


Era una seu important Tot aixo es seu

c) meu (onomatopeya, crit del gat) meu (possessiu, m. s.)


El gat fa meu El meu llibre està aci

o oberta o tancada

a) molt (verp, p.p. del moldre) molt ( adverbi de quantitat)


¿Ya haveu molt el cafe? Tenen un roser molt alt

b) solc (verp soldre) solc (substantiu, m. s. espai


entre dos cavallons)
Solc anar per ta casa Este solc està tort

c) sou (substantiu, m. s., quantitat de sou ( verp ser)


diners estipulada per un treball)
Te un sou dels bons Vosatres no sou analfabets

Paraules homografones

En l´apartat anterior tractavem de les paraules que, tenint la mateixa


grafia, es pronunciaven de distinta forma. Conve coneixer que hi ha molts
casos, en valencià, de paraules que presenten la mateixa grafia i la mateixa
fonetica; es tracta de les paraules homografones. Podem classificar-les en :

a) Homografones absolutes, tenen la mateixa categoría gramatical:

1ª pers. sing. , present indicatiu, cantar


cante 1ª pers. sing., present subjuntiu cantar
3ª pers. sing., present subjuntiu cantar

2ª pers. sing., perfecte indicatiu, parlar


parlares
2ª pers. sing., pret. imperfecte subjuntiu, parlar

2ª pers. sing., present indicatiu, vindre


vens
2ª pers. sing., present indicatiu, vendre
b) Homografones parcials, tenen distinta categoria gramatical:

substantiu, f. s., simbol propi dels cristians


creu
3ª pers. sing., present indicatiu, creure

sustantiu femeni, plural de porta


portes 2ª pers. sing., present indicatiu, portar
2ª pers. sing., present subjuntiu, portar

substantiu, m. s., recipient


pot
3ª pers. sing., present indicatiu, poder

LA SILABA. LES AGRUPACIONS VOCALIQUES

La silaba

La silaba es cada una de les unitats (fonetiques o fonologiques) en les


quals es poden dividir les paraules, podent estar constituides per un fonema o
per mes d´u. Els fonemes que formen la silaba s´agrupen al voltant d´un
nucleu silabic, que sempre es vocalic.

Tota silaba està constituida per un nucleu (fonema vocalic) i uns


margens (fonemes vocalics o consonantics). Una paraula tindra tantes silabes
com vocals, excepte els casos d´agrupacions vocaliques com els diftoncs o
triftoncs, aixina:

co-sa (c, s, margens silabics)


(o, a, nucleus silabics)

pa-rent (p,r,n,t, margens silabics)


(a, e, nucleus silabics)

plou-re (p,l,u,r, margens silabics)


(o, e, nucleus silabics)

Classificacio
Segons la seua estructura, podem classificar les silabes en:
a) obertes: Quan la silaba acaba en nucleu vocalic. La vocal es diu
lliure: do-na, ca-sa

b) travades: Quan el final de silaba no es nucleu silabic. La vocal es diu


travada: tres, riu, tau-lell

Agrupacions vocaliques: Diftonc i triftonc

Com hem vist ades, en una mateixa silaba pot haver elements marginals
vocalics (la u en riu, la i en caixa, ...) que no formen o que no pertanyen a una
silaba diferent del nucleu. En eixe cas parlem de diftonc (dos vocals en la
mateixa silaba) o de triftonc (tres vocals en la mateixa silaba).

Quan la tonicitat d´una paraula anira en una silaba que tinga un diftonc o
un triftonc, l´accent fonetic sols pot recaure en la vocal nuclear, mai en la
semivocal o en la semiconsonant:

dibuix [dibuis[

aguaita [agwáita[

bescuit [beskwít[

Segons el grau d´obertura*, els diftoncs poden ser:

a) creixents: De menor a major grau d´obertura

b) decreixents: De major a menor grau d´obertura.

c) neutres: Quan el grau d´obertura de les vocals es paregut.

Creixents

L´estructura d´un diftonc creixent es la semiconsonant u + vocal. En


valencià l´unica vocal que funciona com a semiconsonant, normativament, es
la u, que pot apareixer en les següents combinacions:

1) Vocal tancada + vocal oberta (u + a/e/o)

a) u precedida de q o de g:

(q,g + ) ua quatre, igual


(q,g + ) üe (oberta) freqüencia, güelf
(q,g + ) üe (tancada) freqüent, següent
(q,g + ) uo (oberta) quorum, llenguota
(q,g + ) uo (tancada) quotidia, quocient

b) u intervocalica, formant silaba en la vocal següent

ua meua, teua, seua, encaua


ue (e tancada) teues, estiuem

2) Vocal tancada + vocal tancada (u + i [wí[ )

c) u precedida e q o de g:

(q,g + ) üi obliqüitat, llingüistica

d) u precedida o no d´una atra consonant:


ui hui, huit, huitanta, huitantena, cuit, buit,
fruit, fruita, lluita, cuina, cuiro,.....

NOTA: Encara que a soles es considera com a semiconsonants la u, existix en


valencià una semiconsonant i [ j[ en paraules com: tendencia [sja[,
preposicio [sjó[, pero esta pronunciacio es considerada -generalment-
com a un castellanisme fonetic.

Decreixents

L´estructura que presenten els diftoncs decreixents es vocal +


semivocal. Els diftoncs decreixents poden presentar les següents
combinacions vocaliques:

1) Vocal oberta + vocal tancada (a/e/o + i/u)

a) a,e,o, seguides de les vocal i, u

au caure ai aixina
eu (e oberta) deu (10) ei (e oberta) ¡ei!
eu (e tancada) deure ei (e tancada) peix
ou (o oberta) mou oi (o oberta) boira
ou (o tancada) sou (ser) oi (o tancada) boiros

2) Vocal tancada + vocal tancada (u/i + i/u)

b) ui [úi[ muiga, muigues, bruixa, fluix, dibuixa,....

c) iu [íu[ niu, riu, escriu, inventiu, actiu, chiules, chiula, viuda,


lliura, piula, ....

Neutres

Donem este nom als grups vocalics tautosilabics que estan composts per dos
vocals tancades i atones (excepte: huitava, huitantena, en els quals el diftonc
ui no pert la qualitat de creixent), son combinacions de les vocals i, u:

a) ui [ui[ fruitera, cuiner, cuirer, buidar,....

bruixeta, afluixar, dibuixar, ....

b) iu [iu[ chiular, chiulaves, viudetat, lliurament, piular, ....

Casos en els quals no hi ha diftonc

a) Quan s´ajunten dos vocals obertes o una oberta i una tancada que
siga tonica: atea, peage, israelita, crua, lloa, rao, coa,.....
b) Quan la i o la u, precedides de les vocals a, e, o, siguen toniques
(porten accent): veï, roïn, coïa, païs, ....

Tampoc formaran diftonc en els derivats, encara que deixen de


ser toniques: veïnat, païsage, peüquet, arroïnar, ...

c) Quan la i anira seguida per una u o una i que porte dieresis (ü, ï) en
casos com: diürn, chïita,....

d) Quan la u (no precedida de g o de q) anira seguida d´una i en


dieresis (ï): inocuïtat, jesuïta,...

e) En les flexions dels verps acabats en -air, -oir, -uir: agraia (a-gra-i-a),
traduixen (tra-du-i-xen),....

f) Quan la i o la u aniran darrere d´un prefix: reunir (re-u-nir),


contraindicacio (con-tra-in-di-ca-ci-o), .....

g) En les terminacions -isme, -iste, -ista, ible, -isar, -isant, -isat, -um:
traduible (tra-du-i-ble), omnium (om-ni-um), ...

Els triftoncs

A l´existencia de tres vocals pertanyents a la mateixa silaba li diem


triftonc. La seua estructura es la semiconsonant u + vocal + semivocal (i/u). La
tonicitat sempre va en la vocal nuclear que es la central. En valencià tenim els
següents triftoncs:

uai aguaiteu (a-guai-teu), aguaitava (a-guai-ta-va)

ueu encaueu (en-ca-ueu)


poueu (po-ueu), estiueu (es-ti-ueu), creueu (cre-ueu)

uiu peuiu (pe-uiu), riuiu (ri-uiu), jouiu (jo-uiu)

La separacio silabica

Per regla general una paraula te tantes silabes com vocals o grups
vocalics (diftoncs o triftoncs) tinga. La seua separacio fonetica, normalment, no
oferix dificultats, pero, a voltes, a l´hora d´escriure pot ser un poc mes dificil. En
l´escritura seguirém les següents regles:

a) Tota consonant forma silaba en la vocal següent: po-ma, pe-dra.

b) Els grups consonant = liquida (l, r) formen silaba en la vocal següent


(bl, br, pl, pr, cl, cr, gl, gr, fl, fr, tr, dr): plo-vi-a, cre-ma-ba, a-gra-ir,
glo-pe-jar.
c) Les consonants que precedixquen a la primera vocal van junt ad ella
silabicament:
psi-qui-a-tric, trau-re

d) Les consonants que seguixquen a l´ultima vocal (que siga nucleu


silabic) formaran silaba en ella:
com-post, ho-mens

e) Quan hi haura tres o quatre consonants juntes, les dos primeres


pertanyen a la silaba anterior (excepte en el cas indicat en el punt
b) i les atres a la posterior:
trans-por-tar, subs-criu-re, un-flar

f) Les vocals o diftoncs inicials de paraula son silabes independents:


ai-re, o-fe-gar.

g) Els prefixos formen silaba independent:


dis-gre-gar, a-nor-ma-li-tat, i-le-gal, com-pen-sar

NOTA: hi ha paraules en les quals els prefixos o els components podem


separar-los de dos formes: nosatres nos-a-tres/no-sa-tres, transit trans-
it/tran-sit

h) Els sons representats per grups consonantics tautosilabics o digrafs,


pertanyen sempre a la silaba següent (o a l´anterior en el cas de -ig final de
paraula o de silaba). En el cas de ser finals de paraula formaran silaba en
l´ultima vocal o diftonc:

CH percha per-cha LL ralla ra-lla


NY penyora pe-nyo-ra RR arreu a-rreu
SS passar pa-ssar IG despaig des-paig

NOTA: El grup TZ, es heterosilabic i, per tant, pertany a silabes diferents: dot-
ze, bet-zo

I) Les formes apostrofades: perposicio (d´) , articul (l´) i pronoms, (m´, t´,
...) formen silaba fonetica en la vocal següent. En el cas dels pronoms reduits
(´m, ´t, ...) la silaba la formaran en la vocal anterior:

d´anar d´a-nar
l´home l´ho-me
m´envia m´en-vi-a
porta´m por-ta´m

ORTOGRAFIA DE B / P

Grafia i so

La grafia b representa un so bilavial sonor. La seua notacio fonetica es


[b[. Tambe pot presentar un so fricatiu quan va entre vocals, per eixemple:
abella, jacobi; en este cas la suea transcripcio es [ [. Ocasionalment
s´ensordix, donant una p fonetica, [p[, quan va davant d´una consonant sorda,
aixina ocorre en paraules com: obtindre, dissabte; conve tindre en conte aço
per a escriure correctament.

El correlat sort de la b es el so bilavial oclusiu sort, representat


ortograficament per la p i que transcrivim [p[. Este so pot desapareixer quan
parlem, sobre tot entre una m i una s. En algunes ocasions pot articular-se com
una b quan vaja seguida de consonant sonora o vocal: hip notic, cap aci.

Escritura

S´escriu b:

a) En posicio inicial i interior de paraula, no en final:

bossa, bassa, acabar, embenat.

Excepte en la preposicio arcaica ab, substituida en tots els usos


per la preposicio en

b) En els prefixos ab, abs, ob, sub, subs:

absencia, abdicar, abstinencia, abstraure, obturar, obtindre,


obstruir, obstaculisar, subdivisio, subvertir, substantiu, subscriure

c) En les paraules començades pels prefixos bi, ben, bene:

bisexual, bisilabic, benamat, benfet, benefici, benefactor

d) Davant de t, pronunciada com una p, en algunes paraules com:

dissabte, dubte, dubtar, sobte, subtil

Encara que tambe pot apareixer una p davant de t. Cal no


confondre estos casos en els prefixos indicats en l´apartat b:

optica, optimisme, apte, optar.

e) Davant de d en paraules com:

cabdell, hebdomadari

f) Darrere de m:

tombar, ombriu, embenar

Excepte: tramvia, duumvir, triumvir, .... i quan es tracte del prefix


circum-: circumvalacio, circumvolucio
g) En les terminacions en -ble (-able, -ible, -uble), -bunt, -bilitat, i en
l´infix -bil-: lloable, temible, voluble, meditabunt, amabilissim

Excepte civilitat, derivat de civil.

h) Davant de r i l, sempre que pertanya a la mateixa silaba; es tracta


dels grups consonantics br i bl:

cabra, sobra, poble, blau, bramar

i) En les paraules acabades en -buir:

atribuir, retribuir, contribuir

j) En derivats de paraules acabades en p:

llop --- lloba, llobet

adop-- adobar, adobada

calp-- calba, calbet

verp---verbal, verboide

Jacop---- jacobi, jacobiniste

Sogorp--- sogorbi

corp--- corba, encorbar, corbat

Encara que hi ha molts casos a on la p es conserva:

glop--- glopada, glopejar

serp--- serpeta, serpejar

camp---- campejar, acampar

colp---- colpejar, colpet

S´escriu p:

a) En inicial, interior i final de paraula

pantaix, captar, llepol, recepta, cep

b) Darrere de m (v. escritura de la b, apartat f):

empeltar, importar, impondre, mampendre


c) Darrere del prefix ben-:

benparlat

d) En les terminacions -fop i silap, encara que els derivats o unes atres
paraules de la mateixa familia transformen la p en b:

xenofop, pero xenofobia, xenofoba

bisilap, pero bisilaba, bisilabic

e) Davant de t generalment (v. escritura de la b, apartat d):

acceptat, captar, concepte

f) En final de paraula quan vaja entre m i s:

temps, camps, contratemps, corromps

g) En final de paraula, encara que en els derivats es transforme en b:

calp--- calba

superp---- superbia

cup---- cubic

o es conserve:

cep--- cepet

colp--- colpejar

h) Es correcta la supressio de la p en paraules com escritor i derivats, si


be en uns atres casos similars es conserva (p + t):

recepta, concepte, apte, optic

i) Es correcta tambe l´escritura de n + t / n + c, en lloc dels grups


triconsonantics originaris, mpt / mpc, en paraules com:

assunt, en lloc d´assumpt

exent, en lloc d´exempt

redencio, en lloc de redempcio

conte, en lloc de compte

tentar, en lloc de temptar


sintoma, en lloc de simptoma

j) Els grups triconsonantics dels quals la p forma part apareixen en


paraules molt cultes o llatinismes, pertanyent, en molts casos, a nivells
especialisats de la llengua o de la ciencia:

MPT: impromptu

MPS: metempsicosis

ORTOGRAFIA DE S / SS / C / Ç

Grafia i so

El so [s[ alveolar sibilant sort, el representat en valencià per quatre


grafies: s, ss, c, ç. Estes son les posicions o llocs a on apareix cada grafia:

a) s -inicial de paraula: sabata, sorprendre


-interior darrere de consonant: pansa, dacsa
-interior intervocalica, darrere d´un prefix que arremate en
vocal: antesala, asimetric, contrasagell, presupost

b) ss -interior entre vocals: pressio, massa

c) c -inicial o interior, sempre que vaja seguida de e, i:


cendrer, frances, places, cinc, accident, felicitat

d) ç -interior de paraula, sempre que en derivar li toque ç o c:


infeliç: infeliços, infelicitat
audaç: audaços, audacia
comerç: comerços, comerciant

La -s final, o interior -s-, pot transformar-se en sonora [z[, en contacte en


la vocal o consonant sonora següents: esgarrany, des d´ahir.

Per a l´escritura d´este so hem seguit, com a norma general i en els


casos certs, el criteri següent:

LLATI VALENCIÀ

c + e, i

t + e, i
c/ç
ch + e, i

qu + e, i
unes atres etimologies
s / ss
no llatines

Escritura

S´escriu s:

a) En inicial de paraula, darrere de consonant i en final:

suro, sucar, balsem, conversa, furs, mas.

b) Entre vocals, quan vaja darrere d´un prefix acabat en vocal be siga
d´orige llati o grec. La pronunciacio es de esse sorda:

- prefixos llatins

ante: antesala

bi / bis: biseccio, bisemanal

contra: contrasentit

sobre: sobreseïment, sobresou

supra: suprasensible

tri: trisacarit, triseccio

uni: unisexual, unison

-prefixos grecs

a (negacio): asepsia, asincronisme

anti: antisemita, antiseptic, antisocial

di / dis (< dys, indicant dos, transtorn) disepal, disuria,


disenteria

hipo: hiposulfat, hiposulfuros

mono: monosilabic, monosepal

para: parasintesis, parasistole

penta: pentasilabic

tetra: tetrasilabic
c) En el prefix trans, quan vaja seguit d´una paraula que comence
per una s:

transubstanciacio (< llati eclesiastic transsubstantiatio)

transuar ( < trans + suar)

transunt (< transumptus)

S´escriu ss:

a) Entre vocals:

travessa, missa, vassall, necessari, sessio

b) En les paraules que comencen per a + s + vocal, sempre que


esta a no funcione com un prefix negatiu:

assistencia, assimilar, associar, assessorar


Excepte les següents paraules i els seus derivats, que es
pronuncien en esse sonora: ase, Asia i asil

c) En les paraules començades pels prefixos des- i dis- quan la


següent tinga per inicial una s. Estos prefixos indiquen:
oposicio-contrarietat, orige-procedencia i extensio-
separacio:

dessalar, dessucar, dessuar, disseccio, dissenyar,


dissolucio

d) En el sufix -issim (femeni i plurals tambe):

rectissim, plenissima, blanquissims, rogissimes.

Pero en la terminacio -esim (distinta a al que estem


tractan) se n´escriura solament una:

contentisim, deumilesim

e) En paraules com les següents, en els seus derivats o que


pertanyen a la mateixa familia (substantius, adjectius o
verps):

-agressio, agressor, congressiste, disgressio, ingressar,


ingressos, progressar, regressio, transgressor

-besso, bessona, bessonada, abessonar

-cassar, cassacio, fracassar, fracassos


-cessio, cessar, accessible, accessos, accessori,
inaccessible, antecessor, concessio, concessionari,
excessiu, incessable, intercessor, predecessor,
processo, processat, recessio, successos,
successor

-classe, classificar, classic, classificacio

-(colos) colossos, colossal, colossalisme

-confessar, confessio, professar, professio, professor

-(cras) crassa, crassitud

-escissio, rescissio, abscissa

-(espes) espessa, espessos, espessar, desespessar

-(ser) essencia, interessar, interessos, desinteressar

-fossa, fosser, fossar, fossil, fossilisar

-(gros) grossos, grossor, grossaria

-massa, massage, massificar

-missa, comissio, dimissio, admissio, transmissio

-necessari, necessitar, innecessari

-(os) ossos, ossificar

-passar, passera, passejar, passiu, impassible

-possible, possibilitar, possessiu, possessionar

-(ros) rossa, rossejar

-(tos) tosseta, tossir

-vassall, vassallage, avasallar

f) En paraules que assimilen el grup rs a ss

(bursa) bossa

(cursu) cossari

(dorsu) dos, endossar


(morsu) mos, mossegar, mossos

(versu) travessar, travessa, travesser

g) En paraules d´etimologia no llatina com:

Alcasser

Almassera

alficos: alficossos, alficossera

arros: arrossos, arrosser

massis: massissos

tapis: tapissos, tapissar

tramus: tramussos

tros: trossos, trossejar

h) En final de paraula no apareix mai, pero podem trobar que en


els derivats es duplique o es conserve simple. Es convenient vore les regles de
formacio del femeni i del plural:

gros : grossa

tramus: tramussos

pereos : pereosa, pereoses

mes : mesos

S´escriu c

a) En inicial i interior de paraula davnt de les vocals e, i

cent, necessari, cinquanta, posicio

En final de paraula, per al so que estem tractant [s[, s´usa la ç maui la


c que sonaria [k[

b) En les terminacions -anci, -ancia, -encia

ranci, Constanci, elegancia, abundancia, residencia, excelencia

c) En les terminacions -ici, -icia, icie:

edifici, servici, avaricia, justicia, calvicie, superficie


d) En les terminacions -aci, -acia

Ignaci, prefaci, Horaci, desgracia, Alsacia, democracia

Excepte: Atanasi, gimnasi, Anastasi, potasi, antonomasia, Asia,


Atanasia, Eurfrasia, paranomasia.

e) En l´acabament -cio; pero cal tindre en conte la posibilitat d´escriure


-sio / -ssio. Per ad estos casos conve consultar les regles sobre
s/ss:

acceptacio, aplicacio, condicio, votacio

f) En paraules de la mateixa familia podem trobar alternances entre c/ç,


depenent unicament de la vocal següent. Mai es produira una alternança entre
c / ç i s / ss

forcejar, forçut, força

dolcea, endolcir, dolç, dolçor

cacera, caça, caçador

calcer, calceta, calça, calçar

capacitat, capaç, capaços

g) En interior de paraula, formant part dels grups consonantics


heterosilabics següents:

- CC, pronunciat [ks[

abstraccio afeccio ficcio satisfaccio

accedir calefaccio infeccio seduccio

accelerar coccio inspeccio succes

accent conduccio prediccio succeir

acceptar direccio produccio transaccio

accident diccionari proyeccio

accio deduccio refraccio

afliccio extraccio restriccio

- PC, pronunciat [ps[


accepcio, concepcio, excepcio, opcio, recepcio

- SC, pronunciat [ss[

abscissa, ascens, ascensio, asceta, discernir, disciplina,


consciencia, escena, escenari, esceptic, fasciste, suscitar

- XC, pronunciat [ks[

excedencia, excedir, excelencia, excelent, excels,


excentric, excepcio, excepte, exces, excessiu, excitar

S´escriu ç:

a) En interior de paraula seguida de les vocals a, o, u i en final


quan els derivats porten c o ç:

alçar, llançar, aço, veloços, vençut, forçut, tenaç (tenaços,


tenacitat), feliç, (feliços, felicitat)

b) En les terminacions -ança, ença:

esperança, lloança, renaixença, coneixença

Excepte en unes atres paraules, que s´escriuen en s,


perque no es tracta d´esta terminacio: ansa, cansa, dansa,
descansa, defensa, ofensa, pensa.

c) En els adjectius de tres terminacions (una per al singular i dos


per al plural) acabats en el so de [s[. El singular i el plural
masculi porten ç, mentres que el plural femeni porta c:

atroç, audaç, capaç, contumaç, eficaç, feraç, feliç, , feroç´,


incapaç, ineficaç´, infeliç, loquaç, mordaç, perspicaç´,
rapaç, sagaç, suspicaç, tenaç, veloç

atroç: atroços, atroces

audaç: audaços, audaces

feliç: feliços, felices

d) En els derivats en -uçar i -uço:

esbatuçar, engatuçar, escabuço

e) En els sufixos -aç, -iç, uç, que indiquen aument, despectivitat,


implicacio o propietat:
canem: canemaç, canemaços

gran: grandaç, grandaça, grandaços (grandaces)

ma: manaça (manaces)

groc: groguiç, groguiça, groguiços (groguices)

ferro: ferriç, ferriça, ferriços (ferrices)

canya: canyiç, canyiços

pa: paniç, paniços

palla: palluç, palluços

palla: palliça, (pallices)

pobre: pobruç, pobruça, pobruços (pobruces)

i aixina una serie de paraules que porten estos sufixos en


la seua forma masculina o femenina: fogaça, gentuça, mejuça,
pastiç, hortaliça, pelliça, rabaça; tenint present que usarem la ç
quan es tracte d´estos sufixos, pero no quan es tracte de
paraules primitives que porten ya estes terminacions com: tassa,
bassa, missa, matis, tramus.

f) Podem establir una certa correspondencia entre la ç del


valencià i la z del castella:

braç (brazo), març (marzo), esperança (esperanza),


cuiraça (coraza), hortaliça (hortaliza), sedaç (cedazo)...

Encara que n´hi ha moltes atres paraules que no corresponen,


sobre tot quan son d´orige no llati:

sucre (azúcar), alcasser (alcázar), safra (azafrán), tramus


(altramuz)

ORTOGRAFIA DE S / Z

Grafia i so

Les grafies de s i z representen el so alveolar fricatiu sonor,


foneticament [z[. Hi ha casos en els quals una s sorda pot convertir-se en
sonora; aço ocorre quan està en contacte en un so sonor, be siga vocalic, be
siga consonantic: els durà des velar. Ara tractarém en quines posicions apareix
cada grafia:

a) La s apareix en posicio intervocalica: guisar, desori


b) La z apareix en qualsevol posicio excepte en final de paraula:
zel, onze, amazona, zoomorf

Escritura:

S´escriu s:

a) En interior de paraula entre vocals:

casa, cosir, rosari, visitar

b) En els prefixos des i dis seguits de vocal, haig o consonant


sonora:

desaiguar, desheretar, desviure, disbarat, disgust

c) En els participis dels verps que no la duguen en l´infinitiu:

encendre: ences, escesa, encesos, enceses

remetre: remés, remesa, remesos, remeses

estendre: estés, estesa, estesos, esteses

d) En els genticilis acabats en -s:

finlandes, finlandesa, finlandesos, finlandeses

angles anglesa, anglesos, angleses

andalus andalusa, andalusos, andaluses

Excepte en :

suïs, suïssa, suïssos, suïsses

rus, russa, russos, russes

e) En el femeni dels substantius que indiquen ofici, professio,


dignitat, carrec o titul:

abat : abadesa, abadeses

princep: princesa, princeses

marques: marquesa, marqueses

deu: deesa, deeses


sastre: sastresa, sastreses

comte, comtesa, comteses

f) En el masculi plural i en el femeni, singular i plural, dels


adjectius arrematats en -os:

(fil) filos : filosa, filosos, filoses

(gloria) glorios: gloriosa, gloriosos, glorioses

(honra) honros: honrosa, honrosos, honroses

(suc) sucos: sucosa, sucosos, sucoses

(veri) verinos: verinosa, verinosos, verinoses

(voluntat) voluntarios: voluntariosa, voluntariosos,


voluntarioses

S´escriu z:

a) En inicial de paraula

zel, zero, zinc, zeta, zona

b) En interior de paraula:

colze, onze, dotze, tretze, donzella, benzina, trapezi,


amazona, senzill, setze

c) En el prefix zoo-:

zoofilia, zoologia, zoomorf, zootecnia, zoofit

d) en els sufixos -zoari, -zoic i -zou:

protozoari, paleozoic, mesozoic, protozou, mesozou

ORTOGRAFIA DE C / K / QU / Q

Grafia i so

Les grafies de c, q, k, i els digrafs qu i ch, representen el mateix


so: es tracta del so velar, oclusiu, sort, que foneticament es representa
per [k[. No obstant , cadascu dels digrafs i de les grafies apareixen en
determinades circumstancies com vorem:
a) La "c" apareix en : -inicial davant de a, o, u: casa,
correr, cup

-interior, intervocalica o darrere de


consonant, seguida de a, o, u: tacar,
acurtar, recort, penca, encobrir,
discussio

-final de paraula: tinc, prec

b) La "q" apareix en : -inicial davant de u, seguida de les


vocals a, o: quatre, quorum

-en interior, intervocalica o darrere de


consonant, seguida de a, o: equador,
aquos, enquadrar

c) La "k" apareix en: -qualsevol posicio, pero a soles en


paraules d´orige no llati: kaiser, kantia,
York, troskiste

d) El digraf "q" apareix en: -inicial davant de e, i: queixa, quimera

-interior, intervocalica o darrere de


consonant, seguida de e, i: aquell,
equivocar, enquestar, inquietar. Si la
"u" s´ha de pronunciar durà dieresis "ü"
(qü): eqüestre, obliqüitat

e) El digraf "ch" apareix en: -final de paraula i com a excepcio:


Alberich, Bosch, Lluch, Domenech
Albuixech

Escritura

S´escriu c:

a) En inicial i interior de paraula, sempre que darrere vagen les


vocals a, o, u:

coure, caure, culpar, incapa´, acollar, inculpar

b) En els grups consonantics tautosilabics cr i cl:

clau, cremar, inclos, malcregut

c) En final de paraula,si be cal tindre present que en derivar pot


conservar-se o transformar-se en -qu- per a mantindre el
so; en este cas portarà darrere les vocals e o i :
sec: seca, secà, sequetat, sequia,....

poc: poca, poquet, poquea,....

fosc: fosca, foscor, fosques,....

Esta regla es aplicable als femenins plurals dels


substantius i adjectius acabats en -ca:

tenca: tenques

taca: taques

blanca: blanques

brusca: brusques

d) En final de paraula, tenint en conte que la derivacio pot


mantindre o canviar la c per g (davant de a, o, u,) o per gu
(davant de e, i):

amic: amics, amiga, amigues

fanc: fangos, fanguera

groc: groga, grogor, grogues

e) En les terminacions masculines de les paraules acabades en:

-fac: antropofac, antropofacs

-fuc: febrifuc, febrifucs

-lec: teolec, teolecs

-goc: demagoc, demagocs

-turc: dramaturc, dramaturcs

Pero s´escriura g o gu en les formes femenines i en els


atres derivats:

- antropofaga, antropofagues, antropofagia

- febrifuga, febrifugues

-teologa, teologues, teologia

-demagoga, demagogues, demagogia


-dramaturga, dramaturgues, dramaturgia

f) En els adjectius conspicu, inocu, perspicu, promiscu i vacu, que


tenen la següent derivacio:

conspicu : conspicua, conspicus, conspicues,


conspicuament, conspicuitat

inocu: inocua, inocues, inocuament, inocuitat

perspicu: perspicua, perspicus, perspicues,


perspicuament, perspicuitat

promiscu: promiscua, promiscus, promiscues,


promiscuïtat,promiscuament,
promiscuar

vacu: vacua, vacus, vacues, vacuïtat,


evacuar, evacuacio

Les combinacions de c + u + a/e/ï son bisilabiques.

g) En els adjectius: inicu, oblicu, propincu, que presenten la


següent derivacio:

inicu: iniqua, inicus, iniqües, iniquament, iniquitat

oblicu: obliqua, oblicus, obliqües, obliquament,


obliqüitat, obliquar

propincu: propinqua, propincus, propinqües,


propinqüitat

Les combinacions q + u/ü + a/e/i son monosilabiques.

h) En interior de paraula, formant part dels grups heterosilabics


següents:

CC: accio, diccio, accent, accidental, acceptacio, ...


pronunciat [ks[

CD: anecdota, anecdotic, sinecdoque, .... pronunciat [gd[

CM: dracma, acme, .... pronunciat [gm[

CS: sacseig, dacsar, facsimil, .... pronunciat [ks[

CZ: eczema, eczematos,..... pronunciat [gz[


S´escriu q:

a) Davant de u, en inicial i interior de paraula, seguida de a, o:

quallar, quaranta, quocient, quota, equanim, equatorial,


aquos

Excepte: vacua, perspicua,.... (v. C, apartat f)

b) En el femeni singular dels adjectius oblicu, inicu, propincu, (v.


C. apartat g).

S´escriu qu:

a) En inicial i interior de paraula quan vagen darrere les vocals e,


i:

queixa, quirat, aquelles, sequiol

b) En el femeni plural dels substantius i adjectius acabats en -ca:

tenca: tenques

placa: plaques

fosca: fosques

blanca: blanques

c) Quan la u d´este digraf vaja seguida de e, i, i l´hajam de


pronunciar, li posarém dieresis:

freqüent, conseqüencia, pasqües, eqüestre, obliqüitat,


aqüifer

Cal recordar que estes combinacions q + ü + e/i son


monosilabiques

S´escriu k:

a) En paraules d´orige estranger i noms tecnics de diversa


procedencia:

kaiser kirieleison/kyrieleison
kantia berkeli (Bk)
kantisme kurchatovi (Ku)
karstic kripto (Kr)
knut kelvin
krausisme York
krausiste .....

b) En els composts del prefix kilo-:

kilometro, kilogram

Encara que tambe es admissible l´escritura d´estes


paraules en qu:

quilometro, quilogram

com es fa en uns atres casos, adaptant la fonetica a les grafies


existents com ha ocorregut en : caoli, curt, quiste,....

S´escriu ch:

a) En els antroponims i toponims que mantenen esta grafia per


tradicio:

Estruch, March, Albiach, Bosch, Domenech, Alberich,


Albuixech, ....

En tots els casos la ch es pronuncia [k[; i no [c (+ be baixa damunt)[ com


fan alguns que desconeixen la fonetica valenciana d´estes
paraules.

ORTOGRAFIA DE CH / IG / G

Grafia i so

El so [c (+ be baixa damunt) [, palatal africat sort, està representat en la


llengua valenciana pels digrafs ch i ig, a mes de la grafia simple g. Sols
s´ha de tindre en conte el lloc de cadascu en la paraula. Aixina la ch pot
apareixer en qualsevol posicio (excepte en final que sona [k[ ) :

chapallo, chafar, puncha, porchada,

deixant la -ig i -g per a final de paraula:

maig, veig, raig, mig, Escrig.

Per a una documentacio i explicacio del digraf ch en valencià


veja´s "Documentacio formal de l´ortografia de la llengua valenciana".

Escritura

S´escriu ch

a) En inicial i interior de paraula:


chufa, chiular, chulla, bachiller, archiu, puncha

Apareix tambe en posicio final de paraula representant el so [k[


en llinages i toponims:

Broch, Alberich.

En este cas mai se pronuncia com a so [c (+ be baixa damunt) [.

b) En els derivats d´algunes paraules que acaben en -ig o -g:

caprig: caprichos, caprichós

gavaig: gavachos, gavachet

campeig: campechos

cartuig: cartuchos, cartuchera

empaig: empachar

despaig: despachar

escabeig: escabechina, escabechar

Cal tindre present que hi ha paraules que deriven en g o j, segons


els casos, i tambe acaben en -ig, -g (v. IG, apartat a).

S´escriu ig:

a) En final de paraula, darrere de les vocals a, e, o, u:

maig, vaig, lleig, veig, roig, boig, fuig, El Puig

En estos casos el digraf -ig sona [c (+ be baixa damunt) [ no s´ha de


llegir ni pronunciar la -i- com fan alguns.

La derivacio pot fer-se en j o en g, segons la vocal següent:

roig: roja, rojor, roges

lleig: lleja, lleges, llegea

estoig: estoget, estojos, estojar

garaig: garaget, garajos

Per als casos en els quals la derivacio es ch, vore CH, apartat b.
b) En final de paraula, darrere de consonant, en unes poques
paraules, totes elles toponims:

Elig, Barig, Borig (alqueria del terme de Cullera), Garig


(castell i vila,1267, Bolulla, Alacant), Berig (coves de
Borriol, Castello), Felig (alqueria enter Vilamarchant i
Benaguasil).

Per excepcio es pronuncia la i del digraf ig en: Calig i Tirig.

c) En el present del subjuntiu dels verps purs del tercer grup


acabats en -gir:

afegir, afligir, fregir, fugir, llegir i regir,

que seguixen este model:

afigga i no afixga / afixca

afiggues i no afixgues / afixques

afigga i no afixga / afixca

afiggam i no afixgam / afixcam

afiggau i no afixgau / afixcau

afiggen i no afixguen / afixquen

S´escriu g:

Solament en final de paraula quan vaja precedida d´una i tonica:

mig, desig, llig, rig, frig, trepig

Els derivats s´escriuran en g o en j segons la vocal que vaja


darrere:

mig: miger, mijana

desig: desiget, desijar, desijos

ORTOGRAFIA DE D / T

Grafia i so

Les grafies t i d corresponen a la fonetica dels sons [t[


dentoalveolar oclusiu sort i [d[ dentoalveolar oclusiu sonor. En algun
cas, per fonetica sintactica, la t final de paraula pot sonorisar-se per
estar en contacte en un so sonor, be siga vocalic, be siga consonantic,
pero la grafia es manté.

Les dos grafies poden apareixer en qualsevol posicio de la


paraula, excepte la d que no la trobem mai en final absolut, encara que
paraules de la mateixa familia tinguen de en lloc de t

Escritura

S´escriu d:

a) En el prefic llati ad:

adjudicar, admirar, admetre, advertir

No s´ha de confondre este prefix en l´at d´unes atres paraules


gregues, en les quals la t sol pronunciar-se d per estar en contate
en consonant sonora; aço ocorre en :

atles, atlantic, atlantisme, atletic, atleta, atmosfera,


atmosferic, atletisme, atlant,....

b) Els participis dels verps canvien la t del masculi singular per


una d en el femeni -singular i plural-:

tancat: tancada, tancades, pero tancats (masculi plural)

begut: beguda, begudes, pero beguts (masculi plural)

llegits: llegida, llegides, pero llegits (masculi plural)

Excepte absoldre, que fa: absolt, absolta, absolts, absoltes, i


uns atres verps com: moldre, coure, dir, dur, escriure, fer, riure,
traure, vore, estrenyer, cobrir, morir, obrir,....

c) En el grup tautosilabic dr:

drago, drapada, perdre, lladre

d) En molts substantius i adjectius, el masculi (en singular) i en


plural, present a una t, pero el femeni (en singular i en plural) i
els derivats poden dur una d (v. regles de la t)

S´escriu t:

a) En la terminacio -bunt (en masculi singular i plural)

moribunt, moribunts, pero moribunda, moribundes

tremebunt, tremebunts, pero tremebunda, tremebundes


nauseabunt, nauseabunts, pero nauseabunda,
nauseabundes

meditabunt, meditabunts, pero meditabunda, meditabundes

b) En el masculi singular i plural de les terminacions -ant


(<andus) , -ent (<endus) i -unt (<undus):

educant, educants, pero educanda, educandes

reverent, reverents, pero reverenda, reverendes

estupent, estupents, pero estupenda, estupendes

fecunt, fecunts, pero fecunda, fecundes

iracunt, iracunts, pero iracunda, iracundes

examinant, examinants, pero examinanda, examinandes

c) En els substantius femenins acabats en -etut i -itut:

inquietut, mansuetut, magnitut, vicisitut

d) En el masculi singular i plural de molts substantius i adjectius,


encara que en el femeni i en la derivacio canvien la t per una d:

buit, buits, pero buidar, buidor, buidament

amat, amats, pero amada, amador

e) En les paraules planes acabades en vocal + t, encara que la


derivacio puga transformar la t en d:

acit, acits, pero acida, acides, acidea

arit, arits, pero arida, aridea

oxit, oxits, pero oxidar, oxidasio

aracnit, aracnits, pero aracnida, aracnides

f) En el grup tautosilabic tr:

triptic, treballar, atraure, patriarca, batre

g) En grups heterosilabics com:

TL: atletic, atlant


TM: setmesi, atmosferic

TN: etnic

TZ: dotze, setze, tretze

ORTOGRAFIA DE F / V B

Grafia i so

El so labio dental fricatiu sonor [v[ està representat per la grafia v


en qualsevol posicio. Cal dir que la distincio respecte a la b, bilavial
oclusiva sonora, es fa en la major part del Regne de Valencia a on es
parla valencià: es, per tant, la norma en la fonetica la distincio entre els
dos sons.

Per una atra banda la f grafia el so labiodental fricatiu sort [t[ que
pot apareixer en qualsevol posicio, inclosa la final, mentres que la seua
parella, la v [v[, a soles es presnta en inicial i interior, pero no en final
absolut. Pot donar-se el canvi de -f > -v- en la derivacio de paraules dins
de la mateixa familia: serf, serva, servitut.

Escritura

S´escriu f:

a) En inicial, interior i final de paraula:

finestra, forat, aforrar, regolfada, tuf, baf

Hi ha algunes paraules que en derivar transformen la final en v:

serf, pero serva, servir, servitut, servicial

b) En els grups consonantics tautosilabics fr i fl:

fret, flama, nafra, afluixar

c) Darrere de n, quan esta forme part dels prefixos con-, en-, in-,

conformar, enfilat, infondre

d) Darrere de m, en el prefix circum-:

circumferencia, circumflex

e) Darrere de m, en moltes paraules d´orige grec o grec-llati, com


per eixemple:
amfibi, amfibia, amfibol, amfibologia, amfibologic,
amfiteatre, amfitrio, amfora, emfasis, emfatic, emfisema,
emfimatosos, emfiteusis, emfiteutic, gamfosis, limfa,
limfatic, limfatisme, nimfa, nimfal, nimfomania, paranimf,
simfonia, simfonic, sinfoniste, simfis, triumfo, triumfal,
triumfador, triumfament, triumfant, triumfar.

S´escriu v:

a) En qualsevol posicio de la paraula, excepte en final:

viage, vot, envidar, invocar, avis, oval

b) Darrere de n, en els prefixos con-, en-, in-:

convidar, enverinar, involuclar

c) Generalment no sol apareixer darrere de m, excepte quan es


tracta del prefix circum- i d´unes atres paraules de procedencia
diversa:

circumvolucio, circumvalacio, duumvir, triumvir, triumvirat,


tramvia, tramvier

d) En alguns derivats de paraules acabades en f (v. 9.2.1.a).

e) Darrere dels prefixos ad-, sub-, trans-/ tra-:

advertir, advocat, subvencio, subvertir, transvers,


transversal, travestir, travessa

f) En les formes del verp haver (o haure) quan presenten el so de


[v[ :

havem, haveu, havia, havies,.....

g) En les terminacions del preterit imperfecte d´indicatiu dels


verps del primer grup (acabats en -ar):

torcava, torcaves, torcava, torcavem, torcaveu, torcaven

h) En el present (primera i segona persones del plural) i


imperfecte (totes les persones) d´indicatiu d´alguns verps
acabats en -eure, -iure, -oure, com deure, beure, viure, escriure,
moure:

vivim, viviu (present)

vivia, vivies, vivia, viviem, vivieu, vivien (imperfecte)


i) En les formes del femeni, singular i plural, dels adjectius
acabats en -au, -iu, -ou:

brau brava, braves, pero braus

actiu activa, actives, pero actius

nou nova, noves, pero nous

La terminacio -iu no s´ha de confondre en la mateixa que


apareix en els substantius i adjectius pero que te valor diminutiu,
com passa en :

llibre llibriu

chic chiquiu

ya que este sufix no modifica la u en els derivats:

llibriu llibrius

chiquiu chiquiua, chiquius, chiquiues

j) En moltes paraules que el valencià te v, presenta el castella


una b; aci donem algunes:

advocat abogado bovo bobo

alcova alcoba Gavarda Gabarda

arrova arroba gavaiggabacho

avet abeto gleva gleba

avorrir aburrir govern gobierno

avort aborto gravar grabar

bava baba haver haber

canvi cambio llavi labio

caravela carabela nuvol nube

cascavell cascabel prova prueba

covart cobarde arraval arrabal

envestir embestir rave rábano


espavilat espabilado taverna taberna

Esteve Esteban trava traba

esvelt esbelto vermell bermejo

fava haba verniç barniz

ORTOGRAFIA DE G / GU

Grafia i so

La lletra g i el digraf gu representen ortograficament el so [g[,


velar oclusiu sonor. Son grafies complementaries puix que mentres la g
va seguida de les vocals a, o, u, el digraf gu apareix sempre davant de
e,i:

gamba, gos, guanyar, pegar, regolfada, disgustar.

La g presenta un so fricatiu [g[ quan està entre vocals. A mes, per


fonetica sintactica, trobem que una c final de paraula es pronunciada
com una g en contacte en vocal o consonant sonora:

poc lleig, rec alt

Escritura

S´escriu g:

a) En inicial i interior de paraula, seguida de a, o, u:

gat, gossera, gust, afalagar, agost, segur

En posicio final sempre escriurem c.

b) En els grups consonantics tautosilabics gr, gl:

grau, agradar, glop, regle.

c) en els derivats de paraules acabades en -c (s´ha de tindre en


conte que el so de [k[ es manté en el masculi plural):

rec, recs, pero regar, regadora,....

castic, castics, pero castigar, castigador,....

foc, focs, pero foguer, foguera, foguejada,...

antic, antics, pero antiga, antigues, antigor,....


amarc, amarcs, pero amarga, amargor, amargar,....

llarc, llarcs, pero llarga, llargaria, allargar,....

d) Els grups consonantics heterosilabics següents:

GD: amigdala, amigdalaces, amigdalitis, magdalena,....(per


als casos de c + consonant, vore ortografia de la c).

GM: segmentar, magma, dogma, fragment, sigma,...

GN: magnetic, benigne, ignorant, signe, igneu,...

S´escriu gu:

a) En inicial i interior de paraula, sempre que la següent vocal


siga e, i:

guerra, guitarra, esguellar, esguitar

Quan la vocal u s´haja de pronunciar portarà dieresis (gü):

següent, ungüent, llingüiste, argüir.

b) En el femeni plural de les paraules -substantius i adjectius-


acabats en -ga:

manega manegues

paga pagues

amiga amigues

grega gregues

amarga amargues

Si en conte d´acabar en -ga ho fan en -gua, a l´hora de fer el


plural haurem de posar dieresis damunt de la u per a que es puga
pronunciar:

egua egües

llengua llengües

aigua aigües

ORTOGRAFIA DE G / J
Grafia i so

En determinades posicions, les grafies g i j representen el so palatal


africat sonor, transcrit foneticament per [g (+ be baixa damunt)[. La g apareix davant
de les vocals e, i, mentres que al j ho fa davant de la a, la o i la u. El so [g (+ be
baixa damunt)[ no apareix mai en final de paraula, excepte casos de fonetica
sintactica.

Escritura

S´escriu g:

a) Davant de les vocals e, i :

gent, giner, sageta, regirar

Excepte quan es tracte dels grups -ecc- i -ect-, en este cas


s´escriu j:

objeccio, subjeccio, interjeccio, objecte, objectiu, adjectiu,...

i en una serie de paraules d´orige grec o hebreu com:

jerarca, jerarquia, jeroglific, Jeromin, Jeremies, Jesus,


jesuïta, Jerusalem, Jehova, ....

o estrangeres:

jersei

b)En el grup ig que es forma en interior de paraula en diverses


persones dels verps acabats en -gir- ; darrere d´este grup
apareix una atra g:

afigga, rigga, frigga, lligga

c) En posicio final de paraula la -g (darrere d´una i) o el grup -ig -


(darrere d´una atra vocal) representen el so palatal africar sort
[c (+ be baixa damunt)[, pero cal tindre present que en la derivacio pot
transformar-se en sonor:

mig mija, miger, mijana

oreig orejar,....

S´escriu j:

a) Davant de les vocals a, o, u:


jaure, jagant, joguet, jurar, aljup, pujar,...

A mes cal recordar els casos indicats en l´apartat a de la grafia


g.

b) Darrere dels prefixos ad-, sub-, ob-, i uns atres:

adjacent, subjuntiu, objectiu, conjurar

Excepte: inyeccio, abyeccio, proyecte i derivats

c) En el plural dels substantius acabats en -ja, la j es canvia per


una g:

enveja enveges

plaja plages

granja granges

monja monges

d) Cal tindre en conte que en una mateixa familia de paraules


poden alternar les grafies j o g, dependent sempre de la vocal
següent:

roig roja, rojos, rojor, roget, roges,...

pluja plujos, pluges, plugeta,...

mareig marejar, marejol, marejos, mareget,...

ORTOGRAFIA DE L / LL / Y

Grafia i so

Estes tres lletres corresponen, respectivament, als següents sons:

Grafia So

L, l (ele) [l[ liquida, lateral, alveolar, sonora

LL, ll (elle) [ l + circul en la part de baix [ liquida, lateral, palatal,


sonora

Y, y (i grega) [y[ fricativa, palatal, sonora

Lo unic que tenen completament en comu estos tres sons es que


els tres son sonors, lo qual supon una vibracio de les cordes vocals en
pronunciar-los. I les corresponents grafies coincidixen en representar
tres sons consonantics (no obstant, hem de recordar que la y apareix
tambe en el digraf ny per a indicar la palatisacio del so que dit digraf
representa).

Els dos primers sons dels que nos estem ocupant (representats
graficament per l i ll) tenen en comu la condicio de ser els dos liquits
laterals i sonors. Lo que els diferencia es que la l es alveolar i la ll es
palatal. Una atra cosa que els unix es el fet, tan caracteristic de la
diacronia de la llengua valenciana, d´haver una gran quantitat de
paraules actuals que porten ll (fonamentalment en posicio inicial de
paraula) i que provenen de la palatalisacio de l inicial llatina. Es dir, que
moltes de les ll actuals (sobre tot en posicio inicial) tenen el seu orige en
anterior l llatines (tal es l´intima relacio que entre estos dos sons-lletres
existix):

luna lluna

lingua llengua

lana llana

lupu llop

De fet, el valencià actual posseix molt poques paraules en l-


(inicial) perque la tendencia es, com ya s´ha dit, convertir-les en ll-.

La [l[ te una realisacio dental quan va en contacte en una [t[ o una


[d[, cosa que no afecta a la seua grafia:

alt [ált[

balde [bálde[

moltes [móltes[

caldre [káldre[

Per la seua banda, el problema de la [l[ el teneim en el massa


estés defecte de pronunciacio de la [l+ circul en la part de baix[ com si fora una
[y[

pollastres [poyástre[

palla [páya[

callar [kayár[

Hem de fogir ??)) d´este defecte i procurar una correcta


pronunciacio si volem dignificar la llengua valenciana.
Respecte als dos ultims sons (la elle i la i grega), els unix la seua
condicio de palatals i la sonoritat. Ara be, es diferencien en que la ll es
una grafia que representa un so liquit i lateral, mentres que l´atra grafia
la y, representa una i consonant i es fricatiu.

Escritura

S´escriu l:

Ya hem dit que normalment la lateral liquida sonora valenciana


en posicio inicial sol ser la ll, puix que la nostra llengua tendix a
palatalisar les l- (inicials) tant en les paraules de formacio popular com
en les d´orige cult o neologic. Aixina, s´escriu l:

a) Excepcionalment es posicio inicial en aquelles paraules de


procedencia o caracter erudit, neologic o cult en les que la
palatalisacio sona estranya:

laca, lema, lobul, lupa

En ocasions nos trobem en paraules cultes del mateix radical


que atres d´orige popular que porten ll sense cap de problema.

llet / lactic llactic

lluna / lunar llunar

llavi / labial llavial

llengua / lingüistica llingüistica

L´us de la ll en estos cultismes no sona, en realitat, molt


estrany, possiblement -i precisament- per la coexistencia en les
atres formes populars palatalisades. Per aixo, no hem de posar cap
d´inconvenient en escriure totes estes paraules en ll inicial (la
tendencia es de pronunciar-les en [l + circul en la part de baix [ ).

b) En posicio inicial en les formes pronominals atones (o debils)


lo, la, la, les, li i els articuls la (femeni singular), lo (neutre i
masculi singular), les (femeni plural) i los (masculi plural).

(NOTA: encara que alguns denominen com a arcaic l´articul


masculi lo/los -i ho fem aixina tan sols per a diferenciar-lo del
neutre-, senyalem tambe que es una forma -tant en singular com
en plural- que encara està viva en la parla popular, per lo que hem
d´acceptar-la sense cap de perjuï i inclure-la en el paradigma de
l´articul valencià).
c) En interior i fi de paraula:

gola, dol, almagasen, pel

d) En els grups consonantics BL, CL, FL, GL, PL:

blau, ungla, clau, pluja, flama, unflar

e) En algunes paraules es conserva el grup TL, en el que


s´observa el proces d´assimilacio de la T a la L, pronunciant-se
[ll[, dos eles; i tambe podem trovar este grup completament
simplificat en L (la tendencia normal de la llengua valenciana), per
lo que hem d´acceptar les dos grafies: TL (que manifesta el
manteniment del proces d´assimilacio) i L (que representa la
simplificacio del grup, la pronunciacio mes corrent):

guatla / guala

batles / bales

espatla / espala

La ele geminada (escrita l.l) ha desaparegut de al fonetica


actual i, per tant del sistema ortografic.

S´escriu ll:

Procedent de la geminacio de la l llatina, o de palatalisacions de l


llatines inicials o per influencia de la yot, esta grafia presenta es
l´actualitat unes regles d´escritura molt senzilles:

a) Pot apareixer en qualsevol posicio (inicial, interior i fi de


paraula):

llet, lliberal, filla, rella, poll, manoll

b) La grafia arcaica TLL s´escriu solament LL, en el codic


ortografic valencià, responent a la fonetica actual d´esta
llengua:

butlleti / botlleti bolleti

ratlla ralla

bitllet billet

rotllo rollo

S´escriu y:

Procedix del grec i d´ahi que se la conega en el nom de i "grega" per a


diferenciar-la de l´atra i, denominada "llatina". Representa un so consonantic i
s´escriu:
a) En posicio inicial de paraula, sempre davant de (o seguida) de
vocal:

yo, yuxtaposar, ya, yanqui, yambic, yugular

b) Quan va end posicio interior de paraula, sempre apareix entre


vocals:

epopeya, feya (fea), yayo, onomatopeya

c) Formant part del digraf NY per a representar la condicio de


palatal d´este so nasal, [n + v chicoteta baix[ :

pinya, puny, llenya, canya, pany, cunyat

(Hem d´insistir en recordar que les dos lletres que formen este
digraf no poden anar separades en l´escritura).

En els substantius acabats en -ent darrere de vocal, com


afluent sol caure´s en el defece d´escriure una y entre la u i la
e. Afluyent es incorrecte i hem de evitar-ho.

NO SI

afluyent afluent

constituyent constituent

influyent influent

restituyent restituent

ORTOGRAFIA DE M, N, NY

Ortografia i so

Els sons nassals valencians son tres, representats foneticament [m[, [n[ ,
[n + v chicoteta baix[, i mijant signes ortografics s´escriuen M/m, N/n, NY/ny,
respectivament. Els tres son sonors i normalment no presenten cap de
problema en les seues regles d´escritura.

La ny [n + v chicoteta baix[ es diferencia de les atres dos en que es palatal.


Este digraf es antiquissim en la lliteratura valenciana. S´han utilisat uns atres
grafics per a la representacio d´este so, pero sempre ha predominat la solucio
que s´accepta en l´actualitat: la n seguida d´una y que indica el caracter palatal
d´esta nassal. Recordem que unes atres llengües, com el frances o el
portugues, en lloc de la nostra y gasten un g o una h, respectivament, per a
senyalar la palatalisacio del so.

La n [n[ presenta un alofon important quan va davant d´una f o una v; en


eixos casos es produix en ella un proces de labio dentalisacio [m + v chicoteta baix[
que no obstant no afecta (modifica) l´escritura d´esta grafia:

enfadar [amfadár v chicoteta baix la m[

canvi [kámvi v chicoteta baix la m[

enfit [amfit v chicoteta baix la m[

Un atre alofon d´este mateix so el constituix la nassal dental. realisem


esta quan la [n[ va davant de les dentals [t[ o [d[. En estos casos la
representacio fonetic del so es [n + , baix [, en el seu signe de dentalisacio
incorporat; pero ortograficament, com en el cas anterior, el signe no varia gens:

fonda [fónda , baix la m [

pont [pónt , baix la m [

reverent [reverént · baix la e accentuada i /, baix la m [

Tambe la [n[ es velarisa [n grafic final de la lletra prolongat [, pel contacte en un


atre so velar ([k[, [g[), pero la seua grafia seguix sent n.

encara [enkára grafic final de la lletra n prolongat [

ungla [úngla grafic final de la lletra n prolongat [

Conve recordar aci que el grup arcaic mp + consonant s´ha reduit en


valencià a [n[ + consonant, sent esta tambe la seua ortografia actual:

escrit

comptar [kontár , baix la n [ contar

assumpcio [asunsió ·baix la o[ assuncio

La nassal de comte (castella "conde") tambe es dentalisa per estar en


contacte en una t, pronunciant-se [n + , baix[. No obstant, es manté l´escritura del
grup mt en esta lexia per qüestions etimologiques i per evitar una possible
(pero improvable) confusio en les atres dos paraules homofones: conte
(castella "cuento") i conte (castella "cuenta"). Aixina, esta paraula es manté
escrita comte.

Es conserva en alguns llocs el proces d´assimilacio de la T a la N en el


grup TN (sent lo general la seua simplificacio en N), per lo que les paraules que
porten este grup s´accepten en les dos grafies, com cotna/cona.
Escritura

S´escriu m:

a) En principi, interior o final de paraula:

ma, mort, poma, esmenar, fum

b) Davant de b, p:

gamba, embolic, sempre, amprar, combat, temple

c) En els prefixos con-, en-, in-, (com-, em-, im-,) quan van seguits d´una
m:

comminar, commoure, emmascarar, emmurallar, immortal,


immaculada

Excepte granment i l´aglutinacio enmig

d) En el prefix circum-quan li seguix una atra consonant:

circumflex, circumvalacio, circumferencia, circumstancia,


circumloqui, circumscripcio.

e) En el grup mn:

mnemotecnia, indemnisar, mnemonica, damnificar, mniacees,


alumne.

No obstant, esta classe de grups (com TM, TN, TL, MP, MPT,...)
tendixen a desapareixer, simplificant-se en un sol fonema despres d´un
proces d´assimilacio. Com eixemple d´este cas nos pot servir la forma
condenar i tots els seus derivats, que originariament posseïa el grup mn
(condemnar) i en l´actualitat ya presenten la forma simplificada en n.

f) Hi ha alguns casos, ya comentats anteriorment, en els que no


escriurem m, sino n. Recordem-los :

- davant de f o de v

enviar, canvi, enfit, inferior, envejar, unflar

Excepte: triumvir, triumf, nimfa, amfiteatre, emfasis, emfisema


emfiteusis, amfora

- el grup arcaic mp + consonant ha donat n + consonant en


valencià i aixina l´escriurem:

contar, atentar, pronte, redencio, sintoma, pressuncio


- els grups tm, ptm -tambe arcaics i desapareguts- en valencià
s´han resolt en m, havent caigut els atres sons despres dels ya
coneguts procesos d´assimilacio i posterior simplificacio:

semana, sometre

S´escriu n:

a) En posicio inicial i final de paraula:

niu, net, lluna, cantic, mon, pren

b) En els prefixos con-, en-, in-:

confiar, contraure, enfrontar, enllustrar, inflamar, insignificant

Excepte quan la consonant que seguix es b, p, o m; (vore aparts a) i


c) del "S´escriu m")

c) Davant de qualsevol consonant que no siga b, p, o m; i sempre


davant de f i v (vore S´escriu m)

enveja, gandul, confit, engatuçar, transicio, pronte

S´escriu ny:

a) En posicio inicial de paraula. Son pocs casos i quasi tots ells son de
formacio popular:

nyora, nyespla, nyaular, nyeula

b) En l´interior de la paraula:

vergonya, penyora, banyar, menys, funyar, monyo

c) En posicio final de paraula:

any, pany, juny,puny, gruny

Recordem que el digraf ny es inseparable. L´hem de considerar com si


fora una sola lletra (igual que fem en la ll o la ch), de manera que no podem
escriure -a final de llinia, per eixemple- la n per un costat i la y per un atre (de la
mateixa manera que no separem la ll o la ch)

ORTOGRAFIA DE R I RR

Ortografia i so

El so alveolar vibrant sonor pot ser de dos classes: simple (transcrit


foneticament [r[) i multiple (transcrit [r + guio ondulat damunt[. L´escritura d´estos dos
sons no oferix moltes particularitats especials en valencià (respecte a unes
atres llengües que nos son veïnes).

Dos son les grafies que utilisem per a representar les vibrants alveolar:
R/r i RR/rr.

La vibrant simple [r[ desapareix en algunes localitats valencianes i en


uns casos concrets:

a) Quan la paraula acaba en -r o -r + consonant/consonants:

vole(r) pati(r)

llogue(r) mamprenedo(r)

dine(r)s dima(r)ts

b) En els infinitius, quan van seguits d´un pronom debil, a vegades


inclus assimilant-se a la consonant per la qual comença el
corresponent pronom:

di(r)-li-ho penja(r)-ne

fregi(r)-lo coneixe(r)-la

Quan es tracta del pronom neutre ho, la -r final de l´infinitiu es


convertix en una verdadera labiodental fricativa [v[:

penjar-ho [pengávo + v damunt la g [

dir-ho [dívo[

(Igual succeix quan en lloc d´un infinitiu es tracta del gerundi o del
participi de present: la [t[ es convertix en [v[

dient-ho [diémvo + · baix la e / + v invertida baix la m[

fent-ho [fémvo + · baix la e / + v invertida baix la m[

Cal remarcar el caracter comarcal-local d´estes pronunciacions.

Escritura

S´escriu r:

a) En so de vibrant simple, [r[:

1. En posicio intervocalica, (interior de paraula):

pera, ciri, cara, paret, manera, esperant

2. En final de silaba, davant de qualsevol atra consonant (posicio


de silaba travada:
carta, Bernia, marge, murta, porta, narcotic

3. En final de paraula:

sur, cuinar, sentir, calor, taronger, pensar

4. En els grups consonantics BR, CR, DR, GR, TR, PR:

bri, ombra, criminal, sucre, grossa, sogra, drac, padrina, tres,


atrevit, prenyada, apretar

b) En so de vibrant multiple [r + guio ondulat damunt[ :

1. En posicio inicial de paraula:

roda, suc, Russia, roig, ratoli, rialla

2. En posicio interior de paraula, sempre darrere d´una atra


consonant pero pertanyent a silaba distinta; es dir, sense
formar grup consonantic en la consonant que la precedix:

honradea, somriure, enrecordar-se´n, desrovellar

S´escriu rr:

Sempre en posicio intervocalica (mai en posicio inicial ni darrere d´una


atra consonant):

carrer, serra, corregir, borrar, botifarra

Tambe en les formacions compostes per un prefix acabat en vocal i una


paraula començada per r, esta grafia es duplica per quedar en eixos casos en
posicio intervocalica:

contrarrevolucio, suprarrenal, birradial, trirritmic, antirrobo,


monorraïl, plurirruta, extrarradi, Vilarreal

ORTOGRAFIA DE X

Ortografia i so

La prepalatal fricativa sorda -la transcripcio fonetica de la qual es [s + v


damunt [ -es representa ortograficament per mig de la grafia X/x;

peix, Xeresa, naixer, cuixa, oix, xaloc

Normalment va precedit de la vocal palatal i, dona una forta tendencia a


realisar eix increment palatal. Aixina, inclus podem apreciar-la (la palatalisacio)
en un increment en la forma ei davant de la x- inicial de paraula, sobre tot quan
es tracta de noms de localitats (encara que no sempre, com Xixona):

Xativa /Eixativa Xaraco /Eixaraco


xarcia /eixarcia xarop /eixarop

En molts casos la grafia x per ad este so fricatiu del que estem parlant
[s + v damunt [ correspon a la j castellana; pero no sempre es aixina, per lo que no
nos podem fiar d´esta referencia a la llengua castellana.

valencià castella valencià castella

caixa caja pero creixer crecer

baixar bajar pero feix haz

coixi cojin pero peix pez

bruixa bruja pero aixina así

Com tambe succeix en uns atres sons ( [p[, [t[, [k[ etc), quan la fricativa
[s + v damunt [ apareix entre uns atres sons sonors tendix a sonorisar-se ell
tambe (foneticament [z + v damunt [ ), sobre tot si va en posicio final de paraula i
la que li seguix comença per vocal:

peix ample [péiz + · baix de la e + v dalt de la z ámple[

baix de tot [ baiz + v dalt de la z de tót + · baix de la o[

pero la seua ortografia no es modifica per estos casos de fonetica sintactica.


Per aixo, a pesar d´estos casos, la grafia x es sempre la mateixa.

Esta grafia x repesenta tambe als sons [ks[ (sort) i [gz[ (sonor) que, com
podem vore, son la pronunciacio d´una gutural velar i una sibilant juntes (pero
en el primer cas son sordes i en el segon son sonores):

lexic, examen, xenofobia, oxamida, extra, exorbitant

Escritura

S´escriu x en so de [s + v dalt de la s[

a) En posicio inicial de paraula, sobre tot en noms de poblacions:

Xeresa, Xabia, Xeraco

b) En interior de paraula, darrere dels diftoncs decreixents ai, ei,


oi, ui:

caixa, deixar, coixi, bruixa, eixemple, arruixar

c) En interior de paraula, generalment darrere de la vocal i:

quixal, pixum
d) En els increments incoatius de verps de la tercera conjugacio.
Est increment (-ix-) apareix en els presents d´indicatiu i
subjuntiu i tambe en l´imperatiu:

ofereixes, patixc, servixques, exigixca, ferixen, substituix

e) En final de paraula:

calaix, dibuix, fleix, baix, fluix, creix

S´escriu x en so de [ks[

a) En posicio inicial de paraula, prefixos xeno-, xilo-, etc:

xenofobia, xilofon, xenofil, xeroftalmia, xilofac, xilografic

b) Entre vocals:

proximitat, reflexionar, exitir, oxidacio, sexual, praxis

c) Davant de consonant sorda:

text, excelent, exquisit, excavacio

d) En posicio final absoluta de paraula:

sufix, anex, Felix

e) En les paraules començades pel prefix ex- procedent de la


preposicio llatina de les mateixes caracteristiques grafiques
(ex):

excloure, explosio, explorar, extremar, experiencia,


extraure

S´escriu x en so de [gz[

En el prefix ex- quan va seguit de vocal, haig o una consonant


sonora:

exacte, examinar, exhortacio, exlibris

Este cas no es mes que la sonorisacio -per anar entre sons


sonors- de l´anterior [ks[ vist mes amunt. Pero esta regla no es molt exacta, ya
que les mateixes paraules no nos sonen extranyes si la x la pronunciem [ks[.
es tan sols una qüestio de posicio del so dins de la paraula

ORTOGRAFIA DE H

Grafia i so
La grafia de h (haig) no representa cap de so i la seua conservacio obedix a
criteris purament etimologics, encara que hi ha casos en els quals no la du la
paraula originaria i en l´actualitat si; tambe ocorre al reves, apareix en l´orige i
no en l´actualitat.

Escritura

L´escritura d´esta lletra no te regles propiament dites, sino que es troba en


una serie de paraules i casos concrets que anem a donar.

En prefixos grecs o llatins

- hagio: hagiografia, hagiografic

- halo: halografia, halotecnia

- haplo: haplologia

- hebdo: hebdomadari

- hect/hecto: hectarea, hectometro

- helio: heliogravat, heliocentric

- helmin/helminto: helmintiasis

- hem: hematoma, hemoglobina

- hemer/hemero: hemarlopia, hemeroteca

- hemi: hemicicle, hemisferi

- hepat: hepatic, hepatitis

- hepta: heptagonal, heptasilabic

- hexa: hexasilabic, hexabasic, hexagonal

- hidr/hidro: hidric, hidraulic, hidrotecnia

- hier/hierat/hiero: hieratic, hierocracia

- higro: higrometria, higrologia

- hip/hipo: hipocamp, hipodrom, hipocresia

- hiper: hiperbole, hipertrofia

- hipno: hipnotic, hipnofobia

- histo: histolisis

- holo: holocaust, holometria


- homo: homosexual, homonim

- horo: horografia, horopter

Paraules que ya la tenen en son orige

Donem una llista d´estes paraules, sense ser exhaustius:

adherir hebreu heroisme horisontal humit

ahir hedra hilaritat horrible humor

cohabitar helenic hispanic hort inhalar

deshonestitat helenisme historia hortensia inherent

exhalar herba hivern hospital prohibir

exhibir herbage hivernada host vehemencia

habit herege home hostaler vehement

habitar herencia homenada hoste vehicul

ham heresiarca honest hostia vehicular

harmonia heretar honor hostil

harmonic hereu honrar huma

haver hernia hora humil

hebraic heroe horiso humillar

Casos etimologics

S´escriuen sense h una serie de paraules, i els seus derivats, encara


que la tinguen en l´etimologia:

espanyol, avorrir, ert, oroneta, ordi, orri

Casos no etimologics

Per contra, tots els derivats del llati octo, s´han escrit generalment en
h:

huit, huitanta, dihuit, huitava, huitantena

L´APOSTROF
Caracter

L´apostrof es un signe representat per una cometa (´) que es posa per a
"unir" ortograficament certes paraules, puix que en fonetica ya estan unides.
Indica l´elisio d´una vocal. Per a que esta elisio suceixca es condicio principal
que es posen en contacte dos paraules de les quals la primera d´elles acabe
en vocal i la segona comence per vocal tambe o haig (que per ser muda
permet que les paraules que comences per eixa lletra seguixquen les mateixes
regles d´escritura que les paraules que comencen per vocal):

l´unic d´hivern

porta´l dis-m´ho

l´angel dona-li´n

Les paraules que s´apostrofen son sempre particules atones i es


precisament per aixo per lo que tendixen a perde la seua vocal en un intent de
buscar recolzament en l´accent de la paraula a la que acompanyen, formant
aixina part d´un mateix grup fonic o, en un atre sentit, d´un mateix sintagma.
Per tant, quan escrivim, la paraula que pert la vocal sera sempre la particula
modificant, mai la paraula nucleu del sintagma que constituixen juntes. I en el
lloc de la vocal elidida posarém l´apostrof per a indicar eixa elisio fonetica.

Es evident que quan parlem elidim moltes mes vocals de les que
representem en l´escritura. Les regles d´apostrofament pretenen solament
sistematisar per a la norma escrita este fenomen de la llengau parlada, psoar
un poc d´orde en favor d´uns casos i perjuï d´uns atres, es purament
convecional. I precisament per eixa condicio de signe convencional hi ha
llengües que prescindixen d´ell (com el castella), mentres que les que el gasten
creen les seues propies regles d´us. Per a una ortografia de la llengua
valenciana s´ha procurat establir una norma d´us d´este signe (com la dels
atres signes convencionals) que siga lo mes senzilla possible per a no
complicar l´escritura, sempre pensant en l´usuari.

Normes d´apostrofament

Les paraules que poden presentar forma apostrofada son els pronoms
personals debils o atons: ME (´m, m´), TE (´t, t´), SE (´s, s´), LO (´l,l´), LA (, l´),
LOS (´ls), NE (´n,n´); els articuls LO / EL (l´), LA (l´) i la preposicio DE (d´).

Els pronoms ME, TE, SE, LOS i NE s´apostrofen:

a) Darrere de verp que acabe en vocal:

deixa´ls

penja´n veja´s

calla´t dona´m

menja´ls conta´m
b) Davant de verp que comence per vocal o haig:

t´esperem s´enten

l´he dut m´oblidare

n´has fet m´entenc

c) En les combinanacions binaries i ternaries de pronoms (davant


o darrere del verp):

me´ls enduc torna-li´n

se´ls hi penja anar-te´n

te´n compre comprem-li´ls

Les formes LO, EL i LA

Les formes LO, EL i LA (tant si son pronoms debisl com si son


articuls) tambe s´apostrofen (fem observar que la forma d´articul LO de
la que aci parlem es la del masculi singular, junt a EL, no la del neutre -
escrit tambe LO-):

a) Davant de paraula començada per vocal o haig:

l´home l´he coneguda

l´industria l´encenia

l´enemiga l´entenc

b) Les formes pronominals EL, LO, quan van darrere de verp o en


combinacions de pronoms, seguisen les mateixes regles ya
vistes per als atres pronoms (veja´s 17.2.1) (????)

menja´l cura-me´l

tanca´l endus-te´l

Pero el pronom femeni LA conserva sempre la seua forma plena


quan va darrere del verp, no s´apostrofa ni s´invertix.

trenca-la dona-me-la

pinta-la duent-te-la

plegue-la portar-se-la

Excepcions

a) Els articuls LO / EL i LA no s´apostrofen:


-quan van davant d´una paraula que comence per vocal
semiconsonant:

el huit la huitava

-quan van davant d´una paraula escrita entre cometes, o


subrallaya, o destacada per qualsevol atre mig
(majuscules, negreta, etc.):

el "Institut" la "America"

el "home" la "honra"

el "etern" la URSS

el atre la ortografia

b) L´articul femeni (LA) no s´apostrofa:

-davant de les paraules host, ira, una (quan es l´hora del


rellonge)

la host la ira la una

-davant del nom de les vocals i dels noms de les


consonants que comencen per vocal:

la i la ele

la o la erre

la u la ene

-davant de les paraules començades per a- privativa:

la anormalitat la amoralitat

L´articul masculi (LO / EL), quan va precedit de les preposicions


A, DE i PER es contrau en elles formant les contraccions AL, DEL i PEL,
excepte quan la paraula que seguix a l´articul comença per vocal o haig,
en el qual cas ha de seguir les regles d´apostrofament (que predominen
sobre les de la contraccio en les preposicions):

al mege a l´home

al tercer a l´ultim

del coche de l´interes

del sistema de l´orde

pel cami per l´atre


pel chiquet per l´anterior

La preposicio de

L´atra particula que es pot apostrofar es la preposicio DE,


sempre davant de paraules que comencen per vocal o haig:

d´estar d´ahir

d´haver d´hivern

Com succeix tambe en l´articul masculi, no s´apostrofa quan la


paraula que li seguix comença per vocal semiconsonant:

de hui de huit

O be quan la paraula que seguix es el nom d´alguna vocal o


consonant començada per vocal:

de a de eme

de i de elle

Quan la paraula que seguix ad esta preposicio va entre cometes,


subrallada, en negreta, en majuscules o destacada per algun atre mig,
ni s´apostrofa ni es contrau (cas de ser articul).

de "El Corte Ingles" de "interes"

de "l´atre cas" de AUSTRALIA

de "Lo Rat Penat" de entendre

Finalment, recordem que, quan la preposicio DE va seguida de


l´articul LO / EL es contrau en ell en la forma DEL, excepte quan a
l´articul li seguix paraula que comence per vocal o haig, en el qual cas al
contraccio no es produix ya que l´articul deu apostrofar-se junt a la
paraula a la que modifica (les regles de l´apostrofament son
predominants respecte a les de la contraccio).

del gas pero de l´alema

del pes pero de l´ull

del fum pero de l´exterior

EL GUIO

Definicio
El guio es un atre dels signes ortografics convencionals representat per (-),
que te com a funcio primordial unir (o separar, segons ho considerem) silabes,
paraules, sintagmes, oracions sanceres, ...Tambe el vorem utilisat en texts
(noveles, obres teatrals...) que reflectixen dialecs; en estos casos el guio servix
per a donar entrada a l´intervencio de cada interlocutor, dellimita les distintes
aparicions dels personages. Est ultim cas dels dialecs no presenta cap de
complicacio, per lo que el deixarém a banda, dedicant-nos millor a vore quins
son els atres usos d´este signe.

Us

Separacio silabica

Per a separar les silabes de les paraules que no caben sanceres


al final d´una llinia escrita sobre paper nos servirém del guio:

pos-ti-guet cen-drer

far-ci-da pe-ra

bor-bo-lles es-go-lar

Hem de reiterar-nos en que cap els huit digrafs que posseim en


l´ortografia de la llengua valenciana (ch, ig, qu, gu, ll, ny, rr, ss) poden portar
per separat els components que els conformen.

Aixina, podrem fer les següents separacions:

co-che com-pa-nyi-a

i-gua-lar des-qui-ci

ra-lla ca-rro

pa-sse-ra ca-nya

pero mai podrem fer les següents:

coc-he com-pan-yia

ig-ua-lar desq-ui-ci

ral-la car-ro

pas-se-ra can-ya

La separacio sera sempre silabica. No es recomana -tan sols per


un criteri d´estetica, que no per una atra rao- que a un extrem o a l´atre de la
llinia d´escriure quede una lletra a soles (una vocal); no obstant es
perfectament permissible. Es el cas d´aquelles paraules de les quals la primera
o l´ultima silaba està formada per una vocal a soles, sense anar precedida
d´una haig:
a-ni-ma-ci-o a-ssis-ten-ci-a

po-nen-ci-a e-xa-mi-nar

co-mi-ssi-o i-rre-ve-rent

En les paraules formades per prefix mes radical (i en algunes


compostes per dos radicals) s´accepta la separacio del prefix respecte del
radical al que acompanya, o be una simple separacio silabica, encara que part
del prefix passe a la silaba vinent:

tran-sac-ci-o i trans-ac-ci-o

a-nar-qui-a i an-ar-qui-a

de-so-cu-pa-ci-o i des-o-cu-pa-ci-o

e-xa-cer-bar i ex-a-cer-bar

no-sa-tres i nos-a-tres

No obstant, en estos casos (i perque en molts d´ells hi haura


dubte) es preferible la separacio morfologica (es dir, del prefix) a la silabica,
perque

¿con-hort o co-nhort?

¿in-hu-ma-na o i-nhu-ma-na?

Recordem tambe que la vocal i en valencià no forma mai diftonc


en cap atra vocal que li puga seguir. Per tant, a final de llinia, la i pot (deu)
separar-se de la vocal que duga darrere (quan la duga), perque sempre sera
de la silaba següent:

con-di-ci-o-nar tri-um-vir

va-len-ci-a-nis-me di-ürn

can-vi-e tri-em

Unio de pronoms

a) Quan el verp acaba en diftonc o en consonant:

mireu-les penjar-se´n

deixeu-vos-la anant-nos-n´hi

porteu-ne encetem-lo

b) Quan el verp acaba en vocal (en forma d´imperatiu) i va seguit


de dos pronoms (que tambe s´unixen entre ells per un atre guio o per un
apostrof segons el cas):
menja-te´l dona-me´n

dona-nos-la canta-nos-les

trenca-te´l torna-nos-els

c) Quan els pronoms enclitics son ho o hi

mira-ho porta-hi

escriu-ho escriu-hi

nugant-ho anant-hi

Interior de texts

Farem us del guio en l´interior de texts on volem destacar a modo


d´adicio, aclariment, eixemplificacio... una paraula, un sintagma, tota una
frase... en un us equivalent moltes vegades al d´un parentesis:

uns atres -que no ells- foren els encarregats...

son estos - i seguiran sent- els unics que....

seguiem anant -ya sense saber perque- a la casa....

L´ACCENT

Definicio

L´accent es un signe ortografic -tambe convencional- que es representa per


(´) o (`) que, segons el definim, servix per a indicar la tonicitat de la paraula,
posant-lo damunt d´aquella vocal de la silaba sobre la que recau la major
intensitat de pronunciacio (lo que es denomina accent fonetic o prosodic).

Classificacio de les paraules per la seua tonicitat

Normalment, les paraules es classifiquen, segons el lloc que ocupa l´accent


fonetic, en tres classes:

agudes (o oxitones)

planes (o paroxitones)

esdruixoles (o proparoxitones)

- Les paraues oxitones o agudes son aquelles que porten l´accent


fonetic sobre l´ultima silaba:
escriu cantà

agut llaurar

tambe fillol

-Les paraules paroxitones o planes son aquelles en les que l´accent


fonetic recau sobre la penultima silaba:

arbre escriure

llibre roges

mistera sostre

- Finalmen, es denominen proparoxitones o esdruixoles aquelles


paraules que porten l´accent fonetic sobre l´antepenultima silaba:

Valencia constancia

proxima anima

hipotetiques Turia

Classes d´accent grafic

Hi ha dos classes d´accents grafics: agut o tancat, que va des de


l´esquerra cap a la dreta (´), i greu o obert, que va des de la dreta cap a
l´esquerra (`). El primer, l´agut, es coloca (seguint les seues regles d´us)
damunt de les vocals i, u -que sempre son tancades- i damunt de e, o quan
siguen tancades. Aixo vol dir que quan una vocal porte est accent (´), la vocal
eixa sera tancada, i com a tal l´hem de pronunciar.

El segon accent, el greu, es posa (quan corresponga per les seues


regles d´us): damunt de la a (la vocal oberta per excelencia, la mes oberta de
les vocals), i sobre les vocals e, o quan siguen obertes. Aixo vol dir que quna
una vocal porte est accent (`), eixa vocal sera oberta, i com a tal hem de
pronunciar-la.

Normes d´accentuacio

En termens generals s´ha eliminat l´accentuacio grafica, pensant en la


poca utilitat que en realitat tenía i en la carrega de complicacions que suponia a
l´hora de deprendre a escriure i en el moment de l´escritura. Aixina s´ha fet
tambe en unes atres llengües modernes com l´italia, l´angles... S´ha reduit a
molt poques les regles d´accentuacio, sent el seu us totalment optatiu i per a
les paraules que, tenint la mateixa grafia, escrivint-se igual (homografes), no
reben l´accent fonetic sobre la mateixa silaba -no son, per tant, homofones-.
L´accent te, aixina, una funcio distintiva o diferenciadora, una funcio pareguda
a la de l´accent diacritic.
Conve aclarir, aixo si, que si s´opta per accentuar perque l´usuari
considere que es millor aixina, s´accentuarà smpre, no a voluntat, o en alguns
casos.

No obstant, en el cas de creure´s necessari l´us de l´accent grafic per a


evitar l´aparicio d´eixos possibles dubtes o confusions en la significacio exacta
d´una paraula (encara que el context sempre elimina eixos dubtes-confusions),
les regles d´us de l´accent (que, repetim, a soles s´utilisa per a les paraules
homografes) s´atendran al següent orde de preferencia:

a) S´accentuen les paraules agudes en el cas d´haver-ne unes


atres homografes que siguen planes o esdruixoles (preferencia de les oxitones
front a les paroxitones i proparoxitones).

canóns/canons tindré/tindre

està/esta caminarém/caminarem

recòrt/recort trauré/traure

durà/dura completà/completa

mostrà/mostra diém/diem

b) S´accentuen les paraules planes quan existixca en la llengua


una atra paraula homografa que siga esdruixola (preferencia de les paroxitones
sobre les proparoxitones):

beneficiaría / beneficiaria

complementaría / complementaria

secretaría / secretaria

Com podem apreciar, les esdruixoles (o proparoxitones) no


porten mai accent grafic.

Vejam per ultim, uns atres eixemples d´accentuacio de paraules


agudes i planes:

ultimà, ultíma, ultima

revalidà, revalída, revalida

pronuncià, pronuncía, pronuncia

integrà, intégra, integra

practicà, practíca, practica

operà, opéra, opera

continuà, continúa, continua


presencià, presencía, presencia

carregà, carréga, carrega

fabricà, fabríca, fabrica

pensà, pensa

passarà, passara

començarém començarem

conté, conte

menjarém, menjarem

obrà, obra

retirarém, retirarem

Pot ser recomanable l´accent grafic en particules interrogatives o


exclamatives, en els pronoms interrogatius forts (en estos casos si que es
tracta d´accents diacritics):

- ¿Que qué vols dir? / ¿Qué que vols dir?

- ¿Que cóm ho vols? / ¿Qué com ho vols?

- ¿Que quína em duc? / ¿Qué quina em duc?

- Dis-me de qué he parlat

- Tu saps en qué pense sempre

Recordem, per a acabar, que els adverbis acabats en -ment i els verps
seguits de pronom/pronoms conserven l´accent fonetic en el seu radical,
independentment dels atres components, els quals no conten per a vore si
eixes paraules son agudes, planes o esdruixoles i comprovar si deuen o no
portar accent:

porteu (aguda) i porteu-me-les (aguda)

pinta (plana i pinta-la (plana)

agut (aguda) i agudament (esdruixola)

torpe (plana) i torpement (esdruixola)

LA DIERESIS

Definicio
El signe ortografic que denominem dieresis es representa per mig de dos
puntets (¨) que es posen damunt de la vocal corresponent. Les vocals que
poden portar dieresis son, unicament, la i i la u . Les funcions d´este signe en
son dos:

a) Indicar hiat, o siga, que la vocal precedent a una i o una u no forma


diftonc en estes:

ataüt (a-ta-üt), peüquet (pe-ü-quet)

b) Indicar que la u es pronuncía. Aço a soles es dona en les


combinacions q/g + ü + vocal (e, i):

qüestio, següent, aqüifer

Us de la dieresis

Vocals i, u toniques

Quan les vocals i, u, toniques van darrere d´una a, d´una e o d´una o


atones, s´haura de ficar la dieresis sobre la i o la u:

ataüt [a-ta-út[

blaüra [bla-ú-ra[

païs [pa-ís[

raïm [ra-ím[

aïna [a-í-na[

veï [ve-í[

peüc [pe-úk[

roïn [ro-ín[

Cal tindre present que en els derivats tambe s´escriura dieresis en les
vocals i, u, encara que perguen la tonicitat:

ataüter [a-ta-u-tér[

ablaürar [a-bla-u-rár[

païsage [pa-i-zá-ge[

raïmer [ra-i-mér[

veïnat [ve-i-nát[

peüquet [pe-u-két[
roïndat [ro-in-dát[

Tambe escriurem dieresis en la i o en la u que vagen precedides per una u


o una i atones sense formar diftonc:

genuï, genuïna, jesuïta, jesuïtic, casuïstica

En verps: imperfecte d´indicatiu

En l´imperfecte d´indicatiu dels verps : plaure, coure, caure, traure, jaure,


creure, cloure, vore i tots els derivats, la i tonica de la desinencia portarà
dieresis per a indicar el hiat:

veïa veïem

veïes veïeu

veïa veïen

Conve tindre present que en alguns d´estos verps com: caure, traure, jaure,
vore i derivats, al tindre un atra forma en la qual la tonicitat recau sobre el
radical, la grafia sera distinta, podent escriure´s:

caïa queya

caïes queyes

caïa queya

caïem queyem

caïeu queyeu

caïen queyen

En verps: perfecte indicatiu

En el perfecte d´indicatiu dels verps del primer grup acabats en -iar, la i de


la terminacio que te la primera persona del singular portarà dieresis:

canviar: canviï [kamviï +v invertida baix la m [

estalviar: estalviï [estalvií+ , baix la s [

estudiar: estudiï [estudií + , baix la s [

Vocal i, u atones

Posarém la dieresis en unes atres paraules en les quals, sense ser tonica la
i o la u, no formen diftonc en la vocal anterior:

aürtar, ataüllar, aïllar, aücar, aïna


Terminacions -idor, -iment, -itat

Duran dieresis les terminacions -idor (ïdor), -iment (ïment), -itat (ïtat),
sempre que vagen darrere d´un radical, o s´afiggen a una paraula, que
arremate en vocal. En este cas s´indica el hiat:

proveir: proveïdor

posseir: posseïdor

agrair: agraïment

sobreseir: sobreseïment

continuar: continuïtat

instantaneu: instantaneïtat

deu: deïtat

Excepcions

Per a reduir la quantitat de paraules portadores de dieresis es fan unes


salvetats en aquells casos a on està molt clar per al parlant que la i o la u no
formen diftonc en la vocal a la qual acompanyen o en aquells atres casos en
els quals l´existencia de hiat es sistematica.

Verps del tercer grup

En tota la flexio dels verps del tercer grup acabats en -air, -eir, -oir, i -
uir, encara que la i no forma diftonc no li posarém dieresis:

agraixc [a-gra-ísk + v damunt de la s [

beneiréu [be-ne-i réu[

desoixes [dez -o-í-ses + v damunt de la primera s [

distribuia [dis-tri-bu-í-a[

Darrere d´un prefix

No escriurem dieresis en la i o en la u quan vagen darrere d´un prefix


acabat en vocal:

biunivoca (bi + univoca)

coincidir (co + incidir)

contraindicacio (contra + indicacio)

reimprimir (re + imprimir)


Sufixos en i tonica

Quan la i forme part dels sufixos -isme, -iste, -ible (tambe en els seus
derivats i en el plural):

egoisme (e-go-is-me)

altruiste (al-tru-is-te)

atribuible (a-tri-bu-i-ble)

altruistament (al-tru-is-ta-ment)

Sufixes en i atona

Tampoc portarà dieresis la i desl sufixos -isar, -isant, -isat, -isacio;

europeisar (eu-ro-pe-i-sar)

europeisant (eu-ro-pe-i-sant)

europeisat (eu-ro-pe-i-sat)

europeisacio (eu-ro-pe-i-sa-cio)

El sufix um

Quan la u forme part de la terminacio llatina -um, no durà dieresis;

simposium (sim-po-si-um)

harmonium (har-mo-ni-um)

continuum (con-ti-nu-um)

Darrere de h o de guio

No hi haura diftonc ni tampoc necessitat de dieresis en aquells casos


que la i o la u vagen precedides per una h, o quan entre estes i la vocal anterior
hi haja un guio:

anglohispanic, ahir, ahi, hispano-italia

INDEX Pag.

Prolec 1

La tradicio grafica 2
L´unificacio ortografica 3

EL SISTEMA ORTOGRAFIC VALENCIÀ 4

LES VOCALS 5

Regles de e oberta

Regles de o oberta

Paraules homografes

Paraules homografones

LA SILABA. LES AGRUPACIONS VOCALIQUES 9

La silaba

Classificacio

Agrupacions vocaliques: Diftonc i triftonc

Creixents

Decreixents

Neutres

Casos en els quals no hi ha diftonc

Els triftoncs

La separacio silabica

ORTOGRAFIA DE B / P 13

Grafia i so

Escritura

S´escriu b

S´escriu p

ORTOGRAFIA DE S / SS / C / Ç 17

Grafia i so

Escritura

S´escriu s

S´escriu ss
S´escriu c

S´escriu ç

ORTOGRAFIA DE S / Z 25

Grafia i so

Escritura

S´escriu s

S´escriu z

ORTOGRAFIA DE C / K / QU / Q
27

Grafia i so

Escritura

S´escriu c

S´escriu q

S´escriu qu

S´escriu k

S´escriu ch

ORTOGRAFIA DE CH / IG / G 31

Grafia i so

Escritura

S´escriu ch

S´escriu ig

S´escriu g

ORTOGRAFIA DE D / T 34

Grafia i so

Escritura

S´escriu d

S´escriu t

ORTOGRAFIA DE F / V B 36
Grafia i so

Escritura

S´escriu f

S´escriu v

ORTOGRAFIA DE G / GU 40

Grafia i so

Escritura

S´escriu g

S´escriu gu

ORTOGRAFIA DE G / J 41

Grafia i so

Escritura

S´escriu g

S´escriu j

ORTOGRAFIA DE L / LL / Y 43

Grafia i so

Escritura

S´escriu l

S´escriu ll

S´escriu y

ORTOGRAFIA DE M / N / NY 47

Grafia i so

Escritura

S´escriu m

S´escriu n

S´escriu ny

ORTOGRAFIA DE R I RR 51
Grafia i so

Escritura

S´escriu r

S´escriu rr

ORTOGRAFIA DE X 52

Grafia i so

Escritura

S´escriu x en so de [s + v damunt[

S´escriu x en so de [ks[

S´escriu x en so de [gz[

ORTOGRAFIA DE H 55

Grafia i so

Escritura

En prefixos grecs o llatins

Paraules que ya la tenen en son orige

Casos etimologics

L´APOSTROF 57

Caracter

Normes d´apostrofament

Els pronoms ME, TE, SE, LOS i NE s´apostrofen

Les formes LO, EL i LA

Excepcions

La preposicio de

EL GUIO 61

Definicio

Us

Separacio silabica
Unio de pronoms

Interior de texts

L´ACCENT 63

Definicio

Classificacio de les paraules per la seua tonicitat

Classes d´accent grafic

Normes d´accentuacio

LA DIERESIS 67

Definicio

Us de la dieresis

Vocals i, u toniques

En verps: imperfecte d´indicatiu

En verps: perfecte indicatiu

Vocals i, u atones

Terminacions -idor, -iment, -itat

Excepcions

Verps del tercer grup

Darrere d´un prefix

Sufixos en i tonica

Sufixos en i atona

El sufix um

Darrere de h o de guio

You might also like