Número 93 (segona època) ········· abril de 2011

PASQUA: LA FESTA DE LA LLIBERTAT

Les festes de Pasqua solen coincidir ambun fenomen natural de canvi d'estació, és a dir de l'hivern a la primavera, o bé, dit amb d'altres paraules, del pas de l'aparent mort de la natura ala plenitud de la vida. Però també hi ha quelcommés que això. Per als cristians la celebració de laPasqua de Resurrecció ens obre els ulls a unaaltra realitat. Cal descobrir el que significa laPasqua a les nostres vides. El Crist ressuscitatens proposa de sentir-lo i escoltar-lo a través de lamemòria de la seva paraula, com també ambl'actitud solidària amb els febles i amb lacomunió amb tots els homes i dones. “Si

…continua a la pàgina 3

www.parroquiasantmedir.cat

A PROPÒSIT DEL PARE MANEL

Edita:

Parròquia de Sant Medir

Tirada:

500 exemplars

Consell de redacció:

Enric Subirà, Ramon Freixas,Pepita Plana, Joan Fàbregues i Ramon Marin.

Maquetació:

Ramon Marin

Disseny:

Oleguer Forcades

D’entrada, un advertiment als mitjans

desinformadors

inclinats a les lectures esbiaixades,treure frases fora del context corresponent i/o si cal,mentir des de les foscúries de la caverna on hi fan estadaque no permeten, per manca de la llum de l’objectivitat,la visió correcta del que es diu en altres llocs;

la nostracomunitat no ha estat, ni està ni estarà a favor del’avortament.

En un número anterior de la nostra revistaaquesta qüestió ja va quedar ben clara (però malinterpretada en certsàmbits).L’avortament,considerat en abstracte,no existeix. Existeixendones que avorten, laqual cosa significadrames personals que no podem jutjar però siconsiderar-los com adecisions d’unes persones concretes quehem de jutjar sempreamb la mirada de lacomprensió i l’amor per la dona que es veu enaquesta situació per unescauses determinades que no pas la condemna i larepressió.Fets aquests aclariments entrem a l’assumptesuggerit pel títol que encapçala aquest article. No pretenem ni ara ni aquí defensar el pareManel. Queda de sobres defensat i justificat per la tascaevangèlica que fa entre els pobres i marginats, tasca quela nostra comunitat recolza fraternalment sense la mésmínima restricció. El que ens preocupa és la notícia publicada sobre una possible excomunió del pare Manelcom a conseqüència d’una part del contingut d’un llibre publicat sobre la seva persona. I, més concretament,sobre dos fets específics dels quals el pare Manel hadonat raonables explicacions. No entenem que en ple segle XXI es pretenguiaplicar una norma establerta fa segles pel Còdi Canònic imés ens costa entendre-ho quan es pretén aplicar laexclusió d’una persona que, com la mateixa notícia puntualitza, se li reconeixen les seves meritòries accionsd’ajut a col·lectius de pobres, marginats i exclosos de lasocietat. Si mal no recordem, al dictador Augusto Pinochet,entre altres tenebrosos personatges de la nostra història, nitan sols es va considerar ni la remota possibilitat d’expulsar-lo de l’Església. Tots tenim molt present la foto rebentl’Eucaristia en mans d’algun il·lustre prelat.Ens fa l’efecte que aquest reconeixement a la tascasocial i evangèlica del pare Manel, sona a contrapartida a lagravetat de l’amenaça d’exclusió, però som reticents acreure’n la sinceritat quan ésevident que aquesta valoracióés difícil d’assumir-la des de palaus episcopals, un dels quals, per exemple, ha costat sismilions de pessetes. Són llocsmolt allunyats de la misèria i lamarginació.Per a nosaltres la paraulaexcomunió és la cara oposada al’amor i per tant una actitudcontrària a la concepció d’unaEsglésia Mare que, per desgràcia, cada dia mésintensament, s’inclina més pelcàstig que per al perdó. Aquí calrecordar que Jesús mai vaaplicar l’exclusió de ningú del seu entorn, ni tan sols expulsàde la taula del sant sopar al que, segons relaten els evangelis,el va trair.Tal vegada algun filòsof o teòleg mostri la sevadiscrepància quan diem que per nosaltres la persona és “unaconsciència encarnada”, i que, com diu l’autor

AntonioMonclús (1)“

en la profunditat de la persona se encuentra ellugar de decisión sobre la cnducta de uno mismo”.El que amb això volem dir és que, per nosaltres, laconsciència és el nucli més íntim constitutiu del lloc mésmisteriós i sagrat de trobada de l’home amb Déu, que ésl’únic qui por jutjar la decisions que la persona, quan utilitzala seva llibertat, que precisament Déu li ha donat com elvalor més suprem de tots, llibertat que està per sobre dequalsevol llei o institució, sigui política o religiosa, si estanmotivades per l’amor al proïsme. Recordem; a Jesús el varenassassinar per recusar una llei que doblegava la dignitat delshomes.Ramon Freixas

(1) Vegi’s el llibre “

La eutanasia una opción cristiana”

l'estimació ens fa lliures”, ja trobem ennosaltres una experiència de resurrecció(llibertat) que no podem explicar-la però síviure-la.De fet, la Resurrecció és l'obra decontinuïtat en procés de plenitud del nostreésser com a fills de Déu. És el Crist que fent-seamb tot com nosaltres fins a la mort, comparteixla glòria del Pare (Cf. Fil. 2, 6-11). La mort nova conduir Jesús al no res, sinó al Pare. D'algunamanera Déu continua essent l'Alfa i l'Omega.És a dir, tornem a la llum de la qual el llibre del'Apocalipsi simbòlicament ens en parla:

Déués com la llum i l'amor

definitius. El teòleg, IonSobrino, tot parlant sobre la resurrecció, centraaquest esdeveniment com el fet que Déu retornala vida (la llum) a aquells, els quals per causa dela injustícia, els hi ha estat manllevada (Cf.,Teologia de l'alliberament). Aquesta vidaalliberada i alliberadora ja es viu ara i aquí en lamesura del nostre compromís en la solidaritat il'amistat.El que ens transmet el misteri de laResurrecció no és pas una referènciaindividualista basada en un pietismedevocional i com a projecte personal de salvar la nostra pell. Tot al contrari, el misteri pasqualens obre les portes a l'alteritat. És una crida acol·laborar amb la creació. Però a col·laborar-hides d'un punt de vista generós i alliberador. Enaquest sentit tot instrument de llibertat éstestimoni de la nova creació que Déu porta a laseva plenitud en Jesucrist. I la plenitud de Déués que ningú es quedi pel camí, és a dir, quetothom comparteixi la vida definitiva amb lasolidaritat d’un món humanitzant i humanizat.A Catalunya sortosament la primaveratambé ens aporta brots verds de llibertat. Lesrecents consultes sobre la nostra independènciamanifesten una voluntat d'humanització social i política de la condició catalana. Algunseclesiàstics venerables han pronosticat:

“l'Església serà catalana o no serà”.

En aquest sentit l'erecció de la ConferènciaEpiscopal Catalana hauria d'ésser un exempled'emancipació i de llibertat eclesials com areferent de solidaritat amb el seu poble. De fet, però, els testimonis i les veus dels nostres bisbes afavor de la causa catalana són poc valents iminsos. Caldria ara més que mai, que els bisbes deCatalunya, malgrat el seu darrer document,exercissin el dret que els assisteix, per demanar aRoma amb una voluntat confiada, la tanreivindicada Conferència Episcopal Catalana,independent de l'espanyola. Aquest fetexpressaria un reconeixement nacional iterritorial el qual donaria, a l'episcopat de casanostra una doble vertebració: el gruix humanista i pastoral tan necessaris, així com l'entroncamentamb la tradició dels grans bisbes, clergues i laicsque han maldat per una catalanitat de l'Església.El cardenal Feltin deia amb raó o sense: “

la pàtria forma part de l'ordre volgut per Déu

”; peròel que sí sembla, d’acord amb l’Evangeli, és queDéu vol que estimem les arrels d'un poble irespectem aquells qui l'han conreat amb un esperitde servei i d'estimació. Com deia el document del’episcopat català del desembre del 1985: “

Arrelscristianes de Catalunya

”:“

És ben cert que el nostre amor no té fronteres i que no acaba, de capmanera, en el propi país. Però és igualment cert que hi passa, necessàriament, i s'hi forja

”.Bona Pasqua 2011Enric Subirà

(Ve de la pàgina 1)

PASQUA: LA FESTA DE LA LLIBERTAT

Per als cristians la celebracióde la Pasqua de Resurreccióens obre els ulls a una altrarealitat”