Read without ads and support Scribd by becoming a Scribd Premium Reader.
See Premium Plans
 
   J   O   S   E   P   D   U   I   X   A   N   S
A Mercè Rodoreda
HOMENATGE.
Celebrem Sant Jordi regalant dinou contes enhomenatge a Mercè Rodoreda, en el centenari de l’escriptora.
Número 1886. Del 18 al 24 d’abril del 2008. Any XLIII. 0,50 €
 
2
❙
DOSSIER
presència ·
Del 18 al 24 d’abril del 2008
PUBLICITAT
Una novel·la commovedorai sorprenent que explora lafrontera entre l’amor i l’odi.Endinsa’t amb Bipa i el gòlem deneu en el món fantàstic que dominal’enigmàtica Estrella Blava.El color sang taca la premsarosa: un cadàver, unassassí i molts sospitososLa lluita d’en Pol per viurela seva vida per sobre deles convencions socials
   P   R   E   M   I   D   E   N   O   V   E   L
  ·
   L   A   C   I   U   T   A   T   D
   ’
   A   L   Z   I   R   A   P   R   E   M   I   A   L   F   O   N   S   E   L   M   A   G   N    À   N   I   M
   D   E   L
   ’
   A   U   T   O   R   A   D   E   L   A   T   R   I   L   O   G   I   A
   M   E   M    Ò   R   I   E   S   D
   ’
   I   D   H   U   N
   D
   ’
   U   N   A   D   E   L   E   S   A   U   T   O   R   E   S   R   E   V   E   L   A   C   I    Ó
 
   A   L   S   E   S   T   A   T   S   U   N   I   T   S
Els llibresdeSant Jordi
 
   M   M   I
 
   I   H   U   N
148010-912697T
ot semblar mentida, però ara, al cap delsanys, el record més viu que guardo dels meustemps d’institut és el d’aquella lectura i elmalson que se’n derivà.Al professor, un home panxut, tan extravagant coml’assignatura que ens donava, li fèiem més aviat poccas, perquè semblava tocat del bolet, quan modulava laveu discursejant emocionat sobre episodis de videsd’escriptors famosos o trossos de novel·les que ell teniael costum d’anomenar «obres genials». Ningú no cre-gui, però, que donava classes de cap assignatura impor-tant, el pobre, per més que fes veure que tractava temestranscendentals. No, ell no ensenyava psicologia, me-cànica o economia: només explicava una cosa que esdeia literatura, avui ja desapareguda dels plans d’estu-di, en benefici de coses realment útils per als joves i lasocietat actual.Bé, el cas és que l’home, a classe, solia posar elsulls en blanc com qui inicia un viatge al més enllà delssomnis, obria un llibre amb gest solemne i ens en llegiafragments modulant la veu com un actor i cridant per-què se’l sentís per damunt de la inevitable remor quemovíem a l’aula. (Ens avorríem, amb aquella inutilitat,però com que ens feia pena, tan patètic i passat de vol-tes, havíem acordat de fer veure que li respectàvem ladèria dels llibrots). En acabar la seva lectura, tancava elllibre amb un cop de mà que volia ser solemne i defini-tiu, llançava una mirada de satisfacció que contrastavaamb l’abúlia de nosaltres, la seva audiència, i proposa-va un tema per encarregar-nos que opinéssim o féssimuna redacció.I aquell dia de març la seva extravagància va asso-lir un grau insospitat perquè, en comptes de llegir o deponderar les virtuts de tal o qual llibre, es va posar a re-partir papers per les taules –com si no s’hagués impo-sat feia dies el
power point 
com a eina de treball indis-pensable!– i ens notificà:–Aquí teniu capítols de novel·les d’una autora moltimportant de la segona meitat del segle XX, que ja co-neixeu perquè us n’he estat parlant els últims dies. Ca-da un de vosaltres té un fragment diferent que ha dellegir i després fer-me una redacció com si fos el perso-natge que hi surt…Quan al cap d’una estona es van apaivagar les pro-testes que solien produir-se cada vegada que ens encar-regaven una feina –i més encara si era tan enrevessadai absurda com aquella–, vaig començar a llegir de malagana el tros que m’havia tocat. Fou aleshores, per
P
aquella estrambòtica casualitat, que vaig conèixer laSofia Valldaura, el personatge que em va desmanegar.La primera sorpresa va ser descobrir que la tal So-fia se m’assemblava d’una manera escandalosa. Em de-via posar vermella, allà, asseguda, perquè vaig notarcom si em vingués tota la sang a les galtes, en llegirque «la Sofia tenia els ulls petits com si no se li po-guessin acabar d’obrir i es pentinava amb clenxa al migi els cabells recollits al darrere». Per sort, malgrat queel retrat coincidís al detall amb la meva fesomia, jo, ésclar, no em dic Sofia, sinó Sílvia, ni tampoc Valldaura,sinó Fonsdor, i vaig mirar de refer-me, pensant que elmón és ple de casualitats, però no vaig trigar a sentir elterror més profund quan m’esclatà als nassos una frased’aquell personatge, que deia justament el que feia unsmesos que no podia treure’m del cap: «Jo no seré maicom els meus pares, perquè tinc el cor sec».El cor sec, la sensació que tot el que passava almeu voltant em resultava indiferent, que ni amb els decasa, i sobretot amb els de casa, no m’hi unia res mésque una casualitat genètica, vés a saber si fictícia, per-què vaig arribar a pensar que potser jo era adoptada(després, en llegir la novel·la sencera, vaig respiraralleujada en saber que aquest paper d’adoptada infeliçno era el meu, el de la Sofia, vaja, sinó d’un altre per-sonatge que es deia Maria, i que, per tant, no era jo!)Però la idea de l’adopció explicava que el meu cor fossec, insensible, i que la relació amb la meva mare re-sultés tan difícil i conflictiva. Una relació que s’expli-cava a les pàgines d’un capítol anterior de la mateixanovel·la que no m’havien tocat a mi –les tenia la Natà-lia, la pàmfila del meu costat–, que començaven dientque la tal Sofia «mai no havia estimat gaire la seva ma-re». Allò ja resultava tan exactament angoixant, que novaig poder més.La redacció va ser un desastre, és clar, perquè, na-turalment, vaig tenir el seny de no explicar res d’allò,que hauria fet que passés la resta del curs de consultorien consultori de tota mena de psicòlegs i psicoplastes,fins que, amb entusiasme, haurien acabat per diagnosti-car aneu a saber quina síndrome.Impressionada, a partir d’aquell instant vaig obli-dar-me de tot, de la resta d’assignatures, de les ami-gues, de les petites xafarderies que compartíem, delsnanos que ens agradaven, dels projectes… de tot, i emvaig lliurar en cos i ànima, embogida, a la lectura del’obra d’aquella autora que semblava haver utilitzat lameva vida per construir el seu personatge.
El cor sec i el mirall trencat
Antoni Dalmases
Sabadell (1953). Autor de novel·les i contes per a totes les edats.Ha guanyat, entre altres premis, l’Andròmina, el Vayreda, el Sant Joani el Gran Angular.
 
HOMENATGE.
Dinouautors escriuen per aPresència en homenatge aMercè Rodoreda, en elcentenari de l’escriptora
Dinoucontes aMercèRodoreda
●
Dinou autors d’arreudel país, col·laboradorshabituals de Presència,han escrit expressamentper a aquest número es-pecial de Sant Jordi sen-gles contes en homenat-ge a Mercè Rodoreda,en el centenari de l’au-tora de
 La plaça del
MIQUEL RIERA
 Diamant 
, que se celebraaquest any.Els escriptors, entreels quals hi ha algunsdels més destacats de laliteratura catalana ac-tual, han escrit contesbasant-se en alguns delspersonatges més cone-guts de Rodoreda, comara la Colometa.
–JOSEP DUIXANS
(Barcelona, 1959) És l’autor, com enanys anteriors, de les il·lustracionsd’aquest número especial de Sant Jordi.Col·laborador habitual de Presència,treballa a El Punt des del 1991.
EL DIBUIXANT
 
Capbussada a les pàgines del llibre, inten-tava endevinar-hi alguns detalls més que con-firmessin les meves sospites, sense fer cas dela Teresa Rovira ni de la Cecília Ce, les mevesdues grans amigues, que insistien en la ideaque després es confirmà certa: que la lectura in-fla tant la imaginació que trastoca i allunya de larealitat.Però en aquells dies, potser perquè la primaveraalterava la meva adolescència més del compte, pot-ser perquè aquella casualitat de l’institut havia encèsel foc de la bogeria que tots portem a dins més o menysapagat, he de confessar que vaig convertir-me en un per-sonatge de novel·la.El primer gest va ser deixar caure a terra el mirall quetenia a la meva habitació. El vaig desclavar de la paret, emvaig passejar pel passadís de casa i vaig acabar estavellant-lo i fent-lo miques, per tal que el títol del llibre comencés atenir sentit. A casa em van renyar, tu diràs!, però jo, fent-me la solemne, em limitava a repetir paraules que haviaaprès de la novel·la. «Què vol dir, un record?» O bé: «Nocal que em torni res, quedi-s’ho com a record». Per sort, hodeia fluixet, que si no haurien endevinat que no hi era tota,dominada, com després vaig veure, per la terrible obses-sió del llibre.Aquesta dèria meva va durar uns mesos. Des-prés d’aquest llibre, com que la Sofia que m’ha-via tocat ser la trobava tan eixuta, freda i mali-ciosa, vaig anar a una biblioteca i vaig arreple-gar-ne un altre de la mateixa autora que tam-bé anava d’una noia adolescent que vivia aBarcelona i que quedava embarassada delseu oncle. I després un que també una al-tra noia quedava embarassada i el maritmoria a la guerra i tot era ple de coloms itristesa rònega amb parrupeigs i una estu-pidesa perplexa que em va posar un nus ala gola que no em podia treure per res.Un nus a la gola i el terror de totesaquelles dones embarassades víctimes de lasordidesa que em semblava que eren jo, que jo era elles. Per això vaig voler tornar a ser laSofia, que, si més no, dominava la situació i noera una víctima passiva del món que s’enduia totsels cops. Vaig retrobar la meva novel·la inicial, cons-tatant que la fredor, el cor sec del principi, m’havia de serútil per sobreviure. Per aquest motiu vaig acceptar de tor-nar a sortir amb la Cecília i la Teresa, perquè m’interessavaconèixer nois que tinguessin noms que co-mencessin per la lletra «E» d’Eladi –el maritde la Sofia a la novel·la–, per dominar comella la història, malgrat els sofriments. I vaigconèixer Eduards, Elois, Ernests, Eudalds i joquè sé quants que eren més aviat apocadets, pocdecidits, diferents del que jo buscava. Fins quevaig trobar l’Esteve, guapo, ben plantat, amb aquellsomriure seductor i suficient de pelacanyes atrevit, que re-unia exactament les qualitats del meu Eladi.Disposada a reviure la novel·la, malgrat els fets terri-bles que s’hi descrivien i el paper bandarra del meu Eladi/ Esteve, convençuda que tots tenim una vida escrita, algunsals estels i altres a les novel·les, jo esperava que passés eltemps i que un dia ens casaríem i jo el tindria rendit alsmeus peus. Però aleshores es produí el trasbals que confir-ma que la literatura, les novel·les i tota mena de ficció sónenganys malèfics, estafes inútils i pèrdues de temps es-túpides: resulta que l’Esteve m’era estúpidament fidel, sí,però això encara ho hauria pogut suportar, perquè amb eltemps tenia solució. El que no té solució és que es giressinles tornes de manera cruel i vergonyosa, i el primer dia queintimàrem, a casa meva, quan els pares eren al cinema, esva treure un mitjó, va posar el peu dalt d’una butaca i vaordenar: «Fes-me un petó al peu!»–Ep! –vaig exclamar– No t’emboliquis, que això emtoca dir-ho a mi. I després he de dir: «Així, senyoretEsteve, com un gosset. I ara vagi a rentar-se.»Aleshores, amb el mateix peu descalç, em va cla-var una puntada a la cara que vaig veure passartotes les novel·les llegides per davant dels meusulls en dos segons. I encara va afegir, alçant-sei deixant-me allí, ridícula i adolorida:–Vés a fer punyetes, nena!Aquella frase vulgar, feridora i tan poc literàriava esborrar de cop totes les meves dèries no-vel·lesques. Aquell cop de peu em va fer adulta.D’aleshores ençà no he llegit ni una ratlla més,convençuda que d’això de la literatura no se’n potesperar res de bo. I la Teresa i la Cecília em donenla raó, quan recordem aquell curs de l’adolescència, amans d’un mestre boig que posava en perill les nostresvides fent-nos llegir coses impossibles.Aleshores totes tres vam pensar que, per alliberar-nosd’aquell mal rotllo, el millor seria explicar-ho a la Mercè,una companya de curs que sempre estava apuntant anèc-dotes i fets estrambòtics en una llibreta d’espiral de colorlila. I així ho vam fer.
presència ·
Del 18 al 24 d’abril del 2008
DOSSIER/ A MERCÈ RODOREDA
❙
3
PUBLICITAT
       1       1       1       6      7       1   -       9       0       1       4       9       1       T
Search
Search History:
Searching...
Result 00 of 00
00 results for result for
  • p.
    • Notes
    Load more