Bona tarda i moltes gràcies per la seva assistència a aquesta conferència

que vol ser una petita cerimònia d’autocomplaença de tots plegats com a
hereus d’un segle d’esport a la ciutat.

Aquest vespre us parlaré, en primer lloc, de per què hem de celebrar

enguany els cent anys d’esport a la ciutat. Faré després un breu resum de la
història esportiva l’Hospitalet, a grans trets, per saber de què estem parlant.
Una vegada fet aquest cop d’ull, intentaré projectar aquests esdeveniments
cap a la nostra època, perquè veieu com la nostra realitat esportiva respon
en part a la lògica del que hem estat en aquests cent anys. Entre d’altres
coses, intentaré fer el que en el ram de la seguretat alimentària en diuen
traçabilitat, en aquest cas aplicada a algun club actual, per veure quina
connexió té amb entitats anteriors i comprovar fins on podem buscar les
seves arrels. Per últim, intentaré sensibilitzar als dirigents i afeccionats aquí
presents cap a la preservació del patrimoni esportiu de la ciutat,
especialment dels propis clubs i entitats.

Amb aquesta iniciativa, el Centre d’Estudis de L’Hospitalet ha pretès

evocar, d’una banda, el que ha estat l’esport a L’Hospitalet des d’una visió
de la història social que pugui suggerir-nos reflexions actuals. I en segon
lloc, ens ha semblat oportú arrodonir la celebració d’aquest centenari amb
la publicació d’una actualització del contingut del meu llibre Repetició de
la jugada. Història social de l’esport a l’Hospitalet, actualització que sols
funciona com a complement del llibre original. Després en parlaré.
Ara fa cent anys, un grup de veïns del Centre es dirigien per escrit a
l’Ajuntament per demanar permís i ajuda per tal d’organitzar una cursa
ciclista de festa major als carrers del barri. Era la primera ocasió en que a la
ciutat es plantejava organitzar un esdeveniment esportiu de caire modern,
fet que es pot considerar, doncs, com el inici de la pràctica de l’esport
modern a la ciutat. Aquest era un procés que s’estava iniciant a major o
menor velocitat a tot Catalunya i a bona part d’Europa. De fet, a casa
nostra, els nuclis urbans més poblats, amb Barcelona al capdavant i just
després les poblacions de la seva rodalia –inclosa L’Hospitalet-, van ser
capdavanters en la popularització de l’esport, que en pocs anys esdevindria
una activitat de les masses populars. Per a que m’entenguin, els catalans de
1910 estaven veient en aquell moment com un fenomen nou denominat
“sport” i importat majoritàriament d’altres països europeus com Anglaterra
o França, mica en mica s’anava fent més visible al seu voltant. Seria
quelcom semblant al que tots hem viscut fa uns anys amb els ordinadors i
la informàtica, per exemple, que de ser una activitat de laboratori científic
va passar mica en mica a tenir presència en el cinema, les grans empreses,
els bancs, les nostres oficines i finalment va conquerir casa nostra com a
símbol del triomf, en aquest cas, d’una tecnologia. Amb l’esport va passar
una cosa semblant.

Aquella cursa de 1910 no passa de ser una modesta cursa ciclista de festa
major en la que van participar un petit grapat d’afeccionats, però els seus
promotors van involucrar per primera vegada les autoritats municipals, que
van tractar el tema en dos plens a l’Ajuntament. No era aquesta la primera
vegada que un hospitalenc practicava esport, és molt probable que a títol
individual alguns ciutadans haguessin practicat ja algun esport,
principalment ciclisme, natació, boxa o potser futbol. Fins i tot abans,
durant els segles XVIII i XIX segurament s’havia jugat al joc de la pilota,
amb la mà o amb pala, i al billar, esport de sala si voleu, però esport al cap i
a la fi. Però el que té de diferent la cursa del 1910 és que s’insereix en un
corrent de popularització de l’esport que estava tenint lloc en aquell
moment a Catalunya i Espanya, són els inicis dels esports de masses tal i
com els coneixem avui dia, els inicis del Barça, l’Espanyol, el Madrid, els
clubs històrics de la natació, les grans proves ciclistes, etcètera. A més,
aquella petita prova ciclista per primer cop respon a una voluntat d’un grup
de persones que s’autodenominaven Agrupació Sportiva Hospitalense.
Probablement no eren cap club, sinó un petit grup d’afeccionats, però ja
formaven un incipient desig d’esdevenir el que poc després serien els
primers clubs esportius a la ciutat.

En efecte, poc després sortirien els primers clubs esportius a l’Hospitalet,

l’Hospitalenc, de futbol però també amb activitat d’atletisme, que es
fundarà entre 1916 i 1917; el Torrasenc, de futbol, fundat el 1917, la antiga
Unió Ciclista Hospitalet, fundada entre 1919 i 1920, el Grup Excursionista
Saltadiç, del 1918, la Unió Esportiva Eularienca, de futbol, entre el 1921 i
1922, un club de tennis, el 1921, i el Centre d’Sport de Collblanch, dedicat
al futbol i fundat el 1923.

Una vegada he explicat per què celebrem aquest centenari, repassaré ara
breument el que ha passat al llarg d’aquests cent anys a l’esport hospitalenc
i català.

A grans trets, la nostra història esportiva, analitzada des d’una perspectiva

sociològica, es pot dividir en quatre apartats amb característiques ben
definides. El període de naixement i consolidació, que podem situar entre el
1910, l’any de la primera prova organitzada aquí, i l’inici de la guerra civil
el 1936. El segon període, el de l’esport durant la guerra civil entre el 1936
i finals de 1938. El tercer seria l’esport practicat durant els anys del
franquisme, entre 1939 i 1975. I per últim, els anys en democràcia, des del
1976 fins al dia d’avui. S’hauran adonat que al menys tres dels quatre
períodes coincideixen amb etapes polítiques molt clares al país. Veurem
que això té una raó de ser.

Quan neix, l’esport de masses és una activitat privada, practicada sobre tot
per particulars que s’associen en clubs i entitats privats que s’organitzen
per ells mateixos i que competeixen i es regeixen a través de federacions
que hauran format entre ells de comú acord per tirar endavant unes
competicions cada vegada més sofisticades i de major abast. És a dir, els
poders públics, amb poques excepcions, tenen molt poc a veure en
l’activitat esportiva. Ajuntaments, diputacions, governs de l’època... es
limitaran a donar subvencions per a trofeus i organitzacions, a construir
alguna que altre instal·lació en funció de l’existència d’entitats molt potents
o de demandes molt importants, a tenir cura de l’ordre públic, i en algun
moment a impartir classes de gimnàstica a les escoles en el cas català, i poc
més. L’esport, sobre tot a Catalunya, serà una activitat eminentment
privada fins al inici de la guerra civil l’any 1936.

Dels anys de la guerra civil destacaré sobre tot l’ús interessat que faran de
l’esport les dues parts en conflicte. És la primera acceleració cap a l’entrada
de l’esport en l’esfera pública. Durant la guerra l’esport serveix per fer
propaganda, i les autoritats dels dos governs no dubtaran a utilitzar-lo a
nivell nacional i internacional amb major o menor èxit. A l’Hospitalet, dos
dels jugadors de bàsquet del Juniors, nom del CB L’Hospitalet abans de la
guerra, disputaran amb la selecció espanyola l’Olimpíada Obrera d’Anvers
(Bèlgica). Es tracta de Jaume Ramon i Francesc Rodon. Aquesta olimpíada
obrera va ser muntada per l’esquerra europea l’any 1937 com a forma de
rebuig ideològic contra el feixisme, que acabava d’organitzar els seus jocs
olímpics al Berlín nazi l’any anterior. Malgrat aquesta politització, l’esport
el segueixen protagonitzant en la seva major part les entitats privades, és a
dir, els clubs, tot i els intents de col·lectivització de determinades activitats
a Catalunya.

Amb la victòria del bàndol franquista, l’esport a Catalunya i Espanya patirà

la gran transformació i passarà a ser definitivament una activitat de
competència pública, regulada per l’aparell de l’Estat. Malgrat que seguiran
existint lògicament els clubs, aquests ara estaran subordinats a l’autoritat
política, que serà qui regularà la competició, autoritzarà fins i tot les juntes
directives, donarà les llicències per practicar l’esport als esportistes, i en
algun cas fins i tot decidirà qui ha de guanyar la competició... Amb el pas
dels anys, aquesta imposició des de dalt anirà relaxant les seves exigències,
però aquesta tutela per part dels poders públics ja no se’l traurà de sobre, i
assistirem també a la infiltració del poder polític en les entitats esportives a
través dels càrrecs de les juntes directives, en part com a forma de control
però en part també com una mena de forma de prestigi social a la ciutat.
Per suposat, els clubs més importants seran els més buscats, i com a
exemples trobem la presència a la presidència o a la junta del CD
Hospitalet en aquests anys de regidors municipals, però també a l’inrevés,
el club serà trampolí per arribar després a càrrecs municipals. D’exemples
n’hi ha uns quants, Emili Huguet, Domingo Peiró, Ramon Oller, Cristobal
Herms, Joan Vallés, etcètera. En menor mesura, al CB L’Hospitalet
succeirà el mateix, amb Cristobal Herms, Josep Pérez Izquierdo, Domingo
Peiró o Antoni Navarro.
Uns fets que, tot plegat, crec que marquen la majoria d’edat de l’esport a
Catalunya i Espanya, i del que l’Hospitalet hi ha participat plenament.
Per últim, en democràcia, aquesta lògica ja no té marxa enrera, l’esport
estarà cada vegada més sotmès a les lleis polítiques però també del mercat
que regulen la seva creixent complexitat. Una complexitat que inclou el
desenvolupament total del que ja s’apuntava en els darrers anys del
franquisme, la professionalització i, en els esglaons més modestos de
l’esport, l’augment cada vegada més considerable de les despeses
necessàries per mantenir un cert nivell competitiu. En segon lloc, el període
democràtic marca una característica molt important, també iniciada ja de
forma molt incipient en els darrers anys del franquisme tot i que llavors
amb moltes mancances, com és la noció d’esport per a tothom, és a dir, la
popularització de la pràctica esportiva, perquè fins llavors, en bona mesura,
l’esport s’havia massificat, especialment amb masses de gent assegudes a
les seves cadires d’espectadors. Amb l’arribada del període democràtic les
masses, que segueixen tenint el seu seient a l’estadi, ara també el tindran
davant del televisor. Però tant important o més és que es reconeixerà el
valor de l’esport com a element de lleure i salut, com a dret del poble i com
a un element més dels programes polítics dels partits, i per tant alguns més
es podran aixecar de la butaca per practicar esport. En aquest sentit, l’Estat,
a través de les diferents administracions, ha fet en els darrers trenta-cinc
anys un esforç descomunal per posar a l’abast de molta gent la pràctica
esportiva, sobre tot amb la construcció de milers de noves instal·lacions
esportives a tota Espanya i també amb l’organització d’activitats d’esport
de lleure de molts tipus, especialment per a col·lectius especialment
necessitats. L’Hospitalet ha estat en aquesta etapa més que un alumne
avantatjat, tot un mestre amb idees pròpies.

Fins aquí la part de repàs històric d’aquesta conferència. Comencen ara a

projectar aquest passat sobre el nostre present. Hi ha una característica molt
clara de l’esport a la ciutat que ens ha acompanyat sempre. A l’Hospitalet
sempre hem practicat quasi tots els esports que físicament hem pogut
practicar. No hem fet esquí perquè no tenim neu, però si us heu fixat, per
exemple, en els primers anys de pràctica esportiva vam començar jugant a
futbol, al tennis, practicant ciclisme, atletisme i excursionisme i fins i tot de
forma particular la boxa i la natació. Això, pel que llavors era un poble
d’uns 12.000 habitants, està prou bé. Aquest ventall d’esports s’aniria
ampliant progressivament a mesura que es popularitzaven noves
disciplines. Així per exemple, el bàsquet es va començar a jugar al Centre
Catòlic a finals dels anys vint, el rugbi i els escacs es van practicar a
l’Hospitalet a partir dels anys trenta, l’hoquei patins a partir dels anys
quaranta, el beisbol en els anys cinquanta, el futbol sala des dels anys
seixanta, les arts marcials des dels anys setanta, el futbol americà des dels
anys vuitanta, per citar només alguns. Avui dia, tot i que darrerament
alguns clubs de determinats esports han desaparegut, el cert és que
l’Hospitalet segueix practicant un nombre d’esports molt ampli a nivell
competitiu, un fet que no és cap casualitat. La proximitat amb Barcelona
ajuda, tot arriba més ràpid. Durant molt anys la ciutat mancava de moltes
infrastructures, però els clubs i els esportistes feien esport, no sempre en
les millors condicions, però feien esport.

Això ens porta a una altra característica que no és exclusiva de l’Hospitalet,

sinó que la trobem a tot Catalunya, i és la fortalesa de les seves entitats, del
moviment social en general i, en particular, al voltant de l’esport. Els clubs
han estat molt nombrosos a l’Hospitalet i, en general, força actius al llarg
del segle a la ciutat. Un exemple és el que va passar just després de la
guerra civil. Penseu que la guerra va suposar un tall brutal en la vida social
de la gent, i els clubs es van veure abocats a deixar de funcionar en un
moment o altre entre juliol de 1936 i febrer de 1939. Just abans de la guerra
hi havia a l’Hospitalet uns 29 clubs esportius. Només la meitat, 15,
continuaran després de la guerra civil les seves activitats, els altres 14
simplement desapareixen, però vet aquí que malgrat les dificultats de la
dura postguerra, dels anys difícils de repressió, de manca de tot, de
dificultats per moure’s o per formar part de les juntes directives, de temors
a no destacar per por a que poguessin fixar-se en un, malgrat tot això, entre
el 1939 i el 1950 apareixeran a l’Hospitalet fins a 25 nous grups esportius
que s’afegiren als 15 que sobreviuen a la guerra civil. Lògicament, en
aquests anys de postguerra n’hi havia molta més població a la ciutat, però
l’esforç de la gent per recuperar la vida associativa va ser intens. Això
respon a aquesta vitalitat associativa que sempre ha tingut l’Hospitalet, tant
abans com després de la guerra, independentment dels sistema polític, de
les condicions socials o de les dificultats econòmiques que s’hagin
travessat. I això, en bona part continua en els nostres dies, malgrat que el
treball voluntari de la gent sembla que estigui a punt de desaparèixer, que
les entitats sembli que cada vegada tenen més dificultats econòmiques, el
cert és fins a cert punt i amb més o menys fortuna ens adaptem a les noves
circumstàncies, sigui en forma de plans de fusions com en el cas del futbol,
transformant la nostra estructura com va fer l’Hospitalet Atlètic en
convertir-se en fundació, sense oblidar tampoc que pel camí queden entitats
com és el cas del Hoquei L’Hospitalet. Però malgrat aquests casos, el
nombre de clubs a l’Hospitalet segueix sent important, tant com el ventall
d’esports diferents que s’hi practiquen.

Un altre qüestió que no ha variat molt en aquest segle és el problema dels

recursos econòmics. L’esport durant aquest segle ha viscut gràcies a quatre
fonts financeres principals, la primera és comuna a totes les etapes que hem
repassat abans i és el treball de la pròpia entitat i la seva capacitat d’obtenir
recursos, sigui en forma de recaptació d’entrades, venda de números de
loteria, traspassos de jugadors, publicitat, etcètera. Aquesta via és bàsica,
lògicament encara avui dia es dóna i suposo que els que us dediqueu a
gestionar entitats esportives en sabeu de què parlo. Segona via de
finançament, els diners públics. Aquesta abans de la guerra civil era molt
minsa, suposava alguna ajuda puntual per comprar trofeus o organitzar
determinat torneig o per construir potser algun camp, i poca cosa més, però
en tot cas, des de la primera cursa ciclista de la que avui celebrem el
centenari ja hi existí també aquest recurs pels clubs. A partir dels anys
cinquanta aquest tema de les subvencions va començar a agafar volada, i a
partir sobre tot de la dècada dels vuitanta es va accelerar com a font de
recursos dels clubs hospitalencs. Els casos més clars són els de l’Hospi de
futbol i el del CB L’Hospitalet, que durant molt de temps han tingut i tenen
un percentatge important del seu pressupost provinent de diners públics, a
canvi de difondre la imatge de la pròpia ciutat, gestionar instal·lacions, fer
un treball social de planter... Lligat a aquest punt tenim les altres dues grans
fonts d’ingressos dels clubs esportius hospitalencs, els particulars que
posen diners de les seves butxaques, i les empreses que inverteixen els seus
recursos. Comencem per les empreses. Tradicionalment, l’Hospitalet ha
estat una ciutat amb un fort teixit empresarial, però mancat d’una burgesia
autòctona que es decidís a apostar pel que passava a la ciutat. En efecte, els
empresaris de les grans fàbriques de l’Hospitalet eren de fora, normalment
de Barcelona. Quan els presidents o els tresorers dels clubs anaven a buscar
patrocinis, amb poques excepcions no acostumaven a rebre gaire diners.
Ara vivim una situació similar, hi ha molta empresa, però a les grans
multinacionals que s’hi instal·len als centres de negocis dels que ara
disposa la ciutat no els semblen interessar massa les inversions en petits o
mitjans clubs amb relativament poc ressò mediàtic. Com veieu, no estem
parlant de cap novetat. Això ha fet que molt sovint, les entitats
depenguessin dels cabals de determinats socis, que acostumaven a arribar a
president, i que eren persones que estimaven el seu esport fins al punt que,
vivint amb una certa disponibilitat financera, doncs decidien anar sufragant
les despeses a les quals el club no hi arribava, especialment quan aquest
assolia categories de certa importància nacional. Durant molt de temps se’ls
anomenava els “cavallets blancs”. N’hi ha hagut des de la dècada dels vint,
amb l’Hospitalenc d’aleshores en el món del futbol, fins al dia d’avui.
L’últim gran “cavaller blanc”, si em permeteu retocar l’expressió, ha estat
Xavier González al CB L’Hospitalet.

Precisament el cas del CB L’Hospitalet és el que millor he estudiat en tots

aquests sentits dels que parlo i em detindré una mica perquè em sembla un
punt força interessant. Puc afirmar que fins al 1965, aquest club de bàsquet
va disposar d’uns balanços financers força sanejats, amb dèficits puntuals
per sota del 10 per cent del pressupost que fàcilment podien ser eixugats en
temporades posteriors. A partir del 1965, però, les noves categories
nacionals i els canvis socials i esportius marquen una tendència cap a les
dificultats econòmiques que seran molt greus en alguns moments. Estem
parlant de la progressiva profesionalització de l’esport, els desplaçaments
més lluny que suposen les categories nacionals, l’arribada més endavant de
jugadors estrangers, el treball cada vegada més car per mantenir el planter,
etcètera. Aquesta tendència a les dificultats s’aguditzarà a partir de finals
dels anys setanta al CB L’Hospitalet. Fixeu-vos que fins a meitats dels anys
cinquanta, els ingressos del CB L’H provenen de les entrades en un 20 o 30
per cent, i de les quotes de socis entre el 40 i el 60 per cent, segons la
temporada. A partir del 1947 les arques del CB L’H troben un nou filó, la
venda de loteries. Això arribarà a suposar en algun moment dels anys
cinquanta fins a la meitat del pressupost, i va arribar a temps per equilibrar
la reducció progressiva dels ingressos per socis i per venda d’entrades que
esmentava abans. Això va permetre salvar els mobles fins pràcticament
finals dels anys seixanta, tot i que encara avui dia es venen loteries i alguna
que altre entrada. A partir d’aquí el CB L’Hospitalet diversifica les seves
fonts d’ingressos: hi entren el patrocini –serà un dels clubs que més feina
ha fet en aquest sentit a la ciutat ja a partir dels anys seixanta- i la publicitat
estàtica a partir dels setanta. Per últim, sobre tot a partir dels vuitanta, les
subvencions i els pagaments per la gestió d’instal·lacions es converteixen,
junt les aportacions particulars, en altres fonts d’ingressos determinants en
la història del club.

Un fet que em sobta molt, i que m’ha fet reflexionar força temps ha estat el
de la pèrdua del coneixement sobre els vertaders orígens d’alguns dels
clubs actuals amb més tradició. La petita història de les entitats esportives
de l’Hospitalet, sobre tot les que tenen més anys a la seva esquena està
plena de salts, aparicions i desaparicions, canvis de noms i d’ubicació...
fins al punt que s’arriba a perdre el fil i s’acaba per no saber des de on
venim. El cas més paradigmàtic en aquest sentit és el de l’actual CE
L’Hospitalet. L’actual Hospi és el fruit de la fusió de tres clubs l’any 1957,
però aquells tres clubs tenien una història a la seva esquena que l’Hospi
hauria d’haver assumit incorporant-la al seu patrimoni, fet que el
convertiria en quasi centenari. Fins i tot en algun moment s’havia parlat
d’investigar tot això, però llavors sortien dates incorrectes. De fet, durant
anys s’ha donat per cert el text d’un llibre publicat als anys vint, el Llibre
d’or del futbol català que conté valuosa informació però també dades
incorrectes. Avui m’agradaria deixa clar aquí quina és la línia històrica que
ha portat a l’actual CE L’Hospitalet.

TRAÇABILITAT CE L’HOSPITALET IMATGE

En el cas del CB L’Hospitalet succeïa una cosa semblant fins que l’any
2004, aprofitant el seu 75 aniversari, el club i el seu president Xavier
González van tenir l’encert de fer una recerca i publicar un llibre amb la
història de l’entitat. Llavors vam esbrinar això.

TRAÇABILITAT CB L’HOSPITALET IMATGE

Això, per acabar, em fa reflexionar sobre quina importància donen les

entitats esportives de la ciutat a la seva història. Quan fa uns catorze anys
vaig començar a investigar la història esportiva de l’Hospitalet vaig
descobrir amb certa sorpresa que molt pocs clubs guardaven algun material
històric del seu passat. Si ho feien, era d’una forma molt informal, poc
endreçada i en condicions certament no massa bones de cara a la seva
conservació. Però molts ni tant sols tenien aquests mínims. En la majoria
dels casos, el material que vaig poder trobar o bé estava en arxius oficials –
diem-ne que perdut- o bé en mans d’ex jugadors, ex presidents, ex
directius... que en molts casos, a més, tenien ja escassa o nul·la vinculació
amb el club.

El passat hauria de ser un actiu del patrimoni de tota entitat. No és el

mateix representar un club amb pocs anys de vida que arribar als llocs
carregat amb 50, 75 o 100 anys de passat. Però això s’ha de saber explicar,
i s’ha de poder explicar. El passat també es pot posar en valor: el museu del
Barça és un gran exemple. Alguns clubs han tingut certament la visió
encertada de fer una tasca més o menys ambiciosa de recuperació del seu
passat. Fa ja uns anys, el Centre la Torrassa va recuperar les dades
principals de la seva secció de bàsquet, que recollia l’herència del Santiago
Apostol i, abans, de la secció parroquial de bàsquet de la Torrassa (tot i que
d’això se’n va recollir poc o gens). Més tard, el CB L’Hospitalet, aprofitant
el seu setanta-cinquè aniversari va aplegar en un llibre que vaig tenir
l’honor d’escriure el més destacat de la seva valuosa història. També el
Club Muntanyenc L’Hospitalet va aprofitar el seu cinquantenari per fer el
mateix. Crec recordar que també la secció de bàsquet del Centre Catòlic va
fer algun esforç no fa molts anys. Hi ha una certa sensibilitat en aquests
darrers anys, però encara falta molt. D’entrada, recuperar el material dels
clubs que encara no han posat fil a l’agulla. Però més enllà d’aquesta feina
més bàsica, cal una recerca potser més professional, o institucional. Per
exemple, de fotografies, als arxius locals han entrat moltes en els darrers
anys, però per contra pràcticament no en queda cap seqüència filmada de la
pràctica esportiva a la ciutat que no sigui posterior als anys vuitanta o
noranta. No sé si existeixen imatges, vídeos, pel·lícules d’afeccionats, però
és possible que sí, i si no es fa una recerca correm el risc d’acabar perdent
aquest material per sempre. Aquesta és una tasca que està a l’abast de
tothom. Internet és una eina molt valuosa en aquest sentit. Jo mateix he
aconseguit recuperar alguns objectes i fotografies d’interès per a la nostra
història esportiva per poc o gens de diners.

DIAPOSITIVAS 4 Y 5

En tot cas, penseu i reflexioneu què és el que pot quedar amb el temps en la
història dels clubs... En primer lloc, els títols; en segon lloc i potser més
important la tasca social feta, i poca cosa més. Us ben asseguro, que potser
amb l’excepció dels clubs històrics que poden dedicar recursos continuats a
conservar la seva història, de la resta més tard o més d’hora, si no hi ha
memòria escrita, tot s’acabarà perdent.

Per últim, deixeu-me que us expliqui el per què del petit opuscle que
acompanya avui aquest acte de celebració del centenari de l’esport. Fa deu
anys publicava el meu llibre sobre la història de l’esport a l’Hospitalet,
Repetició de la jugada. Des de llavors, he anat recopilant noves dades que
hem pensat que podíem incloure en una separata d’actualització. D’una
banda, les noves opcions d’investigació que han aportat les noves
tecnologies en aquesta dècada m’han permès un accés a fonts documentals
que abans eren més complicades de consultar o simplement quedaven fora
del meu abast. Sense anar més lluny, l’accés en línia a totes les edicions de
La Vanguardia o Mundo Deportivo (per citar només alguns) amb opcions
de recerca documental incloses, ha deparat més d’una sorpresa en forma de
noves dades. D’altra banda, l’inexorable pas del temps ha fet desaparèixer
entitats i protagonistes dels que es nomenaven al llibre, fets que també
s’han inclòs en aquesta actualització. També ha estat l’objectiu d’aquesta
actualització l’apunt dels nous materials apareguts en aquests anys sobre
esport a l’Hospitalet -bàsicament fotos i algun objecte- així com alguns
nous llibres i recerques que s’han publicat o han vist la llum en aquest
temps. Per últim, s’ha aprofitat per esmenar algunes petites errades. Davant
la impossibilitat de realitzar una segona edició de l’obra, hem optat per fer
un petit opuscle que es pot afegir al llibre original i que també podrà ser
consultada en línia a través del web del propi CEL’H, una opció modesta
però efectiva i digna per mantenir al dia un llibre valuós per a la història de
la ciutat i de l’esport català.

Gràcies per la seva atenció