La lògica (socio)lingüística del PP i el 15-M

Josep-Lluís Navarro (Cap d’Estudis de l’Institut Lluís Vives)

Cal ser molt ignorant o tindre molt mala fe per dir que el PP valora el valencià i l’escola pública, així
com que pretén sincerament implantar el plurilingüisme en el sistema educatiu. Al contrari, no cal treballar a
l’ensenyament per saber que pretenen extirpar les línies en valencià, així com eliminar grups dels centres
públics (per augmentar-los als de l’Església), retallar hores de reforç, recursos i professorat, apujar el nombre
d’alumnes per aula i la jornada laboral, abaixar salaris d’educadors i aportacions als centres, etc. Intenten
camuflar tot això sota el rètol “modelo único plurilingüe”, però se’ls veu el llautó i no s’ho creuen ni ells. De
sempre les nostres classes dirigents han odiat el valencià, els fa nosa, perquè els posa en evidència, i ara per fi
han vist l’ocasió d’eliminar-lo, carregant-se la faena de 30 anys d’ensenyament públic en valencià. També de
sempre han temut la instrucció de la gent, des de fa segles, quan cremaven mestres a les fogueres
inquisitorials (o els feien retractar-se o exiliar-se) –i fins ben entrat el segle XIX: Gaetà Ripoll, mestre
valencià, va ser-hi assassinat pel Sant Ofici, avantpassat de l’Opus que ara ens governa. És lògic: una
ciutadania instruïda i il·lustrada no permetria la impunitat de què gaudeixen. I una població educada en
valencià els deixaria en ridícul: la seua coentor, la seua barbàrie i la seua defecció lingüística quedarien massa
a la vista. No poden consentir-ho, ells ho veuen instintivament, i tenen raó. Aquesta és la seua lògica
sociolingüística: la promoció del valencià els deixa en evidència i mina el seu poder, per això els cal
eliminar-lo com a llengua culta i vehicle educatiu. Necessiten una educació arcaica, confessional, retrògrada i
castellanista per mantindre les seues majories electorals, però ara potser se’ls ha anat la maneta: no compten
amb la força del món educatiu valencià ni amb l’emergència del Moviment Quinze de Maig. Si confluïren
aquests dos factors els podríem obligar a fer marxa arrere en les últimes agressions –i en les que preparen.
Perquè ara tots ens preguntem: Què farem? Pares i mares, profes, estudiants, societat civil...
¿Tornarem a caure en els mateixos errors de sempre? ¿Tornarem a confiar en els “líders” que al final sempre
acaben traïcionant-nos, negociant i desfent les mobilitzacions que tantes energies costen de muntar?
¿Tornarem a protestar perquè uns quants “capos” traguen partit i decidisquen per tots? Doncs no, companys,
aquesta volta no. Tenim ben present l’última i no tornarem a espifiar-la. Recordeu? Només fa 2 cursos: era el
2008/09. El 29 de novembre hi hagué a València una macro-manifestació històrica, de desenes de milers de
persones, que culminava mesos de mobilitzacions com no s’havien vist ací en dècades: tancaments a
moltíssims centres, assemblees massives, tot el món educatiu en lluita... Aquell dia la gent estava eufòrica i se
sentia invencible, però poc després, els “líders” de la Plataforma (o la seua majoria), satisfets amb la retirada
de la “Citizenship”, claudiquen i desfan el moviment, firmant la pau amb Font de Mora. Quina vergonya!
Aquella energia de molts milers de persones mobilitzades durant mesos de lluita només va servir per evitar
que una assignatura de 2 hores en 2n d’ESO s’impartira en anglés
Afortunadament ara estem en una altra fase i no ens deixarem segrestar per cap cúpula, sindical, de
FAPA o del que siga. Ara tenim, gràcies al Moviment 15-M, una societat civil en ebullició i en connexió
creixent, una nova força en la base que no teníem, i per això ara les mobilitzacions no seran tan fàcils de
segrestar. Els sindicats, FAPA, Escola Valenciana... i tots els partits, associacions i entitats que vulguen
sumar-s’hi són benvinguts, però alerta: res de líders que negocien en nom nostre i que s’atribuïsquen poder
de decisió. Necessitem connectar totes les lluites en el món educatiu (això de les línies és la punta de tota una
immensa retallada en marxa que pretén pegar-li el colp de gràcia a l’ensenyament públic), i el 15-M pot ser-
ne el mitjà, el referent i l’espurna: hem d’aprofitar-lo i aprendre’n. Les seues acampades, assemblees,
comissions, grups de treball, interacció en xarxa, rotació dels portantveus, contacte permanent a través
d’Internet... són ja una referència i cal adoptar-los. Comencem des de baix: assemblees per centres, per
districtes o per estaments, comissions i grups de treball de profes, mares i estudiants, connexió de tots, webs
ad hoc i blogs actius, xarxes socials, “moodle”... Preparem ja tancaments i acampades als centres contra
aquest atac brutal a l’ensenyament públic. Posem en peu de nou el món educatiu valencià, i ara sense delegar
en cap líder, amb representants rotatoris i sense claudicar davant de petites retirades, ni tan sols amb la
dimissió de Font de Mora, que és ja un cadàver polític. L’onada mobilitzadora que ara comença només hauria
de parar quan tinguem garanties escrites i proves factuals de tota una altra política educativa i quan ho
decidisquen les assemblees sobiranes. Com diria aquell: o ara o mai.