Beniparrell,

750 aniversari
 Edita: Ajuntament de Beniparrell, Regidoria de Cultura

Assesorament Lingüístic: Regidoria de Cultura i Educació, Maria Josep Fortea Casañ

Documentació gràfica: Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA)

Disseny, Maquetació i Impressió: Gráficas Sedaví, S.L. · Tel.: 96 376 53 80

© Vicent Baydal Sala

ISBN: 00-000000-0-0

Dipòsit Legal: V-0000-2008

02
 Beniparrell, 750 aniversari

LA SENYORIA DE
BENIPARRELL:
DELS ROMANÍ ALS ESCRIVÀ
DE ROMANÍ (1258-1426)

VICENT BAYDAL SALA

2008
04
 Beniparrell, 750 aniversari

ÍNDEX
SALUDA DE L’ALCALDE . ............................................................................................... 7.
DEDICATÒRIA..................................................................................................................... 9
PRÒLEG...............................................................................................................................11
TAULA DE SIGLES I ABREVIATURES .......................................................................... 15
PREÀMBUL ....................................................................................................................... 17
INTRODUCCIÓ ................................................................................................................. 19

I. LA CONQUESTA CRISTIANA I LA DONACIÓ REIAL AL PRIMER ROMANÍ:

JAUME I (1238-1258) I ARNAU DE ROMANÍ (1258-1272) .......................................... 21
Les primeres dècades del Beniparrell conquerit . ................................................................ 21
La trajectòria d’Arnau de Romaní . .................................................................................... 24

II. LA SENYORIA ECLESIÀSTICA: EL MONESTIR CARTOIXÀ

DE SANTA MARIA DE PORTACELI (1272-1311) .......................................................... 29
La compra del lloc ............................................................................................................... 29
El delme de Beniparrell ....................................................................................................... 30
Les contribucions a la ciutat i al rei. Una primera estimació de la població . ..................... 34
Els conflictes amb la senyoria. La venda del lloc . .............................................................. 34

III. LA INFLUÈNCIA DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA:

PERE DE RIPOLL (1311-1316) ......................................................................................... 37

IV. ELS PRIMERS ESCRIVÀ: ANDREU GUILLEM ESCRIVÀ (1316-C. 1327) I EL SEU
FILL HOMÒNIM (C. 1327-C. 1339).................................................................................. 39

V. ELS ÇA-MORERA: EL VICECANCELLER ARNAU ÇA-MORERA (C. 1339-C. 1348)

I LA SEUA FILLA EIROVÍS (C. 1348-C. 1355) ............................................................... 42
Arnau Ça-Morera, un jurisperit vingut del Bages ............................................................... 42
Els descendents d’Arnau de Romaní. La participació de Jaume de Romaní i d’Arnau
Ça-Morera en la revolta de la Unió ..................................................................................... 46
La fugaç senyoria d’Eirovís ................................................................................................ 48

VI. DE NOU ELS ROMANÍ: ELICSÉN DE ROMANÍ (C. 1355-1404) . ......................... 49

«Elicseneta», senyora de Beniparrell. L’efímera venda del lloc en 1358 ........................... 49
La posada en conreu de les terres «ermes e malmenades» en 1387..................................... 51
La fundació del vincle d’Elicsén de Romaní........................................................................ 54

05
 VII. ELS PRIMERS ESCRIVÀ DE ROMANÍ: MANFRÉ ESCRIVÀ DE ROMANÍ
(1404/1419-1426) I EXIMÉN PÉREZ ESCRIVÀ DE ROMANÍ (1426-) ......................... 59
El conflicte per l’herència d’Elicsén de Romaní i
la presa de possessió de Beniparrell en 1419 ...................................................................... 59
El conflicte per l’herència d’Eximén Pérez d’Arenós i
la presa de possessió de Beniparrell en 1426....................................................................... 63

RECAPITULACIÓ: LA SENYORIA FEUDAL I BENIPARRELL DURANT

ELS PRIMERS SEGLES FEUDALS
(1238-1426).......................................................................................................................... 67

BIBLIOGRAFIA.................................................................................................................. 71
Fonts impreses i catàlegs documentals................................................................................. 71
Bibliografia citada ............................................................................................................... 72

COL·LECCIÓ DOCUMENTAL........................................................................................ 149

Normes de transcripció . .................................................................................................... 149
Documents . ....................................................................................................................... 153
Índex onomàstic ................................................................................................................ 261
Índex toponímic . ............................................................................................................... 265

06
 Beniparrell, 750 aniversari

SALUDA DE L’ALCALDE

Una de les coses que més identifica a les persones és el lloc on ha nascut o el lloc on viu la major
part de la seua vida. Per a nosaltres, veïns i veïnes de Beniparrell, nascuts ací o no, Beniparrell forma part
de la nostra trajectòria vital. Per tant, com més coneguem d’ell, de la seua història i del passat que tenim
en comú, millor podrem enfrontar-nos als reptes que ens té preparats el present i el futur.

El fet que enguany celebrem el 750 aniversari de la incorporació de Beniparrell a la Corona

d’Aragó en el marc d’un jove regne de València ens porta a fer una sèrie de reflexions: d’on venim?, per
què Beniparrell s’anomena així?, per què tenim estos i no altres cognoms?, per què tenim estes tradicions i
costums i no altres? En definitiva, com s’ha produït el procés històric que ens ha portat fins al present? Per
suposat, contestar estes qüestions no és una tasca gens fàcil. Per això, l’Ajuntament de Beniparrell, amb
la publicació d’este llibre i la celebració dels nostres 750 anys d’història ha volgut ajudar a donar llum als
nostres orígens. Així pensem que estem contribuint a augmentar la consciència col·lectiva del que hem
sigut i del que som, tot reforçant la nostra pròpia identitat.

És una gran satisfacció i honor per a mi ser l’Alcalde d’este municipi en un any tan significatiu i
no puc deixar passar l’oportunitat que em donen estes línies per a destacar el treball realitzat per l’autor
i historiador Vicent Baydal. També vull agrair profundament l’enorme treball i esforç realitzat per Maria
Josep Fortea, Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Beniparrell, en la coordinació i preparació de tots
els actes commemoratius que es portaran a terme en la celebració del 750 aniversari. I tampoc puc oblidar-
me de les associacions veïnals que hi participaran, com ara el grup de Teatre de l’Escola d’Adults i el
Centre Instructiu Musical.

Per últim, vull felicitar tot el poble i encoratjar-lo a un esforç constant: utilitzem la memòria del
passat com a ciment sòlid i estímul per a seguir dissenyant un futur comú i esperançador.

Vicente José Hernandis Costa

Alcalde de Beniparrell
07
08
 Beniparrell, 750 aniversari

A la memòria de tots els nostres avantpassats beniparrellins, des de temps

ençà. Perquè ells ahir, nosaltres avui i les generacions per vindre des del
futur, contribuïm per sempre, amb l’imaginari col·lectiu i la memòria his-
tòrica, a mantenir vives les nostres arrels i el nostre poble: Beniparrell.

09
10

PRÒLEG
El fet de poder presentar-los el llibre La
senyoria de Beniparrell: dels Romaní als Escrivà
de Romaní (1258-1426), a més d’un honor i un plaer
immens, representa per a mi la materialització d’un
somni que m’acompanya des de fa més de quinze
anys.
Sóc molt conscient de la importància per al
municipi de la publicació d’aquest llibre sobre les
nostres arrels i vull transmetre-la a tots els veïns de
Beniparrell des d’aquestes línies. La importància
cultural i històrica és molt rellevant, més si tenim
en compte que és el primer llibre publicat sobre la
història del poble. Per això té una doble significació:
la manifestació per escrit dels resultats d’una
investigació seriosa i acurada, i la iniciació d’una
sèrie de treballs historiogràfics locals que vull i tinc
la intenció que perduren en el temps. Aquest llibre,
per tant, ha de significar l’inici d’un moviment local
de recuperació cultural i històrica del nostre passat,
obrint així una porta per a la recerca i la publicació
de futurs treballs que, des de qualsevol àmbit, ens
ajuden a conèixer més i millor el nostre passat,
pràcticament desconegut fins ara però alhora tan
necessari per fonamentar el nostre futur.
Personalment, per la meua professió i
inquietud, fa molts anys que estic recopilant tota
mena de documentació històrica que faça referència
a Beniparrell. Així he pogut conformar un xicotet
arxiu que conté informació des del segle XIII al
XX. Informació rica i variada que està a l’espera
d’un tractament detallat i acurat, els resultats dels
quals aniran veient la llum en futures publicacions
monogràfiques. D’altra banda, les circumstàncies
s’han avingut per a què enguany coincidisquen una
sèrie de fets que no podia deixar passar per alt com
a historiadora i regidora de cultura: per un costat
el 2008 és l’any del 800 aniversari del naixement
del rei Jaume I; per l’altre costat enguany fa 750
anys que es va redactar una donació reial que fa
Beniparrell, 750 aniversari
referència a Beniparrell i que fins ara és el document
escrit més antic que es conserva com a testimoni
dels orígens del nostre poble.
A més d’aquestes dues fites històriques, en
el darrer Congrés d’Història de l’Horta Sud celebrat
a Torrent em vaig trobar amb l’agradable sorpresa
de veure una comunicació centrada en Beniparrell
durant els anys 1272 al 1313, període en el qual
pertanyíem al monestir de Portaceli. Per tant, vaig
pensar «ara o mai». Per què no celebrar el 750
aniversari de la història del nostre poble? Per què
no donar-ho a conèixer a tothom? Enguany se’ns
ha presentat el moment idoni. I amb il·lusió m’he
posat a treballar en aquest apassionant projecte.
L’autor del llibre, Vicent Baydal Sala,
nascut a València el 1979, és un jove historiador
que s’ha format a la Universitat de València i té una
àmplia experiència en la recerca i la investigació
històrica. És becari predoctoral al Departament
d’Estudis Medievals de la Institució Milà i
Fontanals del Consell Superior d’Investigacions
Científiques de Barcelona. Com a fruit del conjunt
de la seva investigació doctoral ha publicat diverses
comunicacions centrades en l’anàlisi de la identitat
col·lectiva valenciana en el llarg termini. Així
mateix, ha redactat la tesina Guerra, fiscalitat
i assemblees estamentals a la Corona d’Aragó
(c. 1250-c. 1300), de la qual ha extret diversos
articles i ponències sobre l’evolució del pactisme
i la fiscalitat reial durant el segle XIII. A punt de
llegir la seva tesi doctoral ha sabut trobar temps
per a realitzar una feina impecable. Ell, des de
Barcelona, ha fet una exhaustiva recerca a l’Arxiu
de la Corona d’Aragó de molta de la documentació
relativa a Beniparrell. Ha seleccionat textos, els ha
transcrit i els ha traduït. El resultat és La senyoria de
Beniparrell: dels Romaní als Escrivà de Romaní
(1258-1426), un llibre que recull pràcticament tot
11
 el que sabem a hores d’ara de Beniparrell en els
segles medievals. Vicent Baydal ha sabut plasmar a
partir de la seva formació general com a historiador
i medievalista la corrent historiogràfica enquadrada
en la història local a partir del document particular
i el lloc concret. Això ens permet un seguiment
molt puntual dels processos històrics esdevinguts
però alhora amb una dificultat afegida: la poca
documentació conservada. Ell ha superat aquesta
mancança documental i ha enquadrat la història
medieval del poble dins la història general del
País Valencià, el Regne de València en aquells
moments.
Com els lectors podran comprovar al llarg
de les pàgines que conformen l’obra, la història de
Beniparrell està lligada des dels primers moments
fins a l’actualitat a la d’uns cognoms que tots en més
d’una ocasió segur que hem escoltat: els Romaní
o els Escrivà de Romaní. Aquestes nissagues de
senyors feudals, relacionats amb la reialesa i que
han ostentat importants càrrecs públics i títols
nobiliaris, sempre han mantingut entre les seves
múltiples propietats les terres que conformen
actualment Beniparrell. Encara que està per fer un
seguiment complet dels lligams d’aquesta família
amb el nostre poble, Vicent Baydal ens mostra
l’origen d’aquesta relació i ens dóna a conèixer la
trajectòria del poble al llarg dels seus primers dos-
cents anys de vida com a senyoria cristiana.
De l’època anterior al 1258, no sabem
pràcticament res. Els indicis ens parlen de
Beniparrell com a una petita alqueria musulmana,
on hi viuen uns pocs sarraïns que pertanyen a un
mateix clan i que treballen les terres segons els
conreus i les tècniques agrícoles pròpies de la seva
cultura. La traducció del nom del poble pel de Bani
Barriyāl sembla ser la més encertada pel moment,
tot i que per desgràcia se sap poca cosa més. No
12
sabem de l’existència de cap element arquitectònic
de l’època, que ens podria donar més llum en el
coneixement del nostre passat, com sí que hi ha a
pobles veïns, per exemple la torre àrab d’Albal o la
d’Espioca a Picassent.
Com en cap moment ha estat la nostra intenció
fer una crònica global de la història del poble de
Beniparrell des dels orígens fins a l’actualitat, hem
decidit començar pels orígens cristians i centrar-
nos únicament en els segles que conformen el
període medieval, és a dir, els segles XIII, XIV i XV,
deixant conscientment un munt de documentació
que ja tenim localitzada de l’època moderna i
contemporània per a futures publicacions.
Així, el llibre La senyoria de Beniparrell:
dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-
1426) està organitzat en sis capítols què per ordre
cronològic van fent un seguiment dels diferents
senyors que han estat propietaris del poble i dels
fets històrics més significatius que han esdevingut.
Per tant, des d’Arnau de Romaní, qui rebé la
senyoria de mans del mateix Jaume I el 1258, fins a
Manfré Escrivà de Romaní, Beniparrell va passar,
en no arriba a dos-cents anys, per mans de senyors,
de nobles, de ciutadans, de monjos cartoixans, de
mercaders i de dones tant importants per al futur del
poble com Elicsén de Romaní. Tots aquestos canvis
responen evidentment a uns interessos personals
i en el fons sempre econòmics que no han deixat
però d’influenciar en la conformació del poble i dels
seus habitants. Vicent Baydal ens mostra els detalls
de la vida quotidiana dels nostres avantpassats:
com vivien, de què vivien, què els angoixava i
com responien a les exigències dels seus diversos
senyors. Curiosament, la lluita primerenca entre
els Romaní d’una part i els Escrivà d’altra acabaria
amb la unió de les dues famílies al segle XV i amb
la formació dels Escrivà de Romaní com a família
senyorial vinculada definitivament i fins avui,

gràcies a Elicsén, al poble de Beniparrell.
De l’annex documental inclòs al llibre, tot i
destacar la importància de cadascun dels documents,
vull fer una especial menció al primer d’ells.
La donació reial de Jaume I a Arnau de Romaní
registrada el 13 d’agost de 1258 té una especial
rellevància per a la nostra identitat local perquè
significa, en no tindre cap carta pobla coneguda
fins al moment, el document més antic conservat
que fa menció de manera directa a Beniparrell.
Malgrat la seua menudesa del seu terme i de les
rendes que generaven aquestes terres, palesada al
mateix document, el podem entendre com la nostra
partida de naixement dins de la societat valenciana
conformada a partir de la conquesta cristiana del
segle XIII.
D’altra banda, els textos ens donen
indirectament una informació valuosíssima de
la conformació del paisatge que des de la nostra
perspectiva actual, corresponent a una visió
industrialitzada, se’ns fa difícil d’imaginar:
Beniparrell amb boscos de carrasques i alzines,
camps de vinyes, cereals i oliveres, sènies, marjal,
horta i ramats pasturant a tot arreu. També ens
parlen de les formes de relacions personals i dels
conflictes que ja des dels primers moments hagueren
d’afrontar i superar els habitants de Beniparrell,
com ara amb els veïns d’Albal en 1263 per l’ús de
l’aigua de reg. O de com els monjos de la cartoixa
de Portaceli justificaren la venda de Beniparrell en
1311 fent al·lusió als problemes que tenien amb
els habitants del lloc que no volien sotmetre’s a la
jurisdicció del prior del monestir, Pedro de Bielsa,
i que es van negar a jurar-li fidelitat de vassallatge
–potser cansats dels elevats tributs que els exigien–
encara que finalment van ser obligats a fer-ho.
Una altra de les informacions indirectes que
podem extreure del documents fa referència a la
Beniparrell, 750 aniversari
onomàstica. Encara que d’una forma molt minsa els
textos ens donen noms dels primers pobladors de
Beniparrell: Jaume Milà, Pere Noguera, Maimó de
Josa, Guillem de Josa o Jaume Galter, per exemple.
Igualment, en la reducció de rendes aplicada en
1387 per Elicsén de Romaní apareixen els següents
noms: el batlle Bartomeu Cervés, el justícia Pere
Cremades, els jurats d’aquell any Martí Canals i
Pere Ivorra, els hòmens Guillem Teulada, Guillem
Mas, Bernat Muntaner, Antoni Tortosa, Bartomeu
Canals, Jaume Tortosa i Bartomeu Martí, i les
dones Marieta, vídua de Bartomeu de la Mata,
Pelegrina, vídua de Guillem Aguiló, i Francesca,
vídua de Llorenç Mas i mare de Benvinguda, Isabel
i Jaume, el qual també hi apareixia tutelat per
l’esmentat Guillem Mas. Un primerenc grapat de
noms que ens remeten als nostres avantpassats més
llunyans, i, fins i tot, alguns cognoms que encara
avui mantenim.
Açò és únicament una breu síntesis de tot allò que
ens aporta el llibre, que segur que llegiran amb
interès i passió. Amb molta satisfacció, per tant,
haig de dir-los que l’autor ha aconseguit rescatar,
aclarir i sintetitzar, de manera minuciosa, els punts
fonamentals de la història medieval de Beniparrell,
tot demostrant que la bona metodologia històrica
i la presentació dels resultats no tenen res a veure
amb la grandària de l’objecte estudiat, en aquest cas
un poblet petit com és Beniparrell.
A més a més, també podem aprofitar
l’avinentesa de la celebració del 750 aniversari per
fer unes poques però crec que importants reflexions
que no vull deixar de mencionar:
- En primer lloc, que en matèria de cultura
no estem sinó començant. Ens queda un llarg camí
per recórrer i hem de fer esforços més grans, a tots
els nivells, per anar superant la infertilitat d’anys
enrere. Potser, fins enguany, érem dels pocs pobles
13
 de la comarca que no tenia absolutament res publicat interessos comuns.
sobre la seva història i això mai és bo per a la salut No puc tampoc acabar sense mostrar els
d’un poble. més sincers agraïments als responsables de l’Arxiu
- En segon lloc, la breu ullada als arxius de la Corona d’Aragó, que molt amablement ens
històrics que hem realitzat per a fer aquest llibre han guiat pels fons documentals dels marquesos de
ens ha demostrat que hi ha molts documents que Sástago i han facilitat la recerca a Vicent Baydal.
ens parlen del nostre poble al llarg de les diferents Igualment i per finalitzar també al Ministeri de
èpoques històriques. Només estan esperant que anem Cultura per autoritzar l’ús i reproducció de tots els
a per ells i els rescatem de la pols i de l’oblit. Per documents històrics que hem emprat.
tant, és molt necessari començar a fer un buidatge
documental sistemàtic per tal d’anar conformant
un centre de consulta arxivística al nostre propi Maria Josep Fortea Casañ
municipi. Això mateix ens ha d’animar a seguir el Llicenciada en Geografia i Història
camí de la investigació i la recerca. Doctoranda en Història Medieval
- Supose que el desconeixement també ens Regidora de Cultura i
ha fet caure en la desconsideració envers alguns Educació de l’Ajuntament de Beniparrell
personatges, costums i tradicions, que han significat
molt per a la conformació de la identitat del poble i
que el pas del temps ha relegat en un complet i injust
oblit dins la nostra memòria col·lectiva. Potser ja és Setembre de 2008
hora d’anar recuperant-los.
Per fi, deixant ja pas a què tots llegim el
llibre amb passió i orgull sols recordar que el volum
que tenen entre les mans augmenta el nostre minvat
patrimoni i la nostra cultura. Espere que la seva
lectura ens servirà a tots per a reflexionar sobre
el futur que volem per a nosaltres i per als nostres
fills. Que ens animem tots plegats a treballar pel bé
comú del poble, que som tots. Que tots aprenguem
dels nostres avantpassats la següent lliçó: avui
Beniparrell és un poble amb identitat pròpia perquè
en els moments més difícils del passat els seus
habitants van saber defensar tots junts els seus

14
 Beniparrell, 750 aniversari

TAULA DE SIGLES I ABREVIATURES

Sigles

ACA Arxiu de la Corona d’Aragó

ACV Arxiu de la Catedral de València
AMV Arxiu Municipal de València
ARV Arxiu del Regne de València
C Cancelleria
DCVB Diccionari Català-Valencià-Balear
MR Mestre Racional
RP Reial Patrimoni

Abreviatures

cap. capítol/s
cf. confronteu
dir. director
doc. document/s
ed./eds. edició / editor/s
f. full/s
núm. número/s
ob. cit. obra citada
p. pàgina/es
r. recte
reg. registre/s
v. vers
vol. volum

15
16

PREÀMBUL
El fet que haja arribat a escriure el present llibre sobre
Beniparrell és una veritable casualitat. Casualitat va ser que
en el transcurs de la investigació realitzada per a la meua tesi
doctoral trobara un parell de documents que podien donar una
xifra aproximada del volum demogràfic de la seua població
en una data tan primerenca com la de començaments del segle
XIV. Casual va ser també que immediatament després, a finals
de 2007, se celebrara el IV Congrés d’Història de l’Horta
Sud, al qual vaig poder presentar una comunicació amb onze
documents relatius al domini senyorial de Portaceli sobre el
lloc.1 I, en darrer terme, hi va assistir casualment Maria Josep
Fortea, que pogué informar-me com a regidora de cultura de
la intenció de celebrar el 750 aniversari de la donació reial
de Beniparrell a Arnau de Romaní, amb un seguit d’actes
festius i culturals durant el mes de setembre de 2008 entre els
quals s’hi podia incloure la meua investigació.
El que ja no és una casualitat ha estat el treball que
ha vingut posteriorment, durant la primera mitat del present
any, per tal d’ampliar aquell breu estudi. Tot seguint les
indicacions de la mateixa Maria Josep Fortea, i amb l’amable
guia dels arxivers Ramon Pujades i Beatriz Canellas, he
procedit a consultar el Fons Sástago custodiat a Barcelona a
l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on s’inclou la documentació
històrica conservada per la família Escrivà de Romaní,
titular de la baronia de Beniparrell ininterrompudament des
del segle XV.2 Hi ha abundant documentació dels segles XVI
al XIX relativa a Beniparrell, un veritable tresor que ha de
possibilitar la reconstrucció d’una part de la seua història i
que pot convertir el poble en un referent per a exemplificar
determinats processos socials de la història valenciana.
1
V. Baydal, «Beniparrell sota el senyoriu de Portaceli: recull documental (1272-1313)», IV
Congrés d’Història de l’Horta Sud, Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, Torrent,
15-17 de novembre de 2007, en premsa. He d’agrair la invitació i els ànims a participar-hi
de l’investigador i amic Ferran Esquilache.
2
En l’actualitat Alfonso Escrivà de Romaní y Mora –nebot de Fabiola de Mora y
Aragón, reina consort de Bèlgica entre 1960 i 1993– conserva el títol honorífic de baró de
Beniparrell, i és igualment comte de Sástago i marqués de Monistrol. Sobre la formació
Beniparrell, 750 aniversari
Em referisc, per exemple, als valuosos padrons de
terra del terme de Beniparrell confeccionats en 1737, 1746,
1749, 1752, 1760 i 1765 per a repartir la contribució fiscal
de l’Equivalent, el principal impost directe pagat al regne
de València després de la Guerra de Successió. Una ullada
ràpida d’estos, juntament amb d’altres memorials coetanis
conservats al Fons Sástago, palesen l’exponencial creixement
demogràfic de Beniparrell durant aquell segle en consonància
amb el de la resta del regne. D’esta forma, un estudi conjunt o
en profunditat d’algun d’aquells padrons podrà aportar llum
sobre esta evolució i sobre la distribució concreta del l’impost,
així com també sobre els nous pobladors que s’agruparen a
la població al llarg del segle XVIII i que en bona mesura són
avantpassats directes dels actuals beniparrellins.
En este sentit, tot pareix indicar que almenys al llarg
de més de dos-cents anys, si més no durant els segles XVI i
XVII, Beniparrell existí com a baronia i com a terme, però no
com a agrupació residencial amb cases i veïns propis, ja que
únicament comptava amb la presència del palau senyorial.
Primerament, un capbreu de terres realitzat en 1518 només
registra posseïdors de terres procedents d’altres poblacions
properes, com ara Albal, Catarroja i Silla. En segon lloc,
sabem que a començaments del segle XVII el cronista
valencià Gaspar Escolano afirmava de Beniparrell que está
despoblado, pero... aún le queda en pie la casa del señor.
I, finalment, un dels memorials citats confirma que en 1708
únicament hi havia la casa senyorial i una altra, tot situant a
mitjan dècada de 1720 l’establiment de nous habitants dins
del terme.3
del Fons Sástago com a arxiu comú de tots estos títols i d’altres branques familiars com
els Fernández de Córdoba, vegeu: B. Canellas, «El archivo de los Condes de Sástago
(Archivo de la Corona de Aragón)», Hidalguía, 214-215 (1989), p. 423-438.
3
ACA, Diversos, Sástago, 242, Lligall AK; G. Escolano, Década primera de la historia de
Valencia, València, 1610 (ed. facsímil: 1972), llibre VII, cap. III, p. 316; ACA, Diversos,
Sástago, 235, Lligall AD, núm XIV.
17
 Podem imaginar que les raons del probable
despoblament secular tenien a veure amb la insalubritat de
la zona marjalenca propera a l’Albufera, però cap document
en fa menció explícita. En tot cas, la confirmació d’eixes
hipòtesis de partida i l’aprofundiment en el coneixement
de l’evolució històrica de Beniparrell com a poble entre
els segles XV i XIX dependran en gran part de l’estudi
de la documentació dels Escrivà de Romaní recollida
al mencionat Fons Sástago. La seua consulta ha permés
identificar una gran quantitat d’informacions que hauran de
ser analitzades amb deteniment: abundants dades sobre els
titulars de la senyoria, diversos capbreus i padrons de terra,
processos d’amollonament del terme, arrendaments de les
rendes senyorials, nombrosos conflictes amb la localitat
d’Albal i també algun amb la ciutat de València, notícies
sobre l’establiment de l’ermita de Santa Bàrbara i molts més
documents relatius a Beniparrell i als Escrivà de Romaní, o a
d’altres poblacions valencianes i personatges històrics.4
Conseqüentment, si es vol possibilitar la realització
de nous estudis a partir de la documentació esmentada, la
propera tasca a realitzar hauria de ser el seu inventariat detallat
o, si més no, la publicació del «Índice o Espéculo de Escrivá
de Romaní», redactat en 1798 i conservat al mateix Arxiu
de la Corona d’Aragó. Això posaria sobre la taula tota la
documentació que per unes raons o altres ha acabat en aquell
arxiu familiar, i permetria que els investigadors calibraren
l’interés de fer de Beniparrell el seu objecte de recerca
historiogràfica. De fet, ací només han estat emprats tres
documents –encara que molt rics en informacions– d’aquell
extens fons, ja que el present llibre ha estat concebut com
una primera etapa en l’aportació de dades sobre l’evolució
històrica de la població.
Amb tot, almenys dos d’eixos tres documents són
realment importants per a la història del poble, ja que un
d’ells és l’estipulació de la renda pagada per la major part de
la terra del terme, pactada pels beniparrellins amb la senyora
Elicsén de Romaní en 1387, i un altre és l’acta de la presa de
possessió de la senyoria en 1419 per part del seu cosí germà
4
Cal destacar per la seua importància la documentació relativa a la baronia d’Argeleta, lloc
poblat per musulmans fins a la seua expulsió en 1609; a més de nombroses informacions
sobre la distribució de la terra, hi ha el llibre de la Cort del Justícia de 1600-1606. D’altra
banda, alguns volums destacats del fons són: el llibre de comptes de la curadoria de 1569
de Vicent Diça, fill d’un mercader xativí; el llibre de censals cobrats i pagats per Pere
18
Manfré, el primer membre de la nissaga Escrivà de Romaní.
Per això, una vegada destriats els documents relatius a
Beniparrell, la decisió presa fou la de centrar la investigació
exclusivament en l’Edat Mitjana, entre els segles XIII i XV,
en consonància amb el temps de recerca disponible i amb
la celebració d’enguany, commemorativa del 750 aniversari
de la donació reial de la població i, per tant, coincident amb
aquella època històrica.
Així, s’hi han inclòs les aportacions realitzades en el
marc del IV Congrés d’Història de l’Horta Sud, bo i afegint
moltes d’altres que són fruit de la recerca realitzada durant
estos mesos fins a conformar un col·lecció de vora una
trentena de documents relatius a la història de Beniparrell.
S’hi presenta, a més a més, una traducció al castellà, tot i que
els índexs onomàstic i toponímic només es poden consultar
en la seua versió valenciana, amb l’esperança, d’altra banda,
que l’ús d’una llengua propera a l’oralitat impulse a emprar
el valencià amb decisió en futures publicacions locals, ja
que ha estat la llengua històrica dels beniparrellins des de fa
almenys set-cents cinquanta anys.
El resultat final de tot plegat el teniu entre les mans:
una aproximació a la història del Beniparrell que va nàixer
després de la conquesta cristiana encapçalada per Jaume I
ara fa quasi huit segles. Com s’hi explica a la immediata
introducció és encara una aportació fragmentària, molt
marcada per l’escassetat documental, però que representa,
si més no, una primera llum al seu coneixement històric. Per
tant, només puc que felicitar tot el poble per la iniciativa i
desitjar que puga tindre continuïtat en propers anys. Conéixer
la història de Beniparrell és també una manera d’estimar-
se’l.
Vicent Baydal Sala
Doctorand en Història Medieval
Institució Milà i Fontanals
Centre Superior d’Investigacions Científiques
Escrivà Sabata entre 1609 i 1620; el llibre de dades i rebudes de 1612 del Mestre Racional
del regne de València; el llibre de dades i rebudes de 1659 del batle general del regne de
València, càrrec que ocupava Lluís Escrivà; així com també un índex de notaris del regne
de València realitzat en 1831.

INTRODUCCIÓ
Fins ara, l’estudi més exhaustiu realitzat sobre
Beniparrell corresponia al text escrit per Josep Sanchis
Sivera en 1922 al seu Nomenclator geográfico-eclesiástico
de la diócesis de Valencia. Ocupava un escàs full. De fet,
com advertien Agustí Colomines i Vicent S. Olmos en
1990 en efectuar un repàs bibliogràfic de les investigacions
realitzades sobre l’Horta Sud, l’estudi de la comarca resulta
força descompensat, ja que mentre alguns pobles, com
Alaquàs, Catarroja, Manises, Picassent, Silla o Torrent, han
generat nombrosos treballs, d’altres, com ara Benetússer,
Beniparrell, Massanassa, Paiporta, Picanya o Xirivella,
a penes n’han originat uns pocs. Un bon exponent d’esta
mancança notable de coneixements sobre Beniparrell són
les corresponents i insuficients entrades de la Geografia de
les comarques valencianes i de la Gran Enciclopedia de la
Comunidad Valenciana.5
En conseqüència, el present llibre, tot i les seues
mancances, tracta d’omplir una mica este buit per a constituir
un primer pas en el coneixement de l’evolució històrica
del Beniparrell format després la conquesta feudal de les
terres andalusines en el segle XIII. De qualsevol manera,
no és una monografia a l’ús sobre la història d’una localitat,
sinó que, aprofitant l’avinentesa de la commemoració de la
donació reial a Arnau de Romaní, s’hi aporta el comentari i
la transcripció d’una sèrie de vint-i-nou documents relatius a
Beniparrell o la seua senyoria, compresos entre 1258 i 1427.
Per tant, el que s’hi puga explicar està clarament marcat per
la documentació disponible; no ha estat la nostra aspiració
fer una història medieval del lloc ni tampoc una investigació
5
J. Sanchis Sivera, Nomenclator geográfico-eclesiástico de la diócesis de Valencia,
València, 1922, p. 135-136; A. Colomines i V. S. Olmos, L’espai local. Bibliografia de
l’Horta Sud. Indagacions i propostes, Catarroja, 1990, p. 48 i 83. De Beniparrell aquells
autors únicament registraven una publicació referent a la Guerra del Francés: J. E.
Hernández Sanchis, «Manifiesto extraordinario de guerra de la baronía de Beniparrell,
año 1811», Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, 1 (1982), p. 283-293.
D’altra banda, dins de l’interés de Maria Josep Fortea per la investigació del passat històric
de Beniparrell cal destacar un article que és a la base de l’elaboració del present llibre: Mª.
J. Fortea, «Beniparrell: passat i present», Papers de l’Horta, 19 (2003), p. 10-15.
6
Vegeu els de l’Arxiu del Regne a la «Col·lecció documental», doc. 4 (6.XI.1272) i 27 (16.
XII.1398), i també els de l’Arxiu de la Catedral: doc. 7 (20.IV.1305), 16 (14.V.1311) i 20
(10.X.1316). Estos darrers han estat localitzats a través de l’índex de pergamins de l’arxiu
catedralici: E. Olmos, Inventario de los pergaminos del Archivo de la Catedral de Valencia,
València, 1961, doc. 1013b, 1188 i 1336.
7
R. I. Burns, Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia: The registered charters
of its conqueror, Jaume I, 1256-1276, Princeton, 1985-[2007], doc. 198, 489 i 829; vegeu
Beniparrell, 750 aniversari
de cas, sinó simplement oferir determinats coneixements
relacionats amb la població a partir de les informacions
trobades. El buit historiogràfic era tan gran, el temps tan
escàs i les fonts consultades tan migrades, que no hem pogut
procedir d’una altra manera. Alhora, tanmateix, hem tractat
de donar al relat cert caire divulgatiu per tal d’implicar tots
els beniparrellins i encoratjar futures iniciatives similars.
Pel que fa a la col·lecció documental preparada,
tots els seus documents –a excepció de tres de l’Arxiu de la
Catedral de València i dos de l’Arxiu del Regne de València–6
procedixen de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, àmbit prioritari
d’esta investigació. Per un cantó, han estat localitzats a la
Cancelleria reial a través del Diplomatarium de Jaume I
realitzat per Robert I. Burns, del catàleg de l’època d’Alfons
el Franc confeccionat per Rafael Gallofré i de les regestes
de la col·lecció documental sobre el monestir de Portaceli
iniciada per Regina Sáinz de la Maza.7 Per l’altre cantó,
la consulta als índexs de la mateixa Cancelleria elaborats
per Josep Llaris, així com també la investigació personal
realitzada en altres sèries i en el Fons Sástago de l’esmentat
arxiu han proporcionat la resta de documentació.8
Construir una evolució històrica coherent de la
localitat durant l’Edat Mitjana a partir de les informacions
trobades és realment difícil, però, abans que tractar de
reconstruir-la hipotèticament a partir dels coneixements que
es tenen sobre altres viles properes de la mateixa comarca,
hem preferit esperar a un possible estudi conjunt de la història
de Beniparrell, que incloga també les centúries modernes fins
el segle XIX a partir de les nombroses dades contingudes al
la «Col·lecció documental», doc. 1 (13.VIII.1258), 2 (25.VIII.1263) i 3 (1.V.1268). R.
Gallofré, Documentos del reinado de Alfonso III de Aragón relativos al antiguo reino de
Valencia y contenidos en los registros de la Corona de Aragón, València, 1968, doc. 347;
vegeu la «Col·lecció documental», doc. 5 (18.IX.1286). R. Sáinz de la Maza, «Fuentes
documentales sobre la Cartuja de Portaceli (1293-1407)», Estudis Castellonencs, 6 (1994-
1995), p. 1255-1276, doc. 8, 10, 12 i 14-16; vegeu la «Col·lecció documental», doc. 8
(20.IV.1306), 10 (13.VI.1307), 13 (30.IX.1308), 14-15 (5.II.1311) i 17 (30.VIII.1311).
8
Pel que fa als llibres d’albarans del Mestre Racional hem examinat els tretze primers
consultables, des de 1293 fins a 1339, bo i trobant un únic document relatiu a Beniparrell,
inclòs ací a la «Col·lecció documental», doc. 11 (15.XII.1307). Respecte a la documentació
relativa als Escrivà de Romaní del Fons Sástago, examinada a través de les indicacions
de l’arxivera Beatriz Canellas, hi hem localitzat els doc. 27 (13.II.1387), 28 (20.I.1420)
i 29 (8.II.1427). La resta de documents han estat trobats a través dels índexs de Llaris
–examinats per al període ací tractat– o en el transcurs de la investigació de la nostra tesi
doctoral.
19
 Fons Sástago i a d’altres fonts, com ara l’Arxiu del Regne
de València, l’Arxiu de Protocols del Patriarca de València
i l’Arxiu Municipal de València, o a partir de l’estudi del
paisatge històric del propi lloc. Pensem que només llavors la
investigació serà de molt més calat i pagarà la pena l’esforç
de procedir a realitzar una reconstrucció històrica de major
detall.9
És per això que ara ens centrarem únicament en el
comentari dels documents localitzats, que tracten sobretot
dels successius canvis de senyors feudals al llarg del període
analitzat, raó per la qual també hem realitzat abundants
aportacions inèdites sobre les trajectòries històriques
d’aquells personatges. D’ací el títol del llibre, La senyoria de
Beniparrell: Dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-1426),
ja que una de les principals aportacions de la investigació és el
coneixement de l’evolució de la titularitat de la senyoria des
de la conquesta fins a començaments del segle XV, moment
en què quedà vinculada definitivament a la família Escrivà
de Romaní. De fet, la pertinença constantment movedissa de
Beniparrell a diverses i menudes senyories fins a aquella data
és un dels problemes primordials que dificulten la localització
de dades sobre la població durant l’Edat Mitjana. També per
este motiu –per l’escassetat històrica de documents tractats–
hem considerat convenient la seua transcripció completa.
D’una banda, això ens permetrà aportar altres informacions
puntuals sobre Beniparrell que seran comentades en el seu
context concret, mentre que, d’altra banda, podrem oferir
una sèrie de documents, amb els seus índexs onomàstics i
toponímics corresponents, que tal vegada puguen ser d’utilitat
a investigadors interessats en altres qüestions, personatges o
llocs que també hi apareixen.
Així les coses, l’organització del text escollida ha estat
la dels mateixos canvis de titular del senyoriu de Beniparrell,
9
Només a tall d’exemple podem dir que a l’Arxiu Municipal de València hi ha diversos llibres
de protocols de Francesc Escolà, notari habitual d’Eximén Pérez d’Arenós, usufructuari
de la senyoria de Beniparrell entre 1404 i 1419, o que també a l’Arxiu de Protocols del
20
bo i aprofitant el marc cronològic marcat per cada senyor
per tal d’explicar la diversitat documental localitzada. En
este sentit, el període corresponent al domini del monestir
de Portaceli (1272-1311) és el més ric en informació,
probablement pel fet que va ser l’única senyoria eclesiàstica
de Beniparrell i això es traduí en un volum de documentació
més important als arxius reials. Representa més de la mitat
dels documents transcrits, mentre que la resta corresponen
al senyor anterior, Arnau de Romaní (1258-1272), i als
posteriors: Pere de Ripoll (1311-1316), Andreu Guillem
Escrivà (1316-c.1339), Arnau Ça-Morera (c.1339-c.1348),
Eirovís Ça-Morera (c. 1349-c. 1355), Elicsén de Romaní
(c. 1355-1404), Manfré Escrivà de Romaní (1404-1426) i
Eximén Pérez Escrivà de Romaní (a partir de 1426).
Com veurem al llarg del llibre, des de la donació de
Beniparrell realitzada per Jaume I en 1258 a Arnau de Romaní
fins a la presa de possessió del primer Escrivà de Romaní en
1419 hi hagué un recorregut històric de lluites i enfrontaments
entre els Romaní i els Escrivà, que precisament finalitzà
amb l’entroncament dels dos llinatges a través de l’herència
d’Elicsén de Romaní. A les seues senyories corresponen els
documents històrics més notables de la present col·lecció: la
mateixa donació de 1258 i la seua confirmació en 1268, la
baixada de la renda senyorial de 1387, i la presa de possessió
del senyoriu en 1419. En qualsevol cas, com farem amb la
resta, comentarem estos documents en el lloc cronològic
corresponent, el que, en conjunt, ens servirà a més a més
per a constatar el bastiment i l’evolució del poble cristià al
llarg d’aquell període, de forma que, finalment, realitzarem
una breu recapitulació de les informacions ací exposades,
relatives tant als senyors feudals com als pobladors de
Beniparrell.
Patriarca de València hi ha els del notari Francesc Furió, que contenen documents relatius
a Beniparrell durant la primera mitat del segle XVIII.

I. LA CONQUESTA CRISTIANA I LA DONACIÓ REIAL DE
BENIPARRELL AL PRIMER ROMANÍ: JAUME I (1238-1258) I ARNAU
DE ROMANÍ (1258-1272)
Les primeres dècades del Beniparrell conquerit
El seu mateix nom indica a les clares el que era
Beniparrell abans de la conquesta cristiana del segle XIII:
una alqueria andalusina, és a dir, un poblat format per un
conjunt de cases habitades per un clan familiar que explotava
col·lectivament les terres properes.10 Com en el cas de molts
altres topònims araboberbers presents en terres islàmiques,
l’ocupació de l’espai per un mateix clan va donar com a
resultat la utilització del nom familiar per a designar el lloc,
bo i anteposant el prefix Beni- o Bani-, que significa «fill de»
o «fills de».11 D’esta forma, segons la proposta de Carme
Barceló, el topònim «Beniparrell» podria provindre de l’àrab
Bani Barrāl o Bani Barriyāl, per la qual cosa el clan àrab o
berber que s’hi va assentar en època andalusina tindria el
nom de Barrāl o Barriyāl, encara que l’arabista no en dóna
cap possible significat.12
D’altra banda, tot i que no hem trobat correspondència
d’estos noms amb altres topònims que puguen assenyalar una
data aproximada d’establiment del clan a terres valencianes,
recents estudis sobre el bastiment de l’espai hidràulic de
l’horta de Balansiya –el nom de la València musulmana–
indiquen que alguns dels clans presents quan els cristians la
conqueriren, com els Banū Ağğer, havien arribat ja abans
del segle X.13 En qualsevol cas, l’alqueria andalusina de
Beniparrell sucumbiria en 1238, amb la resta de territoris
circumdants a la ciutat, davant la conquesta encapçalada per
Jaume I. En concret, és possible que caiguera al llarg de l’estiu
d’aquell any, juntament amb Silla, que fou atacada durant
una setmana mentre es feia efectiu el setge de Balansiya i
finalment fou presa per dos cavallers aragonesos enviats pel
rei:
10
Contràriament, a partir del segle XIV la paraula «alqueria» començà a denominar una
sola casa unifamiliar amb àmplies terres de conreu al voltant, tal i com l’emprem en
l’actualitat.
11
Vegeu: P. Guichard, Al-Andalus: Estructura antropológica de una sociedad islámica en
occidente, Barcelona, 1976; Ídem, «La société rurale valencienne à l’époque musulmane»,
Estudis d’Historia Agrària, 3 (1979), p. 41-52.
12
Mª. C. Barceló, Toponímia aràbica del País Valencià. Alqueries i castells, Alzira, 1983,
p. 122.
13
La data d’establiment d’un grup tribal a un determinat lloc es pot resseguir a través de
la seua segmentació i migració des del lloc original d’assentament. Per exemple, André
Bazzana i Pierre Guichard van apuntar el cas de la dispersió per terres islàmiques dels
Beniparrell, 750 aniversari
E, estant aquí, enviam a Cilla, ab un fenèvol nostre, dos rics
hòmens nostres: Don Pero Ferràndez d’Açagra e Don Eixemèn
d’Urrea, e combateren-la bé per set dies. E a cap dels vuit dies
reteren-se, e així haguem Cilla.14
El repartiment dels districtes i alqueries propers a
Beniparrell entre cavallers aragonesos i ordes religiosos
militars fou immediat a l’ocupació de València. Entre
1238 i 1239 Albal i Catarroja foren donats als germans
Gil d’Atrossillo i Peregrín d’Atrossillo respectivament,
Massanassa a l’orde de Calatrava, Alcàsser a Artal de
Foces i Espioca al seu germà, Palacín de Foces, Picassent a
Rodrigo Zapata i Silla a l’orde de Sant Joan de l’Hospital.15
Tanmateix, al Llibre del Repartiment no hi ha cap esment
relatiu a Beniparrell. En este sentit, sembla que va ser una de
les poques alqueries del hinterland de la ciutat de València
al sud del riu Túria que no va ser concedida com a senyoria
en el procés de distribució de terres posterior a la conquesta
(vegeu «Figura 1», p. 22).
Així, si bé en l’acta de venda d’Albal, realitzada per
Gil d’Atrossillo al bisbat de València en 1244, Beniparrell
apareix esmentada per a marcar les fites territorials –el que
fa pensar que era una alqueria amb tèrmens propis–,16 no
s’ha trobat per ara cap altre document que en faça referència
fins a la seua donació a Arnau de Romaní durant l’estiu
de 1258. En conseqüència, el més probable és que al llarg
dels primers vint anys de colonització feudal el lloc es
mantinguera en mans de la monarquia com una possessió
de reialenc envoltada d’altres senyories feudals, tal vegada a
causa de la seua reduïda grandària i del seu escàs rendiment
econòmic, insuficient per a heretar cap cavaller en els
Hawwāra o Ferran Esquilache –tot seguint els estudis de Miquel Barceló– el dels Banū
Ağğer, els quals, respectivament, van donar nom a les séquies de Favara i Benàger. Vegeu:
A. Bazzana i P. Guichard «Irrigation et société dans l’Espagne orientale au Moyen Âge»,
L’homme et l’eau en Méditerranée et au Proche-Orient, Lyon, 1981, p. 115-140; M.
Barceló, Los Banu Rucayn en al-Andalus. Una memoria singular y persistente, Granada,
2004; F. Esquilache, Història de l’horta d’Aldaia, Aldaia, 2007.
14
F. Soldevila (ed.), Les quatre grans Cròniques, Barcelona, 2007, cap. 263.
15
M. V. Febrer, «Incidència econòmica dels repoblaments cristians i de la continuïtat
mudèixar a la conca de l’Albufera (segle XIII)», Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals
de l’Horta Sud, 4 (1985), p. 17-36.
16
P. L. Llorens, La villa de Catarroja, València, 1967, p. 359-360.
21
 Figura 1. Donacions reials de districtes castrals i alqueries
(ombrejades sobre els actuals termes municipals)
a l’entorn de la ciutat de València.17
moments immediats a la conquesta de València.
De fet, com posa en relleu la mateixa donació reial
realitzada el 13 d’agost de 1258, el que és ben segur és
que aleshores el lloc de Beniparrell representava un menut
terme, tal volta despoblat, que no generava a penes rendes,
ja que Jaume I es reservà el dret a recuperar-lo si els seus
rendiments superaven els 100 sous anuals, una minsa
quantitat, equiparable a la que el monarca havia previst rebre
anualment de cada tres o quatre explotacions familiars de les
principals hortes valencianes, segons la majoria de donacions
realitzades entre 1248 i 1249.18
D’altra banda, el document de 1258 es limitava
a registrar la concessió del domini, els drets, les rendes i
eixides de Beniparrell, alcheria Valencie, i els seus tèrmens
a Arnau de Romaní, sense especificar res sobre els seus
pobladors. Tanmateix, quan deu anys després, en 1268, el
17
Mapa elaborat per: E. Guinot, «El repartiment feudal de l’horta de València al segle
XIII: Jerarquització social i reordenació del paisatge rural», Repartiments feudals a la
Corona d’Aragó, València, 2007, p. 198. En el cas de les altres actuals poblacions de
l’Horta Sud que no apareixen repartides en este mapa, cal destacar que Benetússer va ser
donada inicialment als hòmens de Montpeller i que Paiporta s’ha de fer correspondre amb
l’alqueria de Cotelles, concedida al prepòsit d’Osca; d’altra banda, sembla que Mislata i
Sedaví van ser repartides parcialment com a terres de reialenc i no va ser fins a més tard
que es van conformar com a senyorius d’alqueria termenada. Cf.: Mª. D. Cabanes i R.
Ferrer, Libre del Repartiment del Regne de València, València-Saragossa, 1979-1980; V.
22
lloc va ser plenament atorgat al mateix senyor, amb totes les
exaccions reials existents fins aleshores –peites o quèsties,
cenes i redempcions d’exèrcit i cavalcada–, eliminant
aquella clàusula de reversió, la nova carta sí que explicità
que la donació incloïa «tots els hòmens i dones, cristians i
sarraïns, que hi habiten o habitaran».19 Per tant, tot i que la
referència podria ser un simple esment genèric que no es
corresponia amb la realitat de l’alqueria, també és possible
que responguera a la presència efectiva de camperols cristians
i musulmans que treballaven les terres beniparrellines sota el
domini d’Arnau de Romaní.
Fet i fet, com ha precisat Manuel Vicent Febrer la
presència de comunitats cristianes i aljames musulmanes
a finals del regnat de Jaume I a les terres de la conca de
l’Albufera era diversa: mentre que al nord i a l’est de
Beniparrell hi predominaven els colons cristians, com ara a
Ruiz Monrabal, Censos del señorío de Sedaví... y otras curiosidades históricas, Sedaví,
1996; S. Ramírez, Del manzil a la moreria: història de la Mislata musulmana (711-1525),
Mislata, 1993.
18
Tot i que sembla que no arribaren a entrar en funcionament, les donacions tipus realitzades
a cadascuna de les famílies de colons instal·lada en les hortes reials foren de 3 jovades, a
cens anual de 10 sous per jovada; per tant, tres famílies haurien rendit 90 sous anuals.
Vegeu: J. Torró, «Guerra, repartiment i colonització al regne de València (1248-1249)»,
Repartiments feudals a la Corona d’Aragó, València, 2007, p. 231-234.
19
«Col·lecció documental», doc. 3 (1.V.1268).

Albal, Catarroja, Massanassa o Silla, al sud i a l’oest ho feien
encara els musulmans, com a Alcàsser, Picassent, Benifaió
o Almussafes, per la qual cosa el lloc quedava en mig de
dos corones de població relativament homogènies i no és
descartable la presència de musulmans.20 A més a més, sabem
que tot just en els mateixos anys en què va rebre Beniparrell,
Arnau de Romaní realitzà diversos establiments emfitèutics a
musulmans convertits i a cristians per a explotar les terres que
havia comprat al nord del riu Túria, en la partida de l’Olleria.
Així, per exemple, hi establí a Pere Ballester, batejat, a canvi
d’un cens de 12 sous anuals per un trocium terre i de 79
sous per quendam ortum i una peciam terre sive realle, o a
Miquel, batejat, a canvi de 100 sous anuals per les cases, una
heretat i un real, al temps que aquells compartien veïnatge
amb cristians igualment instal·lats a terres de Romaní, com
ara Berenguer Tender o Jaume de Montsó.21
Per tant, és possible que semblantment el mateix senyor
establira individualment algunes famílies a Beniparrell, ja
foren cristianes o musulmanes, a canvi del pagament d’un
cens monetari anual, el que, altrament, concorda amb el que
es pot deduir sobre el règim de tinença de les terres del terme
de Beniparrell a partir d’un document molt posterior, de
1387, que més endavant examinarem en profunditat. Segons
este, a part de les terres que pagaven la renda feudal en
particions, hi havia també lo carrascal, les terres franques,
alcunes fanecades prop los cenials que pagaven cens
monetari, i altres terres que fan cens segons forma antiga.22
Per això, pensem que aquelles terres que abonaven una renda
monetària podien correspondre als establiments primigenis
realitzats per Arnau de Romaní en les zones més productives
del terme –com ara les regades amb sènies–, potser les
20
M. V. Febrer, «Incidència econòmica dels repoblaments cristians...», ob. cit., p. 30.
21
V. Cuñat, Arnau de Romaní y Domènec de Cavall, dos repobladores del siglo XIII
valenciano. Documentos privados, Tesina de Llicenciatura, Universitat de València, 1982,
doc. 17 (10.I.1259), 27 (10.VIII.1263) i 21 (5.IV.1260), p. 106, 107 i 109.
22
«Col·lecció documental», doc. 26 (12.II.1387).
23
A la carta de poblament d’Albal hi apareixen els tres primers i uns tals Arnau i Guillem
Vedell, amb tota probabilitat familiars del que ací apareix com a Bernat Badell. D’altra
banda, pel que fa a Catarroja, és possible que Pero Peregrín d’Atrossillo fóra el mateix
senyor del lloc, mentres que Pere de Ripoll està documentat en 1255 Cf.: M. V. Febrer
Beniparrell, 750 aniversari
mateixes que serien conreades anteriorment pels habitants
de l’alqueria andalusina. En conseqüència, és possible que
aquella constituïra un reduït nucli d’unes poques famílies que
combinaven el cultiu d’una menuda horta irrigada per sénies
amb l’aprofitament forestal, ramader i pesquer del carrascar
i de la marjal de l’Albufera, el que explicaria, per exemple,
l’escassa vàlua econòmica del terme a ulls dels feudals, més
interessats en l’explotació agrícola extensiva.
En este sentit, com hem dit, és versemblant que
Arnau de Romaní –si no va estipular una carta de poblament
conjunta que no ha arribat fins a l’actualitat– realitzara
diversos establiments individuals a uns quants hereters,
que van donar base a la colonització feudal del terme. Així,
molt poc després es produïen els primers conflictes per l’ús
agrícola de les aigües amb les poblacions veïnes d’Albal i
de Catarroja, segons sabem a través d’una confirmació reial
donada en 1263. En aquell litigi els pobladors d’Albal,
representats pel seu batle Guillem de Subirats i per Romeu
Amat, Berenguer Amat i Bernat Badell, així com també els
pobladors de Catarroja, Pero Peregrín d’Atrossillo, Pere de
Ripoll, Martí Guasch i Adam de Castellnos,23 demandaren
Domingo d’Estada, qui tenia una heretat in alqueriam que
vocatur Vinaparrel, «sobre el fet de l’aigua», tot fent referència
al que consideraven una captació indeguda tal volta de la
séquia de Favara, si és que llavors arribava, com actualment,
fins a Albal i Catarroja.24 Fóra com fóra, el justícia Lope
d’Aitzorroz fallà en favor de qui tenia l’heretat a Beniparrell,
una sentència que fou confirmada posteriorment per Jaume I
a través del document esmentat.25
D’altra banda, l’únic posseïdor de terres que hem
pogut identificar durant el segle XIII a Beniparrell ha estat el
i J. E. Hernández Sanchis, «La Carta Puebla de Albal», Annals de l’Institut d’Estudis
Comarcals de l’Horta Sud, 3 (1984), p. 129-132; M. V. Febrer, «Incidència econòmica
dels repoblaments cristians...», ob. cit., p. 28-29.
24
El mateix document ha estat emprat per Enric Guinot per a apuntar que és un «raonable
indici» de la probabilitat que la séquia de Favara hi arribara ja en època andalusina: E.
Guinot, «L’Horta de València a la baixa Edat Mitjana. De sistema hidràulic andalusí a
feudal», Afers, 51 (2005), p. 276.
25
«Col·lecció documental», doc. 2 (25.VIII.1263).
23
 mateix Domingo d’Estada, d’origen aragonés com indica el
seu cognom procedent d’una població propera a Barbastre.26
L’altre protagonista històric documentat en esta època i
relacionat amb la població és el seu mateix senyor feudal,
Arnau de Romaní, que posseí el lloc durant catorze anys,
entre 1258 i 1272, fins que el vengué a la recentment creada
cartoixa de Portaceli, com veurem en el següent capítol. Abans,
però, observarem ràpidament la figura d’Arnau de Romaní
com a paradigma de la trajectòria de molts altres hòmens de
fortuna catalans i aragonesos que aconseguiren formar noves
–però menudes– senyories a les terres conquerides del regne
de València mitjançant el servici militar i administratiu a la
monarquia.
La trajectòria d’Arnau de Romaní
La primera vegada que localitzem Arnau de Romaní
als dominis valencians és en l’any 1255, quan comença a
adquirir terres properes a la ciutat de València, als llocs
de l’Alcúdia i l’Olleria. En aquells primers documents de
compra apareix com a ciutadà de València, tot i que en
desconeixem els seus orígens, tal vegada catalans pel seu
cognom.27 D’altra banda, el que és ben segur és que este
Arnau de Romaní no és el mateix que Robert I. Burns va
identificar com a estudiant de Dret a Bolonya durant la
dècada de 1220, ja que el document en què apareix aquell
nom és realment de 1298 segons constatà Joaquim Miret.28
En tot cas, però, Romaní sí que ocupà importants càrrecs
d’administració i govern, com ara el de justícia de València
26
Tenim constància d’un cavaller aragonés dit Domingo d’Estada que apareix signant a
Montsó la regulació de la lleuda de Tortosa acordada entre Jaume I, els prohòmens de
València, l’orde del Temple i Guillem de Cardona, tot i que no podem saber amb seguretat
si era el mateix que posseïa una heretat a Beniparrell. Vegeu: J. Cortés (ed.), Liber
privilegiorum civitatis et regni Valencie, València, 2001, doc. 47 (3.III.1252).
27
V. Cuñat, Arnau de Romaní y Domènec de Cavall..., ob. cit., doc. 6 (14.XII.1255), 8 (13.
VIII.1256), 9 (10.X.1256), p. 99-103. A través d’estos documents sabem respectivament de
la compra d’Arnau de Romaní d’unes terres a l’Alcúdia, d’un real al mateix lloc, i d’un alou
a l’Olleria; en els dos primers documents Romaní apareix com a civi valentino.
27
Cf.: R. I. Burns, Jaume I i els valencians del segle XIII, València, 1981, p. 65; J. Miret,
«Escolars catalans al estudi de Bolonia en la XIIIª centuria», Boletín de la Real Academia
de Buenas Letras de Barcelona, XV (1915), p. 137-155.
28
J. E. Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación relativa al antiguo Reino de
Valencia, contenida en los registros de la Cancillería Real, Madrid, 1934, vol. 1, doc. 88.
(28.III.1258).
24
que tenia a començaments de 1258,29 una data que, a més
a més, coincidix amb l’obtenció dels primers favors reials
coneguts després de la seua participació en la finalització de
la guerra contra els andalusins a terres valencianes.
En este sentit, sabem que finançà part de la darrera
campanya bèl·lica duta a terme en 1258 per a acabar amb
la resistència liderada per al-Azraq i sotmetre les aljames
musulmanes de la part meridional del regne, que encara no
havien capitulat des de l’alçament general en armes produït
a finals de 1247. Així, immediatament després que el qā’id
del castell de Pego es retera a Jaume I en maig de 1258, el rei
comandà l’alcaidia a Arnau de Romaní i li consignà un deute
de 10.000 sous sobre les seues rendes.30 Per tant, és molt
possible que la donació de l’alqueria de Beniparrell a penes
tres mesos després –en agost– fóra també una recompensa
pels diners i els auxilis prestats en el context d’aquella
campanya militar.31 A més a més, a partir de llavors Romaní
apareixerà sempre als documents com a cavaller –miles–, tot
i que desconeixem amb certesa si aquella condició era de
família o fou obtinguda com a resultat dels seus servicis.32
En qualsevol cas, el següent gran ascens d’Arnau de
Romaní estigué igualment vinculat a la següent guerra contra
els musulmans encapçalada per la monarquia aragonesa, la
de 1265-1266, envers els andalusins de les terres murcianes
que s’havien revoltat contra el domini castellà d’Alfons X
el Savi. D’esta manera, després d’haver incrementat el seu
patrimoni a través de diverses compres rústiques i urbanes,
d’altres donacions, de la realització de préstecs i de la
compra de rendes reials, Romaní finançà novament part de
la campanya desplegada per a conquerir Múrcia.33 En esta
29
Jaume I ocupà els castells rebels entre el 4 de maig i el 8 de juny de 1258 i, dins d’eixe
període, el 14 de maig concedí l’alcaidia de Pego a Arnau de Romaní, qui es comprometé
a tindre 10 hòmens fins al final de la guerra amb al-Azraq. Cf.: P. Guichard, Al-Andalus
frente a la conquista cristiana, Madrid-València, 2001, p. 585; J. E. Martínez Ferrando,
Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 1, doc. 120-121 (14.V.1258).
30
«Col·lecció documental», doc. 1 (13.VIII.1258).
31
El primer document en què el veiem com a miles data de gener de 1259: V. Cuñat, Arnau
de Romaní y Domènec de Cavall..., ob. cit., doc. 17 (10.I.1259), p. 106.
32
Ibidem, p. 65-67 (llista de possessions d’Arnau de Romaní); J. E. Martínez Ferrando,
Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 1, doc. 256-257 (2.X.1259) (confirmació
reial de totes les compres de cases, heretats i terres que Romaní faça al regne de València,
i franquesa de tributar per elles), 452 (24.IV.1263) (arrendament durant dos anys de les
rendes de Riba-roja), 579 (28.XI.1264) (permís reial per a comprar cases a Gandia de
Carròs de Rebollet), i 623 (1.XI.1265) (deute consignat sobre les rendes de Vilallonga pels
13.000 sous que pagà Romaní per a redimir el castell en favor del rei).

ocasió, la quantitat avançada al rei fou molt més important:
100.000 sous pagats per l’arrendament durant dos anys de
les rendes de la batlia de València, oficialia reial que el propi
Arnau de Romaní rebé i pogué detindre en tornar les hosts del
setge de Múrcia, on també estigué fent costat a Jaume I.34
Específicament, el càrrec de batle de València li fou
concedit pels «molts servicis prestats» i la seua possessió
durant quatre anys li possibilità incrementar notablement
el seu poder polític i econòmic a través de noves prebendes
i compres. Durant este període sabem que rebé de Jaume
I: uns solars per a edificar i horts a la ciutat de València,
l’alcaidia del castell de Xàtiva i la seua batlia, una alqueria
al terme d’Alzira, el castell i la vila de Palma, i també la
donació plena de Beniparrell.35 Per afegiment, Romaní pogué
arrendar novament les rendes reials de la batlia de València
i d’altres llocs, exercí com a prestamista del rei i de l’infant
Pere –molt actiu al regne de València durant esta darrera
etapa del regnat de Jaume I–, instituí la capella del fossar de
l’església de Sant Joan de l’Hospital de València, i comprà
el castell de Vilallonga, que heretaria el seu fill Berenguer de
Romaní, bo i donant lloc a la família cavalleresca Llançol de
Romaní.36
Com hem vist, doncs, moltes d’estes concessions
foren realitzades expressament pels servicis fets a la
monarquia –propter multa grata et idonea servicia–,37 però
aquella estreta col·laboració acabà bruscament en 1270,
quan, a causa d’uns greus enfrontaments amb una facció
33
J. E. Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 1, doc. 618
(28.X.1265) (avançament de Romaní de 100.000 sous per l’arrendament de la batlia de
València), 756 (III.1268) (altres avançaments de diners a cavallers), 638 (14.II.1266)
(reconeixement de deute de l’infant Pere a Arnau de Romaní fet al setge de Múrcia per unes
teles per a Constança de Sicília), 662 (12.V.1266) (nomenament oficial de Romaní com a
batle de València, tot i que ja en el document anterior apareix com a tal, doncs segurament
ho era des que comprà les rendes de la batlia a finals d’octubre de 1265, abans de partir
cap a la conquesta de Múrcia), 695 (25.IV.1267) (facultat reial donada a Romaní com a
batle de València per a resoldre les apel·lacions judicials fetes a la ciutat per damunt de les
competències del procurador general del regne).
35
Ibidem, vol. 1, doc. 664 (20.VII.1266) (donació reial d’un solar al mercadal de València
per a edificar-hi cases), 675 (6.XI.1266) (donació reial d’un hort prop del palau reial de
València), 687 (5.III.1267) (concessió de l’alcaidia de Xàtiva en pagament d’un deute
reial), 800 (1.V.1268) (Romaní apareix per primera vegada com a batle de Xàtiva), 833
(23.I.1269) (donació reial de l’alqueria de Segena, al terme d’Alzira, i d’una heretat a
l’Alfàs del Pi), 902 (29.VI.1269) (donació del castell de Palma, amb les alqueries de Palma,
Beniparrell, 750 aniversari
encapçalada per Guillem Escrivà, Arnau de Romaní fou
remogut del càrrec de batle de València i obligat a pagar al
rei una important suma monetària. La mateixa crònica reial,
tot i que escassa en explicacions, se’n fa ressò del conflicte:
Venguem-nos-en en el regne de València e trobam que hi havia
haüda baralla entre aquell que tenia lloc nostre e un altre, per
nom Guillem Escrivà; e nós donam-li nostra sentència. E puis En
Guillem Escrivà e altres de la vila acusaren aquell nostre batlle;
e nós oïm lo feit atretal e donam-hi nostra sentència e castigam-
los, enaixí que la ciutat romàs en pau e en bon estament.38
Sobre això, malgrat que Ferran Soldevila en les seues
notes al Llibre dels fets advertí que no havia pogut esbrinar
de qui es tractava el batle reial ni trobar cap document «que
es refereixi a aquestes sentències dictades», ara estem en
condicions d’oferir unes quantes dades, que semblen apuntar
a una lluita de bàndols entre Arnau de Romaní i la família
Escrivà. En primer lloc, tot i que no aportà fonts noves, el
cronista valencià Pere Antoni Beuter desenrotllà en el segle
XVI les informacions de la crònica, bo i assenyalant que
Guillem Escrivà era jurat de la ciutat de València, que es
formaren dos parcialitats i que Jaume I castigà membres de
les dos, tot limitant el poder del batle:
Le vinieron cartas en hebrero (sic) que el bayle de Valencia se
desaviniera con En Guillem de Escriván, jurado de Valencia, y
vinieran a las manos, de que huvo gran gran ruydo en la ciudad,
y muchos descalabrados y heridos de una parte y otra, de que
Ador, Castellonet, Almiserà i Cotalba, pels «molts servicis prestats», en el context de la
Croada a Terra Santa, a canvi del pagament de 1.000 sous anuals), 798 (1.V.1268) (donació
plena de Beniparrell, cf. «Col·lecció documental», doc. 3).
36
Ibidem, vol. 1, doc. 688 (10.III.1267) (arrendament de les rendes de la batlia de València
per un any), 861 i 941 (III.1269) (arrendament de les rendes de la batlia de València i
d’altres castells per tres anys), 698 (20.V.1267) (avançament de diners dels ingressos de la
batlia de València a l’infant Pere), 705 (IX.1267) i 942 (28.VIII.1269) (préstecs a l’infant
Pere), 829 (27.XI.1268) (pagaments en nom del rei), 872 (12.IV.1269) i 892 (16.VI.1269)
(compra de Vilallonga); M. Bravo, Iglesia de San Juan del Hospital, València, 2000
(institució de la capella del cementeri de l’església de Sant Joan de l’Hospital de València
sota l’advocació de Santa Maria Magdalena; encara actualment s’hi pot veure l’escut dels
Romaní a l’absis de la capella).
37
J. E. Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 1, doc. 902 (29.
VI.1269).
38
F. Soldevila (ed.), Les quatre grans Cròniques, ob. cit., cap. 500.
25
 viniera la ciudad en punto de se perder, y quedara en gran división
hecha dos parcelidades (...) Venido que fue en Valencia supo
cumplidamente cómo passava el negocio, y castigó algunos de
cada una de las partes, y puso en sossiego la ciudad, limitando
al bayle el poder, y declarando lo que podía hazer.39
És possible que Beuter poguera consultar algun altre
document relatiu a aquell fet, ja que ni la data de l’arribada del
monarca a València, ni el càrrec concret de Guillem Escrivà,
ni la restricció de les competències del batle no figuren en
la crònica reial, i, almenys en la qüestió de la data sabem –a
través de l’itinerari confeccionat per Joaquim Miret– que el
cronista valencià l’encertà. Així, tenim notícia que Jaume I,
després d’haver tornat a Barcelona en octubre de 1269 del seu
fracassat intent de croada a Terra Santa, passà per Castella i
Aragó fins a arribar a la ciutat de València cap al 10 de febrer
de 1270, tot romanent al regne de forma ininterrompuda
durant any i mig, fins a agost de 1271.40
D’altra banda, sabem amb certesa que llavors el
batle de València era Arnau de Romaní, qui, com hem vist,
ocupava el càrrec almenys des de 1266 i encara ho feia durant
els primers mesos de 1270, si més no fins a l’abril.41 De fet,
en agost de 1269 havia arrendat les rendes de la batlia per
tres anys, però, no obstant això, advertim que en octubre de
39
P. A. Beuter, Primera part de la Història de València (València 1538); Segunda parte de
la Crónica general (València 1604), València, 1995 (ed. facsímil).
40
J. Miret, Itinerari de Jaume I el Conqueridor, Barcelona, 1918, p. 436-450.
41
R. I. Burns, Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia, Princeton, 2007, vol.
IV, doc. 1001 (6.III.1270) i 1011 (9.IV.1270). En juliol de 1270 apareix esmentat com a
batle reial segons un document recollit per V. Branchat, Tratado de los derechos y regalías
que corresponden al Real Patrimonio en el reyno de Valencia, València, 1784-1786 (ed.
facsímil: 1990), tom II, p. 107 (31.VII.1270); tanmateix, el document fa referència a un
establiment passat, per la qual cosa no podem saber amb seguretat si encara era batle en
aquells moments: [El rei] atorgà a·n Berenguer de Almenara que puixa edificar un forn a
coure pa en aquell loch, en lo qual N’Arnau de Romaní, batle de València, donà a cens de
un morabatí a·n Andreu Sarte en lo mercat de València.
42
R. I. Burns, Ibidem, vol. IV, doc. 1068 (5.X.1270).
43
M. Batllori, «El cronista Bernat Desclot i la família Escrivà», Storiografia e storia.
Studi in onore di Eugenio Duprè Theseider, Roma, 1974, p. 136.
44
El veiem ocupar aquella posició ininterrompudament: R. I. Burns, Ibidem, doc. 1256,
1293, 1307, 1321 1327, 1329, 1332, 1344, 1346, 1365, 1411 (18.VIII.1271 a 15.XI.1272);
26
1270 qui ocupava aquella oficialia reial era una altra persona:
Arnau Escrivà.42 I este –tot seguint les raonables observacions
realitzades per Miquel Batllori– era segurament l’oncle del
Guillem Escrivà que apareix citat a la crònica jaumina com
a cap del bàndol rival a Romaní.43 Per tant, tot i que no hi ha
cap document que ho explicite, es pot intuir una maniobra
contra el batle Arnau de Romaní encapçalada pels Escrivà,
els quals obtindrien finalment el nomenament com a nou
representant màxim del rei a la ciutat i tot el reialenc d’un
dels seus membres, Arnau Escrivà, qui ocupà el càrrec fins a
la seua mort, a mitjan 1275.44
Tot apuntant en esta direcció, sabem que un dels
castigats per estes lluites, pro facto invasionis Arnaldi de
Romanino, va ser Guillem d’Espígol, desterrat del regne
durant 1270 i que era scuder de Arnau Scrivà.45 Així les
coses, com pareix apuntar Beuter, és possible que hi haguera
un enfrontament entre el batle reial i alguns membres dels
càrrecs de govern de la ciutat, com Guillem Escrivà si era
efectivament jurat en 1270 o el mateix Arnau Escrivà, qui
sabem que ho havia estat en 1268.46 A més a més, este darrer,
a part d’oncle, havia estat tutor i administrador legal de
Guillem Escrivà durant la seua minoria d’edat, per la qual
cosa podem suposar una estreta relació entre ambdós.47 De
fet, hi ha altres indicis que apunten eixa entesa familiar,
ACA, C, reg. 20, f. 227 (20.III.1275), citat per J. Miret, Itinerari de Jaume I el Conqueridor,
ob. cit., p. 512. A més a més, també va ser procurador general del regne de València des
d’abril de 1272, un càrrec que se li va concedir durant la celebració de les Corts generals
de Lleida; cf.: J. V. Cabezuelo, Poder público y administración territorial en el reino de
Valencia, 1239-1348: el oficio de la procuración, València, 1998, p. 57-59.
45
R. I. Burns, Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia..., ob. cit., vol. IV,
doc. 1094 (10.I.1271); V. Branchat, Tratado de los derechos y regalías..., ob. cit., tom
II, p. 113 (5.IX.1272). El 10 de gener de 1271, deu dies després d’haver estat redimides
les acusacions a Arnau de Romaní, dos membres del bàndol contrari, Guillem d’Espígol i
també Jaume Franc, foren absolts, bo i permetent la seua tornada a terres valencianes; així
doncs, els documents confirmen els relats de les cròniques de Jaume I i de Pere Antoni
Beuter, segons els quals el rei castigà ambdós parts.
46
En 1266 apareixia en els documents com a ciutadà de València, en 1268 com a jurat i en
1271 com a nunci de la ciutat en un afer municipal: J. Cortés (ed.), Liber privilegiorum
civitatis et regni Valencie, ob. cit., doc. 74 (14.IV.1266), 84 (27.IV.1268), 93 (22.
VII.1271).

com ara que els dos apareguen entre els representants de
la ciutat de València en el Parlament celebrat amb el rei en
1266 o que Arnau Escrivà transferira al seu nebot dos deutes
reials de 8.200 sous i 5.000 sous en 1268.48 En definitiva,
uns quants mesos després d’aquells enfrontaments, entre
abril i octubre de 1270, Arnau de Romaní va ser apartat del
càrrec en benefici d’Arnau Escrivà i el darrer dia de l’any
hagué de signar una carta mitjançant la qual es redimia de les
acusacions d’injúries i delictes –iniuriarum et delictorum–
realitzades per Jaume I, a canvi del pagament de la notable
quantia de 100.000 sous.49
D’esta manera el cavaller fou remogut del favor de
Jaume I, i, fins la mort d’este, desapareix quasi completament
de la nòmina de personatges que desfilen pels documents de
l’administració reial.50 Amb tot, encara en la primera mitat
de 1271 intervindria en un darrer gran negoci relacionat
amb la monarquia –el de la compra del lucre de la moneda
que s’encunyà a València– tot i que fins a febrer de 1276 no
tornaria a rebre cap mercé reial, en este cas l’enfranquiment
dels drets comercials, com les lleudes o els peatges, concedit
a tots els seus vassalls.51 En aquelles hores, però, Arnau de
Romaní ja havia venut el lloc de Beniparrell, en 1272, un
parell d’anys després de les seues rivalitats amb els Escrivà,
tot i que havia acumulat d’altres possessions, com la moreria
47
El 23 de juliol de 1259 Arnau Escrivà fou nomenat tutor dels seus nebots Guillem i
Arnau, el pare dels quals, Guillemó Escrivà, havia mort entre 1252 i 1254, així com també
havia mort el seu avi, Guillem Escrivà, que havia exercit com el seu tutor fins aleshores; M.
Batllori, «El cronista Bernat Desclot...», ob. cit., p. 135.
48
J. Cortés (ed.), Ibidem, doc. 74 (14.IV.1266); R. I. Burns, Ibidem, doc. 801 (13.IV.1268).
A més a més, Arnau Escrivà i Guillem Escrivà també apareixen junts en una sentència
dictada pel rei sobre delmes i primícies el 4 d’abril de 1268: J. Ribelles, Bibliografía de
la lengua valenciana. Siglo XV, Madrid, 1915, p. 352-356. Miquel Batllori opina que el
Guillem Escrivà que apareix en aquella sentència és el fill d’Arnau, que es deia igual que
el nebot, però per la proximitat de dies amb l’altre document que acabem de citar en què
Arnau transfereix un deute reial al seu nebot Guillem, pensem que este és igualment el
testimoni que apareix a la sentència: M. Batllori, Ibidem, p. 138
49
R. I. Burns, Ibidem, doc. 1092 (31.XII.1270).
50
Contràriament, apuntalant la hipòtesi de l’aliança dels Escrivà contra Romaní, els primers
sí que apareixen constantment en la documentació reial, com, per exemple, en una altra
Beniparrell, 750 aniversari
de Llíria o el senyoriu de Benillup.52 Finalment, qui havia
estat senyor de Beniparrell encara tornaria a ocupar càrrecs
de govern, tot i que hauria d’esperar a la mort de Jaume I, a
finals de juliol de 1276, per a fer-ho.
De la mà del nou rei, Pere el Gran, amb qui, com hem
vist, havia compartit esferes de poder a terres valencianes,
fou nomenat novament batle de València en un context molt
especial i veritablement crític per a la monarquia, ja que les
aljames andalusines, de nou amb l’ajuda d’al-Azraq, s’havien
alçat en armes i amenaçaven seriosament el poder cristià. Tal
vegada per això el monarca cercà l’experiència d’Arnau de
Romaní, que ja havia combatut els musulmans en diverses
ocasions. Fóra com fóra, a penes si pogué ocupar el càrrec
durant uns mesos, car si en setembre de 1276 el veiem una
altra volta com a batle, en novembre d’aquell mateix any una
ordre reial informa de la seua mort al justícia de València.53
Així finia la vida del primer senyor feudal de Beniparrell,
encara que la relació del lloc amb els Romaní no acabaria
ací, puix la seua besnéta, Elicsén de Romaní, tornaria a
ocupar la seua titularitat uns huitanta anys després. Abans,
però, altres senyors posseïren Beniparrell, com veurem al
llarg dels següents capítols.
sentència del 10 de setembre de 1270 d’un plet entre la vila de Llíria i Blasco Ximénez
d’Arenós, en què veiem novament junts Arnau Escrivà i Guillem Escrivà com a ciutadans
de València: J. Miret, Itinerari de Jaume I el Conqueridor..., ob. cit., p. 442 (10.IX1270).
De fet, la seua presència en este document impulsà a Soldevila a aventurar encertadament
que «Guillem Escrivà sembla haver romàs en la gràcia del rei»: F. Soldevila (ed.), Les
quatre grans Cròniques, ob. cit., p. 485, nota 2351.
51
J. E. Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 1, doc. 1051
(29.I.1271), 1158 (I.1271), 1166 (13.VII.1271) i 1903 (5.II.1276).
52
ACA, C, reg. 20, f. 323v (II.1276), citat per J. Torró, El naixement d‘una colònia.
Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), València, 2001, p. 97; AHN,
Orde de Montesa, Pergamins particulars, Carpeta 520, 408-p (27.XII.1281), citat per M. V.
Febrer, Dominio y explotación territorial en la Valencia foral, València, 2000, p. 81.
53
J. E. Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 2, doc. 49 (15.
IX.1276) i 143 (22.XI.1276).
27
28

II. LA SENYORIA ECLESIÀSTICA: EL MONESTIR CARTOIXÀ DE
SANTA MARIA DE PORTACELI (1272-1311)
La compra del lloc
Durant els mesos centrals de 1272 Arnau de Romaní
vengué Beniparrell al monestir de Santa Maria de Portaceli
–de l’orde de la Cartoixa–, que fou erigit oficialment
en novembre d’aquell any. Fins aleshores, als dominis
eclesiàstics de la Corona d’Aragó només s’havia fundat
un monestir de monjos cartoixos, caracteritzats per seguir
l’exemple del seu fundador, Bru de Colònia, basat en la
contemplació i l’austeritat. Si aquell, establit a la diòcesi
tarraconense, al vessant del Montsant, es denominava Scala
Dei pel passatge del llibre del Gènesis en què Jacob somiava
amb una escala que portava al cel, la nova implantació a
terres valencianes agafaria el nom de les paraules del mateix
personatge en despertar: Non est hic nisi domus Dei et porta
coeli.54
Altrament, el nou establiment monàstic, com la resta
de senyories eclesiàstiques, necessitava de rendes amb les que
mantindre el seu funcionament i, per això, Jaume I l’autoritzà
en agost de 1271 –quan es projectava la seua instauració– a
comprar terres d’eclesiàstics o cavallers al regne de València,
salvant la prohibició continguda als Furs.55 Uns mesos més
tard, en abril de l’any següent, durant el transcurs d’unes
Corts Generals a Lleida, el mateix rei aprovà la compra que
el futur monestir havia fet de Lullén, on s’instal·laria, sense
fer tanmateix cap esment de Beniparrell.56 En canvi, sabem
que a 6 de novembre de 1272 el monestir de Portaceli ja
havia adquirit el lloc, puix en aquella data rebé del bisbe
de València tant la seua carta de fundació com la concessió
perpètua del terç delme de les seues futures possessions,
bo i especificant que també se li cedia el de l’alqueria de
54
«No és açò sinó la casa de Déu i la porta del cel»; F. Tarín, La Cartuja de Porta-Coeli
(Valencia): apuntes históricos, València, 1897, p. 51.
55
F. Fuster, Cartuja de Portaceli. Historia, vida, arquitectura y arte, València, 2003, doc.
1 (4.VIII.1271).
56
R.I. Burns, Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia..., ob. cit., doc. 1326
(18.IV.1272). Pel que fa a la celebració de Corts amb la presència de nobles i prohòmens
de tota la Corona al llarg del mes d’abril de 1272, cf.: J. Miret, Itinerari de Jaume I el
Conqueridor..., ob. cit., p. 459-464.
Beniparrell, 750 aniversari
Beniparrell, comprada d’Arnau de Romaní.57
Per tant, la venda es degué efectuar poc abans, entre
abril i novembre de 1272, tot i que de ben segur que no per
l’excessiu preu de 44.000 lliures –880.000 sous– pel qual
Joan Baptista Civera, cronista sis-centista de la cartoixa de
Portaceli, afirmà que va ser obtingut Beniparrell,58 sense
aportar fonts i de forma totalment discordant amb els valors
de venda del senyoriu que veurem posteriorment, al llarg del
segle XIV. En qualsevol cas, a banda de la pròpia explotació
de les terres de Lullén, circumdants al monestir, Beniparrell
constituiria fins a començaments del segle XIV la principal
possessió feudal de Portaceli, que, com en el cas d’Arnau de
Romaní, partia doncs d’una migrada base senyorial.
D’esta forma la senyoria de Beniparrell començava
una nova etapa caracteritzada per la seua pertinença durant
vora quaranta anys a l’estament eclesiàstic, fet que va
possibilitar una protecció reial més decidida, en consonància
amb l’estreta relació que van mantindre al regne de València
l’Església i la monarquia.59 De fet, sembla que per això
mateix este és el període que compta amb una documentació
relativa a Beniparrell més abundant als arxius reials. Així,
a part de tres documents eclesiàstics particulars sobre la
gestió del delme, hi comptem amb dotze més que podem
agrupar bàsicament entorn d’altres tres qüestions principals:
les controvèrsies pel cobrament d’exaccions municipals i
reials –que fornixen interessants estimacions demogràfiques
a començaments del segle XIV–, els conflictes de la senyoria
eclesiàstica amb els veïns del lloc i la venda de la població
en l’any 1311.
57
F. Fuster, Cartuja de Portaceli..., ob. cit., doc. 2 (6.XI.1272). Vegeu la «Col·lecció
documental», doc. 4 (6.XI.1272). Fra Francisco Tarín errà en la dada d’esta cessió, en
considerar que va ser signada en 1278: F. Tarín, La Cartuja de Porta-Coeli..., ob. cit.,
València, p. 147-148.
58
Mª. E. Ribes (ed.), Los anales de la Cartuja de Porta-Coeli, València, 1998, p. 71.
59
Sobre estes relacions, vegeu, per exemple: R. I. Burns, The Crusader Kingdom of
Valencia. Reconstruction on a Thirteenth-Century Frontier, Cambridge, 1967.
29
 El delme de Beniparrell
El delme, teòricament la desena part dels productes
cultivats, constituïa la principal renda feudal de l’Església.
Tanmateix, al regne de València, com al de Mallorca i a les
anteriors terres conquerides, el rei i la noblesa el reclamaven
fonamentant-se en una butlla pontifícia de 1095 que atorgava
l’exacció a aquells que prengueren territoris dels musulmans.
En qualsevol cas, la veritable pugna de fons es corresponia
amb la lògica feudal d’incrementar les rendes, una rivalitat
que impulsava a la competència constant entre la diversitat
de senyories reials, nobiliàries i eclesiàstiques. En este
sentit, si bé a terres mallorquines la monarquia i la noblesa
aconseguiren apropiar-se d’entre la mitat i dos terceres
parts del delme, en el cas valencià les autoritats episcopals
pogueren defensar millor eixa renda, tot aconseguint que
el rei i els nobles només accediren de forma general a una
tercera part.60
Així, com veiem en el cas de Beniparrell durant el
segle XIII, els senyors dels llocs reberen l’anomenat «terç
delme» mentre que la diòcesi es quedà amb les altres dos
terceres parts. Sabem que durant l’estiu de 1272 Arnau de
Romaní prestà homenatge al bisbe de València en el context
d’una sèrie d’acords entre diversos cavallers i l’Església per
tal de reconéixer eixa distribució del delme, alhora que, com
ja hem vist, el mateix bisbat cedí el «terç delme» al monestir
de Portaceli en el moment del traspàs de la senyoria.61 Amb
tot, és possible que l’Església recuperara completament la
renda en ocasió del següent canvi de possessor del lloc a
finals de 1311, ja que, com veurem, el nou senyor fou Pere
de Ripoll, qui en la seua condició de ciutadà de València no
tenia drets reconeguts –com els cavallers– sobre el delme.
Per exemple, en la propera Catarroja a penes cinc anys abans
–en 1306– l’intent d’apropiació del terç delme per part del
cavaller d’origen ciutadà Berenguer Dalmau havia provocat
un dur enfrontament amb el bisbat que culminà després de la
seua mort amb la devolució del terç delme en 1310 per part
60
R. I. Burns, «A mediaeval income tax: The tithe in the thirteenth-century kingdom of
Valencia», Speculum, 41 (1966), p. 438-452.
61
Ibidem, p. 477; «Col·lecció documental», doc. 4 (6.XI.1272).
30
del seu fill, en ser negada la sepultura cristiana a l’esmentat
Dalmau fins que no tornara l’exacció.62
Per tant, si ni tan sols un ciutadà ennoblit pogué
accedir al terç delme, és molt probable que l’Església també
el recobrara a Beniparrell, tot i que desconeixem si va haver de
cedir-lo una altra vegada als següents titulars de la senyoria,
quan estos passaren novament a ser nobles. De fet, com
també detallarem més avant, la compra del lloc realitzada en
1316 per Andreu Guillem Escrivà –que era cavaller– va ser
objecte d’una protesta per part del bisbat i del capítol de la
catedral de València al·legant que perjudicava els interessos
de l’Església, uns perjuís que no s’explicitaven però que de
forma versemblant podien estar relacionats amb la possibilitat
que el nou senyor reclamara la percepció del terç delme en la
seua condició nobiliària. No obstant això, no tornem a tindre
notícies sobre la qüestió, per la qual cosa només un estudi
de més profunditat podrà esclarir si bé la diòcesi aconseguí
rebre la totalitat del delme o bé hagué de compartir-lo al
llarg dels segles feudals. En tot cas, és possible que, com
va documentar Pau Viciano a Catarroja, també a Beniparrell
a començaments del segle XIV es produïra una pugna per
la renda decimal entre l’Església i els ciutadans i cavallers
posseïdors de les menudes senyories de l’Horta de València.
D’altra banda, el fet que la tercera part del delme
fóra objecte de disputa entre la senyoria laica i l’eclesiàstica
també indica que les rendes de Beniparrell havien augmentat,
lluny dels minsos rendiments de mitjan segle XIII, quan la
donació a Arnau de Romaní establia en 100 sous un màxim
a superar. Respecte d’això, dos escriptures d’arrendament
de 1305 i 1311 conservades a l’arxiu catedralici palesen que
només les dos terceres parts del delme cobrades aleshores
pel bisbat i el capítol de la Seu de València sobrepassaven
ja aquella quantitat. Si bé l’arrendament de 1305 feia
referència conjunta a la renda en espècie de la novena part
dels fruits imposada a Albal pel capítol de la catedral com
62
P. Viciano, Catarroja: Una senyoria de l’Horta de València en l’època tardomedieval,
Catarroja, 1989, p. 47.

a senyor del lloc, i a la renda decimal d’Albal, Catarroja
i Beniparrell, i, per tant, no podem destriar quina part del
preu global de 1.350 sous pertocava a cadascun, en canvi,
l’arrendament de 1311 tenia únicament com a objecte el
delme eclesiàstic de Beniparrell, valorat en 400 sous.63 Així
doncs, com especificava l’escriptura, la recaptació anual de
les dos terceres parts del delme del cereal, el vi, l’oli i tots
els productes tradicionalment taxats, a excepció de les carns,
es vengueren aquell any per 400 sous, el que implicava
probablement que la resta d’aquella renda, el terç delme,
rondaria els 200 sous anuals.
En suma, pareix que des de la donació reial de 1258,
al llarg de la segona mitat del segle XIII i les primeries del
XIV, la producció agrícola sotmesa al pagament de exaccions
feudals al terme de Beniparrell s’havia incrementat i havia
fet que part d’elles entraren en el mercat de rendes del cap-
i-casal mitjançant l’arrendament anual de la seua recaptació.
Amb tot, la possible baixa extracció de l’arrendatari del
delme de Beniparrell de 1311, en contrast amb la més alta
dels socis que arrendaren pocs anys abans la renda senyorial
d’Albal i la decimal d’este lloc, Catarroja i Beniparrell, potser
estiga indicant, malgrat el seu creixement, la migradesa dels
rendiments beniparrellins.
En concret, en el cas de 1305 sabem que el procurador
del capítol de la catedral de València, el ciutadà Pere de Milà,
vengué la recaptació de les rendes citades durant un any a
Esteve Frener, veí de València –probablement artesà segons
el seu cognom–, i a Pere Quintana, canvista –i, en bona lògica,
important ciutadà de València–, amb els quals, a més a més,
s’obligà a satisfer el preu de la compra Bernat de Ginebret,
oficial de la monarquia que havia ascendit des del servici
de l’infant Alfons al càrrec de carceller reial de València
durant el regnat de Pere el Gran i al de porter reial durant el
del mateix Alfons el Franc, bo i encarregant-se de col·lectar
algunes de les principals exaccions reials al regne de València
63
«Col·lecció documental», doc. 7 (20.IV.1305) i 16 (14.V.1311).
64
Pel que fa al litigat procés d’accés a la carcelleria reial de Ginebret vegeu: J. E. Martínez
Ferrando, Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 2, doc. 1648 (19.I.1283) i 2159
(22.II.1285); R. Gallofré, Documentos del reinado de Alfonso III de Aragón..., ob. cit.,
doc. 357 (19.IX.1286), 591 (17.II.1287), 614 (1.III.1287) i 805 (3.VI.1287). Quant al seu
càrrec com a porter reial, es pot trobar recurrentment Bernat de Ginebret com a col·lector
de la quèstia, la cena i el monedatge en els registres Subsidiorum de la Cancelleria reial i
Beniparrell, 750 aniversari
fins a les primeres dècades del segle XIV.64 Contràriament,
en 1311 la recaptació anual del delme de Beniparrell fou
venuda pels procuradors del bisbe i el capítol de la catedral
de València, Bernat Ça-Nou –que poc després seria batle
general del regne–65 i Pere Dez-Pont respectivament, a Ponç
Llançol, del qual no s’apunta ofici, condició ni procedència,
per la qual cosa és possible que no ocupara una posició tan
alta com la dels protagonistes de l’altra transacció.
Fóra com fóra, però, tot i ser una senyoria menuda
sembla que a Beniparrell, com a la resta del regne, el
creixement de la producció agrícola i de la població fou un
fet durant el període citat, de manera que a començaments
del Tres-cents s’assoliren nivells demogràfics similars als
que hi hauria a finals de la mateixa centúria, després de les
crisis de les dècades centrals d’aquell segle. Almenys així ho
semblen assenyalar certs documents fiscals que tractarem a
continuació.
Les contribucions a la ciutat i al rei.
Una primera estimació de la població
Com hem vist, el món senyorial de l’època en què ens
movem era, entre d’altres coses, un món de concurrència per
les rendes i les contribucions monetàries. I en eixa competència
participaven totes les senyories, ja foren eclesiàstiques
–com ara els bisbats, els capítols catedralicis, els monestirs,
convents i ordes militars– ja foren laiques –com els nobles,
cavallers i ciutadans, la mateixa monarquia o les viles reials.
En el cas concret de Beniparrell, la seua localització dins dels
tèrmens municipals de la ciutat de València el feia vulnerable
a l’exigència de les contribucions que el Consell municipal
imposava per tal de satisfer els seus deutes, especialment
motivats per les demandes monetàries dels reis a causa de
les seues empreses bèl·liques. Així, per exemple, sabem
en els llibres d’albarans del Mestre Racional: ACA, C, reg. 324-333 i 341; RP, MR, Llibres
d’albarans, 620-632.
65
Este nom fou transcrit per Elías Olmos com a «Bernat Noguera», però la traducció literal
de «Bernardus de Nuce» correspon a «Bernat de Nou», anomenat «Bernat Ça-Nou» en
els documents en romanç: E. Olmos, Inventario de los pergaminos..., ob. cit., doc. 1188
(14.V.1311). Com hem dit, uns anys més tard fou nomenat batle general del regne de
València: ACA, C, reg. 232, f. 361v (25.III.1320).
31
 que durant el transcurs de les Corts valencianes de 1286,
que van tindre lloc entre el 15 i el 22 de setembre d’aquell
any,66 el prior de Portaceli elevà una queixa al rei Alfons el
Franc perquè els jurats de València, malgrat que el monestir
posseïa el lloc lliurement com a alou, exigien i rebien la part
corresponent a Beniparrell en les peites de la ciutat, és a dir,
en els impostos directes que s’imposaven periòdicament
sobre els hòmens i les terres del terme municipal per tal de
recaptar determinades quantitats monetàries.67
De fet, a les viles reials estes contribucions pràcticament
anuals venien a ser l’equivalent de la renda feudal a la resta
de senyories, ja que el rei, des de mitjan segle XIII, renuncià
a fer dels censos la seua principal via d’obtenció de renda i,
en contrast, optà per demandar periòdicament peites o talles
–tributs directes– que els consells municipals s’encarregaven
de distribuir i recaptar en funció del patrimoni dels posseïdors
del terme de cada vila. Així, tot i que amb el temps la ciutat
de València centraria el seu sistema fiscal en les imposicions
indirectes carregades sobre els productes de consum, en
aquells moments de finals de segle XIII les contribucions
directes pagades en funció de la riquesa de cada família eren
encara el principal mecanisme per a recaptar els diners exigits
per la monarquia.68 No obstant això, la imposició d’estos
tributs xocava amb les diverses senyories que hi havia dins
del terme, que consideraven que els seus hòmens no havien
de pagar al municipi aquelles exaccions.
Pel que fa a la queixa del prior de Portaceli en 1286,
és possible que l’actuació dels jurats de València per a tractar
de fer contribuir els hòmens de Beniparrell fóra habitual, i
que, a més a més, s’haguera donat novament en la darrera
exacció imposada per a satisfer les necessitats militars de la
monarquia: els 80.000 sous demanats a la capital en maig
de 1285 per a fer front als exèrcits del rei de França que
tractaven d’entrar per la frontera catalana, després que el
66
V. Baydal, Guerra, fiscalitat i assemblees estamentals a la Corona d’Aragó (c. 1250 - c.
1300), Tesina per a l’obtenció de la Suficiència Investigadora, Universitat Pompeu Fabra,
Barcelona, 2007, p. 292-297.
67
«Col·lecció documental», doc. 5 (18.IX.1286).
68
J. V. García Marsilla, «La génesis de la fiscalidad municipal en la ciudad de Valencia
(1238-1366)», Revista d’Història Medieval, 7 (1996), p. 149-170.
69
V. Baydal, Guerra, fiscalitat i assemblees estamentals..., ob. cit., , p. 282-284.
70
Arxiu de la Cartoixa de Portaceli, Pergamins, 2 (28.I.1288), citat per F. Fuster, Cartuja
de Portaceli..., ob. cit., «Fuentes documentales ACP».
32
pontífex haguera declarat la croada contra el rei d’Aragó per
la seua conquesta de Sicília a penes tres anys abans.69 Així,
és factible que la ciutat repartira el pagament d’aquells diners
entre tots els habitants i posseïdors del terme municipal,
incloent Beniparrell, fet davant del qual el monestir de
Portaceli mostrà la seua oposició al·legant que posseïa el lloc
en alou –sense altres dependències senyorials– i, per tant,
no havia d’estar sotmés a les contribucions d’una senyoria
aliena, en este cas la municipal.
Per això, Alfons el Franc ordenà al procurador del
regne que paralitzara momentàniament aquells pagaments
i que investigara la qüestió per a dictar sentència, encara
que desconeixem el veredicte final. Amb tot, com veurem,
cal tindre en compte que dins d’aquella competència
dels poders feudals per les rendes, Portaceli defensava la
immunitat de Beniparrell no per tal d’evitar la contribució
dels seus pobladors sinó generalment per tractar de rebre-la
en propietat. És a dir, per a desviar la recaptació d’aquells
tributs directes en benefici propi i en detriment de la ciutat de
València o de la monarquia, bo i obtenint el vist-i-plau d’esta
mateixa, que com ja hem dit mantingué una estreta relació de
col·laboració amb l’Església valenciana.
Així, un parell d’anys després, en gener de 1288
el mateix monarca Alfons el Franc concedí al monestir
de Portaceli l’exempció del pagament del monedatge de
Beniparrell,70 un tribut que consistia en el pagament d’un
morabatí –equivalent a 7 sous– per cada família amb un
patrimoni valorat en 105 sous o més, i que es pagava al regne
de València cada set anys des de 1266 com a compensació al
rei per tal que mantinguera l’estabilitat de la moneda. D’eixa
forma, a partir de l’atorgament d’aquella franquesa reial els
hòmens de Beniparrell serien franchos et inmunes del seu
pagament, com el mateix monestir al·legà en 1296, durant la
següent col·lecta del monedatge.71
71
Així ho palesa l’ordre de Jaume II al batle general del regne de València de comprovar
la validesa d’aquella exempció. ACA, C, reg. 324, f. 127v (28.I.1296): Iacobus et cetera,
fideli suo Petro de Libiano et cetera. Cum ex parte prioris et conventui monasterii de
Portaceli, ordinis cartusiensis, asseratur homines locorum que dictum monasterium habet
in regno Valencia esse immunes et franchos a prestacione monetatici, et nos de predictis
per vos certitudinem plenariam haberi velimus, mandamus et dicimus vobis quatenus
inquiratis diligenter et vos plenarie certifficetis vestrum dicti homines sint immunes et
franchi a prestacione ipsius monetatici, nec ne et quicquid super predictis inveneritis nobis
per vestras litteris intimetis. Interim vere mandetis pro parte nostra collectori monetatici
locorum predictorum quod supersedeant in exigendo monetaticum antedictum. Datum
Cesarauguste, Vº kalendas febrerii, anno Domini Mº CCº XCº quinto.

Tanmateix, la documentació prompte revela que els
veïns del lloc no eren lliures de pagar, sinó de pagar al rei,
ja que ho havien de fer igualment al senyor eclesiàstic. En
este sentit sabem que en febrer de 1298 el nou rei Jaume
II, acabat d’arribar del regne de Múrcia que havia pres dels
castellans, enfranquí perpètuament el monestir de Portaceli
i el seu domini de Beniparrell de tots els tributs reials fins
aleshores coneguts –la peita o quèstia, els subsidis, «pedidos»,
monedatges, cenes, servicis, emprius, i redempcions d’exèrcit
i cavalcada–, i de tota altra exacció reial, rebera el nom que
rebera. Però el mateix privilegi explicitava que a partir de
llavors les famílies de Beniparrell haurien de pagar al propi
monestir, com a senyor del lloc, aquelles contribucions o la
part corresponent a elles –si eren tributs a repartir amb altres
llocs. A més a més, les quantitats serien posades a compte
del rei, és a dir, comptarien per al còmput global de l’exacció
encara que els diners serien ingressats pel senyor del lloc,
que rebia així el favor reial.72
De fet, el prior de Portaceli hagué d’al·legar aquell
privilegi molt poc després, en ocasió del següent gran tribut
pactat pel rei amb les seues viles en el marc de les Corts
valencianes de 1301-1302. El servici que hi va ser aprovat
pel reialenc prengué una forma fiscal nova, desconeguda
fins aquell moment, que rebé el nom de «cabeçatge», ja
que consistia en el pagament anual durant cinc anys d’un
sou per cap, és a dir, d’un sou per part de tots i cadascun
dels habitants de les viles reials. Tanmateix, el primer any el
tribut no rendí el que s’esperava i només generà 100.000 dels
140.000 sous que s’havien previst aproximadament –xifra
que, d’altra banda, representa el nombre total d’habitants del
reialenc calculats a començaments del segle XIV. Per això,
el subsidi fou cancel·lat durant l’any 1303 i no fou représ
­–per a finalitzar les quatre anualitats que restaven– fins
a 1304, quan la forma de contribució fou modificada amb
unes noves condicions que no coneixem en detall, però que
poden indicar-nos una primera estimació de la població de
Beniparrell segons explicarem a continuació.
En esta segona etapa de la recaptació del tribut
72
«Col·lecció documental», doc. 6 (27.II.1298). De fet, el document fou redactat dos
vegades per tal d’afegir expressament esta llicència al monestir de Portaceli per a rebre les
exaccions reials de Beniparrell, com palesa el privilegi ratllat i registrat un full abans que el
definitiu: ACA, C, reg. 196, f. 138r-v (27.II.1298).
Beniparrell, 750 aniversari
observem de nou una lluita entre la ciutat de València i el
monestir de Portaceli per l’apropiació de la contribució
del lloc de Beniparrell. Així, el prior Pedro de Bielsa cercà
novament el favor reial i es presentà a Osca davant de
Jaume II per tal de denunciar que els jurats de la capital,
en col·laboració amb el porter reial Arnau Cortit, havien
compel·lit els hòmens de Beniparrell a pagar pel cabeçatge
dels anys 1305 i 1306 uns 300 sous, una quantitat que el
prior reclamava per a si en funció de la concessió de totes les
exaccions reials que s’havia atorgat en 1298.73 Efectivament,
el rei disposà que la suma d’aquells dos anys fóra donada
al monestir, però encara a l’any següent tornaria a ordenar
a les autoritats de la ciutat que no exigiren el cabeçatge de
Beniparrell, puix persistien a demanar-lo argumentant que en
l’exempció realitzada uns anys abans no hi era esmentat com a
tribut enfranquit: asserentes dictam franchitatem non debere
extendi ad dictum cabeçagium, quia de cabeçagio in ipso
privilegio specialis mencio non habetur. En conseqüència,
Jaume II hagué d’insistir novament en l’ordre transmesa
per tal que la senyoria eclesiàstica rebera el cabeçatge pagat
a Beniparrell, bo i especificant que el privilegi de 1298 ja
preveia que s’haurien de donar sempre a la senyoria les
quantitats tocants al lloc de qualsevol tribut reial, rebera el
nom que rebera.74
En altre ordre de coses, el fet que la suma total
del cabeçatge de Beniparrell en dos anualitats fóra de poc
més de 300 sous –CCC solidos regalium vel parum plus–
proporciona una dada a partir de la qual es poden realitzar
certes estimacions demogràfiques. Segons un retiment de
comptes presentat pel mencionat porter Arnau Cortit davant
el Mestre Racional, sabem que la recaptació del cabeçatge
realitzada en 1305 ascendí a 186 sous 4 diners, per la qual
cosa el del següent any hagué de valdre un mínim de 114
sous per tal de completar aquells 300 sous aproximats.75 Per
això, tot i que com hem dit no coneixem amb certesa la forma
de contribució de la segona etapa del tribut, segons alguns
indicis és factible pensar que va ser pagat igualment amb un
sou per cap que representaria al voltant de dos terceres parts
73
«Col·lecció documental», doc. 9 (11.VI.1307).
74
«Col·lecció documental», doc. 12 (11.III.1308).
75
«Col·lecció documental», doc. 11 (15.XII.1307).
33
 del pagament, més una altra quantitat repartida a cada lloc
en base al patrimoni de cada família, destinada a completar
la tercera part aproximada dels diners que havien mancat del
càlcul inicial de 1302.76
Per tant, tot plegat, podem conjecturar que dos terceres
parts del cabeçatge de Beniparrell corresponien al pagament
d’un sou per cadascun dels seus habitants, és a dir, que en
1305 hi podia haver uns 124 pobladors –en proporció a les
dos terceres parts dels 186 sous 4 diners pagats– i en 1306 uns
76 –en relació al mínim esmentat de 114 sous. Evidentment,
la diferència d’un any a un altre és molt gran i constata l’alt
nivell de conjecturació i fragilitat de les informacions en què
ens movem amb la documentació disponible; tal vegada, per
exemple, la quantitat més alta de 1305 incloïa sumes degudes
de l’anterior anualitat, per la qual cosa pensem que s’haurien
de prendre les seues dades a la baixa. En tot cas, si més no,
aquelles dades marquen unes fites estimatives que vénen a
indicar un mínim de 15 cases i un màxim de 25 si apliquem
una ràtio de 5 persones per foc. En definitiva, com també
assenyalen les dades del delme, sembla que a començaments
del segle XIV s’havia constituït una menuda comunitat
camperola cristiana a la senyoria de Beniparrell, el que fins i
tot va poder ser una de les raons per les quals el monestir de
Santa Maria de Portaceli es decidí a vendre el lloc, a causa
de la capacitat d’organització i resistència al poder feudal
presentada per la comunitat.77
Els conflictes amb la senyoria. La venda del lloc
Tot i que no fou fins a 1311 quan es produí el
traspàs del lloc, uns anys abans el monestir ja estava decidit
a vendre’l com palesa l’autorització reial a alienar-lo a
cavallers, concedida en abril de 1306.78 Desconeixem les
causes exactes que motivaren la venda, però en el segle
XVII el cronista Civera –sense aportar les seues fonts–
apuntà una que concorda amb els documents que exposarem
a continuació:
76
Per a una explicació més detallada d’este cabeçatge i el seu repartiment, vegeu: V.
Baydal, «El cabeçatge, un desconegut servei aprovat en les Corts valencianes de 1301-
1302», Revista d’història medieval, 14, en premsa.
77
Vegeu el procés de formació i desenvolupament de les comunitats camperoles a la zona
sintetitzat per A. Furió, «Les comunitats rurals de l’Horta-Sud de l’Edat Mitjana als temps
34
Experimentados los religiosos de que el governar vasallos para
nosotros, los cartuxos, es ocasión de mil inquietudes, y avida
licencia del Capítulo General, resolvieron vender el lugar de
Beniparrell.79
I precisament entre 1307 i 1311 trobem diversos
conflictes entre els veïns de Beniparrell i el monestir de
Portaceli, especialment greus pel que fa a la negativa d’aquells
a reconéixer la senyoria feudal del prior Pedro de Bielsa.
Este, en juny de 1307, en la mateixa ocasió en què reclamà
la percepció del cabeçatge del lloc davant Jaume II, també
demanà que fóra resolta segons el fur de València la causa
que mantenia davant el justícia de la capital valenciana amb
els hòmens de Beniparrell, racione sacramenti fidelitatis.
Això és, segons la rúbrica CXXVI dels Furs aprovats en el
segle XIII per Jaume I, tots els posseïdors de béns d’un lloc
havien de jurar fidelitat al senyor feudal corresponent:
Aquell qui tendrà alcuna cosa per senyor o haurà alcuna cosa
per alou franch en terme de castell, o de vila, o de torre, o
d’alqueria, o d’altre loch, tots temps és tengut de fer al senyor
del castell, o de la vila, o de la torre, o de la alqueria, o d’altre
loch, sagrament de feeltat e servar a son senyor totes aquelles
coses que e·l sagrament de feeltat calladament e expressa són
enteses.80
Conseqüentment, aquell jurament de ser fidel al
senyor representava l’expressió màxima de vassallatge
feudal, com palesaven els mateixos Furs a l’hora d’explicitar
algunes d’aquelles coses que eren enteses en el sagrament
de feeltat:
Aquel qui jura feeltat a son senyor, aquestes VI coses per tots
temps deu haver en sa memòria e en son cor, ço és a saber: que
no faça dan al senyor en son cors; e que no·l descobre de son
secret a son dan, ne sia a son dan de les fortalees per les quals
lo senyor pot ésser segur; ne sia a ell en dan de ço que serà sa
dretura; e que no jagua carnalment ab sa muller, ne ab sa mare,
ne ab sa filla d’aquell senyor, e que no faça semblant cosa que
no sia honesta en la casa del senyor; e que no sia a son dan de
les sues possessions; e que no faça aquella cosa que sia bona e
moderns», Afers, 11/12 (1991), p. 31-55.
78
«Col·lecció documental», doc. 8 (20.IV.1306).
79
Mª. E. Ribes (ed.), Los anales de la Cartuja..., ob. cit., p. 78.
80
«Els Furs», rúbrica CXXVI, cap. 1, a P. López Elum, Los orígenes de los Furs en Valencia
y las Cortes en el siglo XIII, València, 2001.

leugera de fer e d’acabar al senyor greu o embargosa d’acabar
ne de fer, e que no faça ço que·s pot fer que no·s puscha fer ne
acabar; e que no cel al senyor ço que sia dan del senyor, ans lo
li diga e·l li descobre si ho sab.81
Per tant, tot i que moltes d’estes prescripcions
anaven destinades al vassallatge entre els mateixos nobles,
evidencien, en definitiva, que el sagrament de fidelitat
expressava la submissió al senyor, que en este cas va ser
negada al prior de Portaceli pels pobladors de Beniparrell,
encara que desconeixem les motivacions de fons. En
qualsevol cas, el justícia de València degué acabar fallant en
favor de la senyoria eclesiàstica i els mateixos veïns prestaren
fidelitat segons expressa un altra ordre reial de setembre de
1308, que, a més a més, informa que quatre hòmens del
lloc continuaven negant-se a fer-ho, sine causa racionabili.
D’esta manera, el document proporciona el nom d’alguns
dels primers habitants i llauradors del Beniparrell cristià:
Jaume Milà, Pere Noguera, Maimó de Josa i Guillem de
Josa, els quals probablement, com molts altres colonitzadors
del regne de València, procedien de l’oest i el sud de terres
catalanes.82
Podem imaginar que aquells veïns acabaren també
jurant vassallatge al prior Pedro de Bielsa, ja que sembla
que la senyoria eclesiàstica no tornà a realitzar reclamacions
sobre la qüestió. Amb tot, uns pocs anys després, en febrer de
1311, el nou prior Jaume d’Alió demanà novament l’ajuda
reial per a resoldre un conflicte amb un altre beniparrellà,
Jaume Galter,83 amb el qual es disputava un camp al terme
del lloc –quodam campo situato in termino dicti loci de
Beniparrel. Així, el monarca ordenà al justícia de València i
al de Beniparrell que feren complir la sentència ja donada pel
darrer, la qual atorgava la possessió de la terra al prior, puix,
segons s’hi deia, havia estat espoliada indegudament.84
Tot plegat, doncs, es detecta un increment de
conflictes precisament durant els anys en què el monestir
de Portaceli buscava comprador per al lloc. A més a més,
hi podem observar llavors càrrecs judicials i administratius
estables, com ara el justícia que havia dictat sentència en la
81
Ibidem, rúbrica CXXVI, cap. 2.
82
En cas que Milà fóra un nom toponímic, El Milà és una població propera a Valls, Noguera
és un topònim comú a la comarca del mateix nom, a la Ribagorça i a l’Urgell, mentres que
Josa és igualment un lloc de l’Urgell –també és una població turolenca, però el nom Maimó
és més comú a Catalunya que no a Aragó. Cf.: DCVB
83
Galter, Gualter o Valter és un nom d’origen germànic, present com a cognom a diverses
poblacions de la costa ampordanesa: DCVB. 44 anys després trobem un Bernat Galter
a la nova carta de poblament de Catarroja: E. Guinot, Cartes de poblament medievals
Beniparrell, 750 aniversari
causa sobre el camp en disputa o el batle del dit loch que
apareix esmentat en el retiment de comptes del cabeçatge
de 1305. Per tant, és factible que, com apuntà el cartoixà
Cervera, la senyoria eclesiàstica tinguera problemes a l’hora
d’imposar el seu poder sobre el si d’una comunitat camperola
organitzada. Així, tot i que havien obtingut el permís reial per
a vendre el lloc a membres de l’estament militar, finalment
els monjos traspassaren el lloc al ciutadà Pere de Ripoll en
1311. I, de fet, amb els diners obtinguts, 32.000 sous segons
el mateix Civera, no adquiriren una altra senyoria sinó que
compraren propietats rústiques per a realitzar establiments
individuals de famílies llauradores.
En este sentit, d’una banda, sabem que en abril de
1313 el monestir estava tractant de comprar rendes o béns
immobles al terme de Borriana amb la quantitat rebuda de
la venda de Beniparrell. Tanmateix, els notaris del regne
es negaven a realitzar els contractes corresponents, amb
tota probabilitat per la prohibició foral de vendre terres
de reialenc a l’Església, fet que comportà que Jaume II
autoritzara expressament estes compravendes, tant en abril
de 1313 com encara en març de 1314, quan s’informava que
aquelles també estaven tractant de realitzar-se als tèrmens
de Vila-real i Almassora.85 Així mateix, sabem igualment
que en agost d’aquell any 1314 el monestir establí diversos
llauradors en les terres d’una alqueria de la partida de Petra,
a l’horta de València, que havien comprat en part amb els
diners de la venda de 1311.86
D’esta manera acabà la senyoria eclesiàstica de
Beniparrell en mans del monestir de Santa Maria de Portaceli,
un període que, com hem vist, estigué caracteritzat per la
constitució d’una comunitat camperola i per l’increment de la
producció agrícola i de les rendes apropiades pels senyors, uns
trets en clara consonància amb l’etapa d’augment poblacional
i desenvolupament de l’agricultura de tipus feudal –basada
en el cereal, l’olivera i la vinya– que experimentà el regne de
València durant la colonització cristiana de la segona mitat
del segle XIII.
valencianes, València, 1991, doc. 270 (28.V.1355).
84
«Col·lecció documental», doc. 14 i 15 (5.II.1311).
85
«Col·lecció documental», doc. 18 (6.IV.1313) i 19 (18.III.1314). Encara en el segle XVII
Portaceli tenia en propietat dos cases i diverses terres a Borriana i Onda: Mª. E. Ribes
Traver (ed.), Los anales de la Cartuja..., ob. cit., p. 79.
86
Ibidem, p. 78. Segons Civera l’alqueria a Petra costà 44.078 sous i els monjos s’hi
reservaren la torre com a residència perquè encara no tenien casa a la ciutat de València.
35
36

III. LA INFLUÈNCIA DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA: PERE DE
RIPOLL (1311-1316)
A causa de la seua proximitat i pel mateix creixement
del nombre de rendistes de la ciutat de València, la senyoria
de Beniparrell passà a ser objecte d’interés dels mercaders,
juristes i cavallers de la capital valenciana que tenien en
els negocis de tot tipus una de les seues principals fonts
d’ingressos. Així, amb la compra de Beniparrell per part de
Pere de Ripoll en 1311 s’enceta una fase en què la senyoria
del lloc canvià diverses vegades de titular ja sempre sota la
influència directa de senyors laics –ciutadans, cavallers o
nobles– amb casa a València. Però este mateix traspàs a mans
laiques motiva també que el volum de documentació sobre
Beniparrell conservat als arxius del rei de la Corona –en els
quals ens hem centrat ací– disminuïsca considerablement, ja
que la relació de la monarquia amb cadascuna de les senyories
nobles o ciutadanes no generà a priori tanta documentació com
la referent als llocs de l’Església. Per això, les informacions
que podem aportar sobre este nou període, almenys fins a la
titularitat d’Elicsén de Romaní ja durant la segona mitat del
segle XIV, són realment escasses en comparació amb les del
domini de Portaceli tot centrant-se bàsicament en el canvi de
titulars del senyoriu. Amb tot, cal destacar que este era un
procés totalment desconegut fins l’actualitat, per la qual cosa
tractarem d’explicar-lo amb detall.
En este mateix sentit, de la senyoria de Ripoll
únicament coneixem dos documents, un que fa referència
a la compra del lloc en 1311 i un altre a la seua venda en
1316. El primer d’ells, a més a més, ens informa que els
veïns de Beniparrell es negaren una altra vegada a realitzar
el jurament de fidelitat al nou senyor –contradicunt prestare
dicto Petro sacramentum fidelitatis–, malgrat que els monjos
de Portaceli, com a antics propietaris del lloc, els ho havien
ordenat. Conseqüentment, el rei manà al justícia de València
87
«Col·lecció documental», doc. 17 (30.VIII.1311).
88
V. Anyó, El primer manual de consells de la ciutat de València, 1306-1326, València,
2001; i J. V. Cabezuelo, Poder público y administración territorial..., ob. cit., doc. 59 (20.
IV.1309).
89
E. Olmos, Inventario de los pergaminos..., ob. cit., doc. 1193 (15.VII.1311) (compra
judicial d’unes cases de Francesc Salvoreda); ACA, C, reg. 207, f. 225 (1310) (llicència
Beniparrell, 750 aniversari
que obligara els veïns a jurar Pere de Ripoll, qui havia
comprat el lloc.87 En altre ordre de coses, probablement el
preu de compra van ser els 32.000 sous que apuntà el monjo
Joan Baptista Civera –novament sense citar les fonts de la
seua informació– ja que eixe import concorda amb el de la
venda del lloc que veurem posteriorment, en 1358.
D’altra banda, com explicita el mateix document que
informa de la compra de Beniparrell en 1311, sabem que Pere
de Ripoll era ciutadà –civis Valencie– i que era, a més a més,
un ciutadà important, puix freqüentment va ser conseller del
Consell de València, fou nomenat un dels quatre diputats
encarregats de la recaptació a tot el regne de l’esmentat
cabeçatge de 1305, i ocupà, almenys, un càrrec destacat en
l’administració de la monarquia al regne de València, el de
lloctinent de la procuració enllà Xúquer.88 Per a arribar a
estes posicions de govern calia alhora una base econòmica
sòlida, com palesa la posició d’home de negocis de Ripoll
evidenciada en diverses compres de cases a la capital
–pagades amb censos en un cas– o la construcció d’un parell
de molins sobre les séquies de Petra i de Rascanya.89 Així
mateix, assolir l’estatus de senyor i arribar a ennoblir era
l’aspiració de la majoria d’estos ciutadans i, en esta direcció,
la compra de Beniparrell podia ser un bon mecanisme per
a acomplir eixe objectiu, com, per exemple, hem vist que
havia fet en la mateixa època el ciutadà Berenguer Dalmau,
senyor de Catarroja, qui finalment ennoblí.
Malgrat això, la senyoria de Ripoll sobre Beniparrell
durà ben poc i a penes cinc anys després, per raons que
desconeixem, Pere i el seu fill, Nicolau de Ripoll, negociaren
la seua venda al cavaller Andreu Guillem Escrivà, qui, com
veurem, fou senyor del lloc durant uns deu anys abans de
llegar-lo al seu fill.90
per a construir un molí sobre la séquia de Rascanya); reg. 215, f. 277 (1317) (llicència per
a construir un molí sobre la séquia de Petra); reg. 219, f. 345 (1321) (canvi de censos per
unes cases que el monestir de Sant Vicent tenia a la ciutat de València).
90
Desconeixem si n’eren descendents directes, però sabem que a l’alçada de 1349
Berenguer i Pericó de Ripoll eren cavallers, el que indicaria eixa projecció social ascendent
de la família: ACA, C, reg. 889, f. 103.
37
38

IV. ELS PRIMERS ESCRIVÀ: ANDREU GUILLEM ESCRIVÀ (1316-C.
1327) I EL SEU FILL HOMÒNIM (C. 1327-C. 1339)
El 10 d’octubre de 1316 es reuniren a Beniparrell
Vidal Sarthou, procurador substitut del bisbat i el capítol de
València, el notari Llorenç d’Angelats i el cavaller Andreu
Guillem Escrivà. El primer, com a procurador del bisbe i del
capítol de la catedral de València, protestà amb acta notarial
per la forma com Escrivà ha comprat o entén a comprar
Beniparrell d’En Pere de Ripoll, ciutadà de València, o d’En
Nicholau, son fill, ja que aquella compra anava en perjudici
de la Esgleya de València. Per tant, sembla que en aquells
moments el cavaller acabava d’adquirir o estava negociant la
compra del lloc amb els Ripoll, tractament que arribà a oïdes
del procurador eclesiàstic –an·audiència d’ell–, que decidí
formalitzar la seua protestació, no consentint la dita venda o
compra del dit loch de Beniparrell.
El rector de Puçol al·legava que lo dit Pere de Ripol
o Nicholau no puxen lo dit loch de Beniparrell vendre axí
com lo vénen, tot i que no coneixem les raons específiques
de la reclamació. Tal vegada, com hem dit anteriorment, el
conflicte es dirimia de nou per les rendes del lloc, en concret
pel terç delme, ja que la condició de ciutadà de Pere de Ripoll
havia pogut permetre que la diòcesi de València recuperara
91
«Col·lecció documental», doc. 20 (10.X.1316).
Beniparrell, 750 aniversari
aquella part de la renda decimal que havia cedit en el seu
moment tant a Arnau de Romaní com al monestir de Portaceli.
Per això, si ara els Ripoll tractaven de vendre el lloc a un
cavaller, l’Església podia témer que aquell prenguera el terç
delme si no s’especificava en la venda que no hi tenia dret.
Amb tot, com també hem apuntat adés, no podem conéixer
la resolució de la controvèrsia amb la documentació amb què
disposem. En qualsevol cas, el fet que Andreu Guillem Escrivà
sol·licitara còpia de la protesta per haver acort sobre açò i
que demanara que aquella no fóra posada en forma pública
tro ell haja respost a açò, així com també que no trobem
conflictes posteriors sobre la qüestió entre els pergamins de
la catedral, pot indicar, tot plegat, que el nou senyor del lloc
accedí als clams eclesiàstics, foren els que foren.91
Altrament, el mateix document indica que els Ripoll
a penes si posseïren la senyoria de Beniparrell uns pocs anys
i la vengueren ràpidament a Andreu Guillem Escrivà. El
comprador, casualment, era fill d’Arnau Escrivà, l’home que
en 1270 substituí l’antic senyor del lloc, Arnau de Romaní,
en el càrrec de batle de València, així com també cosí germà
de Guillem Escrivà, qui va encapçalar en aquella ocasió
39
 l’enfrontament contra el cavaller. Aleshores els Escrivà eren
exclusivament juristes, però precisament les generacions
d’Andreu Guillem començaren a assolir l’ennobliment a
través dels privilegis de cavalleria concedits per la monarquia.
Així, d’una banda sabem que el mateix Andreu Guillem
Escrivà era tractat d’honrat i de cavaller en el document de
1316 sobre la compra de Beniparrell, mentre que, d’altra
banda, en 1330 el seu fill homònim ocupava el càrrec de jurat
de la ciutat de València per l’estament dels cavallers.92
Per tant, en consonància amb esta projecció, és
conseqüent que cercaren una senyoria a les rodalies de
la capital que impulsara la seua posició. D’esta manera,
com hem vist en el cas dels Ripoll, l’estratègia d’ascensió
social de moltes d’estes famílies ciutadanes de València es
fonamentava en l’accés a l’administració reial i municipal,
en els negocis urbans i rústics, i en les compres de terres o
senyorius. Els Escrivà en concret eren una família de tradició
jurista, descendent del notari reial Guillem Escrivà –pare
d’Arnau Escrivà–, fundador de la línia principal de la família
al regne de València amb les nombroses donacions que rebé
de Jaume I a mitjan segle XIII, entre les que hi havia un bon
nombre de terres a Patraix, sobre les quals s’acabaria fundant
la senyoria d’aquell lloc en mans de la família.93 De fet, com
apuntà el pare Batllori, tot i que en el segle XV totes les
branques dels Escrivà ja pertanyien a l’estament cavalleresc,
els seus rivals continuaven retraient-los que el seu cognom
fóra de ploma i no d’espasa.94
En este sentit, les dades que coneixem sobre els
nous senyors de Beniparrell són una bona mostra d’estes
trajectòries d’ennobliment ordides a partir de la carrera de
92
A. Furió i F. Garcia-Oliver, Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València
(1296-1345), València, 2007, doc. 232 (21.VII.1313); R. Narbona, «Los Escrivà. Rasgos
genealógicos de un linaje patricio. Proyección política y matrimonial», Anales de la
Academia de Cultura Valenciana, 69 (1991), p. 85.
93
M. Batllori, «El cronista Bernat Desclot...», ob. cit., p. 130-134.
94
M. de Riquer (ed.), Lletres de batalla, Barcelona, vol. III, 1969, p. 117, 123 i 127, citat
per M. Batllori, Ibidem, p. 127.
95
Ho sabem gràcies a un document aportat pel mateix Batllori en què Jaume Castellà, veí
de València, apareix com a tutor d’Andreu Guillem Escrivà, ja que el seu pare Arnau havia
mort, com hem vist en l’epígraf sobre Arnau de Romaní, a mitjan 1275: M. Batllori,
Ibidem, p. 138.
40
lleis, de l’ocupació de càrrecs polítics i de l’aprofitament
dels negocis que oferia la capital valenciana. Com hem
dit, Andreu Guillem Escrivà era fill d’Arnau Escrivà, qui
segons Miquel Batllori ja era senyor de Patraix, però, com
que Andreu Guillem era el fill menut –encara menor d’edat
en 1283–,95 la senyoria passà el seu germà major, Guillem
Escrivà (vegeu «Figura 2», p. 57). Així doncs, esta condició
de fill menor ajuda a entendre encara més l’adquisició del
lloc de Beniparrell, a la qual, altrament, pogué accedir des
de les esferes de poder que compartia amb Pere de Ripoll, ja
que si este va formar part del Consell de la ciutat de València
en diverses ocasions a començaments del segle XIV, Andreu
Guillem, pare, també va ser jurat municipal, per exemple en
1313.
Amb tot, serà al seu fill, anomenat també Andreu
Guillem Escrivà, a qui veurem ocupant alts càrrecs de
l’administració municipal i reial amb més freqüència.
Desconeixem la data de la mort del pare, però degué de
voltar el 1327, ja que en març d’aquell any el fill obtingué
una llicència reial per a construir uns banys públics i un forn
de pa a l’hospicio que havia pertangut a son pare, difunt,
situat a la parròquia de Sant Esteve de València.96 Així doncs,
la senyoria de Beniparrell també degué ser traspassada en
herència entorn d’aquella data al fill homònim, el qual, a més
a més, segons es deia en el mateix document era jutge de
la cort reial, un càrrec que si més no durant 1328 hauria de
compaginar amb el de mostassaf de la ciutat de València.97
De fet, pareix que en aquells moments en què
acabava d’accedir a la senyoria de Beniparrell, Andreu
Guillem Escrivà, fill, estava assolint grans cotes de poder i
96
L’entrada «Escrivà» de la Gran Enciclopèdia Catalana, realitzada per Lluís Cerveró i
Miquel Batllori, sense citar fonts, estableix la data de la mort entre 1329 i 1331, però el
document que aportem sembla irrefutable per a avançar-la uns quants anys: in hospicio
vestro quod fuit Andree Guillelmi Scribe, quondam patris vestri. ACA, C, reg. 229 f. 268r
(15.III.1327).
97
Ibidem, doc. 377 (13.XI.1328). D’altra banda, a la Gran Enciclopèdia Catalana Cerveró
i Batllori presenten Andreu Guillem Escrivà, pare, com a lloctinent del procurador general
del regne de València en estes dates, però –tenint en compte els problemes de datació de la
seua mort citats– qui ocupava aquell càrrec podria ser el fill que estem tractant.
98
L. Palmar (ed.), Furs e ordinacions del Regne de Valencia, València, 1482 (ed. facsímil:

d’influència. Així, a la sessió de la primera clausura de les
Corts valencianes celebrada el 24 d’octubre de 1329 el veiem
entre els cavallers e generosos, alhora que hi assistix com
a síndic de la ciutat de València.98 I, encara més, a resultes
de la reforma del govern municipal que s’hi aprovà, la qual
establia per primera vegada la inclusió de dos cavallers
entre els sis jurats de la capital, fou escollit com a tal en
el primer any en què es tingué possibilitat, en 1330.99 Ultra
això, en aquell context de reunió solemne dels estaments del
regne amb el monarca, Escrivà aconseguí la protecció reial
dels seus pobladors de Beniparrell enfront del pagament
d’impostos mercantils.
Així, el 27 de gener de 1330, només un parell de
setmanes després de la clausura definitiva de les Corts,
Alfons el Benigne, a petició d’Andreu Guillem Escrivà,
ordenà als recaptadors dels impostos que gravaven el trànsit
de les mercaderies que no cobraren pes, mesuratge, lleuda,
portatge, peatge, ribatge ni qualssevol altres drets similars
als hòmens de Beniparrell, ja que eren francs de tota exacció
reial segons el privilegi que Jaume II els havia concedit en
temps de la senyoria del monestir de Portaceli, com hem vist
anteriorment:
Cum homines sui loci vocati Beniparre (sic), siti in termino
civitatis Valencie, sit et esse debeant franchi et liberi ex
concessione serenissimi principis dominis Jacobi, felicis
memorie regis Aragone.100
1992), p. 199-200, «Alfons el Benigne», Fur de 23.X.1329.
99
R. Narbona, «Los Escrivà...», ob. cit., p. 85.
100
«Col·lecció documental», doc. 21 (27.I.1330).
101
Posteriorment, a través de les dades oferides per la Gran Enciclopèdia Catalana, sabem
Beniparrell, 750 aniversari
El problema era el mateix que amb el pagament del
cabeçatge de començaments de segle, ja que els col·lectors
reials –pesadors, mesuradors, lleuders, peatgers, guardians o
arrendadors d’impostos– al·legaven que en aquella franquesa
primigènia no es feia specialis mencio de les exaccions
que ells cobraven. Per això, novament com llavors, el rei
hagué de dictar una ordre en benefici del senyor feudal en
què explicitava que, malgrat que no s’hi fera esment, no
havien de ser recaptades dels beniparrellins. Així doncs, la
proximitat al rei, el servici a la monarquia en l’administració
reial, l’ocupació de càrrecs municipals, l’establiment de
noves fonts de renda amb negocis urbans i la possessió d’una
senyoria serviren Andreu Guillem Escrivà per mantindre i
fer ascendir la seua posició social.101
Per altra banda, aquella de 1330 és la darrera notícia
que tenim relativa a Beniparrell durant el domini dels
primers Escrivà, ja que no serà fins a començaments de 1339
quan trobem noves dades, que ens informen que la titularitat
del senyoriu havia canviat a mans del ciutadà Arnau Ça-
Morera, qui, per tant, el degué adquirir per compra en algun
moment entre 1330 i 1339 –possiblement entre 1336 i 1339
com explicarem a continuació. Amb tot, no seria la darrera
vegada en què Beniparrell estaria sota el domini feudal dels
Escrivà, ja que precisament el primer membre del llinatge
Escrivà de Romaní era rebesnét del germà major d’Andreu
Guillem Escrivà, pare (vegeu «Figura 2», p. 57).
que fou lloctinent del procurador general del regne en 1341 i que acabà morint en la batalla
de la Pobla Llarga de 1347, tot defensant la causa reial que feia front a la revolta de la
Unió.
41
42

V ELS ÇA-MORERA: EL VICECANCELLER ARNAU ÇA-MORERA
(C. 1339-C. 1348) I LA SEUA FILLA EIROVÍS (C. 1348-C. 1355)
Arnau Ça-Morera, un jurisperit vingut del
Bages
La primera i casi única notícia que tenim de la
propietat senyorial de Beniparrell per part d’Arnau Ça-
Morera correspon a un document del 23 de març de 1339.
Com havia passat en 1330 amb la franquesa d’impostos
comercials obtinguda pel cavaller Andreu Guillem Escrivà
per als hòmens de Beniparrell, també Ça-Morera, que hi
apareix com a ciutadà de València i senyor del lloc, aprofità
el marc d’unes Corts valencianes per tal d’assegurar
l’exempció dels beniparrellins a l’hora de pagar impostos al
rei per les mercaderies que transportaven.102 D’esta manera
el nou rei, Pere el Cerimoniós, ordenà als seus oficials que
no els cobraren cap peatge, lleuda, portatge, mesuratge, pes,
passatge o ribatge, i autoritzà Ça-Morera a repartir als seus
vassalls cartes testimonials que certificaren que residien a
Beniparrell i que, per tant, n’eren francs.103
Ara, però, l’argumentació jurídica era diferent,
ja que no es basava en l’exempció general concedida al
lloc per Jaume II en 1298, sinó en una franquesa concreta
d’aquells drets mercantils concedida als vicinos civitate et
termini Valencie; per esta raó, com Beniparrell estava dins
dels tèrmens de la ciutat –sit in eiusdem civitatis termino
102
Tot i que es desconeixen les dates exactes, se sap que entre febrer i març de 1339 tingueren
lloc les segones Corts valencianes que celebrà Pere el Cerimoniós, rei de la Corona d’Aragó
des de 1336. Vegeu: Mª. R. Muñoz Pomer, «Las Cortes de 1339 paso previo en la alianza
Beniparrell, 750 aniversari
constitutus– els seus habitants també havien d’estar-ne
exempts. Respecte de tot això, cal tindre en compte que
la diferència entre l’exempció de finals de segle XIII i les
dos ordenades en 1330 i 1339 raïa en el fet que la primera
es referia expressament als impostos directes, pagats en
funció del patrimoni familiar, mentre que les segones feien
referència al moviment de mercaderies, el que, tot plegat,
sembla apuntar que durant el primer terç del segle XIV els
veïns de Beniparrell havien incrementat la comercialització
de la seua producció agrícola, bo i dirigint-la al gran mercat
que representava València.
D’altra banda, els dos darrers documents citats
establixen les dates ante quam i post quam per a l’accés del
ciutadà Arnau Ça-Morera a la titularitat de la senyoria de
Beniparrell: en algun moment donat entre gener de 1330 i
març de 1339. Amb tot, com hem avançat anteriorment, ens
inclinem per pensar que tal vegada la compra va ser realitzada
a partir de 1336, en consonància amb la trajectòria social del
nou senyor. Ça-Morera havia nascut amb tota probabilitat a
Prats del Rei, prop de Manresa, al si d’una família de juristes
al servici dels senyors de la zona i de la monarquia, com
peninsular contra los Benimerines», Estudios dedicados a Juan Peset Aleixandre, València,
1982, vol. III, p. 67-80.
103
«Col·lecció documental», doc. 22 (23.III.1339).
43
 apunten dos dades documentades: un benefici instaurat a
l’església parroquial de Prats del Rei en honor dels apòstols
Sant Pere i Sant Pau per un tal Arnaldi de Moraria, ciutadà
de València –el que indica que no hi perdé les arrels–,104 i
el fet que la seua filla duguera l’infreqüent nom d’Eirovís
–esmentat en algunes ocasions amb la forma Airovís.105
En este sentit, en aquella població catalana es
documenta a bastament el llinatge medieval Ça-Morera106
i, en concret, a començaments del segle xiv es pot detectar
la família formada per Guillem Ça-Morera, la seua dona
Eirovís i els seus fills Ramon Ça-Morera i Pere Ça-Morera,107
per la qual cosa és molt probable que Arnau Ça-Morera fóra
també germà d’estos darrers, el que explicaria que donara
a la seua filla el nom de la seua pròpia mare, un nom, com
hem dit, gens comú. A més a més, sabem que en 1288 el pare
Guillem Ça-Morera era batle de la senyoria del monestir de
Valldaura a Puigdemàger i Solanelles, mentre que en 1318
i 1320 un jurisperito homònim –possiblement ell mateix–
va ser nomenat assessor del veguer reial de Manresa i del
Bages;108 així mateix, el seu fill Ramon Ça-Morera passà en
1310 de subveguer de Manresa al càrrec de batle reial de la
vila,109 unes dades que concorden amb la carrera de magistrat
d’Arnau Ça-Morera a terres valencianes.
104
R. Costa i J. Segur, Història de les comarques de Catalunya. Anoia, Manresa, 1991, vol.
II, p. 355, citat per Mª. Crispí, «Una obra documentada d’Aloi de Montbrai: la marededéu
dels Prats de Rei. Noves vies per a l’estudi de l’escultor francès», Locvs amoenvs, 7 (2004),
p. 112, nota 3.
105
Per exemple és així en l’acta de compra d’Alberic de 1349 que veurem poc després.
Tanmateix, la forma predominant als documents és la d’«Eyrovís». D’altra banda, pel que
fa al nom d’Arnau Ça-Morera, en els documents en llatí els noms amb article salat no són
distingibles –«Arnaldus de Moraria»–, però quan són escrits en romanç prenen la seua
forma original, per exemple «Arnau Samorera» en la crònica de Pere el Cerimoniós.
106
Vegeu, per exemple, els noms arreplegats per: M. Obiols, El monacat femení en la
Catalunya medieval: Santa Maria de Valldaura (1241-1399), Tesi Doctoral, Universitat de
Barcelona, 2005. De fet, al mur de ponent del claustre de la Seu de Manresa encara s’hi pot
trobar el vas sepulcral medieval d’un Bernat Ça-Morera.
107
Els documentem en 1304 en una venda d’un tros de terra i un farraginal que tenien al
terme de Puigdemàger, actualment a Prats del Rei: Ibidem, doc. 111bis.
108
Ibidem, doc. 97-99bis (28.XI.1288); ACA, C, reg. 232, f. 279r-v (1.IX.1318)
(nomenament com a assessor de la vegueria de Manresa i el Bages); reg. 233, f. 144 (24.
XI.1320) (nomenament com a assessor de la vegueria del Bages).
109
ACA, C, reg. 232, f. 114r (1.IV.1310) (nomenament com a subveguer de Manresa) i
44
Ací el documentem per primera volta en 1320, quan és
nomenat assessor jurídic del procurador general, la màxima
institució de govern reial al regne de València.110 Cinc anys
després continuava ocupant aquell càrrec i a l’alçada de les
Corts valencianes de 1329-1330 –a les quals hem vist assistir
també el cavaller Andreu Guillem Escrivà, llavors senyor de
Beniparrell–, s’havia fet un lloc entre els governants de la
ciutat de València i devia ser considerat un important jurista,
ja que hi va acudir com a síndic de la ciutat i va ser triat per
a ser un dels tretze consellers que havien de dictaminar sobre
la important qüestió de la unificació foral valenciana.111 A
més a més, apareix com a procurador en les Corts de Vidal de
Vilanova, comanador major de Montalbà, el que assenyala la
seua relació amb els poders feudals del regne, possibilitada
per la seua activitat a la procuradoria general.
En consonància amb tot això, sis anys després –en
1336– a la pujada al tron de Pere el Cerimoniós, Ça-Morera
va ser nomenat batle de la ciutat de València i general del
regne, amb totes les seues atribucions de gestió de les rendes
reials i de justícia de nombroses causes.112 Així, al recer del
servici a la monarquia continuà incrementant el seu poder,
com palesa, per exemple, que en 1337 formara part del
Consell reial –conseller del senyor rey e batle general del
121r (XI.1310) (nomenament com a batle de Manresa). D’altra banda, sabem que l’altre
germà, Pere Ça-Morera, havia mort abans de 1325, ja que llavors documentem el seu hereu,
Guillemó, possiblement dit així per a diferenciar-lo del seu avi Guillem, que encara estaria
viu: M. Obiols, Ibidem, doc. 148 (19.XII.1325).
110
ACA, C, reg. 233, f. 82r (17.XII.1320) (nomenament com a assessor del procurador
general del regne de València).
111
ACA, C, reg. 233, f. 99r (8.IV.1325) (autorització per a dictar justícia en absència del
procurador general del regne); L. Palmar (ed.), Furs e ordinacions del Regne de Valencia...,
ob. cit., p. 199-200, «Alfons el Benigne», Fur de 23.X.1329; J. Zurita, Anales de la Corona
de Aragón, Saragossa, 1562-1577 (ed. facsímil: 1970), llibre VII, cap. IX. La seua tasca
com a legista es traduí en la redacció d’unes Notae super Foris regni Valentiae: J. Pastor,
Biblioteca valenciana, València, 1827, p. 6-7. Entre els tretze consellers escollits també
hi era Berenguer de Ripoll, probablement pertanyent als Ripoll que van ser senyors de
Beniparrell, el que tot plegat assenyala el procés d’oligarquització del poder a la ciutat
de València a començaments del segle XIV en mans d’unes quantes famílies de juristes,
mercaders i servidors de la monarquia, progressivament ennoblits.
112
No hem trobat el nomenament concret, però Just Pastor indica la data de 1336 per a la
seua accessió al càrrec, el que concorda amb el fet que almenys en 1333 el batle general
del regne fóra Guillem Serrano, mentre que en agost de 1336 –poc després de la coronació

regne de València–113 o que fóra un dels dos ambaixadors
enviats pel rei a Roma a prestar jurament feudal al pontífex
pels regnes de Sardenya i Còrsega:
Envió el rey de la ciudad de Valencia a 7 del mes de enero deste
año por sus embajadores, para que en su nombre prestasen al papa
el juramento, a don Bernaldo de Vilaragut, Arnaldo de Morera
baile general del reino de Valencia y Azberto de Caliaza.114
Per tant, pensem que és factible que a partir del seu
accés a la batlia en 1336 accedira a la compra de Beniparrell
com a resultat del seu propi ascens social. El que és segur,
en qualsevol cas, és que a començaments de 1339 n’era
el senyor i també que aquell mateix any rebé una notable
donació reial de 50 jovades –150 hectàrees– a la marjal de
l’Albufera que s’estenia cap a la ciutat de València i cap a
les alqueries que havien sigut de Pere Maçó –versus civitate
Valencie et alquareas que fuerunt Petri Maçonis.115 Amb tot,
no hem pogut localitzar el lloc concret d’aquelles alqueries
per saber si estaven prop del terme beniparrellà, encara que
si tenim en compte el contingut del document i el fet que
llavors l’Albufera arribava pràcticament fins als ravals del
sud-est de València, sembla que la donació se situava més bé
a prop de la ciutat.
Fóra com fóra, Arnau Ça-Morera degué mantindre el
senyoriu de Beniparrell des de la seua compra, entre 1330
i 1339, fins a la seua mort, cap a 1348, ja que la següent
notícia que hem trobat correspon a la propietat del lloc en
1355 per part de la seua néta, Elicsén de Romaní. I coneixem
este vincle familiar a través d’un document posterior en què
Elicsén es feia càrrec del pagament d’un benefici en honor
del Cerimoniós– trobem la primera referència –en la crònica de Zurita– a Ça-Morera com a
posseïdor de la batlia. Cf.: L. Alanyà (ed.), Aureum Opus regalium privilegiorum civitatis
et regni Valentie, València, 1515 (ed. facsímil: 1999), «Alfonsi secundi», L (6.II.1333); J.
Pastor, Biblioteca valenciana, ob. cit., p. 6-7; J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón,
ob. cit., llibre VII, cap. XXXIII.
113
ACA, C, reg. 862, f. 10v (18.VIII.1337).
114
J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ob. cit., llibre VII, cap. XXXVI. Com veurem
posteriorment, els Ça-Morera i els Vilaragut, així com també els Romaní, participaren
activament en la revolta de la Unió; cf. infra, nota 132.
115
ACA, C, reg. 1112, f. 70r-v (21.IX.1339). No obstant això, alguns al·legaren que aquelles
Beniparrell, 750 aniversari
a Sant Miquel que la seua àvia Caterina, vídua d’Arnau Ça-
Morera, havia instituït a l’església de Sant Joan de l’Hospital
de València.116 I, alhora, sabem que Elicsén era filla d’una
dona dita Eirovís, qui, conseqüentment, havia de ser filla
d’Arnau Ça-Morera, i hauria rebut eixe nom tot seguint la
tradició familiar (vegeu «Figura 2», p. 57)117. Així doncs, és
igualment probable que entre 1348, data aproximada de la
mort d’aquell, i 1355, quan Elicsén –llavors menor d’edat–
era ja senyora del lloc, ho fóra també Eirovís, qui, per tant,
hagué de morir poc abans d’aquell any.
D’altra banda, sabem que Eirovís Ça-Morera casà en
primeres núpcies amb Jaume de Romaní, la qual cosa feia
retornar Beniparrell a l’àmbit d’influència dels Romaní, els
primers senyors del lloc. Amb tot, quan aquella probablement
va heretar el lloc de son pare Arnau Ça-Morera, el seu espòs
ja havia mort o va morir molt poc després, a finals de 1348, i
no seria fins a la següent cessió en herència, a la filla dels dos,
Elicsén de Romaní, que el senyoriu no tornaria a dependre de
la família Romaní. És per això que abans de passar a tractar
la senyoria d’Elicsén farem un breu repàs a la trajectòria
dels descendents d’Arnau de Romaní, marcada pel tràgic
final de Jaume, senyor d’Alberic, a causa de la seua activa
participació en la revolta de la Unió, desplegada al regne de
València entre 1347 i 1348 contra el poder autoritari de Pere
el Cerimoniós, en la qual, com també veurem, va comptar
amb el suport del seu sogre, Arnau Ça-Morera, senyor de
Beniparrell.
terres eren seues per donaciones antiquas i el rei hagué d’ordenar que es comprovara i, si
mancava terreny per eixa causa, es repartiren les 50 jovades agafant-les d’algún altre lloc
proper.
116
Mª. M. Cárcel, Un formulari i un registre del bisbe de València En Jaume d’Aragó
(segle XIV), València, 2005, doc. 208 (19.XII.1372).
117
ACA, C, reg. 1910, f. 132r (1.VII.1391) (llicència reial a Elicsén de Romaní per
a comprar béns i censals, així com tindre els censals que eren de sa mare, Eirovís); E.
Olmos, Inventario de los pergaminos..., ob. cit., doc. 4.098 (12.XII.1397) (consignació
a la catedral de València per part d’Elicsén de Romaní d’una renda procedent de sa mare
Eirovís, destinada a la construcció d’un hospital en un raval de València).
45
 Els descendents d’Arnau de Romaní.
La participació de Jaume de Romaní i d’Arnau
Ça-Morera en la revolta de la Unió
En morir el cavaller Arnau de Romaní a finals de
1276 deixà com a hereu el seu fill Jaume, possiblement
el primogènit, ja que en 1281 i 1286 apareix realitzant
establiments emfitèutics a les terres que havia heretat a
l’Olleria, prop de València, mentre que els béns com a
senyors de Benillup dels que probablement eren els seus
germans, Berenguer, Arnau i Jaumeta, eren administrats
per tutors a l’alçada de 1285.118 Si de Berenguer sabem que
entroncà amb els Llançol per formar el llinatge Llançol de
Romaní, assentat sobre el lloc de Vilallonga que havia posseït
son pare, d’Arnau tenim notícia que era senyor de la vall de
Perputxent, encara que sembla que acabà ingressant en la
vida eclesiàstica.119 Del primogènit, per la seua banda, no en
tornem a tindre notícies fins a 1300, quan comprà per 80.000
sous la torre i alqueria d’Alberic al rei Jaume II, qui al seu
torn l’havia adquirit d’Eximén Zapata i dels marmessors de
son pare, Pedro Zapata de Tous.120
Amb esta compra la línia principal dels Romaní
pogué assentar-se durant tot el segle XIV a Alberic, una
senyoria mitjana situada dins del terme municipal de la vila
reial d’Alzira. L’hereu del comprador seria el seu fill Arnau
de Romaní, a qui veiem en 1317 junt a son pare pagant 5.000
sous per una demanda interposada precisament pel sequier
d’Alzira.121 En concret, degué heretar el senyoriu poc abans
de 1322, puix en eixa data, en procedir a una altra compra, la
del castell de Relleu per 30.000 sous, és mencionat com a fill
del difunt Jaume de Romaní.122 Així mateix, ell degué morir
sense descendència entre 1330, quan vengué Relleu
118
V. Cuñat, Arnau de Romaní y Domènec de Cavall..., ob. cit., doc. 81 (14.XII.1281), 83
(7.VI.1286) i 84 (8.VI.1286). Pel que fa a la tutoria dels germans Romaní, vegeu: AHN,
Orde de Montesa, Pergamins particulars, Carpeta 520, 408-p (27.XII.1281), citat per M. V.
Febrer, Dominio y explotación territorial en la Valencia foral, ob. cit., p. 81.
119
J. Escrig, Cronologies històriques valencianes: de Jaume I als nostres dies, València,
2001, p. 206 (Arnau de Romaní, senyor de la vall de Perputxent en 1285); V. Cuñat,
Ibidem, p. 63 (Arnau de Romaní, frare en 1306).
120
C. López Rodríguez (ed.), Liber patrimonii Regii Valentiae, València, 2006, doc. 309
(22.IX.1300) (instrument de venda de l’alqueria i torre d’Alberic de Jaume II a Jaume
de Romaní, incloent la trasllació pública autenticada per la Cancelleria reial de la carta
de donació de l’alqueria d’Alberic feta el 12 de desembre de 1238 a Lope Ferrench de
Lucenich).
121
Ibidem, doc. 311 (21.XII.1317).
122
Ibidem, doc. 2341 (12.V.1322) i 2343 (13.V.1322) (12.V.1322). Per tant, la mort de
46
a Bernat de Sarrià,123 i 1336, moment en què veiem al seu
germà Jaume de Romaní com a nou senyor d’Alberic.
En efecte, a l’arribada al tron de Pere el Cerimoniós,
el nou monarca declarà públicament que acollia davall la seua
protecció Elicsén Ximénez de Montornés, vídua de Jaume de
Romaní, el fill i hereu d’aquell, també dit Jaume, i els seus
vassalls, tant cristians com musulmans, del lloc d’Alberic.124
Este nou senyor, nét del primer Romaní posseïdor de
Beniparrell, seria el que casaria amb Eirovís Ça-Morera
i tindria com a filla Elicsén de Romaní, tot i que molt poc
després seria executat per ordre del mateix rei com un dels
cabdills militars de l’alçament unionista. Així, per bé que
durant els primers anys de la dècada de 1340 havia estat al
servici de la monarquia, per exemple en la campanya militar
contra el rei de Mallorca a terres del Rosselló en 1343 o com
a justícia criminal de València en 1344,125 posteriorment
donà ple suport a la Unió valenciana, instituïda durant la
primavera de 1347 per a frenar els abusos autoritaristes de la
monarquia.
De fet, la seua trajectòria fou similar a la del seu sogre,
Arnau Ça-Morera, qui durant el temps en què fou senyor
de Beniparrell també passà de ser fidel servidor de Pere el
Cerimoniós a ser apartat de la més alta administració reial i
constituir-se en un dels caps unionistes. D’esta forma, si bé
en 1340 Ça-Morera ascendí encara més en la seua carrera
com a magistrat, deixant el càrrec de batle general del regne
de València per a ocupar el de vicecanceller reial,126 sis anys
més tard cauria en desgràcia, precisament arran del conflicte
Jaume de Romaní fou bastant anterior a la data de 1336 que indica J. Hinojosa, Diccionario
de historia medieval del reino de Valencia, València, 2002.
123
C. López Rodríguez (ed.), Liber patrimonii Regii Valentiae, ob. cit., doc. 2344
(25.I.1330).
124
Ibidem, doc. 312 (11.XII.1336).
125
F. Soldevila (ed.), Les quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon
Muntaner, Pere III, Barcelona, 1971, p. 1069; ACA, C, reg. 1307, f. 113r-v (13.X.1344)
(concessió de 2.000 sous deguts a Jaume de Romaní, cavaller de la casa reial i justícia
criminal de València).
126
Sabem que Pere Despens era el vicecanceller de Pere el Cerimoniós fins a 1340 i l’any
següent veiem Arnau Ça-Morera en el càrrec, per la qual cosa degué ser directament el seu
substitut. Cf: J. Trenchs, «Pere Despens, vicecanciller de Pedro el Ceremonioso (1339-
1340)», Annals d’estudis gironins, 1 (1979-1980), p. 249-258; J. Zurita, Anales de la
Corona de Aragón, ob. cit., llibre VII, cap. LV.

que donà peu a la formació de la Unió.
Ça-Morera era el jurista de confiança del rei, el que
va dirigir durant 1343 el plet que justificà jurídicament la
presa de les terres del rei Jaume III de Mallorca per part del
Cerimoniós, i el mateix que pronuncià un parlament general
davant el poble mallorquí a la Seu quan la capital del regne va
ser ocupada.127 Tanmateix, molt poc després, la intenció del
monarca –davant la mancança de fills barons– de nomenar
la seua filla Constança hereva de la Corona per tal d’evitar
el traspàs de la successió a l’infant Jaume –germà del rei–
fou l’inici de la fi de la carrera del vicecanceller. Així, a
començaments de 1346 el Cerimoniós reuní a València una
junta de vint-i-dos lletrats i religiosos per tal que l’informaren
sobre la legitimitat de la seua intenció: dèneu es declararen a
favor dels drets de la infanta Constança, però tres, seguint el
costum successori de la Corona, feren costat als del seu oncle
Jaume, comte d’Urgell. Entre ells hi era Arnau Ça-Morera, la
postura del qual, segons afirma el cronista aragonés Zurita,
li costà el càrrec:
Arnaldo Zamorera, que fue vicecanceller, y le removió el rey
de aquel cargo porque aconsejó que debía ser preferido en la
sucesión el infante don Jaime a las infantas sus hijas.128
A més a més, la decisió final del monarca de declarar
hereva la seua filla estigué a l’origen de la formació durant
l’any següent, 1347, de les Unions dels regnes d’Aragó
i de València, unes aliances impulsades pel mateix Jaume
d’Urgell i el germanastre del rei, l’infant Ferrando, tot
agrupant el malestar de molts sectors socials envers les
actuacions autoritàries de la monarquia, les quals lesionaven
el poder i els interessos divergents dels revoltats.129 I a terres
valencianes el senyor de Beniparrell, Arnau Ça-Morera, fou
127
F. Soldevila (ed.), Les quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon
Muntaner, Pere III, ob. cit., p. 1051 i 1055.
128
J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ob. cit., llibre VIII, cap. V i XXVII (la cita
en el darrer).
129
Per a una explicació detallada de les reclamacions de la Unió valenciana –centrades en
la rebaixa de la pressió fiscal, la reintegració del reialenc alienat, els greuges de justícia i
el compliment dels Furs– vegeu M. Rodrigo, «La Unión valenciana y sus protagonistas»,
Ligarzas, 7 (1975), p. 133-166. Tal vegada les Notae super Foris regni Valentiae preparades
per Arnau Ça-Morera foren redactades en este context de defensa foral.
130
F. Soldevila (ed.), Les quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon
Muntaner, Pere III, ob. cit., p. 1104.
Beniparrell, 750 aniversari
un dels principals dirigents de la rebel·lió segons explica el
mateix Pere el Cerimoniós a la seua crònica:
E en tots aquells consells de la Unió cabien e sabien la reina
nostra madastra, e l’infant don Ferrando, e frare Dalmau de
Cruïlles, e N’Humbert de Cruïlles, a N’Arnau Samorera, qui fo
nostre vicicanciller, e molts cavallers, e juristes, e mercaders, e
menestrals.130
De fet, els testimonis presos i els processos reials
realitzats a la fi de la guerra indiquen que Ça-Morera avocava
de secret en los affers de la Unió comunament per la ciutat a
uns e a altres, i, encara més, ‘principium et finis erat’ de tots
los dits affers. Al mateix temps, en un d’aquells informes,
en què es detallaven les seues principals possessions –un
alberch e passats VII o VIII míl·lia sòlidos censals, e lo loch
de Beniparrell, vexella d’argent e diners ‘ultra modum’, e
loch e béns en Puigçerdà–, apareix tot just abans que un altre
dels inculpats, el seu gendre Jaume de Romaní, que havia lo
loch de Alberich e I alberch e forn en Algezira, e I alberch en
València.131
Romaní havia estat un dels líders de les forces militars
unionistes que durant els primers mesos de 1348 derrotaren
en diverses batalles les tropes reialistes, tant a Xàtiva i a
Bétera com a la Pobla Llarga, on donaren mort al llavors
lloctinent del procurador general, Andreu Guillem Escrivà,
segurament l’antic senyor de Beniparrell.132 De fet, el llinatge
Escrivà mostrà un suport incondicional a la causa del rei i
alguns dels seus membres es negaren reiteradament a unir-se
als revoltats, per la qual cosa moltes de les seues possessions
foren confiscades o saquejades, com relata el cronista Martí
de Viciana en parlar de Joan Escrivà, oncle del futur senyor
de Beniparrell, Manfré Escrivà de Romaní (vegeu «Figura
131
M. Rodrigo, La Unión de Valencia: Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo
real, Tesi doctoral, Universitat de València, 1987, vol. 1, p. 395; vol. 2, doc. 152, p. 385.
132
J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ob. cit., llibre VIII, cap. XIX. D’altra banda,
s’intuïxen les estretes relacions prèvies entre els revoltats, ja que, per exemple, quan a
començaments de 1348 Pere el Cerimoniós hagué d’ordenar a certs alcaids del regne que
tornaren les potestats dels seus castells, hi veiem que ho fa insistentment al d’Albaida, el
castell de la qual estava en mans de Jaume de Romaní com a tutor de Joan de Vilaragut, nebot
seu i fill del difunt Bernat de Vilaragut –amb qui Arnau Ça-Morera anà a prestar jurament
al pontífex segons hem vist abans–, i al de Montornés, de Joan Ximénez de Montornés,
segurament germà d’Elicsén Ximénez de Montornés, mare de Jaume de Romaní (vegeu
«Figura 2», p. 57); ACA, C, reg. 1477, f. 31r-36r (II.1348-IV.1348).
47
 2», p. 57):
Fue cavallero de gran valor, y de la casa del rey, quando la Unión
de Valencia fue muy contrario a ella, y tuvo siempre la voz del
rey, por donde los conservadores de la Unión, dieron assaco las
cassas que tenía en Valencia y en Patraiz.133
Novament, doncs, els Escrivà i els Romaní s’alinearen
en bàndols totalment contraris, situació de la qual, una altra
vegada, eixiren perdent els segons puix el seu cap Jaume de
Romaní, que havia estat un dels conservadors de la Unió
durant els dies en què el rei estigué captiu deshonrosament a
València,134 fou finalment degollat en funció de la sentència
reial dictada a finals de 1348, una vegada que el Cerimoniós
pogué sufocar la rebel·lió:
E, ans de la festa de Nadal cinc dies, donam-los sentència en
lo nostre real, en la casa baixa, pres (...) E donam la sentència
en aital manera que quatre d’aquells, qui eren generoses, foren
escapçats, ço és, En Joan Roiç de Corella e En Ponç Des-Soler
e En Ramon Escorna e En Jacme de Romaní.135
La repressió fou expeditiva i molts altres dels
insurrectes foren processats i executats. Així, també s’obrí una
causa contra Arnau Ça-Morera, l’antic vicecanceller i senyor
de Beniparrell, tot i que en opinió de Mateu Rodrigo aquell
havia mort probablement durant 1348, abans de finalitzar la
guerra.136 Seria, doncs, la seua filla Eirovís –encara que no
en tinguem constància directa– qui segurament heretaria el
lloc.
133
R. Narbona, «Los Escrivà...», ob. cit., p. 85 i nota 84; J. Zurita, Anales de la Corona de
Aragón, ob. cit., llibre VIII, cap. XXIX; M. de Viciana, Crónica de la ínclita y coronada
ciudad de Valencia, València, 1564-1566 (ed. facsímil: 1972), tom II, p. 63.
134
A més de jurar totes les demandes de la Unió, Pere el Cerimoniós veié com un dia una
gernació irrompé un dia en el palau reial de València, bo i obligant-lo a ballar amb la reina
al ritme d’una cançó cantada per un barber.
135
F. Soldevila (ed.), Les quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon
Muntaner, Pere III, ob. cit., p. 1109.
48
La fugaç senyoria d’Eirovís
A banda d’heretar probablement la senyoria de
Beniparrell, Eirovís procedí a adquirir els béns que havia
posseït son marit, Jaume de Romaní, els quals havien estat
confiscats per la monarquia com els de la majoria d’inculpats.
Per això, a mitjan febrer de 1349 la veiem comprant al rei per
200.000 sous el lloc d’Alberic, dos hospicis, uns censals i
tots els béns mobles del difunt.137 A més a més, en l’acta de
compra apareixia com a nova dona del noble, majordom i
conseller reial Ramon de Riusech, per la qual cosa és possible
que en el breu interval de temps que havia transcorregut des
de la fi de la Unió fóra presa en matrimoni per aquell, un
dels principals aliats del rei al regne de València. Amb tot,
és possible que Eirovís morira prompte, abans de 1355, car
Elicsén ja era senyora –tutelada– de Beniparrell en aquella
data i, així mateix també acabaria rebent Alberic. Sense
descendència, Elicsén seria la darrera Romaní d’esta branca
familiar, per la qual cosa obligaria els seus hereus a adoptar el
seu cognom, un fet que, com veurem en els capítols següents,
donaria peu al nou llinatge Escrivà de Romaní.
136
M. Rodrigo, La Unión de Valencia..., ob. cit., vol. 1, p. 395.
137
C. López Rodríguez (ed.), Liber patrimonii Regii Valentiae, ob. cit., doc. 313-314 (17.
II1348) (venda del rei a Eirovís, dona de Ramon Riusech, dels béns que foren de son marit,
Jaume de Romaní. Hi són inclosos els béns mobles, el lloc d’Alberic, un hospici a Alzira i
un altre a València, un cens de 20 sous anuals rebut del forn amb el qual afrontava l’hospici
d’Alzira, i un altre de 9 sous anuals dels dits hospici i forn).

VI. DE NOU ELS ROMANÍ: ELICSÉN DE ROMANÍ (C. 1355-1404)
«Elicseneta», senyora de Beniparrell.
L’efímera venda del lloc en 1358
La primera notícia documentada sobre Elicsén de
Romaní com a senyora de Beniparrell data de maig de 1355,
quan l’infant Pere demanà als justícies reials i procuradors
senyorials dels llocs costaners valencians que li enviaren un o
dos hòmens per a tractar un afer no especificat, probablement
relacionat amb la tornada del rei Pere el Cerimoniós de
l’illa de Sardenya, on s’havia traslladat l’any anterior per a
encapçalar la seua principal campanya de lluita contra els
sards:
Per alcuns affers tocants molt la honor del senyor rey vullam
parlar e tractar ab alcuns homes dels lochs de la marítima qui
sien experts e sabents en fet de mar, o usats e acostumats de
pescar en l’Albufera, per tal com los dits affers tocants lo dit
senyor rey se han a desembargar en mar. E siam certs que en lo
damuntdit loch ha homes de la dita condició, per ço tenim per
bé que nos trametats mantinent I o II homes del dit loch de la
condició damuntdita ab los quals nós puxam parlar e tractar dels
dits affers.138
En el cas de Beniparrell la missiva era tramesa al
amat nostre En Johan Exeménez de Montornés, tudor de la
hereua d’En Jacme de Romaní o son lochtinent o procurador
de Beniparrel, per la qual cosa aquella hereva tutelada havia
de ser Elicsén, qui possiblement havia quedat ja òrfena de
138
«Col·lecció documental», doc. 23 (29.V.1355). Per exemple, el finançament de la
tornada del rei Pere estava sent tractada pels estaments catalans durant aquells mesos,
entre març i juliol de 1355: M. Sánchez Martínez i P. Ortí (eds.), Corts, Parlaments i
fiscalitat a Catalunya. Els capítols del donatiu (1288-1384), Barcelona, 1997, doc. 15 (17.
III.1355) i 16 (13-14.VII.1355). D’altra banda, la missiva va ser tramesa a les autoritats
dels llocs de Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Benicàssim, Orpesa, Borriana, Castelló de
la Plana, Almassora, Vila-real, Alcossebre, Moncofa, Nules, Almenara, Morvedre, Canet
d’En Berenguer, Puçol, El Puig, Meliana, Albalat dels Sorells, Alboraia, Alfafar, Sedaví,
Massamagrell, Massanassa, Catarroja, Silla, el Romaní, Almussafes, Benifaió, Sollana,
Trullars, Alcaissia, Sueca, Aielo, Cullera, Beniuaquil, Corbera, Matada, Fortaleny, Riola,
Polinyà, Albalat de la Ribera, Pardines, Cotes, Gandia, Palma, Ròtova, Bellreguard, Oliva,
La Font d’En Carròs, Pego, Dénia, Xàbia, Teulada, Benissa, Ifac, Altea, la Vall d’Alfàndec,
Polop, Callosa, Benidorm, Finestrat i la Vila Joiosa.
Beniparrell, 750 aniversari
pare i mare, tot havent rebut al cap i a la fi tant Alberic
–senyoriu que havia estat de son pare Jaume i que sa mare
Eirovís havia recuperat en 1349– com Beniparrell –procedent
d’Eirovís, que l’hauria heretat al seu torn d’Arnau Ça-Morera.
Per tant, en algun moment anterior a 1355 Eirovís degué
morir, deixant com a tutor de la seua filla Joan Ximénez
de Montornés, possiblement germà de la seua pròpia sogra
–Elicsén Ximénez de Montornés– i, conseqüentment,
besoncle d’Elicsén de Romaní (vegeu «Figura 2», p. 57).
Altrament, sabem que poc abans de 1358, sent menor
d’edat, Elicsén fou casada amb el també menor Esteve
d’Aragó, qui malgrat la seua joventut –en aquell any en tenia
dèsset– havia rebut el nomenament de coper reial, potser en
la seua probable condició de parent del monarca.139 Així,
segurament a través d’aquell matrimoni Elicsén accedí a la
mateixa posició que tenia son marit, la de noble, superior a
la de cavaller ostentada per son pare Jaume de Romaní.140 En
altre ordre de coses, també sabem que poc després d’aquell
casament Esteve d’Aragó procedí a realitzar la compra del
castell i la vila de Cullera en 1358 a Pere el Cerimoniós,141
una operació que serví parcialment per a finançar la intensa
guerra que es mantenia amb el rei castellà Pere el Cruel i que,
a més a més, implicà l’alienació temporal de Beniparrell.
La guerra amb Castella, començada a mitjan
139
Jerónimo Zurita parla d’un «Esteban de Aragón», que era nét del rei de Sicília i fill del
duc d’Atenes, al servici de Pere el Cerimoniós. Amb tot, tracta sobre ell en ocasió del seu
enviament amb una companyia de cavallers i ballesters a Sardenya en 1352, quan l’Esteve
d’Aragó que ací tractem tindria uns 11 anys, per la qual cosa no estem segurs d’identificar-
lo com la mateixa persona, encara que podria ser-ho o també un fill homònim. D’altra
banda, sabem que era coper reial gràcies al document de venda de la vila de Cullera del qual
parlem ací mateix. J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ob. cit., llibre VIII, cap. L.
140
També sa mare Eirovís apareix esmentada com a noble, tal vegada pel seu casament amb
Ramon de Riusech: ACA, C, reg. 1910, f. 132r (1.VII.1391).
141
En un document de 1371 s’explica que «en temps de les noces d’Esteve d’Aragó»
es realitzà la venda de Cullera, feta a 9 de gener de 1358: ACA, C, reg. 998, f. 60r-v
(3.VII.1371).
49
 1356, havia comportat que per primera vegada en molt de
temps les accions bèl·liques es traslladaren directament i
sistemàticament a l’interior de la Corona, especialment als
regnes d’Aragó i de València. Per això, a finals de 1357 el
rei celebrà unes Corts a Carinyena per a finançar les tropes
que havien de defendre les terres aragoneses, mentre que a
començaments de 1358 es traslladà a la capital valenciana per
tal d’obtindre allò corresponent al territori valencià. A més,
en este context de necessitat urgent d’ingressos monetaris,
el Cerimoniós aconseguí una suma destacada de la venda de
Cullera, feta a Esteve d’Aragó amb l’ajut de Joan Ximénez de
Montornés, tutor de la dona d’aquell, Elicsén, i del patrimoni
d’esta.
Així, la vila, que pertanyia des de 1344 al comte de
Terranova –casat amb Jaumeta de Romaní, tia d’Elicsén–, va
ser recuperada per al patrimoni reial el 8 de gener de 1358 per
100.000 sous, i al dia següent fou venuda per 172.000 sous, bo
i extraient el guany de la diferència, a Esteve d’Aragó.142 Este,
per a aconseguir la quantia del preu fixat hagué de recórrer
al patrimoni de la seua dona i, en conseqüència, només una
setmana després Joan Ximénez de Montornés, com a «tutor
d’Elicseneta», rebé l’autorització reial per a alienar béns
d’aquella fins a un valor de 30.000 sous.143 D’esta manera, en
efecte, es procedí immediatament a la venda de Beniparrell
amb tots els seus tèrmens i drets, sembla que incloent la
plena jurisdicció civil i criminal del lloc –que, segons s’hi
deia, pertanyia als senyors precedents144-, pel preu de 28.000
sous, uns diners que contribuïren a completar la compra de
Cullera.145
Sabem que el comprador del lloc era el mercader,
ciutadà i canvista de València, Pere Arrufat, el que concorda
amb el conjunt d’una operació destinada a finançar el
142
AMV, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, núms. 138 (8.I.1358) i 139-140 (9.I.1358).
El document de venda va ser publicat per: A. Piles, Historia de Cullera, Sueca, 1893. Com
que aquella venda incomplia el precepte foral pel qual les viles reials no havien de ser
alienades –ja incomplit en el cas de Cullera en 1344– el rei hagué de concedir una carta
d’indemnitat per la venda, tot declarant que aquella no perjudicava els furs ni els privilegis
del regne: AMV, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, núm. 73 (14.II.1358).
143
ACA, C, reg. 901, f. 233v (15.I.1358). Havien de ser destinats per Ximénez de Montornés
in luicione quam nunc facitis nomine dicte pupille et suis sponso de loco de Cullera.
144
Vegeu la nota sobre la jurisdicció de Beniparrell, inclosa a la «Col·lecció documental»,
doc. 24 (20.II.1358).
145
El 17 de febrer de 1358 Francesc d’Esplugues, com a tutor de Jofre de Jamvilla –fill
del difunt Nicolau de Jamvilla, comte de Terranova–, certificava que sa mare, la vídua
50
manteniment de la guerra contra Castella. De fet, aquells
mateixos dies Arrufat comprà al rei un censal per 18.000 sous
carregat sobre les rendes de la batlia de Xàtiva –amb una
pensió de 1.500 sous anuals– per tal de subvindre l’esgotada
tresoreria reial, ja que, com es deia, ad presens peccunia est
exausta.146 Altrament, és possible que aquell efímer senyor de
Beniparrell fóra originari de Figueres i s’instal·lara a la ciutat
de València a mitjan dècada de 1340, donat que si bé en 1344
veiem un «Pere Arrufat de Figueres» rebent una assignació
vitalícia de 500 sous sobre la batlia d’aquella vila catalana
per haver ajudat a capturar els còmplices de la rebel·lió del
rei Jaume de Mallorca, a partir de 1346 documentem un Pere
Arrufat a la capital valenciana comprant i venent censos i
cases.147
Fóra com fóra, qui adquirí Beniparrell en 1358 era
un col·laborador freqüent en els negocis de la monarquia
i, per tant, la compra s’ha d’entendre en eixe context, com
una peça d’un altre negoci superior –l’alienació de Cullera–
per al qual el comprador –Esteve d’Aragó– necessitava que
algú li avançara diners per a traspassar-los al rei. Per això,
tan sols onze dies després de la confirmació de la venda de
Beniparrell, el monarca procedí a concedir a Vivet de Jusseu,
notari d’Alzira, la potestat per a recuperar la població en
representació d’Esteve d’Aragó. Així doncs, la possessió del
senyoriu beniparrellà en mans de Pere Arrufat degué constituir
un interval molt breu, i potser per això mateix només un any
i mig després el rei decidí donar-li, «en contemplació dels
servicis prestats», 70 jovades a la marjal de l’Albufera, a
canvi d’un ínfim cens anual de 12 diners per totes elles.148
Per tant, el més segur és que Beniparrell fóra recuperat
ben prompte i tornara al patrimoni d’Elicsén de Romaní i
son espòs, Esteve d’Aragó, qui, per altra banda, apareixia en
Jaumeta de Romaní, havia rebut els 100.000 sous de la compra reial de Cullera, una suma
que expressament havia de ser traspassada dels 172.000 sous pagats per Esteve d’Aragó:
AMV, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, núm. 82 (17.II.1358). En consonància amb
allò, el 20 de febrer de 1358 el rei i la reina confirmaren la venda de Beniparrell realitzada
poc abans per Esteve d’Aragó i el tutor d’Elicsén de Romaní: «Col·lecció documental»,
doc. 24 (20.II.1358).
146
ACA, C, reg. 994, f. 13r-15v (24.II.1358).
147
ACA, C, reg. 876, f. 30v (13.III.1344); E. Olmos, Inventario de los pergaminos..., ob.
cit.: ACV, Pergamins, 4009 (5.III.1346) (venda de censos), 6774 (16.XII.1346) (compra
de censos) i 5229 (25.II.1352) (venda d’un casa a la parròquia de Santa Caterina de
València).
148
ACA, C, reg. 903, f. 153v-154v (17.XI.1359).

1361 com a senyor d’Alberic, per la qual cosa no sabem si
Elicsén rebé eixe altre lloc directament de sa mare Eirovís
o a través del seu propi marit.149 En tot cas, Esteve moriria
jove i Elicsén, ja com a senyora d’Alberic i de Beniparrell,
es casaria en segones núpcies amb Eximén Pérez d’Arenós,
amb el qual estava esposada a l’alçada de 1371.150 Així les
coses, malgrat l’execució de son pare una vintena d’anys
abans i la mort de sa mare quan encara era una xiqueta,
Elicsén de Romaní havia pogut concentrar ambdós llocs,
Alberic i Beniparrell, i encara havia afegit Cullera, heretada
d’Esteve d’Aragó. No obstant això, en els anys successius
aquell considerable patrimoni es desmembraria a través de
diverses vies.
D’una banda, en 1381 Pere el Cerimoniós, apressat
novament per les urgències financeres derivades de les
guerres mediterrànies –per la gran necessitat que axí com
sabets havem de moneda per lo fet de Cerdenya e de Sicília,
e per altres fets e necessitats–, vengué a la ciutat de València
el dret de recuperar Cullera per 275.000 sous,151 bo i preferint
que la vila tornara al patrimoni reial en compte de continuar
en mans nobiliàries, com reconeixia el mateix rei al seu
primogènit en demanar-li que confirmara el contracte de
venda:
On mills fer e dictar se pusca a profit e seguretat de la ciutat, car
molt pus expedient és a nós e a vós aquest contracte que no que
los dits castell e vila romanguessen a la dona muller de mosén
Eximén Pérez d’Arenós en la forma que vuy los té e aximeteix
nos és pus profitós que la ciutat ho haja comprat que altri per
diverses raons assats evidents que no·ns cal explicar.152
D’altra banda, l’hereu d’Elicsén de Romaní, Manfré
Escrivà, hagué de vendre Alberic i només pogué conservar
Beniparrell, encara que a partir de llavors el lloc es mantindria
definitivament en poder de la mateixa família al llarg de tota
l’època senyorial, fins a començaments del segle XIX. Però
abans que tot això passara, a finals del segle XIV s’acordà
149
ACA, C, reg. 905, f. 209r (12.VI.1361): Esteve d’Aragó hi apareix com a senyor
d’Alberic, amb llicència per a construir al terme un molí fariner sobre la séquia reial del
Xúquer.
150
C. López Rodríguez (ed.), Liber patrimonii Regii Valentiae, ob. cit., doc. 980
(3.VII.1371): En aquella data Pere el Cerimoniós concedí a Eximén Pérez d’Arenós i la
seua dona Elicsén de Romaní, vídua d’Esteve d’Aragó, 5.000 sous que el darrer devia al
monarca. Així doncs, tenint en compte el document de la nota anterior, Esteve d’Aragó
hagué de morir entre 1361 i 1371.
151
Ibidem, doc. 981 (II.1381).
Beniparrell, 750 aniversari
la posada en conreu de les terres malmeses del terme de
Beniparrell, a canvi d’una baixada de la renda pagada
mitjançant uns capítols signats encara durant la senyoria
d’Elicsén, com exposarem a continuació.
La posada en conreu de les terres «ermes e
malmenades» en 1387
Com hem vist anteriorment el preu de venda de
Beniparrell en 1358, 28.000 sous, estava per davall del preu
de 1311, 32.000 sous; concretament valia una huitena part
menys. Volia dir això que la riquesa i les rendes obtingudes
del lloc havien baixat durant eixe període? Si més no, este
sembla un bon indicador per a afirmar-ho, el que, a més a
més, concorda amb les dificultats generals documentades a
partir de mitjan segle XIV,153 traduïdes precisament a la zona
de l’Albufera en una reducció de la mà d’obra disponible i
dels camps cultivats.
La primera gran sotragada demogràfica arribà en 1348
amb la pesta negra que assolà mitja Europa. Només set anys
després, en 1355, el senyor de Catarroja, Berenguer Dalmau,
es veia obligat a rebaixar la renda de les terres conreades al
sud de la séquia de Favara fins a l’Albufera perquè havien
quedat in maiori parte inculta et herma. Segons s’hi deia
en els capítols signats amb els catarrogins, la principal raó
d’aquell abandonament era l’escassesa de jornalers que
solien treballar-les i l’encariment dels seus salaris a causa de
la generalem mortalitatem que acabava d’afectar el regne de
València.154 Així, mitjançant el pagament de 30.000 sous per
la resolució, els llauradors de Catarroja passaren de pagar
una tercera i una quarta part dels fruits com a renda senyorial
a satisfer una cinquena part a les terres irrigades i una novena
a les de secà, unes particions que haurien de permetre la
retenció d’una major quantitat del producte en mans dels
camperols i l’impuls del conreu de les heretats malmeses.
Però els trasbalsos demogràfics no finiren ací, sinó
152
ACA, C, reg. 1000, f. 122v (III.1381).
153
A. Furió i F. Garcia-Oliver, «Temps de dificultats (1348-1400)», a E. Belenguer (dir.),
Història de la Corona d’Aragó, Barcelona, 2007, vol. I, p. 245-255.
154
E. Guinot, Cartes de poblament medievals valencianes, ob. cit., doc. 270 (28.V.1355):
propter penuriam seu carestiam que in regno Valencie invalescit de hominibus, braceriis,
seu de illis qui solebant dicta predia pro eorum logeris laborare propter generalem
mortalitatem qui viguit in dicto regno temporibus retroactis, cum logerium eisdem
mercenariis in duplo habent solvi eadem predia erant et remanebant in maiori parti inculta
et herma.
51
 que les epidèmies de pesta tornaren periòdicament –en 1362,
en 1374 o en 1383, per exemple– i s’hi afegiren la guerra de
Castella, durant la qual València patí dos importants setges
en 1363 i 1364 amb les corresponents depredacions dels
pobles circumdants, o la gran fam de 1374-1375, produïda
per la insuficiència general de blats a tota la Corona d’Aragó.
Per això, les terres marginals, com ara les marjalenques que
envoltaven l’Albufera, foren desateses davant la manca de
braços per a conrear-les. Tanmateix, una vegada que aquella
conjuntura especialment dura començà a ser superada,
s’endegaren projectes de recolonització agrícola, com ara
el de les terres situades entre Russafa, Alfafar, Massanassa
i l’Albufera, dirigit en 1386 pel Consell de la ciutat de
València. D’esta forma, el consell municipal aconseguí que
la diòcesi valentina renunciara a cobrar tot censal carregat
fins el moment sobre aquelles possessions i als delmes dels
següents deu anys, així com que també el rei fera el mateix
pel que feia al terç delme, de manera que la partida de terres
esmentada fóra reduhida a agricultura, car s’havia deixat de
cultivar convertint-se en marjalenca i erma a causa de les
recents calamitats:
Una gran partida dejús los lochs de Ruçaffa e d’Alfafar, e de
altres, fos e sia tornada marjalenqua e erma, specialment per
enruïnament de les céquies e braçals e scorredors de les aygües,
qui per fretura de les gents, aminvades en nombre e en poder
per ocasió de guerres e de mortaldats e de altres adversitats
passades, no són stats mundats ne tenguts en condret segons
degueren e solien antigament. E açò fos e sia gran dan de la
cosa pública, no tansolament per los splets qui s·i són perduts e
perden, ans encara per la infecció que se’n segueix.155
Per tant, sembla que estes terres properes a la marjal
de l’Albufera, com les de Catarroja o les de València, foren les
primeres afectades per la reducció de camperols i jornalers;
d’un costat, perquè eren de les que menys produïen en raó
de la seua condició pantanosa i, d’altre costat, pel seu costós
155
M. V. Febrer, «Documentos históricos para el estudio del repartimiento y repoblación
de l’Horta», Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, 5 (1987-1988), doc.
47 (16.VIII.1386).
52
manteniment, necessitat de neteges i atencions contínues
dels canals –séquies, braçals i escorredors– que desaiguaven
constantment el terreny per tal de permetre el seu cultiu.
En este sentit, precisament també a Beniparrell detectem
el mateix procés caracteritzat per la reducció demogràfica,
l’abandonament de terres i, finalment, la nova posada en
conreu mitjançant la baixada de la renda pagada, en este cas
acordada en 1387 amb la senyora Elicsén de Romaní.156
En primer lloc, com hem dit, el descens de la valoració
del senyoriu entre 1311 i 1358 pareix indicar una lleugera
minva de la riquesa produïda pel lloc, que, a més a més,
coincideix amb el temps de les primeres dificultats. De fet, si
a començaments del segle XIV, a partir de dades fiscals, hem
pogut calcular de forma hipotètica una població que superaria
les 15 cases fins a arribar com a màxim a les 25, en els
capítols de la reducció de la renda de 1387 apareixen només
14 caps de família: el batle Bartomeu Cervés, el justícia Pere
Cremades, els jurats d’aquell any Martí Canals i Pere Ivorra,
els hòmens Guillem Teulada, Guillem Mas, Bernat Muntaner,
Antoni Tortosa, Bartomeu Canals, Jaume Tortosa i Bartomeu
Martí, i les dones Marieta, vídua de Bartomeu de la Mata
–nom que apareix en la carta pobla de Catarroja de 1355–,
Pelegrina, vídua de Guillem Aguiló, i Francesca, vídua de
Llorenç Mas i mare de Benvenguda, Isabel i Jaume, el qual
també hi apareixia tutelat per l’esmentat Guillem Mas.
Amb tot, sembla probable que la població de
Beniparrell incloguera alguna família més, ja que en cap
moment s’hi afirma que tota la universitat participe de
l’acord i, a més, entre els testimonis de la signatura de la
vídua Francesca i de Bartomeu Martí hi són N’Andreu Móra
e En Jacme López, del dit loch, els cognoms dels quals
no coincidixen amb els de cap altre veí citat i, per tant,
segurament estaven al front d’altres cases, com confirma el
fet que Jaume López –o Lòpiç– aparega com a cap de casa
en 1419.157 En este sentit, com hem vist a través de la crida
156
«Col·lecció documental», doc. 26 (12.II.1387).
157
Vegeu: infra, p. 62.

realitzada per la monarquia en 1355, és molt probable que a
Beniparrell hi haguera també hòmens experts e sabents en
fet de mar o usats e acostumats de pescar en l’Albufera, els
quals podríem suposar que eren els que no apareixien en el
document. Tanmateix, els hòmens de mar rarament vivien en
exclusiva de les activitats pesqueres i solien tindre igualment
possessions de terra, per la qual cosa, bo i acceptant que
en 1387 hi hauria més famílies que les esmentades en
l’acord, caldria suposar que aquelles o bé no tenien terres
malmeses ja que havien pogut superar millor les dificultats
o bé només posseïen terres en la zona que quedà exclosa
del descens general de la renda, la qual, com veurem, devia
ser reduïda –encara que la més productiva. En qualsevol cas,
donat que la baixada s’aplicava a tot lo terme, sembla que
la població de Beniparrell no seria molt superior a les 14
cases mencionades, bo i havent-se mantingut o possiblement
reduït un poc respecte a la població de començaments del
segle XIV. I, el que és més significatiu, d’aquells 14 focs
esmentats hi havia tres que estaven encapçalats per vídues,
un 21,42% del total, una dada que assenyala els estralls de
les circumstàncies adverses adés comentades.
Per tant, en el mateix context que hem vist per a les
marjals de Catarroja i de València, les zones més difícils de
conrear a Beniparrell havien degut de ser deixades de banda,
puix els signants de l’acord de 1387 declararen que en lo terme
del dit loch hajen moltes possessions e les demés hermes e
malmenades, és a dir, que la majoria d’elles restaven en aquell
moment incultes i fetes malbé pel seu abandonament. Per
això, per tal de facilitar la seua recuperació, els posseïdors
de les terres demanaren a Elicsén de Romaní que minvara
la renda acostumada reebre en lo dit loch –el volum de la
qual desconeixem– i la fixara en una huitena part dels fruits
obtinguts en totes les terres del terme a excepció de:
Lo carrascal, les terres franques e alcunes fanecades prop los
cenials, ço és, una fanecada per cénia perçò que·ls sensa e altres
terres que fan cens segons forma antiga.158
158
Vegeu esta i la resta de citacions del document a la «Col·lecció documental», doc. 26
(12.II.1387).
Beniparrell, 750 aniversari
Així doncs, a través d’este document podem saber,
d’altra banda, que a Beniparrell s’hi devia conservar un bosc
de carrasques o alzines, amb tota probabilitat sobre la partida
i actual polígon del Carrascar, tot just fitant amb la partida
del Pollancar, dominada pels pollancres que creixerien a la
riba de l’Albufera. Per tant, l’aprofitament d’estos espais
forestals i marjalencs podia ser important per a la sustentació
de la comunitat beniparrellina, que hi podia obtindre: la
fornilla o llenya fina requerida pels forns domèstics, de pa o
dels banys de la ciutat; la pastura i el manteniment de ramats
amb les bellotes de les alzines i les fulles dels pollancres; les
canyes riberenques emprades en multitud d’usos; o la caça i
la pesca de la fauna ornitològica i ictiològica present tant al
carrascar com a la marjal.159
Igualment, com hem vist, també hi havia terres
franques que es podien explotar sense pagar renda al senyor,
mentre que altres, en canvi, abonaven un cens monetari: les
millors, irrigades per sénies segurament des del temps dels
andalusins, i encara d’altres –potser properes conformant
una menuda horta– que pagaven segons forma antiga, tot
fent referència possiblement als establiments emfitèutics
realitzats en el segle XIII, tal vegada amb la instal·lació
dels primers colons feudals durant la senyoria d’Arnau de
Romaní.
Llevat de tot allò, però, Elicsén de Romaní accedí a
atorgar la gràcia demanada, rebaixar la renda satisfeta a una
huitena part dels fruits, per profit e utilitat dels dits hòmens
e perçò que tot lo terme sie laurat e panifficat, amb el
corresponent increment del volum de producte total obtingut
per la senyora, el qual hauria baixat amb l’abandonament de
bona part d’aquelles terres. D’esta forma, els caps de família
es comprometien a posar en conreu les terres que havien
deixat d’atendre –cascun tot ço del seu– en el termini d’un
any, des de finals de juny de 1387 a finals de juny de 1388.
Per a això havien d’«escurar» i «persolar» totes les céquies e
braçals del dit terme, és a dir, netejar-los de brossa i brutícia
159
S’hi pot trobar un panorama general de tots estos usos en la zona a: F. Esquilache,
«Paisatge agrari i alimentació a l’Horta de València dels segles XIII-XIV: agricultura,
ramaderia i explotació del medi natural», Torrens, 16 (2006), p. 41-78.
53
 i –probablement– preparar-hi un sòl uniforme per tal que
l’aigua poguera córrer fluidament, tot desaiguant el terreny
pantanós i permetent el seu conreu.160
Altrament, el minvament de la renda era concedit a
condició que les terres no es tornaren a abandonar, raó per la
qual les séquies i braçals s’havien de conservar permanentment
en lur condret, sota la vigilància i coerció del batle del lloc.
A més a més, s’hi establia una penalització mitjançant la
qual si un any algú deixava de cultivar més de la mitat de
les terres perdudes –baves: balbes, improductives– hauria
de continuar satisfent la mateixa quantitat de cereal que si
les haguera conreat, donant-lo en este cas –la mitat en blat i
l’altra mitat en civada– de ço que haurà sembrat e cullit en
la millor orta, és a dir, de les terres irrigades que ja pagaven
cens monetari. Així doncs, la titular del senyoriu obtenia una
garantia jurídica que evitava la baixada global de la renda, bo
i obligant els llauradors a mantindre les terres conreades o,
en el seu defecte, a pagar per elles com si estigueren en ple
rendiment.
Pel que feia a la resta d’obligacions senyorials s’hi
deia genèricament que continuarien prestant-se a Elicsén
de Romaní com s’havia fet fins aleshores –tots los drets a
ella pertanyents en lo dit loch e terme de aquell, e encara
en los dits prohòmens e vassalls, segons axí com ans de la
present–, per la qual cosa no les podem conéixer de forma
específica davant la manca d’una carta de població en què es
particularitzaren la resta de possibles rendes, censos, deures,
tributs i monopolis. En tot cas, la huitena part dels fruits es
mantingué al llarg dels segles feudals com la principal forma
de renda en espècie, puix la trobem en exclusiva a les terres
del terme de Beniparrell fins al segle XVIII, quan sembla que
160
Sobre la paraula «escurar» vegeu: M. Zaragozà, El cultiu tradicional de l’arròs a
Silla, Silla, 1982. El mot «persolar», de la seua banda, ha estat oblidat per la majoria de
diccionaris fins l’actualitat i només l’hem pogut trobar al glossari del volum quint de les
Rondalles valencianes d’Enric Valor amb el significat de «cavar o llaurar molt pregonament
un tros de terra inculte, tot i arrabassant alhora arbres i sotabosc, per fer-lo conreadís,
artigar». Probablement és la mateixa paraula que apareix al DCVB amb la forma «peçolar»,
amb el sentit de «fer una cavada menys profunda que quan arrabassen, de dos pams com
a promedi». Tot plegat, pensem que el significat primigeni respon a la idea de «cavar un
sòl nou», amb independència de la intensitat de la cavada i del seu objectiu final. Agraïm
les referències cedides i les reflexions realitzades per Eugeni S. Reig, Emili Sáez, Miquel
Boronat, Jordi Minguell i Joan-Carles Martí en la recerca del significat d’esta paraula.
161
Així es comprova a primera vista en els documents continguts en el Fons Sástago, entre
els quals només apareixen terres sotmeses al pagament de l’onzena part de fruits a partir
54
aparegué una nova partició, de l’onzena, aplicada segurament
a terres colonitzades amb la instal·lació d’una nova població
durant la senyoria de Pasqual Escrivà de Romaní.161 Això,
però, és ja una altra història que està relacionada precisament
amb el fet que exposarem a continuació: la vinculació dels
Escrivà de Romaní al lloc de Beniparrell, instituïda per la
mateixa Elicsén de Romaní.
La fundació del vincle d’Elicsén de Romaní
Segons hem constatat, Elicsén de Romaní havia
heretat un patrimoni conformat principalment pels llocs
d’Alberic i Beniparrell. A més a més, el seu segon matrimoni
amb Eximén Pérez d’Arenós la havia lligat a un cavaller de
destacada importància entre la noblesa resident a la ciutat de
València, el qual participà intensament en les bandositats que
tingueren lloc en el darrer quart del segle XIV i les primeres
dècades del XV, fent sempre de valedor dels Centelles contra
els Vilaragut o els Soler.
Fet i fet, en aquelles lluites de bàndols les lleialtats
i estratègies familiars vehiculaven molts dels interessos en
conflicte, tot i que en este cas sabem que Arnau de Romaní
–segurament el cosí germà d’Elicsén (vegeu «Figura 2»,
p. 57)– estava enfrontat als Arenós i als Centelles.162 Així
mateix, sembla que l’herència d’un altre cosí germà d’Elicsén,
Joan de Vilaragut, que havia estat senyor d’Albaida, fou el
detonant d’un dels principals episodis d’estos conflictes,
protagonitzat per Eximén Pérez d’Arenós i jutjat en 1379
pel mateix Pere el Cerimoniós, qui exigí el trasllat de la
causa judicial a la seua pròpia cort de Barcelona en un intent
del Set-cents, per exemple, a: ACA, C, Diversos, Sástago, 241, Lligall AJ, núm. 18 (28.
VII.1725), 19 (16.II.1725) i 69 (20.VII.1737).
162
Malgrat que Rafael Narbona afirmà que Jaume de Romaní, fill d’Arnau de Romaní,
feia costat als Centelles, posteriorment ell mateix i també d’altres fonts indiquen que tant
durant el darrer quart del segle XIV com durant el primer del XV els Romaní –Arnau
i Jaume– formaven part del bàndol dels Vilaragut-Soler. Cf.: R. Narbona, «Violencias
feudales en la ciudad de Valencia», Revista d’història medieval, 1 (1990), p. 59-86; Ídem,
Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas. 1239-1418, València,
1995, p. 133-134; Mª. M. Costa, «Una batalla entre nobles a Barcelona (1379)», Anuario
de estudios medievales, 7 (1970-1971) p. 533-554; A. Rubio, Epistolari de la València
medieval (I), València, 1985, doc. 134 (18.VII.1399); C. López Rodríguez, Nobleza y poder
político en el reino de Valencia, València, 2005, p. 244.

frustrat de finalitzar estes rivalitats nobiliàries constants.163
Malgrat tot, amb la pujada al tron de Joan I, Eximén Pérez
d’Arenós, qui va ser el seu conseller i camarlenc, gaudí del
favor reial i pogué comprar la jurisdicció criminal del lloc
d’Alberic, que pertanyia a la seua dona Elicsén, alhora que
exercir destacats càrrecs de poder, com el de governador del
regne de Sardenya entre 1388 i 1391. No obstant això, el
canvi de monarca li ocasionà greus problemes i fou detingut
en 1396 a la mort de Joan I per ordre de la reina entrant
Maria de Luna, per bé que fins la seua mort en 1419 continuà
ocupant una posició destacada al regne de València.164
Així doncs, el seu matrimoni amb Elicsén de Romaní
va constituir un nucli important entre els grups poderosos
valencians, però la seua continuïtat familiar es veié amenaçada
per la mancança de fills, sembla que per la impossibilitat de
tindre’n per part d’ella, com advertirem a continuació. Per
això, en el moment de fer testament a Alberic a finals de
1398, Elicsén determinà el que havia tractat anteriorment
amb Eximén, per ço que lo seu e nostre nom e cognom no
romangués en oblit: que l’hereu nomenat per ella fóra afillat
pel propi marit i haguera de prendre el cognom dels dos,
«Romaní d’Arenós», bo i adoptant un nou senyal i un nou
segell quarterat amb les armes d’ambdós.165 Així, com que
finalment Eximén no complí la seua promesa, ja que tindria
fills amb una altra dona com veurem més avant, aquella
disposició fou l’origen del nou llinatge Escrivà de Romaní,
al qual quedà vinculat el lloc de Beniparrell durant els segles
feudals.
En este sentit, malgrat que no hem pogut localitzar
encara el testament complet d’Elicsén de Romaní, sí
que hem pogut accedir a la clàusula testamentària que
precisament fundà el vincle del seu llegat, és a dir, la forma
jurídica mitjançant la qual el patrimoni que conformava la
seua herència no podia ser alienat i havia de ser transmés
163
En 1376 Eximén Pérez d’Arenós havia obtingut l’autorització reial per tal que la seua
dona, Elicsén de Romaní, poguera comprar el senyoriu d’Albaida, de Saurina, vídua de
Joan, cosí d’Elicsén, però finalment Berenguer de Vilaragut, que també hi tenia drets,
aconseguí acordar la seua venda a Ramon de Vilanova, aprovada en novembre de 1377.
Només uns mesos després es produïa un greu altercat als carrers de València entre Eximén
Pérez d’Arenós i Ramon de Riusech, d’una banda, i Berenguer de Vilaragut, de l’altra, que
originà la causa judicial esmentada: Mª. M. Costa, «Una batalla entre nobles...», ob. cit.,
p. 533-554.
Beniparrell, 750 aniversari
en herència sempre globalment al primogènit masculí –no
religiós– de cada generació, sota l’amenaça de traspassar tots
els béns a una altra branca familiar si s’incomplien estos dos
requisits. D’esta manera, probablement enfrontada per les
bandositats nobiliàries al seu cosí germà Arnau de Romaní,
que llavors constituïa l’única branca masculina del llinatge
Romaní, la senyora d’Alberic i Beniparrell declarà hereu un
altre cosingermà, Manfré Escrivà, que era fill de Gueraldona
de Romaní, tia d’Elicsén casada amb Jaume Escrivà, cosenyor
de Patraix i besnét de l’Arnau Escrivà que lluità contra Arnau
de Romaní al segle XIII (vegeu «Figura 2», p. 57). A més a
més, el testament establia que Gueraldona tindria l’herència
en usdefruit mentre visquera amb les úniques obligacions
de donar 6.000 sous anuals al seu fill Manfré i deixar-li los
regiments dels llochs, vasalls e béns de la dita nostra heretat,
entre els quals es trobava Beniparrell.
No obstant això, abans que Gueraldona o Manfré
pogueren accedir a l’ús i possessió de l’herència, Elicsén
encara deixava primer el seu marit Eximén Pérez d’Arenós
com a usufructuari vitalici, a banda de donar-li 20.000 sous
en propietat:
En aprés, sots vincles, condicions, retencions desús escrites, e no
sens aquelles ne en altra manera, leixam al noble Ximén Péres
de Arenós, marit nostre, a totes ses voluntats vint mília sous
reals de València; e encara sots aquelles mateix (sic) vincles, e
condicions e retencions, lexam a ell en tota sa vida tansolament
lo usufruit e violari de tots los béns e drets los quals desús leixam
a nostre hereu universal.166
Altrament, preveient que Manfré o els altres possibles
hereus moriren abans que Elicsén, que no tingueren fills
masculins o que incompliren les condicions de la clàusula,
s’establia un exhaustiu ordre de successió: Manfré Escrivà;
el primogènit d’aquell; Arnau Escrivà –germà de Manfré–;
164
ARV, Marqués de Malferit, Pergamins, núm. 1 (17.IV.1387) (venda reial de la jurisdicció
criminal d’Alberic), citat per J. Villalmanzo, «Catálogo de los pergaminos reales existentes
en el Archivo del Reino de Valencia», Estudis Castellonencs, 5 (1992-1993), p. 105-200;
ACA, C, reg. 1910, f. 132r (1.VII.1391); J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ob. cit.,
llibre X, cap. XIX, XXIV, XLI, XLIII, XLVII i LVII.
165
«Col·lecció documental», doc. 27 (16.XII.1398).
166
Ibidem.
55
 el primogènit d’aquell; Joan Llançol –de la branca dels Venda, divisió, empeñorament, donació, diminució, obligació e
Llançol de Romaní, de Vilallonga–; Joan Castellà –fill qualsevol alienació de la propietat en tot o en qualsevol part o
partícula dels béns de la dita nostra heretat.169
d’Andreu Castellà i Saura Ximénez de Lomberri, neboda
d’Elicsén–; Jaume Llançol –cosí d’Elicsén–; i Berenguer
No obstant això, com exposarem a continuació, la
Vives de Canyamàs –també cosí d’Elicsén. I en cas que cap
principal possessió del patrimoni llegat, Alberic, sí que hagué
d’aquells poguera heretar encara es disposava el traspàs del
de ser alienada per l’hereu, que finalment fou el primer ordenat
vincle al bisbe de València i els dos parents més propers,
en la línia successòria, Manfré Escrivà. Este, a més a més,
un per part de pare –Romaní– o en el seu defecte per part
hagué d’esperar quinze anys, des de la defunció d’Elicsén en
de mare –Ça-Morera– i un altre per part d’Eximén Pérez
1404 fins a la d’Eximén Pérez en 1419, per a poder disposar
d’Arenós, els quals haurien d’administrar conjuntament una
de la seua herència i, entre d’altres coses, prendre possessió
causa pia amb els béns llegats, bo i convertint-los en censals
de la senyoria de Beniparrell. En qualsevol cas, pel que fa
per tal de destinar les pensions obtingudes a redimir captius
a Elicsén de Romaní, amb la citada mort sis anys després
cristians del regne de València, a maridar òrfenes o donzelles
d’haver testat es cloïa una llarga senyoria de vora mig segle,
empobrides, i a sostindre pobres, principalment de estament
que va fundar el llinatge dels Escrivà de Romaní i que va lligar
venguts a pobre.167
definitivament este llinatge a la història de Beniparrell.
Així mateix, com hem dit, s’hi determinava que
fóra qui fóra finalment el receptor de l’herència hauria de
transmetre-la al seu primogènit masculí:

Aprés obte de aquell o en la vida haja e sia tengut donar e lexar la

dita heretat al mellor fill mascle que haurà aprés obte, de millor
enteniment e a dret de sos membres e enteniment, y que no sia
prevere ni en orde de religió, no contrastant que sia menor.168

I, amb la pena de fer pervindre l’herència als altres
sustituts per orde, s’hi insistia en la prohibició de trencar o
desfer vincle en tot o en part, raó per la qual es desautoritzava
qualsevol:

167
«Col·lecció documental», doc. 27 (16.XII.1398). D’altra banda, sabem que ja en vida E. Olmos, Inventario de los pergaminos..., ob. cit., doc. 4.098 (12.XII.1397) (consignació
Elicsén de Romaní deixà diversos censos a l’Església per a la instauració de beneficis i a la catedral de València per part d’Elicsén de Romaní d’una renda procedent de sa mare
la construcció d’un hospital: ACA, C, reg. 1910, f. 132r (1.VII.1391) (llicència reial a Eirovís, destinada a la construcció d’un hospital en un raval de València).
Elicsén per a comprar béns i censos, tindre els censos que eren de sa mare, Eirovís, fins a 168
«Col·lecció documental», doc. 27 (16.XII.1398).
la quantitat anual de 93 lliures, assignar tres beneficis a l’església de València, cadascun 169
Ibidem.
dels quals podia ascendir a 25 lliures, i instituir tres aniversaris a raó de 6 lliures anuals);

56
 Beniparrell, 750 aniversari

LLINATGES ESCRIVÀ I ROMANÍ

Arnau Escrivà (+ 1275) Arnau de Romaní (+ 1276)

senyor de Patraix? = Ramoneta senyor de Beniparrell (1258-1272), de Vilallonga i Palma (1269)

Guillem Escrivà Andreu Guillem Escrivà (+ c. 1326) Jaume de Romaní (+c.1322) Berenguer de Romaní Arnau de Romaní Jaumeta
senyor de Patraix? senyor de Beniparrell (1316-c. 1327) senyor d’Alberic (1300) senyor de Vilallonga? senyor de Perputxent
= Elicsén Ximénez de Montornés (llinatge Llançol de Romaní) (frare en 1306)

Arnau Escrivà (+ 1322) Andreu Guillem Escrivà (+1347)

senyor de Patraix senyor de Beniparrell (c.1327-c.1339)
= Joana Garcia senyor d’Agres (1347)
= Marieta d’Artés Arnau Ça-Morera (+ c.1349)
senyor de Beniparrell (c.1338-c.1349)
= Caterina
Joan Escrivà (+1355)
senyor de Patraix
= Maria Ximénez Romeu (+1380)

Guillem Escrivà (+1384) Joan Escrivà Jaume Escrivà = Gueraldona (+1401) Arnau de Romaní (+c.1335) Jaumeta (+ c.1361) Jaume de Romaní (+1348)
senyor de Patraix cosenyor de Patraix cosenyor de Patraix senyor d’Alberic = Bernat de Vilaragut senyor d’Alberic
senyor de Catarroja = Elicsén Escrivà = Nicolau de Jamvilla = Eirovís
= Joana Pujades sra. de Beniparrell? (c.1348-c.1355)
= Ramon de Riusech

Brunicsén Escrivà (+1463)
cosenyora de Patraix (1439)
senyora de Catarroja (c.1452)
= Gilabert Dalmau alias Sanoguera
Guillem Escrivà (+ 1439)
cosenyor de Patraix
senyor de Catarroja (1426)
Manfré Escrivà (+ 1426) Arnau de Romaní? Joan de Vilaragut Elicsén de Romaní (+1404)
cosenyor de Patraix Jofre de Jamvilla sra. de Beniparrell (c.1355-1404)
senyor de Beniparrell (1419-1426) = Esteve d’Aragó
= Elionor de Saranyó = Eximén Pérez d’Arenós (+1419)
= Iolant de Vilaragut usufr. de Beniparrell (1404-1419)

FIGURA 2. LLINATGES ESCRIVÀ I ROMANÍ

Fonts complementàries: M. BATLLORI, «El cronista Bernat

Desclot...», ob. cit; R. NARBONA , «Los Escrivà...», ob. cit.,
P. VICIANO, Catarroja..., ob. cit.

57

57
58

VII. ELS PRIMERS ESCRIVÀ DE ROMANÍ: MANFRÉ ESCRIVÀ
DE ROMANÍ (1404/1419-1426) I EXIMÉN PÉREZ ESCRIVÀ DE
ROMANÍ (1426-)
El conflicte per l’herència d’Elicsén de Romaní i
la presa de possessió de Beniparrell en 1419
La publicació del testament d’Elicsén de Romaní el
9 de juliol de 1404 obrí un intens conflicte entre el seu cosí,
Manfré Escrivà, i el seu marit, Eximén Pérez d’Arenós, que
coneixem relativament bé a través de dos extensos documents
inclosos en la present col·lecció. L’un donava fe pública de la
mort d’Eximén en 1419 i de la consegüent presa de possessió
del lloc de Beniparrell per part de Manfré, mentre que l’altre
posava fi als conflictes pendents entre els hereus respectius
mitjançant una sentència arbitral publicada en 1427.
Com hem vist, davant la impossibilitat de tindre
fills, Elicsén i Eximén Pérez havien acordat llegar els seus
béns a un mateix hereu que havia de prendre el cognom i el
símbol heràldic d’ambdós: Romaní d’Arenós. De fet, és ben
probable que l’elecció com a hereu en vida impulsara Manfré
Escrivà a posar al seu fill el nom d’Eximén Pérez, sense
tradició dins de la família Escrivà però que havia de servir
per fer complir la voluntat del seu cosí polític, Eximén Pérez
d’Arenós, segons la qual el seu nom i cognom no devien
romandre en oblit. Tanmateix, a la mort d’Elicsén en 1404 el
seu vidu degué casar ràpidament amb una dona anomenada
Boila, amb la qual tingué un fill abans de 1407, Ferrando
Ximénez d’Arenós –també dit Ferrando d’Arenós–, i encara
en tindria un altre homònim, Eximén Pérez d’Arenós, raó per
la qual allò segurament promés a Manfré Escrivà quedà en
no res.170
170
Sabem d’estos fills, d’un costat, a través del document de febrer 1427 transcrit ací, en
què Ferrando d’Arenós apareix com a fill d’Eximén, major de vint anys –per la qual cosa
el seu naixement degué produir-se entre 1405, l’any després de morir Elicsén, i 1407–, i,
d’altre costat, mitjançant un document en què la vídua d’Eximén, «Boila» d’Arenós, i el
seu fill Eximén Pérez d’Arenós apareixen com a senyors d’Alberic en 1439 –raó per la qual,
alhora, sabem que el fill major Ferrando degué morir abans. Cf.: «Col·lecció documental»,
doc. 29 (8.II.1427); C. López Rodríguez (ed.), Liber patrimonii Regii Valentiae, ob. cit.,
doc. 318 (12.I.1439). A penes un parell d’anys després, en 1441, la jurisdicció d’Alberic
Beniparrell, 750 aniversari
Així, finida la vida d’Elicsén, Eximén Pérez passà a
ser usufructuari vitalici de tota la seua herència, que incloïa
els llocs d’Alberic i Beniparrell, amb l’única obligació de
donar 2.000 sous anuals –100 lliures– a l’hereu instituït,
Manfré Escrivà, que ara havia pres el nom de Manfré de
Romaní –tot i que amb el temps la forma del cognom que
agafà força fou la de «Romaní, òlim Escrivà», «Romaní,
alias Escrivà» o directament Escrivà de Romaní, ja que, de
fet, almenys en el segle XVIII, el llinatge es considerava
descendent de la branca principal dels Escrivà.171 Amb tot,
Eximén Pérez es negà fins i tot a traspassar eixa pensió anual
i litigà amb Manfré per tal d’evitar el seu pagament, alhora
que mogué una qüestió judicial contra la seua difunta esposa,
per rahó de certs comptes demanats (...) de la que·s dehia
administració feta per la dita quòndam madona Elichsén,
així com també un altre procés contra el mateix Manfré per
rahó dels milloraments e altres coses, amb el qual reclamava
segurament el dret a rebre part de l’herència de la que havia
estat la seua dona.172
La primera de les causes fou guanyada per Manfré amb
tres sentències que obligaven Eximén a pagar les despeses
dels processos i a restituir-li les pensions no satisfetes, encara
que finalmente durant la seua vida només arribà a abonar la
mitat dels 14.619 sous 6 diners que li devia. La segona causa
contra la difunta Elicsén s’allargà en el temps –fon ordit un
fou comprada per Lluís Cornell, bo i posant fi al domini dels Arenós: Ibidem, doc. 319 (14.
IX.1441).
171
Per exemple, Pasqual Escrivà de Romaní realitzà diversos memorials genealògics per a
demanar càrrecs reials en què es retrotreia al primer Escrivà que fundà el llinatge a terres
valencianes, tot obviant la branca dels Romaní a través de la qual posseïa el vincle fundat
per Elicsén de Romaní: ACA, Diversos, Sástago, 236, núm. 6, 114 i 115.
172
El «millorament» és l’acció d’afavorir un hereu, tot deixant-li més béns que als altres.
59
 gran procés– fins que Eximén renuncià en agost de 1419, poc
abans de morir. Finalment, la tercera causa, a través d’una
sentència arbitral publicada el 10 de juliol de 1406, condemnà
Manfré Escrivà i els marmessors de l’herència d’Elicsén de
Romaní a pagar a Eximén Pérez d’Arenós 275.000 sous
–25.000 florins–, per la qual cosa la baronia d’Alberic hagué
de ser embargada i subhastada, i finalment va ser comprada
en juny de 1407 per 289.000 sous pel mateix Eximén Pérez,
qui fins i tot es féu càrrec dels 14.000 sous sobrants, com a
usufructuari que era de l’herència d’Elicsén:
Per execució de la dita sentència e per oblació feta del dit loch
de Alberich per lo dit quòndam En Manfré per paga fahedora al
dit noble mossén Eximén Pérez dels dits vint-cinch mília florins
en la dita sentència arbitral contenguts, fon, aprés subastació e
diverses altres solempnitats, lo dit loch e baronia venut per la
cort civil de la dita ciutat per comissió del molt alt senyor rey
don Martí, de gloriosa memòria, la qual fon donada en València
a nou de febrer del any de la Nativitat de Nostre Senyor mil
CCCC set, e la qual baronia fon venuda per lo dit ladonchs
justícia civil com a comissari qui dessús e comprada per lo dit
quòndam Eximén Pérez segons que consta de la dita venda ab
acte públich reebut per lo scrivà de la dita cort sots kalendari de
quatre dies del mes de juny del any mil CCCC set per preu de
dohentes huitanta nou mília sòlidos.173
D’esta forma, la principal possessió del vincle fou
alienada, bo i romanent Beniparrell com a únic lloc termenat
de l’herència, mentre que Alberic passà a mans dels Arenós,
segons veiem també en el testament d’Eximén, fet l’1 de juliol
de 1418, que instituïa el seu fill Ferrando Ximénez d’Arenós
com a hereu universal de tots sos béns e drets.174 A més a més,
durant l’extens període de quinze anys que transcorregué
entre la mort d’Elicsén en 1404 i la d’Eximén Pérez en 1419,
Manfré de Romaní no pogué accedir a l’ús de les possessions
de les quals era legalment hereu, veient-se igualment privat,
173
«Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427). Abans hi hagué una primera comissió
encarregada de la qüestió, ordenada el 15 de març de 1405; finalment, la segona comissió
d’àrbitres, ordenada el 27 de juny de 1405, fou la que dictà sentència en 1406.
174
Ibidem.
60
com hem dit, de la pensió anual que l’usufructuari es negava
a abonar-li. Tanmateix, en el seu llit de mort Eximén Pérez
tractà de rescabalar parcialment els danys ocasionats en vida,
bo i renunciant al procés pendent contra Elicsén i instituint
un llegat de 100.000 sous en favor de l’herència d’esta i,
en conseqüència, de Manfré, per descàrrech de consciència
d’aquell.175
Tot plegat, doncs, això explica la frenètica activitat
desenvolupada per Manfré Escrivà de Romaní en els mesos
següents a la defunció d’Eximén Pérez d’Arenós, detallada en
els documents esmentats. Així, el dilluns 21 d’agost de 1419,
només dos dies després d’aquella mort –que havia tingut lloc
en la matinada del divendres al dissabte 19 d’agost–, Manfré
es presentà davant el justícia civil de València per a rebre la
possessió dels dits béns e drets hereditaris del vincle d’Elicsén
de Romaní en vista de la mort del seu usufructuari. Per això,
malgrat que considerava que la dita possessió pogués pendre
per la propria auctoritat, volia tindre la seguretat –per major
cautela– que el justícia certificaria aquella mort i li donaria la
possessió dels béns heretats, raó per la qual li demanava que
rebera sumària informació de la mort del dit noble Eximén
Pérez d’Arenós.
En conseqüència, l’oficial reial prengué testimoni de
sis persones que podien donar fe d’aquell traspàs. Bartomeu
Pasqual, prevere de l’església de la Santa Creu de València,
declarà que Eximén finà sos dies divendres propassat en la
nit aprés mija nit dues hores i que ell mateix fon present e
vehent com aquell morí e passà de aquesta vida en l’altra
e li legí la indulgència. Igualment, Enric Díez, scuder de
casa de mossén Eximén Pérez d’Arenós, coincidí en l’hora
de la mort, les dos de la matinada, ja que ell fon present quan
aquell morí e passà de aquesta present vida en l’altra, i,
així mateix, assistí a la sepultura de aquell, la qual fon feta
lo dissabte avespre en la Seu de València en la capella de
175
Ibidem. Dos dies abans de morir, Eximén Pérez d’Arenós renuncià al procés contra
Manfré per l’administració de béns feta per Elicsén de Romaní, i el dia d’abans instituí el
llegat de 100.000 sous.

Sant Berthomeu, a la qual foren moltes gents. També Joan
de Vilanova estigué a casa d’Eximén Pérez la nit de la seua
defunció, tot i que arribà quan ja havia mort:
Fon appel·lat per companya que·s deya de casa de mossén
Eximén Pérez d’Arenós demanant-lo que anàs a la dita casa cor
lo dit mossén Eximén Pérez stava a la fi (...) E fon allí a les tres
ores passada mija nit. Et com fou allí dixeren-li que poch havia
era mort (...) havent allí grans plors per la noble muller d’aquell
dit noble mossén Eximén Pérez e plors (...) de casa de aquell per
la lur mort.176
De la mateixa manera, també el mestre en teologia del
orde de madona Sancta Maria del Carme, fra Vicent Tamarit,
veié lo cors d’aquell mort en la casa e habitació del dit noble
mossén Eximén Pérez d’Arenós, e metre lo cos del dit noble en
una caxa empeguntada. Finalment, tant el cavaller Galceran
Bou com el notari Francesc Escolà assistiren el dissabte
al vespre a la sepultura del cos del difunt en la catedral de
València. Per tot això, dos dies després de rebre aquells
testimonis, el 23 d’agost Manfré comparegué de nou davant
el justícia de València per tal que declarara oficialment la
seua presa de possessió dels béns de l’herència:
Vist lo testament de la noble dona Elichsén de Romaní; e vist
com lo dit noble N’Eximén Pérez d’Arenós era usufructuari e lo
dit honorable En Mamfré de Romaní hereu de la dita honorable
Na Elichsén de Romaní; et com conste de la mort del dit noble
N’Eximén Pérez, e consegüentment lo dit usufruyt ésser finit,
proveheix e mana que lo dit honorable En Mamfré de Romaní
sia mès en possessió dels béns e drets de la herència dessús dita
de la dita noble dona Na Elichsén de Romaní, axí com a hereu
de aquella.177
I a penes al dia següent, el dijous 24 d’agost de 1419,
Manfré tornà a presentar-se en la cort, tot requirent ésser
176
«Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427).
177
Ibidem.
Beniparrell, 750 aniversari
mès en possessió del loch de Beniparrel, qui és dels béns de
la dita herència. Així, el justícia encarregà la qüestió al seu
escrivà Antoni Joan i a Joan Sobirats, alias d’Albal, que s’hi
traslladaren per tal de donar solemnement la possessió de la
població al nou senyor amb tota una sèrie d’actes simbòlics.
En primer lloc, obriren les portes majors del alberch o casa
de senyor del dit loch i feren entrar Manfré dins la casa
Romaní, en la qual lo dit honorable En Mamfré de Romaní en
senyal de possessió tanquà e obrí les portes. En segon terme,
aplegaren en la casa senyorial tots els caps de família del lloc
per tal que juraren fidelitat vassallàtica al nou senyor:
Ajustats los dessús dits lo dit comissari absolgué aquells de
sagrament de feeltat que eren tenguts al noble mossén Eximén
Pérez d’Arenós, usufructuari del dit loch, manan a aquells e
cascun d’aquells que prestassen sagrament de feeltat al dit
honorable En Mamfré de Romaní, senyor proprietari del dit
loch, e d’ací avant haguessen-lo per senyor. E adonchs los dessús
nomenats, toquats per ells e cascuns d’ells los sants evangelis de
Déu, prestaren sagrament de feeltat al dit honorable En Mamfré
de Romaní segons fur de València.178
Així mateix, també en senyal de domini, Manfré
tallà branques dels camps del senyor, tant dels arbres del seu
hort com dels ceps de la vinya i de les figueres del figuerar,
mentre que, finalment, prengué possessió de l’almàssera i del
forn del lloc mitjançant el simbolisme de tancar-ne i obrir-ne
les portes:
Encara lo dit comissari, continuant la dita possessió, féu entrar
lo dit En Mamfré de Romaní en l’ort de senyor e en senyal de
possessió lo dit En Mamfré tallà de les rames dels arbres del
dit ort. Et aprés lo dit honorable En Mamfré de Romaní anà
a la vinya e figueral de senyor, e entrà en aquella, e en senyal
de possessió tallà de les sarments dels ceps de aquella e de les
rames de les figueres. E, tornant al dit loch, lo dit honorable En
Mamfré de Romaní entrà en la almàcera del oli del dit loch,
178
Ibidem.
61
 la qual stava mig descuberta, e la caldera de aquella que era
foradada, e en senyal de possessió tanquà e obrí les portes de
la dita almàcera. E en aprés fon lo dit honorable En Mamfré de
Romaní al forn del dit loch, lo qual fon atrobat mig descubert,
e en senyal de possessió tanquà e obrí les portes de aquell dit
forn.179
D’esta manera finalitzà l’acte cerimonial de presa de
possessió de Beniparrell, del qual Manfré requerí una carta
pública que en deixara testimoni, la qual li fou feyta per
lo scrivà de la cort a conservació de son dret. Amb tot, no
acabaren ací les accions mampreses a la mort d’Eximén Pérez
d’Arenós, ja que unes setmanes després, el 14 de setembre
de 1419, una altra vegada davant el justícia civil de València
el nou posseïdor del vincle d’Elicsén de Romaní acceptà
públicament el llegat de 100.000 sous que Eximén Pérez
havia deixat en el llit de mort a benefici d’aquella herència,
sobre el qual, a més a més, acabà obrint un procés per tal
de conéixer si hi quedaven inclosos els diners que Eximén
li devia en vida –de les pensions anuals i els processos no
pagats que anteriorment hem citat.180 Ultra això, el dimarts
3 d’octubre de 1419, Manfré hagué de tornar a demanar la
possessió de la casa senyorial de Beniparrell, hon lo dit noble
N’Eximén Pérez stava, i hi continuava el seu fill Ferrando,
que devia ser un adolescent de no més de catorze anys.181
Així, el justícia ordenà una nova comissió que es traslladà al
lloc:
Anaren al dit alberch, hon fou atrobat mossén Ferrando
d’Arenós, hereu del dit noble, e lo dit comissari féu exir del dit
alberch lo dit mossén Ferrando e près per la ma lo dit honorable
En Mamfré de Romaní e mès-lo dins lo dit alberch Romaní lo
dit comissari de fora. E lavós lo dit honorable En Mamfré de
Romaní, en senyal de possessió, tanquà e obrí les portes del dit
alberch.182
Finalment, encara en novembre d’aquell mateix any
el nou senyor de Beniparrell féu traslladar notarialment el
179
«Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427).
180
Ibidem.
181
Cf.: supra, nota 170.
62
document de la baixada a la huitena de les particions de la
majoria de terres del terme –document a través del qual ha
arribat a nosaltres–, i a començaments de 1420 clogué el
cicle d’actes destinats a assegurar-se l’herència d’Elicsén
de Romaní i el llegat d’Eximén Pérez d’Arenós, amb una
carta pública realitzada el 12 de gener que contenia la relació
detallada de tots aquells fets i accions.183 Així, després d’haver
hagut d’alienar la senyoria d’Alberic i d’haver esperat quinze
anys, Manfré Escrivà de Romaní accedí finalment al ple
domini dels béns que havien estat de sa cosina Elicsén de
Romaní, entre els quals es trobava Beniparrell.
En este sentit, la presa de possessió del lloc també
ofereix algunes dades interessants, com ara el fet que
el senyor tinguera al terme una reserva d’hort, vinya i
figuerar, que a la casa senyorial –anomenada casa Romaní
o alberch Romaní– hi haguera dues cases descubertes, o
que els llocs dels monopolis feudals tampoc estigueren en
condicions òptimes, amb l’almàssera mig descuberta, la seua
caldera foradada, i el forn també mig descubert. Amb tot,
desconeixem la gravetat d’estos desperfectes i, si més no, la
comunitat camperola del lloc hi continuava desenvolupant la
seua vida a ple rendiment, ja que novament hi apareixen 14
caps de família acudint a la crida senyorial:
[...] Tortosa, justícia del dit loch, En Berthomeu Mas, e En Pere
Tortosa, jurats, En Jacme Lòpiç, mustaçaf, En Johan Cervés,
batlle, En Jacme Cremades, En Pere Cremades, En Guillem
Algali, En Bernat Mas, En P[... ...,] En Berthomeu Abella, En
Macià Galter, En Berthomeu Canals, En Pere Ivorra.184
Per tant, sembla que el volum demogràfic es
mantingué més o menys estable des de finals del segle XIV i,
de fet, la mitat dels dotze llinatges diversos existents en 1419
provenien de les famílies documentades en 1387: els Cervés,
que continuaven ocupant la batlia del lloc, els Cremades, els
Canals, els Mas, els Tortosa i els Ivorra, a més dels Galter, que,
com hem vist anteriorment, eren presents tant a Beniparrell
182
«Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427).
183
Ibidem.
184
Ibidem.

a començaments del segle XIV com a Catarroja a mitjan
centúria.185 La resta de llinatges havien estat substituïts i hi
destacava la reducció del nombre de vídues, que en este cas
desapareixien com a caps de casa. D’altra banda, és també
remarcable el fet que els jurats continuaven sent dos i que,
alhora, apareguera el nou càrrec de mostassaf, encarregat
de vigilar les transaccions comercials, el que sembla un
indicador del manteniment d’un mercat local actiu.
Amb tot, després de l’accés a la titularitat del
senyoriu de Manfré Escrivà de Romaní tornem a perdre de
vista les informacions relatives als pobladors de Beniparrell
i únicament comptem amb una breu referència en la següent
acta de presa de possessió del lloc, protagonitzada pel fill
d’aquell, Eximén Pérez Escrivà de Romaní, en el transcurs
dels darrers moments de les disputes originades per les
herències d’Elicsén de Romaní i d’Eximén Pérez d’Arenós.
El conflicte per l’herència d’Eximén Pérez
d’Arenós i la presa de possessió de Beniparrell
en 1426
Si la mort d’Elicsén de Romaní en 1404 fou l’inici
d’un llarg conflicte entre el seu cosí i hereu, Manfré Escrivà,
i el seu vidu i usufructuari, Eximén Pérez d’Arenós, la
mort d’este darrer en 1419 representà el començament d’un
altra baralla, en esta ocasió amb el fill d’Eximén, Ferrando
Ximénez d’Arenós, complicada en 1426 per la pròpia
defunció de Manfré i la disputa de la seua herència entre els
seus fills, Eximén Pérez Escrivà de Romaní i Jaumet Escrivà,
segons hem pogut saber a través de la sentència arbitral que
posà fi a tots estos enfrontaments el 8 de febrer de 1427.
L’origen del conflicte entre Manfré i Ferrando raïa
en les quantitats que Eximén Pérez d’Arenós havia deixat a
deure al primer, així com en el codicil que havia fet redactar
185
Cf.: supra, nota 83.
Beniparrell, 750 aniversari
en el llit de mort, el 18 d’agost de 1419, segons el qual llegava
100.000 sous a l’herència d’Elicsén de Romaní, que havia de
ser percebuda pel propi Manfré. Així, d’una banda, Manfré
reclamava els 7.309 sous 9 diners que encara se li devien del
llegat testamentari de 2.000 sous anuals que li havia deixat
Elicsén mentre durara l’usdefruit d’Eximén Pérez d’Arenós
i que este s’havia negat a satisfer, a més de les despeses dels
processos iniciats en raó d’eixa demanda. D’altra banda,
Ferrando d’Arenós negava la legitimitat del darrer codicil del
seu pare i objectava el pagament a Manfré dels 100.000 sous,
per a l’obtenció dels quals, segons ordenava el mateix codicil,
els marmessors de l’herència d’Arenós havien carregat un
censal sobre Alberic i Benifaraig que rendia anualment 6.666
sous 8 diners, abonats per quadrimestres:
En paga e solució dels dits cent mília sòlidos al dit quòndam
honorable En Manfré de Romaní en nom de hereu dessús dit
lexats per lo dit quòndam noble mossén Eximén Pérez d’Arenós
en lo dessús dit codicil, veneren e carregaren al dit quòndam
honorable En Manfré de Romaní, axí com a hereu de la dita
quòndam noble dona Na Elichsén de Romaní e en nom de la
dita heretat e sots los vincles contenguts en lo dit testament
de la dita quòndam noble dona, sis mília sis-cents sexanta-sis
sòlidos huyt diners de recens pagadors en tres terces cascún any,
ço és, a cinch de jener e a cinch de maig e a cinch de setembre
sots pena de trehents sòlidos per cascuna solució, los quals dits
sis mília sis-cents sexanta-sis sòlidos huyt diners de recens
foren specialment carregats en e sobre los lochs de Alberich e
Benifaraig, los quals dits lochs en lo temps del dit carregament
eren en senyoria e proprietat dels dits honorables marmessors e
generalment sobre tots los altres béns de la dita marmessoria.186
Manfré, no obstant això, no hi renunciava, sinó que,
a més a més, sol·licitava les pensions degudes dels 8 mesos
i 15 dies per la tardança d’establiment del censal –un total
de 4.673 sous 8 diners–, ja que el codicil d’Eximén Pérez
d’Arenós instituïa que els 100.000 sous haurien de començar
a pagar-se a través del censal un any després de la publicació
186
«Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427).
63
 del seu testament, a partir del 21 d’agost de 1420, però
aquell no havia estat carregat fins al 5 de maig de 1421.187
La qüestió s’agreujà a mitjan 1424, quan Ferrando d’Arenós
–que s’apropava a la majoria d’edat– es negà a continuar
satisfent les pensions del censal, bo i arribant a impugnar-lo
en la cort del governador del regne de València per a fer front
a la petició de les dos pagues anteriors a la de maig de 1425
per part de Manfré.
Finalment, la qüestió del censal carregat per a pagar
els 100.000 sous llegats per Eximén Pérez d’Arenós fou
presentada davant Alfons el Magnànim, que durant la seua
estada a València a finals de 1425 ordenà traspassar la causa
a l’Audiència reial. Tanmateix, abans de poder finalitzar-la,
en els primers mesos de 1426, Manfré Escrivà emmalaltí i
morí:
Pendent la dita causa e qüestió entre les dites parts lo dit honorable
quòndam En Manfré de Romaní enmalaltí de la qual malaltia
morí e passà d’aquesta present vida en l’altra. Vist lo testament
del dit En Manfré de Romaní poch temps ans que morís fet en
València a XXX dies del mes de deembre del any mil CCCC
vint-sis, reebut per lo dit discret En Johan Ça-Posa, notari, e
publicat per lo dit notari a vint de març del prop any.188
La mort del primer Escrivà de Romaní i la publicació
del seu testament el 20 de març de 1426 donaren pas a
l’entrada en el litigi dels seus fills, Eximén Pérez, fruit de la
seua primera esposa Elionor de Saranyó, i Jaume, encara un
menor d’edat tutelat per Iolant de Vilaragut, la segona dona
de Manfré.189 En primer terme, els germanastres hagueren de
resoldre la qüestió de la seua herència, puix, encara que el
vincle fundat per Elicsén de Romaní era ben clar i establia
que aquella hauria de traspassar-se per primogenitura,
Manfré tractà de deixar-la al seu fill menor, Jaumet Escrivà.
Per això, un dia abans de la publicació del testament del seu
187
«Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427). La data de l’instrument notarial és del 8 de
maig de 1421, però havia començat a pagar-se des del dia 5 d’aquell mes.
188
Ibidem. Cal fer notar que el «30 de desembre de 1426» correspon en realitat, per la seua
datació segons l’any de la Nativitat, a l’any 1425.
64
pare, segurament en conéixer el seu contingut, Eximén Pérez
Escrivà realitzà una requesta en la cort del justícia civil de
València reclamant el seu dret a heretar el vincle d’Elicsén
i la seua acceptació, de fet, amb l’adopció del cognom i els
senyals dels Romaní:
[Elicsén de Romaní] instituhí así hereu universal in primo gradu
lo dit En Manfré de Romaní, ladonchs nomenat Manfré Scrivà,
cosingermà d’aquella, substituhint-li lo fill major d’aquell abte
e covinent e de bon enteniment (...) Com concorreguessen en
aquell [Ximén Perez Escrivà] totes les qualitats contengudes
en les substitucions del dit testament, perçò acceptava e prenia
davant lo dit honorable justícia lo sobrenom e lo cognom de
Romaní e les armes, segell e senyal de Romaní, e prenia les
dites substitució, disposició e successió a ell diferides.190
Així mateix, el dia posterior a la lectura del testament
féu redactar una carta pública davant de notari en la qual
mostrava que son pare, Manfré, havia haüt propòsit, intenció
e voler que·l dit N’Eximén Pérez sia stat e és de obtenir,
haver e tenir la universal successió dels béns de la dita
quòndam noble dona Na Elichsén de Romaní, per la qual
cosa li corresponia a ell i no a Jaumet accedir a l’esmentada
successió. Com a colofó a la seua reclamació, l’endemà inicià
un procés per a ser declarat oficialment l’hereu dels béns
d’Elicsén de Romaní, entre els quals hi havia la possessió
senyorial de Beniparrell:
N’Eximén Pérez de Romaní sots diverses capítols e articles
requerie ésser declarat per lo dit honorable justícia e cort sua la
universal successió dels béns de la dita quòndam noble madona
Elichsén de Romaní pertànyer a ell, axí com a fill major del
dit En Manfré de Romaní a dret de sos membres de bo e sans
enteniment e primer substituhit, axí com aquell en lo qual són e
concorren e són concorregudes totes les qualitats e condicions
per la dita quòndam noble dona en lo dit seu testament apposades
per haver e obtenir aquella dita successió.191
189
Sabem del seu cognom pels memorials genealògics continguts al Fons Sástago de
l’ACA.
190
«Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427).
191
Ibidem.

El procés es resolgué ràpidament i a penes tres
setmanes després, el 12 d’abril, Eximén Pérez de Romaní, qui
molt enans era stat cognominat Scrivà, fou declarat universal
successor d’Elicsén de Romaní segons el testament e última
voluntat d’aquella.192 I, així, com havia fet son pare en 1419,
exigí immediatament la real e corporal possessió del loch
de Beniparrell –i també d’altres béns de l’herència, com ara
un alberg a la parròquia de Sant Nicolau de València. Per
això, el justícia civil envià el seu escrivà Antoni Dez-Prats a
requerir a Iolant, tutora de Jaumet Escrivà, si volia o entenia
dir res o al·legar per què la dita possessió no fos liurada al dit
N’Eximén Pérez de Romaní, però aquella respongué que no·y
entenia res dir e al·legar, ans li plahia que li fos del·liurada.
D’esta manera, el dissabte 13 d’abril de 1426 Eximén Pérez
Escrivà de Romaní, el porter de la cort del justícia Goçalbo
de Xàtiva i, novament com en 1419, l’escrivà Antoni Joan es
dirigiren a Beniparrell i atorgaren la possessió del lloc al nou
senyor, qui rebé el jurament de fidelitat dels habitants, encara
que en esta ocasió el document és més concís i no ens revela
ni els seus noms ni les possibles solemnitats que envoltaren
l’acte:
En lo dia de dissapte que·s constava tretze dies del mes d’abril
del dit any mil CCCC vint-sis lo dit En Goçalbo de Xàtiva,
porter e comissari dessús dit, en virtut de la dita sua comissió
verbal, instant lo dit N’Eximén Pérez de Romaní sens revocació
de son procurador, fon ensemps ab lo dit N’Anthoni Johan,
notari e escrivà de la sua cort, al dit loch de Beniparrell e liurà al
dit N’Eximén Péreç de Romaní, en lo dit nom de hereu, la real
e corporal possessió del dit loch, manant als habitadors del dit
loch que féssen e prestàssen al dit N’Eximén Pérez de Romaní
lo sagrament de feeltat en fur establit, e lo haguessen per ver
senyor del dit loch, e li responguessen de tots drets al senyor del
dit loch pertanyents, los quals dixeren que·ls plahia, e, de fet, li
prestaren sagrament e homenatge de feeltat.193
192
«Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427).
193
Ibidem.
Beniparrell, 750 aniversari
Finalment, el 15 d’abril el nou senyor feudal de
Beniparrell acceptava també de forma pública el llegat de
100.000 sous deixat en forma de censal per Eximén Pérez
d’Arenós al vincle d’Elicsén de Romaní, per la qual cosa es
reobria el conflicte amb el fill d’aquell, Ferrando Ximénez
d’Arenós, interromput momentàniament per la mort de
Manfré Escrivà de Romaní, tot afegint ara la qüestió de la
dotació de Jaumet Escrivà, mancat de recursos.194
Així, en desembre de 1426, un any després que la
causa haguera estat traslladada a l’Audiència reial, les
tres parts en conflicte demanaren que fóra nomenada una
comissió particular que solucionara la qüestió per viam
arbitrale seu amicabilem composicionem, puix seria pus útil
e profitós comprometre que judicialment ésser tractats los
dits affers.195 El rei donà l’autorització a solucionar plenament
el litigi a través d’una resolució arbitral del 17 de desembre
de 1426 i el dia següent foren escollits àrbitres, arbitradors
e amicables composadors, els doctors en lleis Climent de
Vilanova i Ramon de Riusech. D’esta manera, a la fi, després
de diverses reunions entre ambdós, el 23 de gener arribaren
a un acord que fou publicat i acceptat el 8 de febrer de 1427,
tot i que no entraria en vigor fins a Sant Joan, una vegada que
es resolgueren totes les qüestions pactades.
En suma, la sentència arbitral tancà tots els fronts
oberts. D’una banda, Ferrando d’Arenós –per al qual s’hagué
de sol·licitar una suspensió cautelar de l’excomunicació que
li havia estat imposada per raons que desconeixem– fou
obligat a pagar a Eximén Pérez de Romaní –com a hereu de
Manfré– els diners que son pare devia del temps de l’usdefruit
de l’herència d’Elicsén de Romaní, un total de 10.787 sous
9 diners, sense comptar les messions judicials; així mateix,
atorgava validesa al llegat de 100.000 sous que el seu pare
havia deixat a la mateixa herència i es comprometia a satisfer
194
Ibidem.
195
Ibidem.
65
 l’interés dels 8 mesos i 15 dies durant els quals el censal
corresponent no havia estat carregat com pertocava, un total
de 4.673 sous 8 diners que, sumats als 15.556 sous 7 diners
de les set tèrcies quadrimestrals que no s’havien pagat des del
5 de gener de 1425, feien un còmput global de 31.017 sous,
a banda de les despeses processals. D’altra banda, s’establia
que Eximén Pérez de Romaní hauria de traspassar algunes
rendes al seu germanastre menor, Jaumet Escrivà, per tal de
compensar la seua insuficiència patrimonial:
Atteses los béns que huy posseex lo dit pubil, e la dita tudriu
e curadriu en nom de aquell, no bastaria a sostenir lo stament
del dit pubil ans quodammodo romandria depauperat e lo dit
N’Eximén Pérez opulent. E, attenent que puix lo dit pubil e
honorable tudriu e curadriu de aquell sens malícia alguna han
regoneguda bona fe, puix han vist que per justícia la heretat de
la dita noble madona Elichsén de Romaní per mort del dit En
Manfré de Romaní ha pertangut e pertany al dit N’Eximén Pérez
de Romaní, segons la voluntat de la dita noble dona, és rahonable
que lo dit N’Eximén Pérez de Romaní se haja favorablament
vés lo dit Jacmet, germà consanguíneu seu.196
Així, Jaume rebria tres censals d’Eximén Pérez de
Romaní: un de 13.200 sous carregat sobre la batlia de Xàtiva
que rendia 1.100 sous anuals, un altre de 6.000 sous sobre
la vila de Cervera del Maestrat amb una pensió de 400 sous
196
«Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427).
197
Ibidem. Els censals havien de ser tornats a Eximén Pérez de Romaní en cas que Jaume
66
anuals, i, finalment, un altre de 14.000 sous venut a la ciutat
de València que deixava anualment 866 sous 8 diners.197 Per
últim, s’hi establia el salari dels escrivans i dels procuradors
de les parts, així com el pagament dels trasllats notarials i del
decret final, mentre que, alhora, s’ordenava que aquell fóra
donat a Eximén Pérez Escrivà de Romaní, qui el conservaria
i l’hauria d’exhibir sempre que Ferrando Ximénez d’Arenós
ho requerira.
D’esta forma, el llarg conflicte entre els Arenós i
els Escrivà de Romaní, que ocupà tot el primer quart del
segle XV, arribà a la seua fi amb la concentració en mans
d’Eximén Pérez Escrivà de Romaní del vincle fundat per
Elicsén de Romaní. Es tractava d’una herència disminuïda
amb la sostracció de la baronia d’Alberic, però lleugerament
compensada amb un censal sobre el mateix lloc que rendia
anualment 6.666 sous 8 diners. En qualsevol cas, Beniparrell
continuava formant part del vincle i així continuaria al llarg
de les centúries posteriors.
Escrivà morira en edat pupil·lar o després sense descendència, o impugnara els acords
presos.

RECAPITULACIÓ: LA SENYORIA FEUDAL I BENIPARRELL
DURANT ELS PRIMERS SEGLES FEUDALES (1238-1426)
Si bé la majoria de poblacions del seu voltant, com
ara Catarroja, Silla, Alcàsser, o Picassent, comptaven ja amb
una sòlida base historiogràfica relativa a l’època medieval,
les informacions sobre Beniparrell eren fins l’actualitat
pràcticament nul·les. No podia ser, però, que Beniparrell
no tinguera història, o que la seua història no tinguera cap
importància. Així, malgrat les insuficiències del present
llibre, marcades per la inexistència d’estudis anteriors, la
fragmentarietat de la col·lecció documental i l’escassesa de
temps –determinada per la coincidència amb la celebració del
750 aniversari de la donació reial–, hem pogut aplegar una
sèrie d’informacions sobre la senyoria i sobre la població,
que ens indiquen que, evidentment, Beniparrell sí que té
un passat digne de ser investigat, que ajuda a comprendre
l’evolució històrica del poble i de la societat valenciana en el
seu conjunt.
D’un cantó, pel que fa als senyors feudals de
Beniparrell, hem observat que fins a la vinculació del lloc
al llinatge Escrivà de Romaní, estipulat en les clàusules
testamentàries d’Elicsén de Romaní en el trànsit del segle
XIV al XV, els canvis freqüents en la titularitat de la senyoria
exemplifiquen algunes de les mateixes característiques de
la societat feudal desenvolupada al territori valencià. En
primer lloc, després d’una vintena d’anys en possessió del
rei –probablement a causa de la seua situació marginal i de la
lentitud inicial de la colonització de les terres conquerides–,
l’antiga alqueria andalusina de Beniparrell fou donada
Beniparrell, 750 aniversari
en 1258 al cavaller Arnau de Romaní, qui aconseguí anar
conformant un patrimoni senyorial amb què heretar el seu
llinatge al recer del servici a la monarquia, tant en càrrecs de
govern i administració com a través de la gestió de les rendes
reials i el finançament de les guerres contra els musulmans.
Tanmateix, com era el cas de la majoria de famílies nobles
valencianes, el seu es tractava d’un conjunt patrimonial
reduït i fràgil, format per senyories menudes, i, per tant, molt
subordinat a les pròpies trajectòries personals, marcades per
les estratègies polítiques i matrimonials, les concessions
monàrquiques o la pròpia conjuntura familiar.
D’altra banda, en consonància amb eixa mateixa
volubilitat dels patrimonis senyorials valencians, Arnau de
Romaní –una vegada que havia perdut el favor reial per la
seua lluita contra els Escrivà– vengué Beniparrell en 1272
al monestir cartoixà de Portaceli, que acabava d’establir-se
al regne de València. D’esta forma, com havia passat amb
el monestir d’Scala Dei instal·lat a la Catalunya Nova en
1194, unes dècades després de la conquesta de les terres
musulmanes –que havia comptat amb l’activa participació
dels ordes militars i mendicants–, l’orde contemplativa dels
cartoixos arribava per a implantar-s’hi. Per això, cercà en la
senyoria de Beniparrell una font de renda estable, tot i que
amb el temps hauria de desfer-se d’ella, sembla que per les
resistències que començava a oferir la comunitat camperola
que havia anat creixent al llarg de les darreres dècades del
segle XIII.
67
 Així, amb la venda del lloc realitzada pel monestir
en 1311 s’encetava una nova fase a la senyoria e Beniparrell
marcada pel paper preponderant de les famílies ciutadanes
de València, les quals dins de les seues estratègies d’ascensió
social estaven interessades a adquirir senyorius amb vassalls
que realçaren el seu estatus o els pogueren obrir la porta a
l’ennobliment. Així, successivament, un ciutadà i home de
negocis –Pere de Ripoll–, uns cavallers de família jurista
–Andreu Guillem Escrivà, pare i fill–, i un important jurisperit
arribat del Bages –Arnau Ça-Morera– posseïren la senyoria
de Beniparrell, alhora que ocupaven destacats càrrecs de
poder a la capital del regne i en l’administració reial.
A més a més, com s’ha advertit a d’altres llocs –per
exemple, a Catarroja-,198 sembla que es repetí la tendència
de les famílies nobiliàries a tractar de recuperar els llocs on
havien exercit la senyoria, i així Jaume de Romaní, nét del
primer senyor de Beniparrell, casà amb Eirovís, filla d’Arnau
Ça-Morera, llavors senyor del mateix lloc. D’esta manera,
malgrat la repressió reial duta a terme contra aquells dos,
actius participants en la revolta de la Unió de 1348 juntament
amb d’altres cavallers entroncats familiarment amb ells
–com els Ximénez de Montornés o part dels Vilaragut–, la
senyoria de Beniparrell tornà finalment a mans dels Romaní
en la figura d’Elicsén, filla de Jaume de Romaní i d’Eirovís
Ça-Morera.
La possessió d’Elicsén de Romaní coincidí amb una
altra fase en què, deixats arrere els cavallers de conquesta del
segle XIII i les famílies ciutadanes en procés d’ennobliment
de la primera mitat del segle XIV, els llinatges nobiliaris
passaren a ocupar les senyories que voltaven la ciutat de
198
P. Viciano, Catarroja: Una senyoria de l’Horta de València en l’època tardomedieval,
ob. cit.
68
València. D’origen cavalleresc antic, com els Romaní o els
Arenós, o més recent, com els Escrivà, tots ells tendirien
a conformar una noblesa valenciana més homogènia però
igualment hereva d’una situació de partida caracteritzada pel
migrat repartiment de terres conquerides, una circumstància
que, malgrat el progressiu procés de compra nobiliària de
molts dels llocs reials durant el Tres-cents, els abocaria a
una situació inconsistent i en molts aspectes dependent de la
monarquia.
La mateixa Elicsén hagué de vendre temporalment
Beniparrell en 1358 per ajudar a finançar els exèrcits reials i
perdé la vila de Cullera en 1381, en fer-se efectiva en favor de
València la carta de gràcia amb què el monarca l’havia venuda
al primer marit d’aquella. Altrament, si bé els matrimonis
d’Elicsén de Romanó significaren una oportunitat d’ascensió
social, primer a través del casament amb el coper reial Esteve
d’Aragó i després amb el noble Eximén Pérez d’Arenós,
finalment també acabaren representant l’aferrissament de les
lluites nobiliàries detectat a partir de la segona mitat del segle
XIV, una vegada que la societat feudal havia deixat d’expandir-
se a costa d’altres territoris peninsulars i els senyors entraven
en competència directa per les fonts de renda disponibles al
propi regne de València. Així, el seu segon marit, Eximén
Pérez d’Arenós, impugnaria el testament d’Elicsén fet en
1398 i, en dur conflicte amb l’hereu nomenat, aconseguiria
fer-se amb la seua principal possessió, Alberic, que deixaria
als fills tinguts amb una nova dona.
D’altra banda, en consonància amb un procés general
d’estabilització i oligarquització de la noblesa, aquell
testament d’Elicsén tractava de posar fi a la inseguretat

dels béns del llinatge, tot establint, mitjançant clàusula
testamentària, la vinculació dels primogènits masculins a
aquell conjunt patrimonial, amb la prohibició expressa de
realitzar qualsevol alienació. Així, tot i que potser la raó
principal era la manca de descendència directa d’Elicsén,
l’elecció d’aquella forma jurídica de transmissió hereditària
constata una tendència a la vinculació que anà en augment
entre la noblesa valenciana amb l’objectiu de concentrar els
patrimonis familiars.199 Fóra com fóra, amb la condició que
adoptara el cognom «Romaní», nomenà hereu el seu cosí
germà Manfré Escrivà, qui, malgrat la mort d’aquella en
1404, no pogué accedir als béns de l’herència fins a 1419,
quan morí Eximén Pérez d’Arenós, que havia estat designat
l’usufructuari vitalici.
La darrera pugna entre aquells dos, allargada
fins a 1427 a través dels seus fills, Eximén Pérez Escrivà
i Ferrando Ximénez d’Arenós, mostra una societat en
què un nou instrument financer, el censal, dominava les
transaccions entre els nobles i s’havia superposat a la renda
feudal com a principal forma de captació de la riquesa
social. Es tractava, doncs, d’un món ben diferent al de l’antic
batle de Jaume I, Arnau de Romaní, primer senyor feudal
de Beniparrell. Tanmateix, molts dels grups poderosos
continuaven pertanyent a famílies que havien fet fortuna en
aquell temps de conquesta: tant els Romaní com els Escrivà
en procedien i precisament a partir del segle XV, on finix la
present investigació, conformarien el nou llinatge Escrivà de
Romaní, que quedà vinculat per la resta de segles feudals a
la població de Beniparrell.
Pel que fa a esta, d’altre cantó, encara que amb una
199
P. Marzal, «Una visión jurídica de los mayorazgos valencianos entre la época foral y la
Nueva Planta», Anuario de Historia del Derecho Español, LXVI (1996), p. 229-364.
Beniparrell, 750 aniversari
provisionalitat determinada per l’escassesa de dades, hem
pogut accedir al coneixement de certs aspectes del paisatge
històric construït pels pobladors que habitaren i treballaren
les terres de Beniparrell, així com també apuntar alguns trets
de l’evolució de la comunitat formada des de la conquesta
feudal fins a començaments del Quatre-cents. Primerament,
abans de l’expugnació cristiana, a partir de les migrades
informacions sobre el règim de la terra en època feudal
i en consonància amb el panorama dibuixat per la recent
historiografia sobre la hidràulica islàmica de la zona propera
a l’Albufera de València,200 hem pogut figurar una menuda
alqueria andalusina que explotaria una horta de reduïdes
dimensions mitjançant l’ús de sénies, al temps que aprofitaria
els recursos naturals oferits pel paisatge forestal i marjalenc
que dominava la zona.
Potser per això mateix l’alqueria no resultava atractiva
per als primers colonitzadors i senyors feudals, raó per la
qual romandria en possessió de Jaume I fins a 1258 i, quan
fou donada al cavaller Arnau de Romaní, s’estipulà que si
rendia més d’uns escassos 100 sous anuals seria tornada a la
monarquia. En qualsevol cas, és possible que el nou senyor
establira alguns colons i ja en 1263 es documenta el primer
conflicte d’un hereter de Beniparrell amb els veïns d’Albal
i Catarroja per les aigües de reg. De fet, a partir d’aquell
moment, totes les informacions relatives a la població durant
la segona mitat del Dos-cents i la primera del Tres-cents
assenyalen un creixement de la superfície cultivada, de la
població i de la producció comercialitzada.
D’un costat, en 1268 fou confirmada la senyoria
d’Arnau de Romaní eliminant la clàusula de reversió dels 100
200
C. Sanchis Ibor, Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera de València, València, 2001.
69
 sous anuals i, d’altre costat, sabem que abans de mitjan segle
XIV la major part del terme –encara que s’hi conservaven
un carrascar i els usos pesquers– havia estat posada en
conreu, tant l’horta primigènia regada per senials com les
terres marjalenques desaiguades per l’acció dels llauradors.
En conseqüència, la producció agrícola generada començà
a créixer i també amb ella la riquesa capturada pels senyors
a través de les rendes feudals i els tributs reials. D’esta
manera, en 1311 les dos terceres parts del delme eclesiàstic
eren arrendades anualment per 400 sous i, progressivament,
la monarquia transferí als senyors corresponents la part dels
tributs reials corresponent als beniparrellins.
Així mateix, a començaments del segle XIV la
població del lloc possiblement havia superat les 15 famílies,
bo i organitzant-se una comunitat camperola que ocasionà
certs conflictes amb la senyoria feudal –llavors en mans del
monestir de Portaceli–, com ara la negació dels veïns a prestar
el jurament vassallàtic de fidelitat. A canvi de 32.000 sous,
el lloc passà a mans de senyors residents a València i sembla
que precisament la gran demanda de la ciutat dirigí part de
l’augment de la producció dels llauradors de Beniparrell cap
al mercat urbà, com palesen les franqueses de drets mercantils
concedides en 1330 i 1339.
Amb tot, les limitacions del creixement extensiu,
així com les dificultats provocades per les epidèmies de
pesta i les guerres que colpejaren València a partir de 1348
–i afectaren especialment les zones properes a l’Albufera–,
detingueren l’increment poblacional i reduïren l’extensió
cultivada, tot deixant un alt percentatge de vídues al front
70
de les explotacions familiars i malmenant les terres de
marjal posades en conreu. Així, en 1358 el preu de venda
del senyoriu havia baixat fins als 28.000 sous i en 1387 s’hi
documenten poc més de 14 famílies, que acordaren una
baixada a la huitena part de fruits de la renda pagada al secà
marjalenc, mitjançant la qual la senyora del lloc acceptava
un minvament però, alhora, obligava els camperols a tindre
aquelles terres constantment en conreu.
De fet, sembla que el volum demogràfic del lloc
es mantingué estable fins al final del període ací tractat i
en 1419 es documenten uns altres 14 caps de família, que
apareixen en la presa de possessió de la senyoria per part de
Manfré Escrivà de Romaní. Molts d’ells, com els Cervés,
els Cremades, els Canals, els Mas, els Tortosa o els Ivorra,
havien arrelat al lloc, dominat per la presència de la casa
senyorial, l’alberch Romaní. Tanmateix, com hem exposat
en el pròleg, sembla que un segle després, abans de 1518,
la comunitat de pobladors havia desaparegut de Beniparrell.
Si més no, un capbreu de terres del terme realitzat llavors
registra exclusivament posseïdors residents a poblacions
properes, com Albal, Catarroja i Silla, mentre que a
començaments del segle XVII Gaspar Escolano afirmava
que era un lloc despoblat, amb l’única presència de la casa
del senyor.201 En tot cas, les raons d’este despoblament i el
procés d’assentament d’una nova comunitat durant el segle
XVIII hauran de ser objecte d’un altre estudi, per al qual
pensem que hem pogut establir certa base documental a
través de la present monografia.
ACA, Diversos, Sástago, 242, Lligall AK; G. Escolano, Década primera de la historia
201
de Valencia, ob. cit., llibre VII, cap. III, p. 316.
 Beniparrell, 750 aniversari

BIBLIOGRAFIA

Fonts impreses i catàlegs documentals

Alanyà, L. (ed.): Aureum Opus regalium privilegiorum Martínez Ferrando, J. E.: Catálogo de la documentación
civitatis et regni Valentie, València, 1515 (ed. facsímil: relativa al antiguo Reino de Valencia, contenida en los
1999). registros de la Cancillería Real, Madrid, 1934.
Anyó, V.: El primer manual de consells de la ciutat de Olmos, E.: Inventario de los pergaminos del Archivo de la
València, 1306-1326, València, 2001. Catedral de Valencia, València, 1961.
Beuter, P. A.: Primera part de la Història de València Palmar (ed.), L.: Furs e ordinacions del Regne de València,
(València 1538); Segunda parte de la Crónica general València, 1482 (ed. facsímil de 1992).
(València 1604), València, 1995 (ed. facsímil). Sánchez Martínez, M. i Ortí, P. (eds.): Corts, Parlaments
Burns, R. I.: Diplomatarium of the crusader kingdom of i fiscalitat a Catalunya. Els capítols del donatiu (1288-
Valencia: The registered charters of its conqueror, Jaume 1384), Barcelona, 1997.
I, 1256-1276, Princeton, 1985-[2007]. Soldevila, F. (ed.): Les quatre grans cròniques: Jaume I,
Cabanes, Mª. D. i Ferrer, R.: Libre del Repartiment del Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III, Barcelona,
Regne de València, València-Saragossa, 1979-1980. 1971.
Cárcel, Mª. M.: Un formulari i un registre del bisbe de Soldevila, F. (ed.): Les quatre grans Cròniques, Barcelona,
València En Jaume d’Aragó (segle XIV), València, 2007.
2005. Viciana, M. de: Crónica de la ínclita y coronada ciudad de
Cortés, J. (ed.): Liber privilegiorum civitatis et regni Valencia, València, 1564-1566 (ed. facsímil: 1972).
Valencie, València, 2001. Zurita, J.: Anales de la Corona de Aragón, Saragossa, 1562-
Cuñat, V.: Arnau de Romaní y Domènec de Cavall, dos 1577 (ed. facsímil: 1970).
repobladores del siglo XIII valenciano. Documentos
privados, Tesina de Llicenciatura, Universitat de
València, 1982.
Escolano, G.: Década primera de la historia de Valencia,
València, 1610 (ed. facsímil: 1972).
Furió, A. i Garcia-Oliver, F.: Llibre d’establiments i
ordenacions de la ciutat de València (1296-1345),
València, 2007.
Gallofré, R.: Documentos del reinado de Alfonso III
de Aragón relativos al antiguo reino de Valencia y
contenidos en los registros de la Corona de Aragón,
València, 1968.
Guinot, E.: Cartes de poblament medievals valencianes,
València, 1991.
López Elum, P.: «Els Furs», a Los orígenes de los Furs en
Valencia y las Cortes en el siglo XIII, València, 2001.
López Rodríguez, C. (ed.): Liber patrimonii Regii Valentiae,
València, 2006.

71
 Bibliografia citada
Barceló, Mª. C.: Toponímia aràbica del País Valencià.
Alqueries i castells, Alzira, 1983.
Barceló, M.: Los Banu Rucayn en al-Andalus. Una memoria
singular y persistente, Granada, 2004.
Batllori, M.: «El cronista Bernat Desclot i la família
Escrivà», a Storiografia e storia. Studi in onore di
Eugenio Duprè Theseider, Roma, 1974, p. 123-150.
Baydal, V.: Guerra, fiscalitat i assemblees estamentals a la
Corona d’Aragó (c. 1250-c. 1300), Tesina per a l’obtenció
de la Suficiència Investigadora, Universitat Pompeu Fabra,
Barcelona, 2007
– «Beniparrell sota el senyoriu de Portaceli: recull
documental (1272-1313)», IV Congrés d’Història de
l’Horta Sud, Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta
Sud, Torrent, 15-17 de novembre de 2007, en premsa.
– «El cabeçatge, un desconegut servei aprovat en les Corts
valencianes de 1301-1302», Revista d’història medieval,
14, en premsa.
Bazzana, A. i Guichard, P.: «Irrigation et société dans
l’Espagne orientale au Moyen Âge», L’homme et l’eau
en Méditerranée et au Proche-Orient, Lió, 1981, p. 115-
140.
Belenguer, E. (dir.): Història de la Corona d’Aragó,
Barcelona, 2007, vol. I.
Bravo, M.: Iglesia de San Juan del Hospital, València,
2000.
Burns, R. I.: Jaume I i els valencians del segle XIII, València,
1981.
Cabezuelo, J. V.: Poder público y administración territorial
en el reino de Valencia, 1239-1348: el oficio de la
procuración, València, 1998.
Canellas, B.: «El archivo de los Condes de Sástago (Archivo
de la Corona de Aragón)», Hidalguía, 214-215 (1989), p.
423-438.
Colomines, A., i Olmos, V. S.: L’espai local. Bibliografia de
l’Horta Sud. Indagacions i propostes, Catarroja, 1990.
Costa, Mª. M.: «Una batalla entre nobles a Barcelona
(1379)», Anuario de Estudios Medievales, 7 (1970-1971)
p. 533-554.
72
Crispí, Mª.: «Una obra documentada d’Aloi de Montbrai: la
marededéu dels Prats de Rei. Noves vies per a l’estudi
de l’escultor francès», Locvs amoenvs, 7 (2004), p. 111-
116.
Escrig, J.: Cronologies històriques valencianes: de Jaume I
als nostres dies, València, 2001.
Esquilache, F.: «Paisatge agrari i alimentació a l’Horta de
València dels segles XIII-XIV: agricultura, ramaderia i
explotació del medi natural», Torrens, 16 (2006), p. 41-
78.
– Història de l’horta d’Aldaia, Aldaia, 2007.
Febrer, M. V.: «Incidència econòmica dels repoblaments
cristians i de la continuïtat mudèixar a la conca de
l’Albufera (segle XIII)», Annals de l’Institut d’Estudis
Comarcals de l’Horta Sud, 4 (1985), p. 17-36.
– «Documentos históricos para el estudio del repartimiento
y repoblación de l’Horta», Annals de l’Institut d’Estudis
Comarcals de l’Horta Sud, 5 (1987-1988).
– Dominio y explotación territorial en la Valencia foral,
València, 2000.
Febrer, M. V. i Hernández Sanchis, J. E.: «La Carta Puebla
de Albal», Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de
l’Horta Sud, 3 (1984), p. 129-132.
Fortea, Mª. J.: «Beniparrell: passat i present», Papers de
l’Horta, 19 (2003), p. 10-15.
Furió, A.: «Les comunitats rurals de l’Horta-Sud de l’Edat
Mitjana als temps moderns», Afers, 11/12 (1991), p. 31-
55.
García Marsilla, J. V.: «La génesis de la fiscalidad municipal
en la ciudad de Valencia (1238-1366)», Revista d’Història
Medieval, 7 (1996), p. 149-170.
Guichard, P.: Al-Andalus: Estructura antropológica de una
sociedad islámica en occidente, Barcelona, 1976.
– «La société rurale valencienne à l’époque musulmane»,
Estudis d’Historia Agrària, 3 (1979), p. 41-52.
– Al-Andalus frente a la conquista cristiana, Madrid-
València, 2001.
Guinot, E.: «L’Horta de València a la baixa Edat Mitjana. De
sistema hidràulic andalusí a feudal», Afers, 51 (2005), p.
271-300.

Guinot, E. i Torró, J. (eds.): Repartiments feudals a la
Corona d’Aragó, València, 2007.
Hinojosa, J.: Diccionario de historia medieval del reino de
Valencia, València, 2002.
Llorens, P. L.: La villa de Catarroja, València, 1967.
López Rodríguez, C.: Nobleza y poder político en el reino de
Valencia, València, 2005.
Marzal, P.: «Una visión jurídica de los mayorazgos
valencianos entre la época foral y la Nueva Planta»,
Anuario de Historia del Derecho Español, LXVI (1996),
p. 229-364.
Miret, J.: «Escolars catalans al estudi de Bolonia en la XIIIª
centuria», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras
de Barcelona, XV (1915), p. 137-155.
– Itinerari de Jaume I el Conqueridor, Barcelona, 1918.
Muñoz Pomer, Mª. R.: «Las Cortes de 1339, paso previo en
la alianza peninsular contra los Benimerines», Estudios
dedicados a Juan Peset Aleixandre, València, 1982, vol.
III, p. 67-80.
Narbona, R.: «Violencias feudales en la ciudad de Valencia»,
Revista d’història medieval, 1 (1990), p. 59-86.
– «Los Escrivà. Rasgos genealógicos de un linaje patricio.
Proyección política y matrimonial», Anales de la
Academia de Cultura Valenciana, 69 (1991), p. 65-101.
– Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas
ciudadanas. 1239-1418, València, 1995.
Obiols, M.: El monacat femení en la Catalunya medieval:
Santa Maria de Valldaura (1241-1399), Tesi Doctoral,
Universitat de Barcelona, 2005.
Pastor, J.: Biblioteca valenciana, València, 1827.
Piles, A.: Historia de Cullera, Sueca, 1893 (ed. facsímil:
1979).
Ramírez, S.: Del manzil a la moreria: història de la Mislata
musulmana (711-1525), Mislata, 1993.
Ribelles, J.: Bibliografía de la lengua valenciana. Siglo XV,
Madrid, 1915.
Ribes, Mª. E (ed.).: Los anales de la Cartuja de Porta-Coeli,
València, 1998.
Rodrigo, M.: «La Unión valenciana y sus protagonistas»,
Ligarzas, 7 (1975), p. 133-166.
Beniparrell, 750 aniversari
– La Unión de Valencia: Una revuelta ciudadana contra el
autoritarismo real, Tesi doctoral, Universitat de València,
1987.
Ruiz Monrabal, V.: Censos del señorío de Sedaví... y otras
curiosidades históricas, Sedaví, 1996.
Sáinz de la Maza, R.: «Fuentes documentales sobre la Cartuja
de Portaceli (1293-1407)», Estudis Castellonencs, 6
(1994-1995), p. 1255-1276.
Sanchis Ibor, C.: Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera de
València, València, 2001.
Sanchis Sivera, J.: Nomenclator geográfico-eclesiástico de
la diócesis de Valencia, València, 1922.
Tarín, F.: La Cartuja de Porta-Coeli (Valencia): apuntes
históricos, València, 1897.
Torró, J.: El naixement d’una colònia. Dominació i resistència
a la frontera valenciana (1238-1276), València, 2001.
Trenchs, J.: «Pere Despens, vicecanciller de Pedro el
Ceremonioso (1339-1340)», Annals d’estudis gironins,
1 (1979-1980), p. 249-258.
Viciano, P.: Catarroja: Una senyoria de l’Horta de València
en l’època tardomedieval, Catarroja, 1989.
Villalmanzo, J.: «Catálogo de los pergaminos reales
existentes en el Archivo del Reino de Valencia», Estudis
Castellonencs, 5 (1992-1993), p. 105-200.
Zaragozà, M.: El cultiu tradicional de l’arròs a Silla, Silla,
1982.
73
74