L’ENVEJA

Caterina AlbertEntre les vermellors de ferro roent d’aquella posta de sol, que era una bogeria de colorsencesos, caminava serena, reposada, amb una majestat solemne, com una gran deessapagesa. El seu tòrax, ple de saba, trontollava suaument, amb un ritme sever pled’harmonia, com la d’un poema clàssic, i sota de la brusa s’hi endevinava el pit dret isencer com una meravella d’ivori, mentre a l’entorn del rostre, blanc i massís, com unaametlla tendra, la cabellera, rossa —ros d’espiga madura—, li feia un marc daurat; iamb aire de corona d’un imperi ric, imperi fill de l’excelsitud d l material, duia sobre delcap una panera que no semblava de tires de canya, sinó de plaques d’or entreteixides.Dins de la panereta resplendien, amb la seva riquesa de vives coloraines, les primíciesde la fruita novella, com un dolç

Déu-vos-guard

de primavera.Tornava d’un hortet de terra clara, de collir-hi la fruita primerenca, amb un goig voluptuós de jardinera que tria les branques per a fer un pom vistós, regal de tímidaprometença; i encara se sentia commoguda de l’esforç, tremolant-li el nas en respirar ihumida de suor la pell de nacre.Caminava serena i reposada, com qui va per camins buits de misteris i sorpresestraïdores; com qui està refiat de que l’espera la pau d’una agradable companyia.Sota del cel roent, tot ell bogeria de colors encesos, s’hauria dit que era una florextraordinària a punt d’obrir-se, a punt ja de granar i treure fruita. Però, no: era unaflor que al fons del calze duia corc que la rosegava; el gra, el fruit que es pressentia enella, com en la branca vigorosa i feta, no esdevenia mai. Al poble, de sobrenom, li deien

Forra

[

forro/a

vol dir estèril; se sol aplicar a les ovelles; el sentit original de la paraulaés

lleuger

, que no carrega res; en el conte

Agonia

, la dona diu que

estava grossa

volentdir

embarassada

], perquè feia deu anys que era casada i les seves entranyes seguieninfecundes com les entranyes d'una verge. L’amor s'havia establert en ella com un bonDéu que alegra amb la seva presència, però que no dóna res; l'amor la convertí enesposa, però no en mare. El seu marit, un bon noi de terra cuita [molt bo], se l'estimavaamb un estrany desfici; fins i tot la volia massa, segons deien les comares del barri quedarrera les portes ajustades espiaven la intensitat d’una abraçada o l’espetec d’una besada, en la penombra del celler dels nuvis. Però aquests, pensant sols a estimar-secom un parell de tórtores, van passar temps i temps, fins que cert dia,d’improvís,s'adonaren d'una cosa, que no havien notat fins aleshores. No tenien cap fill! I es vanmirar sorpresos, com si es preguntessin l’un a l’altre el perquè de l’absurd; però comque no van saber què contestar-se, tots dos van quedar muts.Però si fins llavors no coneixien el que fos un desig sense mesura, d’aquell dia en avall ja van saber-ho. Al seu goig de voler-se perquè sí, amb deliri egoista, s’hi barrejàl’escalf d’un nou desig: desig que l’amor que es tenien pagués en bona llei el que devia.Ja no era un impuls inconscient el que unia els seus llavis, sinó certa esperançail·lusionada d’una nova sort més serena. El pensament del fill, igual que una correntmisteriosa, els atreia sovint l’un cap a l’altre, i ella s’enrojolava, i ell, trèmul i esblaimat,se la mirava amb una humil tendresa, com si anés a adreçar-li una pregària; com sireverenciés en els encisos d’ella l’encís d’un nou encís que havia de néixer aviat... Ianaven esperant, amb neguit de goig i amb inquieta confiança, el gran esdeveniment.Però... va passar un any, després un altre, sense cap senyal; i marit i muller,impacientant-se, van sentir que l’angúnia els corprenia; el seu anhel, a poc a poc, vaconcentrar-se, va anar fent-se tossut i es tornà idea fixa. En aquell punt el poble olorà eldrama, i, amb el seu instint pervers de bèstia inferior, clavà la urpada al punt que mésdolia i els anomenà

Forros

, el motiu pregoner de la seva desgràcia.

Llavors en el front d’ell una ira mal covada hi gratà un solc profund, i en els ulls serensd’ella un deix de melangia enyoradissa hi deixà reflexos de tristesa.Però encara l’esperança persistia, ja que els seus cossos sencers, gentils i joves, elssemblaven bona prometença i la millor penyora d’esperança.No tenien fillets, i ben bonics , tants d'éssers imperfectes? Doncs, ¿per què ells, que noho eren, no havien d’infantar una niuada d’àngels de cametes toves i ullets vius com unllumí? Ai! Aquells bons esposos no sabien que en los jardins humans, com entre plantes, el brot més bonic no és pas el que més creix... potser per massa saba. El que se’n va en bellesa es perd en fruita, i els amors més apassionat els més estèrils.Per això, tal vegada, anaven passant mesos, i d’aquella niuada tan volguda ni el primerarribà; fins que a poc a poquet l’esperança sagrada, acaronada amb tant d’anhel, un dia,començà a destriar-se com una fumarel·la d’un foc on no ha esclatat ni una guspira.Una vegada més no havia estat lo que semblava que hauria hagut de ser; una vegadamés en el jardí dels somnis havia perdut les fulles una poncella sense haver-se arribat aobrir i sigut rosa.Però, amb tot, als deu anys de matrimoni encara s’estimaven amb igual voluntat, igualconstància, però sense cap ànsia ni bogeria. El seu afecte profund, inalterable, era el dedos companys que van plegats per la mateixa via i estan predestinats a una comuna sorto desventura. Vivien resignats, i al creuar-se tranquil·les les seves mirades ja no traïenl'antiga febre; ja no es preguntaven: —Qui sap...? Potser a la fi... —Però sobre el frontd’ell hi havia quedat aquella arruga, fruit del neguit d’un dia, i en els serens ulls d’ella eldeix de melangia enyoradissa que afinava la seva fesomia i l'ennoblia; i a tots dosalhora, com un patrimoni indivisible, el sobrenom verinós: lo nom de

Forros

.I tornava de l’hort la bona esposa, coronada de fruita primerenca, rient amb la sevariquesa de coloraines. Quan arribés a casa, amb un somrís d’amiga que no oblida l’amicper lluny que el tingui, buidaria el present sobre la taula i li diria: —Mira quin bé deDéu! La duc expressament perquè la tastis... —I anava caminant, calma i serena, comuna gran deessa camperola; i l’esclat fantàstic d’aquella posta de sol la tenyia ambreflexos purpuris, com sang d’una matança imaginària, los braços ferms i gràcils comcolumnetes de marbre, i la cara escaient. Arribà als magraners d’aquella feixa, i amb una gran sorpresa sentí aquell cop de cor iaquella angoixa estranya que l’havien ferida a la pujada i que van perdurar bon tros detarda mentre posava canyes a les mongeteres tendres i regà el seu hortet rec per rec.Sols que ara era més viva aquella

cosa

: com un encegament, una frisança, un desficique feia defallir-la, clavant-li els peus en terra i els ulls en aquells arbres, moguts pel vent en un tancat, com guardes aturats de la planura.El sol s’havia fos, i els seus darrers esclats luxuriosos foguejaven pel cel com fogueradesd’un incendi llunyer,enrogint i velant amb pols de porpra el tros dels magraners. I a ella van semblar-li com molts dies enrere, encara ensangonats de la florida; sols qued’aquelles flors no en quedava cap i en el seu lloc apuntaven les magranetes noves, igualque caparrons de reis de jocs de nines, tots amb la seva coroneta retallada.Oh aquelles magranetes tan menudes, si en tenien d’encís en aquella posta!

Sentint venir el capvespre, amb pressa com una si fos una mala notícia, entre remors degrills i de misteri, fent un suprem esforç, amb tota l’ànima, donà un pas endavant...Però aquella recança tan immensa una altra vegada li féu girar el cap enrere i els ulls,enyorats com els d'ulls d'una ovella, se li ompliren de llàgrimes: d’unes llàgrimes folles, brollades de cap pena coneguda, sinó d’un anhel estrany, sens límits. I reculà un pas,dos, per a entrar en la feixa... però, de sobte, esverada fugint la temptació quel’obsessionava es va posar a córrer com un infant poruc que pensa en els fantasmes derondalla. Amb les mans aguantava la panera, feta de llenques d’or entreteixides, i en els seurostre esblaimat un torbament atrapava l’altre. Al ser als corriols de vora vila, esposà al pas, suada i angoixosa. I trobà homes i donesque tornaven del clos amb el menjar a l’esquena: donaven tots la

bona nit

amb mandra—ambla mandra que deixen vuit hores de treball a solei— i ella ni els hi tornava, i, per ano rompre en plor, es mossegava el llavi, molsudet i vermell com les cireres.I anava barroera, empesa pel desig d’arribar a casa. Al traspassar la porta deixà a terrala panera i s’aclofà damunt d’una cadira. Son marit, al sentir-la, va sortir a la porta de lacuina, amb la rialla als llavis.—Que tard que has arribat! Tot esperant-te, ja t’he cuit el sopar...—Ai! Déu t’ho pagui, fill meu! Si tu sabessis...I sentint-se reviure, amb el raig de bondat que l’acollia, s'espavilà a parar la taula, i es van asseure. Però quan aixecava la cullera per començar la sopa, va tornar a ferir-laamb gran malícia, com una fuetada, el pensament traïdor de les magranes, d’aquellesmagranetes, nues tot just dels seus bolquers de grana.I apartà el plat amb fàstic, i, esclatant un sanglot, fugí escales amunt com una boja.L’home, rígid de sorpresa, quedà bocabadat; després pujà corrent darrera d’ella. Latrobà dins la cambra, amblo cap sobre el llit, plorant desconsolada. L’aixecà,esmaperdut, mirant-li el rostre... Llavors ella, incapaç de contenir-se ni amagar mésl’angúnia, l’abraçà fort, ben fort, fins a ofegar-lo, i li ho confessà tot, acabant a poc apoc, com en un somni.—Sinó que no pot ser... quasi diria... que dec estar... i que això són enveges...Lo marit la deixà com si una fona l’hagués ferit al cor. Sense color als llavis, amb els ullsesglaiats, la mirà fix, i,esclatant un gran crit arran de gola, que va fer so com d’orgueenrogallat, l’aixecà a pes de braços, posant-la sobre el llit com una ploma; i embiagant-la amb un ruixat de besades i acotant el seu cap sobre el pit d’ella amagà dues llàgrimesroents. D’ençà que era home fet, sols havia plorat una altra vegada: el dia que perdé laseva mare.Ell mateix, a poc a poc, va despullar-la, amb un profund respecte, com si fos una imatge venerada; li besà els peus descalços, l’abrigà dolçament, i al fi va murmurar-li a caud’orella:—No et moguis pas, que torno de seguida.I, somrient amb misteri, a salts i a bots va davallar l’escala.