Pans i Coques i Altres Personatges

Pans, coques i altres personatges.

Lluís Feliu i Pumarola.

( Versió original )

Escriure pot esdevenir una addicció, i com totes les addiccions, nomésacaben per servir a un mateix.Les opinions, gustos o preferències que un hom atorga en un suposar als possibles lectors, es tornen llunyanes, difuses i prescindibles. S’acabaescrivint per a un mateix, pel gust d’un mateix, i per la curació d’un mateix.Amb certa insolència, que segons a qui, podria semblar un cert menyspreu.Que és gratis collons !Bé, no és de franc del tot, el temps que el lector esmerça en la lectura té un preu, per tan, els lectors paguen amb el seu temps.Tanmateix, si que cada vegada es fa menys esforç per crear un producte per intentar agradar.Cada vegada més, un tira de la improvisació, del gust personal i de mésimpertinència. No sé, amb el temps, trobo en la impertinència creativa uncert plaer i una subtil diversió. Ho hauré d’estudiar això.Aquesta mena de llibertat psíquica que un va aconseguint, permet paranoicament que la persona en el moment d’escriure esdevingui personatge, i el personatge, per sobre d’obligacions i contractes morals,imagina que els seus seguidors ho són per ell en èxtasi, no per la carcassahumana i racional que, a estones, el suporta.El personatge es troba a l’alçada d’altres personatges, amb els que es té per igual i contemporani en tots els temps.I així, perduda la por per la irracionalitat, i obviant les preferènciesterrenals del lectors, s’enrama en contar la vida i misèries d’éssersabsèntics.Capítol 1.En Joan Cagalera i Mandra sempre fugia de la feina en el moment que mésn’hi havia. Tothom el tenia calat.Mentre arribava la clientela, ell s’estava dret a l’escaló de la porta delcostat.La porta, sempre oberta a aquella hora, estava protegida per una cortina de plàstic d’espirals de colors. En Joan, en una suposada intimitat, gaudia encargolar-se una espiral de la cortina per una orella, com per treure’s la cera.Ell girava i girava l’espiral dins l’orella posant una cara d’imbècil feliç,quasi bavejant. Un hagués pensat que cargolant, cargolant, li acabariasortint la tira per l’altre orella desprès de foradar-li el cervell.

Però no, en el moment oportú, es treia la cortina de l’orella i es mirava la punta com buscant-hi alguna cosa que l’espiral hagués pogut escurar.Desprès es dirigia cap a la comuna que hi havia a la part del darrera delnegoci.Era una petita construcció annexa a la casa. Una barraqueta amb el sostred’uralita, que en aquella hora era al repetell del Sol. En Joan semblava ser immune als 50 graus de temperatura que es marcaven dins d’aquell wàter.Hi havia penjat un cartell descolorit i rebregat on es podia llegir. “Notanqueu amb el passador en hores de sol. En cas de que es vulgui obrir la porta crideu : OCUPAT!!”.Ell tancava la porta amb el passador i se’n tronava a la comuna. Indiferent ales gotes de suor que li regalaven pel clatell, pel front, pel bigoti i per les parpelles, resistia intentant anar de cos, encara que la seua estratègia era passar l’estona més llarga possible tancat al caganer, per estalviar-se mitjahora de feina.Potser aquell dia notava més la calor que d’altres vegades. Les galtes li bullien, i en pocs moments li havia quedat la camisa xopa.Ben aviat, els companys de feina, atrafegats per moments, van començar a preguntar per en Joan. Ell n’era l’encarregat d’anar abastint de les caixesque es venien a la botiga des del magatzem.“A mi en fa falta una caixa de Ricard !”, “A mi Aromes de Montserrat iespàrgols de Navarra !”, “ On t’és en Joan ?!”, “Deu ser al wàter, comsempre !”.º“Joan !!”, “Joan !!!”.“Sóc Aquí !!!”.“Però què fas ?!!”.“Kàstí cagannn !!!”, “Hòstia puta, kàstíí cagannn !!!”.“Espavila que està ple de gent !!!”.“Hòstia puta, que ja vààààà`!!!”.Al acabar aquell crit histèric, en Joan es va notar un regust metàl·lic a la boca, com d’òxid. Va tirar el cul enrere per poder escopir dins la tassa.Al fer-ho, la

xalivada

va aparèixer tacada de sang, sang neta, però sang.Un moment desprès, quan el cor li bategava a mil per hora d’espantat, es vanotar una humitat càlida al nas. Al passar-s’hi la mà, se la va trobar totaensangonada, però llarga i llunyana.Amb el tràfec de la feina d’un dia d’agost, ningú va pensar més amb enJoan. Va ser més tard, quan l’estub va deixar un moment de respir, quan elsnois es van tornar preguntar per en Joan. Ningú l’havia vist. En Magí, sensefe, va tornar anar cap a la barraca del caganer. Ja fosquejava i el llum eraapagat. Poder el tio ja havia fotut el camp, i l’endemà vindria amb unaexcusa barata per disculpar la seua absència. No sabia com encara nol’havien despatxat.

La porta del lavabo estava tancada.Les llums

tronges

de l’ambulància escombràvem intermitentment el terrade davant de la botiga. El Tom, l’amo, havia esbotzat la porta d’una puntada de peu.En Joan encara donava algunes constants vitals, però només li van durar fins arribar al cotxe. Mentre tant, la Rosa Moraés, la senyora de la neteja,recollia el bassal de sang del terra del wàter.Capítol 2.En Ramon Roda i Rep era un motard de soca-rel.Sentia deliri per les motos, quasi veneració. La seua màxima il·lusió eratenir una Harley, però als 19 anys, amb el carnet de conduir a la mà,s’havia tret el de cotxe i el de moto, els pares, totalment en contra de les

dugues

rodes, li van oferir comprar-li un cotxe. Ara per ara, ereninamovibles amb el tema de la moto. Ja tindria temps quan fos més gran.Els pares d’en Ramon tenien calés, per això no li van posar gairesimpediments a l’hora de triar-ne un. Sempre dins d’uns límits lògics.En Ramon sabia que el cotxe que més s’apropava als plaers motorístics, erael Renault 5 Copa Turbo.Els pares el van trobar prou petit, una mica car, però petit i discret.Cada nit, desprès de treballar a la pastisseria, en Ramon es vestia amb elsseus texans de ‘pitillo’ i la camiseta estreta dels Uriah Heep.Es dedicava a donar voltes amb el Copa amunt i avall, de la Plaça a la

plaja

, amb la intenció d’envistar alguna estrangera ‘potable’, com deia ell.A la mitja nit del mes d’agost hi havia un gran tragí de nois i noies queanaven d’un pub a l’altre i d’una discoteca a l’altre. Fer el currican amb elCopa sempre li havia donat bon resultat. Desprès de voltar més que el 29,sempre arreplegava alguna xavala una mica ensofrada que accedia a pujar al cotxe i deixar-se garbellar.Aquella nit, però, havia anat a buscar a n’en Quim Comes, el col·lega quetreballava a la panificadora del davant de la pastisseria.Ja era la tercera vegada que pujaven cap a

mart

. Amb les finestres obertes ila musica a tota castanya, i amb la Nina Hagen que s’esgargamellavacantant : “Aiem a yunguer bear, aiem a motorrad!!”, van arribar al sorralque servia de pàrking davant de la

plaja

.Hi havien ‘aterrissat’ una vintena de “Mecromansers”, una banda demotoristes alemanys que cada agost venia a passar les vacances.Quasi sempre anaven en grup, i l’últim duia una bandera alemanya bengrossa al darrera de la moto.Sovint buscaven brega pels pubs, buats, franfurs i cerveseries; feien

istiu

.