UNITAT 1: El joc

1.1.-Concepte i definició de joc.

L’explicació del fenomen del joc en l’home suposa una empresa difícil. En
primer lloc, perquè el joc es fon en l’origen de la cultura, i en segon per la
interdisciplinarietat del joc.
La realitat del joc s’explica des de diverses ciències i disciplines com la
psicologia, sociologia, antropologia i al pedagogia.
El joc ha estat i és present a llarg de la història de la humanitat. Els infants
de totes les cultures i de diverses èpoques han jugat. Tanmateix, des del
punt de vista de l’ antropologia cultural s’ha comprovat que el joc infantil, té
un caràcter universal, presenta una evolució segons l’edat i té unes
característiques segons el context cultural.
El joc és una activitat que apareix de forma natural en els infants i
constitueix un manera peculiar de relacionar-se amb l’entorn. És a través
del joc que descobreixen les seves possibilitats, aprenen a conèixer el món
que els envolta i a interpretar la realitat, assagen conductes socials i
assumeixen rols, aprenen regles i, a poc a poc, van regulant el seu
comportament, exterioritzen pensaments, descarreguen impulsos i
emocions, però també satisfan les seves fantasies. Podem dir que aquestes
raons ens porten a considerar el joc com una activitat bàsica de la infància,
indispensable per el desenvolupament de les capacitats psicomotrius,
intel·lectuals, afectives, emocionals i socials.

1.1.1-Característiques del joc

Algunes de les característiques del joc les podem resumir en:
• És l’activitat pròpia de la infància i és innat. Es dóna a totes
les cultures.
• És una activitat agradable. El joc és una activitat lúdica, per
tant dóna plaer i satisfacció al qui la realitza. És una manera
d’actuar amb la realitat
• El joc ha de ser lliure, espontani i voluntari. El joc no pot ser
imposar-se. No requereix motivació ni preparació
• El joc té un fi en si mateix. La finalitat del joc és intrínseca.
Juguem pel plaer de jugar, sense esperar res a canvi, és important
el procés del joc i no pas el resultat.
• El joc implica activitat. Moure’s, imitar, pensar,
explorar,comunicar-se, etc. No significa que tots els jocs hagin de
ser de motrius, sinó que l’infant ha d‘estar actiu psíquicament.
• El joc es desenvolupa en una realitat fictícia. Durant el joc, els
infants poden ser personatges ficticis, irreals, poden superar límits
de la realitat, corregir si s’equivoca, etc.
La ficció implica una oposició al món real i permet lliurar-se de les
exigències de la realitat, d’aquesta manera pot actuar i utilitzar
les seves normes en funció del fil conductor del seu joc. El joc li
permet expressar les seves emociones agressives, enfadar-se...
sense el temor de sentir culpa ni ser jutjat.
• Tots els jocs tenen una limitació espaial i temporal. El temps
ve determinat per l’ interès subjectiu de la persona que juga,
mentre que l’espai ve determinat per la zona on es practica el joc.
• El joc mostra en quina etapa evolutiva es troba l’infant. En
funció de l’edat el joc varia.
 • Permet autoafirmar-se i progressivament formar la seva
personalitat i millorar l’autoestima.
• El joc afavoreix el procés de socialitzador.El joc els ensenya a
relacionar-se i cooperar amb els iguals, a crear vincles afectius
amb els companys/ es.
• El joc compleix una funció compensadora de desigualtats,
integradora i rehabilitadora. El joc es pot adaptar a diferents
situacions, permet relacionar i participar els infants de diferents
orígens i discapacitats.
• En el joc, el material no és imprescindible. Els infants poden
inventar jocs sense necessitat d’utilitzar materials o utilitzar certs
objectes o materials segons les seves necessitats, poden
improvisar; com per exemple: un pal es converteix en un cavall.

1.1.2.-Classificacions del joc

Podem organitzar els jocs segons diferents criteris, en primer lloc, els
organitzem en funció de les capacitats o aspectes que desenvolupen
segons l’àmbit. Els classificarem segons jocs psicomotrius, cognitius, socials
i afectius:
1. Jocs psicomotrius, entre ells podem diferenciar:
De coneixement corporal prenen consciencia de les parts del cos
Sensorials es basen en desenvolupar els sentits: discriminació
auditiva, visual, tàctil gustativa i olfacte.
Motrius ajuden a desenvolupar aspectes coordinació de moviments, la
lateralitat, l’equilibri, el control del to muscular, les nocions
espaciotemporals, desplaçaments, respiració .
2. Jocs cognitius, existeixen diversos jocs:
De manipulació ( jocs de construcció) estimulen el desenvolupament
del pensament abstracte, la concentració i la imaginació.
D’exploració o descobriment permeten estar en contacte amb els
objectes, manipular-los i extreure característiques pròpies.
D’atenció i memòria
Jocs lingüístics que potencien l’ús de la parla, l’expressió i la
comunicació
3. Jocs socials, qualsevol joc en grup facilita les relacions entre iguals,
ajuden a la socialització i al procés d’acceptació dins d’un grup.
Jocs simbòlic o de ficció
Jocs amb regles
Jocs cooperatius
4. Jocs afectius, es poden portar a terme en situacions que hi ha una
problemàtica.
Jocs de rol o dramàticspermeten ajudar a l’ infant a assumir certes
situacions personals i dominar-les, expressar els seus desitjos o
assajar diverses solucions davant un determinat conflicte.
Jocs d’autoestima ajuden a acceptar-se un mateix.
En segon lloc, classificarem els jocs en funció de:
a. Llibertat d’elecció
Lliure: sorgeix espontàniament de l’infant, facilitat
l’activitat creadora la imaginació, etc.
Dirigit: l’adult proposa el joc i ofereix les pautes per
poder realitzar el joc. Darrera hi ha una intenció
( aprenentatge) permet augmentar les possibilitats del
material o de les joguines, afavoreix el desenvolupament
intel·lectual, social, afectiu, motriu, etc
 b. El lloc on es juga: a l’aire lliure o a l’interior.
c. El nombre de subjectes: individual, per parelles o col·lectiu.
d. El material
Amb suport de material: comprat o elaborat
Sense suport
e. La dimensió social
Joc solitari: juga sol
Joc paral·lel: està amb un altre infant però no juga amb ell
Joc associatiu: quan juguen diversos infants i interactuen, però
el joc no depèn de cap.
Joc cooperatiu: els infants juguen interactuant.
Joc amb adults; quan juga amb una persona adulta

1.2.-Implicació del joc en les dimensions psicomotrius, afectives,

cognitives i socials.
El joc durant la infantesa és una funció natural i espontània, ajuda a
desenvolupar una personalitat sana des dels primers mesos de vida. El joc
és una diversió i un plaer, és expressar-se, és el llenguatge de la infantesa,
jugar és aprendre, és descobriment afectiu, social i intel·lectual . Per tant,
podem dir que el joc és un element essencial que influeix en el
desenvolupament integral dels infants, ja que per mitjà del joc, l’ infant va
descobrint el món i va prenent consciència de tot allò que l’envolta. A través
del joc experimenta amb sí mateix. Els jocs els dóna la possibilitat de
comunicar-se amb els altres, podem dir que és una eina que permet
“alliberar-nos” de la timidesa, de la por, etc.
El joc possibilita l’auto expressió i l’auto descobriment mitjançant les
sensacions, moviments i les relacions l’ajuden a coneixes i a la vegada,
situar-se dins del món.
Àmbit psicomotor
Ja de ben nadons , es pot observar com realitza uns jocs de moviments que
es produeixen d’una manera repetitiva, involuntària i que li produeixen un
gran plaer.
Per aquests jocs de moviments, s’ajuden dels reflexes innats i de les
possibilitats del seu to muscular. Durant aquests jocs, l’infant sacsejarà les
seves mans, mourà la boca i balbucejà, es mirarà les mans, escoltarà els
sons que emet i a poc a poc, anirà desenvolupament els seus sentits.
Paral·lelament, apareixen els estímuls de l’entorn, ja des de les figures dels
progenitors ( família) com els objectes ( sonalls amb so, objectes de colors,
etc.). Tots aquests estímuls afavoreixen la integració de les sensacions
visuals, auditives, tàctils i motrius a l’àmbit cognitiu, facilitant el
desenvolupament perceptiu i del moviment.
Aquest moviment, gràcies a la maduració muscular i del seu
desenvolupament psicomotor, cada vegada serà més elaborat i complex, i
progressivament el podrà realitzar de forma voluntària, més autònom i
coordinada.
Tots els jocs psicomotrius que el nadó realitzi espontàniament fomentaran
l’adquisició del control de les seves parts del cos fins aconseguir la marxa.
Cal esmentar que el desenvolupament es produeix gràcies als progressos
maduratius que s’ajunten a les lleis cefalocaudals i proximodistals i als
estímuls que l’envolten. Per tant, l’infant aconsegueix les següents fites:
• Control del cap: Es dóna al voltant dels tres o quatre mesos.
Tanmateix, des del seu naixement, presenten cert control en els
 moviments del cap; així el poden aixecar quan estan tombats boca
per avall, o girar cap a un costat o un altre si estan panxa enlaire.
• Control del tronc: Cap els 4 o 5 mesos es mantenen asseguts amb
suport, i cap als 6 o 7 són capaços de romandre asseguts sense
suports.
• Desplaçaments: Abans de saber caminar, els infants poden desplaçar-
se d’un lloc a l’altre. La manera per fer-ho pot ser diferent:
arrossegant-se gatejant, etc.
• Marxa: Abans de poder caminar, els infants han d’aprendre a
sostindre’s a peu dret, en primer lloc en suport ( 9 – 10 mesos).
Aproximadament a l’any, és capaç de caminar amb un sol punt de
suport, i arriba a fer-ho de forma completament independent al
voltant dels 12 – 14 mesos.

Cal tenir present, que gràcies al joc i a la seva continua pràctica, l’infant
saltarà, correrà, farà tombarelles, aprendrà a orientar-se espaial i
temporalment i anirà millorant, progressivament el seu
desenvolupament psicomotriu.
Aquest desenvolupament tindrà un gran pes amb l’establiment de la
lateralitat i el predomini del control del cos i dels moviments.

Àmbit cognitiu
Tal com s’ha comentat en l’apartat anterior, el nadó realitza una sèrie de
moviments que afavoreixen el desenvolupament de les percepcions i la
coordinació motriu. Aquest fet és possible gràcies a que l’ infant està
aprenent, grava a la seva ment uns esquemes d’acció que li permeten
repetir els moviments amb un grau de perfecció cada cop més elevat.
L’assimilació dels esquemes d’acció suposa el començament en la
construcció de les estructures bàsiques del coneixement. Perquè es
produeixi aquest fet, és important l’aportació del medi social, ja sigui a
través de les persones adultes o d’altres infants, d’objectes, del
llenguatge, etc. Per tant, és necessari que l’ infant experimenti totes les
sensacions amb plaer, d’aquesta manera tindrà desig de repetir-les.
Als voltant dels dos anys, apareixen dos fets molt pels infants: l’aparició
del joc simbòlic i el domini del llenguatge.
• L’aparició del joc simbòlic: permet acostar-se a una
representació interna, tant de si mateix com d’objectes no
presents.
• El domini del llenguatge: l’infant està cognitivament preparat
per augmentar de forma espectacular l’adquisició d’un gran
nombre de paraules i acorar la sintaxi. A més a més, té la
necessitat de comunicar-se amb els seus iguals i amb els
adults, a través del joc que pot comunicar-se.
Així que mitjançant el joc simbòlic i l’ús del llenguatge, els infants
desenvoluparan el seu pensament i aprendran, a través de les
representacions lúdiques, que poden expressar-se lliurement i assimilar
noves experiències, mostrar les vivències, percebre el món que els envolta i
desenvolupar la imaginació i la creativitat.
A través del joc, els infants poden ajustar el seu pensament, cometre errors
i solucionar-los sense tenir repercussions negatives, poden solucionar
problemes i començar a introduir-se al món del adults.
En el desenvolupament cognitiu cal tenir present a dos autors per les seves
aportacions, a Piaget per la seva perspectiva més individualista, on la
persona és el protagonistadel desenvolupament cognitiu i Vygostski, que té
en compte el context social.
Cal recordar:
– Existeix una relació directa entre el desenvolupament cognitiu i
l’acció.
– La repetició de les accions motrius i sensorials són un mitjà
d’elaboració d’estructures bàsiques de coneixements.
– El seu interès natural per observar, manipular i experimentar de
forma lúdica amb el seu propi cos, objectes, espai i persones
facilita la construcció del seu pensament.
– A través del plaer que li aporta el joc, va incorporant elements i
informació als seus coneixements ja adquirits.
Àmbit socio - afectiu:
Des d’un punt de vista afectivoemocional, el joc és entès com una activitat
que provoca plaer, entreteniment i alegria, permet expressar-se lliurement,
descarregar tensions...
Les activitats lúdiques dins d’aquest àmbit aporten grans vincles i contactes
afectius entorn del nadó. La família els somriu, els fan cares series, els hi fan
carícies mentre juguen, etc. A poc a poc, va assimilant i atribuint qualitats,
sentiments i comportaments a les personesi als objectes que l’envolten i va
aprenent normes de comportament i es descobreix a si mateix dins d’un
marc de relacions socio-afectives.
Cal recordar que quan el nadó neix, la seva capacitat de supervivència és
nul·la. Depèn totalment de l’adult: necessita que l’alimentin, el netegin, etc.
Però sobretot necessita afecte.
L’afecte és imprescindible pel desenvolupament i l’equilibri emocional de la
persona durant la vida. La manca d’afecte durant les primeres edats, pot
afectar de manera negativa la seva personalitat ( inseguretat, poc
sociables, agressives, incapaces d’expressar, etc.).
El tracte emocional durant els primers mesos és primordial, les posteriors
relacions l’ajuden a compartir vivències i experiències. A mesura que vagi
creixent, s’enfrontarà molt bé un món on els seus sentiments competiran
amb altres sentiments.
Durant aquesta etapa, el joc li permetrà ampliar horitzons i relacionar-se
amb els seus iguals, adults i progressivament ampliar el seu vocabulari, a
establir vincles, etc. La seva fantasia i imaginació el pot portar a enfrontar-
se amb l’adult.

La sociabilització és un procés que permet als subjectes interaccionar amb

els altres, desenvolupar maneres de pensar, sentir i actuar que són
essencials per participar d’una manera eficaç a la societat.
El procés de desenvolupament social es manté tota la vida i es manifesta en
dos termes; en un primer pla individual on l’ infant que prenent consciència
de si mateix i de la seva personalitat a través de les relacions amb els
altres, i d’un segon pla, on va elaborant una xarxa de relacions personals
que l’ajudaran a adaptar-se i integrar-se a la societat.
La maduresa social que permet relacionar-se amb les persones de forma
ajustada depèn de l’ambient i del clima afectiu en que es desenvolupi
l’infant durant les primeres edats. A partir dels dos anys, comencen a
ampliar els seus contactes socials. En aquest moment, els educadors han de
tenir clar que el joc és un bon instrument per introduir-los a la societat.
En un principi el joc és individual, ja que la seva immaduresa social i
l’egocentrisme no els permet relacionar-se amb els seus iguals. A poc a poc,
anirà aprenent normes socials que l’ajudaran a relacionar-se amb els altres,
a saber esperar el seu torn, a compartir, a cooperar en certes tasques, etc.

1.3.-El joc a través de la història

Avui en dia, tant la pedagogia com la psicologia reconeixen el paper del joc
en el procés evolutiu del infant. Al llarg de la història, tant la consideració
del joc com a recurs educatiu i la seva importància en el procés
d’aprenentatge, han evolucionat segons les diferents teories de l’època.
Algunes consideracions a tenir en compte:
L’època clàssica
Tenim referents que el joc ja era una activitat en el món clàssic, tant a
Grècia i a Roma, ja era present a la vida quotidiana.
Plató(488-387 a .C.) va ser un dels primers autors a escriure sobre el joc,
reconeixia el seu valor pràctic en el procés d’instrucció. En una de les seves
obres, “Les Lleis”, comenta que , a partir dels 3 anys, els infants haurien
de jugar a la plaça amb les seves vetlladores i, a partir dels 6 anys, haurien
de jugar amb els estris que treballarien quan fossin adults, a fi d’exercitar
amb disciplina les seves futures professions i preparar-los per la vida adulta.
“ Con la pràctica de las normas de conviviencia se trasmiten los valores de
la cultura imperante, de modo que son útiles para la implantación y
estabilidad de les leyes de la ciudad. Para lo cual, de les tres los seis años
los niños deben jugar en grupo en los santuarios de las aldeas, bajo
vigilancia de las nodrizas y estando presentes sus habitantes”

Aristòtil ( 384- 322 a .C.) segueix els passos del seu antecessor, però
afegeix un element nou: el seu caràcter medicinal. Segons l’autor,
mitjançant el joc es compensa el cansament i fatiga produït pel treball, ja
que a través del plaer es pot obtenir el descans i la relaxació.

Quintilió (30- 95) és el primer autor que considera el joc com un element
motivador. Proposava que qualsevol procés educatiu fos resolt com una
cosa de joc per evitar que l’infant es cansés.

L’època Medieval
Tot i a la prohibició corànica de representar figures animals o humanes, hi
ha constància que els musulmans jugaven amb elements naturals.

L’època Moderna
En el Renaixement el joc recupera la seva importància, apareixen jocs a
l’aire lliure ( pilota, corda...) i jocs d’interiors ( nines, caixes de sorpreses...).
La importància del joc es reflexa en obres d’art, com per exemple: “Jocs de
nens” de P. Bruegel, on mostra més de 80 jocs tradicionals de l’època.
En el s. XVII sorgeix el pensament pedagògic modern, on es concedeix el joc
educatiu com un element que facilita l’aprenentatge. Durant aquestes
dates, es produeix una corrent pedagògica, la il·lustració. És un moviment
cultural europeu, un dels interessos principals és l’educació. Com a autor
d’aquest corrent filosòfic, cal destacar a Jean-Jacques Rousseau. Aquest
introdueix el corrent naturalista en l’educació, afirma que la pedagogia es
fomenta en les lleis psicològiques, per la qual cosa, per poder dur a terme
una bona educació s’ha de tenir un coneixement profund de la naturalesa
psicològica de qui s’educa.
Ja al s. XVIII, el joc com a instrument pedagògic, agafa cada cop més força
amb pensadors. Des de l’obra d’”Emili”de J. J. Rousseau, tot il·lustrador
pretenia que els individus actuessin segons el be que es podia aconseguir a
traves de l’educació. La búsqueda d’un sistema educatiu útil i agradable es
va convertir en una obsessió per els responsables de d’educació.
A Espanya, el moviment de la il·lustració també va arribar, cal destacar a
Gaspar Melchor de Jovellanos ( 1744- 1811). L’educació i la infància eren
uns temes primordials dels pensadors de l’època, i en aquest sentit, el joc
va agafar un gran protagonisme com a instrument pedagògic.

El joc a partir del s. XIX

En el s. XIX, amb la revolució Industrial, els infants tenen poc temps per
jugar. Tot i així, durant aquesta època comença a entrar en escenes algunes
escoles pedagògiques, principalment J. H. Pestalozzi (1749- 1827) , F. Fröbel
( 1782- 1852), O. Decroly (1875- 1932) i M. Montessori ( 1870-1952).

1.4.-Teories sobre el joc

Molts autors han estudiat l’activitat del joc i ha intentat explicar la
naturalesa d’un fet que es dóna en totes les espècies. Han aparegut teories
de diferents punts de vista, a continuació les exposem dividides en
clàssiques i modernes:

a) Teories clàssiques
Lesprimeres teories elaborades sobre el joc pròpiament dites, es
remunten al s. XIX i es poden agrupar en quatre tendències:
• Teoria de l’excedent d’energia. Herbert Spencer ( 1820- 1903)
basats en els escrits filosòfics de Friedrich von Schiller, postula
que el joc serveix per gastar l’energia sobrant que tot organisme
jove té i que no necessita, doncs les seves necessitats estan
satisfetes per altres.
• Teoria del descans. Moritz Lazarus ( 1824 – 1903) manté que el
joc serveix per relaxar als individus que tenen que realitzar
activitats difícils i recuperar l’energia en un moment de cansament
o fatiga.
• Teoria de la recapitulació. Stanley Hall ( 1846- 1924) està
basada en les teories evolucionistes, proposen que cada individu
rememori i reprodueixi a través del joc tasques i activitats dels
seus avantpassats.
• Teoria de l’exercici preparatori o Tº de la pràctica. Karl
Gross ( 1898- 1901). És una de les propostes més properes al
concepte actual sobre el joc, manté que el joc és necessari per la
maduració psicofisiològica i que és un fenomen que està lligat al
creixement.
Posteriorment, són diverses les corrents psicològiques que remoten
aquests conceptes i tracten el paper del joc en el desenvolupament
de l’infant, entre elles la de Jean Piaget, Freud, Vygostski, etc
b) Teories modernes
• Teories de l’auto expressió. Freud ( 1905) El joc es considera el
mitjà per expressar les necessitats i satisfer-les. Considera que
mentre es juga, s’expressen instints. A través de les seves accions
lúdiques, l’infant manifesta els seus desitjos inconscients i pot
reviure les seves experiències traumàtiques, canalitzant l’angoixa
de les experiències reals, reconstruint el que ha succeït, dominar
els coneixements i donar solucions aquests conflictes.
• Teoria de Buytendijk. Buytendijk ( 1935) Manifesta que la base
del joc no són instints aïllats sinó impulsos més generals.
1.- El impuls de llibertat, el joc satisfà el desig
d’autonomia individual
2.- El desig de fusió de pertànyer a la comunitat,a
l’entorn.
3.- La tendència a la reiteració o a jugar sempre al
mateix.
Per aquest autor, la joguina és de vital importància a l ‘hora
d’analitzar l’activitat lúdica, ha de ser coneguda i posseir diverses
possibilitats.
El joc sorgeix quan aquests impulsos primaris coincideixen amb els
objectes que són parcialment coneguts pels infants.
• Teoria de Claperède. E Claperède ( 1873 – 1940) El joc es
defineix per la forma d’interactuar amb l’entorn. És una actitud de
l’organisme davant la realitat. Juntament amb Gross, van agrupar
els jocs sensorials, motrius, intel·lectuals i afectius en jocs
d’experimentació.
• Teoria de Piaget. Jean Piaget (1896 - 1980) Es va interessar pel
desenvolupament del joc infantil, va observar els seus propis fills i
explicà els canvis i progressos molt detalladament durant el seu
desenvolupament. L’element clau de la seva Teoria del
desenvolupament és l’afirmació que l’ infant necessita jugar
perquè és l’única manera que té per interactuar amb l’entorn.
Piaget divideix el desenvolupament intel·lectual en quatre estadis:
1. Estadi sensoriomotor ( 0-2 anys)
2. Estadi Preoperacional ( 2-6 anys)
3. Estadi Operacional concret (6-12 anys)
4. Estadi Operacional formal (a partir dels 12 anys)
A partir d’aquesta classificació, va distribuir per edats els diferents
jocs:
✔ Sensoriomotor o funcional
✔ Simbòlic
✔ Reglat
✔ Construcció

Segons Piaget, l’infant desenvolupa les seves estructures

cognoscitives al relacionar-se amb el seu entorn a partir de les
seves pròpies experiències i segons els estadis de joc que va
passant.
Cal tenir en compte els mecanismes d’acomodació, d’assimilació i
l’equilibri:
Segons l’autor, les persones tenen tres formes d’interaccionar
amb la realitat que els envolta:
1. Es dóna quan l’ infant intenta adaptar-se o amollar-se a les
situacions externes.
Consisteix en la interiorització d’un objecte o una situació a
una estructura de comportament (acció) i cognitiva
preestablerta. Per exemple; l’infant utilitza un objecte per
efectuar una activitat que preexisteix en el seu repartiment
motriu o per descodificar una nova situació basant-se en les
experiències i els elements que ja coneix. (per exemple: un
infant que agafa una objecte nou i l’acompanya cap a la
seva boca, - l’agafar i l’acompanyar són activitats
 pràcticament innates que les està fent servir per aconseguir
una nou objectiu -.
Es dóna quan l’ infant utilitza les seves capacitats per
modificar les condicions del medi on el qual viu en funció
dels propis desitjos. Aquesta forma d’ interactuar amb la
realitat permet que l’infant vagi construint els seus
esquemes mitjançant successives acomodacions que
l’obliguen a reorganitzar les seves pautes de conducta.
2. .Consisteix en la modificació de l’estructura cognitiva o de
l’esquema de comportament per aconseguir nous objectes i
accions que fins al moment eren desconeguts per ell ( si
continuem amb el cas que s’ha donat com exemple; si
l’objecte és difícil d’agafar, l’infant, per exemple, haurà de
modificar les maneres de prensió.).
Ambdós processos ( assimilació i acomodació ) s’alternen en
la constant busca de l’equilibriper intentar controlar el món
extern. Quan la nova informació no resulta immediatament
interpretable, basant-se en els esquemes preexistents, el
subjecte entra en un moment de crisis i busca trobar un
nou equilibri, per aquest motiu, cal que es produeixin
modificacions en els esquemes cognitius de l’ infant, tot
incorporant les noves experiències.
Piaget explica el pas del joc sensoriomotriu, al joc simbòlic fins al joc de
regles.Ho exposarem a través dels següents estadis ( sensoriomotor,
preoperacional i de les operacions concretes):
1. Estadi sensoriomotor
2. Estadi preoperacional
3. Estadi de les operacions concretes

• Teoria de Vygostski. Lew Vygostski(1896- 1934). No considera el

joc com una forma d’expressar les capacitats ja consolidades, sinó
que opina que és el joc el que facilita el pas d’unes adquisicions
immadures a unes més permanents. La seva Teoria sociocultural
defensa que l’ésser humà al moment de néixer heretatota
l’evolució filogenètica, el producte final del seu desenvolupament
vindrà determinat per les característiques del medi social on viu.
Mentre Piaget defensava que els infants donaven sentit a les
coses a través de les seves accions amb l’entorn,
Vygostskidestaca que el valor de la cultura i el context social que
els ajudava de guia en el procés d’aprenentatge.
Un concepte que cal tenir en compte per entendre a Vygostski és
el concepte de Zona de Desenvolupament Pròxim (ZDP). Aquesta
zona no és més que la distància que hi ha entre el nivell real de
desenvolupament, determinat per la capacitat de resoldre
problemes sense l’ajuda de ningú, i el nivell de desenvolupament
potencial, determinat per la capacitat de resoldre un problema
amb ajuda d’un adult. És la distancia que l’infant ha de recórrer
entre el que ja sap i el que pot aprendre si el medi li proporciona
els recursos necessaris. Aquests recursos li vindran donats per els
processos d’interacció social.
Vygostski considera que el joc constitueix el motor del
desenvolupament a mesura que va creant la ZDP. Per tant,
aquesta forma de conducta té una gran importància per el
posterior desenvolupament de les capacitats.
El joc està dominat per la ficció i com a conseqüència cal usar la
imaginació. La imaginació que està implícita en el joc, ajuda a
desenvolupar els pensaments abstractes de les posteriors etapes
de desenvolupament.
L’origen del joc és l’acció espontània de l’ infant però orientada
socialment, és adir, un infant agafa una cullera i comença a picar
sobre la taula de forma espontània, ràpidament l’adult orientarà el
joc cap a un determinat sentit, segurament deixarà de picar per
donar de menjar, o fer veure que menja ell. D’aquesta manera, els
jocs adquireixen un valor socialitzador i són transmissors de
cultura. És a través del joc que l’infant aprèn d’una manera suau i
relaxada els valors de la vida quotidiana.
Per Vygostski, el joc neix de la necessitat, del desig d’aprendre, de
conèixer i de dominar els objectes i aquests elements són els que
impulsen a l ’infant a la representació. A poc a poc, el joc simbòlic
va deixant terreny i es busca el joc social, que sorgeix quan el
subjecte ja és capaç de comprendre i diferenciar entre els objectes
i els seus significats i de prendre consciència de les relaciones
amb altres subjectes. Els jocs amb regles es busca un objectiu
concret i s’estableixen unes normes a seguir per el grup que
participa.
Vygostski (1991) també va destacar la importància del llenguatge
en el desenvolupament cognitiu, demostrant que si els nens
disposen de paraules i símbols, els nens són capaços de construir
conceptes més ràpidament. Creia que el pensament i el llenguatge
convergien en conceptes útils que ajudaven al pensament. Va
observar que el llenguatge era la principal via de transmissió de la
cultura, el vehicle principal del pensament i l’autoregulació
voluntària