Buscant monedes pel carrer

Just quan la senyora Montblanc estava a punt de comprar-se la casa dels seus somnis, el seu marit, el senyor Montblanc, completament addicte a les juguesques, la va abandonar sense diners, noms amb el cotxe i la filla, Maria. Des d'aleshores en, ella i la seva filla han hagut de viure a dins del cotxe i menjar el que troben pels contenidors. En un mat com qualsevol altre... - Maria, lleva't! - crida la mare. La nena s'estira com els gats, mandrosa; ara una cama, ara l'altra, ara els braos... Finalment, remuga: - Mama, si no puc anar a l'escola, per qu m'haig de llevar tan d'hora? La mare s'entristeix. Ella sap com a la seva filla li agradava molt anar a l' escola. I quan estava en ple tercer de primria, el seu pare les va abandonar i no va poder pagar el curs escolar, ja que ella no tenia feina. La Maria li talla els pensaments: - Mami, al cotxe s'hi est molt incmode per dormir. Per qu no vam anar a la casa que tu volies tant? I per qu el papa encara no ha tornat encara d'aquell viatge tan llarg? La mare l'abraa: - Escolta, t'ho explicar tot, d'acord? La mare no li ha revelat mai a la filla el perqu de tot plegat. Noms li va explicar que el pare se n'anava un temps de viatge i que viurien al cotxe. Per li ha amagat la veritat massa temps. - En realitat, tu i jo estem aqu per dues raons: per la crisis i el teu pare - diu la mare. - Qu s la crisis? - pregunta la nena.

- Ah! Bona pregunta. De fet, s una mica difcil d'explicar, i potser no ho entendrs. T'ho explicar ms endavant. T'explicar el cas del pare. T'en recordes dels dies que el papa marxava de casa als vespres? - S. - Doncs b, el pare se n'anava al club de joc a fer apostes i juguesques, amb les cartes, el billar,... Quan tu fas un aposta t'hi jugues diners, hi has de guanyar per no perdre'ls i aconseguir-ne d'altres dels contrincants que han perdut. Per si perds el joc tamb perds els diners que has apostat. Ho entens? - Ms o menys - respon la Maria. - Resulta que el teu papa estava completament enganxat a les apostes. Perdia sempre, i per aix necessitava molts diners. I quan estvem a punt de comprar-nos la supercasa, el pare es va emportar tots els diners i ens va deixar penjades, sense ni un cntim, noms amb el cotxe. En sentir-ho, a la petita se li neguen els ulls. - Jo... jo creia - somica - ... Que el papi havia marxat de... viatge i que tornaria! No tornar, mama?... Digue'm que s! Sisplau! - Temo que no - respon la mare. I per canviar el tema, diu: - Vinga, vste'n a rentar les mans, que esmorzarem. La Maria es va eixugar els mocs i va assentir amb el cap. Mentre esmorzen, la nena pregunta: - La crisis t a veure alguna cosa amb els diners? - Ets molt perspica - afirma la mama - . Doncs s. Per culpa de la crisis, que dura una bona temporadeta, la gent ha de pagar ms diners i hi ha ms despeses. Els preus pugen, no hi ha feina per trobar,... Per, per sort, desprs de la crisis, sempre hi ha bonana econmica, que s completament al revs.

- Mama, escolta; si estigussim en bonana econmica, tu hauries trobat feina i no estarem aix, oi? La mare afirma amb el cap. La xica segueix: - I llavors podria anar al collegi? s que m'agrada molt! - Es clar. <<Em sembla que haur de solucionar el problema. Per com?>>, pensa la nena. - En qu penses? - pregunta la dona. - En res, en res. Vaig... vaig a donar un volt per al bosquet - diu la Maria - . Torno de seguida. A prop del cotxe hi havien uns petits bosquets on era molt agradable passejar-s'hi. No tenien nom, per la Maria els havia batejat com a Els Bosquets del pensament, perqu acostumava a passejar-hi per cavillar. Per aix la mama li pregunta: - En qu vols barrinar, avui? s res important? - Doncs no - menteix la noieta - ... Noms per passejar-hi... De deb. Marxa de seguida per evitar ms preguntes. Quan s a mig d'un dels bosquets, pensa: <<He de trobar la manera de tenir ms diners. A veure, quan una persona pobre vol diners, com els aconsegueix? Demanant caritat?>>. La nena recorda com, quan era encara ms petita, anava pel carrer i s'hi trobava gent pobre, que, segurament tamb per culpa de la crisis, demanaven caritat. <<No>>, va pensar << Millor que no. Em fa una mica de vergonya. Potser si ho provo de casa en casa...>>. Quan torna a casa, la seva mare no hi s. Segurament s a dins del cotxe endreant coses. Per aix deixa una nota a sobre de la capota del cotxe:

"Mama, he anat a donar un volt per la ciutat. No pateixis per mi. Tornar al cap d'unes quantes hores aproximadament, per ser aqu per dinar. Bon dia tinguis!"

Al cap d'unes hores, la Maria ja s a la ciutat. Respira fondo i avana cap a la casa que t ms endavant. Truca al timbre. Al cap d'uns minuts, en surt un home amb posat malcarat. Mirant-la malament, pregunta: - Qui ets i qu dimonis vols? La nena es queda sense saber qu dir. No li surten les paraules. - A veure, nena, que jo no tinc tot el dia, entesos? Digue'm qu vols i deixa'm en pau! - Remuga l'home de males maneres. Semblava que tingus males puces. Finalment, la xica murmura: - Vinc a demanar caritat. L'home crida enfadat: - S, home! I qu ms! Amb aquesta maleda crisis que hi ha, no em puc permetre donar cals a una nena poc parladora que desconec! Marxa d'aqu o truco a la policia! I li tanca la porta als nassos. Desencoratjada, la Maria se'n va. Fixa la mirada al terra. <<Qu s aix?>> pensa. A sobre de les rajoles grises del carrer hi ha una cosa que brilla amb la llussor del sol. S'ajup per collir-ho. Per si s... s: era una moneda. Una moneda de dos cntims, marr com la xocolata desfeta. La noieta pensa:<<Una moneda... al terra?>>. Es clar. A algun vianant que devia haver passat per all li devia haver caigut sense adonar-se'n. O potser noms s una broma, d'aquells "graciosos" que deixen bitllets o monedes falses al terra i, quan la gent s'ajup per arreplegar-les, tiben d'un cordill lligat a la moneda o el bitllet i aquest se'n va de les mans de les persones. Per no. Aquesta moneda no est lligada a cap fil. Per s falsa? Tant de temps sense cals a les butxaques, la Maria li costa recordar molt. No t cap altra opci que preguntar-ho a l'home malcarat. Amb cert temor, torna a pitjar el bot del timbre. Quan de nou apareix l'home a la porta i la veu, crida, fora de si: - Aix ja passa de mida! Ara mateix truco a la policia, maleda pidolaire!

- No s'esveri - l'intenta calmar la nena - . Noms li vull demanar si aquesta moneda s falsa! - Mira que ets idiota! - li etziba l'home - No, lhauran fabricat els xinos! Naturalment que s real! I ara marxa immediatament!!! Remugant i escopint un munt de renecs, l'home tanca la porta. Per a la Maria no li fa cas. T la mirada fixada a la moneda de dos cntims. S'est imaginant que, si a la ciutat hi viuen uns sis milions d'habitants, un 50% com a mnim sn despitats. Aleshores... al terra hi han uns tres milions de monedes! Com que s petitona, no est del tot segura que aix sigui veritat per la seva manca d'educaci escolar. Per... i si fos veritat? <<Ostres!>>, pensa de cop <<Quina idea ms boja que se m'acaba d'acudir! Ser molt fort si la porto a terme!>>. La nena ha pensat que potser si va de barri en barri i de carrer en carrer, recollint les monedetes que hi trobs, al cap d'uns anyets potser tindria tot un pot ple de monedes. s, certament, una idea de persones que estan com una cabra, per qui s'arrisca no pisca. I, a ms, podria fer sortir de la crisis i la misria a la mare i ella. I, encara millor, podria anar de nou a l'escola!! Aquest pensament l'ha fet enfortir-se. Decideix comenar avui mateix. Desprs de fer-se massatges als ulls i parpellejar repetidament, concentra la seva mirada al terra i comena a mirar el sl mentre al mateix temps camina. Dreta, esquerra, amunt, avall. Al cap de vint-i-un minuts ja ha registrat tot el carrer, per no ha trobat ms monedes. <<No et desesperis, Maria!>>, pensa <<Hi ha molts carrers a la ciutat. En algun o altre hi trobars xavalla!>>. Travessa pel pas de vianants per anar al carrer lateral. En aquest altre t ms sort: s'hi ha trobat una moneda de cinc cntims i una de deu. Somriu, feli. Si contina tenint aquesta sort, a l'hora de dinar ja tindr unes onze monedetes, perqu fins al migdia encara t estona per fer vint carrerets. Unes hores desprs, quan arriba al cotxe...

- Ja has tornat! - li diu la mare - He trobat unes quantes llaunes de pat al contenidor. Ens ho menjarem. Per la Maria gaireb ni la sent. - Mm, ara no. Tinc feina a fer - murmura. La mare, preocupada, pregunta: - Ei, ests b? Com pots dir que no vols dinar amb el que et costa fer-te pendre un pat! - Jo no he dit aix - replica de seguida la nena - . Vull dir que menjar d'aqu a cinc minuts ms tard. He de fer una coseta. - Ah. Abans que la mare li faci ms preguntes, la Maria corre cap al contenidor d'envasos. Desprs de molt regirar, troba el que buscava: un pot de vidre per dipositar-hi les monedes. Hi posa les monedes a dins i tanca la tapa. Est segura que al cap d'uns anys, si s'hi esfora, el tindr ple fins a vessar. Efectivament, quan va fer poc que va complir els deu anys, es va acostar a la seva mare amb el pot ple darrer de l'esquena, per fer una sorpresa a la seva mare. Desprs de ferli un pet, li pregunta: - Oi que no endevines qu porto darrere, mare? - No, qu hi portes? - demana la mare, interessada. - B, de fet em va costar molts anys aconseguir-ho - explica la Maria lentament, per fer interessar cada vegada ms a la mare - . No va ser gens fcil. Tot i que de gran potser tindr la vista una mica espatllada, valdr la pena. - Digue'm ja qu s! - protesta la mare, rient. - TATXAAN!!!! - exclama la noia, plantificant-li l'envs davant dels nassos. La mare es queda petrificada. Noms aconsegueix balbucejar:

- Aquestes monedes... les has aconseguit tu?!! - pregunta, i la Maria assenteix: - s "aquella coseta" que et vaig dir fa quatre anys, aquell dia abans de dinar. No t'ho volia dir perqu pensava que et semblaria una estupidesa... - Al contrari! - crida la mare, amb els ulls brillants d'emoci - Com les vas aconseguir? - Recollint-les del terra de la ciutat - respon la Maria - . Va ser molt difcil - i afegeix: - . Amb aix podrem sortir de la crisis i jo podr anar a l'escola, oi? - I tant! - respon la mare, abraant-la - I no saps com t'ho agraeixo!

FI