TEMA 15

Tema 15
FONOLOGIA II.
SISTEMA CONSONÀNTIC.
FENÒMENS DE CONTACTE CONSONÀNTIC
 TEMA 15
Fonologia II. Sistema consonàntic. Fenòmens de contacte consonàntic

ÍNDEX

1. Introducció
1.1. Fonologia
1.1.1. Concepte de fonema
1.1.2. Oposicions fonològiques
1.2. Fonètica
1.2.1. Concepte de so. Propietats
1.2.2. Òrgans de fonació
1.2.3. Trets articulatoris
1.2.4. Fonètica articulatòria
1.2.5. Fonètica acústica

2. Sistema consonàntic
2.1. Introducció
2.1.1. Diferència entre vocals i consonants
2.1.2. Origen del sistema consonàntic
2.2. Fonemes consonàntics
2.2.1. Definicions classificacions
2.2.2. Al·lòfons

3. Fenòmens de contacte consonàntic

3.1. Sonorització, assimilació, geminació, emmudiment, sensibilització

4. Ortografia de les consonants

4.1. Oclusives
4.2. Fricatives
4.2.1. Labiodentals
4.2.2. Alveolars
4.2.3. Palatals i grups africats
4.3. Nasals
4.4. Laterals
4.5. Vibrants
4.6. La hac

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 15
Fonologia II. Sistema consonàntic. Fenòmens de contacte consonàntic

BIBLIOGRAFIA

ALARCOS LLORACH, E., Estudis de lingüística catalana, Ed. Ariel.

BADIA I MARGARIT, A. M., Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa,

diatòpica, diastràtica. Ed. GEC.

BARBERÀ, J. i altres, Curs de gramàtica normativa. Grau elemental, Ed. ICE,

València.

BONET, M. E., Fonologia catalana.

BURGUET, F., Introducció a la fonologia, fonètica i ortografia del català.

CERDÀ, R., El timbre vocálico en catalán, Ed. CSIC.

CONTRERAS, H., LLEÓ, C., Aproximación a la fonologia catalana generativa, Ed.

Anagrama.

FERRANDO, A. i altres, Invitació a la llengua catalana, Ed. Barcanova.

MARTÍNEZ CELDRAN, E., Fonètica, Ed. Ariel.

MASCARÓ, J., La fonologia catalana i el cicle fonològic.

RECASENS, D., Fonètica i fonologia.

RUAIX, J., El català en fitxes.

VENY, J., Els parlars catalans.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 15
Fonologia II. Sistema consonàntic. Fenòmens de contacte consonàntic

1. Introducció

1.1. Fonologia
Segons Ruaix, la fonologia és un sistema, limitat i organitzat, dels sons que
funcionen significativament i conscientment dins d’una llengua determinada.
Tria, d’entre la infinitat de sons que l’aparell fònic humà és capaç de produir i
l’oïda és capaç de percebre, aquells que exerceixen una funció amb valor distintiu
coneguda pels parlants-oients.
Una altra definició interessant és la que dóna la Gran Enciclopèdia Catalana i
que també arreplega Xavier Romeu al seu “Manual de fonologia catalana”:
“Disciplina particular de la lingüística que estudia el valor funcional dels sons en les
llengües”.

1.1.1. Concepte de fonema

Trubetskoj defineix els fonemes com “unitats fonològiques que, des del punt
de vista de la llengua estudiada no poden ser realitzades en unitats fonològiques
més petites”.
Bloomfield els defineix com “la unitat de trets fònics distintius”. Dit d’una altra
manera, el fonema és la unitat mínima capaç de distingir, en una llengua concreta,
un parell de paraules. És a dir, un grup de dues paraules que sols es diferencien
l’una de l’altra per la variació d’un sol dels fonemes que hi presenten: casa /kaza/ i
caça /kasa/ són paraules diferents perquè presenten un fonema diferent: /z/ la
primera i /s/ la segona.

1.1.2. Oposicions fonològiques

Per a poder veure com funciona cada fonema dins un sistema determinat hem
de descobrir prèviament com s’oposa a la resta de fonemes de la llengua. Trubetskoj
estableix les oposicions fonològiques partint de tres punts de vista:
a) Per la seua relació amb tot el sistema d’oposicions.
-bilateral: oposició que es dóna entre dos fonemes amb unes característiques
comunes que no comparteix cap altre fonema de la llengua. En català s’oposen
bilateralment /l/ i /λ/, tots dos són fonemes consonàntics, laterals i orals, però el
primer és alveolar i el segon palatal; els trets que els són comuns no es tornen a
trobar junts en cap altre fonema català.
- multilateral: quan la base de la comparació és compartida per altres fonemes.
Els fonemes /p/ i /t/ (oclusius, sords; bilabial el primer i dental el segon) s’oposen
multilateralment perquè la base de la comparació també es troba en el fonema /k/
(també oclusiu i sord, però velar).
- proporcional: quan les característiques no compartides que oposen els dos
fonemes n’oposen també d’altres de la mateixa llengua. És el cas del tret de
sonoritat que oposa les parelles /p/ i /b/; /d/ i /t/; /k/ i /g/.
- aïllada: els fonemes /l/ i /r/ són consonants líquides però el caràcter vibrant d’un
s’oposa al caràcter lateral de l’altre, fet que no es repeteix en tot el sistema
fonològic català.
b) Per la relació existent entre els termes d’oposició:
- privativa: els dos fonemes de l’oposició es caracteritzen per la presència o per
l’absència. El tret de la sonoritat oposa els fonemes /k/ i /g/.
- gradual: quan els dos termes de l’oposició comparteixen un mateix tret, en
major o menor grau. Per exemple, l’obertura de certes vocals.

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 15
Fonologia II. Sistema consonàntic. Fenòmens de contacte consonàntic

- equipolent: quan els termes que s’oposen són equivalents.

c) Per l’extensió del poder distintiu de l’oposició:

- constant: oposició que es manté en qualsevol context i circumstància.
- Neutralitzable: de vegades un tret que oposa dos sons desapareix en
determinades circumstàncies. En català, és el cas de la /p/ i /b/ que a final de
mot o en posició implosiva es neutralitza el tret que les oposava, la sonoritat.

1.2. Fonètica
Tradicionalment, de l’estudi dels sons del llenguatge se n’ha dit fonètica.
Actualment, però, arran de les aportacions de l’estructuralisme, se sol distingir entre
fonètica i fonologia, donant a cada terme un sentit propi.
La fonètica és l’estudi dels sons del llenguatge, és a dir, de les impressions
acústiques tal com es presenten realment. Com que aquests sons són més
abundants que no les lletres de l’alfabet ni sempre correspon cada lletra a cada so
diferent, se solen usar símbols per a representar els sons.
La fonètica estudia, per exemple, el procés de fonació (òrgans de respiració,
de fonació i d’articulació, punts d’articulació, mode d’articulació...) i les propietats
acústiques del so (to, timbre, quantitat i intensitat).

1.2.1. Concepte de so. Propietats

El so consisteix en un moviment de l’aire –o de qualsevol altre cos, gasós,
líquid o sòlid– que anomenem ona. En el cas que ens interessa, es tracta d’un
moviment produït en l’emissió d’aire per la vibració de les cordes vocals i modificant
posteriorment en el seu pas pels diferents òrgans de l’aparell fonador humà.
Pel que fa a les propietats del so, en podem distingir quatre:
- To: propietat que depén de la freqüència d’un so; si un so és agut, la seua
freqüència serà més elevada, però si el so és greu, aquesta serà més baixa.
- Timbre: propietat que permet a l’oïda distingir entre sons d’igual to produïts
per diferents emissors.
- Quantitat: durada relativa d’emissió d’un so. En català aquesta qualitat va
lligada amb què pronunciem i a la tensió de les cordes. Segons la intensitat,
distingim entre síl·laba forta i tònica i síl·laba fluixa o àtona.

1.2.2. Òrgans de fonació

L’aparell de fonació humà es divideix en tres parts:
- Cavitats infraglòtiques: les componen la tràquea, els bronquis, els pulmons i el
diafragma. Serveixen per emmagatzemar, expulsar i conduir l’aire cap a
l’exterior.
- Cavitat glòtica: aquesta cavitat es troba a la laringe i en ella hi ha les cordes
vocals, responsables de l’emissió del so.
- Cavitats supraglòtiques: les componen la faringe, la cavitat bucal i la cavitat
nasal. Actuen com a filtres amb propietats ressonadores i modifiquen
l’espectre original emés per la laringe.

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 15
Fonologia II. Sistema consonàntic. Fenòmens de contacte consonàntic

1.2.3. Trets articulatoris

Aquests trets articulatoris distintius foren inventariats per l’escola
generativista. En el cas del català l’aportació més recent i, potser, la més completa
és la de Bonet-Lloret (1998):
- Tret sil·làbic [sil]: un segment té el tret [+sil] si constitueix el nucli d’una
síl·laba, per tant, tenen aquest tret totes les vocals, però no les semivocals
[-sil].
- Tret sonant [sont]: els segments que tenen el tret [+sont] es produeixen amb
un grau d’obertura del tracte vocal suficient perquè la pressió de l’aire fora i
dins de la boca siga aproximadament la mateixa (vocals, semivocals, líquides
i nasals). Si dins de la boca hi ha més pressió, els segments presenten el tret
[-sont] (obstruents, és a dir, fricatives, oclusives i africades).
- Consonant [cons]: els segments amb [+cons] es produeixen amb una
constricció en el tracte vocal prou important per produir almenys una fricativa,
condició que no acompleixen ni vocals ni semivocals. [-cons].
- Nasal [nas]: aquest tret depén de la posició del vel del paladar. Si està baixat
l’aire pot eixir pel nas [+nas], però si està pujant l’aire solament pot eixir per la
boca [-nas].
- Continu [cont]: l’obstrucció al pas de l’aire no ha de ser total. Aquest és el cas
de les vocals o de les fricatives [+cont], però no de les oclusives [-cont].
- Lateral [lat]: els segments amb [+lat] s’articulen deixant el canal de pas de
l’aire no al centre de la cavitat bucal sinó a cada costat de la llengua.
- Tens [tens]: tenen el tret [+tens] els segments, les zones de ressonància dels
quals, estan més definits a l’espectre i hi ha un increment de la quantitat de
l’energia i de la durada.
- Sonor [sonor]: tenen el tret [+sonor] els segments que es produeixen amb la
vibració de les cordes vocals.
- Arrel avançada [AA]: tenen el tret [+AA] les vocals que es produeixen amb
l’arrel de la llengua avançada ([u], [e]), mentre que són [-AA] les vocals que es
pronuncien endarrerint l’arrel de la llengua, com ara [a] o [o].
- Baix [baix]: tenen aquest tret les vocals que es realitzen amb el dors de la
llengua baixat respecte a la posició neutral (la [a] en català).
- Alt [alt]: les vocals [i] i [u] i les semivocals [j] i [w] tenen aquest tret perquè es
pronuncien pujant el dors de la llengua. També les consonants palatals i
velars.
- Labial [lab]: segons la posició constricta dels llavis (vocals arrodonides [o],
[u]...; consonants [f], [m]...).
- Posterior [post]: la llengua adopta una posició relativament endarrerida.
- Anterior [ant]: consonants que s’articulen amb una constricció a la zona
anterior de la cavitat oral, incloent-hi la zona alveolar.
- Coronal [cor]: la part anterior de la llengua s’eleva cap a les dents o el paladar
dur.

---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 15
Fonologia II. Sistema consonàntic. Fenòmens de contacte consonàntic

1.2.4. Fonètica articulatòria

Des del punt de vista articulatori de modes d’articulació i de punts de vista
d’articulació tenim que:
- Segons el mode d’articulació els sons poden ser vocàlics o consonàntics. Els
primers es produeixen quan l’aire ix lliurement per la boca (vocals orals) o pel
nas (vocals nasals), però si l’aire topa amb algun obstacle el so resultant serà
una consonant. En el cas del català aquest obstacle pot ser una oclusió, una
fricació o una africació i també es pot tractar d’una articulació lateral vibrant.
- Segons el punt d’articulació (les zones en què un òrgan actiu s’aproxima a un
altre actiu o passiu en el moment de l’articulació del so) els sons consonàntics
poden ser bilabials, labiodentals, interdentals, alveolars, palatals, velars, etc.
Pel que fa a les vocals, aquestes poden ser anteriors, centrals o posteriors.
- Segons el comportament de les cordes vocals els sons poden ser:
‫ ٭‬Sords, si en el moment d’expirar l’aire, les cordes vocals estan fluixes, la glotis
és oberta i deixa passar l’aire sense produir cap vibració en les cordes vocals.
‫ ٭‬Sonors, si les cordes vocals estan en tensió, la glotis es troba quasi tancada i el
pas de l’aire produeix la vibració de les cordes vocals.
- Segons la intervenció o no de la cavitat nasal en la producció d’un so, aquest
pot ser nasal o oral.

1.2.5. Fonètica acústica

Des del punt de vista de la fonètica acústica, l’aportació més interessant és
l’inventari de dotze trets distintius del so elaborat per Roman Jakobson en la seua
obra Fonaments del llenguatge (1958) sobre la base d’un sistema d’oposicions
binàries.
1) Vocàlic/no vocàlic: presència/absència a l’espectograma de formants amb una
estructura definida clarament.
2) Consonàntic/no consonàntic: energia total baixa /energia total elevada.
3) Dens/difús: concentració d’energia elevada/escassa en una regió relativament
estreta i central de l’espectre, acompanyada d’un augment/ disminució de la
qualitat d’energia i de la durada d’aquesta.
4) Tens/moll: zones de ressonància més/menys netament definides a l’espectre i
increment/disminució de la quantitat total d’energia i de la durada.
5) Sonor/sord: presència/absència d’una excitació periòdica de baixa freqüència.
6) Nasal/oral: difusió de l’energia disponible a bandes de freqüència més
amples/estretes per reducció de la intensitat de certs formants i l’aparició de
formants addicionals (nasals).
7) Interrupte/continu: silenci seguit i/o precedit d’una difusió de l’energia per una
banda de freqüències ampla o, pel contrari, absència de transició sobtada
entre so i silenci.
8) Estrident/mat: soroll d’intensitat relativament baixa o, al contrari, relativament
feble.
9) Ejectiu/infraglotal: gran descàrrega d’energia en un interval de temps
reduït/lleu descàrrega d’energia al llarg d’un interval de temps més prolongat.
10)Greu/agut: concentració de l’energia a les freqüències baixes/altes de
l’espectre.
11) Bemolitzat/no bemolitzat: els fonemes bemolitzats presenten un descens o un
afebliment d’alguns dels seus components d’alta freqüència.
12)Sostingut/no sostingut: els fonemes sostinguts presenten un desplaçament
cap amunt o un reforçament d’alguns dels components d’alta freqüència.

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 15
Fonologia II. Sistema consonàntic. Fenòmens de contacte consonàntic

2. Sistema consonàntic

2.1. Introducció

Els fonemes consonàntics fonamentals en català són els dènou que mostra el
quadre següent:

Mode d’articulació
Punt d’articulació Oclusives ricatives Vibrants Laterals Nasals
sonor sord sonor s
ord
Bilabials /b/ /p/ /m/
Labiodentals /v/ /f/
Dentals /d/ /t/
Alveolars /z/ /s/ /r/, /ř/ /l/ /n/
Palatals /λ/ /ɲ/
Velars /g/ /k/

2.1.1. Diferència entre vocals i consonants

Articulatòriament, segons que l’aire trobe algun obstacle o no, en el camí
recorregut des de la laringe, on ha començat a vibrar. Si l’aire ix lliurement es tracta
d’una vocal. Si l’aire topa amb algun obstacle el so resultant serà una consonant.
Una altra diferència ve donada pel seu comportament en la síl·laba. Les
vocals són els únics fonemes que poden fer un nucli sil·làbic, mentre que les
consonants són fonemes marginals. Per això una vocal pot constituir tota sola una
síl·laba, de fet un mot té tantes síl·labes com vocals.
Les vocals també s’oposen a les consonants per la possibilitat d’articular-se
en diferents graus d’obertura.
Per últim, una altra diferència que fa referència a la tonicitat dels mots és que
aquesta recau sempre en una vocal, mai en una consonant.

2.1.2. Origen del sistema consonàntic

• Llatí vulgar:
- Caiguda de les consonants finals a causa de la seua articulació dèbil:
[kaelum] > [kaelu].
- Formació d’un so palatal, anomenat iod, procedent d’una [i] o d’una [e] que
van passar de ser pronunciades en hiatus amb la vocal contigua a formar-hi
diftong: [folia] > [folja] > [fuλa]. Aquesta iod produeix tot un seguit de
fenòmens que contribueixen decisivament a la formació de les llengües
romàniques: es pot palatalitzar, pot palatalitzar els sons contigus, pot tancar la
vocal en diftong...

• Etapa de formació de la llengua (s. V-VIII)

- Sonorització de les oclusives sordes intervocàliques del llatí: [p], [t], [k], [b],
[d], [g].
- Elisió de –n final. Es donen els primers casos en aquesta època, però el
fenomen tardarà a generalitzar-se a tots els dialectes. [pane > pan > pa]
- Vocalització de [v]: [λivra] > [λiwra] lliura.

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 15
Fonologia II. Sistema consonàntic. Fenòmens de contacte consonàntic

• Català preliterari i primers texts (s. IX-XII)

- Ja hem vist que les oclusives sordes llatines intervocàliques esdevenen
sonores, però quan queden en posició final a causa de la caiguda de la vocal
àtona final, aquestes oclusives es mantenen sordes fins la segona meitat del
s. XIII: [lupu > λobu > λob > λop].
- El grup llatí –TICUM palatalitza.
- Vocalització de la [δ] > [w]: [pęδ] > [pęw]
- Procés de desafricació de [ts] procedent del grup llatí C+E, I: [tsęl] > [sęl].

• Català medieval
El català presentava en aquesta època la fesomia consonàntica actual.
- Distinció entre la /b/ bilabial i la /v/ labiodental fins a finals del segle XIV en tot
el domini lingüístic.
- La [r] es va conservar en el català medieval fins el segle XIII. Avui tan sols la
conserven la major part dels dialectes valencians.
- La palatalització de la [l] inicial llatina comença a ser general en el segle XIII.
- En els plurals procedents de proparoxítons llatins el català medieval va
mantenir en tot el domini la [n]: [homines > hòmens]. Actualment la conserva
solament el català occidental.
- La [l] en posició implosiva cau en determinats contexts: [kolp > kop]

• Decadència
A partir del segle XVI comença a intensificar-se el procés de dialectalització de la
llengua, es consoliden algunes particularitats dialectals i n’apareixen noves.
- Apareix l’apitxat a València i comença a estendre’s per la seua àrea
d’influència ([z>s], [dz>ts], [v>f])
- En el segle XVII el valencià recupera la –r final que havia perdut seguint la
tendència general i es produeixen fenòmens d’ultracorrecció (compters).
- En el segle XVIII en valencià es donen els primers casos de caiguda de la –d-
intervocàlica procedent de –ATA (dansada > dansà). En el segle XIX aquest
fenomen es generalitza i s’estén a altres casos de –d intervocàlica (llaurador >
llauraor) o de –g intervocàlica (jugador > jugaor).

2.2. Fonemes consonàntics

2.2.1. Definicions i classificacions
Ens centrarem en el punt de vista estructuralista:

▪ Segons el punt d’articulació:

a) Bilabials, articulades entre els llavis inferior i superior: /p/, /b/, /m/
b) Labiodentals, emeses entre la cara interior del llavi inferior i les dents
incisives superiors: /f/, /v/.
c) Dentals, articulades en la cara interior de les dents incisives superiors,
generalment amb l’àpex lingual: /d/, /t/.
d) Alveolars, emeses situant l’àpex de la llengua en la zona alveolar: /n/,
/l/, /r/, /ř/, /s/, /z/.
e) Palatals, articulades amb el predors i mediodors de la llengua en la
zona del paladar: /λ/ (en falten algunes, no trobe els símbols).
f) Velars, emeses amb el post dors en la zona velar: /g/, /k/.

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 15
Fonologia II. Sistema consonàntic. Fenòmens de contacte consonàntic

▪ Segons el mode d’articulació:

a) Oclusives, el canal bucal es tanca per complet i s’obri de colp. Hi ha contacte
absolut entre els dos òrgans que intervenen en l’articulació: /p/, /t/, /k/, /b/, /d/, /g/,
/m/, /n/.
b) Fricatives, el canal bucal s’estreny i es produeix un fregament o fricació de la
columna d’aire que origina l’articulació: /v/, /f/, /z/, ...
c) Laterals, s’articulen deixant el canal de passatge de l’aire no al centre de la
cavitat bucal, sinó a cada costat de la llengua: /l/, /λ/.
d) Vibrants, la llengua es mou en ràpides vibracions que produeixen una interrupció
reiterada del pas de l’aire: /r/, /r/.
e) Nasals, es produeixen quan el vel del paladar està relaxat i deixa lliure el pas de
l’aire a les fosses nasals on ressona: /m/, /n/...

▪ Segons el comportament de les cordes vocals:

a) sordes, quan no es produeix vibració de les cordes vocals: /p/, /t/, /k/, /f/, /s/
b) Sonores, quan es produeix vibració de les cordes vocals: /b/, /d/, /g/...

2.2.3. Al·lòfons
Un mateix fonema pot tenir diferents realitzacions, però sense valor distintiu, que
anomenem al·lòfons. En un mot com ara “ditada”, una anàlisi fonètica ens informa
que la primera /d/ és oclusiva mentre que la segona és africada: [ ditaδa ],
però fonològicament aquesta distinció és irrellevant.

3. Fenòmens de contacte consonàntic

3.1. Sonorització, assimilació, geminació, emmudiment, sensibilització

♦ Sonoritzacions
Un tret fonològic propi del català és la sonorització de les fricatives sordes que,
trobant-se a fi de mot, es pronuncien enllaçades amb la paraula següent començada
en vocal (fotògraf amic>fotògravamic, les oques>lezoques, vaig anar>vadjanar, etc.).

♦ Assimilacions
Canvi del fonema d’una consonant per un altre a causa de l’anticipació d’alguna
característica articulatòria del fonema següent. Aquest fenomen d’atracció es
produeix per la tendència a l’economia i la rapidesa en la parla (espatla - espal·la,
setmana - semmana, Israel - Irrael, etc.).

♦ Geminacions
Hi ha una sèrie de geminacions que obeeixen a raons etimològiques, que
s’expressen gràficament, però no sempre es reflecteixen en la pronúncia (immens,
addicte, connectar...).
A més a més, en català central, es geminen en posició postònica els grups p, b, k,
g+l (pobble, reggla, etc.).

♦ Sensibilitzacions
Aquest fenomen esdevé quan, en contacte amb el so inicial del mot següent es
pronuncia una consonant que ordinàriament hauria de ser muda, (Sant [san] però
Sant Antoni [santantoni]).

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 15
Fonologia II. Sistema consonàntic. Fenòmens de contacte consonàntic

♦ Emmudiments
En català, excepte la major part del valencià, se solen emmudir les oclusives (cant-
[kan], temps [tems]), les fricatives en els plurals –igs, -nxs, -xs (desigs, esfinxs...) i
les líquides en posició implosiva (estimar [estimà]).

4. Ortografia de les consonants

4.1. Oclusives (p/b, t/d, c/g)

Les oclusives no presenten problemes quan es troben a començament de
síl·laba. Tothom distingeix clarament entre les parelles sonora/sorda (quadre, quatre,
vaga,/vaca). En canvi, a final de síl·laba esdevenen mudes (cant- [kan], fang- [fan],
etc.
A fi de mot, després de vocal o diftongs tònics s’escriu oclusiva sorda encara
que els derivats la tinguen sonora (llop-lloba, nebot-neboda) excepte una sèrie de
noms (la majoria cultismes o de procedència forastera) que acaben en oclusiva
sonora (esnob, fred, demagog, etc.)
A fi de mot, després de vocal àtona o de consonant s’escriu la mateixa lletra
que apareix en els derivats: llamp-llampec, verb-verbal, malalt-malalta). Hi ha, però,
excepcions: la primera persona del present d’indicatiu és amb –c (aprenc, estenc,
però aprenga, estenga, etc.) i els mots (ànec, càrrec, espàrrec, aràbic, fàstic, etc.
Però aneguet, carregar, aràbiga, etc.)
Per a saber quines oclusives s’escriuen dins d’un mot hem d’utilitzar els nexes
següents: ab-, ob-, sub-, -bd, cap-, pt-, pc-, ps, pn-, ad-, tg-, tj-, tll-, tm-, tn-, ts-, tx-,
tz-, gd-, gg-, gm-, gn-, cc-, cs-, ct-, cz-.

4.2. Fricatives
4.2.1. Labiodentals (f, v)
La grafia F no presenta cap problema a l’hora d’escriure però pel que fa a la
grafia V el principal problema recau en l’oposició B/V. En la major part del nostre
territori lingüístic s’ha produït una neutralització i tant B com V són pronunciades de
la mateixa manera [b]. Per tant, caldrà fixar-se en la normativa que regeix l’ortografia
d’aquestes consonants:

B V
- Davant L, R: moble, arbre,... - Darrere N: canvi, conversació,
exceptuant Vladimir. etc.
- Darrere M: embenar, - Alterant amb U: nevar-neu,
ambiciós..., excepte els blava-blau.
composts com tramvia, trimvuir. - Desinències de l’imperfet
- Alternant amb P: saber-sap, d’indicatiu: -ava, -aves, àvem...
llobató-llop.

L’ús de la B/V coincideix generalment entre les llengües romàniques, no

obstant això hem de posar atenció en els següents casos:
• S’escriuen amb B paraules com basc, bena, berbena, biga, bolcar,
calb, corb, mòbil, trobador...

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 15
Fonologia II. Sistema consonàntic. Fenòmens de contacte consonàntic

• S’escriuen amb V mots com advocat, avall, canvi, cavall, covard,

espavilar, govern, llavi, núvol, provar...
• Per regla general, les paraules d’una mateixa família s’escriuen o totes
amb B o totes amb V, perquè tenen la mateixa arrel. Però cal tenir en
compte que existeixen pseudoderivats, que no provenen d’un mot
català, sinó directament del llatí (calb-calba, però calvície; cervell-
cervellet però cerebral...).

4.2.2. Alveolars (z, s, ss, ç, c)

És important saber distingir bé els dos fonemes sonor/sord.

- El so d’ ESSA SONORA s’escriu

Z S
A principi de mot: zero, zona, zebra...
Alguns mots d’origen grec: amazona, Entre vocals: casa, riquesa, pisos,
esquizofrènic, bizantí...; els composts empresa, llisa, seriosa, etc.
de rizo-, zoo-, zoic-, -zou, -zoide,
-zoari. També en nazisme, Ezequiel, exceptuant
etc.
Entre consonant i vocal: alzina, Els derivats composts de fons:
esmorzar, donzella, onze, pinzell, etc. enfonsar, dins: endinsar, trans:
exceptuant transistor...

- El so d’ESSA SORDA s’escriu:

S SS
A principi de mot: savi, senyor...
Després dels prefixos: a-, ante-, anti-, Entre vocals: possible, interessant,
bi-, contra-, entre-, di-, hendeca-, hipo-, abadessa, pleníssim...
mono-, para-, poli, etc. I en els exceptuant
composts com fotosíntesi, uníson, Hem de tindre en compte els prefixos
homosexual, para-sol... acabats en –as, dis-, pres-, pros-, res-.
A fi de mot: nas, gos, congrés, arròs, Nassos, gossos, congressista,
etc. arrossos....
Entre consonant i vocal: cansar,
salsa...

- El so d’ESSA SORDA també s’escriu amb:

Ç C
Davant a: caça, o: cançó, u: vençut. Davant e: ceba, i: civil.
A fi de mot: feliç, venç, audaçment... Als nexes –cc-: accedir, -xc-: excedir,
-sc-: ascensió, etc.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 15
Fonologia II. Sistema consonàntic. Fenòmens de contacte consonàntic

- El so compost de la X:
En els mots presos del llatí i del grec la lletra X representa un so compost que
pot ser:
1. Sord (ks): màxim, sintaxi, índex, explosió, luxe.
2. Sonor (gz): mots començats per ex-: examen, exemple, exercici...

4.2.3. Palatals i grups africats (j, g, tj, tg, x, ix, tx, ig)

- El so palatal sonor s’escriu:

J G
Davant a, o, u: pluja, jove, just, etc. Davant e, i: pluges, gener, girafa,
-Els nexes: -jecc i –ject: injecció, pàgina, etc.
subjecte
-El verb jeure exceptuant
-Els mots jerarquia, jeroglífic, Jeroni,
jersei...
-Noms hebreus: Jesús, Jeremies,
Jerusalem.

- El so fricatiu palatal sord s’escriu:

X IX
-A principi de mot: xarop, xofer, -Darrere de les vocals:
xuplar... a: baixar, caixa, calaix...
-Darrere i: guix, clixé, bixest, etc. e: reixa, peix, eixam...
-Darrere U semivocal: rauxa, o: moixó, cartoixa
disbauxa... u: maduixa, gruix...

- El so africat sonor s’escriu:

TJ TG
En posició intervocàlica davant les En posició intervocàlica davant les
vocals a, o, u: platja, lletja... i en els vocals e, i: jutge, formatge, platges,
verbs: desitjar, jutjar, rebutjar, viatjar... rellotge, etc.

- El so africat sord s’escriu:

En posició inicial TX: Txecoslovàquia, Txad, etc.

En posició medial Entre vocals TX: cotxe, despatxos...
Entre consonant i vocal –X-: marxa,
panxa...
En posició final Darrere de consonant –X-: Elx, Barx,
etc.
Darrere de i –G-: mig, desig, llig...
Darrere de a, e, o, u:
-si té TX en els derivats TX: despatx,
cartutx...
-Si té J/G, TJ/TG en els derivats IG:
maig, fuig

---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 15
Fonologia II. Sistema consonàntic. Fenòmens de contacte consonàntic

4.3. Nasals (m, n, ny)

Els fonemes nasals /m/ i /n/ es distingeixen perfectament a començament de
síl·laba (mas/nas, cama/cana). A final de síl·laba, per contra, es confonen més
fàcilment:

M N
-Davant b, p, m: ombra, company, Davant v: canvi, invent, enveja, etc...
immens... excepte en els composts excepte en els composts com tramvia,
com: benparlat, enmig, tanmateix, etc. circumval·lació...
-Davant f: simfonia, circumferència,
pamflet...

El dígraf NY representa el fonema que els castellans, gallecs i bascs grafien Ñ.

4.4. Laterals (l, l·l, ll)

La consonant lateral alveolar L i la palatal LL no presenten cap problema pel
que fa a l’escriptura, en canvi haurem de tenir en compte quan escrivim la L·L, que
serà en els següents casos:
- En un gran nombre de cultismes presos del llatí, sobretot els que comencen
per al·l- (al·ludir, al·legoria...), il·l- (il·lusió, il·legal...), col·l- (col·legi,
col·lecció...), gal·l- (gal·lés), mil·l- (mil·lenari, mil·lèsima), sil·l- (sil·logisme,
síl·laba).
- En paraules acabades en -el·la (mortadel·la, novel·la...), -il·la (goril·la,
clorofil·la...), -il·lar (cavil·lar, destil·lar...).
- En algunes altres paraules com són anul·lar, bèl·lic, instal·lació, tranquil·litat,
excel·lència, etc.

4.5. Vibrants (r, rr)

La distinció entre erra simple i erra múltiple no presenta problemes
(mira/mirra). Quant a la grafia, només la erra múltiple ofereix una mica de dificultat.
El so de la erra múltiple s’escriu:

R RR
- A principi de mot: ric, roca, ros... - En posició intervocàlica: carro, arròs,
- Després de consonant: folre, etc., excepte en els composts com:
Manresa... monorim, autoretrat, contrarestar,
extraradi, preromà...

4.6. La hac
La lletra H representava en llatí un signe d’aspiració. En català, la hac només
té encara aquest valor en les onomatopeies (ha ha, ehem...) i en els manlleus (hippy,
hobby), etc.
Tret d’aquests casos utilitzem la hac amb un valor purament etimològic en
mots provinents del llatí (herba, home, hora...), del grec (hectòmetre, hegemonia) o
d’altres llengües (harem, handicap, hotel, etc.).
En general, l’ortografia de la hac coincideix amb la del castellà (hàbil, història,
inherent, exhala, etc.) però hi ha unes quantes discrepàncies:
- S’escriuen amb H mots com: ham, hivern, harmonia, ahir, subhasta...
- S’escriuen sense H mots com: avui, orfe, orxata, ou, os, coet, truà...

---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------