Carta Oberta a La Isabel Pallarés

La decepció confirmada

No m’hauria imaginat mai, a mitjans del teu primer mandat i del meu darrer, que elstemors que em produïes aleshores com a Secretària Confederal acabessin confirmant-seplenament. Persones concretes del meu entorn immediat ja sentien, a principis de l’any 2000, les meves opinions sobre la teva incapacitat manifesta per dirigir la Confederació. Ino tenien aquestes opinions res a veure amb el fet -trist però real- que en la teva elecciócom a Secretària Confederal, tu només vas ser la darrera opció després que cap de lespersones amb qui tots havíem dipositat les esperances, acceptés fer-se càrrec de laresponsabilitat. Noms com: Joan Cubilla, Octavi Miarnau, Jaume Marsà, Daniel Simon,Josep Maria Lluch i Josep Chalmeta eren, clarament, persones altament més qualificadesque tu per assumir el repte. No cal posar-nos pedres al fetge... no va poder ser. Va seruna llàstima, però ja no podem tornar enrereLa sort que tenim, malgrat tot, és que aquests companys, en qui aleshores confiàvem,continuen al sindicat i crec que encara podem esperar-ne que, quan calgui, si cal, sabranestar a l’alçada que aleshores no van poder assumir o no es van atrevir a encapçalar. Ésevident que aleshores, i sense que això suposés massa risc per a tu, vares acceptar elcàrrec –eres i continues sent alliberada sindical, i ja portes 14 anys sense trepitjar lesaules, oi?-. Crec que és just reconèixer i agrair-te el gest i l’assumpció de laresponsabilitat, en aquells moments durs en què ningú més que tu va acceptar el repted’encapçalar i posar la cara a un projecte sindical, sinó tocat de mort, en estat catatònic.Segurament ja et deus haver fet mereixedora d’alguna mena de reconeixement, tipusmedalla President Macià, ara que no són especialment apreciades ni reconeixen gairemés que favors i trajectòries no especialment rellevants.

La voluntat de canviar-ho tot

Hi ha algunes qüestions, no obstant, que des de l’any 1998 fins ara, demostren que tot hacanviat molt. Les causes que han acabat produint la situació en què ens trobemactualment, ja es podien intuir o preveure en els primers anys del nostre mandat com aresponsables sindicals. No m’està de més evocar ara totes aquelles agradables conversesen les que tu mateixa, el Ferran Casas, el Carles Sastre i jo mateix, parlàvem amb passióde canviar el logotip de la Confederació (els cèlebres “gomets”), el nom de laIntersindical-CSC (era massa llarg per dir-lo d’una sola tirada i era difícil d’encabir enuna sola línia de la revista-, i finalment de concretar el “discurs”, com si la Declaració dePrincipis no fos ja prou bon discurs. D’aquestes tres coses que ens havíem de permetrecanviar-ho tot, només una única perviu encara en forma d’autèntica obsessió per alFerran, el Carles i, lamentablement, per a tu també. Recordo que totes aquelles dèries van acabar, sortosament, en pocs canvis reals. Van servir per convocar un congrés

extraordinari en el qual tant sols es va aprovar un allargament del mandat del SecretariatConfederal, ampliant-lo de 4 a 6 anys, per intentar evitar que els congressos ordinariscoincidissin amb els períodes més forts d’eleccions sindicals que, com tothom sap, imalgrat que ara el procés sigui dinàmic i no limitat en el temps, es concentren fortamentper a la finalització dels mandats anteriors. Aquesta proposta, pensada des de la realitat iel coneixement de les dificultats operatives en què ens hem mogut sempre com aorganització, va ser del Ferran Casas. També va servir per arreglar algun que altredesajust dels Estatuts que no havia pogut arreglar-se en el Congrés de l’any 1998, atesa laprecarietat d’aquell moment. I en aquest cas la proposta de modificació va ser meva.Aprofitant el moment, es va formalitzar l’entrada de dos nous membres del SecretariatConfederal, en Joan Arimon i en Ramon Sancho, que cobrien les dimissions delscompanys Casimir Garcia –Responsable de Seguretat i Salut Laboral- i de Josep Ruaix,del Sindicat Independent de la Comarca d’Osona –Responsable d’Acció Social-.Aquestes dimissions s’havien produït, en el primer cas, per les dificultats de compaginarla tasca professional amb la responsabilitat sindical en el primer dels casos, i en el segoncas perquè el sindicat del que provenia el company havia deixat de formar part de laIntersindical-CSC. Sobre aquell Congrés extraordinari, que no crec que fos res més queun simple tràmit sense transcendència, només voldria recordar un comentari fet pelcompany Xavier Castellana, que actuà com a Secretari en aquell congrés, en què esmostrava extraordinàriament sorprès per l’allargament del mandat del Secretariat, i hoqualificava d’insòlit. Una lucidesa extraordinària l'exhibida en aquell moment, quesembla haver-lo abandonat des que s’ha convertit en un dels 10 notables de la Comissióconfederal nomenats en el Congrés de l’any 2004, i hagi deixat una feina en una empresaprivada de tecnologia punta per desembarcar en una empresa pública (Turisme Juvenilde Catalunya sa), després que el seu partit polític (ERC) accedís al poder a través dePacte del Tinell. No sé si la conducta acomodatícia inherent a la funció pública afebleixel caràcter o l’amanseix, però en el seu cas sembla evident que si.

Persones que no poden decebre

El que no puc és situar en un moment concret el meu desencís cap a tu. En canvi, cap aaltres persones concretes amb qui vaig compartir responsabilitats al Secretariat, si que noem cal situar cap data, perquè mai m’han decebut. Perquè l’existència de decepcióimplica un dipòsit previ de confiança. I el Carles Sastre mai m’ha decebut. Era evidentque no era competent com a Secretari d’Acció Sindical, quan se’l va proposar i escollir, ia més tenia l’inconvenient de viure a la ciutat de Lleida, fet que encara el convertia enmenys idoni. Potser la seva sort és que ara, quan no té ningú que li pugui treure lescastanyes del foc, ja pot considerar-se en aquella categoria escolar tan de moda des del’entrada de la LOGSE: pot progressar adequadament. Si hagués de valorar la seva utilitato capacitat en funció de l'escassa entitat dels documents que continua presentant, és

evident que la meva valoració sobre la seva vàlua continuaria sent la mateixa, però éspossible que el fet que ara treballi més que mai, em faci variar la valoració. Tant de bo!Respecte al Ferran Casas, què vols que et digui! En Carles Sastre i jo mateix vam ser elsúnics que vam oposar-nos a la seva entrada al Secretariat Confederal, entre d’altresmotius perquè feia molt poc que s’havia afiliat, la seva inexperiència era evident (haviaaparegut a la Confederació com a becari de la Universitat Ramon Llull) i se’l proposavacom a Secretari de Comunicació, i el seu desconeixement de la Confederació i del mónlaboral, aleshores, eren abismals. Aquestes tres raons, bàsiques totes elles, que m’havienfet oposar a la seva entrada al Secretariat, és evident que les ha superat amb escreix. Elfumut i el més trist és que aquesta evident millora la va acompanyar d’una lamentabledescoberta: el seu caràcter. És una persona demagoga, manipuladora i extremadament visceral, capaç de pràcticament tot per aconseguir els seus objectius, fins i tot a mentirquan cal. Per si ja no te’n recordes, només cal que tinguis present com va jugar amb tot elSecretariat en ple per convèncer-nos de la contractació del Jordi Espot, mentintexplícitament sobre la seva situació laboral i fent-nos creure que a l’empresa del senyorSellarès hi estava com a becari i no com a treballador. En fi, va aconseguir el que es vaproposar i encara és hora que ningú, tret de mi, li hagi retret. Descobert el personatge ésevident que tampoc tenia cap possibilitat de confiar-hi plenament., ni a nivell personal nisindical. Si alguna cosa està clara, respecte al Ferran, és que té totes les virtuts necessàriesper triomfar en qualsevol gabinet de premsa polític o bé en el món mediàtic madrileny:manca d’escrúpols, definició clara dels objectius i facilitat pels contactes i les relacions,sempre i quan, és clar, en pugui treure profit. En la seva columna de beneficis caldriaapuntar-hi la seva sincera humanitat quan s’adona que la seva verbositat ha feritl’interlocutor. I no parlo pas de mi, perquè ja sap ell de sobres el que ens hem arribat adir a la cara i mai ens hem hagut de retreure ni perdonar res.

Puigcercós i les JERC avalen els Avalots

Tornant a tu, diria clarament que el meu desencís s’inicia quan el nostre amic FerranCasas planteja la proposta dels joves. Proposa la creació d’unes joventuts del sindicat. Sicontextualitzem la situació d’aleshores, serà més fàcil comprendre la successió de fetsque ens porten fins avui. Com que estic convençut que si la memòria em falla ja m’horemarcaràs oportunament, espero que disculpis qualsevol errada que pugui cometre. Totté relació directa amb l’acord, avalat pel gran Joan Puigcercós, de crear, potenciar, ajudar-com en vulguis dir-, tant és, de fundar els Avalots, les joventuts de la Unió General deTreballadors. Ja ho suposo que l’amic Puigcercós no els devia crear ell, exclusivament.En qualsevol cas els va donar carta de credibilitat des de la seva responsabilitat a lesJoventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. I evidentment l’aval de l’actual SecretariGeneral d’ERC era una indicació clara i contundent del camí que havien de seguir elsmilitants jerkis: apuntar-se al nou grup de joves del sindicat socialista espanyol. Em