Sobre la creació: religió, mite i logos

1

Autor: Enric Gil i Garcia

Presentació del treball:

L’assaig que hem dut a terme tracta sobre la temàtica de la creació en les diversesreligions, posant èmfasi en els aspectes propis del discurs mític que es poden detectar,així com el tall que suposa l’aparició del discurs lògic a partir del segle

VI

aC(naixement de la filosofia). S’ha mantingut una actitud crítica sobre la separaciótraumàtica d’ambdues formes de discurs i, en alguns casos, s’ha volgut veure unacontinuïtat entre ambdues perspectives. La creació és analitzada des de tres punts devista: el primer, la generació de la realitat en la divinització dels elements materials; elsegon, la creació per mitjà de la Paraula; i, en tercer, els problemes filosòfics de la ideamateixa de creació, que és rebutjada en el pensament grec, i la seva assumpció en lareligió judeocristiana. Hem esmentat sovint Eliade com a fil conductor (la repetició dela cosmogonia com a tema recurrent) i hem recordat les reflexions de Lévi-Strauss sobrela lògica subjacent en les creences religioses, tot i que no es neguen els aspectesextraracionals que s’hi manifesten. Tanmateix, hem reflexionat a la llum de la filosofiasobre la mateixa coherència del concepte de creació, lligant-lo amb el temps i l’eternitat.

Delimitació del concepte: cosmogonia i creació.

Al llarg de la història, la diversitat de creences religioses que ha mantingutl’esperit humà és una mostra, sens dubte palpable, de la universalitat d’aquesta actitudenvers la natura, els déus i els homes. En quasi totes les religions apareix un conceptede divinitat o divinitats a partir de les quals tot el que no existeix és dotat d’ésser: peraixò coincideixen en realitzar un plantejament

cosmogònic

, a partir del qual cobra sentit

30 de juny de 2001

2

tota acció sacralitzada que, com bé assenyalava Mircea Eliade, és una rememoraciód’un paradigma que endinsa les seves arrels en el temps primordial, en l’acte generadordels inicis. Precisament el mot

cosmogonia

ve a significar l’explicació sobre coml’univers (entès com un

kósmos

, ‘ordre’) ha arribat a existir, sobre com la realitat haesdevingut per mitjà de processos naturals i de divinitats que els encarnen, ésserstranscendents plens de valor intrínsec que han donat com a conseqüència el món quel’ésser humà habita en l’actualitat.

Cosmogonia

, doncs, s’aplica als relats mítics sobrel’origen del món, és a dir, que normalment s’adreça als pobles de l’antiguitat que no hanviscut en el context de la metodologia científica. Aquí rau la diferència amb el mot

cosmologia

, que és la ciència que té per objecte l’univers, la seva composició present iles lleis que el regeixen. És un punt de vista extret del discurs lògic, regit pel principi deno-contradicció (no es pot dir alhora A i no-A), que contrasta amb la pluralitat deperspectives que accepta el discurs mitopoètic, la riquesa del qual no es deixa reduir acap logicisme, sinó que permet que la creació la duguin a terme simultàniament dosprincipis contraposats o que es realitzin diverses creacions i destruccions. Perconsegüent, la cosmogonia es vincula amb les doctrines de caràcter mític, religiós ofilosòfic (precientífiques, doncs): l’origen del cosmos es troba connectat amb l’origende l’home i atribueix l’un i l’altre a éssers sobrenaturals preexistents o bé a un ordrecòsmic general actiu des dels primers moments.En el marc de les cosmogonies sovintegen les referències a la

creació

(delsubstantiu

creatio

, infinitiu

creare

), que dóna lloc a algunes confusionsterminològiques. Crear significa engendrar, produir, portar a la vida des de lainexistència, per això la creació pot al·ludir directament al món o univers (entès com elconjunt de les criatures o coses creades) o a l’acte de produir una realitat segons el seuésser. Com és fàcilment comprensible, aquest darrer sentit és el que apareix en elpensament judeocristià, que admet la possibilitat de la creació

ex nihilo

(‘a partir del no-res’). Per la seva banda, la filosofia grega, com tindrem ocasió de comprovar, no potconcebre aquesta modalitat de creació, ja que l’eleàtic “del no-res no surt res” (

ex nihilonihil fit

) fa pensar que existeix una naturalesa eterna en què les coses són però no podenno haver-hi estat. Judaisme i cristianisme suposen, per la seva banda, que existeix unésser suprem que es fa altre respecte del món que ha engendrat, que és una acció que esderiva del seu lliure albir i que, per tant, no s’origina a partir d’una matèria preexistent.Tanmateix, l’acte creador és competència del Déu únic, de tal manera que les altresproduccions són transformacions d’alguna cosa ja creada. Des de la perspectiva

30 de juny de 2001

3

panteista, desapareix la transcendència i Déu es fa immanent al món, confonent-se ambla natura: el món, doncs, és un producte que emana de la seva necessitat invariable. Totés fruit del seu decret inviolable.Aquestes primeres aproximacions al concepte de

creació

no són més quepinzellades filosòfiques que pretenen obrir-nos a un univers més complex: el del discursmitopoètic i les religions primitives, que no es deixen reduir a aquesta cotillaracionalitzadora, sinó que presenten en el seu si una pluralitat de sentits que conflueixenen moltes varietats, però que abandonen tota pretensió de coherència de talloccidentalista. Veurem com a partir dels models cosmogònics de les diverses religionsel sagrat s’introdueix en el món com a aspiració arquetípica de tot creient. Unes vegadesho fa per mitjà de les forces naturals, altres a partir de la Paraula generadora i unes altresper mitjà de dos esperits contraposats que, en la seva interacció dinàmica, atorguenmoviment al cosmos

1

.

1.

La creació: forces naturals i elements materials.

Si bé en religions com la cristiana o la islàmica la representació de forces naturalsdivinitzades ha estat considerada històricament com a font d’heretgies o com a justificació del paganisme, la seva intervenció en un bon nombre de cosmogonies justifica la seva inclusió en el nostre assaig. També són dignes d’esment els elementsmaterials (en el sentit aristotèlic de

stoikheia

, com a principis o

arkhai

a partir delsquals es constitueixen les realitats naturals), com és el cas de l’aigua, el foc, l’aire o laterra. En l’acte de la creació ocupa un lloc especial l’aigua, en el sentit de líquidprimordial o matèria primera creadora: es tracta de l’exemplificació de l’indiferenciat,de la massa informe a partir de la qual s’han de generar els límits i la lluita de contraris.L’aigua és la matriu cosmogònica, la mare de tots els éssers individualitzats. Lapotència simbòlica de l’element humit és comentada per Eliade:

“Las aguas simbolizan la suma universal de las virtualidades. Son

fons et origo

, depósito de todaslas posibilidades de existencia;

preceden

a toda forma y sostienen toda creación. La imagenejemplar de toda creación es la Isla que se «manifiesta» repentinamente en medio de las ondas. Enrevancha, la inmersión en el agua significa la regresión a lo preformal, la reintegración al mundoindiferenciado de la preexistencia. La emersión repite el gesto cosmogónico de la manifestación

1

El tractament de les religions dualistes no ha estat dut a terme en el present treball.

30 de juny de 2001