Girona, 23 de desembre de 2008Estimat Cesk,Aquest matí quan m’he aixecat no recordava casi res del que haviapassat la nit anterior. Potser van ser la cervesa i els cocktails del’’Amando, i tota la festa de comiat. Va ser impressionant, hi haviatota la gent que, en un moment o altre, han estat amb mi. Podria dirque tots ells són els fonaments i les parets mestres de la meva vida.Sense ells seria com voler pintar un quadre sense haver-lo atacatabans, com una bicicleta sense rodes, com una partitura sensepentagrames.Però la vida és així, i demà marxo definitivament cap a La Riera...Avui però, vull aprofitar per fer les últimes compres de Nadal (tot i noagradar-me aquesta època, on tot és consumisme). No potspresentar-te a la família amb les mans a la butxaca.En fi, és l’inici d’un Nadal que espero que porti més felicitat quel’anterior, encara que tingui molta feina, no tinc cap pla concret percap dia: les coses sobre la marxa. Això sí, amb prou temps per poderestudiar per la prova del conservatori del 3 de Gener. També és l’inici d’uns dies de feina, estar amb la família, veure gentque fa anys que no veig, menjar torrons i neules... També per alguns són dies per descansar i poder desconnectar de tot.Però sempre trobaré a faltar la colla d’aquí, tot el que m’han ensenyati per ser com són... T’escriuré en un altre moment,Amanda
La Riera de Gaià, 25 de desembre de 2008Bon Nadal, Cesk!Un any més torna a ser 25 de desembre. El dinar familiar de cada any(i que sempre es fa etern), les mil i una converses que es porten a lavegada durant el dinar, tot el rebombori, el tió, els somriures dels méspetits però també dels grans...De bon matí he anat a esmorzar i m’he posat a estudiar, però he vistque feia un dia esplèndid, així que he decidit desconnectar una micaanant a fer quatre fotos pels camins del voltant del poble, tot i tenir-los més coneguts que el meu propi palmell de la mà.Més tard, abans de dinar, he anat a fer el vermut a El Casal, el bar delpoble, on feia anys que no hi anava però, he vist que res ha canviat.M’ha sorprès la benvinguda del cambrer que només d’entrar m’hasaludat. Jo no l’he reconegut fins que no l’he sentit parlar i m’he fixaten ell. Era l’Hector! Sis anys sense veure’l... i com ha canviat! Ell eraamb qui, des dels cinc anys, passava els estius quan jo venia. Però apartir dels 15 ja no havia tornat cap estiu, i no havia sabut res d’elldes de llavors. Tot i així, no ha trigat gaire a posar-me al corrent detot.Després he anat cap a casa, on hi havia el dinar familiar. La sopa degalets de cada any, seguida del paó de Nadal, acabar tip i sensepoder menjar res fins l’endemà (quan hi haurà el dinar de St Esteve itornarem a estar en la mateixa situació).A la tarda, després de fer cagar el tió, que ha vingut ple de joguinespels més petits, m’ha passat a buscar l’Hector i hem anat a fer unapartida de bolos. Potser han passat molts anys sense estar amb ell,però en el fons continua essent el mateix Hector petit, que li faltavauna mica de seny, i que és un crack en tot el que se li posa davant. T’escric en un altre moment, que ara estic molt cansada.Amanda
La Riera de Gaià, 27 de desembre de 2008Cesk!És curiós com de petit és el món. Vas a un lloc, lluny d’on has viscutsempre i d’on has crescut,i et trobes que en realitat, tothom coneixtothom! “sí, és aquell que té aquell amic que és molt amic d’aquellamic meu...” o “ sí, l’amic d’aquell altre que va venir a la festad’aquest..” o bé gent que, sense que ho sàpigues, et coneix des depetit i sap tota la teva vida o la major part d’aquesta. O, en el cas del’Hector, gent amb molta memòria de la gent que coneixes quan etspetit. Ell cada dia m’impressiona més. És tot una caixa de sorpreses!Doncs resulta que, a base “d’amics d’aquell amic meu”, coneix lameitat de la meva colla de Girona!Avui ha estat, en general, un dia força tranquil. He tingut temps per atot el que he volgut, i per fi s’han acabat els dinars que et deixen tip!Ahir al dinar semblava que el menjar que hi havia no s’acabés mai i,al final que t’hagués de sortir per les orelles! Jo ja no sabia quèmenjava ni quin gust tenia el que menjava. Però tothom sap que unaàvia no és feliç si no fa menjar per tota la família, el gos, els veïns imés! Igual que un nen petit no té il·lusió ni és feliç si per Nadal, no te joguines.Demà és St. Innocents. Sembla ser que l’Hector ha fet plans pels dos,així que ja veuré què és el que m’ha preparat amb el seu humor..Recordo que cada any que he estat aquest dia amb ell, sempre hemacabat fent-ne una de grossa o posant-nos en algun embolic...Amanda
of 00
diari
483 Reads
Info and Rating
| Category: | |
| Rating: | |
| Upload Date: | 03/08/2009 |
| Copyright: | Attribution Non-commercial |
| Tags: |
Leave a Comment