NITS D’ESTELS FOSCOSFILL DE PUTA!!! No ho he pogut evitar com tampoc puc evitar la sevamirada. Ulls plens d’escuma assassina de sirenes mortes, de sang de gossosandalusos surrealistes, de decepció humana. Beneït amb la meva porqueriainfecte, enlluernat com un botxí romà, em vol matar. La seva xicota (tincganes de follar-me-la) l’atura, masculinament, xiuxiuejant-li a l’orellamanses paraules d’amor. És un desgraciat un inútil un perdedor. Tendreescena romàntica que no calia perquè algú s’abalança sobre meu per l’espatlla i, amb ràbia feixista, m’empresona entre els seus braços com sifos el seu amant malalt de sida i, livianament, soc transportat. Solamenttransportat. Davant meu, unes infinites escales que puden a espermasifilític. La forta olor penetra en el meu estómac enverinat per hipòcritesrelíquies i estic apunt d’escopir l’ànima quan la llum de Sant Pere es favida. Una llum de puresa innata, eterna, immutable, com l’energia nuclear.Em crida. Em crida i canta DÉU T’ESTIMA, FILL MEU. DÉUT’ESTIMA. SI!!! SI!!! DÉU M’ESTIMA. DÉU M’ESTIMA. Si... Déum’estima… m’estima.He perdut la consciencia un petit instant infinit de temps dalinià. Obro elsulls ; la meva boca està besant el terra. Estranyament, el seu sabor emrecorda a mi. Les meves entranyes esculpides en un suau baix relleuconceptual.Al meu darrera, l’ Infern en vermell neó elèctric. Tant poca cosa soc, quefins hi tot l’Havern em repudia? Soc el més gran de tots els xenocides orfed’ètnia exterminable i no em voleu entre vosaltres? No em voleu com acomandant de les vostres legions d’estúpids espectres borratxos? Doncs,FOTE’T, MALPARIT... EMPALE’T AMB LES TEVES BANYESTORTES. FICATE-LES BEN ENDINS FINS VEURE COM ESDESGARREN ELS TEUS BUDELLS DE MERDA ÀCIDA I LA TEVAÀNIMA CAIGUDA ES DESPULLA DAVANT TOTS ELS TEUSSÚBDITS MARIQUES.Vendetta. Exigeixo meravellosa vendetta siciliana. Buscaré un bon cavallde negra illa per tallar-li el cap. Deixaré el meu propi Cerver sense menjar durant llustres. Planejaré el crim perfecte. Però prefereixo immediatasatisfacció. Així que faig l’única cosa que el meu estat de bogeria em permet executar amb senzilla facilitat. Em trec la meva inutilitzada titellafàl·lica i la faig escenificar

L’Exorcista

, una magnífica purificació daurada.PORC, sembla esmentar el marès atàvic o potser és algú que ha passat per darrera meu. De totes maneres, estic tant absort en el que faig, esticsentint tant plaer, un plaer tant aterradorament sublim, que em podriasobrevolar l’Enola Gay o sofrir l’atac d’un monstre mutant nipó oretrocedir al 31 de desembre del 999 i jo sense immutar-me. Si hi penso

una mica, crec que mai en ma vida havia posat tanta cura i delicadesa en fer alguna cosa.Em fico la figa a bon lloc i, amb titànic treball, em pujo la cremallera (unesforç inclòs en els tretze treballs heraclesians) i, màgicament, soc col·locata sobre una cinta transportadora d’aeroport que m’allunya d’aquell paratgeen runes romàntiques i tot és en blanc i negre.Camino per estrets carrerons d’alemanys edificis expressionistes que pareixen voler esfondrar-se a sobre meu. John Cage em persegueix fentsonar una llauna de sopa Campbell amb les seves dents. Els caminss’estrenyen i la renou està apunt de fer cim en el meu cervell. Miro al cel ala recerca d’una psicagogia estel·lar. Busco l’Osa major/menor, Fènix oCàncer. Però tot segueix en blanc i negre i l’única cosa que se m’ocorre ésgitar. Gitar en un primeríssim plànol en blanc i negreEl vòmit s’espargeix encerclant-me en ell. Em submergeixo en ell. Comsi busqués marins papirs d’Alexandria, intento desxifrar una llenguamil·lenària o un codi binari que es repeteix un milió i un cops o elsexcrements d’un vedell sacrificat a un déu mort. Tot és massa confús. Totés blanc i negre.Reprendo el viatge amb bastant dificultat. Les figures antropomorfesse’m presenten com fotografies de siluetes monstruoses. No distingeixo capforma. La infinitud de l’Univers es fa mortal. La Realitat s’esvaeix. LesIdees destrueixen el mirall d’Alícia. La Salvació ha estat enderrocada. Solsem queda continuar. Continuar pel No-Res.Crec que he passat per aquest lloc vàries vegades. He entrat al Palau deMinos sense cordell de llana d’amor. En qualsevol moment puc topar-meamb el Minotaure i no hi ha manera de fabricar-se ales de cera candent. Nohi ha escapatòria. Accepta el destí imposat. Accepta la mort. No saps jugar a escacs.Intento córrer.I m’entrebanco.I m’aixeco.I desespero.I m’envesto contra innocents.I soc rebutjat.I soc rebutjat com la pesta.I demano ajuda.I demano ajuda.I demano ajuda que ningú em donarà.És la fi. Estic cansat perquè és la fi. Em deixo caure a un confortable portal llit de mort. Enfront, la mar. La mar en calma. Miro la fosca nit senselluentor, intentant retrobar el teu rostre, el teu rostre de pau. Però en aquestanit d’estels foscos, ja no recordo com ets i estic perdut.