Are you sure?
This action might not be possible to undo. Are you sure you want to continue?
L'abrupta llengua. Mercè Rodoreda, una poeta a l'exili
by Jordi Julià
Ratings:
252 pages4 hours
Summary
Va ser després de la Segona Guerra Mundial, en ple exili, que Mercè Rodoreda es va plantejar d'una manera seriosa esdevenir poeta. Les circumstàncies històriques, els problemes personals, el desig d'escriure i els ànims de Josep Carner van ser alguns dels motius que portarien l'autora de La plaça del Diamant a compondre sonets i a convertir-se, en només tres anys, en Mestre en Gai Saber en els últims Jocs Florals dels anys 40. La seva meteòrica carrera lírica, que precedeix l'època d'escriptura de les grans novel·les, conrea els estils més diversos (intimista, amorós, hermètic, culturalista, mitològic...). L'abrupta llengua estudia els anys inicials i les primeres propostes estètiques de la poesia rodorediana, la seva formació i influències, i ajuda a presentar l'autora com una poeta rigorosa i amb plena consciència d'ofici, tot situant-la entre les principals figures líriques de la tradició catalana moderna.
Publisher: Eumo EditorialReleased: Mar 22, 2016ISBN: 9788497665025Format: book
Book Preview
L'abrupta llengua. Mercè Rodoreda, una poeta a l'exili - Jordi Julià
Bartrina
[· 1 ·]
LA POESIA DINS DE L’OBRA DE
MERCÈ RODOREDA: INTRODUCCIÓ
L’abrupta llengua que no mor en mi
amb què dic mel i cel d’estiu i rosa
MERCÈ RODOREDA
(AMR 6.1.3.265)
Un dia qualsevol de finals de 1946, suposant que a l’exili els dies tinguin la normalitat i la monotonia que facin que es confonguin els uns amb els altres, i s’oblidin, quan les tropes aliades havien alliberat ja una França ocupada i partida des de la Segona Guerra Mundial, Mercè Rodoreda decideix dedicar-se a la poesia, i escriu el seu primer poema. De ben segur que abans se li havien acudit ja alguns versos, potser alguna de les composicions inèdites que resten en el seu arxiu personal són d’una data més reculada, fins i tot és ben probable que ja en l’adolescència o la joventut hagués compost algun altre poema, com molta gent que no s’ha dedicat mai més a l’escriptura. Rodoreda no era pas una dona qualsevol, estava exiliada al país veí fugint de les conseqüències polítiques d’una derrota, de la repressió franquista, i potser al cap del temps acabaria escapant, inconscientment, d’una vida massa familiar i convencional per a una escriptora que durant l’època de la República havia practicat el periodisme, havia guanyat algun premi important, i havia vist editada més d’una novel·la; per bé que en tots els testimonis que ens resten va declarar que la intenció inicial era tornar a Catalunya al cap de pocs mesos. En plena diàspora catalana, a punt de fer els quaranta anys, enmig de la intempèrie personal i d’una forta precarietat econòmica, es deixa endur per la seducció del ritme i pel jou encantador de la rima, i comença a compondre sonets, un darrere l’altre, irreprimiblement. El seu cap, però, seguia esbossant contes (i també imaginant novel·les), fins al punt d’anomenar, i arribar a detallar per carta el contingut de moltes d’aquestes obres; així, un conte titulat «Carnaval» era concebut com una nouvelle integrada per diferents narracions que comparteixen diversos personatges i un mateix temps: una nit de carnaval. Aquell va ser un període de privacions i de vida dura i esgotadora, en què cosia fins a l’extenuació, si bé entre història i història apareixia la poesia: comença a confegir versos, qui sap si per joc, per repte, per imitació, o per seguir un consell (tots aquests han estat motius esgrimits per explicar aquesta pràctica, com hi haurà ocasió de mostrar oportunament més endavant), i sentim la dicció d’una autora completament diferent de la que havia escrit narracions al llarg dels anys trenta. Apareix un estil complex i tancat que se separa de l’aparent franquesa i proximitat del discurs del narrador i que tendeix a cloure’s dins d’ell mateix, per més que al·ludeix a una realitat coneguda o sobreentesa: la seva expressió es xifra en signes que formulen des d’un episodi cultural o literari a un sentiment personal (com l’enyor, la pèrdua o la tristesa), i el seu ímpetu imaginatiu no deixa que mori en ella. Surt tot de cop, com un doll que no es pot estroncar («com un vòmit» el descriurà epistolarment a Anna Murià), i que no es veu amb cor d’empassar-se i deixar reposar dins d’ella mateixa, com deixa dormir personatges i trames que parlen del món estranger que l’envolta, els seus records i el passat que li han explicat.
En aquests paràgrafs inicials intento trobar una resposta lògica al fet que una autora de narracions, a l’exili, de cop i volta es posi a conrear, al llarg d’alguns anys, el gènere líric, al mateix temps que miro de descriure l’estil poètic d’algú que ha començat a imaginar un poema en decasíl·labs que contingui aquests dos versos: «L’abrupta llengua que no mor en mi | en què dic mel i cel d’estiu i rosa». Si bé Rodoreda necessita posar mots als seus pensaments i dotar-los de música, no opta per una dicció amable, plàcida, discursiva..., sinó que es decanta per una expressió densa i aparentment hermètica. El 1946, any més, any menys, l’autora catalana ja no pot fer restar en silenci les seves imaginacions fictícies i arriba un moment en què necessita posar mots als seus pensaments i dotar-los de música, però no prefereix una dicció amable, plàcida, discursiva..., sinó que tria una «abrupta llengua». Però, per què és ‘abrupta’? Perquè és de difícil accés en un moment en què predomina una poètica postsimbolista, i més si la posem en relació amb l’expressió novel·lística. Perquè, convencionalment, a causa d’haver de fer tangible el llenguatge mitjançant recursos musicals i rítmics, l’expressió lírica té un grau més alt de formalització i exigència creadora, i és més artificialitzada. La seva llengua és «abrupta» perquè no sap (o no vol) expressar d’una manera més planera el que sent, o el que pensa, o el que cap dins d’un poema (entenent en aquest sentit llengua com a tècnica, vehicle o ofici).
Vet aquí que sigui una «abrupta llengua» perquè vulgui defugir el sentimentalisme i s’escudi darrere del pudor, i, per tant, hi predominin els mots d’una koiné poètica, i d’una típica expressió metafòrica que en fa costeruda l’expressió. Potser es refereix, simplement, al fet que els poemes li neixen sense continuïtat o sense excessiva premeditació, tot de cop (com aquesta passió historiable per la poesia), potser fruit d’un vers donat, d’una visita de l’àngel. ¿Qui no ens diu que potser reflexionava sobre la seva pròpia llengua, el català, utilitzat habitualment per designar elements externs de la realitat, per entendre’ns amb els altres, i que pugna per no morir en l’interior de l’autora i per existir, si no com a diàleg amb els altres (ben difícil d’aconseguir en un país estranger) sí com a literatura? No ho podem saber del cert, però aquests dos versos sense continuïtat, resultat (aneu a saber per què) de la seva llengua abrupta, el que pretenen és anomenar, suggerir, expressar la «mel» (és a dir la dolçor, però pròxima al fibló de l’abella), «el cel d’estiu» (calorós, límpid i blau, com el del record de la joventut) i «rosa» (que cal entendre ambiguament com a color o com a flor: un cel rosa de l’alba o de cap al tard, o bé la flor roja símbol del desig, l’amor o la carnalitat). La llengua poètica és espadada perquè està prenyada de sentits i perquè sol conduir a ambigüitats i a suggestions diverses, arran del caràcter el·líptic del poema, en mancar-li un context enunciat, una situació de fet concreta. No queda cap dubte que Rodoreda era conscient d’això a finals dels anys quaranta quan devia anotar aquests dos versos decasíl·labs que van quedar orfes de poema. Però aquesta sola consciència d’ofici i d’escriptura no justifiquen per si soles que l’obra lírica de la novel·lista catalana mereixi un estudi detallat i una consideració diferent de la que ha tingut fins al moment.
Que Mercè Rodoreda és una de les principals novel·listes catalanes del segle XX, en termes absoluts, i una de les autores més destacades de la literatura europea, si parem atenció a la seva difusió i influència, és un fet incontestable. Algunes de les seves novel·les, com La plaça del Diamant o Mirall trencat (i fins i tot Aloma) són fites del cànon contemporani català; alhora que alguns dels seus contes són modèlics i memorables, i han estat crucials per al desenvolupament d’aquest gènere narratiu a casa nostra. Però la riquesa artística de l’escriptora barcelonina no solament es va circumscriure a l’exercici de la prosa ficcional, també es recorda i es valora un volum inclassificable, pròxim als poemes en prosa, com és Viatges i flors, i la seva producció teatral, aplegada sota el títol d’El torrent de les flors (1993). La reivindicació de la faceta dramàtica de Rodoreda va tenir lloc pocs anys abans de la seva mort i va continuar amb posterioritat, i seria al llarg dels anys noranta que, definitivament, les seves obres es portarien a escena: La senyora Florentina i el seu amor Homer, Un dia o El maniquí. Aquest revival reivindicatiu produït arran de la mort de l’autora no solament quedava circumscrit a facetes poc conegudes de la seva activitat artística, com per exemple l’edició de L’obra pictòrica de Mercè Rodoreda (1991), sinó que comprenia també la recuperació de novel·les que havien quedat inacabades, com La mort i la primavera (1986) o Isabel i Maria (1991).
L’interès i la vigència de la seva poesia, tanmateix, havien quedat estancats, potser perquè l’autora va optar clarament per dedicar-se al gènere que més li plaïa i que feia treballar més bé la seva imaginació, o perquè vinculava la pràctica lírica a una època molt concreta de la seva vida, en què les circumstàncies personals o històriques eren més dures o exigents. Un any després de la seva mort, des de la revista Els Marges, i en forma d’homenatge, es va preparar un recull presentat per la «Nota a l’edició» com «el conjunt de l’obra poètica de Mercè Rodoreda». Aquell 1984, vint-i-set sonets publicats en revistes de l’exili entre 1947 i 1956 eren recuperats, agrupats per temes o cicles, i presentats per oferir una imatge més rica de la gran novel·lista que acabava de traspassar. Caldria esperar gairebé deu anys, ara ja al 1993, per descobrir que s’ampliava el conjunt de la seva poesia: a la Revista de Girona s’inclouen uns quants poemes sota el títol genèric de Bestioles. Amb posterioritat, diferents van ser les veus i els estudis que van començar a parar atenció a la lírica rodorediana, entre ells el gairebé pioner de Nancy L. Bundy, que el 1999 es va dedicar a estudiar el tema de la pèrdua (històrica i personal) en els seus sonets. Ara bé, fins al 2002 no es produeix un capgirament total en la percepció de la producció lírica de Rodoreda, quan Abraham Mohino aplega en un sol volum, sota el títol d’Agonia de llum —part d’un vers rodoredià—, cent cinc poemes, la majoria dels quals eren sonets i no havien estat editats anteriorment. A partir d’aleshores, i especialment arran de la celebració del centenari del naixement de la novel·lista, s’ha produït una reivindicació de la seva producció lírica, que comença a no ser vista com un caprici o un simple exercici puntual sense importància. Des d’aquesta perspectiva no canvia la percepció de l’obra narrativa rodorediana, la qual és indiscutible i no ha perdut la preponderància que va assolir a finals del segle XX. És clar que l’atenció a la lírica de Rodoreda permet conèixer la seva exigència intel·lectual en un àmbit literari que no és estrictament el narratiu, al mateix temps que ens porta a descobrir els fets històrics, socials i personals que van coincidir amb l’escriptura de poesia, i, en darrer terme, suposa un enriquiment de la tradició lírica contemporània de Catalunya. Tal com va escriure el 2003 Carme Arnau en un article commemoratiu, titulat «Mercè Rodoreda, vint anys després», «conèixer totes aquestes activitats de Rodoreda, unes activitats que practicà amb esforç i interès, fa sorgir la figura d’una artista, d’una creadora autèntica, curiosa i atenta a tot el que s’esdevenia en el terreny de la creació. Polièdrica».
Amb tot, però, diferents són les perspectives amb què s’aborda des de la crítica la producció lírica rodorediana. Marta Pessarrodona, a Mercè Rodoreda i el seu temps (2005), fa entendre que Rodoreda no es va sentir mai poetessa, perquè mentre que la jove escriptora terrassenca sí que parlava dels seus versos, la narradora consagrada mai no va fer referència a «la seva activitat poètica». Al cap dels anys, i a través de testimoniatges que han deixat els seus interlocutors o bé entrevistes que va concedir, Rodoreda deixa entreveure que la poesia, igual que la pintura, va ser una ocupació circumscrita a una època concreta, a la necessitat de fer alguna cosa que la distragués i la interessés, a una activitat que li mantingués activa la imaginació i que no li robés un temps del qual no disposava (com farien les novel·les al cap dels anys). Recordem que en la famosa entrevista que Joaquín Soler Serrano li va fer en el seu programa televisiu A fondo, en enumerar-li els poemes que havia publicat i les distincions que li havien fet assolir als Jocs Florals, la narradora catalana va afegir que, igual que la dedicació a la pintura, «això també són coses accidentals». Marina Gustà, una estudiosa dels seus versos i de la seva producció en prosa, ens recorda a l’article «El moment negre
dels poemes», aparegut l’any del centenari del naixement de Rodoreda, que la desatenció i desafecció que l’autora va mostrar en plena vellesa envers la producció lírica que l’havia ocupat anys enrere podia venir provocada pel fet que considerés «aquella carpeta un apèndix que li faria més nosa que servei. I que trobés aquells textos poètics lluny dels seus interessos un cop va haver-ne abandonat la pràctica; massa estranys com per revisar-los (recordem què fa amb les novel·les antigues: o les mata, o les torna a escriure)».
Mentre que Gustà valora molt particularment la importància d’editar els textos poètics que romanen inèdits de l’escriptora barcelonina, entesa com una «obligació dels estudiosos» (independentment de si es té o no l’opinió desfavorable de l’autora envers les seves composicions datades a mitjan segle XX), Marta Pessarrodona no comparteix l’entusiasme que mostra el curador dels versos rodoredians, Abraham Mohino, davant de la seva producció lírica, quan la presenta com «una obra plena, intrínsecament valuosa [...] que resisteix el parangó (Shakespeare, Baudelaire, Rilke), que hi dialoga cara a cara, i per mitjà de la qual Rodoreda es fa un lloc en el cànon dels poetes». Malgrat això, la poeta vallesana apunta que «la disciplina que exigeix la poesia [...] sí que la va ajudar en la seva narrativa i, fins i tot, estaria disposada a considerar Viatges i flors com un volum de prosa poètica». A Mercè Rodoreda, una biografia (1997) Carme Arnau també està d’acord que la lírica rodorediana és un gènere menor dins de la seva producció, ja que «no sembla trobar en la poesia la veu personal que caracteritzarà la seva prosa», si bé la seva opinió contrasta amb la d’altres crítics que han celebrat la publicació de les seves poesies.
Arran de l’aparició d’Agonia de llum, Carles Miralles va indicar que la seva producció lírica es prestava «al plaer de retrobar, molt intensa i tancada en ella mateixa, la veu de les novel·les, de les admirables proses més breus de Mercè Rodoreda». No calia entendre, però, que la seva proposta de lectura advocava per una funció secundària de la lírica, tal com ha aclarit anys després —en ocasió de l’Any Rodoreda— en defensar que Rodoreda posseïa una veu pròpia, gens subsidiària de cap altre gènere que pogués conrear, fins al punt d’afirmar en una entrevista concedida a Andorra, arran de la celebració d’un seminari organitzat per la universitat d’aquest país, que «hem de rectificar aquesta opinió que els poemes són obres menors. En absolut. És la poesia i són els relats d’aquesta època els que li permetran recuperar la confiança en les seves possibilitats com a novel·lista. La plaça del Diamant —per a mi, una de les deu grans novel·les del segle XX europeu— és una obra excepcional precisament perquè està escrita no com una novel·la, sinó amb la mateixa intensitat amb què s’escriu un poema. És cert que no té entre la nòmina de poetes el lloc de privilegi que ocupa entre els novel·listes. Però el nivell de la seva poesia és altíssim. Rodoreda és una poeta important, en la tradició de Caterina Albert, Clementina Arderiu o Maria Antònia Salvà. I no gaire lluny d’Espriu». També Sam Abrams va valorar molt positivament la seva producció lírica, al mateix temps que denunciava aquesta pràctica tan estesa en el món de la cultura i de les lletres de parcel·lar les diferents esferes de pensament i producció d’un mateix artista, destacant-ne unes en detriment d’unes altres: «La obra poética de Mercè Rodoreda es mucho más que un mero apéndice de su genial obra narrativa. La poesía para Rodoreda era muchas veces un campo de exploración y ensayo. Hasta incluso, en varias ocasiones, se concretaron en verso por primera vez ciertos conceptos y aspiraciones que luego serían desplazados hacia su obra narrativa». Una de les últimes veus crítiques a adherir-se a aquest elogi inqüestionable de la producció lírica rodorediana ha estat Vinyet Panyella, que situa «Mercè Rodoreda entre les més grans poetes catalanes del segle XX».
Ja no hi pot haver cap dubte que l’autora barcelonina forma part d’aquest grup selecte (i no massa ampli) de grans poetesses que van escriure al llarg del nou-cents, i caldrà que la seva obra torni a ser tinguda en compte com ho va ser durant uns anys a mitjan segle XX. Cal no oblidar, en primer lloc, que Rodoreda va aconseguir el títol de Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals celebrats a Montevideo el 1949, després d’haver guanyat consecutivament tres Flors Naturals —dues amb anterioritat als Jocs Florals de Londres (1947) i París (1948). És ben cert que la simple consecució d’un premi no assegura la qualitat d’una obra, però tampoc no podem menystenir aquests certàmens literaris celebrats a l’exili, atès que hi concorrien les millors plomes catalanes de l’època, tant del Principat com del món de la diàspora catalana, i eren una continuació de la prestigiosa institució històrica barcelonina. Així doncs, tot i la bona relació personal que tenia l’autora d’Aloma amb polítics i intel·lectuals de la República, i el fet que fos apadrinada pel mateix Josep Carner, els seus poemes havien aconseguit imposar-se literàriament a obres de destacats creadors de l’època. La difusió dels seus versos en les publicacions de l’exili, en forma de volums de Jocs Florals o revistes d’arreu, no va ser prou per consolidar-la com a poeta a tenir en compte, i potser la manca d’un volum que hagués aplegat unitàriament les seves obres va fer menys accessible la seva lírica i va impedir que aparegués als ulls de crítics i lectors com una poeta seriosa, la qual entenia l’exercici líric com una pràctica sostinguda i coherent. Potser aleshores hauria estat inclosa dins l’Antologia de la poesia catalana preparada per Joan Triadú el 1951, que, per exemple, era tancada amb dues joves veus que havien vist com apareixia el seu primer i, fins aleshores, únic llibre de poesia el mateix any que Rodoreda es proclamava Mestra en Gai Saber: estic parlant de Jordi Cots i Albert Manent. (I això que no es pot pas negar que l’aleshores jove crític desconegués el món de l’exili, i la figura de l’escriptora barcelonina, tal com es desprèn d’una carta que el 27 de març d’aquell any Rodoreda va adreçar a Josep Carner: «Abans d’ahir em va venir a veure Triadú. Volia llegir els vostres darrers poemes perquè sembla que prepara una antologia»).
Rafael Tasis, d’altra banda, sí que dedica a la poesia de Rodoreda un esment final del seu llibre Un segle de poesia catalana 1833-1953 (1968), que si fem cas a Ramon Aramon —autor de prefaci— ja tenia enllestit el 1954. Just abans d’una conclusió de caràcter esperançat, el penúltim capítol d’aquest compendi dels millors anys de la poesia catalana es titulava «Poetes de l’exili», i les ratlles finals eren esmerçades a valorar la carrera meteòrica de la poetessa barcelonina: «Deixem per al darrer lloc una altra revelació: la de Mercè Rodoreda, ben coneguda com a novel·lista i que, amb els seus sonets perfectes, que li han valgut tres anys seguits la Flor Natural en els Jocs Florals de la Llengua Catalana, s’ha situat entre els primers dels nostres poetes lírics. ¿Qui podria dir que no devem a l’exili, a les seves angoixes i als seus esquinçaments, aquesta nova i punyent veu de poetessa que canta amb paraules clares i amb versos perfectes, de gran rigor intel·lectual, els mites d’antany i els neguits d’avui?». És ben notori que Tasis coneixia de primera mà els poemes de la narradora catalana, i que considerava que l’experiència de l’exili havia estat crucial per començar a conrear la poesia, i fer-ho de la manera tan perfecta i exigent amb què executava els seus versos, tot deixant veure que les inquietuds de l’èxode també es perceben en els seus textos. Cal tenir present que Rafael Tasis havia mantingut una intensa correspondència amb Joan Prat al llarg de l’època d’estada a Bordeus, durant part dels anys quaranta, fins al punt de confessar el 1946 per carta a Anna Murià que «de París només sostenim correspondència amb en Tasis». Cal pensar que aquest contacte sostingut amb els dos escriptors catalans, a part de l’amistat, podia fer conèixer més de primera mà les composicions de l’escriptora catalana i la seva faceta poètica.
La recepció i reivindicació de la lírica rodorediana no va acabar aquí, sinó que la podem rastrejar un parell d’anys després, quan Josep Carner va redactar el capítol dedicat a «La poesía lírica catalana» per ser inclòs al Libro blanco de Catalunya (publicat el 1956 a Buenos Aires per Ediciones de la Revista de Catalunya), impulsat pel seu consell de redacció, i beneït per Pau Casals, que en una carta de l’agost de 1955 compartia els objectius del volum: fer conèixer «la persecució que el règim franquista infligeix a Catalunya des de fa setze anys», en un moment en què Espanya acabava de ser acceptada per formar part de l’ONU. Des de Ramon Llull i els trobadors fins als poetes catalans més joves («como Albert Manent y sus amigos —y me veo obligado a omitir otros nombres que me vienen a la memoria—»), Carner fa un repàs esquemàtic
You've reached the end of this preview. Sign up to read more!
Page 1 of 1