Referències 56
La resistència catalana:
Barcelona 1713-1714
Col·lecció assessorada per:
Àngel Duarte
Anna M. Garcia Rovira
Xavier Gil
Imma Ollich
Miquel Tuneu
Director de la col·lecció:
Joaquim Albareda
La resistència catalana:
Barcelona 1713-1714
Eduard Puig Bordera
Eumo Editorial
Biblioteca de la Universitat de Vic. Dades CIP:
Puig Bordera, Eduard
La resistència catalana: Barcelona 1713-1714 / Eduard Puig Bordera
p. ; cm. – (Referències ; 56)
Bibliografia
ISBN 978-84-9766-507-0
1. Títol 2. Col·lecció I. Barcelona (Catalunya) – Història – 1713-1714, Setge 2. Guerra de Successió, 1702-1714
947.71 Ba Barcelona 1713/1714
Imatge de la coberta cedida per l’Institut Cartogràfic de Catalunya
Disseny de la coberta: Eumogràfic
Maquetació: Ormograf
© Eduard Puig Bordera
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. Perot Rocaguinarda, 17. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la Universitat de Vic—
Primera edició: febrer del 2014
Primera edició digital: febrer del 2014
ISBN: 978-84-9766-513-1
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma
de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra,
que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a
Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org)
si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra
(www.conlicencia.com; 917021970 / 932720447).
Tots els drets reservats.
INTRODUCCIÓ
La Guerra de Successió va ser un conflicte bèl·lic internacional pel tron de la monarquia hispànica, que va tenir lloc a Europa i Amèrica i va causar la mort de més d’un milió de persones. S’estengué, en territori català, entre 1705 i 1714, i va finalitzar amb el dramàtic setge de Barcelona, objecte d’aquest llibre.
El setge va significar l’última i més aferrissada resistència dels catalans per tal d’evitar la desaparició d’un sistema polític que existia des de la baixa edat mitjana i es fonamentava en la defensa de les Constitucions (constitucionalisme), però també va representar la defensa d’un model econòmic. Els habitants de la capital catalana van tenir un paper de gran rellevància en el setge. En part, per l’àmplia representativitat social de l’organisme polític que regia a la Ciutat Comtal, el Consell de Cent. De fet, els sectors populars agrupats en els diferents gremis d’oficis ostentaven el màxim poder dins el Consell. Així, no ens ha de resultar estranya la voluntat del poble barceloní de resistir i la seva participació en la Coronela, o milícia gremial, que va constituir el pal de paller de la lluita a ultrança de la ciutat.
Durant els últims anys del segle XVII s’havia anat formant un discurs polític que girava entorn del pactisme i se centrava en la constant negociació amb la monarquia per tal de fer respectar les lleis de la terra. Aquestes premisses eren acceptades per sectors socials amplis, perquè representaven les eines que els protegien de la voluntat depredatòria de la monarquia. La defensa de les Constitucions, doncs, no era cap entelèquia o anacronisme, sinó que aportava beneficis concrets a bona part dels habitants de Catalunya. La idea de la defensa de les Constitucions com a salvaguarda de «l’home comú» ens permetrà entendre millor la resistència de 1713-1714.
La mort sense descendents de Carles II, últim rei de la casa dels Habsburg hispànics, i el nomenament de Felip de Borbó, duc d’Anjou i nét de Lluís XIV de Franca, com a successor, van provocar greus inquietuds entre les potències marítimes (Anglaterra i les Províncies Unides dels Països Baixos). La possibilitat que Felip esdevingués hereu de la monarquia francesa feia perillar l’equilibri de poders al continent. Per aquest motiu els estats que s’hi oposaven van formar, el 1701, la Gran Aliança de la Haia, que donava suport a les aspiracions dinàstiques de l’arxiduc Carles d’Àustria, fill de l’emperador Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic, que havia renunciat a tots els drets que pogués tenir sobre el tron hispànic.
Els catalans van manifestar-se majoritàriament a favor de l’arxiduc Carles d’Habsburg, conegut amb el nom de Carles III. Els austriacistes, imperials, vigatans o aligots, tal com es coneixerien els partidaris de l’arxiduc, se sentien més propers al model comercial d’Anglaterra i Holanda, països que havien afavorit l’exportació de productes catalans, i al model polític descentralitzat de l’imperi, la monarquia composta. Felip V de Borbó, que era rei des de 1700, i els seus partidaris –anomenats borbònics o, popularment, botiflers– volien una monarquia més forta i menys dependent de la dinàmica pactista pròpia de Catalunya.
Catalunya i Barcelona mateix tenien un marc jurídic, econòmic i constitucional diferenciat del de Castella, basat en el pacte i el parlamentarisme. L’absolutisme dels Borbó francesos era vist, doncs, com un perill per al seu sistema tradicional de govern. Tot i així, Felip V va convocar Corts a Barcelona el 1701 i va ser jurat com a rei pels catalans, encara que un sector important dels grups dirigents, favorable a l’arxiduc, va conspirar per aixecar el país a favor dels Aliats. El Pacte de Gènova de 1705, en què un grup de propietaris catalans (sense representació, però, de les institucions catalanes) signaren una aliança amb Anglaterra, va segellar aquest compromís i va constituir un moment clau per a la formació de l’austriacisme. A Gènova, els anglesos es comprometien a ajudar els catalans amb homes i recursos, encara que la guerra internacional no resultés favorable als interessos de l’arxiduc. El Pacte de Gènova, que acabarien incomplint els britànics, ajuda a entendre la resistència a ultrança per la qual van optar els catalans els anys 1713-1714. De fet, l’esperança d’ajut militar britànic va ser un dels arguments utilitzats per sostenir el setge.
D’aquesta manera, amb la voluntat de defensar un projecte econòmic i polític específic, es va anar configurant el partit austriacista català. L’austriacisme a Catalunya va ser un fenomen complex, que va evolucionar en el seu ideari entre 1705 i 1714, i transversal, del qual van formar part sectors amplis de la noblesa, la burgesia, la pagesia i els menestrals. En un principi hi va tenir un pes important el sentiment antifrancès, ja que entre 1652 i 1697 els exèrcits del país veí havien envaït Catalunya de forma reiterada, causant greus perjudicis a la població rural. Fins i tot havien arribat a assetjar i conquerir Barcelona el 1697, després de sotmetre la ciutat a un terrible bombardeig. Així, grups de pagesos i propietaris rurals de la Catalunya interior (vigatans), que havien liderat la resistència contra els invasors francesos, van capitalitzar la fòbia antifrancesa de les zones castigades per la guerra. Les capes mitjanes i baixes de l’Església també van afavorir aquest sentiment a causa de la por de les profanacions d’esglésies i del fet que la dinastia borbònica els arrabassés els seus privilegis.
El model econòmic que sostenia l’austriacisme català, encapçalat per homes com Narcís Feliu de la Penya o Pau Duran, s’emmirallava en els Països Baixos i Anglaterra. La incipient burgesia litoral, amb interessos al Maresme, Barcelona i al Camp de Tarragona, que s’estenien cap a les poblacions de la Catalunya interior i articulaven un fort entramat comercial, veia en les potències marítimes uns socis i no pas uns competidors com els francesos. El comerç de teixits, fruita seca i, sobretot, d’aiguardent s’havia desenvolupat de forma notable durant les darreres dècades del segle XVII i els comerciants holandesos i anglesos hi havien tingut un paper central. De fet, aquest projecte econòmic ja era ben definit a les Corts de 1701-1702, però Felip V només va respondre en part a les expectatives del grup d’homes de negocis encapçalats per Narcís Feliu de la Penya. La seva consolidació arribaria amb les Corts de 1705-1706, ara ja amb Carles III.
El projecte polític austriacista va anar evolucionant al llarg de la guerra. Fins al 1713 es va defensar un projecte per a tota la monarquia hispànica, en què Catalunya desenvolupés un paper important i conservés, alhora, el seu marc polític, jurídic, econòmic i institucional diferenciat. Però durant el període 1713-1714, abandonats ja els catalans i davant la impossibilitat d’un retorn dels Àustria al tron hispànic, es van començar a desenvolupar propostes alternatives, com convertir la Corona d’Aragó en una unitat política sota el control dels Àustria o erigir Catalunya en república a l’empara de la Gran Bretanya. A partir de l’abandó aliat es va iniciar el que Joaquim Albareda ha descrit com a «moment republicà», en el qual el constitucionalisme i el patriotisme d’arrel civicorepublicana va derivar cap a posicions més radicals. El «republicanisme monàrquic» dominant fins aquell moment va transformar-se, en la pràctica, en un sistema de govern republicà entre el juliol de 1713 i el setembre de 1714.¹
La inestabilitat política internacional i el creixent nombre de partidaris de Carles al Principat va provocar una forta onada repressiva liderada pel virrei de Catalunya, Francisco Antonio Fernández de Velasco, que es va concretar en empresonaments, persecucions i desterraments. El 1705, davant la proximitat de la flota aliada a Barcelona, es va produir un aixecament austriacista arreu del país. L’estiu d’aquell any les tropes aliades van desembarcar a Barcelona i van posar setge a la ciutat. Els sectors populars eren profundament austriacistes i odiaven el virrei (el mateix que havia rendit la ciutat el 1697), motiu pel qual es van revoltar contra la guarnició militar a les ordres de les autoritats borbòniques. Incapaç de resistir, Velasco no va tenir altre remei que capitular. A partir d’aquell moment tot Catalunya va decantar-se a favor de l’arxiduc, juntament amb la resta de territoris de la Corona d’Aragó. Els partidaris de Felip V van ser expulsats de Barcelona i es van haver de refugiar a Castella o sota l’empara de França.
Poc després, l’arxiduc era rebut triomfalment a Barcelona, on va establir la seva cort, amb el nom de Carles III. De seguida va jurar les Constitucions, va convocar Corts, va concedir noves atribucions i va permetre l’actualització i la renovació de les institucions. Malgrat que a les Corts que havia convocat Felip V s’havien assolit algunes reivindicacions notables, altres havien quedat desateses. Pensem en el retorn del control de les insaculacions² i el vell problema dels allotjaments de tropes, que era una autèntica plaga per a la pagesia catalana i que havia estat clau en l’aixecament de 1640 i en la revolta pagesa de 1687-1690. En les Corts de 1705-1706, convocades per Carles III, es van retornar les insaculacions, o control dels oficis, a les institucions catalanes, es va disposar que la tropa s’allotgés en casernes i es van formular lleis per protegir la població dels abusos de la soldadesca i posar fre a la intromissió dels militars en activitats econòmiques.³
Felip V va posar setge a la capital catalana el 1706, però en va ser rebutjat gràcies a l’exèrcit aliat i al suport de la poderosa flota anglesa. En la contraofensiva, Carles entrava victoriós a Madrid però no tingué el favor de la major part de la població de Castella i es va haver de retirar novament cap als regnes de la Corona d’Aragó. A escala internacional, les victòries aliades van fer recular els exèrcits francès i hispànic en diversos fronts, però a la Península les coses van anar d’una altra manera.
El 1707, i com a conseqüència de l’ocupació de Madrid, va tenir lloc la batalla d’Almansa, en la qual l’exèrcit francoespanyol, comandat pel duc de Berwick, va derrotar les forces aliades del comte de Galway. Aquesta desfeta provocaria que els regnes de València i Aragó caiguessin en mans de Felip V (abans d’acabar l’any cauria també Lleida) i que el Borbó promulgués els Decrets de Nova Planta per a aquests territoris. N’anul·lava les lleis i les institucions pròpies, que quedaven assimilades a les de Castella, i alhora suprimia el Consell d’Aragó, òrgan que s’encarregava dels afers de la Corona d’Aragó a Madrid. Molts aragonesos i valencians austriacistes van fugir cap a Catalunya i, alguns d’ells, com veurem, van tenir un paper rellevant durant el setge de la capital catalana.⁴
La liquidació del govern i el marc foral aragonès i valencià va provocar una forta reacció a Catalunya. A partir d’aquell moment va créixer l’oposició a Felip V al Principat, ja que els catalans temien la desaparició de les Constitucions i de la forma de govern pròpies del país, sota un sistema molt més centralitzat i absolutista. La consternació pels Decrets de Nova Planta de València i Aragó va ser tan gran que fins i tot molts partidaris de Felip V naturals dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó van considerar-los desproporcionats i injustos.⁵
Malgrat el revés militar, la guerra va seguir amb el front peninsular més o menys estable fins al 1710. Aquell any els Aliats van decidir emprendre una ofensiva comandada pel comte Stanhope. Els exèrcits de Carles van avançar des de Catalunya, van fer recular els borbònics (batalla d’Almenar) i els van expulsar de l’Aragó, on Felip V va estar a punt de caure presoner (batalla de Saragossa). Però Stanhope estava convençut que si queia Madrid s’acabaria la guerra i va preferir atacar la capital en lloc d’assegurar la derrota de les tropes de Felip. Carles entrava, novament, a Madrid el 28 de setembre i, novament, n’havia de marxar davant el rebuig popular i la proximitat dels exèrcits filipistes. En la fugida, els Aliats van ser derrotats a Brihuega i Villaviciosa, fet que va representar el replegament definitiu a Catalunya. Des d’aquest moment, els borbònics van prendre la iniciativa militar en territori català i no la van perdre fins a la fi de la guerra.
A principis de 1711 Felip V tornava a ocupar el regne d’Aragó, mentre un exèrcit francès a les ordres del duc de Noailles entrava al Principat i ocupava una indefensa Girona. El mariscal Starhemberg, però, refent les seves files, va poder frenar l’ofensiva borbònica del duc de Vendôme als Prats de Rei, estabilitzar el front i recuperar algunes parts de l’Urgell, la Segarra o l’Anoia. A partir d’aquest moment van començar les negociacions secretes entre França i la Gran Bretanya per acordar la pau i aturar un conflicte que estava dessagnant els dos estats. Després d’aquests fets, en territori català hi va haver pocs enfrontaments d’entitat, excepte el setge de Cardona per part dels borbònics, que va ser rebutjat pels defensors de la fortalesa (finals de 1711), i alguns xocs, com el de Tortosa (l’octubre de 1712).
Però el 1711 es va produir un fet que alteraria completament el curs de la guerra i, també, l’esdevenir de Catalunya. El germà gran de Carles III, l’emperador Josep I, va morir sense descendència, i l’arxiduc, que n’era l’hereu més directe, va ser proclamat emperador amb el nom de Carles VI. El 27 de setembre, l’arxiduc abandonava Barcelona i deixava la seva esposa, Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, com a lloctinent a Catalunya (el 19 de març de 1713 marxaria definitivament de la Ciutat Comtal). L’equilibri de forces europeu perillava de nou amb una possible unió de les corones del Sacre Imperi i de la monarquia hispànica en una sola persona i aquest fet va donar arguments a la Gran Bretanya per sortir de la guerra. A més, els països bel·ligerants, tant els Aliats com França, estaven esgotats a causa de la llarga durada del conflicte. La pau es va acabar signant a Utrecht el 1713, però els britànics ja havien retirat els seus exèrcits l’octubre de 1712, en un ambient de forta hostilitat. Poc després marxaven els efectius holandesos i portuguesos.
Sense el suport militar i econòmic dels Aliats l’emperador Carles ja no tenia forces suficients per oposar-se als exèrcits de Lluís XIV i Felip V. Les seves tropes van abandonar el Principat el 1713 (la marxa dels imperials havia estat pactada amb les autoritats borbòniques al Conveni de l’Hospitalet). El pacte de Gènova va ser ignorat per Anglaterra i els catalans es van quedar sols davant un enemic temible. Tot i així van decidir no rendir-se i defensar fins a l’últim alè les antigues llibertats i Constitucions del país.
La Barcelona de principis del segle XVIII era una ciutat d’entre 35.000 i 50.000 habitants que ocupava una superfície aproximada de 200 hectàrees. Era la seu de les institucions polítiques de Catalunya; tant de les reials (virrei i Reial Audiència), com de les catalanes (Diputació del General de Catalunya, Braç Militar, Consell de Cent).⁶ La composició social de la població era molt diversa, i el seu dinamisme, molt notable, tot i no ser una de les grans urbs europees. Bona part dels seus habitants gaudien de representació municipal. Tal com ha destacat Albert Garcia Espuche, el creixement de la Ciutat Comtal havia estat afavorit per l’especialització econòmica i el comerç.⁷ Precisament aquesta puixança va facilitar l’ascens d’una activa burgesia de negocis i dels ciutadans honrats de Barcelona,⁸ sectors socials que tindrien un paper fonamental dins el partit austriacista i els sectors partidaris de la tenaç resistència el 1713.
La caiguda de la capital l’11 de setembre de 1714 va marcar la fi de la Guerra de Successió a Catalunya i també el final del sistema constitucional català. D’aquesta forma es liquidaven les lleis i les institucions polítiques pròpies del Principat i se substituïen per un nou entramat administratiu d’arrel castellana i centralitzadora que negava la representació política. El nou sistema, a diferència de l’anterior marc politicoadministratiu, permetia un exercici absolut de la sobirania reial, amb una estructura jeràrquica i fortament militaritzada (capità general, corregidors), que, fins aquell moment, havia estat limitada per les institucions pròpies (Diputació del General i Consell de Cent) i per les Constitucions de Catalunya. No es pot negar, doncs, que els esdeveniments de 1714 han marcat de forma determinant l’encaix de Catalunya en el context hispànic fins als nostres dies.
Gràcies a la historiografia de les últimes dècades, coneixem molt bé la Guerra de Successió en els seus diferents vessants. Les extenses i recents aportacions d’historiadors com Joaquim Albareda, Josep Maria Torras Ribé, Virginia León, Enrique Giménez, Jose Maria Iñurritegui o Jon Arrieta en el vessant polític i internacional, d’Albert Garcia Espuche en l’econòmica i social, d’Agustí Alcoberro en el coneixement del drama de l’exili, de Xavier Hernández Cardona en els aspectes militars, d’Antoni Muñoz i Josep Catà pel que fa a la repressió posterior a la guerra, d’Eva Serra i Eduard Martí en l’àmbit institucional, entre d’altres, ens han permès entendre les raons que van portar a la resistència heroica de 1714.
És per això que considerem necessària una revisió dels fets del setge de Barcelona de forma detallada, relacionant-los amb l’evolució general de la guerra i tenint en compte les aportacions historiogràfiques dels últims anys. El nostre objectiu és actualitzar les notables aportacions de l’obra de Santiago Albertí, L’Onze de Setembre⁹ (que ens servirà de base), utilitzant les recerques recents. Noves visions del setge, com l’edició facsímil dels 42 números de la Gazeta de Barcelona i de la Continuación del diario del sitio y defensa de Barcelona (estudi introductori d’A. Alcoberro i X. Camprubí, edició a cura de M. Campabadal), ens ajudaran a complementar la imatge que ens ofereixen altres fonts clàssiques, com les Narraciones Históricas de Francesc de Castellví o el dietari del Consell de Cent, entre d’altres.
LA RESISTÈNCIA CATALANA. BARCELONA 1713-1714 explica l’evolució del setge, i, alhora, exposa els fets polítics i bèl·lics més rellevants que van tenir lloc a la capital i a la resta del Principat. Constata que la política internacional va ser un element clau per poder entendre la decisió de resistir dels catalans, així com l’excepcionalitat política del període. S’ocupa de l’anomenat «moment republicà» de 1713-1714, en el qual els resistents, malgrat continuar reconeixent l’emperador com a sobirà, van funcionar de facto com una república parlamentària. Sense restar importància als afers estrictament militars, també destaca el paper que van tenir les institucions polítiques durant el setge i la seva contribució a la resistència, fet que, fins ara, no s’ha tingut prou en compte en cap estudi sobre el setge. Els intensos debats durant la Junta General de Braços, la importància de l’opinió pública i el paper capdavanter del Consell de Cent i de la Conferència dels Comuns (institucions amb una notable presència de capes socials mitjanes i, per tant, altament representatives) així ho manifesten. El marc cronològic d’aquest llibre abraça el temps comprès entre finals de juliol de 1713 (en què van arribar les tropes borbòniques del duc de Pópuli davant la ciutat) i la desfeta final de l’11 de setembre de 1714. Afegeix, a més, algunes consideracions sobre les conseqüències polítiques, econòmiques o socials que van seguir la caiguda de la capital de Catalunya. Es tracta, doncs, d’una obra de síntesi dirigida a un públic ampli, però que no renuncia al rigor històric indispensable. Precisament, aquest darrer factor fa que pugui resultar d’utilitat a tots aquells que es vulguin acostar a un moment històric realment apassionant, que, sens dubte, va marcar de forma decisiva l’esdevenidor del país fins a l’actualitat.
1. L’ARRIBADA DEL DUC DE PÓPULI I LA FORMALITZACIÓ DEL SETGE
ELS CONTENDENTS I EL DESEQUILIBRI DE FORCES
L’estiu de 1713, després dels acords signats per les potències bel·ligerants el 14 de març a Utrecht, les tropes aliades van iniciar l’evacuació de les places fortes que encara romanien sota el seu control en territori català. Així, per exemple, es van cedir als borbònics, sense lluita, poblacions com Tarragona (14 de juliol), que eren vitals des d’un punt de vista estratègic. La Ciutat Comtal, com veurem, es va resistir a ser entregada als exèrcits del duc de Pópuli, comandant de les forces de Felip V a Catalunya, continuant la resistència i mantenint la lleialtat a Carles III l’arxiduc.
Rostaino Cantelmo-Stuart, duc de Pópuli, era un aristòcrata napolità al servei de Felip V i va ser l’encarregat de comandar l’exèrcit que havia de sotmetre Barcelona. En no trobar oposició dels Aliats, en retirada, va avançar ràpidament en direcció a la capital del Principat i el 25 de juliol l’avantguarda del seu exèrcit va arribar a l’Hospitalet de Llobregat. Pocs dies després els borbònics vorejaven la població i arribaven, també, a la zona del Besòs. Alhora, el duc enviava un missatge de rendició a la ciutat, instant els seus defensors a deixar les armes. D’aquesta forma començava a establir-se el setge sobre Barcelona i s’iniciava un dels episodis més dramàtics de la història de Catalunya.
L’exèrcit de les Dues Corones, comandat per Pópuli, constava d’uns 20.000 efectius, repartits en diversos regiments. Aquest fet li proporcionava una enorme superioritat davant les exigües forces catalanes. A més, es tractava d’un exèrcit regular i disciplinat, ben equipat i amb un armament considerable, que li havia de permetre assolir el sotmetiment de la capital catalana en un temps relativament breu. Tenia, però, algunes mancances, com per exemple una artilleria insuficient per a l’acció que es proposava. Precisament aquesta feblesa artillera va dificultar les accions empreses pel comandant borbònic.
Tot i aquestes mancances, però, els efectius militars es van anar incrementant notablement al llarg del període en què va durar el setge. Com anirem explicant, les tropes franceses del duc de Berwick, que va acabar substituint Pópuli com a comandant en cap de les tropes assetjants, van contribuir a tancar el setge al llarg de 1714. El setembre d’aquest any, les forces borbòniques al Principat s’apropaven als 90.000 efectius, dels quals uns 40.000 (o potser més) es concentraven al voltant de la capital per fer-la capitular.
La presència de tropes a les poblacions de l’entorn de Barcelona va ser nefasta. El comandant borbònic va exercir una considerable repressió contra els seus habitants, segrestant els jurats i persones notables de cada municipi per fer-los desistir d’ajudar la Ciutat Comtal. Viles com Horta o Badalona, entre moltes altres, van patir la severitat del duc de Pópuli. De fet, tal com ha apuntat Josep Maria Torras i Ribé, mentre va durar el setge van existir dues Catalunyes: la resistent de Barcelona i Cardona i la resta del país, sotmès a l’autoritat militar i les seves arbitrarietats.¹⁰
Els efectius militars que van romandre a les ordres de les institucions catalanes,
