Enjoy millions of ebooks, audiobooks, magazines, and more

Only $11.99/month after trial. Cancel anytime.

Núvols baixos (Edició en català)

Núvols baixos (Edició en català)

Read preview

Núvols baixos (Edició en català)

Length:
186 pages
Publisher:
Released:
Apr 1, 2021
ISBN:
9781005141332
Format:
Book

Description

La Gabriele és una actriu que, a les acaballes de la seva carrera, emprèn un viatge a la ciutat on va passar l'adolescència. La seva visita sobtada agafa una mica desprevingudes dues de les seves amigues, que veuen en ella una mena d'escapatòria a molts dies grisos i monòtons. També l'actriu podria intuir a través d'elles la vida que hauria pogut tenir.
A canvi, el pes de la fama l'envolta des de fa quaranta anys i només una cosa sembla evident: aquest viatge desperta velles passions i altera les vides de tots aquells que visita.

"El que Núria Añó ens presenta en el seu llibre és un tros de la vida real, diseccionat amb el fi bisturí de la seva escriptura. Hi ha en l'obra un gran treball fet sobre el llenguatge i sobre l'estil. La novel·la, ni per la temàtica, ni per l'estil, no és fàcil, però és molt interessant i constitueix al meu parer, una de les grans promeses de la narrativa catalana contemporània."—L'Ull crític

NÚRIA AÑÓ (Lleida, 10 de febrer de 1973) compagina l'escriptura amb la traducció, així com la participació en col·loquis i beques internacionals, on acostuma a parlar de la seva obra, de creació literària, cinema, ciutats o bé analitza l'obra d'escriptors com ara Elfriede Jelinek, Patricia Highsmith, Karen Blixen, Salka Viertel, Alexandre Dumas (fill) o Franz Werfel. La seva obra ha estat traduïda al castellà, francès, anglès, italià, alemany, polonès, xinès, letó, portuguès, neerlandès i grec. La novel·la "Els nens de l'Elisa" (2006) queda tercera finalista al XXIV Premi Ramon Llull. En segueixen "L'escriptora morta" (2008), "Núvols baixos" (2009), "La mirada del fill" (2012) i la biografia "El salón de los artistas exiliados en California" (2020). Guanya el XVIII Premi Joan Fuster de Narrativa Ciutat d'Almenara, el quart premi Shanghai Get Together 2018 i ha estat guardonada amb les prestigioses beques internacionals: NVL(Finlàndia, 2016), SWP (Xina, 2016), BCWT (Suècia, 2017), IWTCR (Grècia, 2017), Cracòvia UNESCO Ciutat de Literatura (Polònia, 2018), IWTH (Letònia, 2019) i IWP (2020). Més informació al web: www.nuriaanyo.com

Publisher:
Released:
Apr 1, 2021
ISBN:
9781005141332
Format:
Book

About the author

Núria Añó (1973) is a Catalan/Spanish novelist and biographer. Her first novel "Els nens de l’Elisa" was third among the finalists for the 24th Ramon Llull Prize and was published in 2006. "L’escriptora morta" [The Dead Writer, 2020], in 2008; "Núvols baixos" [Lowering Clouds, 2020], in 2009, and "La mirada del fill", in 2012. Her most recent work "El salón de los artistas exiliados en California" [The Salon of Exiled Artists in California] (2020) is a biography of screenwriter Salka Viertel, a Jewish salonnière and well-known in Hollywood in the thirties as a specialist on Greta Garbo scripts.Some of her novels, short stories and articles are translated into Spanish, French, English, Italian, German, Polish, Chinese, Latvian, Portuguese, Dutch, Greek and Arabic.Añó’s writing focus on the characters’ psychology, most of them antiheroes. The characters in her books are the most important due to an introspection, a reflection, not sentimental, but feminine. Her novels cover a multitude of topics, treat actual and socially relevant problems such as injustices or poor communication between people. Frequently, the core of her stories remains unexplained. Añó asks the reader to discover the deeper meaning and to become involved in the events presented.Literary Prizes/ Awards:2020. Awarded at International Writing Program in China.2019. Awarded at International Writers’ and Translators’ House in Latvia.2018. Fourth prize of the 5th Shanghai Get-together Writing Contest.2018. Selected for a literary residence in Krakow UNESCO City of Literature, Poland.2017. Awarded at the International Writers’ and Translators’ Center of Rhodes in Greece.2017. Awarded at the Baltic Centre for Writers and Translators in Sweden.2016. Awarded at the Shanghai Writing Program, hosted by the Shanghai Writer’s Association.2016. Awarded by the Culture Association Nuoren Voiman Liitto to be a resident at Villa Sarkia in Finland.2004. Third among the finalists for the 24th Ramon Llull Prize for Catalan Literature.1997. Finalist for the 8th Mercè Rodoreda Prize for Short Stories.1996. Awarded the 18th Joan Fuster Prize for Fiction.


Book Preview

Núvols baixos (Edició en català) - Núria Añó

Núvols baixos

de Núria Añó

Copyright © 2009 Núria Añó

D’aquesta edició © 2021 Núria Añó

www.nuriaanyo.com

Imatge de la coberta © Birgit Eilenberger. Dibuixos a l’interior de Gordon Johnson

Obra prèviament publicada per Editorial Omicron el 2009.

Los Gatos: Smashwords Edition, 2021.

ISBN: 9781005141332

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibit, sense l’autorització escrita del titular del copyright, sota les sancions establertes per les lleis, la reproducció parcial o total d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic. Si desitja compartir aquest llibre amb altres persones, si us plau, compri còpies addicionals. Gràcies per respectar l’arduós treball d’aquesta autora.

Índex

Title page

Copyright

Núvols baixos

Sobre l’autora

Altres llibres

Els nens de l'Elisa

L'escriptora morta

La mirada del fill

El salón de los artistas exiliados en California

Núvols baixos

de Núria Añó

La Marianne seia a la butaca quan ha sonat el timbre. Els seus peus més lents que de costum, com si fes molt que dugués sabatilles i ja no recordi que avui li han posat sabates, les quals semblen enllustrades, o aquest taló de tres dits, quantes passejades haurà fet amb aquest calçat, i mirin, ara no se’n recorda ni de com ha fet cap aquí, però sí que l’acabat en punta li estreny els dits del peu. I com es fixa en l’hora, una podria quedar se observant aquest rellotge de paret molta estona, fins a tenir la sensació que la dona a qui fan passar al rebedor arriba tard, no sabria dir-ho, però quaranta anys sense veure’s... Tan malament estan les comunicacions? I què passa ara, que la visitant perd el temps saludant els membres d’aquesta família, com si no es recordés d’ella, pensa la Marianne mentre corba l’esquena i es baixa la vora de la faldilla. Alhora, passa la mà aquesta actriu per la porta, i qualsevol diria que fa el gest d’entrar, només que la retenen a l’altra banda de vidre. Quantes paraules podrien estalviar-se uns i altres, que si el viatge, que si et conserves molt bé, i aquest palmell de la mà lliscant del vidre al pom, com si s’ho estigués pensant, si entrar o no. I tot perquè ja ha hagut de parlar la filla, i això que la Marianne no ho volia, què sé jo, aquí hi ha una dona asseguda que esperava no sentir per un dia el nom d’aquesta malaltia, mes ara ja està dit i fet. Ni incorporant-se podria lluitar contra el que també s’acaba d’escriure, però com ho diria, el braç de l’actriu torna a mostrar-se molt pròxim al vidre, malgrat la fan recular amb les seves ximpleries, que si mereixia l’estatueta per no sé quina pel·lícula. C’est la vie , expressa l’altra tornant la mà al pom. I que si has tingut l’oportunitat de tractar amb els homes més desitjables, per què amagar-ho, fa la filla d’aquesta anciana, a mi encara em farien córrer. Sí?, a mi ja no, puntualitza l’actriu. La que després d’això obre la porta i troba l’altra plantada. Ja era hora, fa la Marianne avançant una passa. Era més que hora, conclou la Gabriele amb una abraçada.

I per què no es queda aquí?, indica la filla de la Marianne, si amb un moment podria arreglar-li una habitació. També la Gabriele estava asseguda de costat quan ha sentit això, una mà encaixant la de la Marianne, com si sobressin les paraules, però al seu lloc els ulls molt atents, s’observa certa brillantor per banda i banda, i si l’actriu trenca aquest moment i corba el coll, serà només per dir que ja s’allotja en un hotel. En un hotel, on s’ha vist, exclama la filla, quan podria quedar-se aquí els dies que convinguin! La Gabriele torna a la mà de la Marianne, la duu cap al seu rostre, una mà que besa. Si només em quedo tres dies, expressa l’actriu tornant a girar-se, com sabrà sempre hi ha coses pendents. Projectes, en definitiva. Sí, la Marianne pot fer-se una idea del que significa això. A ella els projectes se li van esfumar, com el vapor d’una olla a pressió, una cosa vista i no vista. I xerra sola la filla, li preparo l’habitació. O el nét: i una merda, dóna-li la teva. I la filla: vols callar, no veus que et poden sentir? Si fins i tot l’actriu es veu creuant les cames cap a l’altra banda quan afirma que ja el té pagat, l’hotel. L’Arthur és mort, fa tot d’una la Marianne. Ja, enceta la Gabriele, i els anys que en fa, d’això. Sí, mussita l’altra, la que ara mira per la finestra i sospira. Si veus llum al garatge, reprèn poc després, digues-li a l’Arthur que entri, es passa la vida allí, si amb prou feines ens veiem. La Gabriele s’aixeca del sofà quan diu: però ara ja no vius en aquella casa. Ah, no?, fa l’altra.

Diumenge al capvespre, podria dir la Gabriele mentre baixa d’aquest bloc de pisos i mira enlaire. Però sembla que en aquest esglaó dubta per un moment, si dirigir-se cap a l’hotel. Alhora, la primera passa acaba de fer-la en direcció oposada. El seu rostre poc tapat, com si hagués predit més bon temps del que en realitat fa. Potser perquè d’aquesta ciutat en guarda records una mica magnificats, com si el pas dels anys hagués aconseguit esborrar molts dies grisos de calendari, i ara toca apujar-se la solapa de l’abric i respirar pel nas mentre observa una ciutat diferent a com la recorda. No sé, probablement on ella esperava cases, ara hi troba edificis de molta alçada i, on espais oberts, tot amuntegat, com si en aquesta terra no hi hagués prou desert on edificar. Es pren per suposat que ella no és arquitecta, ni voldria, una ha estat actriu en lloc d’això, però ara camina en direcció qui sap on. O bé se sorprèn fent voltes i esperant en algun semàfor, com si aquesta ciutat ja no fos aquella, però al seu lloc molts carrers nous. Tot d’una pot aixecar una mà i fer acudir algun taxista, què més hi fa, una no tenia pensat perdre’s aquí.

Gabriele!, expressa la Sílvia només obrir la porta, la que tot sovint parla pels descosits i ara només recalca mentre l’abraça: m’havies d’haver avisat amb temps. De seguit l’actriu entra i transita per aquesta sala, deixa el seu abric al penjador de l’entrada, es frega les mans quan diu: si ho hagués planejat, no hauria vingut. Sí, en fi, la Sílvia la fa seure, molt pròximes una i altra en aquesta taula, totes dues amb els braços creuats, una amb el rostre una mica abaixat. Què passa?, fa la Gabriele tot alçant-li la barbeta. Res, fa l’altra. La mateixa que es lleva i ja treu dues copes de l’armari, després aboca el licor sense pressa. Ningú no ho diria, fa l’actriu baixant la mirada. I plora la Sílvia, no sé, en mal moment decideix plorar, però algun mocador que es treu del davantal, després exclama: pensava que ja no te’n recordaves, de mi, oh, i per què hauries de fer-ho?, has tingut una vida plena i a tothom qui has volgut, casada i divorciada dues vegades, i amb quins homes!, donen mil voltes al meu, però aquí tot segueix igual que sempre, un rellotge aturat que dic jo, i tu vas fer bé d’anar-te’n, t’ho vaig dir un cop i t’ho repeteixo ara, aquí no hi ha més que misèria. Jo no recordo això, fa l’actriu tot bevent. També la Sílvia esbossa un lleu somriure, després beu. Estàs millor?, pregunta la Gabriele. Millor, fa l’altra, tu estàs bé, estàs còmoda, vols menjar res? Alhora l’actriu assenteix i nega amb el cap diverses vegades, el que resulta estrany és que la Sílvia sembla haver captat correctament aquesta comunicació no verbal i jo m’he perdut al primer cop de cap. Però per on anava, ah sí, el marit de la Sílvia apareix d’alguna banda, i el que veu en aquesta taula!, un no creu ni ha cregut mai en miracles, però ara, ara cauria de peus si no fos perquè ja s’abraça a la Gabriele. Sembla una mica nerviós, no esperava trobar-se tan pròxim aquesta dona de pantalla que deia la dona un dia que va viure aquí, a tres o quatre carrers més avall d’on vivia ell!, però el que són les coses, ell no la recorda de jove, al seu lloc la té immortalitzada per no sé ara quina pel·lícula, però una, ell sabrà, alguna que en més d’una ocasió va servir d’icona per fer-se palles mentre la seva dona dormia. Ah, que la seva muller no dormia? Però alhora un home que podria dir-se ha estat estretament vinculat a la Gabriele. D’un mode íntim, per més que avui la miri a un pam escàs i ploraria davant seu per la crueltat del pas del temps. Ni amb una espasa i mala llet es podria fer tanta maldat. Sílvia, diu el marit, tu fes, ja m’ocupo jo del sopar. I tantes altres coses que podrien resumir-se per aquesta mirada d’ella, una mica sobtada, com si no es cregués el que acaba de sentir, i hagués de comprovar-ho amb els seus propis ulls, com es remenen armaris i com, si mira cap a l’altra banda, l’actriu torna a agafar-se l’abric del penjador i fa una pregunta: quedem demà? També la Sílvia pensa uns segons, després indica: truca’m a mig matí.

I per què no s’ha quedat a sopar la Gabriele?, fa el marit a la Sílvia. A tu et sembla, recrimina ella, que a algú com ella li havíem de servir quatre verdures mig crues i una escalopa cremada? Una no pot presentar-se de la nit al dia, un diumenge, com si res, i esperar que la invitin a sopar. Ja veus que teníem per avui, reprèn la Sílvia, ella estarà acostumada a menjar què sé jo, caviar, i nosaltres som un matrimoni gran que hem de passar amb una sola paga, si almenys m’haguessis deixat treballar quan tocava, ara tindríem dues pagues, i podríem haver invitat la Gabriele a sopar a algun restaurant, jo ja ho he pensat, però a l’acte he vist que ens faria anar massa malament. A veure quants dies es queda, torna poc després aquesta dona, però espero que no siguin molts, pel seu bé, no voldria que veiés com la seva amiga malbarata cada dia que passa, oh, però segur que se’n farà una idea quan em veurà amunt i avall amb els néts, no sé per què ha vingut, la primera cosa que m’ha dit, que si obria la cortina veuria una vella saludant des de la cabina telefònica més pròxima, aquesta, deia en el moment exacte en què jo també alçava la mà, m’hauria volgut fondre quan l’he vist, i llavors em ve amb aquesta, que diu que venia de visitar la Marianne, quan en realitat jo era la seva amiga, ella era més gran que nosaltres, si ella ja estava promesa quan nosaltres encara anàvem a l’escola. Però si vol la Marianne, conclou acostant-se un got d’aigua, aquí la té de cos present.

La Gabriele es troba a la seva habitació d’hotel, el telèfon a la mà. Qui sigui no respon. Ara haurà de continuar amb el que feia, aquest sopar que decideix fer aquí, en la intimitat dels dos llums de capçal i els colors incessants que apareixen a la tele. Per més que obri o tanqui els ulls, es troba al bell mig d’aquesta ciutat que fa molt no trepitjava. Una eternitat. Respon, respon, torna gairebé mussitant a aquest auricular. I finalment apareix una veu que ella procura mantenir a l’altra banda. Et passo el telèfon d’aquest hotel, expressa l’actriu al seu representant amb una targeta a les mans, si no em trobes et deixo el fax de recepció. Quan et compraràs un mòbil?, sembla tallar-la aquest jove. Em prendries més seriosament si en tingués?, reprèn la Gabriele tot seguit. I com em poses quan t’enfades. L’actriu s’acosta més i més l’aparell a l’orella, com si fos important qualsevol cosa que pugui dir-li, alhora mira enlaire, just quan una voldria sentir tantes coses, i ara només escolta, aquest sí i no, depèn. Una dona moderna, la Gabriele, que torna la mirada a aquest llit i fa un gest de disgust amb la comissura dels llavis, com si dugués molta ràbia continguda, però alhora capaç d’allargar el fil mentre fa una rialla coqueta, la qual s’esborra del seu rostre quan penja. Aleshores baixa un peu del llit, s’agafa l’agenda de la bossa i observa el futur per un seguit de pàgines en blanc. Blanc com la camisola que algú posa a la Marianne pel cap. O com el cotó fluix amb què la Sílvia es retira les dues capes d’esmalt amb acetona, mentre fa temps. Temps que, per a la Marianne, transcorre ajaguda en aquest llit aliè on acaben de lligar-la amb una corretja de pell perquè no s’escapi, ni caigui, ni tan sols es mogui. Una dona que en algun moment serè s’adona de l’enrenou que causa i plora. Com podria també la Gabriele.

Ja se sent el nét de torn, el més petit, que de l’alegria ja xiscla. L’acompanya la seva germana de nou anys que, per edat, podria fer-se càrrec del petit; l’escola no és tan lluny. La Sílvia els fa entrar. Un i altra esmorzen a la casa d’aquests avis tan simpàtics, els quals sempre en tenen una o altra per explicar. La filla de la Sílvia també entra mentre comenta que ha demanat hora al metge pel nen, tossia i sembla que té mucositat, sobretot digues-li que el miri bé, ui!, estic fent tard. Sí, la Sílvia i el seu marit ja es coneixen aquest ui. Una que se’n va. La resta es queda en aquesta taula on s’acaba una altra ampolla de llet. Ja hi vaig jo, fa un o altra aixecant-se de la cadira. Què més hi fa, els néts omplen els cors de joventut, com una primavera després d’un llarg estat d’hivernació, on els braços s’allarguen com els d’un espantaocells per abraçar-los. Com el marit de la Sílvia els allargaria per estrènyer la cintura de la Gabriele, si es deixés agafar. Un home que ja va tenir una oportunitat ahir, i ara encara podria recollir les mil miques amb ajuda d’una escombra i pala. No, ell no fa per la Gabriele. Tampoc les seves mans que suporten un treball diari prou dur no podrien arribar a competir amb les mans setinades d’aquesta dona que va dur una mà a l’espatlla d’aquest home mentre li feia petó a galta i galta. És que si avui ho explica a la feina, ningú no s’ho creuria. A més, hauria de dir frases com: si home, la Gabriele Bates! Aquella que va fer tal i qual pel·lícula, ostres, com és possible que ara no me’n recordi, digueu-me noms d’alguna, no, d’alguna de més enrere, a veure si entre tots la traiem. I així es quedarien quan apareixeria, amb la boca una mica oberta, com si aquell títol els sonés a pel·lícula vella. I llarga, afegeix algú altre. Però ara a seguir, que aquesta feina és molt seva, i no entén de pauses. Ni tan sols quan un arriba xafat a casa, descansa. Sempre un nou torn s’incorpora després d’aquest. Passa que un dia el marit de la Sílvia pot trobar-se aixecant quilos i quilos de pes amb la màquina i, de cop, adonar-se que prefereix ser aquí i no a casa.

La Gabriele fa cap a aquest parc on l’acaba de citar la Sílvia, qui ja aixeca un braç a gran distància, per més que està sola aquí, amb el seu nét que baixa del cotxet. I l’actriu s’acosta a aquest nen, a qui diu alguna cosa amb un somriure, però el petit sembla que prefereix baixar d’una vegada i córrer. La Gabriele s’acomoda al banc, duu una brusa d’un blau intens amb una mena de sanefa als punys, que apareix per sota d’un abric clar. Tampoc els pantalons amples o les sabates amb una mica de taló no poden competir amb cap de les peces que l’altra duu damunt, pensa la Sílvia mentre prem els seus dits a la bossa. Aquest és el més petit, afegeix com a bona àvia, però la meva filla en té dos més, una de nou que és molt estudiosa i el gran de disset, un bandarra, van fer-ho tot a miques, com si no s’atrevissin de cop, i ja veus, aquest tal i com el veus l’he de guardar tot el dia, per precaució, si de fet ja va a la guarderia, però quan han vist que tossia me l’han fet endur, com si jo no tingués res més a fer, en fi, m’alegro que siguis aquí. Jo també, respon la Gabriele, realment és admirable que tinguis néts, jo no vaig tenir fills, sempre hi havia un projecte o altre, i després, quan la cosa semblava que es relaxava, ja no vaig poder tenir-los; havia fet tard.

Alhora, el nét torna per naturalesa als braços de l’àvia, ella aprofita per estrènyer-li la bufanda.

You've reached the end of this preview. Sign up to read more!
Page 1 of 1

Reviews

What people think about Núvols baixos (Edició en català)

0
0 ratings / 0 Reviews
What did you think?
Rating: 0 out of 5 stars

Reader reviews