You are on page 1of 38

MATARÓ ı SETEMBRE ı 2012

NECESSITAT VITAL 30 ANYS
No sóc un artista abstracte, tan sols m’interessa expressar emocions humanes. Mark Rothko Fa ja un temps que els artistes van entendre la necessitat de donar títol a les seves exposicions. Va ser després de copsar que una exposició no era tan sols el recull d’un seguit de peces que es col·locaven, més o menys ordenadament en l’espai expositiu. Que una exposició no deixava de ser com un capítol de la seva obra total i, per tant, havia de mantenir una coherència en el global, alhora de ser pont d’unió entre el seu passat artístic i el seu futur. Però, posar títol a una exposició, batejar-la en una paraula, no és un fet trivial i sí que és sempre una aposta difícil. Ho és ja que la frase o paraula triada serà la que marcarà l’empremta i, per tant, haurà de definir de la manera més exacta tot el sentit de la mostra, esdevenint alhora la pista iniciàtica que ha de servir per a l’espectador com a primer punt d’informació d’allò que li vol comunicar l’artista. En Josep Serra, aquest artista argentoní que celebra ara amb aquest seguit d’exposicions la gens menyspreable xifra de trenta anys de vida artística expositiva, ho ha tingut ben clar des del primer moment. Per a ell, tot el seu concepte artístic, el que, com, quan i de quina manera, es resumeix sempre en un sentiment unívoc que s’expressa en una veritable necessitat vital de ser artista, i a més, de ser-ho amb aquesta la seva pintura. Si som curiosos i ens acostem al diccionari veurem que necessitat és “allò de que hom no pot prescindir ”, mentre que vital correspon a “allò que dóna la vida o la manté”. És justament aquí, en aquest entrecreuament espiritual d’ambdós conceptes, on es genera una ànsia creativa que començà com en tothom, en aquells primerencs dibuixos establerts a la manera i la metòdica de l’època i que tan bocabadats deixaven a familiars, amics i companys, per la seva magnífica reproducció de la realitat. Una obra però que va quedar ràpidament en l’oblit en la recerca d’unes noves formes d’expressió que fossin més “sentides” per ell mateix. Entenia Josep Serra que l’art és una comunicació d’emocions, però que alhora era precís que aquestes produïssin un cert neguit a l’espectador, obligant-lo a anar més enllà de l’aparença. Per aquells dies, la dècada dels vuitanta, dominava en l’entorn de Mataró un art essencialment simbolista. Per un costat, Eduard Alcoy i Josep Maria Rovira Brull havien creat la que a posteriori s’anomenaria “Escola de Mataró”, amb els artistes Josep Novellas, Perecoll, Pal, Pere Viada i Ricard Jordà. Una escola d’arrel simbolista, amb una accentuada crítica social i política. Per l’altre costat, i amb l’enllaç comú de Ricard Jordà, s’establí un corrent parell a l’entorn del realisme màgic, amb una certa arrel sud-americana, amb els noms de Gregorio Sabillón, Capozzoli, l’argentoní Bernardino i d’altres, en la que Josep Serra va trobar aquell punt precís per poder fer el salt evolutiu. La seva solvència tècnica li va donar el fonament precís i la seva emoció interna li va donar l’aquiescència intel·lectual per conrear de manera prou

satisfactòria aquells camins, com queda ben palès en la peça mostrada en aquesta exposició, que amb la seva presència no tan sols referencia al passat, ans serveix de motlle inicial en el definitiu caminar plàstic de l’artista. Josep Serra no és un artista fred, ans el contrari. La necessitat de la submissió estricta a l’ordre, per més fantàstic i imaginari que aquest fos, l’estrenyia en una cotilla que li tallava la seva circulació artística. El seu art precisava anar més enllà i sols el trencament absolut li podia donar les ales de llibertat que el seu concepte artístic precisava. La seva necessitat vital, dominant ja en aquells moments, va servir per portar-lo a la seva realitat més interior, aquella en la qual treballa des de llavors. Potser tot rau en el fet que Josep Serra participa del concepte de Rothko que encapçala aquest escrit. El que l’importa és expressar emocions i a més fer-ho amb una potència tal que depassi la sempre fèrria defensa interior de l’espectador, remís a enfrontar-se a una imatge i a una idea, ben segur incomprensible a primer cop d’ull, enfront la qual poques ganes té a desxifrar tot aquell entramat d’ímputs que sap es dirigeixen cap a ell i que ha d’intentar copsar i traduir. Serra entén perfectament la necessitat que la seva pintura fugi del banal. Sap que és ben cert el tòpic que l’artista no ha de pintar el que veu i sí, en canvi, ha de veure el que pinta, i d’aquí que trobi que l’essència de la seva pintura ha de recaure en el propi acte de pintar. Un acte materialitzat en el gest pictòric que, per tant, esdevé conseqüència del que hauríem de considerar un pur automatisme psíquic. Un concepte parell a allò que fou fonament i clau del desenvolupament del que amb el temps s’ha anomenat expressionisme abstracte. És en aquest camp on Josep Serra millor s’identifica, si és que és precís i obligatori, encaixar i/o encaixonar un artista en el redós d’un isme o tendència particular. És així ja que la seva pintura parteix del mateix ideari que

Somni bucòlic. 1987. Oli sobre tela. 49 x 64 cm

no és altra que el convenciment que la font primordial de l’art és l’ésser subjectiu de l’artista. Que és ell i ningú més que ell, el generador mental d’allò que després haurà de traslladar a l’obra d’art. D’aquí que la seva pintura respongui sempre a una introspecció racional, sensible o irracional, segons escaigui. Una introspecció que el motiva a pintar signes, símbols, imatges, taques…, escampades segons un ritme i una harmonia que sembla respondre sols a un encanteri personal que dirigeixi la seva mà, quan en realitat és fruit d’una profunda reflexió estètica i també ètica, que el dirigeix cap a unes composicions que han de provocar una resposta sensitiva a l’espectador. L’han de fremir, neguitejar i motivar a sentir-les com a pròpies i, per tant, a sentir-se com a posseïdor d’una veritat artística. Així, l’obra de Serra s’expandeix en la tela d’una manera il·limitada i oberta. El seu fer sembla prendre dos models diferents però alhora concordants. En l’estilística de Pollock, la seva obra és un teixit de línies en expansió en què el caos aparent ho domina tot. I diem aparent ja que el conjunt d’aquest caos s’observa equilibrat en un reordenament tel·lúric que dóna pes a l’obra i sembla alliberar-la de les tensions internes a què està sotmesa. Però també s’evidencia la font de Clifford Still en aquest sentit d’extensió d’àrees cromàtiques que van dominant l’espai, com si intentessin retornar a un ordre més cartesià tota la disbauxa del desplegament indiscriminat dels gests, signes i senyals que conformen el treball de l’artista. Uns elements aquests que són claus per a intentar entrar en el seu univers particular. Tenim així el ritme gestual que domina per damunt de tot, establint espais i equilibris, alhora que és generador de la força central. Un gest establert que ara és més predominant que mai i que podent ser esquer, acaba essent pilar de tot. Amb ell hem de considerar el ritme com un altre element fonamental. Un ritme que va des de lentituds emotives a la recerca de sensibilitats perdudes, fins a disbauxats brams que semblen exigir respostes contundents per part de l’espectador. Tot amanit amb una paleta voluble i variable, jugada amb habilitat segons la intencionalitat de cada peça i que d’un temps ençà està ampliant el ventall de manera tan evident com positiva, amb l’aparició de nous cromatismes desconeguts en la seva trajectòria, que apuntalen uns nous camins per descobrir que es preveuen ja de bell antuvi com de gran interès en l’evolució del creador. Així, per parlar de l’obra de Josep Serra bé podem acudir, –salvant totes les distàncies que en aquest cas són abismals– , a les paraules de Michael Leja quan parla de les obres de Pollock definint-les com a “…desproveïdes d’ancoratge i de repòs, mostren senyals d’ansietat, d’irracionalitat i fins i tot, de vegades, de violència, mentre que en general el color provoca neguit…” , o a les de Robert Motherwell quan assegurava que “…les decisions importants en aquest procés creatiu, responen a la veritat i no a criteris estètics. Cap artista no acaba tenint l’estil que s’esperava en començar. Només entregant-se completament al mitjà pictòric és possible trobar-se un mateix i trobar l’estil que el defineixi”. És aquest camí de lluita i passió el que domina per damunt de l’amplitud d’obres que componen aquest variat conjunt expositiu que Josep Serra ens
Dona amb armadura. 1989. Oli sobre tela. 60 x 45 cm

ofereix, tot commemorant aquests costosos trenta anys de vida artística i expositiva. Trenta anys en els quals cada dia, en acostar-se al taller ha tingut molt clar que calia anar a la cerca i captura de les sensacions i emocions del seu interior més personal i profund, per fer-lo avinent mitjançant aquesta exposició pública del més íntim, com ho és una obra d’art. Una intimitat que se’ns ofereix pura, neta, sense mistificacions. Una intimitat que anirà parella a la nostra quan hi connectem. Una intimitat com sols pot oferir un creador que pensa de cor que només li interessa expressar emocions humanes. Una intimitat que sols saben expressar els veritables artistes. I no ho dubtin, en Josep Serra n’és un. Pere Pascual, crític d’art Mataró, estiu del 2012

252 ı 2005. Tècnica mixta sobre fusta. 162 x 100 cm

255 ı 2006. Tècnica mixta sobre fusta. 178 x 116 cm

272 ı 2008. Tècnica mixta sobre fusta. 162 x 200 cm

277 ı 2008. Tècnica mixta sobre fusta. 100 x 162 cm

278 ı 2008. Díptic. Tècnica mixta sobre fusta. 116 x 178 cm

280 ı 2008. Tècnica mixta sobre fusta. 100 x 162 cm

293 ı 2009. Tècnica mixta sobre fusta. 30 x 30 cm 294 ı 2009. Tècnica mixta sobre fusta. 30 x 30 cm

301 ı 2009. Tècnica mixta sobre paper. 56 x 76 cm 303 ı 2009. Tècnica mixta sobre paper. 56 x 76 cm

307 ı 2009. Tècnica mixta sobre cartró. 56 x 76 cm 308 ı 2009. Tècnica mixta sobre cartró. 56 x 76 cm

295 ı 2009. Tècnica mixta sobre fusta. 20 x 79 cm

285 ı 2009. Tècnica mixta sobre fusta. 100 x 162 cm

309 ı 2009. Tècnica mixta sobre paper. 56 x 76 cm 311 ı 2009. Tècnica mixta sobre paper. 56 x 76 cm

318 ı 2009. Tècnica mixta sobre fusta. 89 x 116 cm

323 ı 2010. Acrílic sobre cartró. 56 x 76 cm 322 ı 2010. Acrílic sobre cartró. 56 x 76 cm

321 ı 2010. Acrílic sobre cartró. 56 x 76 cm 326 ı 2010. Acrílic sobre cartró. 56 x 76 cm

324 ı 2010. Acrílic sobre cartró. 56 x 76 cm 325 ı 2010. Acrílic sobre cartró. 56 x 76 cm

335 ı 2010. Tècnica mixta sobre fusta. 89 x 116 cm

336 ı 2010. Tècnica mixta sobre fusta. 100 x 162 cm

337 ı 2010. Tècnica mixta sobre fusta. 100 x 162 cm

338 ı 2010. Tècnica mixta sobre fusta. 100 x 162 cm

355 ı 2010. Tècnica mixta sobre fusta. 194 x 130 cm

356 ı 2012. Tècnica mixta sobre fusta. 89 x 116 cm 357 ı 2011. Tècnica mixta sobre fusta. 89 x 116 cm

358 ı 2011. Tècnica mixta sobre fusta. 89 x 116 cm 369 ı 2012. Tècnica mixta sobre fusta. 89 x 116 cm

363 ı 2011. Tècnica mixta sobre fusta. 194 x 130 cm

364 ı 2012. Tècnica mixta sobre fusta. 194 x 130 cm

365 ı 2012. Tècnica mixta sobre fusta. 194 x 130 cm

370 ı 2012. Tècnica mixta sobre fusta. 89 x 116 cm

371 ı 2012. Tècnica mixta sobre cartró. 73 x 92 cm

375 ı 2012. Tècnica mixta sobre paper. 69 x 99 cm

377 ı 2012. Tècnica mixta sobre fusta. 89 x 116 cm 388 ı 2011. Tècnica mixta sobre fusta. 89 x 116 cm

380 ı 2012. Tècnica mixta sobre fusta. 162 x 100 cm

381 ı 2012. Tècnica mixta sobre fusta. 162 x 100 cm

379 ı 2012. Tècnica mixta sobre paper. 20 x 200 cm

NECESIDAD VITAL 30 AÑOS
No soy un artista abstracto, tan solo me interesa expresar emociones humanas. Marc Rothko Ya hace tiempo que los artistas entendieron la necesidad de dar título a sus exposiciones. Fue después de captar que una exposición no era tan solo la recopilación de un seguimiento de piezas que se colocaban, más o menos ordenadamente en el espacio expositivo. Que una exposición no dejaba de ser como un capítulo de su obra total y por lo tanto había de mantener una coherencia en el global, a la vez que ser puente de unión entre el pasado artístico y su futuro. Pero poner titulo a una exposición, bautizarla en una palabra, no es un hecho baladí y si es siempre apuesta difícil. Lo es ya que la frase o palabra escogida será la que marcará impronta y por lo tanto habrá que definir de la manera mas exacta todo el sentido de la muestra, convirtiéndose en la pista iniciática que ha de servir para el espectador como primer punto de información de aquello que le quiere comunicar el artista. Josep Serra, este artista argentonino que celebra ahora con estas exposiciones la nada menospreciable cifra de treinta años de vida artística expositiva, lo ha tenido claro desde el primer momento. Para el, todo su concepto artístico, el qué, como, cuando y de que manera, se resume siempre en un sentimiento unívoco que se expresa en una verdadera necesidad vital de ser artista, y además, de serlo con esta su pintura. Si somos curiosos y nos acercamos al diccionario veremos que necesidad es “aquello de que no se puede prescindir”, mientras que vital corresponde a “aquello que da la vida o la mantiene”. Es justamente aquí, en este cruce espiritual de ambos conceptos, donde se genera una ansia creativa que comenzó como todos, en aquellos primerizos dibujos establecidos al modus y la metódica de la época y que tan boquiabiertos dejaban a familiares, amigos y compañeros, por su magnífica reproducción de la realidad. Una obra pero que se quedó rápidamente en el olvido en la búsqueda de unas nuevas formas de expresión mas “sentidas” para el mismo. Entendía Josep Serra que el arte es una comunicación de emociones, pero a la vez era preciso que estas produjeran un cierto desazón al espectador, obligándolo a ir mas allá de la apariencia. Por aquellos días, –la década de los ochenta– , dominaba en el entorno de Mataró un arte especialmente simbolista. Por un lado Eduard Alcoy y Josep Maria Rovira Brull habían creado, por un decir, la que a posteriori se llamaría “Escuela de Mataró”, con los artistas Josep Novellas, Pere Coll, Pal, Pere Viada y Ricard Jordà. Una escuela de raíz simbolista, con una acentuada critica social y política. Por otro lado, y con enlace común de Ricard Jordà, se estableció una corriente paralela en el entorno del realismo mágico, con una cierta raíz sud americana, con los nombres de Gregorio Sabillón , Capozzoli, el argentonino Bernardino y otros, en la que Josep Serra encontró aquel punto preciso para poder hacer el salto evolutivo. Su solvencia técnica le dio el fundamento preciso y su emoción interna le dio la aquiescencia intelectual para cultivar de manera bastante satisfactoria aquellos caminos, como queda bien patente en la pieza mostrada en esta exposición, que con su presencia no tan solo referencia al pasado, nos sirve de molde inicial en el definitivo caminar plástico del artista. Josep Serra no es un artista frio, más bien al contrario. La necesidad de la sumisión estricta al orden, por mas fantástico e imaginario que fuera, lo apretaba en un corsé que le cortaba su circulación artística. Su arte precisaba ir más allá y solo la rotura absoluta le podía dar las alas de libertad que su concepto artístico precisaba. Su necesidad vital, dominando ya en aquellos momentos, sirvió para llevarlo a su realidad más interior, aquella en la que trabaja desde entonces. Quizás todo radica en que Josep Serra participa del concepto de Rothko que encabeza este escrito. Lo que importa es expresar emociones y además hacerlo con una potencia tal que depase la siempre férrea defensa interior del espectador, reacio a enfrentarse a una imagen y a una idea, a buen seguro incomprensible a primera vista, frente a la cual pocas ganas tiene de descifrar todo aquel entramado de inputs que sabe que se dirigen hacia él y que ha de intentar captar y traducir. Serra entiende perfectamente la necesidad de que la pintura huya de lo banal. Sabe que es bien cierto el tópico de que el artista no ha de pintar lo que ve, y si en cambio ha de ver lo que pinta, y que encuentre que la esencia de su pintura ha de recaer en el propio acto de pintar.

Un acto materializado en el gesto pictórico que por tanto se convierte en consecuencia del que deberíamos considerar un puro automatismo psíquico. Un concepto parejo al que fue fundamento y clave del desarrollo del que con el tiempo se ha dicho expresionismo abstracto. Es en este campo donde Josep Serra se identifica mejor, si es que es preciso y obligatorio, encajar y/o encajonar a un artista en el abrigo de un ismo o tendencia particular. Es así ya que su pintura parte del mismo ideario que no es otro que el convencimiento de que la fuente primordial del arte es el ser subjetivo del artista. Que es él y nadie mas que él, el generador mental de aquello que después habrá de trabajar en la obra de arte. De ahí que su pintura responda siempre a una introspección racional, sensible o irracional, según proceda. Una introspección que lo motiva a pintar signos, símbolos, imágenes, manchas…, dispersas según un ritmo y una armonía que parece responder solo a un hechizo personal que dirige su mano, cuando en realidad es fruto de una profunda reflexión estética y también ética, que el dirige hacia unas composiciones que han de provocar una respuesta sensitiva al espectador. Lo tienen que impresionar, inquietar y motivar a sentirlas como propias y por lo tanto sentirse como poseedores de una verdad artística. Así la obra de Josep Serra se expande en la tela de una manera ilimitada y abierta. Su hacer parece tomar dos modelos diferentes pero a la vez concordantes. En la estilística de Pollock, su obra es tejido de líneas en expansión en la que el caos aparente lo domina todo. Y decimos aparente ya que el conjunto de este caos se observa equilibrado en un reordenamiento telúrico que da peso a la obra y parece liberarla de las tensiones internas a que está sometida. Pero también se evidencia la fuente de Clifford Still en ese sentido de extensión aéreas cromáticas que van dominando el espacio, como si intentaran retornar a un orden mas cartesiano todo el desenfreno del desarrollo indiscriminado de los gestos, signos y señales que conforman el trabajo del artista. Unos elementos estos que son clave para intentar entrar en su universo particular. Tenemos así el ritmo gestual que domina por encima de todo estableciendo espacios y equilibrios, a la vez que generador de la fuerza central. Un gesto establecido que ahora es mas predominante que nunca y que pudiendo ser cebo acaba siendo pilar de todo. Con él hemos de considerar el ritmo como otro elemento fundamental. Un ritmo que va des de lentitudes emotivas a la búsqueda de sensibilidades perdidas, hasta desenfrenados bramidos que parecen exigir respuestas contundentes por parte del espectador. Todo condimentado con una paleta voluble y variable, jugada con habilidad según la intencionalidad de cada pieza y de un tiempo a esta parte ampliando el abanico de manera tan evidente como positiva, con aparición de nuevos cromatismos desconocidos en su trayectoria, que apuntalan unos nuevos caminos a descubrir que prevén ya de antaño como de gran interés en la evolución del creador. Así, para hablar de la obra de Josep Serra bien podemos decir, –salvando todas las distancias que en este caso son abismales–, a las palabras de Michael Leja cuando habla de las obras de Pollock definiéndolas como a “…desproveídas de encoraje y de reposo, muestran señales de ansiedad, de irracionalidad y incluso, a veces de violencia, mientras que en general el color provoca desazón…”, o a las palabras Robert Motherwell cuando aseguraba que “…las decisiones importantes en este proceso creativo, responden a la verdad y no a criterios estéticos. Ningún artista acaba teniendo el estilo que se esperaba al comenzar. Solo entregándose completamente al medio pictórico es posible encontrarse uno mismo y encontrar el estilo que lo define”. Es este camino de lucha y pasión lo que domina por encima de la amplitud de obras que componen este variado conjunto expositivo que Josep Serra nos ofrece, conmemorando estos costosos treinta años de vida artística y expositiva. Treinta años en los que cada día, al acercarse al taller ha tenido bien claro que tenia que ir a la búsqueda y captura de las sensaciones y emociones de su interior mas personal y profundo, para hacerlo manifiesto mediante esta exposición publica de lo mas íntimo, como es una obra de arte. Una intimidad que se nos ofrece pura, limpia, sin mistificaciones. Una intimidad que irá pareja a la nuestra cuando conectemos con ella. Una intimidad como solo puede ofrecer un creador que piensa de corazón que solo le interesa expresar emociones humanas. Una intimidad que solo saben expresar los verdaderos artistas. Y no lo duden, Josep Serra es uno de ellos. Pere Pascual, crítico de arte Mataró, verano del 2012

THIRTY VITAL YEARS
I am not an abstractionist, I’m interested only in expressing basic human emotions. Marc Rothko Artists have long understood the need to give a title to their exhibitions. Unlike in the past it is now understood that an exhibition is much more than viewing pieces that are placed more or less, in an orderly fashion. An exhibition, isn’t simply a chapter in an artist’s career with a coherent beginning and end, but more so as a bridge, a union between an artistic past and its future. To put a title to an exhibition, to baptize it with a word, is not a trivial act. Indeed, it is always a challenge to christen an exhibition with a name. Since the phrase or word chosen will be the one that will make a mark, and therefore will define it in a way. The word(s)/name must encompass the entire sense of the work. In effect, the word(s) or the title should serve to change the viewers’ path into the artist’s vision. The Argentonian, Josep Serra, celebrates with these expositions, nothing less than thirty years as an artist, has had a clear vision since the beginning. For him, the artistic concept is everything. The how, which, and why of a creation are always summarized in a singular voice. Feeling, expressing truth is essential for the artist and for their work. If we are curious, we can find the definition of necessity and see that it is “something needed, that itself cannot omit “, while vitality is defined as to “that which gives life or maintains it “. It is right here, in this spiritual crossroads of both concepts, where energy is created and begins. Reflected in the early works where the established modus and methods as evidenced by his impressive recreation of reality which has become familiar to friends and colleagues. Works, which have been quickly forgotten in search of new forms of expression but also, had a similar feeling simultaneously. Josep Serra understands that art is communication between emotions. At the same time it was necessary that this communication produced certain uneasiness in the viewer, allowing the viewer to see more than what was manifestly apparent in the work. In those days, The Eighties – the art scene especially in Mataró was dominated by symbolistic art. On one hand Eduard Alcoy and Josep Maria Rovira Brull had created what would subsequently be called ´´The School of Mataró´´, along with artists: Josep Novellas, Pere Coll, Pal, Pere Viada and Ricard Jordà who were from a school of symbolic roots, accentuated with social critique and politics. On the other hand, Ricard Jordà, established a parallel to the environmental magical realism with a certain root of the American South, along side the likes of: Gregorio Sabillón, Capozzoli, the Argentonian Bernardino and others. Josep Serra found himself influenced by this group and subsequently made an evolutionary artistic leap forward. His technical reliability and internal emotions gave him the essential intellectual foundation that creates new pathways that are well represented in the pieces shown. The works in the exhibition not only reflect the past, but also give a view into the shaping of future artistic endeavors. Josep Serra is not a cold artist, quite the contrary. Submitting to strict order, while maintaining creativity and imagination would put him in a box, effectively cutting his artistic freedom. His art needed to go beyond and only an absolute break would give him the freedom that his artistic concepts needed. It is this vital necessity that dominates in moments, and shows his inner reality. Perhaps all the application techniques in which Josep Serra used were as same concepts as Rothko, whose quote begins this piece. Faced with an image or idea that is incomprehensible at first, few among us have the capacity to understand the framework. What is important is to express emotions and do it with a ferocity that destroys the internal defenses of the viewer. Serra perfectly understands that art must escape the ordinary. He is certain that the artist should not paint what they see, but should see what they paint, and allow the painting to fall in of its own accord. It is an act of allowing the paint to flow where it may, that we encounter the epitome of artistic creativity, a kind of pure psychic automation. This concept was the foundation that has been associated with abstract expressionism. It is here where Josep Serra is best identified, if required to label the artist, “-ism” or a particular trend. In this way his painting shares the ideology that conviction is the fundamental source of the art. This conviction is subjective for the artist. That is it. It is the artist and nobody else, which creates will be reflected in the art.

For this reason his painting always respond to rational introspective sensitivity or irrational introspective. An introspection that motivates some to paint signs, symbols, images, form, …. dispersed according to rhythm and harmony that seems to respond alone to a personal trance that directs their hand, when in reality it is a product of deep reflection on aesthetics and ethics, which leads towards some formation that should cause a sensitive reaction in the viewer. The artist must arouse, disturb and motivate a feeling for themselves and therefore feel like the possessor of an artistic truth. The work of Josep Serra billows like fabric freely in the open. To do it, it takes two different yet simultaneously concordant models. In the style of Pollock, his work is expanding lines and the apparent chaos that dominates everything. We say “apparent” because all of this chaos is observed in a terrestrial, balanced rearrangement that gives weight to the work and seems to release internal tensions. But also in evidence, as in Clifford Still, is the sense of chromatic extension that dominates the space. It is if they have returned to a more Cartesian order from all the frenzy of contrasted actions, signs and signals that make the artist’s work. Some of these elements are key to try to enter into their particular universe. Hence, we have the rhythmic action that dominates above all, establishing volume and balance; the central force generator. An action set is now more prevalent than ever and what could be temptation ends up being a support of everything. We have to consider pace as another key element. A rhythm that emerges slowly from emotional sensitivities to finding lost uncontrollable fury seems to demand a strong reaction from the viewer. His artwork is inspired by variable inconsistent palette, mastered with the approach of each piece and over a period of time broadens the range, with new discoveries of chromaticism unknown before, which leads to new ways of discovery in the evolution of the artist. To discuss the work of Josep Serra we can quote, the words of Michael Leja when he speaks of the works of Pollock defining them as “... depraved of anchoring and rest, they show signs of anxiety, irrationality and sometimes even violence, while in general the color causes anxiety ...” or from the words of Robert Motherwell when he claimed that “... the important decisions in this creative process, responds to truth and not aesthetic criteria. No artist ends up with the style that is expected from the beginning. Completely surrendering only to the representational median is possible to find yourself and find the style that defines it. “ It is this road of fight and passion that dominates the art that compose these various exhibitions that Josep Serra offers us, commemorating thirty years of artistic life and explanation. Every single day for the past thirty years, his workshop has been his catalyst where feelings and emotions are captured, resulting in work that is both personal and profound and now on public display. It is an intimacy that is pure and clean, without any mystery. It is intimacy that will coalesce when we connect with it. It is an intimacy that is offered from a creator who thinks from the heart. This alone interests the artist, to express human emotions. It is an intimacy that only true artists know how to express. Without a doubt, Josep Serra is one of them. Pere Pascual, art critic Mataró, summer 2012

Josep Serra. Argentona, 1956
EXPOSICIONS

1982 Col·lectiva. Artistes Argentonins. M. Comarcal del Maresme. Mataró. Col·lectiva. Artistes Argentonins. Caixa Laietana Bankia. Argentona. 1985 4 Artistes. Obra sobre paper. La Biga Blava. Mataró. 1986 Caixa Laietana Bankia. Argentona. 1987 Col·lectiva. Cercle Artístic Sant Lluc. Mataró. 1988 Gran Mostra Internacional Europea d’Arts Plàstiques. Argentona. 1989 L’Aixernador. Argentona. 1990 Col·lectiva. 7 Anys de l’Aixernador. Argentona. 1991 27 Càntirs d’Artistes. L’Aixernador. Argentona. Galeria Tertre. Mataró. 1992 8 Artistes d’Argentona. L’Aixernador. Argentona. 1993 Sala Municipal Ferrés i Puig, Museu Enric Monjo. Vilassar de Mar. Sala Penta. La Casa del LLimoner. Mataró. 1994 Intoleràncies. Grup Eyns. Sala Municipal. Pineda de Mar. Col·lectiva. Galeria les Punxes. Barcelona. 1995 Intoleràncies. Grup Eyns. Sala Municipal. Montornès del Vallès. 1996 Sala Municipal Ferrés i Puig, Museu Enric Monjo. Vilassar de Mar.

1999 Casa Elizalde. Barcelona. Centre Cívic Ateneu Fort Pienc. Barcelona. Sensacions. Ateneu Caixa Laietana Bankia. Mataró 2001 Col·lectiva Art Centre. Mataró. 26 Càntirs d’Artistes. Museu del Càntir. Argentona. 2002 Estela Barcelona. World Galery. Sitges. Col·lectiva. Papers. Galeria Dialegs. Mataró. Col·lectiva. L’Art al Carrer. Carrer Sant Pere més alt. Mataró. Col·lectiva. 1. 28, Espai 28 Galeria d’Art. Mataró. 2004 Estructures i Calaixos. Casa Gòtica. Argentona. Col·lectiva. 50 Anys. Juventus A.C. Caixa Laietana Bankia. Mataró. 2006 Col·lectiva. Crocker Gallery. San Francisco. U.S.A. 2000 Abstracte després de Nova York. Casa Elizalde. Barcelona. Crocker Gallery. San Francisco. U.S.A. Abstracte després de Nova York. Ateneu Caixa Laietana Bankia Mataró. 2008 El Casament. 26 Artistes. Caixa Laietana Bankia. Mataró. Fira d’Art Kiev. Ucraïna. El Casament. 26 Artistes. Saló de Pedra. Argentona. 2009 El Casament. 26 Artistes. Casa Elizalde. Barcelona. Auca d’en Joan de Canyamars. Representació teatral. Argentona. 2010 Gest. Galeria Setba. Barcelona. El Casament. 26 Artistes. Pineda de Mar. Auca d’en Joan de Canyamars. Representació teatral. Canyamars. Càntirs d’Artista. Museu del Càntir Argentona. Càntirs d’Artista al Carrer. Argentona. Fira internacional d’art. Forte dei Marmi. Toscana. Italia. Col·lectiva. Galeria Art i Gent. Argentona Col·lectiva. Galeria Javier Roman. Màlaga. Open studios. Artpeople Gallery. San Francisco. U.S.A. El Casament. Port de Tarragona. Centre d’Estudis Marítims. De la Figuració a la Abstracció. Galeria Art i Gent. Argentona. Col·lectiva. Desembre. Galeria Comas. Barcelona. 2011 Col·lectiva. Maig. Galeria Comas. Barcelona. Col·lectiva. Sant Lluc . Mataró. Auca d’en Joan de Canyamars. Representació teatral. Galeria Setba. Barcelona. Col·lectiva Desembre Galeria Comas. Barcelona. Col·lectiva. Quin es el teu paper? Galeria Setba. Barcelona. 2012 Col·lectiva. Maig. Galeria Comas. Barcelona Col·lectiva. El Buit. Ateneu Caixa Laietana Bankia. Mataró Necessitat Vital. Trenta anys. Ateneu Caixa Laietana Bankia. Mataró Necessitat Vital. Trenta anys. Museu del Càntir – Casa Gòtica. Argentona. Necessitat Vital. Trenta anys. Galeria Setba. Barcelona.

OBRA CEDIDA

Fundació Tharrats d’Art Gràfic. Pineda de Mar. Museu del Càntir. Argentona. Fundació Caixa Laietana Bankia. Mataró. Diverses col·leccions privades.

NECESSITAT VITAL

JOSEP SERRA

TR3NTA ANYS

AGRAÏMENTS
El projecte expositiu i editorial “Necessitat Vital, 30 anys” s’ha culminat gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament d’Argentona, la Fundació Caixa Laietana Mataró i la Galeria Setba de Barcelona. També vull agrair la complicitat dels botiguers d’Argentona, d’amics i de companys. A la Carme Canal i l’Isa Sunyer, que em van encarregar el llibre. I especialment a en Pere Pascual i als que han participat a través de la plataforma de micromecenatge. M’han donat tot el seu suport i m’han encoratjat a tirar endavant.
Primera edició, setembre de 2012 © d’aquesta edició, Andreu Beneit Viciano Mossèn Molé 18, 2n 08304 Mataró 607 940 350 info@llibresamida.com www.llibresamida.com © de les fotografies: Josep Serra © de la fotografia de l’artista: Aida Serra © del text: Pere Pascual Traducció a l’anglès: Eric Filardo Direcció d’art i disseny gràfic: Josep Maria Vallbona ISBN: 978-84-939977-2-4 Dipòsit legal: B-25816-2012

L’editor agraeix la participació de les següents persones a través de la plataforma de micromecenatge de Llibres a Mida www.realitzaelteullibre.com Aquest llibre ha estat possible, també, gràcies a elles. Amadeu Vilà Anna Gaton Antoni Luis Carme Canal Carme Català Daniel Llin Eduard Soriano Esperança Castán Isa Sunyer Joan Caballero Joan Llobell Jordi i Fina Bagot Jordi Prat Llorenç Estrader Lluís Mas Manel Campaña Margarida Riera Pep Suari Silvia Martínez Xavier Peguera

Josep Serra

La ROstisseRia d’aRgentOna
• POLLastRes a La LLenya • CaneLOns fets a Casa • CROQuetes… i més
C/. gRan, 48

Q-BO

Ramon Teixidó i Ramon
Arquitecte Tècnic i Enginyer d’Edificació

93 797 45 84

aRgentOna

Avda. Puig i Cadafalch nº 7 Argentona tel. 937970008

divendRes, dissaBte, diumenge i festius