You are on page 1of 1

el de vuit DIVENDRES, 23 DE SETEMBRE DEL 2C12

OPINIÓ
Ramon Rosell i Mir
Vilafranca
Comunicat de la PAH Alt
Penedès
La PAH de l’Alt Penedès, en una
reunió celebrada el passat I2 de
setembre, vam expressar a l’al·
calde de Vilafranca i diputat al
Parlament de Catalunya la nos·
tra preocupació per la situació
de precarietat de moltes famí·
lies de l’Alt Penedès. No només
en qüestions com l’habitatge,
sinó també en l’alimentació,
el pagament de les factures de
subministraments bàsics (ai·
gua, llum, gas), medicaments,
etc.
Ens trobem doncs que les perso·
nes que requereixen de suport
social per a alimentació bàsica
de la seva família i que són de
fora de Vilafranca no poden fer
us del Rebost Solidari i ho han
de fer de Càritas, entitat aques·
ta que fa tot el que pot, però que
clarament està saturada i no pot
oferir el suport necessari.
Això doncs ens trobem en una
situació en què una família de
Vilafranca té accés a un suport
alimentari millor que una fa·
mília d’un altre indret de la
comarca. Entenem que és inad·
missible que dins de la nostra
comarca tinguem famílies que
tenen més ajuts i suport que
d’altres i el que demanem al Sr.
Regull i al Consell Comarcal de
l’Alt Penedès és que unifiquin
les prestacions en aliments que
reben tots els penedesencs.
És obligació dels polítics procu·
rar ajut sense discriminar per
procedència i malauradament
en aquest moment, la ciuta·
dania de l’Alt Penedès se sent
discriminada.
El Sr. Regull ha d’aprofitar la
capitalitat de Vilafranca i assu·
mir la responsabilitat -aquest
cop com a diputat de l’Alt Pe·
nedès- de garantir que totes les
famílies empobrides per la crisi
econòmica tindran el mateix
suport, independentment del
poble on visquin.
Volem també agrair la tasca
que realitzen els i les tècniques
dels Serveis Socials dels nostres
pobles i del Consell Comarcal,
i entenem que el problema
d’aquest servei no són els tre·
balladors i treballadores, sinó
que són uns pressuposts socials
insuficients, que no permeten
garantir l’alimentació adequa·
da de les famílies i els seus fills.
Davant la passivitat de les ins·
titucions que ens haurien de
representar, des de la Platafor·
ma d’afectats per la hipoteca
de l’Alt Penedès continuarem
donant suport a les accions que
emprenguin les persones per a
garantir la correcta alimentació
de les seves famílies.
>> Ve de la pàgina anterior
La redacció d’aquest setmanari es
reserva el dret de publicar o no les
cartes adreçades al seu director, i
el de resumir llurs continguts quan
excedeixin de . caràcters,
amb espais inclosos. Per tal que
un escrit sigui publicat a les planes
d’opinió ha de venir acompanyat
del nom i cognoms del seu autor,
adreça, DNI i un telèfon de con·
tacte. Tots els escrits es publicaran
amb el nom i cognoms del seu autor
o autors o, en el seu cas, amb el del
col·lectiu,
EDITA
Publicacions Penedès, SA
Papiol, 1 · C372C
Vilafranca del Penedès
el¯devuit@el¯devuit.cat
Els escrits que publiquem a les planes d’opinió,
així com qualsevol altre article signat, no són
forçosament compartits pel setmanari i només
reflecteixen el parer de qui els signa.
PRESIDENT
Pere Montserrat i Ferrer
CONSELLER DELEGAT
Xavier Freixedas i
Domènech
DIRECTOR
Ricard Rafecas i Ruiz
REDACCIÓ:
Joan Raventós (Cap
de redacció), Judit
Benages, Cristina
París, Xavi Gonzàlez,
(Redacció Vilafranca),
Eva López (Redacció
Sant Sadurní), Ricard
Vinyals (Redacció
El Vendrell),
Eloi Miralles, Biel
Senabre, Jordi Mir
(Castells), Tito Boada,
(Esports), Fèlix
Miró (Fotografia),
Àngels Ventura,
Nati Ceballos,
Sandra Bermúdez
(Maquetació), Roser
Figueras (Correcció).
Editat amb la col·laboració de
El descregut
Gerard Alcázar
Periodista
gerard@alcalleop.cat
Obsessions
No entenc l’obsessió que té
Catalunya per ser a Madrid.
La nostra presència a Ma·
drid hauria de ser la mínima
per complir amb la legalitat.
Tenim prou proves per ado·
nar·nos que, per més que
anem allí, l’animadversió
vers la nostra existència no
canvia. Fem servir totes les
eines legals, exhaurim tots
els procediments a l’abast, re·
ivindiquem de forma pacífica
els drets que la legitimitat ens
atorga i, tot i així, no ens en
sortim. Quan ens distraiem,
ens n’embeinen alguna. Bà·
sicament hi ha tres coses que
allí rebutgen: l’Estatut que
Catalunya desitja, el senti·
ment nacional i la llengua ca·
talana. El primer element el
controlen retallant allò que
no els agrada. El segon l’anul·
len amb l’ajuda d’alguns par·
tits catalans: una mica de
sabó, un parell de pactes, unes
obres d’infraestructures, al·
guna visita oficial i ja està.
Suficient. Els catalans, agra·
ïts, renoven la seva espanyo·
litat i catalanitat, sentint·se
les dues coses sense embogir.
Paguem les obres pactades
a bon preu i els partits con·
tents, els ciutadans tranquils
i la nació preparada per parar
de nou el cul... El tercer ele·
ment, el català, és el que més
els preocupa. No és un ciutadà
al qual se’l pugui manipular o
una llei que es pugui canviar.
És una llengua. Quelcom in·
tangible i viu... perquè és la
llengua natural, hi ho és per
convenció social, més que per
imperatiu legal, és a dir, ho di·
gui o no ho digui cap llei.
Recordo al govern espanyol
que a Irlanda la llengua ofici·
al irlandesa només la parla un
S% de la població. L’ idioma
més parlat és l’anglès, per con·
venció social, és a dir, perquè
així ho volen els irlandesos. A
Gran Bretanya no hi ha llen·
gua oficial sinó llengua co·
muna per convenció social:
l’anglès. A la Constitució dels
Estats Units no hi figura cap
llengua oficial. Tanmateix,
l’anglès s’ha imposat per con·
venció social, no per impera·
tiu legal. A Suïssa, existeix la
cooficialitat de cinc llengües,
però no existeix el bilingüis·
me, ni el contemplen. A Bèlgi·
ca hi ha dues llengües oficials,
però la població rebutja el bi·
lingüisme i, segons hom sigui
való o flamenc, n’utilitza una
considerant l’altra un idioma
més. El mateix passa a Cana·
dà; formalment una nació
bilingüe amb dues llengües
oficials, a la pràctica el Que·
bec només utilitza el francès,
“suggerint” l’anglès com a
segona llengua. Tots aquests
països són avançats. A veure
si alguns en prenen nota.
Quant a l’obsessió per anar
a Madrid... En lloc d’anar·hi
tant a explicar el que no vo·
len sentir, millor seria anar a
llocs on es prenen decisions
mundials com Nova York,
Washington, Brussel·les, Lon·
dres, París, Berlín, Tòquio...
expliquem allí de manera
institucional el que som, el
que volem, el que no ens dei·
xen ser. Allí és on hem d’anar i
fer·nos conèixer i no a Madrid
a perdre el temps. Com tam·
poc hem de perdre el temps
explicant als turistes què és
Catalunya. Ni ho saben ni els
importa. Aquí vénen a pren·
dre el sol i nosaltres a pren·
dre... i gràcies.
Diguem·los que vivim en un
lloguer forçat, injust. Que
volem recuperar la propietat
de la nació; que Catalunya és
prou vella i adulta per poder
decidir per se. Que si Catalu·
nya no pot decidir el seu fu·
tur, possiblement no tingui
futur...
Recordo al
govern espanyol
que a Irlanda la
llengua oficial
irlandesa només
la parla un 5%
de la població.
L’ idioma més
parlat és l’anglès,
per convenció
social, és a dir,
perquè així
ho volen els
irlandesos
Avui escriuré de nacionalis·
me català i de la independèn·
cia. Em sumaré a la multitud
de gent que en diferents for·
mats parla d’això que està
tant en boga i que tant s’an·
hela. Però miraré de ser una
mica més original i intenta·
ré no usar el símil del divorci
conjugal ni de la crisi de pare·
lla; ni parlar del federalisme
asimètric ni d’estructures
d’estat. Procuraré, també, de
no fer com alguns tertulians
que abans deien A i ara di·
uen B i em mantindré conse·
qüent amb les meves idees. I
parlaré del menjar i el beure,
que sempre és més agraït.
Catalunya produeix menys
del 40% dels aliments que
consumeix i té una suficièn·
cia alimentària 4 vegades in·
ferior que França, Alemanya
o Espanya. És un país amb
una gran diversitat produc·
tiva i només dos sectors de
l’alimentació, el del vi i cava
i el del porc, són clarament
exportadors.
Comptem amb una cadena
de valor molt descompen·
sada: els productors són pe·
tits i els distribuïdors grans.
Aquests, davant d’una pro·
ducció atomitzada, els és
més fàcil reduir el preu de
compra que buscar un va·
lor afegit a les seves vendes.
D’acord que darrerament hi
ha casos on veiem com això
s’està superant amb exem·
ples com l’increment de les
cooperatives de consum o la
venDa directa que fan molts
agricultors, ja sigui als mer·
cats com directament a les
famílies.
Amb la boca petita produc·
tors, transformadors i dis·
tribuïdors (no només de vi
o de cava) et comenten que
tenen certa por amb el que
pot passar els propers mesos
i miren de reüll el moviment
de les seves vendes a Espa·
nya. Potser hi haurà majors
dificultats en la comercia·
lització del producte català a
Espanya, però em resisteixo
a pensar que sofrirà una da·
vallada important.
De fet, crec que rere els crits
d’independència es poden
obrir noves oportunitats en
el consum intern dels nos·
tres productes alimentaris.
El consum de vi català a Ca·
talunya ha anat augmentant
gràcies a un major coneixe·
ment d’aquest i a la bona fei·
na que duen a terme al celler
i a les vinyes. Però també a la
percepció que bevent aquest
vi o cava es fa país i es valora
una forma de fer i treballar.
Però encara hi ha camí a
recórrer, en l’alimentació
hi ha mercat a Catalunya.
Com a consumidors haurí·
em d’apostar pels productes
d’aquí: la llet, els ous, les ver·
dures, el vi, la carn, el peix i
fer·ho en comerços de pro·
ximitat, mercats o directa·
ment al productor. Només
cal llegir l’etiqueta o pregun·
tar al comerciant o produc·
tor. Contribuirem també a
tenir un país més net, un en·
torn més gestionat i ordenat.
En definitiva, més riquesa.
L’II de setembre vaig anar
a la manifestació i no podia
evitar preguntar·me amb
què havien regat el dinar,
d’on era el pernil que men·
javen per berenar i amb
quins ous es farien una trui·
ta quan arribessin a casa.
Nacionalisme català i també
alimentari.
Un article més sobre la
independència
Bufar i fer
ampolles
Gemma Urgell
www.viniesfera.com
Crec que
rere els crits
d’independència
es poden
obrir noves
oportunitats en
el consum intern
dels nostres
productes