L’encaix valencià en Espanya i Europa1

Jornades d’Homenatge al professor Alfons Cucó i Giner, en el desè aniversari de la seua mort. Aula Magna de la Universitat de València, 24 d’octubre de 2012.
Vicent Soler i Marco Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València Els valencians contemporanis hem “encaixat” bastant bé en l’estat-nació anomenat Espanya: senzillament érem invisibles com a valencians. L’èxit de “l’encaix” era que la burgesia valenciana del XIX va aconseguir que el fet diferencial valencià es limitara a una cosmovisió regionalista carrinclona absolutament supeditada al projecte nacional espanyol i que això acabara sent una cosmovisió transversal i interclassista, hegemònica a la societat valenciana. Cal recordar que el projecte contemporani de construcció de l’estat-nació espanyol arranca de la Constitució de 1812, la “Pepa”, ara fa 200 anys. Un projecte desplegat des de la perspectiva del nacionalisme espanyol, és a dir, entenent que Espanya era la continuadora de la Corona de Castella i de la seua geoestratègia. En realitat, era com una Castella ampliada, amb un uniformisme identitari que ignorava consegüentment les altres identitats nacionals que hi havia. Això, acompanyat d’un centralisme sense vergonyes, pel qual Madrid interpretava excloentment els interessos del conjunt del territori. A la perifèria no castellana, les classes burgeses nacionals emergents del XIX tenien un dilema: anar prenent consciència que el disseny d’estat-nació els incomodava o adaptarse a ell tot reclamant, com a compensació, llibertat per a tractar afers menors amb tota impudícia mitjançant la pràctica del caciquisme. Mentre catalans i bascos anaren construint un nosaltres socio-polític que discutia i pactava, o no, amb el poder central, la resta de burgesies nacionals perifèriques preferiren el segon camí. És el cas de la valenciana i del seu representant genuí José Campo, el Marqués de Campo. Un comportament que ha arrelat en el bell mig de la política i l’economia valenciana com demostren els afers Fabra, Gürtel i Brugal dels nostres dies. A diferència de les primeres, que crearen uns espais d’identitat on les classes populars i els seus representants polítics i sindicals cada vegada els feien més propi, la valenciana
1

Una primera versió de l’article fou publicada a la revista SAÓ, 375, octubre 2012.

1

fou capaç d’aconseguir que el projecte nacional espanyol calara en les classes populars i les seues formacions polítiques, començant pels blasquistes-lerrouxistes, tot i que l’adobara de regionalisme inofensiu del que parlàvem adés. El primers vers de l’hime regional “Per a ofrenar noves glòries a Espanya” sintetitza molt bé el que diem. El resultat de tot plegat és la invisibilitat política i nacional més absoluta dels valencians en el context espanyol i, més encara, en l’europeu. És veritat que, com bé explica Alfons Cucó en el seu llibre imprescindible “El valencianisme polític”, sempre van haver grups i formacions, sempre minoritàries, que discrepaven del projecte nacional hegemònic. Fins i tot, personatges representatius de la burgesia de la primera meitat del XX, com Ignasi Villalonga, van aspirar a conformar una alternativa ideològica a la perfilada pel Marqués de Campo al segle anterior, però no reixen en l’intent. La victòria franquista de 1939 no dóna recorregut a aquesta aspiració com tampoc a les que havien aparegut amb major fortalesa i convicció entre les formacions progressistes republicanes. Cal esperar als anys seixanta, amb el “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster perquè aparega, amb llenguatge de modernitat, una primera proposta sòlida d’un “nosaltres” socio-polític. Aquesta proposta replanteja clarament la qüestió de l’encaix dels valencians en Espanya, perquè ara ho fa amb un “nosaltres” indiscutit, amb una voluntat de visibilització com a poble. El repte fusterià és combatut amb ferocitat per un establishment que donava per definitiva la cosmovisió regionalista amanida al XIX. Tot i que progressivament les forces que combaten la Dictadura van fent pròpia la proposta fusteriana, durant la Transició democràtica postfranquista, el nacionalisme hegemònic, l’espanyol-castellanista, troba un gran filó per neutralitzar el canvi de paradigma polític tirant mà de la cosmovisió regionalista que diverses generacions de valencians havien fet pròpia i que el franquisme havia alimentat de manera inclement. A més, l’ambiguïtat fusteriana sobre si el “nosaltres” era només dels valencians o de tots els països que compartíem la llengua encara permet donar més joc a la reacció espanyolista tot instrumentant l’anti-catalanisme. A hores d’ara, només una veritable Espanya que reconeguera el seu caràcter plurinacional podria permetre el veritable encaix dels valencians com a poble, no com a la suma despersonalitzada de tres províncies. Un estat plurinacional que reconeguera que nosaltres també som una nacionalitat històrica, com Catalunya, Euskadi i Galícia, no només Catalunya i Euskadi perquè el sentiment nacional propi hi siga més alt. En aquest sentit, una aliança entre Galícia, València i Balears (i, potser, Canàries) per no perdre el tren seria de tot punt necessària. 2

Una proposta, per cert, que va liderar Vicent Ventura en la transició i que l’obstruccionisme d’UCD va impedir que es materialitzara en la consecució d’un Estatut d’Autonomia, el 1982, mitjançant l’article 151 de la Constitució. La reforma posterior tampoc ha millorat la consideració “nacional” dels valencians més enllà de denominacions de “nacionalitat” que puguen haver en els textos estatutaris. En la consideració assimètrica d’Espanya que fa la Constitució vigent, on s’hi distingeix entre regions i nacionalitats, estem més prop de la consideració de “regió” que de la de “nacionalitat”. N’és ben simptomàtic que, en totes les propostes de reforma constitucional que estan apareixent com bolets per tot arreu, ran el crit per la independència de més de milió i mig de catalans el proppassat 11 de setembre, en cap ni una apareguem junt a Catalunya i Euskadi. A hores d’ara, els valencians ens juguem molt si volem comptar en Espanya i en Europa com a subjecte polític, que és l’única manera de no deaparèixer com a poble. Trobar un encaix com cal en Espanya suposa lluitar contra la invisibiliat política que arrosseguem des del segle XIX i contra el mal govern que hem patit en els darrers anys i que respon molt bé a la vella herència de la dreta del XIX, tan caciquil ella. Una invisibilitat política i un mal govern que ens han fet ben dèbils a l’hora de negociar coses tan importants com el finançament autonòmic, el manteniment de sistema de caixes valencià o el corredor del mediterrani. O de plantejar un canvi de model productiu, capaç de fer front als reptes de la globalització, que supere el basat en la rajola el qual ens ha acabat empobrint fins i tot en relació a Espanya (quasi dotze punt per daval de la mitjana de renda per càpita). Quin marc institucional podria instrumentar aquesta necessitat dels valencians de projectar-se cap al futur? Tenint en compte l’esgotament de l’actual model d’estat de les autonomies i el previsible avançament cap a un estat federal si la lucidesa entra en les ments dels líders polítics estatals, hauríem de pensar en la conveniència de defensar un model d’estat federal assimètric. Un marc federal que permeta avançar en la corresponsabilitat fiscal i en la suficiència financera de les parts i en la clarificació dels fluxes fiscals i financers entre elles, per bé d’una solidaritat intercomunitària sostenible. I una assimetria que recullga les especifitats de les diverses nacionalitats espanyoles per bé d’aconseguir que Espanya esdevinga un marc de convivència confortable per a tots i no només per una part. De fet,

3

tractar uniformement realitats que no ho són suposa un una acció injusta i, segurament, ineficient. Perquè, així, a més, els valencians tindrem un encaix en Espanya, i consegüentment en Europa, que ens pot permetre estar en el mapa dels pobles del món. Un desig ben legítim en un poble, el valencià, que està a punt de fer els 775 anys d’existència.

4