TEMA 63

Tema 63
LA POESIA DE TRADICIÓ SIMBOLISTA I AVANTGUARDISTA. LA LITERATURA DE L’EXILI

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

ÍNDEX 1. Introducció 2. La poesia de tradició simbolista 2.1. Carles Riba 2.2. La poesia postsimbolista dels anys vint i trenta 2.2.1. Clementina Arderiu 2.2.2. Bartomeu Rosselló-Pòrcel 2.2.3. Joaquim Folguera 2.2.4. Tomàs Garcés 2.2.5. Marià Manent 2.2.6. Josep-Sebastià Pons 2.3. La poesia de tradició simbolista durant la postguerra 2.3.1.Joan Teixidor 2.3.2. Joan Vinyoli 2.3.3. Agustí Bartra 2.3.4. Rosa Leveroni 2.3.5. Màrius Torres 2.3.6. Blai Bonet 2.3.7. Joan Valls 2.3.8. Joan Fuster 2.3.9. Xavier Casp 3. La poesia de tradició avantguardista 3.1. Joan Brossa 3.2. Josep Palau i Fabre 4. La literatura de l'exili 4.1. Derrota i fugida 4.2. Els destins 4.3. Cronologia 4.4. L'activitat cultural a l'exili 4.5. La producció literària 4.5.1. Trets definitoris 4.5.2. Autors i obres

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

BIBLIOGRAFIA. BOU, E., "La poesia de tradició simbolista", a Història de la literatura catalana, Edicions 62-Edicions Orbis, Barcelona, 1985. ---, "L'avantguarda" , a Història de Ics literatura catalana, Edicions 62-Edicions Orbis, Barcelona,1985. ---, "La poesia", a Història de la literatura catalana, volum 10, Ariel, Barcelona, 1987. BORDONS, G., Introducció a la lectura de la poesia de Joan Brossa, tesi doctoral, Bellaterra, abril 1986. CAIXÀS, J. i al., Breu història de la literatura catalana, La Magrana, Barcelona, 1998. CARBÓ, F. i SIMBOR, V., La recuperació literària en la postguerra valenciana (19391972), PAM, Barcelona, 1993. CARBONELL, A. i al., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Edhasa, Barcelona, 1986. CASALS, G., "La literatura de l'exili", a Història de la literatura catalana, Edicions 62Edicions Orbis, Barcelona, 1985. FUSTER, J., Literatura catalana contemporània, Curial, Barcelona, 1985. GALLÉN, E., "Literatura i societat (1939-1953)", a Història de la literatura catalana, Edicions 62-Edicions Orbis, Barcelona, 1985. ---, "La literatura sota el franquisme: de l’ostracisme a la represa pública", a Història de la literatura catalana, volum 10, Ariel, Barcelona, 1987. MANENT, A., La literatura catalana a l'exili, Curial, Barcelona, 1989. MEDINA, J., L'obra de Carles Riba, Teide, Barcelona, 1990. PÉREZ MONTANER, J., "Joan Brossa, entre la paraula i l'objecte", a Subversions, Eliseu Climent, València, 1990. ---, "Notes sobre la poesia de postguerra al País Valencià", a Subversions, Eliseu Climent, València, 1990. SARGATAL, A., "La poesia de tradició simbolista, I", a Història de la literatura catalana, Edicions 62-Edicions Orbis, Barcelona, 1985. ---, "La poesia de tradició simbolista, II", a Història de la literatura catalana, Edicions 62-Edicions Orbis, Barcelona, 1985. SIRERA, J. L., Història de la literatura valenciana, Alfons el Magnànim, València, 1995. SULLÀ, E., "Carles Riba", a Història de la literatura catalana, Edicions 62-Edicions Orbis, Barcelona, 1985.
---------------------------------------------------------------3 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

1. Introducció L’1 d'abril de 1939 finalitzava la guerra civil espanyola després de vora tres anys de conflicte bèl·lic. La victòria franquista suposà la fi del sistema democràtic, l’abolició dels partits polítics, la imposició de l’espanyol com a única llengua i una dura repressió contra les persones i les idees contràries al nou règim establert. Un dels objectius essencials de la dictadura fou la unificació d'Espanya i la destrucció de les altres realitats culturals i polítiques que, com la catalana, la basca o la gallega, havien aconseguit nivells de certa normalitat en els anys anteriors a la guerra civil. A Catalunya s'abolí la Generalitat i l'Estatut d'Autonomia i es prohibí l'ús públic i oficial, i també l'ensenyament, de la llengua catalana. A Mallorca la violència de la persecució cultural i lingüística fou més primerenca perquè, des del 18 de juliol de 1936, dia en què comença la guerra, les illes es decantaren per fer costat als revoltats. En el cas de València, la persecució no fou tan acarnissada ja que, segons Fuster, no havia arribat a perfilar-s'hi una cultura tan puixant ni hi eren tan arrelades les expectatives nacionalistes; però no per això les autoritats franquistes la propiciaren. Només el vessant folklòric de bona part de les manifestacions culturals valencianes més arrelades, unit al seu caràcter tradicionalista i conservador, permetia una certa permissivitat; permissivitat de què no van gaudir els moviments progressistes i avantguardistes, empraren la llengua que empraren. En l'àmbit de la cultura el panorama no és més agradable: les entitats culturals foren prohibides o bé hagueren de canviar el nom de Catalunya en la seua denominació, es clausuraren les editorials i desaparegueren les revistes, els diaris i les emissores de ràdio en català. Sense cap possibilitat de poder funcionar públicament i privats de la més imprescindible infraestructura, als escriptors catalans no els quedà més opcions que el silenci, la claudicació, l'exili o la clandestinitat. A l'interior i fins al 1945, any en què la derrota dels feixismes europeus provoca l'aïllament del règim franquista i que aquest, per sobreviure, tracte de maquillar els seus orígens i suavitze -formalment i molt a poc a poc- el seu control ideològic i cultural, la literatura catalana s'hagué d'organitzar en la més absoluta il·legalitat. Un important sector de la població intel·lectual havia emigrat, la burgesia dirigent havia claudicat políticament i culturalment i l'única alternativa viable era la d'un replegament defensiu, on la literatura deixà de ser un fenomen social per esdevenir testimonial. Tot i això, les iniciatives de la clandestinitat començaren a actuar el mateix 1939 amb la formació, per exemple, del grup Estudi que redactà, entre 1942 i 1944, un simulacre de revista literària "Estimats Amics", mecanografiada i distribuïda de manera epistolar. El 1941 també començaren les trobades en cases particulars d'on eixiren iniciatives com recuperar els Amics de la Poesia i celebrar lectures poètiques en cercles reduïts. L'any 1942, també en cases particulars i de manera clandestina, l’Institut d'Estudis Catalans va reprendre els Estudis Universitaris Catalans. A més d'un afany de pervivència cultural, en les activitats d'aquests anys de resistència i de replegament hi havia sobretot la voluntat de salvar la llengua i fer-li recuperar el prestigi social i cultural. De manera paral·lela, en els primers anys 40 es troben els senyals d’una tímida represa editorial que és possible, en alguns casos, per l'existència de peus d'impremta falsos i, en altres, perquè s’aprofiten les coneixences personals amb bones relacions polítiques. Entre 1944 i 1945 s'edità clandestinament "Poesia", la primera publicació periòdica en calarà sota el franquisme. En crear-la, i al marge del que havia estat
---------------------------------------------------------------4 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

fins aquell moment la norma, Josep Palau i Fabre no es proposà de salvar només la llengua, sinó d'avançar en una clara actitud de compromís poètic. Fou substituïda per "Ariel", també clandestina, entre 1946 i 1951. Totes dues revistes participaven d'una convicció que s'entestava a fer l'esforç que calgués per editar una publicació de qualitat, comparable a la de qualsevol cultura d'una país civilitzat. La situació de l'escriptor català és, per tant, entre 1939 i els primers anys 50, d'una precarietat absoluta i sense cap possibilitat de poder convertir-se en un professional de la literatura en català. El panorama que l’envolta és un desert cultural sense diaris i revistes on col·laborar, ni editorials competitives, ni projectes de traducció. Les úniques alternatives d'una certa compensació econòmica per la feina d'escriptor ixen de la possibilitat d'algun mecenatge o dels primers premis literaris convocats a partir del 1947. A partir de la dècada dels 40 comencen a tornar molts dels intel·lectuals exiliats. Entre tots ells destaca Carles Riba, que es convertí en el suport moral de les generacions més joves i en el mestre per excel·lència. Esdevingué el gran home públic i el seu carisma es féu notar en el diàleg cultural entre Catalunya i Castella als Congressos de Poesia de Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago de Compostel·la (1954). A mitjan dels anys 50 es produeixen els primers senyals d'una embranzida editorial que s'inicia amb la creació del "Club de Novel·listes" (1955); apareixen les editorials Nova Terra (1957), Estela (1958), Edicions 62 (1962), Pòrtic (1963), La Galera (1963) i retorna de l'exili l'Editorial Proa el 1964. La represa de la literatura catalana era ja una evidència inqüestionable, tot i que encara foren vigents obstacles tan importants com la censura. Fins al 1959 el nucli majoritari de la poesia compta amb l'orientació de Carles Riba que la dirigí pels camins del simbolisme i en eixos de continuïtat noucentista. Déu i la mort senyoregen un conreu de la lírica que introdueix les angoixes d'una temàtica civil entre girs de llenguatge simbolista. Prop d'aquesta tradició simbolista orientada pel mestratge de Riba, hi ha el cercle a l'entorn de J. V. Foix, amb Josep Palau i Fabre i Joan Brossa i els pintors que formaren part del grup Dau al Set. Són els representants de la poesia de tradició avantguardista. 2. La poesia de tradició simbolista 2.1. Carles Riba Carles Riba va nàixer a Barcelona el 1893 al si d'una família de classe baixa. No obstant això, cursà estudis universitaris i es llicencià en Dret i Lletres a la Universitat de Barcelona. Interessat des de ben aviat per la literatura i les llengües, Riba es convertí en un dels millors traductors al català d'obres llatines i gregues. Traduí totes les tragèdies d'Èsquil, Eurípides i Sòfocles, les Bucòliques de Virgili o l'Odissea d'Homer. També va fer traduccions d'obres contemporànies de Kavafis, Hólderlin i Rilke. La seua dedicació professional a les lletres el porta a dedicar-se a l’ensenyament (a partir de 1916, any en què es casa amb Clementina Arderiu), a la col·laboració en diferents diaris i revistes, sobretot La Veu de Catalunya i La Publicitat, o a les traduccions d'encàrrec.
---------------------------------------------------------------5 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

Després de la guerra civil, Riba emprén, amb la seua dona, el camí cap a l'exili. Seran acollits a França i faran estades a Bierville, Bordeus o Montpeller. El 1943 decideix tornar a Catalunya, convençut que faria més pel seu país des de dins que des de l'exili. Ja a casa, es convertirà en la principal autoritat moral i literària del període i serà reconegut com el mestre que pot inspirar i orientar les noves generacions d'escriptors. També participarà en els congressos de poesia de Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago de Compostel·la (1954) com a representant de la poesia catalana; des d'on contribuí a encetar un diàleg amb els sectors més oberts de la intel·lectualitat espanyola. Mor el 1959 a conseqüència d'un postoperatori. El primer llibre de poesia de Riba, La paraula a lloure (1912-1919) és un recull de poemes, de trets modernistes, que aparegueren en revistes i que el poeta no aplegà mai en volum. EI 1919 publicà el Primer llibre d’Estances, un poemari que el vinculava, en certa manera, al Noucentisme. I és que quan Riba comença la seua obra poètica el món literari català es repartia en parts desiguals entre els mestratges de Maragall (modernista) i de Carner (noucentista). El Segon llibre d'Estances (1930) guanyà el premi Joaquim Folguera de 1933 i va comportar el reconeixement de Riba com a iniciador d'un nou camí en la poesia catalana: la de tradició simbolista o poesia pura. Encara que el títol pot fer pensar el contrari, aquest recull no és una continuació del llibre anterior, ja que Riba s'allunya de l'ús de l'abstracció i de la tradició literària medieval del primer poemari per acostar-se a la tradició dels simbolistes francesos (Mallarmée i Valéry). A més a més, la temàtica també canvia; mentre que el Segon consta de dues parts de 20 poemes cadascuna, on es tracta el tema del destí humà tant des de la perspectiva personal com dins la societat contemporània, en el Primer se centra en la temàtica amorosa, encara que la segona part del llibre segon també la tracte, però de manera menys idealista. El 1937 s'edità Tres suites, conjunt de tres sèries de deu sonets cadascuna, els títols de les quals constitueixen una indicació del tema o de l'actitud del poeta: "Un nu i uns ulls", "Lírica de cambra" i "Espectador". Les temàtiques van des de la intimitat amorosa, fins a la poesia i els objectes de la realitat. A "Un nu i uns ulls" el poeta contempla el cos nu d'una dona en una cambra tancada, i a "Lírica de cambra" i "Espectador" es preocupa pels objectes quotidians (com un peix dins d'una peixera, un mirall) i per situacions banals (com un ball o un espectacle de circ); al costat de poemes sobre l’amor o la mateixa poesia. En aquest recull només en l 'aspecte formal s'acosta a la poesia pura. Del joc i del foc (1946) inclou dos conjunts de poemes breus amb forma estròfica de tradició japonesa: les "Tannkas de les quatre estacions", escrites entre el 1936 i el 1938 i les "Tannkas del retorn", escrites entre 1943 i 1946; a més de 10 poemes molt heterogenis intercalats entre les dues sèries de tannkas: "Per a una sola veu", escrits entre 1935 i 1939. Es tracten d'una mena d'epigrames, amb imatges senzilles però roents que expressen alguna intuïció fugissera. Els temes són diversos: des del jo, la identitat personal, el paisatge, l’amor o la reflexió poètica. Les Elegies de Bierville (publicades el 1943, però escrites entre 1939 i 1942) s'han d'emmarcar dins de la situació d'exiliat del Riba d'aleshores. La guerra civil i l'exili són el punt de partida d'aquestes composicions, i el sentiment de dolor que desperten aquests esdeveniments en el poeta, el que fa que trie un tipus de composició com les elegies per vehicular la seua "història". Les circumstàncies històriques del moment condicionen, per tant, el llibre i porten Riba a viure una crisi personal que el mena a la recerca de la seua
---------------------------------------------------------------6 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

personalitat íntima i a la redescoberta de la fe en Déu. Aquest viatge interior i simbòlic és el que relaten les Elegies de Bierville. Els poemes tenen, d'aquesta manera, un component biogràfic, però també i alhora un component universal, exportable a qualsevol persona que haja viscut un exili físic o interior. Només les cinc primeres foren escrites a Bierville, però totes s’hi localitzen perquè per a Riba aquesta ciutat havia simbolitzat un estat d'ànim i una situació, la que reflecteix el poemari. Quant a la mètrica, l’escriptor català utilitza el dístic elegíac de la tradició poètica grecollatina, però adaptat el sistema sil·làbic català. Cadascun d'ells està format per dos hexàmetres dactílics que aporten a la composició solemnitat i gravetat. El llibre, unitari, original i complex quant a la forma, però clàssic quant a la temàtica (ja que els temes que tracta són els típics de les elegies: l'amor, la poesia, Déu o l’enyor de la terra) va nàixer de l'absència i de la llunyania del país, un "llibre d'exili". Salvatge cor (1952) culmina dos dels aspectes temàtics fonamentals en l’obra de Riba: la poesia amorosa i eròtica (l'amor humà, carnal) i la poesia religiosa (l'amor a Déu). En aquest recull de 27 sonets Riba exalta els plaers sentits, la sensualitat i la transcendència. Segons Sullà es pot dividir en tres parts diferents: una primera part, els sis primers poemes, que es caracteritza per un cert ressò humorístic; la segona, que la componen els sonets VII a XIV, el registre dels quals es caracteritza pel dramatisme que els confereix la recerca de la personalitat pròpia, i per la passió del diàleg cara a cara amb Déu sobre la possibilitat i la necessitat de la transcendència; i la tercera part, que agrupa els sonets XV a XXVI, combina els dos registres anteriors i n'incorpora un de nou, en què el poeta parla a través d’uns personatges caracteritzats com a màscares. L'últim recull poètic de Riba va ser Esbós de tres oratoris, publicat el 1957. De temàtica bíblica, lliurement interpretada, aquest llibre consta de tres poemes bàsicament narratius, però amb un important vessant líric. El primer passatge és el d’”Els tres reis d'Orient”, on Riba tracta el tema de la fe, des de la senzillesa no exempta duna certa ironia. El segon poema, "Llàtzer el ressuscitat", presenta el diàleg entre Llàtzer i un nàufrag. El primer exposa la seua resurrecció i el segon hi contraposa l’experiència de la vida en perill. Es presenta així un dilema entre la fe en Déu i l'afirmació de les forces d’un mateix. El tercer, el més extens, és "El fill pròdig", on se'ns ofereix una reflexió sobre el sentit de la vida i sobre la creença en Déu. Riba també va conrear la narrativa, sobretot els contes per a infants (Les aventures d’en Perot Marrasquí -1924-, Guillot, bandoler -1918- o Sis Joans -1928-), i va publicar tres volums de crítica que aplegava les seues col·laboracions periòdiques a diaris i revistes, així com alguns pròlegs i conferències: Escolis (1921), Els Marges (1927) i Per comprendre (1937). 2.2. La poesia postsimbolista dels anys vint i trenta EI simbolisme va ser, entre 1900 i 1930, un dels moviments més fecunds de la vida literària i artística occidental. Aparegut a França cap al darrer quart del segle XIX, es manifestà primerament com a reacció contra l'herència romàntica i contra la doctrina del Parnàs vigents, i es caracteritzà pel fet de voler "expressar idees i sentiments, no descrivint-los directament ni definint-los mitjançant comparacions entenedores a base d'imatges concretes, sinó suggerint el que són aquestes idees o emocions, recreant-les en la ment del lector a través de la utilització de símbols indesxifrats" (Sargatal: 1985, 214).
---------------------------------------------------------------7 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

Dins de la poesia catalana, la incorporació del simbolisme es consolidarà entre els anys 20 i 30 í desembocarà, com a la resta d'Europa, en dos corrents paral·lels i aparentment oposats que, en alguns casos, alternaran o convergiran en l’obra d'un mateix poeta: 1) La poesia pura o poesia entesa com a experiència de cultura, com una creació intel·lectual, que arrancaria de les propostes de Mallarmée i Valéry. 2) La poesia avantguardista o poesia plantejada com a aventura revolucionària, que procedeix de la via oberta per Rimbaud i que arribarà a un moment de màxima incidència pública amb el surrealisme. D’entre les plataformes literàries d'aquesta època, convé subratllar la importància que va tenir La Revista (1915-1936), fundada i dirigida per Josep M. López-Picó, i que va mostrar-se oberta tant a la poesia autòctona com a l’estrangera, tant a la tendència culturalista com a l'avantguardista. També Revista de Poesia, dirigida per Marià Manent o Quaderns de Poesia (1935-1936), dirigida per Foix, Tomàs Garcés, Marià Manent, Carles Riba i Joan Teixidor. AI llarg d'aquest període (anys 20 i 30) es donen a conéixer una sèrie de poetes que, si bé cadascun té la seua pròpia poètica, segueixen més o menys de prop els camins del simbolisme, siga en la vessant pura, siga en la vessant avantguardista. Entre aquests escriptors destaquen: 2.2.1. Clementina Arderiu (1889-1976) Clementina Arderiu va nàixer a Barcelona el 1889, on també morí el 1976. Casada, des del 1916 amb Carles Riba, després de la guerra civil s'haurà d'exiliar a França al costat del seu marit. EL 1943 retornarà a Catalunya, des d'on contribuirà al redreçament cultural i literari del país. La seua producció poètica no és gaire abundant i es caracteritza sobretot per la unitat del conjunt. En un primer moment, la seua poesia s'inscriu dins dels postulats noucentistes. A Cançons i elegies (1916) es percep encara la influència de Carner i Petrarca, però a poc a poc anirà conquerint una veu més personal, amb elements plenament assimilats de la tradició simbolista, en part gràcies al contacte directe i permanent amb Carles Riba: L'alta llibertat (1920), Cant i paraules (1936), Sempre i ara (1946), Poesies completes (1952), un volum en el qual es recollia tota la producció anterior, És a dir (1958) i L'esperança encara (1969). Quant als temes tractats, destaquen l'amor, la fugacitat del temps, la mort, l’alegria, la maternitat, el somni o la rebel·lia. 2.2.2. Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938) Víctima de la tuberculosi als 24 anys, l’obra del mallorquí Rosselló-Pòrcel es mou per un ample ventall de registres: des de la poesia barroca i culterana d'un Góngora fins als models de la poesia pura de Paul Valéry, Jorge Guillén o Carles Riba. Amic de Salvador Espriu i deixeble de Riba, va col·laborar en diverses publicacions i revistes, com ara Quaderns de Poesia. En vida només publicà dos volums de poesia: Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934), i a títol pòstum, mesos després de la seua mort, Imitació del foc (1938). Aquests volums li valgueren la consideració d'haver trencat amb el malefici paisatgístic i tradicionalista de l’anomenada "Escola mallorquina". El primer d'ells, Nou poemes, es caracteritza per l'atenció als moments crepusculars, que el poeta
---------------------------------------------------------------8 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

utilitza per introduir un contingut reflexiu, i l’ús d'unes imatges molt originals, en una línia molt avantguardista. Quadern de sonets tradueix la incorporació de l'estètica barroca i l’interés per la reflexió sobre la pròpia escriptura i el mot. El discurs es fa més elaborat i en alguns poemes coincideix en temes que havien estat revalorats per d'altres poetes postsimbolistes, com Yeats a "Leda". A Imitació del foc, Rosselló experimenta amb la cançó popular; incorpora Apollinaire i Éluard al joc de citacions i referències que encapçalen alguns dels poemes; estableix jocs intertextuals amb un dels poetes barrocs locals: Francesc Vicenç Garcia, rector de Vallfogona, i en algunes composicions incorpora elements de procedència simbolista en general i de la poesia pura en particular. La seua Obra poètica va ser reunida per Salvador Espriu i publicada a Mallorca el 1949. 2.2.3. Joaquim Folguera (1893-1919) Nascut a Santa Coloma de Cervelló el 1893 i mort a Barcelona el 1919, Joaquim Folguera fou crític literari i poeta. El 1918 va ser premiat per l'assaig Les noves valors de la poesia catalana (publicada el 1919), on jerarquitza els poetes que configuren l’escola noucentista, partint de les escoles maragalliana i mallorquina. Fou una de les figures del grup de La Revista de J. M. López-Picó, i alhora impulsà els primers assaigs de l'avantguarda a Catalunya. Com a poeta assajà un simbolisme intimista, amb l'empremta de Josep Carner i algun ressò de Marinetti: Poemes de neguit (1915) i El poema espars (1917) són els dos únics reculls de poemes que va publicar. Participà en les publicacions dels seus amics Salvat-Papasseit i Foix, i escriví alguns cal·ligrames. Pòstumament a Traduccions i fragments (1921) s'aplegaren les darreres temptatives de l'escriptor. 2.2.4. Tomàs Garcés (1901-1993) Nascut a la Barceloneta (Barcelona), el paisatge mariner és una constant en la vida i l’obra de Tomàs Garcés. Comparteix aquesta afecció amb Joan SalvatPapasseit, amb qui estableix una estreta amistat; junts publiquen a la revista Mar Vella, inici de les seues nombroses col·laboracions periòdiques ("La Publicitat", "Revista de Catalunya", "Revista de Poesia"...). El 1922 es dóna a conéixer amb Vint cançons i el 1924 publica L'ombra del lledoner; reculls que s'inscriuen dins duna línia neopopularista. En ells es fonen tradició clàssica i tradició popular dins d'una lírica personal que l'apropa als poetes castellans Rafael Alberti i García Lorca. Amb El Somni (1927) inicia una nova etapa poètica, basada en el lirisme i el somni i molt propera als supòsits simbolistes i postsimbolistes. També pertanyen a aquesta línia Paradís (1931) i El senyal (1935). Després de la guerra civil reprén, amb una gran varietat de registres i metres, la poesia neopopularista: El caçador (1947), Nit de Sant Joan (1951), Viatge d’octubre (1955), Quaderns de la Selva (1962), Plec de poemes i Escrit a la terra (1985). El 1953 comença a recopilar els seus poemes de tema nadalenc (Grèvol i molsa n'és la primera -1953-), que anirà ampliant amb els anys, i el 1961 recull en un volum l’Obra poètica escrita fins aleshores. També es va dedicar a la traducció i a la crítica literària.

----------------------------------------------------------------

9 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

2.2.5. Marià Manent (1898-1988) Des de ben jove va col·laborar en el món editorial, gràcies als profunds i amplis coneixements que tenia de la llengua i la literatura anglosaxones. A través de l’anglés va assimilar la lírica romàntica i simbolista anglosaxona que va traduir (William Blake, S. T. Coleridge, John Keats, Dylan Thomas, Emily Dickinson...) i va arribar a la poesia xinesa, de la qual va fer versions catalanes (Com un núvol lleuger -1957-). El contacte directe amb la natura (sobretot la de Premià, Viladrau i el Montseny), juntament amb les nombroses lectures dels romàntics anglesos i els simbolistes francesos, han conformat la seua personalitat i la seua concepció de la poesia. Va intervenir en la constitució dels Amics de la Poesia (1921) i va col·laborar a la Revista de Poesia (1925-1927), que va dirigir, i a Quaderns de Poesia (19351936). La seua obra es reparteix en quatre camps: la poesia, l’assaig, els dietaris i la traducció de poesia. Quant al camp poètic propi, es va donar a conéixer amb La branca (1918), on es nota la influència de Carner. El segon llibre, La collita en la boira (1920), es caracteritza per l’exigència formal i per un elevat grau de depuració. El 1931 publica L'ombra i altres poemes, on es deixa sentir la seua tasca de traductor creador. Fins al 1961 no tornarà a editar un nou llibre de poesia propi, La Ciutat del Temps, un recull de 27 poemes de versos curts, a mitjan camí entre La collita i les seues adaptacions de poesia d'altres llengües. Tots aquests reculls, amb d'altres d'inèdits, van ser aplegats a Poesia completa (1986), uns reculls que giren entorn del fet poètic i l’anhel de perfecció formal. 2.2.6. Josep-Sebastià Pons (1886-1962) Duna antiga família rossellonesa, Pons estudià a Perpinyà i a la seua vila, Illa del Riberal. El 1905 visqué un any a Madrid. De passada per Barcelona l’impressionà el Canigó de Verdaguer, però els corrents noucentistes no s'avenien amb la seua sensibilitat rural, i se’n distancià. A partir de 1910 pren contacte de nou amb la cultura catalana, sobretot a través de Tomàs Garcés, i es converteix en l’iniciador de la poesia catalana moderna al Rosselló. Deixà algunes obretes de teatre breu i alguna novella, a més de nombrosos estudis com a historiador i investigador. La seua obra poètica es caracteritza pel tractament d'uns temes que seran constants en la seua poesia i que s’entrelligaran en molts dels seus reculls: l'arrelament a la terra, el pas del temps, els cicles de les estacions, l'oblit i el record, l'acontentament retirat o la fidelitat del seu amor. Són temes que trobem a Roses i xiprers (1911), El bon pedrís (1919), Canta Perdiu (1925), Cantinela (1937), Conversa (1950) o Contrapunt (1960). A L'estel de l'escamot (1921) fa referència a l'experiència bèl·lica i dels camps de concentració que visqué arran de la I Guerra Mundial, i a L’aire i la fulla (1930) es decanta cap a una poesia més pura i reflexiona sobre la pròpia experiència poètica. Després de la seua mort, Tomàs Garcés es féu càrrec de l'edició de l'Obra poètica, que incloïa el llibre pòstum Cambra d'hivern (1966). 2.3. La poesia de tradició simbolista durant la postguerra El trasbals produït per la guerra civil i les mesures preses en contra de la cultura catalana pel nou règim polític provocà que l'activitat poètica restés col·lapsada durant una sèrie d'anys i que les possibilitats de realitzar una activitat
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

literària normal foren pràcticament inexistents. A partir de 1946, però, s'inicien activitats culturals públiques en català i el protagonisme recau en alguns escriptors, principalment poetes ja consagrats (Riba sobretot). Els primers textos publicats en aquests moments, d'aquests escriptors, són escrits amb tècniques que els eren del tot familiars abans de la guerra. De fet, des de l'inici de la postguerra i fins l'any 1959, en què després de la mort de Riba es defensa clarament una estètica realista, el desenvolupament de la poesia catalana ve condicionat per la situació d’”exili interior” dels intel·lectuals, que facilita l'adopció de posicions atansades a la del meditador solitari, tancat en una mena de torre d'ivori forçosa, i per una voluntat d'enllaçar amb la tradició immediatament anterior. Així, els plantejaments estètics que dominaran al llarg d'aquests anys seran els mateixos que els de les dècades dels anys 20 i 30 (és a dir, la proposta simbolista en les seues dues vessants: poesia pura i avantguardista), amb algunes lleugeres modificacions temàtiques. Al costat dels autors consagrats, comencen a formar-se nuclis de joves que intenten crear vies de contacte entre l'escriptor i el públic i nous focus de relació, com les sessions privades dels "Amics de la Poesia", les reunions dels grups “Estudi” i “Mirador”, la publicació de llibres amb peus d'impremta falsos o la institucionalització dels premis de poesia de Cantonigròs o el de l’”Óssa Menor”, des de 1950 convertit en premi "Carles Riba". Al País Valencià, en acabar la guerra, el moviment literari en català va organitzar-se aviat en dos blocs ben diferenciats: els qui representaven el sector més tradicional i els qui -més joves- van plantejar-se un inici molt més modern i acordat als nous temps. Serà un petit grup d’escriptors sorgits després del conflicte el qui encapçala aquest moviment de renovació literària: Xavier Casp, Miquel Adlert, Joan Valls, Jaume Bru i Vidal i Joan Fuster, entre d'altres. Agrupats entorn de l'editorial Torre i de la revista Esclat, aquest grup maldarà per renovar el panorama de les nostres lletres i dignificar la llengua literària, així com per connectar amb la literatura catalana feta al Principat. De tots aquests autors són Xavier Casp, Joan Valls i Joan Fuster els qui representen el cim de la poesia de tradició simbolista dels anys 40-50 al País Valencià. Juntament amb aquests autors, hi destaquen: 2.3.1. Joan Teixidor (1913-1992) Nascut a Olot el 1913, Joan Teixidor destacà corn a crític literari i d'art i com a poeta. Ben aviat col·laborà amb l'equip d'Arts i Lletres del diari La Publicitat, juntament amb Foix, Martí de Riquer i Josep M. Miquel i Planas, i des del 1935 i fins a la guerra formà part de la redacció de la revista Quaderns de Poesia, amb Riba, Foix, Marià Manent i Tomàs Garcés. L’any 1932 les Publicacions de La Revista li editaren el seu primer llibre, Poemes; el 1935 les Edicions de la Residència d'Estudiants publicaren Joc partit, i l’any 1937 publicà L’aventura fràgil. Aquest darrer llibre representa la superació dels tempteigs avantguardistes dels primers reculls i un decantament cap a posicions més properes a les dels seus homòlegs espanyols de la generació del 27: el neopopularisme i el lirisme més pur. L’any 1942 fundà, amb Josep Vergés, l’editorial Destino; el 1948, després de 10 anys de silenci, publicà Els camins i els dies, i sis anys més tard, el 1954, El príncep, un llibre escrit des del dolor, arran de la mort del fill gran. L'obra poètica inicial de Teixidor es caracteritzà per la concentració, la puresa expressiva i l’ús d'uns models estròfics i d'uns temes que l’acosten a la poesia
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

popular. A partir de la guerra civil la poesia esdevé més lírica, amb una sèrie de temes que es fan recurrents: la mort, el somni com alternativa a la vida real, la concentració en un món real fet de jardins i paisatges coneguts. És alhora una poesia que s'escriu des d'una concepció religiosa (cristiana) del món, que li serveix per representar una sèrie de dubtes existencials. I això influeix en la utilització de la imatgeria: si en els primers volums dominaven unes imatges de ressons avantguardistes, ara són substituïdes per unes molt més coherents que cerquen la màxima efectivitat en el conjunt del poema. En els reculls de postguerra tot això canvia i adopta una altra posició molt més nua, amb un llenguatge més despullat i unes imatges més o menys fulgurants i sàviament repartides. 2.3.2. Joan Vinyoli (1914-1984) Nascut a Barcelona el 1914, Joan Vinyoli començà a treballar en el món editorial als 16 anys. De formació autodidacta, s'introduí en el món de la literatura gràcies a les col·laboracions que escriví per a La Publicitat. L’any 1937 publicà el seu primer llibre, Primer desenllaç, que es pot relacionar amb la poètica postsimbolista, i que té una clara ascendència ribiana; el poeta que li féu de mentor i de mestre en poesia. Fins l'any 1946 no publicà el segon llibre, De vida i somni, on incorpora ja una tècnica més poderosa i un domini de la construcció del poema aprés de Rilke i Riba. El 1951 el seguiren Les hores retrobades, premi “Óssa Menor”; un recull que marca l'inici de la constitució d'una veu més personalitzada, que serà confirmada i reforçada a El Callat (1956). Aquest volum conté un pròleg fonamental per tal d’entendre el procés d'interiorització i d'espiritualització que ha viscut el poeta, i que incorpora a l’obra poètica. Un procés que és també molt evident a Llibre d’amic, escrit entre 1955 i 1959. Realitats, publicat l’any 1963, significà un moment d'inflexió en el tancament d'origen simbolista que havia practicat en els reculls anteriors. Aquí, el punt de mira és la realitat quotidiana i els temes, per tant, quotidians. Fins l’any 1970 l’obra de Joan Vinyoli havia estat coneguda només en cercles molt minoritaris. A partir d’aquest any s'inicia un reconeixement públic, i el 1970 publica Tot és ara i res; el 1973 Encara les paraules, que obté la “Lletra d'or”; i el 1975, amb Ara que és tard, aconsegueix el premi de la "Crítica literària" i el de la crítica de "Serra d'Or". A més, el mateix any es publica un recull de Poesia completa (1937-1975). Posteriorment publicà Vent d’aram (1976), premi de La Crítica; El griu (1978), un volum recopilatori; Obra poètica (1975-1979); A hores petites (1981); Domini màgic (1984) i Passeig d’aniversari (1984). La poesia per a ell és una via de coneixement i una forma de vida. Per aquesta raó només ha escrit o traduït poesia. De Rilke adoptà l'atenció per la poesia de l'experiència. A banda d'aquest poeta i de Riba, també li influïren Li Tai-Po i Shakespeare. Malgrat les diverses inflexions que poden marcar-se en l'evolució de l'obra poètica de Vinyoli, la seua poesia es caracteritza per la unitat del conjunt. Si més no per la semblant unitat de propòsit i l'actitud moral del poeta, que voreja el desencís. Tota la seua poesia està escrita des d'un jo meditatiu, que parteix de dades immediates, per tal de construir un discurs d'intenció més àmplia, amb possibilitats d'arribar a una reflexió transcendent.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

L'evolució poètica de Joan Vinyoli s'inicia a la vora de Riba, amb unes fortes pretensions transcendentalistes, metafísiques i simbolistes; passa per la moda literària dels 60, el realisme, i acaba esdevenint d'una gran profunditat amb l'elaboració d'una lúcida reflexió sobre el món. Quant als temes, n'hi ha tota una sèrie que apareixen de manera regular i que esdevenen els components habituals del seu món poètic: el pas del temps, el gust per les petites coses, l'erotisme, el sentit últim de la vida, la recerca de la felicitat, el dolor o la mort. 2.3.3. Agustí Bartra (1908-1982) Aquest barceloní de formació autodidacta alternà des de ben jove les feines en diverses empreses de teixits amb la col·laboració en tasques periodístiques, especialment a la redacció de Mirador des de l'any 1936. Dos anys abans havia guanyat el primer premi d'un concurs de contes socials organitzat per l'Ateneu Enciclopèdic Popular amb A la ciutat de les màquines hi havia un home. L’any 1938, el mateix dia en què s'incorpora al front, ix publicat el primer recull poètic, Cant corporal, i un any després passa a França i inicia un periple per diversos camps de refugiats fins que és rescatat pels Comités d'Ajut i resideix al castell de Roissy-en-Brie amb d'altres intel·lectuals catalans. Va rodar per diversos països abans d'instal·lar-se definitivament a Mèxic el 1941, on continuà l'elaboració de l'obra poètica, una obra en gran part testimoni de les experiències culturals i vitals d’aquesta època, com ara Oda a Catalunya des dels tròpics (1944) i Màrsias i Adila (1948). Fins l'any 1954 no comença a difondre's la seua obra a Catalunya, amb la publicació de Poemes: primera antologia. Mentrestant a Mèxic, continua produint i publicant: Poemes d'Anna (1955), L’evangeli del vent (1956) i Quetzalcòatl (1960), un llarg poema sobre l'Home llum de la mitologia mexicana. L'any 1970 torna a Catalunya, on participa en diversos actes públics i entra en contacte amb joves poetes de les noves generacions. En aquesta última etapa de la seua vida publicarà deu llibres, d'entre els quals destaquen: Doso, que guanyà el premi "Ciutat de Terrassa" el 1970; Els himnes, que guanyà el "Carles Riba" el 1973; Poemes del retorn (1972); Soleia: les tres rapsòdies (1977); EI gos geomètric (1979); Haikús d’Arinsal (1981) i el segon volum de l'Obra poètica completa (1983). Segons Enric Bou dos han estat els factors que han condicionat el relatiu èxit i difusió de l'obra de Bartra: l'exili i l’ampul·lositat d'una obra construïda a partir de la recreació de mites en termes transcendentalistes. La seua és una poesia compromesa, basada en un món d'imatges molt particular; una poesia que tradicionalment s'ha relacionat amb la de Walt Whitman. També li han influït d'altres escriptors, nord-americans, com Dickinson i Eliot, o els poetes romàntics alemanys Novalis, Hölderlin i Rilke. L'obra bartriana s'ha desenvolupat bàsicament a l’entorn de dos nuclis temàtics: - I'home i tota una sèrie de temes complementaris lligats estretament a l’ésser humà: l'amistat, l’antibel·licisme, l’amor, l’esperança, el poble, la pàtria; - un nucli mitològic pouat en quatre tradicions diferents: la grega, la nàhuatl (mexicana), l'americana moderna i la catalana. I també n’ha creat de propis: la noia de la llàntia i Soleia.

---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

2.3.4. Rosa Leveroni (1910-1935) Deixebla de Riba a l'Escola de Bibliotecàries, la influència poètica del mestre s'escampa per tota l'obra de la poetessa. Des de ben aviat es comprometé en les activitats literàries de la resistència clandestina. Col·laborà a Poesia i Ariel, i participà en les lectures dels "Amics de la Poesia". El 1937 quedà finalista del premi "Joaquim Folguera", amb el seu primer llibre Epigrames i cançons, i el 1956 guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de Cambridge pel recull "Cinc poemes desolats". Amb Riba coincidia en la pràctica duna poesia de pensament, una lírica molt intel·lectualitzada, amb poques concessions a la retòrica superficial. Una poesia, d'altra banda i independentment de Riba, caracteritzada per la desolació. En el primer llibre, Epigrames i cançons (1938), el tema central és la desfeta amorosa, expressada sovint amb un desig de fondre's amb la natura. Aquí la desolació és manifestada mitjançant tòpics de la tradició simbolista. En altres poemes del segon llibre, Presència i record (1952), i els dispersos aplegats al volum Poesia (1981), reapareix el tema amorós, però expressat des de la perspectiva temporal. La poesia següent de Rosa Leveroni bascula a l'entorn de dos referents claus: el pas del temps i l'evocació de paisatges (de Ciurana, Montpeller, París...) i molt sovint introdueix imatges del món mariner, siga per l'ambientació o bé pel sentiment amb que l'associa. 2.3.5. Màrius Torres (1910-1942) Ingressat al sanatori de Puig d'Olea des de 1935 a causa de la tuberculosi, fou en aquests set anys de vida al sanatori quan escriví la major part de la seua obra poètica. Un obra poètica, triada pel mateix poeta abans de morir, que hagué de veure la llum pòstumament: el 1947 el seu amic Joan Sales la va poder publicar per primera vegada a Coyoacàn (Mèxic) dins la col·lecció "Quaderns de l'exili", amb el títol de Poesies. A causa de la malaltia, i de la vida que es veié obligat a dur, es produí una actitud de rebuig a la ciència (ell era metge) i una aproximació a formes d'espiritualisme que facilitaren un atansament cap a la poesia. Aquesta condició d'home malalt repercutí poderosament en la seua obra, on hi ha un enfrontament obsessiu i constant amb la mort. Hi és perceptible l’empremta de Carles Riba, amb qui mantingué una relació epistolar, i d'alguns dels mestres del simbolisme francés, com Verlaine i Baudelaire. També s'interessà pels poetes romàntics. La seua obra literària, caracteritzada pel rigor tècnic i formal dels poemes, es constitueix a partir de la recerca individual d'un sentit per a l'existència humana; i és precisament la pròpia pràctica de la poesia allò que legitimarà la recerca i el que en justificarà i n'expressarà la dimensió transcendent. Quant als temes que tractà en els cinc llibres que ell ordenà, se'n poden distingir quatre de fonamentals: el de la música (molt car als simbolistes), el del món natural i, sobretot, els de l'amor i la mort. Aquest darrer tema apareix sovint com a rerefons, però a partir del poema 11 (de setembre del 1936) apareix com una realitat cruel i com a integrant essencial del seu paisatge íntim. 2.3.6. Blai Bonet (1926-1997) Aquest mallorquí, nascut a Santanyí, inicià l'activitat pública com a poeta amb Quatre poemes de Setmana Santa (1950), un llibre que sorprengué pel caràcter renovador i agosarat del llenguatge i de les imatges.
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

Dos anys més tard, el 1952 publicà Entre el coral i l'espiga, el mateix any que guanyà el premi "Óssa Menor" amb Cant espiritual (1953). El 1968 s'edità Comèdia, un llibre de temàtica civil, i el 1976 l'Evangeli segons un de tants. La seua poesia es caracteritzà per una temàtica majoritàriament de religiositat laica i revoltada, per la presència obsessiva de la seua personalitat, per l’interés per l'home, per l'originalitat de les imatges, per barrejar elements de procedència diversa i pel caràcter vindicatiu i d'agitació El 1974 publicà Els fets, i el 1976 Has vist, Jordi Bonet, Ca n'Amat a l'ombra, un llarg poema suggerit per la polèmica a l'entorn de la llibertat d'expressió provocada per la mutilació d'un mural de Jordi Bonet al Canadà. Els darrers llibres del poeta foren El cant de l'arc (1979), El poder i la verdor (1981), Teatre del gran verd (1983), El jove (1987) i Nova York (199 1). 2.3.7. Joan Valls (1917-1989) Aquest alcoià, que comença escrivint en castellà, iniciarà la seua obra poètica en català l'any 1947 amb La cançó de Mariola, un llibre especialment significatiu pel canvi de llengua que comportà. El seu univers poètic parteix de la solitud de l'home, on el poeta basteix una existència amb perills, dubtes, riscs i incerteses que constantment l'assetgen. Els motius de l'àngel, de Déu, la natura, la infantesa, l'amor i la poesia sorgeixen com a aliats de la seua solitud, possibiliten l'arrelament del jo i la creença i la fe en una eternitat esperada, i comporten la recuperació d'un món pur, d'un passat anhelat i viscut. Aquesta soledat de l'home serà el tema principal de l'obra de Valls. D'una banda el presentarà com a motiu metafísic d'arrelament del jo que qualla en illa i significa puresa, autenticitat i creació, i, de l'altra, com a situació de desarrelament, tristesa i abandó respecte a una causa col·lectiva. Carbó i Simbor agrupen el conjunt de la seua producció a partir de cinc cicles: − El primer, integrat per poemaris descriptius i emocionals, com La cançó de Mariola (1947), L’home pot ésser àngel (1952) i Grumet a soles (1958). − El segon, caracteritzat per l’intimisme: Presoner de l'ombra (1955), L’íntim miratge (1959), Paradís en blanc (1964) i Versos a Sara (1967). − EL tercer, el més filosòfic i metafísic, ofereix una densa meditació sobre la condició humana i la poesia, com Les roses marginals (1965), Tast d'eternitat (1960), Hereu de solituds (1972) o Sonets de la fita obscura (1984). − EL quart, més acostat al realisme, amb títols com Posicions terrenals (1969), Breviari d’un eremita urbà (1975) o Les hores vives (1978). − El cinqué, el de poesia de certamen i circumstancial: Toia d’ofrena (1960), Antologia de poemes premiats (1970), Temps de Saó (1979). La rosa i el caos seran els símbols que dominaran la seua obra. La primera com a encarnació de la bellesa, de l’harmonia presumptament divina, i el segon com a contrapunt innecessari. 2.3.8. Joan Fuster (1922-1992) L'obra poètica de Fuster consta de set llibres escrits al llarg de sis anys i alguns aplecs de poemes. El 1948 es publicà Sobre Narcís, amb imatges i doctrina pròximes al simbolisme i la poesia pura, i el 1949 aparegueren Ales o mans i Tres
---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

poemes. El 1951 s'edità Va morir tan bella, i el 1953, Terra en la boca, llibre que es vincula al vessant existencial i en el reconeixement del país i de si mateix. Escrit per al silenci (1954), el darrer poemari, palesa una poesia amorosa vinculada al 27 espanyol, i més específicament a Vicente Aleixandre. Des d'aquest poemari, Fuster optarà per una poesia on dominarà la ironia i l'analogia i per una renovació i modernització dels supòsits dominants en la poesia valenciana dels 50. El 1987 es publicà Set llibres de versos, volum que recull la major part de la poesia completa fusteriana. S'hi inclouen dos poemaris inèdits: Ofici de difunt (escrit el 1950) i Poemes per fer (entre 1953 i 1954). Carbó i Simbor classifiquen aquesta producció en tres moments: − Un primer moment, format pels dos primers llibres, que palesa una vinculació postsimbolista, en sintonia amb la lírica catalana d'aleshores. − Un segon moment, amb Terra en la boca i Escrit per al silenci, que suposa la transició. S'hi mantenen elements simbolistes i se n'afegeixen de nous. − Un tercer moment, vinculat al surrealisme i amb un predomini de l'actitud irònica, el formen els seus darrers poemes. 2.3.9. Xavier Casp (1915-2004) Desenvolupà una lírica, amorosa i religiosa, al voltant de l'home des de dues vessants: d'una banda, la interior, amb un predomini absolut de motius com l'amor conjugal, la dona i la família, el silenci, la fe i la religiositat, sempre tractats des d'un angle catòlic; i de l'altra, l'exterior, en què l'home apareix immergit en un món col·lectiu i en una xarxa de relacions socials com el treball, l’amistat, les relacions familiars, la justícia, que molt de tant en tant apunten conflictivitat i angoixa. Formalment aquestes vessants comporten l’oscil·lació entre una escriptura rigorosa, conceptual, amb un lèxic acurat i una preferència per formes mètriques i artifici; i de l'altra, més esporàdica, basada en l’ús insistent de repeticions, un lèxic més quotidià i unes formes més lliures. Casp ha publicat: Volar... (1943), La inquietud en la calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1952), Esparses (1952), Braçat (1955), Poema dramàticament esperat (1956), Home (1957), Jo, cap de casa (1962), D’amar-te amor (1963) i Silenci (1969). Després vingué el secessionisme. 3. La poesia de tradició avantguardista Un dels corrents poètics que dominaren el panorama literari occidental dels anys 20 i 30 i que tingué un gran ressò a Catalunya abans de la guerra civil fou la poesia d'avantguarda derivada del simbolisme. En la postguerra es continuà conreant aquest tipus de poesia de tradició avantguardista, principalment pel desig o la voluntat d’enllaçar amb el passat més recent i connectar amb una de les vies poètiques que la guerra havia tallat. Fins ais anys 60 hi ha diverses publicacions, autors i grups lligats a les arts a través dels quals es realitza la recuperació de l'avantguardisme. D'entre les revistes destaca Poesia, fundada i dirigida per Josep Palau i Fabre; d'entre els grups, Dau al set, que creà una revista amb el mateix nom (1948), fundada, entre d'altres, per Joan Brossa; i d'entre els poetes, un de ja consagrat abans de la guerra, J. V. Foix, que
---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

representava per a molts un lligam directe amb l’avantguarda històrica, i dos "nous avantguardistes", Palau i Fabre i Brossa. 3.1. Joan Brossa (1919-1998) D'entre el grup d'escriptors catalans que es van sentir atrets per l'avantguarda en la postguerra, Joan Brossa hi destaca per la intensitat de la seua dedicació i per la magnitud de la seua obra. Fins l'any 1970, però, en què l'editorial Ariel publicà Poesia rasa, l'activitat artística de Brossa havia estat poc coneguda, entre d'altres motius, per la censura franquista, enemiga constant dels llibres del poeta. Abans d'aquesta data, només havia publicat cinc reculls de poesies: Sonets de Caruixa (1949), Dragolí (1950), Em va fer Joan Brossa (1952), Poemes civils (1961) i El saltamartí (1969). A partir de 1970 les coses canvien i publica Poesia rasa, que aplega 17 llibres escrits entre 1943 i 1959; Poemes de seny i de cabell (1977), que n'aplega 8 més escrits entre 1957 i 1963; Rua de llibres (1980), que recull 7 llibres escrits entre 1964 i 1970, i Ball de sang (1982), que inclou 8 llibres escrits entre 1941 i 1954. Al mateix temps, Brossa també comença a publicar amb normalitat a les principals col·leccions de poesia del país, com a "L'escorpí" (Càntir de càntics -1972-; Poemes visuals -1975-; Vint-i-set sextines i un sonet -1981-) o "Els llibres del Mall" (Accions Musicals 1975-). Si abans parlàvem de la intensitat de la seua dedicació artística era pel fet que Joan Brossa no ha tingut cap altra professió que la pràctica de l'art (col·laboracions amb músics, en projectes cinematogràfics, il·lustrador de cartells...), sobretot de la literatura (ha escrit prosa i teatre o, com ell ho anomenava, poesia escènica), i més específicament de la poesia (escrita, visual, poemes-objecte). El seu món poètic l'ha bastit a partir de referents culturals extrets de la tradició autòctona (Verdaguer, Guimerà, Ignasi Iglésies) i d'alguns noms mítics de la cultura occidental, sempre en posicions rebels, com Salvat-Papasseit, Wagner, Frègoli o Rimbaud. Tenen un lloc destacat, però, els surrealistes, que conegué a través de Foix. També Freud, el budisme zen i el poeta i cònsol brasiler Joâo Cabral de Melo que, amb la seua formació marxista, aconduí el poeta cap a un canvi en la seua poesia vers al 1950. La poesia de Joan Brossa es caracteritza pel to antiacademicista i l'ús d'algunes tècniques, com el rebuig de la discursivitat o els mots en llibertat, que l'acosten a les avantguardes històriques; pel tractament del llenguatge, que moltes voltes es resol en el poema com un simple joc de prestidigitació o d'il·lusionisme on abunden els jocs de paraules, les associacions fòniques, les frases fetes o la juxtaposició de frases i estrofes aparentment inconnexes que el lector ha de resoldre (la col·laboració del lector per a la comprensió total del poema és una clau de la seua poesia); i per l’experimentació formal (ha reescrit alguns models clàssics, com el sonet, l'oda o la sextina, i ha efectuat tota mena d'experimentacions i combinacions de models de vers, fins i tot n'ha creat de nous, com la poesia visual o els poemes-objecte). Glòria Bordons ha distingit quatre etapes en la producció brossiana: − L'etapa surrealista (1941-1949), en què Brossa escriu sobretot sonets hermètics de tècnica surrealista i inicia una sèrie d'incursions en el món popular per tal d'indagar el subconscient col·lectiu, amb llibres com els Romancets del dragolí (1948). − L'etapa de l’antipoesia (1950-1954), on el poeta trenca amb el concepte tradicional de gènere i inicia diverses provatures formals
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

(l'oda sàfica) i realitza una poesia basada en la quotidianitat, amb la finalitat de conscienciar els lectors a partir de la descripció de situacions d'injustícia, com per exemple els poemes d'Em va fer Joan Brossa. − L'etapa que es caracteritza per la temàtica patriòtica i social (19551959) i per la represa del conreu del sonet. − L'etapa en què Brossa es dedica de manera més o menys regular a la poesia visual (1960-1970). Quant als nuclis temàtics més freqüents en tota la producció poètica de Brossa tindríem: el compromís amb la societat, l’interés per l’home i la vida, la desmitificació de les creences, la visió de la natura, l’amor i la reflexió sobre el mateix fet poètic. 3.2. Josep Palau i Fabre (1917-2008) Palau i Fabre és un poeta atípic en el conjunt de la poesia catalana posterior a la guerra. Especialment per la seua concepció de l’acte poètic com una actitud radical que l’individualitza i el relaciona molt directament amb les posicions avantguardistes més ortodoxes, sobretot les derivades del surrealisme francés (Artaud i Rimbaud). Per a ell la poesia és una eina de recerca, d'experimentació, i la desintegració del jo i el mimetisme, motor de la creació artística. De fet, alguns dels seus textos són el producte de la reelaboració de poemes d'altres autors (Riba, Baudelaire, Rimbaud), com és el cas dels poemes d’”El lector invisible” o “Els grans poemes de l'emperador Iang-Po-Tzu”, reelaboració del model de tanka difós per Riba. A Imitació de Rosselló-Pòrcel escrigué 19 poemes utilitzant títols que eren projectes de poema del poeta mallorquí, i els distribuí copiant les mateixes parts d’Imitació al foc. A banda d'aquesta intertextualitat i d'aquesta actitud experimentalista, la poesia de Palau i Fabre es caracteritza també per una voluntat de provocació. Per aquesta raó, incorpora temes i motius insòlits en la poesia d’aleshores (com ara el component eròtic, provocatiu i vital dels primers poemes de L’aprenent de poeta) o bandeja partits presos reconeguts entre els poetes coetanis. Quant a l’obra poètica, Palau i Fabre recollí a Poemes de l'alquimista (1952) gairebé tots els seus textos poètics. Aquest volum aplegava bona part dels llibres que havia anat publicant des de l’any 1942 de manera clandestina: Balades amargues, publicat a Melilla l'any 1942 per Andreu C. Bossoms; L aprenent de poeta (1943); Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945) i Càncer (1946), i n'afegia dos de nous: Atzucac i Laberint. La primera edició de 1952 havia patit algunes mutilacions provocades per La censura franquista, però el 1972 es reeditaren complets a La col·lecció dels "Llibres de l’Óssa Menor". A banda de poesia, Palau i Fabre també escrigué teatre, prosa, inicià la traducció de l'obra poètica de Rimbaud (Una temporada a l'infern. Il·luminacions – 1966-) i publicà algunes de les millors biografies de Picasso, un altre dels seus artistes preferits (Vides de Picasso -1962-, Picasso a Catalunya -1967-, o Picasso vivent -1982-).

---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

4. La literatura de l’exili 4.1. Derrota i fugida El 1939, any en què finalitza la guerra civil espanyola, la cultura catalana deixa d'existir oficialment. Les tropes franquistes han vençut i el nou règim es disposa a espanyolitzar totes les formes de vida i d'expressió cultural que no siguen la defensada pel “Movimiento Nacional”. La implantació d'una dura i ferma censura ideològica i lingüística, la supressió dels centres i institucions culturals i literaris catalans i la proscripció de la llengua a l’ús privat i familiar són algunes de les conseqüències d'aquesta nova política totalitària. La por a la repressió, la difícil situació professional i una voluntat de denúncia i de rebuig del nou règim franquista obligaren molts intel·lectuals catalans a triar l'exili com a única eixida possible. És així com un gran nombre de catalans hagueren de fugir, durant els primers mesos de 1939, cap a una França on, alguns d'ells, trobarien els camps de concentració i, tots, la urgent necessitat de sobreviure. 4.2. Els destins El primer país on es refugiaren els catalans va ser, per proximitat geogràfica, França; des d'on molt aviat van ser distribuïts i enviats a d'altres destins d'acord amb la seua situació legal. Segons Glòria Casals hi hauria dos grups: − Els que disposaven de passaport, que es quedaren al Midi francés o a París (com ara Carles Riba o Mercè Rodoreda, que s'instal·laren temporalment en residències reservades exclusivament per a ells) fins que les forces alemanyes hi començaren a avançar. Després, o bé es retiraren cap al sud del país o bé s'embarcaren cap a Amèrica. − Els que no disposaven de documentació o eren soldats, que foren instal·lats en camps de concentració. Qui podia aconseguir un aval era alliberat (Agustí Bartra) i intentava, a l'espera dels tràmits necessaris, marxar cap a Amèrica. Com a conseqüència de la derrota francesa el 1940, molts dels republicans que s'hi havien quedat foren deportats als camps de concentració nazi; d'altres van ser extraditats a Espanya i, en alguns casos, posteriorment afusellats (Lluís Companys o Joan Peiró); i un grup molt reduït marxà cap als països socialistes (Teresa Pàmies a Txecoslovàquia, Rafael Vidiella a la Unió Soviètica) o a la Gran Bretanya (la família Pi i Sunyer o Josep Trueta). D'entre els destins americans, els exiliats es concentraren majoritàriament a Mèxic, l'Argentina i Xile i, en menor nombre, a l'Uruguai, Veneçuela o la República Dominicana (on la gran majoria hi seria de pas), com ara Riera i Llorca. Quant al nombre d'expatriats, cal dir que no hi ha estadístiques concretes, però segons Manent la xifra oscil·laria entre els 100.000 i els 350.000 si comptem catalans, balears i valencians. 4.3. Cronologia Des de 1939 i fins a finals dels anys 40 les manifestacions culturals i literàries de més relleu i incidència es produïren a l’exili. Mentre que a l’interior només hi cabien les publicacions clandestines i la literatura d'expressió espanyola, a SudAmèrica (on eren gran part dels exiliats) existia, d'una banda, una infraestructura literària ja establerta a més d'una llengua coneguda i, de l'altra, una situació cultural inferior a l’europea, que permetia als intel·lectuals catalans poder treballar en
---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

l'ensenyament, la premsa o els mitjans de comunicació del país. Cobertes així les necessitats bàsiques i lluny encara d'haver assolit una economia particular estable, però amb el convenciment de ser els dipositaris d'una llengua i d'una cultura negades al seu lloc d'origen, els exiliats catalans pogueren desplegar, d'aquesta manera, tota una sèrie d'iniciatives (com la creació d'editorials, de revistes o el manteniment dels Jocs Florals) destinades a donar continuïtat a la llengua i a la literatura catalanes des de fora. A més a més, com diu Manent, l'avinença entre els residents de molts anys i els emigrants polítics revitalitzà bona part dels centres catalans i de les revistes ja establertes a la diàspora, on els segons pogueren publicar. Un cas diferent fou el de l’exili europeu (sobretot britànic), on el nivell cultural, més elevat que el de l'Amèrica Llatina, i la llengua distinta plantejaren als expatriats greus dificultats professionals. Des de finals dels anys 40-principis dels 50, com diu Gallén, el paper que l'exili havia assumit com a garant de la continuïtat literària començà a anar de baixa, paral·lelament a la pràctica liquidació de la literatura clandestina i als esforços per apuntalar una literatura de circulació pública a l’interior. La victòria aliada el 1945 comporta un canvi polític a l'Estat espanyol, una major obertura i, per tant, més possibilitats de publicació. En els anys 50 Espanya entra a la UNESCO i desapareix el bloqueig internacional; el 1952 se celebra a Segòvia el Primer Congrés de Poesia, primer acte públic on es reconeix l'existència de la literatura catalana, i el 1954 es publica Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives, un puntal en el procés d'autocrítica i de reflexió sobre el país, entre d'altres fets significatius. A l'exili, mentrestant (anys 50), es deixa de fer reunions, conferències, publicacions periòdiques, celebracions... que havien estat punt de contacte amb Catalunya. Els exiliats s'adonen que la dictadura va per llarg i, progressivament, es converteixen en emigrants que es van adaptant als països que els han acollit: alguns moren (com Avel·lí Artís, un dels intel·lectuals amb més capacitat de convocatòria de l'exili americà), altres envelleixen o es cansen i uns quants retornen a Catalunya (entre 1948 i 1955, Xavier Benguerel, Joan Oliver -de Sud-Amèrica- o Rafael Tasis -de França-, i en la segona meitat dels 60, Joan Coromines, Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders o Vicenç Riera Llorca). La tímida obertura espanyola així ho demanava. A més a més, són molt pocs els catalans exiliats que tenen un interés regular a adquirir els llibres que es publiquen i hi ha problemes de finançament. Tot plegat fa que, si bé durant uns 8-10 anys (1939-1949) els exiliats foren pràcticament els únics dipositaris de la literatura catalana impresa fora de la península, la publicació de llibres de literatura en aquesta època (anys 50-60) siga, com diu Manent, “absurda”. 4.4. L'activitat cultural a l’exili L'activitat cultural que dugueren a terme els exiliats catalans fou molt diversa i variada. Se celebraren conferències, commemoracions, concerts, recitals de poesia i de cançons, emissions radiades en català (l'anomenada Hora Catalana); es crearen o s'impulsaren noves i velles institucions, editorials i revistes, i es mantingueren els Jocs Florals de la Llengua Catalana que, des del 1937, amb el nom de Jocs Florals de Barcelona, havien estat prohibits a Catalunya. Si, d'una banda, foren un estímul literari i una plataforma de denúncia de l'opressió que patien els Països Catalans des de fora, de l'altra, suposaren una compensació econòmica que permetia als exiliats tenir una vida més digna. Per això hi participà molta gent que no ho hauria fet a Catalunya en una situació normal (com ara Josep Rovira i Armengol).
---------------------------------------------------------------- 20 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

Aquests "nous" Jocs Florals van nàixer a Buenos Aires el 1941. Els primers anys, a causa de la II Guerra Mundial, se celebraren a Amèrica (Mèxic -1942-, L'Havana -1944-, Bogotà -1945-...), i des del 1946 s'alternaren entre Amèrica i Europa (París -1959-, L'Alguer -1961-, Brussel·les -1971-, Buenos Aires -1960-, Caracas -1975-...). Entre les institucions destaquen: la Fundació Ramon Llull de París, creada el 1939 amb la finalitat d'assegurar edicions catalanes de qualitat a l'exili; l'Orfeó Català, fundat a Mèxic el 1905, al qual els exiliats li donaran entitat i el convertiran en un autèntic centre per als catalans; l'Institut Català de Cultura, creat a Mèxic el 1955; el Centre Català de Santiago de Xile, fundat el 1906, que obrí les portes als qui venien a establir-se al país, o el Patronat de Cultura Catalana, fundat el 1946 a Colòmbia. Entre les editorials: l'Agrupació d'Ajut a la Cultura Catalana (fou la pionera; volia continuar l'obra dels escriptors catalans. Només publicà sis títols, entre els quals destaca la primera edició catalana de Nabí, de Josep Carner); el 1942 Bartomeu Costa-Amic crea la segona editorial de l'exili a Mèxic, Biblioteca Catalana, també anomenada B. Costa-Amic, que publicà més de 40 títols; Edicions Proa fundada a Perpinyà el 1951, arribà a publicar 20 títols, i Edicions Catalanes de Mèxic. També destaquen les col·leccions "Col·lecció Catalònia", creada per Avel·lí Artís el 1944, i "EL Pi de les Tres Branques" a Santiago de Xile, el 1947 (només pogué editar set llibres i un opuscle, entre ells les Elegies de Bierville, de Carles Riba). Moltes d'aquestes editorials fallaren o no pogueren publicar més per manca de diners o pel poc públic. Quant a les revistes més importants, hi ha tres que havien estat creades abans de la vinguda dels exiliats: Germanor a Santiago de Xile, el 1912 (en un primer moment -1940- la dirigí Joan Oliver. Suspesa per uns mesos, fou represa el 1945, dirigida aleshores per Domènec Guansé. Intentà establir un enllaç entre els escriptors de l'exili i els de l'interior. Hi col·laboren, entre d'altres, Cèsar-August Jordana, Francesc Trabal o Rafael Tasis); Ressorgiment (1916-1972), a Buenos Aires (es caracteritzà per la combativitat i el nacionalisme. La dirigí durant 56 anys Hipòlit Nadal i Mallol), i Catalunya, fundada el 1930 a Buenos Aires (fou la primera tribuna de publicació dels refugiats a França i molt més literària i exigent que Ressorgiment). D'entre les noves revistes, en destaquen quatre: Quaderns de l’exili (19431947), fundada a Mèxic; publicà 26 números que eren enviats gratuïtament a qualsevol català, valencià o balear que ho demanés. Reivindicà figures del passat, com Verdaguer o Costa i Llobera, i seguí a fons l’evolució dels nuclis clandestins dels Països Catalans; La Nostra Revista (1946-1954), creada a Mèxic per Avel·lí Artís, publicà poemes, crítica de llibres i informació diversa. Hi col·laboraren Tísner, Tasis, Calders o Fuster; Pont Blau (1952-1963), fundada a Mèxic per Riera i Llorca, era una revista essencialment literària, publicà contes, poemes, assaigs literaris i algun estudi lingüístic, i es proposà servir de pont entre l’interior i l’exili, i Xaloc, continuadora de l’anterior, aparegué a Mèxic el 1964 i serví per fer conéixer els llibres catalans als emigrants interessats. 4.5. La producció literària Abans de definir els trets més característics de la literatura de l'exili i de fer referència als autors i a les obres més significatius, és necessari parlar d'allò que s'entén per literatura de l'exili. La definició més clara ens l'ofereix Glòria Casals: per literatura de l'exili cal entendre "la producció literària escrita i/o editada [a partir del
---------------------------------------------------------------- 21 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

1939] en llengua catalana fora de la península per escriptors que en marxaren per raons polítiques, i que té com a temàtica el mateix fet de l'exili" (Casals: 1985, 23). Ella indica el 1954 com a data clau d'acabament, però com hem vist abans, fins als anys 60 les publicacions a l'exili encara tenen una certa continuïtat i, segons Manent, és a partir d’aquesta data quan aniran abaixant. 4.5.1. Trets definitoris La literatura que hem definit en el paràgraf anterior (sobretot pel que fa a la novel·la i la poesia) es va caracteritzar pels següents trets, que més avall comprovarem en comentar els autors i les obres més significatives: − Té un valor testimonial més que no literari o lúdic. Moltes obres tracten, literaturitzades, experiències viscudes recentment pels propis autors (la guerra, la dura vida a l'exili o els camps de concentració); unes experiències que prenen, en aquestes obres, una projecció mítica o un sentit moral. − Incorpora dos elements no habituals en la literatura catalana fins aleshores: el tema de l’enyorança de la terra i de la vida que s'han hagut de deixar (es recorda el passat, s'enyora el país i s'anhela el retorn en moltes obres. En algunes novel·les hi ha una reconstrucció d'un passat llunyà, remot, a través de les nissagues familiars) i unes notes exòtiques (sobretot en la novel·la), fruit del contacte amb el nou país d'acollida. − Hi apareix, molt sovint, un sentiment de frustració i de fatalitat (el destí ambigu l’home, la recerca existencial, el tema de la mort i del dolor). − L'experiència individual es converteix en experiència col·lectiva en aquestes obres. − Denuncia la guerra i les seues conseqüències i insinua una petita esperança. − És desigual quant a la qualitat, ja que molts dels autors d'aquestes obres escriuen per patriotisme, per donar una continuïtat a la literatura catalana pública més que no perquè siguen escriptors professionals o tinguen talent literari. − El lloc i l'any d'escriptura no sempre coincideix amb el de publicació i aparició. 4.5.2. Autors i obres Poesia Màrius Torres. La descoberta i la consagració d'aquest poeta nascut a Lleida el 1910 tingué lloc a l'exili, on Joan Sales publica pòstumament les seues Poesies. L'incloguem també en aquest apartat precisament per aquest fet, perquè l’obra es publicà a l'exili, encara que el poeta l'escrigué a Catalunya, on visqué i morí. Per a més informació, cal remetre’s al punt 2.3.5.) Agustí Bartra. També serà aquest un altre poeta que es consolidarà a l'exili. De fet, fou el qui més llibres hi publicà. Destaquen L’arbre de foc (Mèxic, 1946), on recrea la guerra i els camps de concentració, entre realista i simbòlic; Màrsias i Adila (Mèxic, Biblioteca Catalana, 1948), que té com a teló de fons la guerra; i el primer llibre publicat a l'exili, Oda a Catalunya des dels tròpics (Mèxic, 1942), on hi sentencia que la pàtria és arreu. (Per a més informació, cal remetre’s al punt 2.3.3.)
---------------------------------------------------------------- 22 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

Joan Oliver. A l’exili publicà Saló de tardor (Santiago de Xile, “El Pi de les Tres Branques”, 1949), una obra complexa i elegíaca, d'aparença solemne, on s'endevina la tragèdia íntima de qui ha hagut d'emigrar forçosament. Els temes són d'allò més seriosos i conviden a la reflexió: el dolor, l'exili i l'enyor, la mort. Aquest to greu substitueix completament el to humorístic dels reculls anteriors a l'exili. Carles Riba. Segons Manent, arriba a l'exili a una darrera plenitud poètica amb les Elegies de Bierville, publicades a Buenos Aires el 1943, però escrites majoritàriament a Bierville (França). En aquest recull d'elegies Riba sap congeniar tots els aspectes de la seua persona: des de la dimensió humana a la religiosa, la política, la literària i la cultural. El rerefons argumental és Grècia per invocar, com Ulisses, el seu retorn a la pàtria estimada (Ítaca/Catalunya). Per a més informació, cal remetre’s al punt 2.1.) Josep Carner. També Josep Carner, segons Manent, aconsegueix la seua millor obra de maduresa a l'exili: Nabí (Buenos Aires, Edicions de la Revista Catalunya, 1941). Començada a Hendaia i Beirut, l’enllestí a París. Dividit en 10 cants, el Nabí (en hebreu intèrpret o torsimany) fa seua la història del profeta Jonàs, castigat per Jahvé a naufragar i ser empés a l'interior d'una balena, per fer una reflexió sobre la transcendència humana i els seus interrogants. També tracta el tema del desarrelament. Novel·la Manuel Valldeperes. Aquest periodista i escriptor, nascut a Barcelona el 1902, visqué durant l'exili a la República Dominicana (i morí el 1970), on es guanyà la vida en la premsa (dirigí La Nación i fou redactor d’El Caribe). Escrigué en català Ombres entre tenebres (Buenos Aires, Edicions de la Revista de Catalunya, 1941); una novel·la testimonial, contada en primera persona, on se'ns conta com tres companys, després de la tràgica retirada del front cap a la frontera, l'únic que troben són els camps de concentració francesos. L'estil és, segons Manent, sovint pedestre i els diàlegs massa sentimentalistes. Agustí Bartra. La primera novel·la que escriu és Xabola (Mèxic, 1943), on tracta el tema dels camps de concentració i com hi sobreviuen els refugiats. Segons Manent, el realisme és temperat o de vegades esbandit pel lirisme, i a penes hi ha ficció. En la segona edició, eixí amb el títol canviat, Crist de 200.000 braços (Barcelona, Editorial Martínez Roca, 1968). Vicenç Riera i Llorca. Aquest novel·lista presenta els problemes d'adaptació dels exiliats als nous països d'acollida (en aquest cas, la República Dominicana) a Tots tres surten per l’Ozama (Mèxic, Col·lecció Catalònia, 1946). Destaca la utilització de les noves tècniques de la novella americana d'entreguerres (objectivisme, focalització externa...). Amb aquesta obra s'assenyala com un dels novel·listes precursors del realisme històric. Xavier Benguerel. La primera novella d'aquest barceloní, nascut el 1905, fou L'home dins el mirall (Perpinyà, Edicions Proa, 1951), on presenta i examina la psicologia d'un personatge tarat per una timidesa no superada i per un destí poc amable. . Rafael Tasis. La novella més ambiciosa i extensa d'aquest autor apareix a l'exili sota el títol de Tres (Mèxic, Biblioteca Catalana, 1962), on se'ns fa una mena de crònica novel·lada de la Catalunya del 1917 al 1936 a través de les vivències de tres joves burgesos.
---------------------------------------------------------------- 23 ----------------------------------------------------------------

TEMA 63
La poesia de tradició simbolista i avantguardista. La literatura de l’exili

Joan Puig i Ferreter. Escrigué a l’exili el cicle novel·lístic de més extensió fet mai dins de la nostra literatura: dotze volums d'El pelegrí apassionat. És, segons Manent, un fabulós retaule d'una vida (la de Janet) atzarosa i turmentada, com la de l'autor, dins el context històric de 40 anys de Catalunya, amb un final patètic i heroic, típic del Modernisme. A l'obra es barregen realitat i ficció i, en el seu moment, causà una gran polèmica, precisament per fer referència a fets reals de desfalc de diners i afers sentimentals. El primer volum eixí el 1952 (Edicions Proa, París) i el darrer el 1963, quan Puig i Ferreter ja havia mort. Contes Fou un dels gèneres més conreats per la facilitat de publicació a revistes i butlletins. Hi ha molts reculls de contes apareguts a l'exili, però no n'hi ha cap que, pròpiament, tinga l'exili com a tema. Els elements predominants són l'evocació lírica, l'al·legoria i la fantasia. Podem destacar: Tres a la reraguarda (Buenos Aires, Edicions de la Revista de Catalunya, 1940), La pastilla de sabó o Txussep de Cèsar-August Jordana, L'estel sobre el mur (Mèxic, Biblioteca Catalana, 1942) d'Agustí Bartra, Giovanna i altres contes (Mèxic, Col·lecció Lletres, 1946) de Riera i Llorca, Via de l’Est (Mèxic, Col·lecció Lletres, 1946) d'Anna Murià, o La màscara (Santiago de Xile, EL Pi de les Tres Branques, 1947) de Xavier Benguerel. També s'escrigueren autobiografies, memòries, dietaris, llibres de viatges, assaigs i altres documents d'investigació. D'entre els assaigs i les memòries destaquen: Els darrers dies de la Catalunya republicana (1940) d'Antoni Rovira i Virgili i Ruta d'Amèrica (1944) de Domènec Guansé.

---------------------------------------------------------------- 24 ----------------------------------------------------------------

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful