You are on page 1of 21

TEMA 39

Tema 39
RAMON LLULL I EL NAIXEMENT DE LA PROSA

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

ÍNDEX 1. Introducció Context historicocultural Rellevància de la figura de Llull L’obra de Llull i la formulació i divulgació de la seua Art 2. Vida Naixement i joventut La conversió La il·luminació i la primera etapa de l’Art La segona etapa de l’Art. Les primeres missions Els últims anys 3. El pensament de Ramon Llull Principis de l’Art lul·liana Evolució del seu pensament Etapa pre-Art Etapa quaternària Etapa ternària Etapa post-Art 4. L’obra de Ramon Llull Introducció. Literatura i adoctrinament Característiques de les obres literàries de Llull El recurs a l’exemple Originalitat Concepció particular de la bellesa literària Ús literari de la pròpia autobiografia Ús de la narració com a marc ornamental de principis filosòfics i teològics Principals obres de Llull Obres en prosa Obres filosòfiques, teològiques i apologètiques Obres científiques Obres místiques Obres socials i pedagògiques Prosa poètica Obres rimades Aplicació de l’Art a la retòrica 5. La llengua i l’estil de les obres de Llull Llull i la creació del català literari L’originalitat del seu estil El català de les obres de Ramon Llull La sintaxi. El lèxic 6. El llegat de Ramon Llull Filosoficoteològic Lingüístic Literari
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

BIBLIOGRAFIA Bibliografia general sobre Ramon Llull BADIA, L., “Ramon Llull” dins Història de la Literatura Catalana, vol. I, Edicions 62Edicions Orbis, Barcelona, 1985. CARBONELL, A. i al., Literatura Catalana. Dels inicis als nostres dies, “El Punt”, 2a edició, Edhasa, 1979, pàg. 37-55. LLINARÉS, Ramon Llull, Moll, Palma de Mallorca, 1990. NADAL, M., Història de la Llengua Catalana, vol. I, Edicions 62, Barcelona, 1987. RIQUER, M. i al., Història de la Literatura Catalana, vol. I, PAM, Barcelona, 1988.

Bibliografia especialitzada sobre Ramon Llull BADIA, L., Ramon Llull i la literatura, l’Avenç (octubre 1983). BONNER, A., “Ambient històric i vida de Ramon Llull”, dins Obres selectes de Ramon Llull, Moll, Palma de Mallorca, 1989, pàg. 3-54. BRUMMER, R., La importància de la novel·la Blanquerna en les literatures europees de l’Edat Mitjana, Randa, 19 (1986). HILLGARTH, J. N., Vida i importància de Ramon Llull en el context cultural del segle XIII, Simposi Internacional sobre Ramon Llull, València, 1993. MARTÍ I CASTELL, J., La llengua de Ramon Llull, Simposi Internacional sobre Ramon Llull, València, 1993. PRING MILL, R. D., Entorn de la unitat del llibre d’Amich e Amat, Simposi Internacional Ramon Llull, València, 1993. RUBIÓ I BALAGUER, J., L’expressió literària en l’obra lul·liana, Simposi Internacional Ramon Llull, València, 1993. SEQUERO GARCIA, M. A. “Aproximació al llibre de l’Orde de Cavalleria del beat Ramon Llull” dins Actes del IX Congrés Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, PAM, Barcelona, 1990.

----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

1. Introducció Context historicocultural A Europa: Per tal d’entendre la intenció, la passió o el projecte intel·lectual que s’amaga al darrere de l’obra de Llull, caldrà fer un breu itinerari a través de la geografia cultural de l’Europa llatina del segle XIII. El segle XIII és un segle de consolidació de certes novetats aparegudes en el segle XII, com són les ciutats i, de forma més rellevant per al món de la cultura, les universitats, fruit de les diverses formes de pensament que van sorgint al si dels nuclis urbans i de la major tolerància cultural i religiosa. Les universitats facilitaran el desenvolupament d’una activitat intel·lectual polifacètica, que s’acosta més a l’experimentalisme científic, al liberalisme d’idees i al racionalisme propis de la filosofia moderna, acabant així, a poc a poc, amb la consciència tan arrelada del monopoli monacal de la cultura. En el terreny de les literatures romàniques, el tema de l’amor cortés i el corrent poètic trobadoresc comencen a cedir, les gramàtiques trobadoresques s’eclipsen parcialment davant les més especulatives, i la veu dominant de l’Església comença a diluir-se, mentre que un feudalisme ben assabentat promou el naixement de gèneres literaris (aparició de la novel·la, primer en vers i després en prosa) i discursos intel·lectuals marginals respecte al dogmatisme vigent. Per altra banda tenim que les llengües romàniques progressen en difusió i hegemonia respecte al llatí, i els temes de filosofia o de ciències naturals comencen a ser escrits en aquestes llengües. L’estil i la perspectiva del “roman” s’escampen per la Romània i naixen una sèrie de mostres d’una novel·lística que es mou entre la tendència a la síntesi o la visió totalitzadora i l’expressió del punt de mira singular d’aquell qui escriu. El coneixement d’aquestes llengües singulars i la infraestructura comercial interurbana permet als intel·lectuals del segle XIII de fer viatges pels territoris del món romànic i aràbic. Pel que fa al pensament filosòfic i teològic, cal fer referència a la consolidació dels ordes mendicants: - dominicans: amb el seu desig de mantenir l’ortodòxia cristiana i de servir-se del sermó mitjançant un domini perfecte dels seus fils i tècniques. - franciscans: nascuts sota el signe de l'heterodòxia, cerquen una renovació total de l’Església mitjançant l’aplicació pràctica de llurs premisses un tant revolucionàries. Tant els uns com els altres es troben a la universitat amb el propòsit de proveir-se de la formació cultural necessària que els nous temps exigeixen. La qüestió de l’enfrontament fe/raó necessita resoldre's, perquè hi ha la concurrència de dues postures que ofereixen reflexions diferents sobre el binomi esmentat: per una banda tenim l’herència platònica, mediatitzada a l’Edat Mitjana per Plató i consolidada primer per Sant Agustí i després per Anselm de Canterbury. Aquesta diu que fe i raó estan pròximes, sempre que la segona estiga subordinada a la primera. Per altra banda tenim el desenvolupament de l’aristotelisme, als segles XII i XIII, que posa en dubte l’aparellament escolàstic en la mesura en què subratlla el no-desequilibri de les forces en qüestió i la importància de l’estudi del món material, a fi d’entendre d’una forma global l’univers humà i el seu entorn. El problema per a l’Església és el triomf del corrent aristotèlic a la universitat, i la seua incidència en els sectors crítics més radicals. Però la situació s’agreuja quan l’aristotelisme aràbic s’introdueix en l’àmbit cristià i posa de relleu la preeminència de
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

la raó sobre la fe: es tracta del fenomen anomenat averroisme, que arrelà ràpidament a les principals universitats europees (Pàdua, Òxford, la Sorbona...). L’Església, com veu que l’aristotelisme no pot desaparéixer ja del món ideològic que representa, li dóna un contingut cristià, i el que farà serà combatre l’averroisme del Papat i dels sectors més ortodoxos que la nodreixen. Açò és el que proposa també Ramon Llull quan arriba a La Sorbona. A Catalunya: Es produeix un canvi en el camp de la cultura i la llengua catalana. Quan Aragó s’immiscia en la política occitana, Catalunya depenia culturalment i lingüística d’Occitània. Durant el segle XII exercia una hegemonia cultural des d’Itàlia fins a Anglaterra. Tothom s’esforçava a escriure en provençal o imitar els trobadors. S’inicia una nova situació. Occitània comença a perdre el seu atractiu per a esdevenir terra de persecució, d’on sortia gent cercant refugi a Catalunya, la qual comença a constituir-se com una potència mediterrània. L’Expansió imperialista de Grècia i Turquia dóna consciència d’identitat cultural estretament relacionada amb la llengua catalana com a expressió d’aquell destí. El primer model de la llengua clàssica el tenim a les Cròniques, a les obres de Llull i als documents de la Cancelleria Reial. Fou aquesta prosa del segle XIII la que lliurà a la llengua de la tutela provençal i li donà la seua forma literària. En connexió amb l’internacionalisme que caracteritza aleshores Catalunya hem d’entendre la Mallorca on va viure Llull. A Mallorca, la tercera part de la població illenca eren musulmans, la majoria esclaus (resultat de la conquesta), els altres introduïts posteriorment per traficants d’esclaus. També hi havia musulmans lliures treballant com a petits mercaders, arrendataris jueus, primera font d’ingressos per a la Corona. Mallorca posseïa un port de primera magnitud. A partir de 1280 es comença a emprar la ruta marítima cap a Anglaterra per l’estret de Gibraltar. Hem d’intentar, però, no caure en el perill de sobreposar una imatge moderna i idealitzada d’una convivència alegre i altruista de races i de religions distintes. És natural, doncs, dins d’una cultura de fronteres com era l’illa de Llull al segle XIII, que veiés el problema de la conversió dels infidels com el problema espiritual principal del seu temps. Rellevància de la figura de Llull Llull representa l’expansió del nou i confiat cristianisme occidental del seu temps. Representa també els interrogants respecte a les direccions a prendre. Conforme avançava el segle, els problemes del moviment de les croades eren més evidents. El nou legat d’Aristòtil, recentment recuperat, creava una forta ansietat respecte a la manera de com s’anava a interpretar, si anava a ajudar o no la doctrina cristiana. Totes aquestes causes d’ansietat derivades de les amenaces externes i internes a la cristiandat llatina es reflecteixen en la de Ramon Llull i en els seus escrits sobre les missions, les croades, el perill de l’aristotelisme radical a París, i en la seua contínua campanya contra allò mundanal i la corrupció de l’Església. Malgrat que Llull l’hem de veure dins el context general del pensament papal mendicant, en alguns aspectes roman independent. Encara que ell no negocià amb aquests, sí que ho féu amb els musulmans i els jueus.

----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

L’obra de Llull i la formulació i divulgació de la seua Art Les idees de Llull sobre l’obra missionera i les croades han de ser enteses dins de la visió general d’una cristiandat renovada que havia d’estar preocupada per la salvació de tothom. Llull pretenia que els seglars participaren activament en aquesta tasca. La formulació de la seua Art, doncs, anava encaminada a aconseguir aquest fi. Llull presenta aquest Art de molt diverses maneres: per exemple al Llibre del gentil ho fa d’una forma poc tècnica, a fi de fer-lo acceptable a una audiència menys sofisticada. Les seues idees reformistes podien tenir l’aspecte d’una novel·la sociofilosòfica com en Blanquerna; així, podia variar l’èmfasi propi d’una missió al d’una croada, segons a qui s’adreçava. Llull va ser un filòsof laic que podia entendre i penetrar en el món laic. En els seus treballs en català (i en les traduccions medievals al francés, italià i, àdhuc, anglés) Llull va ensenyar als laics les obligacions que provenien de l’“estat” al qual pertanyien. Aquests lectors van promoure l’ensenyament lul·lià a Mallorca, Catalunya i Itàlia als segles XV i XVI, i gràcies a ells els ideals lul·lians, com a reforma social i eclesiàstica que eren, s’introduïren gradualment en la societat laica. 2. Vida Naixement i joventut. La vida de l’escriptor ha pogut ser determinada amb prou rigor i poques llacunes gràcies a tres fonts: Alguns documents d’arxiu. Referències autobiogràfiques que hom troba als seus textos. La Vida Coetània, un relat que dictà Llull als seus deixebles i que fou escrit, possiblement per Tomàs de Myéssier, en llatí i després traduït al català. Sabem que Llull va nàixer a Mallorca entre els anys 1232 o principis del 1233, a Palma. Son pare, que havia vingut de Catalunya amb la host de Jaume el Conqueridor, també s’anomenava Ramon. Sembla que originalment el cognom fos Amat i que Llull era un sobrenom. No se sap si la seua família era noble o burgesa, però tot sembla indicar un origen noble (segons A. Bonner). La seua educació fou la típica de la seua classe social. Va escriure poesia trobadoresca i va formar part de la cort de Jaume I, i sobretot de la del seu fill, Jaume II. Ell mateix ens presenta aquesta part de la seua vida com a dissoluta i se’n penedeix en el Llibre de Contemplació. Segons la Vida Coetània sabem que, jove encara, fou senescal de la taula del rei de Mallorca, i que des de 1257 apareix casat amb Blanca Picany, de la qual tingué dos fills: Domènec i Magdalena. Entre els 25 i 32 anys transcorre, doncs, l’etapa cortesana de Llull, on es lliurava a la poesia occitana i als amors irregulars. La conversió. Cap als 33 anys (l’edat de Crist) és quan té lloc la seua conversió. Una nit, quan intentava d’acabar un poema trobadoresc, se li aparegué Jesucrist crucificat; aquesta escena es repetí cinc nits (com les cinc nafres de Crist) segons conta ell mateix a la Vida Coetània. Després d’açò, en la festa de Sant Francesc d’Asís, oí un sermó d’un bisbe sobre la renúncia que el sant féu dels seus béns temporals i el seu lliurament al servei de Déu, i decidí d’imitar-lo.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Trencà els seus vincles familiars, se separà de la muller i fills i vengué les seues possessions. A partir d’ací comença la seua peregrinació a llocs sants (entre d’altres a Santiago de Compostel·la). Després d’aquesta peregrinació marxà a París on va aprendre gramàtica i altres ciències. Allí també, comprà un sarraí per tal d’aprendre la llengua aràbiga. Aquesta etapa d’aprenentatge durà nou anys. La il·luminació i la primera etapa de l’Art. Després d’açò, Llull es retirà al Puig de Randa, on rebé la il·lustració divina que li donà el mitjà de fer un llibre contra els errors dels infidels: l’ Art abreujada d’atrobar veritat. Allí trobà per il·luminació divina el sistema de l’Art. Llull va fer llargs viatges (sobretot al papat i a les universitats europees) amb la finalitat d’aplicar els seus encàrrecs divins. La segona etapa de l’Art. Les primeres missions. En eixos viatges va fer una estada a Montpeller, on el 1283 comença a escriure la seua gran novel·la: Blanquerna i on possiblement comença el segon cicle de l’art: l’Art abreujada d’atrobar veritat i la Lectura super figuras Artis demonstrativae. Després anà a París, on llegí un “Comentari” sobre l’Art general. Tornà a Montpeller, on compongué l’Ars inventiva veritatis. D’allí marxà cap a Gènova on traduí aquest llibre a l’àrab. També anà a Tunis, on predicà la seua art als sarraïns, però el rei l’expulsà. Aleshores anà a Roma i a Gènova a fi d’entrevistar-se amb el papat. Tampoc obtingué res i decidí tornar a Mallorca. Finalment acabà a París on va llegir amb èxit la seua Art. Els últims anys. Ara va a Lió, on cap al 1305 començà la seua darrera i més grandiosa síntesi de l’Art: l’Ars generalis última. Després viatjà a Bugia on va ser empresonat durant mig any i a la fi expulsat. Aleshores s’embarcà cap a Pisa on va acabar la seua Art general darrera. A finals de 1311 escriu el Phantasticus, un relat d’un diàleg sostingut amb un clergue en el camí de París cap al Concili de Viena. El 1312 estigué a Montpeller, on escrigué De Locutione angelorum. Pel maig de 1313, a l’edat de 81 anys, Llull va escometre una nova empresa: primer va anar a Messina on va romandre un any i escrigué 37 obres curtes. Les darreres obres de Llull són datades el desembre de 1315 a Tunis. Després desapareix de la història. La majoria d’investigadors estan d’acord que degué morir entre 1315 i 1316, a l’edat de 83 o 84 anys a Tunis, o en el viatge de tornada. L’única cosa certa és que fou enterrat a l’església de Sant Francesc, a Palma. 3. El pensament de Ramon Llull Principis de l’Art lul·liana. Cal considerar l’Art com una disciplina científica, com la sistematització d’un conjunt de procediments lògics per arribar a establir conclusions veritables, infal·libles. És l’element al voltant del qual gira tota la seua obra a partir del moment de la il·luminació de Randa. No es tracta d’una teoria filosòfica innovadora, sinó d’un mètode, d’una tècnica (Art = tècnica, segons Llull) de demostració dels principis bàsics que expliquen la realitat present i l’absent, és a dir, tot. La novetat l’assoleix Llull gràcies a la forma de combinar els elements i a la seua aplicació didàctica.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Llull elabora una Lògica Nova que posa al servei de la seua Art per a suplir l’antiga lògica. Bàsicament les diferències que féu entre l’Art i la lògica tradicional són: Art Lògica - tracta de les primeres intencions - tracta de les segones intencions - ciència permanent i estable - ciència inestable i caduca - possibilitat de descobrir la llei veritable - no pot descobrir la llei veritable (cristiana) - fàcil aprenentatge - difícil aprenentatge - mixtió de principis i regles - conclusió a partir de premisses Al llarg de les obres lul·lianes podem observar el diferent matís que va prenent la seua lògica, que partirà del sil·logisme per anar essent cada vegada més analògica i simbòlica. Els elements que formen l’Art són: - Principis absoluts, Substancials o Dignitats. Són els conceptes a partir dels quals es pot explicar la realitat. Estan referits a Déu, perquè a partir d’ells s’explica la realitat. - Principis relatius, Accidentals o Predicaments. Són conceptes instrumentals que expliquen les relacions que es poden donar entre les coses i entre la Trinitat. - Substàncies fonamentals o Subjectes. - Qüestions generals. - Vicis. - Virtuts. - Tècnica combinatòria dels elements, i - Figueres representatives (cercles, triangles, arbres, etc). Principis absoluts bondat grandesa eternitat poder saviesa voluntat virtut veritat glòria Principis relatius diferència concordança contrarietat principi medi fi majoritat igualtat minoritat Qüestions generals utrum quid de quo quare quantum quale quando ubi quo modo Subjectes Déu àngel cel home sensitiva* vegetativa* imaginativa* elementativa* instrumental* Virtuts justícia prudència fortalesa temperament fe esperança caritat paciència pietat Vicis avarícia gola luxúria supèrbia acídia enveja ira falsedat inconstància

* potència sensitiva, vegetativa, etc. Gràcies als elements i a la tècnica combinatòria, Llull pot elaborar frases que contenen veritats irrefutables, veritats que anirà expressant en tota una sèrie d’obres d’intenció totalitzada. Ara bé, l’Art versa sobre la ciència “adquirida”, ciència que va adquirint-se a poc a poc amb l’ajut de la lògica. A partir d’ella pot arribar-se a la ciència “infusa”, és a dir, a la màxima saviesa mitjançant uns mètodes estranys a la lògica: la mística.

----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Evolució del seu pensament. Per entendre el contingut de l’obra lul·liana és necessari establir una periodització interna, ja que el beat passa per fases successives d’expressió del seu pensament. En aquest sentit, l’element literari mostra clarament la seua posició subordinada, ja que gradualment va deixant pas a l’expressió enunciativa i científica dels continguts d’una Art cada vegada més madura i cohesionada. Tant Rubió i Balaguer com Armand Llinarés delimiten tres etapes en el procés evolutiu de l’Art, però nosaltres seguirem a A. Bonner i L. Badia, segons els quals es diferencien quatre etapes en l’evolució de l’Art. Etapa pre-Art. 1272-1274. Són els darrers nou anys d’aprenentatge successius a la conversió. És quan escriu el Llibre de Contemplació de Déu. Etapa quaternària. 1274-1289. Correspon als anys de les primeres elaboracions de l’Art, és a dir, des de la visió de Randa a la decebedora experiència docent a París. Té dos cicles: 1274-1283, quan escriu el Llibre de gentil i Blanquerna. 1283-1289, el cicle de l’Art demostrativa. Etapa ternària. 1290-1308. Aquesta fase es caracteritza per un creixent interès en la predicació. Per això Llull fa una nova formulació de la seua Art, ara a partir de tres elements. Aquesta serà la que caracteritzarà la gran formulació definitiva de l’Art, aplicable a totes les ciències humanes i sabers. Són d’aquesta època les obres com: Llibre Sancta Maria, Llibre de Filosofia d’amor, col·leccions de proverbis i dels poemes Cant de Ramon i Lo Desconhort. També els llibres sobre l’art de la persuasió de la paraula: Rhetorica Nova i Liber praedicationes, i les darreres formulacions de l’Art: Ars inventiva veritatis i, sobretot, l’Ars generalis ultima. Etapa post-Art. 1308-1315. Ara deixa de ser important la mecanització del pensament i es concentra en problemes concrets, lògics i filosòfics. Són ara llibres molt breus, despullats, adreçats a un públic intel·lectual: Llibre de Naixement de l’Infant Jesús, Phantasticus i Lo Concili. És en aquesta fase on escriu la Vida coetània, obra de caire biogràfic. 4. L’obra de Ramon Llull Introducció. Literatura i adoctrinament. S’ha dit que l’obra de Ramon Llull no és literatura, car Llull és teòleg en funció missionera. Llull coneix els homes, i sabia que hi havia molts la voluntat dels quals no podia ser guanyada adreçant-se únicament a l’enteniment. Calia altres mitjans: interessar la imaginació. Per a això tenia dos camins: - Mitjançant la lectura i la delectació que comporta. - L’audició de cants i recitació de joglars. Tots dos camins són literaris. L’argumentació és el nucli essencial de l’obra lul·liana. De vegades es dissimula, però no es deixa mai de percebre l’ombra de la seua presència, Aquells escrits de Llull on l’argumentació sembla actuar en segona forma són els que diem que tenen valor literari.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Lola Badia diu al respecte: L’ús que fa dels procediments literaris, no pot resultar xocant ni extraordinari. D’altra banda, cal tenir present que Llull, com s’haurà pogut comprovar, no sembla ni poeta, ni novel·lista, ni autor de contes o d’aforismes, ni vibrant orador sagrat. Llull se sentia dipositari d’un missatge de salvació que tenia urgència de comunicar i que li cremava a les mans. Potser ens acostaríem un xic a la realitat dient que Llull era un propagandista que posava a prova, per a l’eficàcia dels seus instruments de persuasió, i per força, el que nosaltres anomenem literatura; per a ell només podia ser dues coses: discurs més o menys líric sobre Déu, i discurs propagandístic camuflat sota belles semblances (exempla). També podia ser, és clar, totes dues alhora. Com a convers i com a propagandista, a més, Llull no tenia cap especial obligació envers la tradició literària: res no l’impel·lia a agafar-se-la seriosament. Segons M. Montoliu, en la immensa producció lul·liana podem dir que no hi ha possibilitat de separar amb una neta divisòria les obres pròpiament literàries, és a dir, les produïdes amb una exclusiva predominant intenció estètica, i les que tenen un caràcter didàctic, filosòfic o apologètic. Pròpiament, totes les obres de Llull foren escrites sense finalitat literària. Giuseppe E. Sansone opina que el fet que Llull hagués estat mogut per la didàctica en els seus escrits no implica excloure l’intent literari o estètic, i afirma que davant l’imponent motlle del corpus lul·lià són decisivament narratives dues obres: el Fèlix i el Blanquerna. En conclusió, fos conscient o no, el cas és que Llull està fent literatura, fins i tot en els escrits més filosòfics i apologètics. En la gran empresa per la reconversió del món, les armes de Llull eren l’intel·lecte i l’amor. La seua filosofia té la insistència sobre l’intel·lecte característica dels dominicans, i l’accent sobre la voluntat típic dels franciscans. Però la síntesi de Llull abraça també les filosofies de l’islamisme i del judaisme. A partir de tots aquests elements va aconseguir construir un sistema perfectament coherent, sorgit i inspirat a partir de la tradició platònica, que oferia una visió del món basada en una jerarquia o escala de creació que, partint de Déu, mostrava la conformació de les diferents esferes i les seues relacions (esferes dels àngels, dels elements celestials, dels quatre elements terrenals, de l’home, dels animals i plantes i dels éssers inanimats). Llull, dins l’ortodòxia cristiana, s’inscriu en la tradició agustiniana, però, amb més certesa, és un agustinià educat segons la filosofia franciscana a partir de J. de Salisbury, de R. de Sant Víctor i d’A. de Canterbury. De Salisbury pren la teoria de les raons necessàries per a creure en l’única divinitat. La filosofia agustiniana influeix molt directament en Llull tal i com la va desenvolupar Sant Anselm, del qual pren la teoria dels tres components de l’ànima (“intellectur”, “memeoria” i “voluntas”) i la divisió de la ciència en “infusa” i “adquisita”. Pel que fa a les Dignitats o Atributs Divins (bondat, grandesa, eternitat, poder, enteniment, voluntat, virtut, veritat i glòria), incorporats a la seua Art, hi ha diferents postures a propòsit de la seua adscripció: alguns crítics creuen que Llull les agafa de les tradicions musulmana i jueva i les adapta a la seua concepció de la teologia cristiana, mentre que d’altres com J. N. Hillgarth dedueixen que els antecedents estan en la cultura eclesiàstica, puix es troben als Salms, al Llibre de la Saviesa i a la tradició medieval agustiniana, fonts que en darrer terme deriven de les idees platòniques, acceptades també per Llull. Un altre element que influeix en la seua obra és l’educació cortesana que va tenir quan era senescal de l’infant en Jaume de Mallorca, amb tot el pes de la tradició trobadoresca que aquesta formació incloïa. Ara bé, aquesta influència dels
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

rituals de l’amor cortés i dels trobadors del Sud de França i de Catalunya es mescla amb la dels “romans” contemporanis, la del misticisme franciscà i la de les fonts occidentals. Els elements àrabs tenen també un gran pes en la formació de Llull. Encara que J. H. Probst nega aquesta influència, la majoria dels crítics (P. Bohigas, J. Gayà, Hillgart, L. Badia, etc.) veuen que la lògica de Llull té un antecedent inqüestionable: el savi musulmà Al-Gazzali, del qual pren la concepció de la lògica com un instrument al servei de la teologia. Potser també que l’ús de lletres i de figures en les funcions combinatòries tinga com a precedent el sufisme musulmà. A més, devia conèixer la tradició de la teologia escolàstica musulmana, el kalam, que era una tasca de prova i de demostració dels misteris divins. Pel que fa als seus coneixements científics sobre medicina i astrologia, hom pot deduir l’existència de precedents entre els savis sarraïns, dels quals cal destacar Avicena. Finalment cal destacar possibles referències que Llull pogués tenir sobre la Càbala, via mística d’accés a Déu a través dels Sephiroth, quelcom paregut a les Dignitats lul·lianes que servien per a la contemplació divina. Els erudits jueus pensaven que els Sephirot (igual que Llull respecte les Dignitats) no eren mers principis lògics, sinó essències identificables amb Déu. Característiques de les obres literàries de Llull El recurs a l’exemple. La literatura europea a l’Edat Mitjana es basa en els “exempla”: narracions curtes des d’on es dóna un codi de vida moral, vinculat al món eclesiàstic i més en concret a la predicació. Mitjançant els exempla els predicadors exemplificaven les escriptures. El llenguatge llatí no sols es traduïa al romanç sinó que els duia a un exemple quotidià. Sovint Llull utilitza la teoria medieval de l’exemplum però li dóna una altra categoria. Es tracta de l’ús d’exemples analògics a partir de les correspondències que hi ha entre les esferes de la realitat, regides per uns mateixos principis; aquests principis són els que recull l’Art. Llull empra els exempla al llibre de Blanquerna i al Fèlix o Llibre de Meravelles. Originalitat. Hom troba per tot arreu de la creació lul·liana molts aspectes innovadors i originals. Les fonts que Llull empra són les mateixes que poden emprar els seus contemporanis medievals, però moltes de les solucions lul·lianes són tan originals que resulten insòlites tant per al lector d’avui com per als dels segles XIIIXIV. Tant és així que els primers que li van treure al beat allò de “fantàstic” (o “torrat”) van ser els seus estrictes coetanis. Un exemple molt evident d’innovació és el llibre de Rhetorica Nova on Llull s’inventa una retòrica que no té res a veure amb les retòriques clàssiques i medievals. Concepció particular de la bellesa literària. Llull sostenia una doctrina segons la qual la bellesa de les paraules depén del seu significat, de manera que es pot arribar a establir un a jerarquia objectiva en el camp estètic presidida pel mot “Jesucrist” que és el més bell de tots. Aquest ideal de bellesa s’anomena en l’estètica lul·liana la teoria de la “veu significativa”. Existeix una estricta correspondència entre la teoria de la “veu significativa” i el rebuig de l’ornamentació pròpia del barroquisme literari de coses tals com el trobar ric d’alguns poetes occitans. Per a Llull la vertadera bellesa no resideix en les rimes difícils ni en els conceptes ardits, sinó en la bondat de les coses que es diuen; per això, ell només escriu versos senzills, evita tot ornament formal i només parla de
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

coses divines o humanes útils i exemplars. També hi ha una clara relació entre la “veu significativa” i l’ús i abús lul·lià de la repetició: com més sovint es reitera un mot significativament bell, més augmenta el valor estètic d’un text; per això al Llibre de contemplació en Déu pretén d’assolir una alta cota de bellesa fent ressonar mils de vegades el nom del Senyor. Ús literari de la pròpia autobiografia. Segons Lola Badia, formen part d’aquesta fórmula les al·lusions a l’experiència real del jo de l’autor, des de les innombrables que trobem al Llibre de Contemplació en Déu fins al pròleg del Fantàstic. També respon a aquest mateix principi d’extreure material exemplar de la seua pròpia vida, totes les figures literàries que, dient-se Ramon o no, tenen algun element que inequívocament ens recorda l’anècdota real del beat; això succeeix, per exemple, amb Blanquerna, Fèlix, l’Amic i amb multitud de protagonistes de petites històries. Allà on la transfiguració exemplar de l’element autobiogràfic brilla amb llum pròpia és, però, en els dos poemes de penitència i autopropaganda, El Cant de Ramon i Lo Desconhort. Ús de la narració com a marc ornamental de principis filosòfics i teològics. Aquest és el paper literari que fa en obres com ara el Llibre del Gentil e dels tres savis, el Llibre de Sancta Maria, l’Arbre de Filosofia d’Amor, l’Arbre de ciència, el Llibre del naixement de l’Infant Jesús, El Fantàstic i, molt especialment, en un tractadet menor que no hem citat: el Llibre de l’Ordre de Cavalleria. El marc narratiu d’aquest llibre té tant poder de suggestió que va poder arribar a posar en marxa en la ment del seu creador un obra tal com el Tirant lo Blanch. Principals obres literàries de Llull. Déu cridava Llull per 3 aspectes: a) Una labor missional de conversió dels infidels, exposant-hi fins i tot la seua pròpia vida al martiri. b) Tot un pla de composició de llibres per a lluitar contra els errors dels infidels. c) Sol·licitar del Papa i dels Prínceps Cristians la creació d’escoles on hom ensenyés l’àrab i altres llengües de pagans per tal de formar tot un exèrcit de missioners idonis. Per a dur a terme tot açò, Llull desplega un nombre impressionant d’obres de les quals se’n conserven unes 250 d’atribució segura a Llull, en la redacció dels quals empra sovint quatre diferents expressions lingüístiques: català, àrab, llatí i provençal. La majoria foren escrites en català i llatí, després traduïdes a altres llengües. Per aconseguir un assaig acceptable de classificació de l’obra de Llull, hom ha de partir d’una sèrie de dificultats que aquesta presenta inherents a la seua naturalesa. En primer lloc hi ha obres que no poden incloure’s dins categories massa precises per ser polifacètiques o perquè barregen diversos continguts al servei d’una mateixa finalitat; en segon lloc, el binomi obra literària/no literària esdevé incomplet, car l’element literari s’introdueix sovint en les obres essencialment no literàries; finalment, el fet d’acudir a un esquema basat en la finalitat de cadascun dels textos s’allunya del rigor filològic que nosaltres hem de tenir com a objectiu. A. Llinarés, conscient d’aquests obstacles, es decideix per la teoria vida esmentada perquè creu que la finalitat era l’element impulsiu de Llull a l’hora de posar-se a escriure. Així, parteix del projecte triple que el beat assumeix després de la conversió i la parla d’obres pragmàtiques, racionals i mítiques, però reconeix la ximpleria del seu intent. Nosaltres partirem de l’esquema que proposa J. Ruiz i Calonja:

----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Obres en prosa Obres filosòfiques, teològiques i apologètiques: Compendi de la lògica de Garzel. És una mena de llibre de notes de les primeres idees de Llull. Discuteix la lògica d’Al-Gazzali, introdueix qüestions teològiques i exposa el principi anselmià “Credo ut inelligam”, remarcant la necessitat de la fe per a la comprensió del dogma. L’art abreujada d’atrobar veritat. És la versió catalana original d’Ars compendiosa inveniendi veritatem. El text català s’ha perdut, però és segur que va existir perquè Llull hi fa referència a l’Art demostrativa. És la base del sistema filosòfic lul·lià, puix unifica totes les arts particulars apuntades anteriorment al Llibre de contemplació. És una mena de mètode de coneixement aplicable a totes les ciències, cosa que podia fer entendre als infidels els misteris de la fe, els quals intenten ser demostrats per raons necessàries. És un intent d’explicació lògica. L’ars generalis última. És la culminació del sistema filosòfic obert per l’obra esmentada abans, on simplifica i perfecciona l’estructura lògica. Aquestes obres, que hem titllat de filosòfiques, constitueixen el gran projecte que Llull va assumir com a objectiu bàsic de la seua tasca al servei de Déu, és a dir, són les claus del que ell va anomenar Art. Pel que fa a les obres teològiques i apologètiques, cal dir que tenen un sentit demostratiu de la veritat, encaminades a la polèmica amb els infidels. Ací s’inclouen les obres Principis de Teologia, Llibre de demostracions, Llibre de definicions i Llibre del gentil e dels tres savis, a més del Llibre de primera e segona intenció, una mena d’explicació de les dues finalitats, divina i humana, que guien els actes i pensaments dels homes. Llibre de gentil e los tres savis. És una obra que va in crescendo cap a la literaturització. S’insereix en una tradició d’obres de polèmica religiosa. L’argument es desenvolupa en un “locus amoenus”: un prat on es troba la donzella intel·ligència. Aquesta explica als tres savis (jueu, moro i cristià) el significat dels arbres i dels vicis i virtuts significats en les flors. Tot seguit els tres savis li exposen al gentil (home vell i que no coneix Déu) les seues creences. Després cadascú se n’anà convençut que la seua religió era la vera i el gentil tornà a la seua ciutat molt sorprès. En el transcurs de tot el llibre, no es mostra preferència a favor d’una de les tres religions. Més d’una vegada hom hi exposa l’ardent desig de reducció de les creences a una, però mai a quina. El llibre fou escrit primer en àrab. Obres científiques: La importància d’aquestes obres apareix eclipsada per la magnitud i rellevància de la resta de la producció de Llull, però són un senyal de la seua ambició d’abastar tots els terrenys del coneixement. Tractat d’Astronomia. Al prefaci diu que vol trobar nous camins a través dels quals l’home puga tenir coneixements de molts secrets naturals. És l’aplicació de l’Art a l’astronomia mitjançant l’ús dels principis artístics propis. Liber principiorum medicinal. Tracta de l’adequació de les diferents medicines als diferents tipus de pacients a partir de l’estudi de la complexió humana (sanguínia, colèrica, malenconiosa i flegmàtica) i de la de les herbes medicinals. Arbre de sciéncia. És un compendi de tot el saber humà. Altres obres científiques, d’escassa importància, són el Llibre de nova geometria i el Llibre de natura, a més d’apòcrifes, fabuloses o fingides.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Obres místiques: Llibre de contemplació en Déu. Obra extensa redactada inicialment en àrab i que enceta la seua activitat literària (1272 o 1275). Té una estructura característica d’ell: divideix el llibre en 365 capítols (com l’any), i cadascun d’ells consta d’una matèria de contemplació per a cada dia de l’any. Té un interès de document costumista en tant que està fotografiant determinades parcel·les de la realitat. Des del punt de vista literari, el projecte de Llull és de reconvertir els joglars perquè divulguen una poesia de tipus moral i cristià. Arbre de filosofia d’amor. És fruit dels seus primers fracassos de fer trobar la veritat mitjançant la raó, que el porten a cercar la convicció valent-se de l’amor. És més breu que l’anterior i fou escrit en 1298. Llibre d’oració. Encarregat al beat per Jaume II i la reina Blanca per servir-se d’ell com a guia del res. Llibre de Santa Maria. Dedicat a la Mare de Déu. Obres socials i pedagògiques Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blanquerna, son fill. És en realitat la primera novel·la de les llengües romàniques i la més important de tota la literatura medieval, realitzada entre 1283 i 1285. Ací exposa tot el seu pla ideal de reformes religioses en forma de narració novel·lada que es manté sense perdre la il·lació a través de tots els episodis. Pretén sobretot arribar a una capa social nova en el crepuscle de l’Edat Mitjana: la burgesia ciutadana. Formes d’arribar a la burgesia: 1ª VIA: el gènere literari que fa de suport al Blanquerna, és el del “roman” (narració novel·lesca). El propi autor ho deixa ben explícit quan diu en quatre ocasions: ”lo roman d’Evast e Blanquerna”. L’ús del motlle del roman és un pretext per fer proselitisme; Llull l’empra per a la difusió de la seua Art i tota la ideologia que l’envolta. Llull també ens comunica el canal de divulgació. Aquest resulta ser populista puix se li encomana aquesta tasca a un joglar. Al costat de la intenció didacticodivulgativa, hi ha qui ha volgut trobar també un objectiu autobiogràfic, però el que hi ha realment són referències als llocs que Llull estigué i a moments reals de la seua vida; seria en tot cas, com Jordi Rubió apuntà, una autobiografia utòpica. 2ª VIA: Al mateix temps té molt a veure amb el destinatari principal la tria de la llengua. Optà pel català perquè sabia que podia arribar a un públic no especialitzat més enllà del que parlava llatí. El protagonista, Blanquerna, és la figura simbòlica dels diferents estaments religiosos fins a arribar a la figura culminant de l’ermità. En la novel·la tot gira al voltant de l’home i hi ha elements que ens informen de la vida de l’època. L’eficàcia de l’ensenyament de Blanquerna es basa en la generalització, que la fa vàlida com a exemple permanent i universal. Els noms dels protagonistes també manquen del més petit color local i no suggereix al lector cap raça determinada. El llibre està dividit en cinc llibres en atenció a les cinc nafres de Crist i significa els cinc estaments: de matrimoni, de religió, de prelació, d’apostolical estament i de vida ermitana. La qualitat de la novel·la es completa amb detalls de narració i ambientació propis del gènere novel·lesc.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

Un dels constants recursos de Llull és la narració d’apòlegs o exemples, i aquest s’acomoda a cadascun d’ells. Un altre recurs és l’automenció bibliogràfica (menció d’altres obres seues) que acompleix una doble necessitat: - donar publicitat als seus escrits. - una interessant funció didàctica consistent a proporcionar al lector una mena de bibliografia complementària. Dins d’aquest llibre es troben inclosos: el Llibre d’Ave Maria i el Llibre d’Amic e Amat, aquest darrer considerat un dels més sublims de la literatura. Fèlix o Llibre de Meravelles. La seua intenció és donar a conèixer l’amor al servei de Déu. És la història d’un veritable pelegrí, el qual va errant pel món i es meravella de tot el que veu, per la qual cosa glorifica Déu, creador i ordenador de la natura. El llibre conté l’anomenat Llibre de les bèsties, narració de caire al·legòric, protagonitzada per animals. S’insereix en la tradició del didactisme de fonts orientals. És un apòleg que a la vegada està farcit d’altres apòlegs. Té una semblança amb una col·lecció d’apòlegs orientals que circulen en el català de l’època: Calila e Dimna i un roman francés, Roman de Rénard. La protagonista és una rabosa traïdora que es diu Na Rénard i que representa un tipus de persona determinada: el de l’escalador social sense escrúpols capaç de passar dels graons socials per tal d’aconseguir el poder. El llibre defensa la impermeabilitat dels estaments socials. La cosmovisió lul·liana és la típicament feudal. Té una lliçó moral en la mesura que representa el càstig per als que enganyen. És, per tant, una peça didàctica destinada a respectar un model de societat que ja Llull s’havia encarregat d’explicitar en el Llibre de l’ordre de cavalleria. Llibre de l’ordre de cavalleria. Tal vegada és l’única obra profana. Dóna les normes que ha de seguir qui ha d’arribar a ser un bon cavaller. És un breu tractat destinat a la formació del cavaller cristià dins de la concepció medieval. El pròleg fou plagiat per Joanot Martorell al principi del Tirant. Té set parts, que signifiquen els set planetes que governen els cossos terrenals. Doctrina pueril. És un llibre de coneixements generals per als joves, que Llull dedica al seu fill. Els temes que tracta són: importància de l’educació religiosa, utilitat dels oficis, alimentació dels infants, educació contra els vicis, etc. Proverbis de Ramon. És un recull de proverbis de caire edificador, molts dels quals es troben escampats per altres obres. Prosa poètica: Llibre d’Amic e Amat. És una de les obres cabdals de Llull i potser la més divulgada. El trobem dins del Blanquerna. Està dividit en 366 unitats, una per a cada dia de l’any, cadascuna de la mitjana de sis línies, cosa que converteix l’obra en una mena de diari. És escrit expressament per a ermitans, i en haver de condensar en poques línies matèria per a meditar tot el dia, s’imposa obligadament un llenguatge metafòric, i un esforç d’aquest tipus es transforma en un elevat món de poesia. El llibre descriu tres elements: Amic = home, Amat = Crist i Amor = intermediari dels dos anteriors. Les fonts que s’hi adjunten són el corrent biblicocristià, el trobadoresc i el musulmà. Notem la influència del Càntic dels Càntics bíblic, procediments trobadorescs i les obres de sufixs hispanomusulmans. Obres rimades: En Llull poeta s’uneixen tres tendències:
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

a) Fer fàcil l’ensenyament. De vegades escriu en vers per una raó didàctica i no poètica. b) Té una propensió a la rima. c) La pràctica de la poesia amorosa en temps de joventut. El cant de Ramon. La temàtica es redueix a un soliloqui líric del poeta, implorant Déu en la seua desolació humana. Fa un balanç de la seua vida: després d’una vida d’apostolat se sent sol i menyspreat pel món. No trobem cap influència trobadoresca i el seu contingut impressiona pel que té de confessió personal. És un poema que reflecteix l’anhel de fusió mística. Es creu que fou escrit cap a 1299, i és una autèntica joia lírica pel seu caràcter humà i per les seues notes de sensibilitat. Lo desconhort. Entra en el que podríem anomenar poesia elegíaca o de lamentació. Descriptivament és llarg: 228 versos alexandrins (6+6). És un text líric, no estem davant d’una cançoneta lleu i plana per a ser ballable o cantable sinó que, segons Riquer i Rubió, estem davant una obra de dimensió narrativa perquè hi ha una relació cronològica dels moments més importants de la seua vida. L’estructura del poema és dialògica, per això és un poema dramàtic teatral, on apareix Ramon: transsumpte literari de Llull, sovint apareix com “Ramon lo foll” (punt de vista dels altres) i un ermità. També és un poema didàctic, perquè a partir del suport líric, dramàtic i narratiu ens dóna una suma d’ensenyaments en vers acompanyat de música. És un poema de vellesa, de descoratjament d’un home, la vida del qual s’acaba i no ha aconseguit els objectius tantes vegades iniciats. Es creu que va ser escrit pels voltants del 1295 i 1305. Lo Concili. Escrita amb motiu de la celebració del quinzé concili ecumènic, quan ja tenia 80 anys. Des del punt de vista del contingut, cal dir que es tracta d’una seqüència d’imprecacions a diversos estaments jeràrquics de la vida seglar i civil. Té una musicalitat molt pareguda a les cançons de croada. El to és més optimista que els anteriors. El Plany de la Verge. Consta de 31 estrofes i relata la passió i mort de Jesucrist des del punt de mira de la Mare de Déu. Aplicació de l’Art a la retòrica Llull es refereix, en les obres que tot seguit citem, més a l’art de la predicació que no a la retòrica en general, puix el seu pragmatisme li exigeix dominar i fer conèixer als predicadors els recursos, les tècniques i els elements persuasius que fan productives les tasques apostòliques. Retòrica nova. Malgrat el títol, no és una retòrica general, sinó una obra dirigida a l’oratòria i a la predicació. No és una reelavoració d’obres anteriors, sinó que és original, però participa de certs punts presents a les arts de predicació medievals: els consells per a elegir el lloc i el temps per a centrar els sermons, el fet de tenir en compte el tipus d’auditori o l’ús didàctic de proverbis, faules i exemples. Segons C. Wittlin el més innovador són les qüestions de lingüística metafísica: Llull creu que el signe participa del significat del referent i per això proposa un ordre de col·locació de les paraules en el text i crea les seues pròpies regles: les paraules més belles davant de les prosaiques, els substantius davant dels adjectius per ser una categoria més digna, etc. Ars magna praedicatione o Llibre de predicació. Inclou conceptes que havia desenvolupat a l’Art general i està dirigida als predicadors. Per això conté molts sermons, mostra que Llull inclou com a exemples, però, segons Wittlin, aquests sermons n’exemplifiquen les normes que Llull ha donat. El més significatiu del llibre
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

és l’arbre que inclou al principi, format per nou branques, nou flors i vuit pètals per cada flor que representen els Principis Absoluts, els Secundaris i les Substàncies respectivament. Llull recomana als predicadors consultar l’arbre combinant els conceptes per tal de construir el sermó. Art major de predicació o Llibre de virtuts e pecats. Llull agafa el grup de les virtuts i el dels pecats i ofereix un total de cent trenta-sis sermons exemplificadors que parlen de totes les virtuts, de tots els pecats i de les combinacions de virtuts i pecats. És la realització d’un projecte expressat molt abans al Blanquerna. Art abreujada de predicació. Expressa una nova fórmula combinatòria dels temes recurrents en la seua obra a partir d’una figura formada per cercles concèntrics que giren. Els cercles estan dividits en caselles i a cada casella li correspon una lletra que representa tres combinacions possibles. Malgrat el títol, no es tracta d’una simplificació dels mecanismes combinatoris anteriors, sinó d’un nou sistema. 5. La llengua i l’estil de les obres de Llull Llull i la creació del català literari Riquer, recolzat per altres crítics, diu que Llull “fou el fixador del llenguatge català, que després serà continuat per la Cancelleria Reial”. Ara bé, açò no vol dir que la llengua de Llull siga exactament la que ens ha arribat. J. Rubió i Balaguer veu clar que davant de cada text lul·lià ens hem de demanar a quin graó pertany de la transmissió i que no hem d’acceptar a cegues com lul·lianes l’ortografia, la flexió verbal i la forma de certs mots que en molts casos presenten els manuscrits, puix de vegades els escrivents posteriors modernitzaven els textos originals. El problema no es presenta tan agreujat en les obres versificades, perquè Llull va escriure en una llengua poètica convencional, com molts poetes del segle XIV. Els copistes dels manuscrits de poesia eren avesats a conservar el tint provençalista, i per això la modernització sovint no és tan radical con ho és en el terreny de la prosa. A més cal tenir en compte que Llull no demostrà preferència pels textos originals sortits directament de la seua mà, puix allò que cercava era l’eficàcia dels seus escrits i potser acceptava les correccions. Llull demostra que el català pot tenir tants recursos com el llatí per a expressar-se en filosofia, teologia, ciències exactes... Necessita el català per dur endavant el seu projecte de conversió, està en funció del seu projecte proselitista de difusió de la fe. Ho fa en català perquè és més natural i aconsegueix, per tant, un estil més coherent i unitari. L’originalitat del seu estil Per poder comprendre de vegades l’estil de Llull, hom ha de tenir en compte la peculiar concepció del beat sobre la retòrica. La seua didàctica en aquest terreny no es redueix a la pura línia formal de l’art retòrica medieval, que cercava l’elegància a partir d’un ritme que s’adequara a l’oïda, sinó que tenint en compte la persuasió, Llull es munta una llei retòrica d’ordre ideològic que parteix de la intel·ligència. No li preocupa l’harmonia dels sons sinó la de les idees. Ni les tècniques oratòries ni els trets estilístics no el dominaren: per a ell són només procediments de captació, i per això és tan uniformada la seua tècnica estilística al llarg de tota la seua obra. Lola Badia diu que Llull distingeix entre una retòrica lògica i una retòrica literària: concep la primera adreçada a la intel·ligència i la segona a la imaginació,
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

però tenint privilegi la primera sobre la segona. Llull també tira mà de les convencions, les quals il·lustren estilísticament la seua obra. - El “locus amoenus”. És l’indret idealitzadament concebut i descrit on Llull posa l’escena de les seues al·legories i disputacions. Els elements principals del seu paisatge són la selva o el verger, l’arbre i la font. Aquesta escenografia es redueix sovint al boscatge, símbol de la soledat pròpia de la vida eremítica, tant anhelada per Llull. Altres són el camí, el lloc on s’apleguen els personatges, tot fent via cercant. Sovint el “locus amoenus” passa a ser com un personatge, amb una funció simbòlica, afegint insinuacions als qui dialoguen. L’exemple més evident d’aquest cas és el Llibre d’Amic e Amat. - Exemples, proverbis, metàfores. Per a Llull el proverbi, “bella proposició que conté en si molta sentència”, és una mena de divisió de l’exemple o citació de fets, normalment ficticis, amb un contingut didàctic. Pel que fa a la metàfora, no li interessa en tant que és obscura, sinó en tant que és profunda. Els exemples que trobem a les seues obres no es refereixen a vides de sants o a la història profana, sinó que procedeixen de llibres d’apòlegs medievals, de bestiaris, o són de creació pròpia. - La repetició. Segons Llull, com més sovint es reitera un mot significativament bell, més augmenta el valor estètic d’un text. Per això, el Llibre de contemplació en Déu pretén assolir una alta cota de bellesa fent ressonar milers de vegades el nom de Déu. - L’ús de l’antítesi està justificat en Llull pel seu maniqueisme que exclou de tota formulació l’”aurea mediocritas”, el terme mitjà. Per a ell, o es creu o no es creu, o es practica el vici o la virtut, etc., i per això l’antítesi és freqüent en els seus textos com un mecanisme que, en oferir l’oposició de termes, vol arrossegar el receptor cap a l’element positiu. El català de les obres de Ramon Llull A Llull li interessa, no sols la gramàtica, sinó que vol arribar eficaçment a la gent i aconseguir que les seues paraules siguen escoltades; per això fa ús de la retòrica. En Llull, Nadal i Prats opinen que hem de treballar generalment sobre manuscrits del segle XIV, per la qual cosa deixa de banda les referències a la fonètica i a la morfologia i se centra en l’estudi de la sintaxi i del lèxic “que han conservat millor la seua puresa de l’original”. La sintaxi. Destaquem: - Elements sintàctics cultes: 1) Aquells casos que són un calc de construccions llatines: * Construcció d’alguns verbs en dos acusatius. * Calc de la construcció de CUM amb subjuntiu “com jo sia pobre pecador...” 2) Adopta sistemàticament el subjuntiu de subordinació, seguint les normes de la gramàtica llatina, enfront de les llengües romàniques, que no recuperen el subjuntiu fins que superen el balbuceig de la parataxi i l’expressió s’organitza en períodes més amples on té un paper preponderant la subordinació. 3) Abunden les oracions de relatiu, predominantment amb valor final. 4) Hipèrbaton condicionat per: la rima, pertànyer al fons comú de les llengües romàniques i la velocitat d’ús d’aquestes formes.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

5) Aplicació dels recursos sintàctics més típics de l’artifici retòric registrat en obres d’intenció retòrica, constatacions paral·leles, paral·lelismes d’oracions coordinades, d’oracions de relatiu i d’oracions subordinades: - prosa rimada - oposició de contraris - amplificatio - Elements sintàctics populars: - Anacoluts: la darrera part no lliga amb la primera. - L’impersonal en segona persona. - Parahipotaxi: introducció de la principal amb adverbi o conjunció. - Altres elements: - Afany de precisió: repetició d’idees, mots, referències gramaticals. - Exuberància gramatical: reiteracions verbals i perífrasis verbals amb valor de formes simples. El lèxic. És el mateix Llull qui en dóna en el pròleg de l’Art amativa l’esquema per a estudiar el lèxic de la seua obra: a) “els vocables qui són en vulgar” b) “els vocables qui no són en vulgar e qui són en llatí” c) “algunes paraules estranyes qui no són en ús vulgar ne en llatí”. Segons Francesc de Borja Moll, el volum del vocabulari que forma la base de la prosa lul·liana és aproximadament de 7.000 mots diccionariables. Aquest volum lèxic pot distribuir-se en aquests percentatges: Mots populars hereditaris del català ............. 52 % Mots derivats dins el català ........................... 20 % Llatinismes ..................................................... 18 % Mots usats només per Ramon Llull .................. 7 % Provençalismes ................................................ 1 % Onomàstica (noms bíblics, geogràfics, etc) ...... 2 % - Elements populars: Quan parlem dels elements populars del lèxic lul·lià volem referir-nos als mots que pertanyen al patrimoni de la llengua catalana. Existeixen cert nombre de mots de formació popular que no es troben usats en cap altre escriptor medieval: “maldeïdor” = malparlador. - Elements cultes: Aquesta part del lèxic presenta les següents característiques: - Paraules preses del llatí sense cap adaptació: fortitudo, tempus, locus. - Paraules sotmeses a una lleugera adaptació a les característiques del català (supressió d’una vocal o fins i tot d’una síl·laba llatina) - Llatinismes falsos: ordial = “originari”, extret del llatí primordiale. - Paraules derivades (creació de noves paraules mitjançant la sufixació): - Sufixos nominals: a) -ABILE, -IBILE > -able, -ible: incorruptible, inductible... b) -ALE> -al: forma adjectius en –al a partir d’altres adjectius en –ic àton: angelical, apostòlica... c) -ANTIA, -ENTIA. En Llull predominen els resultats populars –ança, -ença sobre els cultes –ància. d) -ANTE, -ENTE> -ant, -ent. e) -ITATE> -itat. f) -ITIA> -esa, -ea. g) -MENTUM> -ment = sufix preferit.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

h) -OSUM, -OSA> -ós, -osa. - Sufixos verbals: a) -ARE> -ar, -IRE> -ir. b) -IDIARE> -ejar. c) -FICARE> -ficar. Totes les llengües romàniques han emprat aquest sufix per formar verbs del llenguatge culte: memorificar, etc. - Formació d’adverbis en –MENT. - Paraules estranyes. Llull adopta una forma de derivació i de creació de mots nous que adapta dels textos àrabs i que constitueixen un repertori que en el món lexical romànic és realment “estrany”. La base teòrica és la de les dignitats divines que li proporcionen els autors musulmans. A partir d’açò crea les 18 sèries de vocables tècnics corresponents als 18 predicats que constitueixen les “18 rels que són els nou principis absoluts i els nou principis relatius”. - Principis absoluts: bonea, gramea, duració, poder, saviea, volentat, virtut, veritat, glòria. - Principis relatius: diferència, concordança, contrarietat, començament, mitjà, fi, majoritat, egualtat, minoritat. Aplicant a aquests principis els termes d’acció, agent, pacient, i a aquests dos darrers la consideració en potència i en acte, en surten derivats per a cada un dels principis. - Altres elements: - algunes dotzenes de provençalismes. - una vintena aproximada d’arabismes en la prosa catalana de Llull. 6. El llegat de Ramon Llull Filosoficoteològic La filosofia lul·liana és combativa, nascuda de la discussió i del xoc contra les idees dels infidels i dels heretges, la qual es va fent i prenent cos a mesura que li cal defensar-se. L’obsessió de Llull era que la fe pot ser raonada i entesa, ja que, si no ho fos, no seria veritable. Ell parla d’una fe prèvia, indiscutible, i aquest pressupost és raonable en la mesura en què considerem els adversaris de Llull no ateus, sinó creients d’una altra religió. És una filosofia nascuda del realisme neoplatònic que arriba a Llull a través del corrent anselmià-agustinià. Per a ell la idea de Déu és la de perfecció, i les criatures en són la seua semblança: és el caràcter exemplarista de la filosofia lul·liana, completat pel simbolisme universal i culminat pel misticisme. També hi és present una influència de la filosofia i de l’esperit franciscans. La influència musulmana es veu en l’apropiació de les maneres de filosofar àrabs, en el seguiment de la lògica d’Al-Gazzali, i en la recurrència a les pràctiques dels sufixos d’elaborar màximes metafòriques. Llull està convençut que les seues obres estan inspirades en Déu, fins arribar a morir per ell. La mort per amor, el martiri, és per a Llull la gran prova d’amor, i, alhora, la millor recompensa per a l’ésser estimat. La mística lul·liana és integral (totes les forces de la vida intel·lectual concorren amb tot el seu poder en l’acte de la contemplació), activa (a semblança de
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TEMA 39
Ramon Llull i el naixement de la prosa

les virtuts divines, les de l’ànima participen en l’acte de la unió mística perfecta), humana (a semblança del Déu-Home, subordina els sentits corporals als intel·lectuals), social (l’amor s’arrela en les profunditats de la vida afectiva i és eminentment social) i pràctica (expansiva, no replegada en si mateixa). Tot açò ha donat lloc a titllar-lo de Doctor il·luminat.

Lingüístic Llull s’ocupa de branques que ningú abans havia tractat en català, i inevitablement es troba amb buits lèxics que ha d’omplir i no pot comptar amb cap model. Mitjançant els manlleus del llatí i les regles naturals de crear mots del català, Llull configura una llengua estàndard que serà la base per als escriptors de tota l’Edat Mitjana, i d’aquesta forma es converteix en el creador de la prosa literària sense cap exageració. Els crítics opinen al respecte: - Martí de Riquer: “la prosa catalana adquirirà gràcies a Llull una perfecció i una modernitat sorprenents en el pas dels segles XIII a XIV”. - Joan Martí i Castell: “Llull supera parcialment una diglòssia tan universalment pesant com és la que es dóna entre el llatí i el català”. - Nadal i Prats: “No ens atreviríem pas a dir que la influència de la seua impressionant labor de creació lingüística fou nul·la”. Literari Segons Jordi Rubió, hi ha una incomunicació de l’obra literària de Llull amb la literatura catalana medieval. També parla de la poca transcendència de les imitacions de l’estil del mestre per part del falsificador d’obres lul·lianes al segle XIV, i de la pràcticament nul·la influència en autors com Eiximenis, Canals o Metge. De fet la redescoberta del valor literari de l’obra de Llull no arribà fins que Jovellanos féu veure que a ell “deben la lengua i la poesía catalana su majestad i esplendor”.

----------------------------------------------------------------

----------------------------------------------------------------