You are on page 1of 11

TEMA 42

Tema 42
JAUME ROIG I L’ANOMENADA
“ESCOLA SATÍRICA VALENCIANA”
TEMA 42
Jaume Roig i l’anomenada “Escola Satírica Valenciana”

ÍNDEX

1. El Regne de València al segle XV

2. La literatura a la València del segle XV

3. Jaume Roig
- Vida
- L’Espill
• Autoria
• Títol
• Estructura i continguts
• L’Espill: novel·la burgesa
• Misoginisme
• Mètrica
• Llengua
• Relacions amb altres texts

4. L’Escola Satírica Valenciana


- Introducció
- Els certàmens i les tertúlies
- El cançoner satíric valencià

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 42
Jaume Roig i l’anomenada “Escola Satírica Valenciana”

BIBLIOGRAFIA

CANTAVELLA, R., Els cards i el llir: Una lectura de l’Espill de Jaume Roig,
Barcelona, Quaderns crema, 1992.

ESCRIVÀ, V., “Introducció” a Jaume Roig: Espill, València, Institució Alfons el


Magnànim, 1981.

FERRANDO, A., Els certàmens poètics valencians, València, Institució Alfons el


Magnànim, 1983.

NICOLÀS, M. i FERRANDO, A., Panorama d’història de la llengua, València,


Tàndem, 1993.

RIQUER, M. i al., Història de la literatura catalana, volum IV, Barcelona, Ariel, 1985.

SIRERA, J. L., Història de la literatura valenciana, València, Edicions Alfons el


Magnànim, 1995.

RUBIÓ, J., Història de la literatura catalana, Volum I, Barcelona, Publicacions de


l’Abadia de Montserrat, 1984.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 42
Jaume Roig i l’anomenada “Escola Satírica Valenciana”

1. El Regne de València al segle XV

La situació de la Corona d’Aragó durant aquest segle és bastant complexa i


desigual. Tenim un ambient de desincronització total entre els diversos països de la
Corona d’Aragó pel que fa a aspectes com la demografia, economia, societat,
política i producció literària.
Un fet compartit, almenys a Catalunya i al Regne de València, és la incidència
cortesana del castellà que començarà a produir-se quan la dinastia dels Trastàmara
comence a regnar.
El segle XV ja comença amb els problemes que suposa la mort sense
descendència del rei Martí l’Humà. Després de dos anys de fortes discussions per tal
de triar el digne descendent, i a través del Compromís de Casp, serà elegit Ferran I.
Amb aquesta elecció queda instaurada la Casa de Trastàmara dins els nostres
regnes.
Els Trastàmara continuaran la política mediterrània del segle XIV, però sempre
amb un sentit marcadament patrimonial. A poc a poc, la popularitat dels Trastàmara
anirà baixant i mai no arribarà a ser tan gran com la dels reis de la ja desapareguda
casa de Barcelona; fets com la castellanització de la cort, l’aproximació dels seus
interessos vers la Corona de Castella i la reducció del paper democràtic de les corts
justifiquen aquesta elecció.
Prompte comencen a aparéixer noves crisis econòmiques a Catalunya i
Balears. Els enfrontaments entre els senyors feudals i els camperols són freqüents.
Tot açò crea un clima de pobresa i violència constant on el regne de València restarà
al marge.
En efecte, mentre Catalunya i Balears viuen un període de convulsió política i
econòmica, València viu el seu període de plenitud econòmica, demogràfica, política
i cultural. El regne de València coneix al segle XV, un auge econòmic fomentat en la
base camperola musulmana i en la incorporació de recursos humans i monetaris. El
Regne esdevé el punt central de l’economia i la política de la Corona d’Aragó. La
situació del camp és estable i favorable, la burgesia controla pràcticament tot el
comerç de la Mediterrània occidental. A més, tot aquest període coincideix amb el
creixement de les construccions monumentals gòtiques i amb l’esplendor de la
literatura catalana a València.
Tota aquesta situació esplendorosa comença a tenir fi a les darreries del segle
XV, on ja es donen alguns dels factors que facilitaran la decadència que es produirà
al segle següent. Factors com la unió dinàstica d’Aragó i Castella (1479), l’expulsió
dels jueus (1492) i l’inici de la substitució lingüística a favor del castellà.

2. La literatura a la València del segle XV

Durant el segle XV es produeix un augment considerable de lectors i


escriptors. Factors com el canvi de mentalitat que es produeix en l’home de l’última
Edat Mitjana i que preludia el futur Renaixement, la influència dels corrents
humanistes o l’evolució espontània de la pròpia societat, la creixent difusió dels
llibres gràcies a la impremta i la incorporació de nous lectors, seran peces
fonamentals perquè el segle XV esdevenia clau a l’hora d’incorporar nous gèneres,
temes i estils dins el panorama literari.

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
TEMA 42
Jaume Roig i l’anomenada “Escola Satírica Valenciana”

El regne de València serà un clar exemplar de tot aquest panorama literari i és


en aquesta etapa històrica on destaquen les grans figures literàries valencianes:
Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Jaume Roig, sor Isabel de Villena, Joan Roís de
Corella o Bernat Fenollar, entre d’altres.
Tot aquest període esplendorós que viu la literatura catalana que es
concentra sobretot al regne de València, ha fet que el segle XV haja estat considerat
el Segle d’Or de la literatura catalana. Els principals factors que condicionen aquesta
reeixida etapa literària són l’aparició d’una rica narrativa cavalleresca exemplificada
en l’obra de Joanot Martorell Tirant lo blanc i en l’anònim Curial e Güelfa, o la
desoccitanització de la lírica trobadoresca, consumada per Ausiàs Marc. També cal
destacar la continuïtat i l’interés per la renovació humanística en mans d’autors com
Joan Roís de Corella, o el desenvolupament d’una literatura burgesa, ja siga de
caràcter profà (poesia satírica) o religiós (poesia de certamen).
Finalment, cal destacar la utilització per part d’autors com Jaume Roig
o sor Isabel de Villena, d’un llenguatge col·loquial i farcit de col·loquialismes en les
seues obres, inspirades en la llengua popular. Aquest estil es contraposa a
l’anomenat “estil de valenciana prosa”, emprat per autors més cultes o nobles com
Roís de Corella i Joanot Martorell.

3. Jaume Roig

Vida
Jaume Roig va nàixer a València a començaments del segle XV en una
família de metges i notaris, és a dir, de la burgesia ciutadana. Ell mateix, com
possiblement el seu pare, fou metge.
El 1434 és designat examinador de metges pel consell de la ciutat i és casà
amb Isabel Pellisser amb qui tingué dos fills. Posseïa terres a Perta, a l’horta de
València, i ocupà càrrecs prou importants en la vida de la ciutat. Així, fou benefactor
del convent de la Trinitat de les Clarisses i el 1446 fou conseller de la ciutat, i des de
1457 sabem que fou metge de l’esposa del rei Alfons el Magnànim, la reina Maria.
Jaume Roig, home important, considerat en la Cort i en la seua ciutat i lligat a
obres pies, va morir el dia tres d’abril de 1478, segons sembla, d’un atac de feridura.

L’Espill
Aquesta novel·la de Jaume Roig també és coneguda, entre altres títols, com
Llibre de les dones i fou escrita a Callosa d’En Sarrià quan l’autor va fugir de
València a conseqüència d’una pesta que assotà la ciutat el 1460.
Malgrat que l’únic manuscrit de L’Espill que s’ha conservat del segle XV no
duu el títol ni el nom de l’autor, no sembla que hi puga haver cap dubte sobre
l’autoria de l’obra. Ja en la primera edició impresa del llibre, el 1531, figura el nom de
Jaume Roig com a autor de l’obra.
Hi ha, a més, altres arguments que ho corroboren: L’Espill s’obri amb una
consulta adreçada al cavaller valencià Joan Fabra, i sabem que una germana de
Roig es casà amb un Fabra. L’autor també adreça el llibre a un nebot seu, Baltasar
Bou, i segons diu, és fet a Callosa. Sabem que aquest Baltasar Bou, senyor de
Callosa, estava unit per lligams de parentiu amb Jaume Roig.
D’ordre menor, però significatives, són les constants referències al món de la
medicina (malalties, remeis, etc.) i Roig era metge. Però si tots aquests elements

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
TEMA 42
Jaume Roig i l’anomenada “Escola Satírica Valenciana”

són prou importants, el definitiu és la conclusió del seu nom i el de la seua dona en
el mateix text.
Pel que fa al títol i com ja s’ha indicat, en el manuscrit del llibre no en consta
cap. En la primera edició de 1531 és titulat Llibre dels consells, títol que es manté
fins a la tercera (1651), en què apareix com a Llibre de les dones, i tal com hui el
coneixem no apareix fins el 1905, en la sisena edició a càrrec del Dr. Chabàs.
La metàfora d’espill o mirall, com a títol del llibre, és coherent amb la tradició
medieval dels specula, títol comú als llibres d’intenció moralitzant o instructiva, en la
mesura que aquests presenten exemples en què el lector, tot veient-s’hi, pot
aprendre i evitar els mals i també corregir la seua vida.
El llibre són consells que dóna el protagonista i sobretot Salomó, als lectors,
així com exemples perquè els homes “s’hi miren” i sàpien guarir-se de les dones.
Si ens centrem en l’estructura i continguts de l’obra, L’Espill consta d’un
prefaci dividit en quatre parts i quatre llibres també dividits en quatre parts, i
l’acompanya una consulta en vers.
És narrat en primera persona, en forma autobiogràfica, identificat aparentment
autor i protagonista, tot i que hi ha dos narradors secundaris: una novícia i Salomó
en el llibre tercer.
El llibre ens conta la vida del protagonista des de la seua joventut, amb un
èmfasi especial en els seus matrimonis, fets o projectats amb dones que reuneixen
tots els estats possibles, amb una estructura episòdica d’acumulació d’anècdotes
situades a València i a diferents punts dels recorreguts que fa el protagonista, que
viatja a París i a Sant Jaume de Galícia.
La consulta és un poema escrit en heptasíl·labs dirigit al cavaller Mossén Joan
Fabra per tal que el llija i corregisca si ho creu convenient. Explica que l’ha escrit a
Callosa fugint de la pesta, per entretenir el seu oci i per mostrar el caràcter de les
dones i com han de ser tractades i desamades, perquè són cruels, i com només una,
la Mare de Déu, mereix l’estimació dels homes.
Al Prefaci diu que explicarà el que li ha ocorregut al llarg de la seua vida, de
manera que puga ser útil als altres i evitar que ningú caiga en els mateixos errors
que ell. Després ofereix l’obra al seu nebot Baltasar Bou i acaba explicant el pecat
d’Eva, que fa responsable de la maldat de les dones. A continuació, fa un resum dels
grans vicis i maldats de les dones i explica la forma en què escriurà el llibre, les parts
i la matèria de cadascuna.
El primer llibre tracta dels seus primers vint anys, a partir de la mort del seu
pare, en què sa mare el treu de casa. També ens narra com fou maltractat per una
hospitalera, el que li passà a Catalunya, com va perdre a París tots els béns que
duia per la maldat d’una hostalera, la seua incorporació a una companyia francesa
de gent d’armes i com torna a València sent un home ric i és acollit pel seu padrí.
En el segon llibre el protagonista ja té trenta-dos anys i ja vol casar-se. Ajudat
pel seu padrí decideix fer-ho amb una donzella, que resulta ser un conjunt de vicis i
mal caràcter. A la fi descobreix que ja era casada i no vídua. Després de deixar sa
casa a una beguina veïna seua per tal que la cuide mentre ell fa un viatge a Galícia
(ens narra els fets extraordinaris i malvats protagonitzats per dones durant el viatge),
a la tornada decideix casar-se amb la beguina però abans de fer-ho descobreix la
falsedat i la vilesa de la beguina.
A continuació es casa amb una viuda. Aquesta es troba obsessionada per
tenir fills, però ja és massa major per a ser mare i enganya el protagonista amb un
fals embaràs i posterior part. Finalment tot es descobreix i la viuda fuig i se suïcida.

---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
TEMA 42
Jaume Roig i l’anomenada “Escola Satírica Valenciana”

Amb la quarta esposa, una novícia retirada, el protagonista té un fill, però


aquesta es nega a alletar-lo preocupada per la seua bellesa. El xiquet mor i la dona,
gairebé embogida, li conta al marit els vicis de les monges i els consells malvats que
li van donar.
Al tercer llibre, el protagonista està mig endormiscat i rep la visita del savi
Salomó, qui li aconsella que no es torne a casar, perquè les dones són molt
malvades i ho prova amb la seua pròpia experiència i amb exemples de la Història
Sagrada i de la profana. Salomó aconsella el protagonista que canvie de vida, fugint
de les dones i dedicant-se a Déu.
Finalment, al quart llibre, el protagonista diu que està decidit a seguir-ne els
consells retirant-se i oferint-se a Déu. Tot seguit decideix reconciliar-se amb el sexe
femení i firmar la pau. Explica la seua devoció per la Mare de Déu i descriu l’estat
lamentable de la seua salut. El llibre s’acaba amb la recomanació que li fa al seu
nebot Baltasar Bou per tal que s’abstinga de les dones i siga devot de la Mare de
Déu.
Podem considerar L’Espill una novel·la burgesa ja que aquesta se separa del
Tirant lo blanc, de Curial i Güelfa i de la novel·lística medieval en general, perquè
l’autor ens narra un món pessimista, ple de fets desagradables i deshonests,
completament distant de les històries cavalleresques on l’optimisme i la vida plaent
es presenten com a un model de viure que en la realitat social era una forma
caduca.
Ara, el personatge principal ja no pertany a la noblesa. Una vegada és
expulsat de casa per sa mare es converteix en un jove pobre que s’esforça per
guanyar diners, per aconseguir un benestar social i poder tornar a València i viure
com un burgés.
També podem considerar L’Espill com una novel·la burgesa per la seua
ambientació. Si exceptuem les accions militars que el protagonista realitza a París,
els fets transcorren en un espai urbà on la vida i els personatges tindran molt en
compte el valor material dels diners. No són poques les referències a l’hora de parlar
de preus, de vestits, de despeses i altres costums.
L’Espill, escrit durant la segona meitat del segle XV, constitueix un violent i
implacable atac a les dones que fa inscriure l’obra en el corrent de la literatura
misògina medieval. La misogínia és l’aspecte que destaca immediatament als ulls
del lector ja que aquesta s’expressa de forma molt cruel. En aquestes obres les
dones són assassines, lladres, brutes, presumides, falses, mentideres, etc., i
intervenen en multitud de fets macabres, graciosos, picants i sempre desvergonyits.
L’Espill incorpora tots els tòpics antifeministes de l’Edat Mitjana, perquè totes
les maldats, tots els crims i vileses possibles són atribuïts a les dones, i elles han
estat la causa de tots els mals de la humanitat. Només dues són l’excepció: la Mare
de Déu i Isabel Pellisser.
Però després de la lectura del llibre, cal reflexionar sobre si tot l’atac que fa
l’autor contra les dones es deu a un odi vertader per part de l’autor vers el sexe
femení o si L’Espill està escrit en clau de burla i enginy. Si ens centrem en tot
l’ambient literari de la València de l’època (és necessari fer menció de les tertúlies
literàries que feien diferents autors poètics i on el tema de les seues poesies solia
ser l’atac a les dones per provocar la rialla entre els lectors), podem afirmar que
l’autor de L’Espill no odiava les dones en la mesura que es deixa veure a l’obra, sinó
que la seua misogínia era més bé burlesca que moralista, en la línia de l’Escola
Satírica Valenciana.

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
TEMA 42
Jaume Roig i l’anomenada “Escola Satírica Valenciana”

L’Espill seria un llibre destinat a la lectura dels homes de l’època i el fet que
presente una misogínia exagerada provocaria la burla i la rialla en el lector. Amb tot i
això, no podem negar el caràcter misogin de l’obra.
Pel que fa a la mètrica, caldrà dir que és una característica fonamental
d’aquesta obra. L’Espill és una novel·la escrita en vers i aquest factor que podem
considerar decisiu a l’hora d’aconseguir un major efecte còmic també pot dificultar la
lectura i la fluïdesa narrativa de l’obra.
Llevat de la consulta, poema escrit en heptasíl·labs, la resta de versos de
l’obra són tetrasíl·labs. L’obra consta de 16359 versos i segons l’autor està escrita en
“noves rimades comediades”, és a dir, versos de vuit síl·labes partits per una coma, i
que dóna lloc a versos apariats de quatre síl·labes. Les noves rimades eren molt
usades en les narracions dels segles anteriors, però insòlites en el segle XV. Jaume
Roig ens sorprén per haver escrit la seua novel·la en un vers de difícil lectura com és
la forma tetrasil·làbica.
Pel que fa a la llengua en què està escrita l’obra, Roig ens diu al Prefaci que
escriurà sense preocupacions formals i en la llengua col·loquial dels camperols de
l’horta de València. És cert que el llibre està farcit d’expressions populars i divertides
que accentuen el caràcter satíric de l’obra, però això no nega la qualitat lingüística ja
que en els versos de L’Espill estan molt ben escandits i la seua riquesa lingüística
està ben lluny de la que devien tenir els llauradors de l’horta.
El text està pel d’ironia, de metàfores i comparacions, de fraseologia jurídica,
teològica o mèdica, de citacions bíbliques, així com d’un vocabulari molt rebuscat i
de vegades desconegut per al lector actual.

Relacions amb altres textos


Per tal de convéncer-nos de les malifetes de les dones, Roig sap recórrer a
fonts ben acreditades dins el corrent misogin de la literatura i cultura medieval. A
més, el sentiment misogin es troba ja en els inicis del cristianisme (cal recordar les
paraules contra les dones que llança Tertulià, un dels pares de l’Església, o l’obra
Adversus Iovinianum de Sant Jeroni).
Per tant, la feina és molt fàcil ja que existeix una gran abundància d’obres
amb aquesta temàtica dins de la literatura europea de l’època que podem relacionar
amb L’Espill: El Corbaccio de Bocaccio, Les lamentacions de Matheolus de Jean
Lefèvre, text llatí del segle XIII traduït al francés per aquest autor, o El Corvacho o
reprobacion del amor mundano de l’Arxipreste de Talavera, obra no específicament
misògina però que presenta crítiques punyents contra les dones. L’obra consta de
quatre parts, la segona de les quals va dirigida a les “malas e viciosas mujeres” i és
una sàtira contra els defectes de les dones.
En l’àmbit de la literatura catalana, Lo somni de Bernat Metge és un clar
testimoni d’aquesta actitud misògina. Al tercer llibre, Tisèrias, el vaticinador grec,
llança una furiosa diatriba contra les dones. Al quart llibre, Metge li fa una rèplica en
defensa de les dones, fent la història encomiàstica de les reines catalanes.

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
TEMA 42
Jaume Roig i l’anomenada “Escola Satírica Valenciana”

4. L’Escola Satírica Valenciana

Introducció
Designació amb què es coneix un grup de poetes de la fi del segle XV i
principi del XVI. Podem dir que aquesta escola fou iniciada per Jaume Roig. Gran
part dels autors que la conformen eren d’extracció burgesa (canonges, notaris,
metges o menestrals) o procedents de la noblesa urbana no gaire important.
Participaven regularment en els certàmens literaris de l’època i, sovint,
elaboraven obres col·lectives. Una bona part de la seua producció és de tema
religiós (Vida de Santa Magdalena, de Gassull; Lo Passi en cobles, de Bernat
Fenollar i Pere Martines), moralitzant (Escacs d’amor, de Fenollar, Vinyoles i
Castellví) i, sobretot d’índole eròtica (Procés de les olives, de Fenollar, Moreno i
Gassull, Lo somni de Joan Joan, de Gassull, i els anònims Col·loqui de dames i
obra feta per als vells).
Aquests poetes alternaven la poesia de caire religiós amb poemes que
contenien agosarades escenes que, expressades amb una llengua directa i popular,
feien al·lusió a esdeveniments de l’actualitat de l’època.

Els certàmens i les tertúlies


Al segle XV la cort ha deixat de ser el centre divulgador de la literatura. El seu
lloc ha estat ocupat per la ciutat. La literatura de la segona meitat del XV és una
literatura ciutadana; no és tant una literatura “burgesa” en el sentit d’una literatura de
classe. En aquesta època tenim dos models literaris: el model seguit per Roís de
Corella (escriu obres inspirades en faules ovidianes i bíbliques) i el model de Jaume
Roig, Fenollar o Gassull, que s’acosta a la modesta realitat.
La funció de la literatura del segle XV (sobretot la de la segona meitat) és la
que li imposa la ciutat: una ciutat rica, en pau, i optimista com és la València de
l’època. La prosperitat i la riquesa econòmica permeten comprar més llibres i
cedeixen més terreny a l’oci.
La ciutat disposa de dues plataformes bàsiques que afavoreixen la literatura:
la tertúlia i el certamen.
Els certàmens literaris van ser un factor de gran transcendència en la vida
literària valenciana del segle XV. Aquests eren molt freqüents i tenien molt bona
acollida entre la gent de l’època. Hi havia molts poetes que es presentaven als
certàmens (fins i tot hi havia poetes que només eren poetes de certamen). Molts
d’aquests poetes van escriure de manera ocasional perquè ho feien seduïts pel
premi o per la satisfacció de vanitat que la cerimònia oferia. A més, el certamen
comportava una publicitat fugaç però àmplia de les obres.
Un dels certàmens més antic del XV és el del 1474 “en llaors de la Verge
Maria”. En 1486 i patrocinat per Mossén Ferrando Díez, es va convocar un altre “en
honor de la Concepció Immaculada de la Mare de Déu”.
El 1498 l’homenatjat mitjançant un certamen fou Sant Cristòfol. Però malgrat
totes aquestes dades és molt difícil esbrinar la quantitat exacta de certàmens, així
com la seua localització, que van tenir lloc a la ciutat de València del XV-XVI.
L’organització dels certàmens i el posterior desenvolupament era prou clara.
Les condicions del concurs, els integrants del jurat i els premis o joia que es
concedien s’anunciaven a través de “llibells” o convocatòries redactades en vers que
s’exposaven en tots els llocs públics de la ciutat. El dia triat, públic i poetes es
reunien en el lloc fixat, molt sovint a les parròquies o confraries, i els poetes
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
TEMA 42
Jaume Roig i l’anomenada “Escola Satírica Valenciana”

començaven a recitar els seus poemes. Uns dies després, el jurat dictava en vers “la
sentència” que proclamava el guanyador del certamen.
Pel que fa als premis, aquests eren molt variats: un tros de drap de vellut
negre, un robí, una carta de navegar, una imatge de Sant Cristòfol, etc.
Cal assenyalar que moltes vegades, tot aquest ambient literari es veia
amenaçat per la política interna dels certàmens, és a dir, les recomanacions i
pressions al jurat o les rivalitats personals entre guanyadors i perdedors estaven
molt presents a tots els certàmens.
La tertúlia és una clara representació del que fou la literatura de l’època:
conversa. Les tertúlies més importants són les de Berenguer Mercader i les de
Bernat Fenollar.
A la primera de les tertúlies, la de Berenguer Mercader, acudeixen sobretot
aristòcrates. Una mostra d’aquesta tertúlia ens ha pervingut a la prosa de Corella
Parlament en casa de Berenguer Mercader, on es transcriuen les narracions
ovidianes que s’explicaren durant una vetllada.
Pel que fa a la colla de Bernat Fenollar, els seus integrants eren cavallers,
canonges o juristes que es reunien al voltant de Fenollar. Aquests poetes discutien,
conversaven i escrivien en comunitat. Les seues narracions solen nàixer del diàleg
amb altres autors.
Amb la seua literatura busquen la diversió, fan una literatura basada en la
recerca del joc, d’ací que no els interesse tant la matèria tractada (sovint anecdòtica i
intranscendent). Es plantegen problemes que puguen adequar-se a l’entramat
lingüístic i mental, a les rebuscades endevinalles i jocs d’enginy. I tot cal fer-ho en
grup.
Tant l’obra de Jaume Roig com la de Fenollar vénen marcades per una base
comuna: voluntat de fer literatura des d’una perspectiva realista (cosa que els
diferencia de Corella, qui busca allunyar-se de la realitat a recer dels mites clàssics i
bíblics). Aquest realisme comportava deixar de banda les regles tradicionals i tòpics
literaris, i aquest obstacle se supera mitjançant la sàtira, ja que aquesta permet
abandonar tot el pes de la tradició.
La sàtira de l’època no amagava cap crítica social o finalitat moralitzant o
regeneradora de la societat, sinó que s’emprava per exercir la befa i la burla i fins i
tot, per a arribar a allò grotesc.
Pel que fa als temes tractats a les poesies, aquests solen reduir-se a tres: la
dona, les relacions sexuals i la burla que es fa de la noblesa (per exemple, la forma
de vestir d’aquesta classe social).
El tema de la dona havia estat sempre un material força utilitzat en la tradició
de la literatura cortesana i idealista i, l’única forma de trencar amb aquesta tradició
era enllaçar amb una llarga tradició misògina medieval (literatura misògina) que el
món medieval arrossegava ja des dels pares de l’església i que la literatura catalana
ja tenia exemples amb Eiximenis o Bernat Metge. El tema de les relacions sexuals
es justifica perquè aquest era un motiu grotesc que s’adequava molt bé a les seues
poesies.
Amb tot açò, cal dir que la narració satírica valenciana de la segona meitat del
segle XV enllaçava, en definitiva, amb la tradició dels contes plaents, la voluntat dels
quals era més fer riure que exercir la crítica social.
Tota aquesta voluntat lúdica explica també el manteniment de la narració en
vers. Fer riure en prosa era difícil, el vers permet practicar millor l’exercici de l’enginy
i, a més, el fet de conservar la rima és una garantia dels efectes còmics. La narrativa
en vers és una eina perfecta per suggerir segones intencions.
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
TEMA 42
Jaume Roig i l’anomenada “Escola Satírica Valenciana”

El que també podem remarcar de la colla de Bernat Fenollar és la poca


preocupació que aquests autors tenen per l’estil de les seues poesies, on la manca
de retoricisme és evident. Sols s’encarregaven d’ajustar-se a les pautes
versificatòries imposades pel metre i la rima.
Pel que fa a la llengua emprada a les poesies, aquest és bastant planera,
senzilla i popular, fins i tot Gassull redacta un pamflet a favor de la parla popular: La
brama dels llauraors de l’Horta de València. El fet d’optar per aquest tipus de llengua
respon a una voluntat d’allunyar-se de la llengua convencional a què obligaven els
models literaris tradicionals. Per tant, la tria lingüística és una forma òptima per
acomplir el seu programa realista.

El cançoner satíric valencià


Sota aquest epígraf es coneixen un conjunt de narracions en vers d’autors
valencians de la segona meitat del segle XV que es caracteritzen per escriure en
grup i amb actitud polèmica i paròdica.
Entre els principals autors i obres podem destacar Fenollar (capellà del rei
catòlic i domer de la Seu de València) que amb la seua obra Lo procés de les olives
mostra una polèmica sobre l’amor dels joves i dels vells.
Altres autors destacables són Castellví (majordom reial), Narcís Vinyoles (jurat
i conseller), J. Moreno (notari) i Joan Gassull (cavaller). Aquest últim és autor d’obres
com Lo somni de Joan Joan (l’autor ens narra la fantasia o somni que li esdevingué
una nit a Museros. En aquesta peça la disputa s’insereix dins una historieta
narrativa.), Escacs d’amor (cada autor representa una figura dels escacs i es fa una
disputa sobre l’amor) o La brama dels llauraors de l’Horta de València, obra de
polèmica lingüística de 250 versos. És una rèplica a unes normes puristes fetes per
Bernat Fenollar.
Finalment, pel que fa a la continuïtat del gènere, tota aquesta tendència
satírica tingué continuadors a la mateixa València del segle XVI, amb autors com
Jaume Siurana, Lluís Joan Valentí, Andreu Martí Pineda i Valentí Fuster, entre
d’altres.
Tots aquests autors, en un intent de reinstaurar la tertúlia de Bernat Fenollar,
escriviren conjuntament Disputa o procés de vídues i donzelles (1561). Aquesta
segona època, en la qual s’accentuarà la virulència satírica amb obres com
Codolada d’enamorats de Guerau de Montmajor, es va cloure el segle XVII amb la
poesia grotesca i procaç de Pere Jacint Morlà i Francesc Mulet.
La importància del gènere va fer que s’arribara a considerar que la llengua
autòctona a València només era apta per a aquest tipus de literatura, la qual cosa a
la llarga va tenir conseqüències negatives per a la literatura catalana.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------