You are on page 1of 11

TEMA 48

Tema 48
LA LITERATURA POPULAR FINS AL SEGLE XX

TEMA 48
La literatura popular fins al segle XX

ÍNDEX 1. Introducció 2. Orígens 3. Cançoner a) Els goigs b) Corrandes i Cançons de Pandero c) Nadales d) Cançons de bandoler i de lladres de camí ral e) Fabliaux f) Romancer 4. Conclusió

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------

TEMA 48
La literatura popular fins al segle XX

BIBLIOGRAFIA BOHIGAS, P., Cançoner popular català, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983. CARBONELL, A. i al., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Barcelona, El Punt - Edhasa, 1979. RIQUER, M. i al., Història de la literatura catalana, Barcelona, Ariel, 1884, vol. I-V. ROMEU, J., Poesia popular i literatura, Barcelona, Curial, 1974. SALVADOR, V., i ESCRIVÀ, V., Invitació a la literatura catalana, València, Gregalllibres, 1986.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------

TEMA 48
La literatura popular fins al segle XX

1. Introducció El concepte de literatura popular Podríem definir com a literatura popular aquella que naix en el conjunt de les necessitats bàsiques de qualsevol col·lectivitat. Tota comunitat social necessita expressar-se en la seua activitat i per aquesta naturalesa; la literatura popular ha tingut sempre com a mitjà de transmissió la tradició oral i l’autoria ha romàs en l’anonimat. Tota creació artística té, en el seu origen, un individu creador, l’obra del qual passa al seu entorn social i és assumida per la comunitat. Pot ser recreada, adaptada a noves realitats socials, i reproduïda i transmesa per la memòria col·lectiva. Aquesta “literatura”, anomenada “popular” enfront de la creació “culta” -tot i que la interacció entre ambdues ha estat continuada- ha anat sempre acompanyada de la música, dansa o espectacle. I, així, ens ha pervingut en la cançó i el teatre. 2. Orígens Els orígens de la nostra llengua, de la mateixa manera que les altres llengües romàniques, es remunta al llarg període de la fragmentació del llatí vulgar, parlat en els territoris de l’antic imperi Romà. Es pren com a primer text escrit en català la versió catalana del text jurídic Forum Iudicum, manuscrit del segle XII (anterior a les Homilies d’Organyà); la qual cosa implica que els orígens escrits del català són textos en prosa i no en vers, que és com solen iniciar-se les llengües literàries. La raó és el fort arrelament del provençal, de l’occità com a koiné literària, la llengua dels torbadors, amb gran prestigi literari a causa del refinament cultural de les corts del segle XII. Aquest fet s’allargaria fins al segle XV, quan Ausiàs March abandonarà l’estil dels trobadors i iniciarà un lent procés de desprovençalització. Naturalment, però, la poesia popular sí que utilitzava el català, però la seua presència es fa difícil de constatar ja que la transmissió era oral únicament i amb aquest canal ens han arribat, encara a nosaltres, de veu en veu i de generació en generació. Els objectius de la poesia popular es poden resumir així: expressar, ensenyar i perpetuar una determinada visió del món, ja siga autòctona o imposada (per les classes dirigents o l’església). entreteniment. Informació dels fets més importants

La transmissió oral no té fronteres, per això tenim molts textos de procedència desconeguda. L’estil es caracteritza per usar un llenguatge directe, sense artificis (com no siga els que obliguen les convencions mètriques), una estructura senzilla i la utilització del refranyer. Durant els segles XVI i XVII, la producció literària de caire popular -tant de noves creacions com la que dóna continuïtat a les tradicionals des de l’Edat Mitjanasubsisteixen abundantment entre les classes populars de les nostres terres que, evidentment, ignoraven el castellà. Les classes altes ja havien optat per la utilització del castellà.
---------------------------------------------------------------4 ----------------------------------------------------------------

TEMA 48
La literatura popular fins al segle XX

Josep Romeu diu: “al costat de la poesia culta existeix, des del naixement de la llengua, una poesia popular i tradicional, transmesa oralment, de la qual posseïm poques dades concretes anteriors al segle XVI, encara que certament els seus orígens vénen de l’Edat Mitjana, (...)” Pel que fa a l’evolució general de l’obra, cal matisar que, en tant que creació artística, és extrapersonal i té una existència latent que es manifesta a través de les diverses interpretacions dels que l’actualitzen; d’altra banda, no oblidem que semblants interpretacions originen les múltiples versions i variacions en què se’ns presenta l’obra folklòrica. Aquesta objectivació personal a càrrec dels diversos intèrprets folklòrics s’esdevé amb el concurs d’un conglomerat actiu d’impulsos i normes de la tradició oral, animat pels diferents emissors amb llurs creacions individuals produïdes en el moment d’emetre l’obra... La creació s’identifica amb la col·lectivitat; la personalitat del poeta, doncs, queda diluïda en el medi establert i s’hi confon per la raó del caràcter col·lectiu de la seua obra”. Paral·lelament a la literatura culta en provençal, n’hi hagué una altra de provençal –produïda i consumida pel poble- de divulgació oral en llengua catalana, composta i difosa pels joglars. Dels nostres joglars i la seua activitat hi ha referències documentals, sobretot, quan estaven vinculats a la cort reial. Per aquests documents sabem de l’existència d’una èpica catalana que encara en el segle XIV no fou mai escrita ni deriva en romanços. El joglar era l’encarregat de la transmissió cantada, acompanyat amb instruments musicals, de les poesies escrites pels trobadors. Aquests són autors de composicions versificades en vulgar o en occità, en oposició als poetes que ho feien en llatí. Els joglars eren, doncs, professionals de l’actuació, de la posada en escena dels poemes que els autors els confiaven; açò suposa una conseqüència fonamental: el grau de la teatralitat, la importància dels aspectes quinèsics (o de moviment) i representació de pràcticament tota la poesia medieval. Primordialment, el joglar era el transmissor de la poesia, i des d’aquest punt de vista cal tenir en compte que alguns trobadors en disposaven d’un o diversos, dedicats exclusivament a divulgar llurs composicions, com és el cas de Guillem de Berguedà. 3. Cançoner Tot i l’entrebanc arrelat en formes tradicionals de transmissió oral, en els períodes dels segles XV a XIX trobem en l'àmbit geogràfic català un bon nombre de gèneres literaris d’extensió curta, sovint anònims. Podem parlar d’un sol gènere molt ampli generalitzat arreu del món que podríem qualificar com a literari i folklòric, és a dir, nascut entre el poble i molt difós pels amplis sectors de la societat. Afegim a més, que tota mena de literatura popular és una literatura on no solament són populars els elements de tipus formal –les tonades, formes estròfiques poc variades, el ritme, la rima- sinó també els elements de tipus argumental o de nivell de contingut. En aquest sentit, tota mostra de literatura popular consisteix, pel seu origen, per la seua difusió i pels mites que reflecteix la composició argumental, en un dels nuclis més interessants per reconstruir la veritable organització social d’una època i, fins i tot, la més profunda caracterització antropològica d’una cultura.
---------------------------------------------------------------5 ----------------------------------------------------------------

TEMA 48
La literatura popular fins al segle XX

Així doncs, aquesta poesia popular ha existit al llarg de tota la història dels pobles catalanoparlants, i ens permet de posar en dubte el concepte i etiqueta “decadència”, almenys pel que fa a la literatura dels segles XVI a XVIII. La història d’aquesta comunitat lingüística pot haver tingut alts i baixos a nivell polític o econòmic i a nivell de conreu de la llengua culta, però ha conservat sempre a un excel·lent nivell unes formes d’expressió certament literàries que són les anomenades populars. El poble cantava, ballava, recitava i feia la cort amb el seu llenguatge senzill i planer. Parlem de popular en funció d’aquests factors: - No es desmarquen de la llengua del carrer, la col·loquial. - Naixen espontàniament i anònimament, corren de veu en veu, passen d’una generació a una altra amb variacions i sovint acaben essent arreplegades pels folkloristes al cap de molts anys. - Són una mostra de la imaginació i simbologia d’una col·lectivitat. Tanmateix, dins d’aquesta unitat, podem distingir-ne els següents tipus de manifestacions literàries, sobretot durant els segles XVI i XVII: - els goigs - les nadales i les cançons religioses - les cançons de bandolers i de lladres de camí reial - les corrandes i les cançons de pandero. a) Els goigs Antoni Comas ha dit que “el gènere més característic del cançoner català són els goigs, (...). Constitueixen una manifestació litúrgica popular que es practica en actes de devoció col·lectiva, (...). Molt freqüent a la literatura llatina i a les literatures romàniques, amb un estrofisme d’ascendència provençal: la dansa” Són una mostra de literatura en part popular i en part conreada com a literatura culta (per això tenim mostres impreses) amb una gran tradició que ve de l’Edat Mitjana i arriba al segle XIX. És possible que molts d’ells foren refosos o reelaboracions de caire religiós, heretades per la memòria popular, però la majoria són creats per autors locals, amb un cert argument ad hoc per a una comunitat de feligresos concreta, devots a una advocació determinada. Es caracteritzen per ser cançons religioses que lloen les excel·lències de Jesucrist, de la Verge Maria i dels sants. D’escriptura anònima, encara que en tenim alguns signats per clergues, fan ús de melodies senzilles, espontànies. Són una forma litúrgica popular, practicada en actes de devoció col·lectiva que formen part de la cerimònia a les festes patronals (processons, romeries, novenes). Durant els segles de l’anomenada “decadència”, els goigs són gairebé l’única mostra del català escrit que arriba a les mans del poble. Pel que fa a la seua forma estròfica provenen de l’antiga dansa provençal. No sempre, però, el tema és estrictament religiós; sovint el trobem barrejat amb elements de crònica històrica que reflecteixen la posició del clergat enfront dels esdeveniments socials del seu temps. Al tombant del segle XVI, la dansa es transformarà en una combinació característica d’estrofes que canten de primer els goigs terrenals i després les excel·lències de Maria o dels sants i, és així, com arriba la forma madura d’aquestes composicions: normalment amb versos de set síl·labes, amb una tornada inicial de quatre versos, un nombre de cobles variat (set o vuit) de sis versos cada una, amb retronxa (que reprenen els dos darrers versos o les darreres rimes de la tornada) i una tornada final de quatre versos, que rimen com l’estrofa inicial.
---------------------------------------------------------------6 ----------------------------------------------------------------

TEMA 48
La literatura popular fins al segle XX

b) Nadales Ens han arribat per la memòria col·lectiva. Tot i que no en tenim ni de l’època medieval, ni dels segles posteriors en què hi hagué una constant producció de noves cançons nadalenques construïdes sobre l’estructura de les velles. Són cançons del temps de Nadal, amb tonada religiosa i notablement apartada de la tradició gregoriana i litúrgica en general. Els arguments giren al voltant del naixement de Jesús, l’anunci a Maria, el dubte de Josep davant l’embaràs de Maria. La seua gran difusió ha fet que ens arriben diverses versions que circulaven arreu del domini lingüístic de cada nadala. Comas diu que “les nadales anteriors al segle XIV han desaparegut de la tradició oral i les coneixem per mitjà d’algun manuscrit conservat, cos és ara, el Cançoner Roviola. Dels segles XVI i XVII ens han arribat més exemples. En general acusen una marcada influència dels villancicos castellans del segle XVI. Es poden dividir en quatre grans grups temàtics: l’anunciació a la Mare de Déu, el naixement de Jesús, l’anunciació i adoració dels pastors, i l’adoració dels reis i la fugida a Egipte.”. c) Cançons de bandolers i de lladres de camí ral El bandolerisme és un dels fenòmens més interessants en la nostra història; de fet, és una activitat general en el món mediterrani durant els segles XVI i XVII. El bandolerisme es localitza en els punts més crítics d’un estat: llocs fronterers, comarques muntanyenques. Hom ha atribuït el gran desplegament del bandolerisme mediterrani a la crisi econòmica del segle XVI, produïda per la inflació econòmica en tot Europa que, per exemple, arruïna la noblesa rural (guerres de Remences1). D’altra banda, també sembla ser l’expressió de resistència d’un conjunt minoritari, hegemònic en altre temps, i sotmés en aquelles èpoques a una administració estatal. A la corona d’Aragó, l’activitat més viva del bandolerisme correspon a les darreries del regnat de Carles V i el primer terç del segle XVII (encara no tenim massa testimonis literaris). Hom suposa que les cançons de bandolers i de lladres es difongueren per les terres catalanes, si tenim present el reflex persistent d’aquesta mostra de literatura popular en la temàtica d’autors cultes: Lope de Vega dedicà una comèdia a Antoni Roca; Cervantes parla de Perot Rocaguinarla en el Quijote... La figura del bandoler més famós del primer terç del segle XVII, Joan Serrallonga, és la que més repercussió tingué en les lletres catalanes. Fins i tot, Joan Maragall li dedicà el 1909 un poema. La forma mètrica més usual és la del romanç, amb versos de vuit síl·labes i rima assonant. Els temes fan referència a les seues aventures, robatoris o malifetes i sempre impregnats d’un lirisme especial. En aquestes composicions, el poble tingué la capacitat d’idealitzar el bandoler, com si significara la supervivència del cavaller medieval. També en altres composicions parlen de la relació entre el bandoler i la noia segrestada, com L’hereu Perelló. Sovint anaven impreses en fulls i aquests penjats amb cordills d’una canya, per això també coneixem aquesta literatura com “de canya i cordill”.

11

Pagesos adscrits a un domini senyorial que no podien abandonar si no pagaven una redempció o remença; Aquesta situació fou característica del camp català entre els segles XI i XV. ---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------

TEMA 48
La literatura popular fins al segle XX

d) Corrandes i Cançons de Pandero Dos tipus de literatura popular oral molt lligats entre ells, són les corrandes o follies, nom amb el qual es coneixen al País Valencià i a les Illes. Les “Cançons de Pandero” eren cantades per les majorales de la confraria de la Mare de Déu del Roser, arrelades a les parròquies entre 1570 i 1610, en eixir a captar per a les festes religioses i profanes. Les majorales arribaven a la casa on se celebrava el dinar de festa, posaven la bacina d’argent amb la imatge de la Verge al cap de la taula i feien una representació. Cantaven improvisant les lletres en honor dels assistents. Les Cançons de Pandero tenien un contingut de lloança; la sàtira o la intenció de ferir eren excepcionals. Anaven dirigides a persones presents en la taula; els nuvis, familiars, el nadó... Solien lloar la gràcia i bellesa d’una donzella o d’una pretesa, l’elegància d’un fadrí, fer un joc de paraules o un acudit, reflectir els sentiments d’una enamorada de condició més humil que la del cavaller... Les tonades eren monòtones i regulars, les variacions només és donaven en la lletra. El recurs utilitzat per construir les rimes de les cançons era, normalment, l’ús de formes verbals idèntiques en posicions regulars i alternades. Aquest cant era acompanyat d’un pandero, decorat amb cintes de colors i cascavells, que per un costat tenia la imatge de la Mare de Déu i per l’altre, un pom de flors. El text era breu, de vuit versos heptasíl·labs (podia variar, però mai passava dels catorze), amb rima assonant i amb certa simetria en l’estructura. Les “Corrandes” són cançons curtes, generalment de quatre versos de set síl·labes, de rima consonant o assonant i en forma alternada o encadenada. Es parteix d’una locució o d’uns versos pertanyents a una cançó coneguda. S’acompanyen amb pandero (són un tipus de cançó de pandero) i també expressen una simple contraposició de dues idees que es resol amb una tècnica paral·lelística senzilla. A més, solen basar les seues composicions únicament en elements de la naturalesa. La corranda, pel seu estil directe i popular, sovint carregat d’intencions ocultes, es troba molt a la vora del refrany. La gran variació temàtica es pot resumir així: - cançons d’amor, de despit o d’enyorança - felicitacions i salutacions - cançons de bressol - lloances a fadrines o fadrins - cants de treball o de ronda - cançons de collita - cançons de verema - cançons de confidències entre mare i filla - cançons de jocs infantils Les cançons de ronda o festeig són molt significatives; en les rondes un grup canta sota el balcó d’una persona per fer-li saber allò que hom no gosa dir-li a la cara. També trobem les laudatòries, de la terra, dels productes... e) Fabliaux Són composicions de poesia narrativa molt popular a França; es caracteritzen per la temàtica realista, el propòsit de divertir, l’estil descurat amb pocs recursos retòrics i l’aparició de temes obscens. Els protagonistes són burgesos, pagesos o eclesiàstics; normalment s’hi estableix un triangle amorós, on guanyen els dolents i ix rebent el marit burlat. Aquest tema era molt conegut a l’Edat Mitjana a les terres de
---------------------------------------------------------------8 ----------------------------------------------------------------

TEMA 48
La literatura popular fins al segle XX

parla catalana, però se n’han conservat molt pocs i no segueixen el model francés. En tenim uns que mantenen el tema però són una creació culta, Llibre de Fra Bernat; altres segueixen l’estil però no la temàtica, La disputa d’en Buc amb son cavall. Els únics veritables fabliaux són Els planys del cavaller Mataró i El sagristà i la burgesa, on el diable es venja d’un sagristà i el fa enamorar-se d’una burgesa per delatar-los quan s’escapen junts. f) Romancer Entesa la literatura com una producció social, cal recordar que tot grup social s’organitza d’acord amb unes coordenades que constitueixen el seu model polític. Si aquest model social canvia, també canvia el polític, la qual cosa condiciona el sistema de convivència i la manera d’entendre la cultura. El Romanticisme com a moviment de canvi i de refús dels models de producció cultural del segle XVIII, proposava unes noves directrius quant al fet literari: - antinormativisme de la retòrica tradicional; - llibertat de l’artista per tal de produir l’obra; - recuperació de la tradició històrica popular, la llengua, les ruïnes... Aquest moviment provocarà la recuperació de la tradició oral popular (rondalles, refranys, miracles...), en definitiva, els orígens d’una classe ara dominant, urbana, burgesa, que ha obtingut el poder durant les revolucions del segle XIX. Els folkloristes s’ocuparan de la recerca i l’aplec de la rondallística tradicional i detindran la crisi de la tradició oral iniciada amb la difusió de la impremta (a València ja al 1474). Durant tot el segle XIX, Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) i altres es preocuparen per la recerca de la poesia tradicional popular. L’any 1853, publicà un important recull d’aquesta producció amb el nom de Romancer Català (la versió de 1822, en castellà fou Romancerillo catalán). Aquest recull és, potser, la màxima expressió de la nostra cançó popular sobreviscuda exclusivament per via oral. Aquest romancer naix a mitjan camí de França i Espanya, mantenint la naturalesa de pont, de cruïlla que ha caracteritzat sempre Catalunya. Com diu J. Massot “el Romancer català recull la feminitat del Romancer francés i la força expressiva de l’espanyol” Els estudis fets fins ara, sobretot per Martí de Riquer, permeten distingir tres nuclis a partir dels quals es genera aquest romancer: - l’element francoprovençal, que també s’anomena gàl·lic o ultrapirinenc; - l’element castellà; - l’element autòcton; La influència ultrapirinenca sembla la més antiga i la que més denota un llenguatge més pur. Es caracteritza per les formes lingüístiques estranyes en les rimes (mots acabats en –er o –é), però curiosament podem trobar castellanismes flagrants, cosa que indica, com diu J. Massot, la mobilitat del camp popular i la persistent influència de l’element peninsular. En algunes ocasions, la mateixa cançó apareix enllà dels Pirineus i a les nostres terres. El romanç Don Joan i Don Ramon, el primer català, imprés al 1840, presenta complicats problemes de filiació; potser està relacionat amb la cançó francesa del Roi Renaud i amb semblances temàtiques amb els catalans i castellans de La sortida de missa. Altres romanços catalans de presumible origen ultrapirinenc són: La mala sogra, La barbera de França, el soldat i la pastora.
---------------------------------------------------------------9 ----------------------------------------------------------------

TEMA 48
La literatura popular fins al segle XX

L’element castellà en el nostre romancer està documentat de ben antic, tant a nivell temàtic com lingüístic. Hem d’assenyalar que el primer romanç castellà que es conserva escrit, Gentil dona, gentil dona, el va copiar el mallorquí Jaume d’Olesa al 1421. Però és a partir del segle XVI que el romancer català acull nombroses mostres del veí que tanta vitalitat va adquirir en aquell segle, reflectint un bilingüisme habitual. Destaquem que les primeres mostres d’aquest bilingüisme coincideixen amb la instal·lació de la dinastia Trastàmara a la cort, cosa que no tardarà a influir en el decandiment del català com a llengua literària. L’octosíl·lab propi del romancer castellà ja apareix a final del segle XV en una versió del popular Rossinyol, bon rossinyol. La procedència castellana de part del nostre romancer és proclamada per la inserció de mots, versos i tirades de versos en castellà. Podríem esmentar molts romanços castellans que perviuen a les nostres terres, com el de Rodriguet, que és una peça del cicle del Cid Campeador. En matèria d’art popular, és molt difícil d’assegurar que una peça és autòctona. Dissortadament, no ha estat detectat cap romanç, autènticament popular, que faça referència a la nostra història medieval, i la nostra vella epopeia la intuïm gràcies a les Cròniques. Els nostres romanços històrics són tardans, Els segadors (1640), Bach de roda (1713)... De la major part desconeixem l’origen, la qual cosa ens obliga a fer esment d’algunes peces importants i molt divulgades: La cançó de l’hereu Riera, que forma part d’un ball de bastons, devia haver sortit d’un fet local ja que no trobem cap relació amb la resta. El romancer del rei mariner és la cançó popular catalana amb més extensió d’àmbit geogràfic (Piemont, Espanya, Amèrica); cantat a tot el domini lingüístic ja des de les narracions dels segles XII a XIV. Per les referències explícites de la lletra, La dama d’Aragó és un dels més lírics de tot el romancer, que s’havia considerat d’origen català. La cançó del Comte Arnau és el més conegut i famós dels romanços catalans i sembla evident el seu caràcter autòcton. J. Romeu el data a finals del segle XVI. Tracta el mite més popular de Catalunya, on els elements sobrenaturals i màgics i el sentit del pecat donen als versos una impressionant força, i on el comte, figura perversa i alhora amb grandesa esfereïdora, pren un relleu acusat i propi. El tema medul·lar, un diàleg entre el comte i una vídua, es refereix a una situació d’injustícia entre amo i servent, en un context rural, feudal i medieval. Amb l’heptasíl·labs lliure, la dificultat per als cantaires devia ser major. Temàticament, seguint Milà i Fontanals, el Romancer té quatre apartats: - Cançons històriques i de bandolers, que fan referència a personatges llegendaris i a fets anecdòtics que revelen una determinada època. Amb excepcions, el nostre romancer s’ajusta a l’època moderna. - Cançons novel·lesques. Eren el divertiment de la gent que acudia a festes. S’hi inclouen les temàtiques amoroses, on la dona té el protagonisme absolut però amb tractaments diversos: tragèdia, sàtira, lírica... - Cançons de costums. Tracten temes anecdòtics i locals que reflecteixen les peripècies del poble. Cal no oblidar que ens trobem davant una societat feudal amb poques possibilitats de canvi sobretot per a les dones joves. - Cançons religioses. Tracten sobre la Sagrada Família i la vida de sants, però amb un to quotidià a l’abast del poble.

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

TEMA 48
La literatura popular fins al segle XX

4. Conclusió Ramon Vidal de Besalú, en Les razós de trobar, ens lliura una prova evident de l’existència de poesia popular en català a finals del segle XII. El cant popular, però, no fou considerat digne de ser copiat (tot el món el devia saber de memòria). Per això tenim el naufragi aparent de la poesia popular a l’Edat Mitjana; caldrà esperar al segle XVI, que alguns curiosos afeccionats es dediquen a recollir-la de la memòria col·lectiva, a transcriure-la i a editar-la per oferir repertoris de mostra d’aquesta literatura. Tenim el bell recull de cançons de Nadal titulat Cançoner de Roviola, recollit per Bertomeu Roviola, on es pot apreciar la mínima evolució en aquestes cançons. En el Cançoner de Juan Fernández de Íxar, d’origen castellà, en la part copiada al segle XVI, hi ha un conjunt de peces populars catalanes procedents de l’Urgell. El Cançoner Flor de Enamorados és considerat un dels documents literaris més importants del segle XVI. Gran nombre de poesies són en català. Fóra interminable seguir enumerant els casos de cançons populars que troben en els segles XVI a XVIII. La cançó popular persistí al llarg del període anomenat “decadència”2 i ha perviscut fins als nostres dies amb les variacions lògiques imposades pel temps i per l’evolució de la llengua. El romancer català, atestat des del segle XV, amb elements Gàl·lics, castellans i autòctons, manté la seua vitalitat en la tradició del poble. Es constituí durant els segles XVI a XVIII, en el període etiquetat com “decadència”. D’aquesta manera, el poble sabé mantenir, crear i conservar tot un tresor de troballes poètiques i narratives i, sobretot, la vitalitat de la llengua, amb els seus barbarismes, anacoluts i altres incorreccions que són introduïts per tal de falcar els versos.

2

Vegeu el tema 49. ---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------