Carta retornada

“Si tens la sort d’haver viscut a París de jove, després París t’acompanyarà, vagis on vagis, tota la resta de la teva vida, ja que París és una festa que ens segueix” (Ernest Hemingway) Amb respecte per Rafael Moore, enginyer de “La Canadenca”, la feina del qual em va suggerir aquest relat.

La Companyia m‟ha encarregat que redacti el projecte d‟eixample de la ciutat, però jo només penso en tu i no em puc concentrar. Com si no tingués prou feina amb la modificació del traçat de la carretera que el nou embassament del Congost negarà! L‟enginyer en cap ha decidit que, per satisfer el Consistori, l‟empresa hauria de regalar un nou projecte d‟urbanisme a la ciutat. N‟estic fart de tot això i no saps què donaria per ser a París amb tu! T‟imagino asseguda a la terrassa del quiosc dels Jardins de Luxemburg, somrient sota l‟ombra del barret arran dels teus ulls i els llavis humits d‟anís. T‟imagino amb les cames creuades i un cigarret a la mà parlant amb la teva amiga de la Rive droite. Ja saps que li tinc simpatia, però la considero una esnob que només escolta jazz perquè l‟acceptin a les vetllades d‟aquells americans que sempre parlen de llibres. Recordes la nit que discutien amb passió sobre l‟exactitud de l‟adjectiu i ella només intervenia per dir foteses sobre la musicalitat de les paraules? Va ser, aleshores, quan aquella actriu de Montparnasse, des de la foscor i del fum del bar, li va etzibar amb veu agra i sense cap subtilesa: “nena, parles molt de música, però necessites un bon clarinet!”. I tu vas riure d‟aquella manera com ningú més sap riure, amb aquella força clara i neta que encén encara més la teva sensualitat. I a mi m‟agradava saber que el teu riure em pertanyia,

1

que era un regal que em feies i que jo exhibia amb orgull davant del món. El teu riure ets tu, és l‟essència del teu cos. I jo el trobo a faltar. També tu ets una mica esnob, estimada. Però aquest mimetisme és joc en els teus ulls, és tendresa que et fa més sorprenent i desitjable als desconeguts. T‟ho vaig dir un dia, passejant entre les vinyes de Montmartre, escoltant aquell pagès que ens explicava la importància del sol en la maduració del fruit; o alguna nit a l‟Hotel de Flandre, on ens refugiàvem de l‟abatiment d‟una tarda de pluja, fugint de qualsevol de les galeries d‟art que visitàvem per trobar una obra que il·luminés la nostra ment. Recordes quan em vas portar a veure l‟exposició de la Lempicka? Mai no vas tenir gust per la pintura. Estaves entusiasmada, no paraves d‟explicar-me l‟estructura dels quadres i la composició dels colors, de línies dures i sòlides, de simetries pròpies de l‟art decoratiu. La mirada et brillava davant la bellesa de les models, immòbil sobre els talons, amb un imperceptible tremolor de la faldilla que només jo era capaç de notar. I de sobte, et vas afanyar a construir ingènues teories sobre el feminisme d‟aquella obra que consideraves la modernitat absoluta. Em commovia la candidesa de la teva ignorància i em divertia fer subtils burles del teu enuig, quan jo refutava, un a un, els teus arguments amb exemples de Modigliani i de Matisse, molt més tendres captant l‟essència de la feminitat. Ferida en el teu amor propi, com una odalisca rebutjada pel sultà, vas donar el conflicte per acabat quan, silenciosament, em vas estrènyer el braç amb les teves mans i vas recolzar el cap a la meva espatlla. Com m‟agradaria, ara, tornar a veure aquells quadres al teu costat! Hauries de tornar amb mi i parlar-me d‟art o de cultures exòtiques, tant me fa. Qualsevol paraula teva seria suficient per fer-me sentir humà, per allunyar-me d‟aquesta solitud que m‟angoixa. Ja sé que Tremp no és París, però aquesta ciutat també té la seva cultura i l‟art de viure d‟una manera diferent. Aquí la vida és senzilla, surts de la ciutat i

2

de seguida ets al camp. D‟un temps ençà, m‟agrada passejar entre bladars i oliveres a primera hora del matí. Sé que t‟estranyarà, però no te me‟n riguis. La fresca, el silenci matinal trencat per un cant d‟ocell, algun vilatà amb l‟aixada a l‟esquena que va cap al tros..., no s‟assembla gens a un paisatge de Courbet, però és d‟un realisme feréstec que anul·la la transcendència de tota modernitat. És cert que els estius són secs i els hiverns són freds. Però la primavera i la tardor m‟evoquen l‟aire atlàntic de la riba del Loing, l‟aire d‟aquell bosc on, algunes tardes d‟estiu, deixàvem que la natura ens guarís les ferides sofertes en irrisòries derrotes urbanes, com una petita traïció a tanta cultura. Aquí, però, també et pots divertir com a la gran ciutat. L‟altre dia, amb els enginyers de l‟empresa, vàrem anar a l’American Bar on la Tremp’s Shor-Roll Jazz va tocar Fidgety Feet, que tant t‟agradava ballar. Recordo que als primers compassos deixaves la copa sobre la taula i et llançaves a la pista, envoltada per la multitud, sense esperar que jo m‟aixequés i m‟estirés l‟americana abans d‟acompanyar-te en els passos. Mai no he sabut ballar com tu i, aquella nit, em vaig quedar assegut a la cadira, abstret en l‟agilitat dels peus d‟una noia que mirava amb picardia el seu company. Quina bogeria de ball! T‟hauria agradat veure l‟escena. Era com estar al cinema un diumenge a la tarda. La setmana passada, al Teatro-Salón, projectaven uns curtmetratges de Keaton que em varen fer riure una estona. És hilarant i admirable, alhora, quan s‟enfronta a un exercit de policies, sol, només armat amb uns guants de boxa i la seva mirada impassible. Ja saps com em diverteix quan un infortunat ataca amb gosadia l‟ordre encara que, finalment, el poder l‟acabi esclafant a ell. És la petita rebel·lió que em permeto, escèptic pel que fa a la seva utilitat. Després van projectar una pel·lícula alemanya, una història inquietant ambientada al segle XXI, en la qual els obrers estaven condemnats a viure sota terra, confinats en el

3

centre industrial de la ciutat. Quina metàfora dels nostres dies! Vivim temps de moralisme, estimada! No t‟enganyis. Sota l‟aparença d‟aquest desmesurat hedonisme, s‟hi amaga una conspiració per imposar la ignorància i l‟opressió, un pla que pretén perpetuar un món d‟esclaus, obligats a treballar miserablement per enriquir tirans mancats d‟amor i de sentiments. Sento temor pel futur que s‟apropa i sento que hauré de treballar amb passió i amb raó davant d‟aquesta incertesa. Necessitem ciutats lliures amb persones lliures. Només això ens pot salvar. L‟urbanisme d‟aquesta ciutat és medieval, potser d‟origen romà. Cal eixamplar els ravals d‟acord amb les necessitats de la nostra època. La parcel·lació, el traçat dels carrers, el sanejament, la cubicació de les cases, la densitat de vivendes i d‟espais lliures han de ser un conjunt harmònic de belleses i de perspectives que facilitin l‟entrada d‟aire i de llum per fer la vida agradable als seus habitants. L‟helioteràpia és tonificant i reconstituent; l‟ombra permanent i l„obscuritat són l‟ambient de la mort. La millor orientació dels carrers és la nordest-sudoest, que permet l‟arribada de la llum del sol a totes les cases, al matí o a la tarda. El meu pla és projectar un traçat dels carrers quadriculat, amb patis centrals a l‟interior de les illes de cases que deixaran passar la llum i l‟escalfor perquè hi creixi la vida. Modestament, aquest és l‟únic treball que em sento capaç d‟aportar per millorar la humanitat. Però, per què et parlo de feina en un moment com aquest? T‟hauria de parlar de viatges i de territoris plens de llum. Ara mateix, em vénen a la memòria aquelles vacances a Suïssa on vàrem descobrir els túnels de l‟Axenstrasse, il·luminats per grans obertures a la roca, des d‟on podíem admirar les aigües del llac. “Quina meravella d‟enginyeria!”, vas exclamar, per fer-me sentir gelós. Però no ho vas aconseguir. Ben al contrari, en aquell instant vaig comprendre que aquesta era l‟obra amb què m‟agradaria obsequiar-te un dia: una muntanya per esculpir el teu record, una paret de pedra tallada

4

per convertir-te, eternament, en una deessa tel·lúrica. Potser te n‟has oblidat d‟aquell paisatge, però jo he continuat tots aquests anys buscant un lloc on portar a terme el meu treball. Ara fa uns mesos que he establert una afectuosa correspondència amb l‟enginyer Elliot, aquell que l‟any 1915 va projectar el Mitchell Point Tunnel. Amablement, m‟ha fet obsequi dels seus diaris de treball, on hi ha nombroses fórmules de càlcul que podré aplicar a la nova carretera del Congost. Ja he començat a projectar un túnel per salvar els espadats que desplomen sobre el llac i foradaré, transversalment, les parets del cingle amb cinc grans finestrals per on penetrarà la llum. La porxada permetrà gaudir la blavor de l‟aigua que emmiralla la severitat de l‟engorjat, de colossals roques i boscos frondosos clapejats de camps a l‟horitzó. Tot és quietut dins del Congost; silenci només trencat per la remor del riu que s‟escola entre la nuesa dels còdols, on diuen que es banyaven goges a l‟antiguitat. El paisatge és d‟una aspra bellesa i aquesta obra en magnificarà la naturalesa i enaltirà el treball humà i la cultura. Serà un gran atractiu pels viatgers que tot just comencen a descobrir aquests paratges i, potser així, el país serà més cosmopolita, com a tu t‟agradaria. Ja torno a parlar de feina! Disculpa‟m, però és que aquesta terra atrapa i torna l‟ànima salvatge. Hauries de ser aquí. Sí, ja sé que una ciutat de províncies no és per a tu, que necessites converses creuades en mil idiomes per alimentar el teu riure. Però aquí també hi ha molts francesos, anglesos, americans, canadencs, alemanys i suïssos que treballen a les obres dels canals de rec i a les fàbriques elèctriques. La majoria són rodamóns, com tu i com jo, arrencats de les seves arrels i obligats a crear un món acollidor on arraulir-se. Ho vàrem fer a París quan érem joves i podem tornar-ho a fer a Tremp, si som capaços de captar el batec d‟aquesta ciutat tant bé com els seus millors cronistes. Diferent, sí, perquè nosaltres som herois d‟altres conflictes, armats de lectures i de converses nocturnes a qualsevol local de jazz.

5

Tornarem a París, si tu vols. Estan construint un ferrocarril que travessarà el Pirineu fins a Saint-Girons i podrem anar a París en vint-i-quatre hores. Podrem tornar a saludar els vells amics americans i l‟actriu de Montparnasse; o, si ho prefereixes, tornar a prendre un deliciós anisat amb la teva amiga, mentre parlem de banalitats que ens alliberin, per uns instants, de l‟avorriment. Podrem visitar el Louvre i passejar pels carrers de l‟Odèon abans d‟anar a sopar al Polidor, on vaig dir-te que me n‟anava. Podrem recuperar tot allò que va morir la nit que em vas deixar perquè jo havia trobat feina d‟enginyer en un desconegut racó del Pirineu. I tu vas pensar que t‟havia traït. Saps que no era veritat. Saps que París m‟ofegava i que em calia marxar-ne. Però tu et capficaves i només volies creure que renunciava a la lluita que ens havia convertit en llegenda d‟aquells carrers humits, d‟aquella ciutat fosca que esvaïa el nostre amor, lentament, com un pensament tan sols imaginat que es repeteix obstinadament sense aprofundir-ne en la raó. Per què, sinó, em vas dir que jo passava per la vida superficialment, mentre que tu vivies sota la pell de la realitat?... Quina paradoxa, la mort és l„única realitat certa! Avui m‟han retornat la carta on t‟explicava tot això i només em queda aquest ressò de la seva lectura en el meu cap. El ressò insistent i confús de tots els mots d‟esperança que et vaig escriure i que, ara, s‟han transformat en dolor, imposat, etern. Jo no et volia perdre. Nosaltres érem diferents; nosaltres no havíem de patir aquesta crueltat. El món era bo, per què ens ha fet això? Per què s‟ha endut el teu alè? La teva vida era meva i la teva absència em deixa sol amb el record dels nostres dies a París. No puc suportar més aquesta angoixa, aquest desordre de pensament que em fa detestar la felicitat dels altres que parlen d‟art o que fan l‟amor, mentre la pluja regalima pels vidres d‟un hotel. Parlar i fer l‟amor, era tot el que et demanava en la meva carta. No trobo imatges per recordar la teva veu, ni olors que em recordin la teva pell, però ni aquest oblit no em consola! Tu

6

no hi ets. I jo, aquí sol, projecto ciutats on no viuràs mai i carreteres que mai et tornaran a mi. Sí, avui m‟han retornat la carta. I jo només he tingut ganes de besar els teus ulls tancats.

___________________

7

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful