You are on page 1of 1

24

el 3 de vuit

DIVENDRES, 7 DE DESEMBRE DEL 2012

EDITA Publicacions Peneds, SA Papiol, 1 - 08720 Vilafranca del Peneds el3devuit@el3devuit.cat


Els escrits que publiquem a les planes dopini, aix com qualsevol altre article signat, no sn forosament compartits pel setmanari i noms reflecteixen el parer de qui els signa.

PRESIDENT Pere Montserrat i Ferrer CONSELLER DELEGAT Xavier Freixedas i Domnech DIRECTOR Ricard Rafecas i Ruiz

REDACCI: Joan Ravents (Cap de redacci), Judit Benages, Cristina Pars, Xavi Gonzlez, (Redacci Vilafranca), Eva Lpez (Redacci Sant Sadurn), Ricard Vinyals (Redacci El Vendrell),

Eloi Miralles, Biel Senabre, Jordi Mir (Castells), Tito Boada, (Esports), Flix Mir (Fotografia), Editat amb la collaboraci de ngels Ventura, Nati Ceballos, Sandra Bermdez (Maquetaci), Roser Figueras (Correcci).

OPINI

Lnima dEl Coro


El caf dEl Coro s un local emblemtic de Vilafranca on tot passavolant hi recala de seguida. Ser al rovell de lou i tenir una esttica vuitcentista convida a entrar-hi, almenys als esperits romntics. Durant uns mesos ha estat tancat, divendres passat va reobrir les portes i diumenge al mat vaig deixar-mhi caure amb ganes de convertir-me en un humil epgon daquells que han fet dels cafs els temples de la paraula i de la saviesa irnica, i que tan b retrata el professor Antoni Mart Monterde al seu lcid assaig Potica del caf. Un espacio de la modernidad literaria europea (2007). Tornar a El Coro s redescobrir un caf dels dabans, autntic, daquells que ja no en queden perqu han estat substituts per daltres que volen evocar els antics, per que tant lesttica com el gust del caf no passen la prova del cot fluix. No entenc el perqu hem deixat perdre aquells locals que han estat autntics espais de memria de la nostra vida associativa i cultural, des de finals del segle XIX i fins al primer ter del segle XX. El Coro s un supervivent daquests antics cafs amb nima, que conviden el benestar intellectual i invoquen lesperit socialitzador. Uns espais que ens connecten amb la nostra tradici menestral, per tamb amb lideal europeu de civilitzaci, com recorda George Steiner en La idea dEuropa (2004): Europa est feta de cafs. I hi podrem afegir que Catalunya tamb per la vocaci histrica i europea que ha professat sempre a les grans idees. Per ja fa anys que nhem perdut molts i no vull pensar que aix sigui un smptoma de decadncia, encara que la postmodernitat ens en dna mostres reiterades en molts nivells i mbits diversos. Agafo el diari a la papereria Pujol, la ms castellera de Vilafranca deconstruint el tpic local i travesso la plaa de la Verdura, envada per un ambient fred i la claror dun sol dhivern. El vapor de la cafetera dna la benvinguda als pocs que anem arribant amb degoteig. A Vilafranca li costa despertar-se els diumenges. T un aire de mas robat. Un cop assegut desplego els diaris, sobre una taula de marbre, prenc algunes notes i la msica del disc de La Marat, de fons, ens recorda el present en qu vivim, per si de cas ens enfilem massa al llimb de les idees. Idees i caf, una combinaci propcia per estimular el pensament i la reflexi a travs de la fora de la paraula. Una eina poderosa que ben esmolada es converteix en una arma al servei de la llibertat i la justcia, b prou que ho sabem pels grans escriptors. Pensant en tot aix em ve al cap la pellcula Casablanca (1942), un film que just acaba de fer setanta anys, i que ens transporta novament al mn de les idees i dels ideals, i dels cafs. s al Ricks Cafe Americain, un espai de resistncia i de trobada de refugiats, on La Marsellesa simposa als cntics patritics alemanys. Una bonica metfora de la llibertat i de la importncia dels cafs, les idees nobles i el poder emancipador de la paraula dita o escrita.

De lAteneu estant

Empenta a labisme
Si pogussim elaborar una grfica que pogus reflectir els punts duni i divergncia entre Catalunya i Espanya durant els darrers 34 anys de democrcia comptant des del referndum del 6 de desembre de 1978 que se celebra com a festiu crec que hi hauria una absoluta coincidncia que actualment es produeix el mxim distanciament. Si pogussim seguir estudiant aquest grfic crec que tamb hi hauria acord a considerar els Jocs Olmpics de Barcelona 92 quan va haver-hi ms sintonia. Ha resultat fcil fer la comparaci ja que aquest any 2012, en celebrar-se el vint aniversari, han semblat encara ms llunyanes les imatges i sentiments viscuts llavors. Si pogussim tenir davant aquest quadre haurem de concloure que el divorci s total, fins al punt dafectar seriosament la convivncia. La reforma educativa que relega el catal a una llengua de quart ordre, tot carregant-se lexits model dimmersi lingstica, s la pitjor estratgia que es podria haver triat en aquesta ofensiva contra Catalunya. No noms uneix tothom que creu en un estat propi, sin tamb tothom que simplement

El Peneds tamb existeix...

Jaume Ferrer Puig


Professor de literatura delateneuestant@gmail.com

El Coro s un supervivent daquests antics cafs amb nima, que conviden el benestar intellectual i invoquen lesperit socialitzador

Daniel Garcia Peris


www.danielgarciaperis.cat

Molts de nosaltres podrem explicar que mai no hem tingut cap problema per la llengua a Catalunya

creu que aquest model educatiu ha estat precisament lartfex duna entesa social encara ms majoritria. Aqu no ens cal cap estudi, estic segur que molts de nosaltres podrem explicar que mai no hem tingut cap problema per la llengua a Catalunya i el coneixement del catal i el castell ha estat assegurat en tots aquests anys. s un dels pilars de la nostra llibertat, i atacar aquest model descola s sens dubte atacar el pas. Aquest moviment el podrem comparar al fet viscut fa uns dies al metro de Nova York, quan un pertorbat va fer una empenta a una persona a les vies abans que vingus el tren i aquesta va morir atropellada. El New York Post va publicar la fotografia dun altre usuari del metro on es veia com aquesta persona intentava escapar de les vies i evitar la mort quan li faltava poc per passar-li el tren per sobre. Ara el ministre Wert ha fet una empenta al catal a labisme, tenim lopci de quedar insensibles i ser noms espectadors de la tragdia o ajudar a remuntar la situaci tot rebellant-nos contra aquesta imposici injusta. s la nostra opci i encara s a les nostres mans.

>> Ve de la pgina anterior

La redacci daquest setmanari es reserva el dret de publicar o no les cartes adreades al seu director, i el de resumir llurs continguts quan excedeixin de 1.000 carcters, amb espais inclosos. Per tal que un escrit sigui publicat a les planes dopini ha de venir acompanyat del nom i cognoms del seu autor, adrea, DNI i un telfon de contacte. Tots els escrits es publicaran amb el nom i cognoms del seu autor o autors o, en el seu cas, amb el del collectiu,

produir a finals dagost del 2011? I vs per on, aqu no hi van veure cap problema. PP i PSOE ho van enllestir en un tres i no res. Estic plenament dacord que hi ha dhaver un canvi de direcci en la poltica de qui paga els plats trencats. No pot ser que les retallades es dirigeixin sempre cap a les classes socials menys afavorides. Han de canviar la direcci de les tisorades,

per aix no implica ni que sacabin ni que comencem a sortir del forat on som. Mindigno quan sento a dir que ara no toca parlar de la independncia, perqu el que cal i s urgent s sortir de la crisi. I tant que ns durgent sortir-ne! Precisament per aix ens cal ms que mai ser independents, per poder disposar i gestionar els diners que sn nostres. O s que aquelles persones que ho diuen es pensen que la ciutadania

daquest pas no hi veu ms enll del nas? Es pensen que ens empassarem tot all que ens diuen amb bona cara, bones paraules i educadament perqu som curts de gambals? Doncs no! Encara que... molt a desgrat meu, potser s que els haur de donar la ra. Per qu ho dic? Doncs perqu no trobo cap explicaci possible davant la pujada o el manteniment dalgunes forces poltiques en detriment daltres que havien parlat

clar i catal. O lnica explicaci que hi trobo s que la gent prefereix viure enganyada amb bones paraules i copets a lesquena ms que no pas que els diguin les coses tal com sn per no haver-se denfrontar a la realitat, que sovint s crua, dura i costa de pair. Tamb magradaria donar les grcies a totes aquelles persones que, malgrat els mals resultats que ens vaticinaven les enquestes ja abans de la campanya

electoral (i que potser aix va ajudar que acabessin fent-se realitat), van creure en Solidaritat Catalana per la Independncia i hi van donar el seu vot. Totes elles van pensar que el vot realment til s aquell que dnes a la formaci poltica que per tu s la millor. Totes elles van creure que el millor era votar des de la convicci i la illusi el partit que creien ms convincent i ms illusionat en la tasca que tenies al davant i que