You are on page 1of 1

Comentari de <<Corrandes d’exili>>

Els esdeveniments que va viure Joan Oliver (Pere Quart) a una Barcelona
revolucionària el fan cantar una utopia col·lectiva, construïda amb certa
solidaritat comunitària, la poesia que escriu va relacionada amb la història, com
resposta davant l’agitació del país.
L’experiència de la guerra civil i del desterrament d’intel·lectuals pel fet
d’escriure en català o haver donat els diners d’algun premi als orfes de guerra,
empenyen a Pere Quart a escriure les <<corrandes d’exili>>, recollides a Saló
de tardor (1947).
L’epopeia va desapareixent a mida que passa el temps, i les corrandes reben un
tractament líric, interioritzat, elegíac, ajustat a la tragèdia personal que en
constitueix l’anècdota. Es tracta d’un tipus de poesia biogràfica, que esdevindrà
símbol d’un destí nacional i l’inici d’un temps mutilat per a un poble.
La corranda és una cançó folklòrica breu una quarteta d’heptasíl·labs, com en
aquest cas.
Es podríem considerar cada estrofa com una corranda autònoma (fixem-nos en el
plural del títol). Les tres primeres, per exemple, ens situen a l’instant i el lloc
precisos de la fugida: la nit que es travessa la frontera: la ratlla (vers 12), les dues
següents obliden l’acció física per introduir els temes nuclears del poema: la
desolació, el sofriment, el séc intern i la vida escindida, el record i l’enyorança a
què es lliura el refugiat en terra estranya (versos 20-24) es fa un esment de la
nostàlgia que aboca el jo líric a l’evocació idealitzada del paisatge perdut, de la
terra abandonada, en la sisena i setena corrandes. La última certifica l’ensulsiada
de l’ideal (versos 33 i 34) i, per altra banda, no renuncia a confiar en la
resurrecció plena de la pàtria (versos 35 i 36).
Pere Quart apel·la a una imatgeria prou sensitiva, a un llenguatge corporal, quan
passa la frontera: l’ascensió nocturna que es veu il·luminada per la lluna (versos 1
i 2); el pes dels passos, feixucs, i el gran silenci que reina (vers 3), el fet de
destacar el color de la pell de la estimada del poeta (vers 6) i el contacte del cos
amb la natura (versos 13 i 14).
La lluna podria representar l’estat anímic de l’autor. També podria fer-ho el fet de
comparar l’estimada amb una figura religiosa catalana. De fet, és mitjançant la
comparació amb la qual es pretén destacar la dimensió de la catàstrofe de l’exili,
marcant l’amor que sent el poeta cap a la seva terra materna (versos 13 i 14).
Hi ha una adversativa per oposar dos conceptes de memòria: la que es limita a pansir de
mica en mica l’ànim des del neguit permanent de l’absència i la que busca en el record
l’estímul d’un possible retorn que ajudi a sobreviure.