You are on page 1of 1

Vacances pagades

En aquest poema s’hi troba un humor irònic que entronca amb la producció de
preguerra i que fixa definitivament la personalitat poètica de Pere Quart. Les
afinitats amb el programa ideològic i estètic de la poesia social convidaven a
vindicar un poemari com a fita del realisme històric. I a registrar com a annus
mirabilis de la nova tendència en 1960, data en què coincidiren Vacances
pagades i La pell de brau, aquesta última de Salvador Espriu.
Vacances pagades arrenca d’una perspectiva individual: no és tant un judici
racionalitzat del món immediat, un qüestionament analític d’algun aspecte de la
situació col·lectiva, com una confessió de desassossec interior davant l’estat del
país. Ens endinsem a la intimitat del jo, a no gaire distància de Corrandes d’exili.
A l’hora d’anunciar el sentiment, Pere Quart es decanta per una estratègia
conversacional. Es dibuixa un marc d’interlocució, amb un emissor que s’adreça
obertament a un receptor pròxim, a qui l’imperatiu encoloma el paper
d’espectador de trontolls emocionals. Perquè el públic combregui amb el desfici
del jo, perquè no en rebutgi l’exhibició, convé teixir confiances mútues.
En aquest sentit, reiterar l’apel·lació al destinatari, en forma d’incís (vers 35),
reforça dinàmiques de complicitat. Els vers lliure i la supressió d’una pauta
mètrica sistemàtica contribueixen a consolidar la familiaritat. S’hi reitera
l’alternança de partida i retorn: fins a quatre vegades marxa del país el poeta
(versos 1, 6, 22 i 24) i desfà camí (versos 3, 10 i 32). Es presenta una antítesi que
metaforitza les vacil·lacions del fur intern, que es debat enmig del perplexitats i
incerteses, que bascula entre l’amor i la frustració, on el conflicte primordial és la
causa el desajust entre ideal i realitat.
A Vacances pagades es completa l’espoli del <<Príncep>> (vers 15). Si les
<<Corrandes d’exili>> li havien sostret el regne, <<Vacances pagades>> li
manlleva el somni: no en queda ni el consol d’una Catalunya virtual feta a mida
(vers 15), es fa un rebuig a “l’hereu” (versos 24-27).
Hi ha una actitud molt intensa de desengany, D’una banda, les ombres la buidor i
la manca d’horitzons suggerides per la <<terra sense cels>> (vers 30); de l’altre
en es fàstic, referent de ressò somàtic, es congrien la impotència i la ràbia que
quallaran en reacció visceral.
També, com ironia tenim visitar-hi un Déu que, lluny d’ocupar la jornada laboral
socorrent una mica els seus baldats fills catalans, passa també una temporada de
<<vacances pagades>> (versos 41 i 42).