You are on page 1of 1

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Aquest poema escrit per Salvador Espriu forma part d’El caminant i el mur publicat
l’any 1954, més de dotze anys després del final de la guerra civil i més de sis després
del final de la Segona Guerra Mundial.
A Assaig de càntic en el temple podem veure clarament la contradicció interna del
subjecte líric davant la situació del seu país, que està sotmès a l’esclavitud que suposa
una dictadura.
Apareix clarament el tema de l’exili interior, que entenem com l’exili de la gent que
es va quedar al país i va viure durant molt de temps la repressió que va suposar el
franquisme. Un exili clarament simbòlic que reflexa les tensions entre Salvador
Espriu i el seu país.
En aquest famós poema Espriu es queixa amargament de la seva terra i la qualifica de
covarda, ja que Catalunya no s’ha revoltat contra el poder injust que la sotmet. A més
a més també es queixa de que està molt lluny de l’ideal de civilització que els joves
de la generació del 36, a la qual ell pertany i defensen la República, somien.
El poema està dividit en tres parts ben diferenciades, la primera ocupa els 7 primers
versos i reflexa el desig de fugida de l’autor del seu país. El jo poètic es lamenta de la
situació del seu poble que ha perdut la llibertat i diu que se’n vol anar nord enllà (cap
a Europa, on ha guanyat la democràcia). En aquesta part trobem molts adjectius, uns
de negatius (covarda, vella, salvatge) referits a Catalunya, i uns altres de positius
(neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç) referits als habitants de la resta
d’Europa.
En la segona part es mostra la censura social a la que seria sotmès si definitivament
decidís marxar. Els habitants del país desaprovarien la seva acció mentre el jo poètic
se’n riuria. El mot congregació que apareix en aquesta part identifica la idea de nació
en el concepte de grup reunit a l’entorn d’una llei religiosa. Apareix també un dit o
frase feta (com l’ocell que deixa el niu, així l’home que se’n va del seu indret) que
reflexa la desaprovació del poble. El l’últim vers de la segona part l’autor escriu àrid
poble, aquí Espriu juga amb el concepte de desert (àrid) (exili dels israelites al desert)
i amb l’aridesa de Catalunya sota la dictadura militar, sense llibertat ni tan sols per
expressar la seva cultura.
En la tercera part s’observa una darrera afirmació de fidelitat al país, el jo poètic diu
que mai s’anirà de Catalunya perquè ell també es considera covard i salvatge i perquè
estima desesperadament la seva pàtria.
El poema està escrit en versos lliures.
Al llarg del poema trobem vint adjectius distribuïts de manera cuidadosament
estudiada. Aquests adjectius contenen tota la tensió i eficàcia del poema.
A més a més aquest poema està fortament influït per la Bíblia, de la qual l’autor es
declarava lector constant.