You are on page 1of 21

El nom de la Nació

Es Poblat d’en Talaiòtic
2008
INDEX

- Introducció: El misteri de la paraula Catalunya

- El nom de la Nació (I): l’origen del federalisme

- El nom de la Nació (II): Evolució i diversitat de denominacions

- El nom dela Nació (i III): La denominació actual
16/04/2007

EL MISTERI DE LA PARAULA CATALUNYA

El passat 29 de març vaig obrir un fil de debat al Racó Català amb un article sobre el significat
de la paraula "Catalunya" que explicaria el seu ús medieval referit no a un territori amb un títol
concret sinó al conjunt de regnes i comtats que des d'aquest bloc ja hem referit com a Corona
Catalana. Avui dia 16 d'abril m'he trobat la grata sorpresa de veure publicat aquell article a la
pàgina web oficial de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya (histocat) d'aquesta
setmana, a la secció Pensament Català.

Per l'interès que pugui tenir per historiadors i filòlegs, en penj ara aquí una versió amb alguna
millora que hi he introduit recentment i també com a resultat d'aportacions dels raconaires:

EL MISTERI DE LA PARAULA "CATHALUNYA"

L'etimologia de la paraula "Cathalunya" és incerta i són diverses les teories que intenten
explicar el seu origen i significat. Una breu recerca per internet ens dóna alguns resultats:

"- Una primera teoria considera Catalunya procedent de Gotholàndia, és a dir, terra de Gots.
Els defensors d'aquesta teoria es basen en que el territori de Catalunya era anomenat Gotia en
temps dels carolingis. Aquesta teoria és consistent amb el fet que antigament Catalunya
s'escrivia 'Cathalunya' o en llatí 'Cathalonia'/'Cathalaunia', més semblant a 'Gotholàndia'.

- La teoria més estesa popularment és la que fa referència al terme castlà o catlà, mot que
prové del francès chastelain i châtelain (el governador d’un castell), i d’aquí amb l'adició del
sufix -ia donaria lloc a les formes llatines de Catalonia i Catalaunia, que seria terra de castells.
Aquesta hipòtesi ve sostinguda pel fet que el terme castellà en seria homòleg.

- Un altre possible origen, molt desvirtuat pels historiadors, es que segons Pere Tomic
(historiador del segle XV), durant el segle VIII hi hagué un princep alemany anomenat, Otger
Cataló, i les seves gents eren dites cathalons. Aquest príncep, al capdavant d'un exèrcit
nombrós, tingué la intenció de conquerir la terra dels Gots. S'establí als Pirineus i féu
incursions als sarraïns fins que morí l'any 735 en el setge d'Empúries. Quan l'emperador
Carlemany prosseguí la conquesta al Sud dels Pirineus, anomenà aquesta terra Cathalonia en
memoria del princep Cathaló, i els seus pobladors foren anomenats Cathalans.

- Una altra versió força probable és la suggerida per Joan Coromines que feia una evolució
paral·lela a d’altres indrets on han quedat els noms, avui com a comarques, procedents dels
noms que els romans van posar segons la tribu iber que l’habitava, com: ceretans (Cerdanya),
aucetants (Osona), ilergets (Ilerda, Lleida). És a dir, que Catalunya provindria del mot Laketani,
que llavors habitaven les terres del que avui són els dos Vallès i el Barcelonès. De Laketani
hauria passat a katelans per influència italiana, i d’aquí a catalans i Catalunya."

En relació a la primera d'aquestes hipòtesis, alguns cabalistes relacionen la Paraula Gothia
amb God "Déu" i interpreten que Catalunya seria "Terra de Déu", d'origen jueu i que enllaçaria
amb la nissaga d'en Guifré el Pilós, descendent per línia directa dels exilarques de Babilònia i,
per tant, dels reis d'Israel fins el rei David.

En Joan Cavaller en la seva obra Teoria de les Nacions, proposa que català ve de
Kath'Hellenas que significaria "igual que grec", tal com explica en aquesta entrevista, i el seu
origen seria a l'època dels íbers.

I n'Antoni Jaquemot en el seu article "El mot català és íber?" fa també algunes consideracions
molt interessants sobre l'origen de la paraula Catalunya. N'explica algunes de les anteriors i en
recull de noves, com el significat celta de català: "el guerrer que guanya" o l'origen en els
camps catalàunics en territori francès.

Per començar afirma "Catalunya vol dir terra de catalans de la mateixa manera que Gascunya
terra de gascons i Borgonya terra de borgons".
També ens fixarem especialment en un paràgraf que diu:

"Ara anem per les arrels genuïnes. Aquells que pensen que hem de trobar el gentilici a la nit
dels temps en el nostre entorn ibèric, com el de Joan Coromines:
Laietans>laketans>catalans.
En aquest cas, la numismàtica ibèrica només recull ‘laiezken’ llatinitzat ‘laietani’. Una hipotètica
forma ibèrica *’lakezken’ no s’ha trobat, tampoc en metàtesi: *’kelazken’ ni *‘ielazken’. Seguint
Coromines, la metàtesi no s’hauria donat en ibèric, sinó ja en la forma llatina:
laketans>ketalans. Per reforçar la seva teoria recorda que Ptolomeu va descriure entre les
tribus ibèriques la dels ‘Castellani’, poble situat entre els ausetans i els ceretans. Coromines
va creure que la “s” de ‘Castellani’ era un adornament de la “t” grega i llegia ‘catellani’ o,
en tot cas, reconeixent la “s” va dir que era epèntica.
El lèxic ibèric, però, recull el morfema KASTE en un nom personal: SELKI-SOSIN- KASTE, a
més l’arrel apareix, també, a ISTERKAS, TIU-KAS, KASE, KASI, KASETE, KASIKE i KASO; i
per una altra banda, LAN el trobem a LANIKOKA. Es podia, doncs, postular un hipotètic
KASTE-LAN ibèric que avalaria el nom de ‘castellani’. En aquest sentit tenim el topònim ibèric
KÀSTULO, actual Cazlona, i el substrat CASTA, CASTÍS i ENCASTAR. Aleshores els
‘Castellani’ serien “els naturals del país”.

Anem a veure, vol dir que si "Castellani" significa "els naturals del país" d'alguna forma ens diu
que KASTE o KASTE-LAN vol dir "país"? És una llàstima que no s'aprofundeixi més en aquest
aspecte en el mencionat article d'en Jaquemot.

Intrigat, seguesc cercant sobre l'arrel CAST, CAT o CATH.

Castell, segons el Diccioari Alcover-Moll:

1. Edifici o conjunt d'edificis fortificats, generalment isolat i en lloc elevat, que en els temps
feudals servia de residència al senyor o de defensa d'una comarca.

Segons la RAE:

1. m. Lloc fort, tancat de muralles, baluards, fossos i altres fortificacions.

A Menorca, tenim el poblat prehistòric de Son Catlar, també caracteritzat per conservar part de
les murades de pedra.

Sobre CASTÍS, L'IEC diu:

De bona casta, pur, sense defectes.

A la RAE trobam, entre d'altres:

1. Adj. De bon origen i casta.
2. Adj. Típic, pur, genuí de qualsevol país, regió o localitat
3. Adj. Dit del llenguatge: pur i sense mescla de veus ni girs estranys.

La paraula castellana Castro, segons la RAE:
1. m. Poblat fortificat en la Ibèria romana.
6. m. Real o lloc on estava acampat i fortificat un exèrcit.

Per tant tenim que les paraules relacionades amb casta, castís, castell, etc... fan totes
referència a lloc, territori o país. De fet, és fàcil relacionar un castell com a representació d'un
poder constiuit i màxim exponent de l'Estat en sentit medieval, que ha de defensar el seu
territori de les amenaces exteriors (d'aquí la relació amb la puresa). Recordem que també el
terme càtar o cathar utilitzat per designar els bons homes o cristians albigesos significava pur.
Altres paraules que poden resultar interessants són Càtedra del grec Katedra, que voldria dir
"cadira" o Kathedras que seria el castellà "cadera" (maluc) referint-se al que els llatins
anomenarien "natges". Per tant, potser el significat original més exacte de katedra o Kathedra
en el sentit de cadira seria "lloc per posar les natges o els malucs (caderas)".

També la paraula Cadastre del grec Katastikhon, tot i que se li atribueix un significat de llista o
registre de línies descendents, el cert és que és utilitzat avui per registrar finques i els seus
legítims propietaris.

Sobre un vocable castellà, cateto/a, la RAE diu:

1. m. y f. despect. Lugareño, palurdo.

Un altre cas en què l'arrel CAT significa propi del lloc, amb la terminació -eto que és la que li
dóna el caràcter despectiu, igual que "paleto". Però també resulta com a mínim curiós que en
aquest cas reconeixen que l'etimologia és "De or. inc.", és a dir d'origen incert, sense atribuir-li
un significat estrany. Resulta curiós que el que pot estar relacionat amb l'origen del significat de
la paraula Catalunya sigui d'origen incert. Ningú ho ha estudiat mai? Ningú ha argumentat mai
abans l'arrel cat amb el significat de país?

En definitiva, potser sí que l'afirmació d'en Jaquemot implicaria que una primitiva arrel Kaste,
kaste-lan o Kathe-lan significaria País. I més si l'afegit "lan" o "la" fos equivalent al "land" que
tots sabem que també significa terra. Cata-la o caste-la podrien ser redundàncies igual que
Vall d'Aran. Sabem que "aran" volia dir vall, pel que Vall d'Aran és "Vall de Vall". De la mateixa
manera, cata-la o caste-la podria ser "terra de castells" o "país de país", o "terra del país". O
com deia en Jaquemot, natural del país si s'entén com a gentilici.

D'on provindria aquesta arrel cat amb el significat de país: del grec, del llatí, de l'iber, de
l'euskera, de l'hebreu, de l'arameu, del celta...?

Analitzem a continuació la terminació -unya i considerem les següents referències:

Les paraules italianes ogne i ogni, que volen dir "tot" o "cada", el que dona idea d'una pluralitat
o conjunt d'elements.

En francès podríem establir un paral·lelisme amb oignon, que vol dir "ceba". Per què en
francès es deu dir ceba amb aquesta paraula? Existeix una expressió francesa que és "En rang
d'oignon" que vol dir "en fila". Si pensam en l'estructura d'una ceba, no és altra cosa que una
fila o sèrie de capes que conjuntament formen una unitat.

També tenim el castellà uña i el portuguès unha, que volen dir ungla. I per què es diu així
aquesta part del dit? Potser la resposta la tenim en una altra expressió. Qui no ha sentit dir
"com a carn i ungla" per referir-se a alguna cosa molt unida a una altra? Sembla prou possible
que "ungla" prengui el nom del fet de ser la part del dit "unida" a la carn.

També en llengua sarda "ugna" vol dir indistintament "ungla" o "cada", en italià "unghia" i
"ogni".

Si tenim en compte aquestes referències, jo crec que la terminació -unya no vol dir "terra de"
sinó "unió de", o "conjunt de".

Per tant, de ser certes aquestes reflexions, seria correcte que els noms de Castella i Catalunya
podrien tenir un origen comú almenys en part, però amb una diferència substancial i molt
significativa. Mentre que Castella voldria dir "el país", Catalunya significaria "unió o conjunt
de països", és a dir, els ESTATS UNITS medievals.

Per suposat, de ser correcte aquesta teoria, l´origen i el significat de la paraula Catalunya
continuarà essent oficialment un enigma durant bastant de temps...

Publicat per en Talaiòtic a les 20:31
27/06/2008

El nom de la Nació (I): l'origen del federalisme.

Tractar la qüestió del nom de la nostra nació, l'evolució de les denominacions que s'apliquen
sobre el conjunt dels territoris habitats per catalans, i de l'estructura política que ens és pròpia
és un tema que tenia pendent de feia temps i que alguns comentaris de lectors d'aquest bloc
m'han reclamat en alguna ocasió sobretot amb motiu del meu costum d'anomenar l'actual
"comunitat autònoma de Catalunya" amb el nom de "Principat".

Amb l'article El misteri de la paraula Catalunya que vaig publicar l'any passat ja vaig introduir la
possibilitat que l'antic concepte de "Cathalunya" significàs originalment "Unió de Països", un
nom desproveït per tant en els seus inicis de contingut identitari i que voldria designar el
conjunt de comtats que es van agrupar entorn del de Barcelona. En un article ja d'enguany,
Barres al vent!, podem veure com els bastons o pals daurats de la nostra bandera intentarien
representar cada un dels territoris que a cada època estaven sota la sobirania de la Casa de
Barcelona. En aquest article i els següents d'aquesta sèrie donaré la meva opinió de la
concepció i estructura política de la Nació Catalana i explicar com es perd l'ús de la
denominació Catalunya per acabar essent oficialment només el nom d'una part dels territoris
que formaven part d'aquella unió.

L'estructura política de la Nació Catalana: El Principat i els Regnes de Catalunya.

Com és sabut, els comtats inicials que es formaren en la frontera sud de l'imperi Carolingi eren
regits cada un per un comte, dels que el comte de Barcelona s'erigiria en el cap de tots ells. El
comte de Barcelona seria per tant el primer entre iguals (o primus inter pares) dels altres
comtes, i amb el temps els diversos comtats passarien a ser directament del comte de
Barcelona. Aquesta funció de primer entre iguals donaria a la Casa de Barcelona la cultura
política federal que caracteritzaria l'estructura territorial dels seus dominis.

El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, amb l'edat de 23 anys, es prometé amb la
princesa Peronella d'Aragó, una filleta de només un any, tot i que el casament no es va realitzar
fins uns anys després a Lleida, l'agost del 1150. Així el regne d'Aragó (que llavors abastava
només un territori similar al que avui és Osca), que passava per greus dificultats i sobre el que
també tenien pretensions navarresos i castellans, s'incorporava al Casal de Barcelona, i els
comtes de Barcelona adquiririen el títol de reis que exercirien per Aragó, però mantenint el de
comtes a Barcelona.

Els comtes de Barcelona i reis d'Aragó serien Prínceps no en el sentit de fills d'un rei ni
d'hereus, ja que el títol nobiliari d'hereu era el de Príncep de Girona, sinó en el sentit d'exercir la
sobirania sobre un territori que era un conjunt de territoris i de "primer ciutadà" en el sentit que
es donà a l'Imperi Romà per conservar la seva concepció republicana anterior. Segons la
Viquipèdia, un dels significats de Principat és precisament "el territori on el sobirà no en té un
títol específic o ho és en funció d'un altre títol". Per tant, aquest conjunt de comtats es tractaria
d'un Principatus en el sentit llatí de sobirania i que es mantindria sense la categoria de regne
com la que es donaria als altres territoris que es van anar incorporant a la Casa de Barcelona:
Aragó, València, Mallorques, Sicília...

I aquí sorgeix la típica pregunta: per què no es va proclamar el comte de Barcelona com a rei
de Barcelona i es creava així també el regne de Barcelona igual que el d'Aragó, o València o
Mallorques? Per què es mantenia un territori envoltat de regnes sense "elevar-lo" també a la
categoria de regne? La meva opinió és que no es va proclamar rei de Barcelona segurament
per causes ben diverses com que inicialment no devia interessar als altres comtes i institucions
que perdrien quota de poder davant d'un rei que sí que podien exercir davant d'un comte, per
les reticències que l'Església sempre va tenir amb la Casa de Barcelona, i finalment i sobretot
perquè no devia fer cap falta canviar una situació que funcionava prou bé. Contràriament al que
avui pugui semblar, segurament el fet de no ser un regne devia ser força beneficiós per
Barcelona i el conjunt del Principat i els equilibris de poder dins la Corona Catalana.

La territorialització del concepte de "primer entre iguals" i de "Príncep" que requeia en el comte
de Barcelona implicava un comtat de Barcelona que esdevenia "Primer entre iguals" respecte
els altres comtats i un "Principat" que sense ser formalment un regne, era equiparat com a tal i
era el primer entre els regnes de la Corona, per ser l'origen, cap i casal de la dinastia
barcelonina que havia creat una monarquia amb diversos territoris, cadascun d'ells amb les
seves lleis i institucions pròpies.

Aquest paper de primer entre iguals del Principat, en les posteriors versions republicanes del
federalisme català que imitarien diferents nacions, estaria representat pel Districte Federal, un
territori que sense ser un Estat com els altres, és també el primer entre iguals i exerceix la
capitalitat de la federació. I si s'ha imitat aquest precís i concret model pel federalisme modern,
deu ser que devia ser prou encertat.

En efecte, cada regne havia de disposar d'un virrei que representàs el rei en aquell territori,
mentre que cada Estat modern d'una federació disposa del seu Governador o figura
equiparable. El Districte Federal, en canvi, queda sota la jurisdicció directa del govern de tota la
federació, com en el cas del Districte Federal de Mèxic, i la seva governació sol presentar
peculiaritats respecte l'elecció i nomenament dels Governadors dels Estats membres.
Exactament igual com en el cas del Principat, que no podia tenir virrei perquè no era regne i
quedava sota la jurisdicció directa del seu Príncep comte-rei, i on com a màxim es nomenava
un Lloctinent com a representant en cas d'absència. La necessitat d'un Districte Federal es
justifica amb l'objectiu d'evitar la influència dels interessos particulars de qualsevol Estat
membre sobre un territori, de la mateixa manera que no interessaria un regne de Barcelona
que podria suposar conflictes entre el virrei de Barcelona i els virreis dels altres regnes, mentre
que no n'hi hauria d'haver entre els virreis i el rei en persona. Una qüestió que precisament
encara avui afecta el Principat, on sembla que tothom tengui dret a decidir-hi el que s'ha de fer
o no per repartir-se el pastís en qüestions com l'aigua, l'Arxiu Reial de Barcelona malanomenat
de la "Corona d'Aragó", les infraestructures, el finançament, etc... A més, s'ha de tenir en
compte el paper de les Corts Catalanes que representaven una limitació del poder del comte-
rei inèdit en altres nacions, on s'aprovaven les Constitucions catalanes, i en les que diferents
territoris de la Unió com Sardenya o Sicília reivindicaven enviar-hi els seus representants, tal
com feia el Regne de Mallorca.

El paper de Principat de Catalunya que exercien els comtats encapçalats pel de Barcelona
l'entenc, per tant, com la forma feudal primigènia del que seria un Districte Federal de
Catalunya, i tindria la particularitat de ser una autèntica federació (unió de comtats, union of
counties) dins d'una federació major que era Catalunya (Unió de Països, Union of Countries). I
igual com la Ciutat de Mallorca pren el nom de la denominació de l'illa i regne del que formava
part i n'era cap, igual com la Ciutat de València dóna nom al regne del que és capital, igual com
el Districte Federal de Mèxic pren el nom dels Estats Units Mexicans i de la ciutat de Mèxic que
n'és la capital, el Principat de Catalunya pren el nom de Catalunya de la Unió de Països que
està en el seu propi origen, de la que formava part i n'era el primer entre iguals.
Els territoris de la "Unió de Països" o Catalunya (clicar per veure ampliat).

L'antiga Catalunya, formada per un Principat i un conjunt de Regnes. Resulta destacable que la forma del Principat,
que exerciria de forma similar al que avui coneixem com un Districte Federal, és semblant a la de tota la Catalunya
peninsular ibèrica a petita escala.

L'expansió del federalisme.

Per descriure l'esperit del federalisme català serveix l'exemple d'en Ramon Muntaner en la
seva Crònica sobre la mata de jonc, referida en el seu context a la unitat entre el rei N'Alfons
d'Aragó (de València, Sardenya, comte de Barcelona i d'Urgell) i els reis de Mallorca (llavors
regnada per Jaume III de Mallorca) i Sicília (regnada per Frederic II, germà petit de Jaume II de
Barcelona), monarques "que porten el seu senyal":

"E si negú me demana: En Muntaner, quin eximpli és aquell de la mata de jonc: ha aquella
força que, si tota la mata lligats ab una corda be forts, e si tota la volets arrencar ensems, dic-
vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara com més se n'hi
prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que
sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres Reis, que si entre ells hi havia devisió
neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de
consumar la un ab l'altre. Per que és mester que d'aquest pas se guarden; que mentre tots tres
sien d'una volença, no temen tot l'altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran
tots temps sobirans a llurs enemics".

D'aquest paràgraf n'hem de destacar la visió dels reialmes que conformaven llavors els dominis
de les branques de la Casa de Barcelona i la força que implicava la unió d'aquests territoris
malgrat fins i tot tenir reis diferents, i que els nostres veïns no esperaven altre cosa que
veure'ns dividits i enfrontats per vèncer-nos.

L'expansió de l'Estat català primer per les Espanyes amb la incorporació de Navarra, Castella i
Granada a la Corona i després amb les Amèriques, implicaria que el model polític català
adquiriria escala mundial. Segons la Viquipèdia, el terme federació ve del llatí "foedus" que vol
dir "pacte". I és el pactisme precisament un altre tret característic i original de la nostra cultura
política i jurídica, que es reflecteix també en l'estructura territorial i institucional de l'Estat,
oposada als Estats unitaris i unitaristes. A més, si Catalunya significava originalment Unió de
Països es podria dir, per tant, que potser els termes "federal" actual i el primigeni "català" no
referit a una identitat concreta serien equivalents.

L'explicació que s'ofereix tradicionalment de la nostra estructura política històrica és la d'una
unió personal o una confederació. Però les diferències que hi ha entre uns sistemes i altres són
de matís o de tradició. Les unions personals es prediquen lògicament de les monarquies i seria
aplicable al nostre cas, i les confederacions i federacions en serien l'evolució normal de
caràcter més aviat republicà. El grau de lligam entre els Estats membres, el poder del govern
central, i el dret de secessió de les parts fan que els límits entre els estats federals o
confederals sigui difús i més teòric que real.

Avui, són Estats anomenats federals o confederals la majoria de països del continent americà,
des del Canadà (que és una monarquia constitucional federal lligada tant a la Commonwealth
amb la reina d'Anglaterra com a cap d'Estat, com a la Francofonia) fins a la República
Argentina. De qui van aprendre aquest sistema? De les unitàries Castella, França o Anglaterra
evidentment que no. Només la tradició política catalana podia servir de model. A Europa hi
tenim Alemanya, Suïssa, Àustria, Bòsnia-Herzegovina, Bèlgica i Rússia. Altres països arreu del
mon han adoptat aquesta estructura política com Austràlia, l'Índia, Pakistan, Iraq o Sudan. I
diferents estats arreu del món tendeixen a la seva federació entre iguals en organitzacions
continentals com la Unió Europea.

Resulta curiós que la nació catalana que va ser l'origen i va donar a conèixer aquest sistema
arreu del món avui es troba anul·lada, dividida i esquarterada entre dos estats unitaristes com
França i Espanya, a l'espera de tornar a reeixir de les seves cendres i poder fer noves
aportacions a la humanitat. I és que no em cans de repetir la màxima d'en Francesc Pujols,
escrita a la casa-museu de Salvador Dalí a Figueres: "el pensament català rebrota sempre i
sobreviu als seus il·lusos enterradors".

Mapa dels països federals o confederals actuals. Països amb una forma política genuïnament catalana.

Publicat per en Talaiòtic a les 13:35
08/09/2008

El nom de la Nació (II): Evolució i diversitat de denominacions.

En l'anterior article d'aquesta sèrie vaig presentar l'antiga unió o conjunt de països sota la
sobirania de la Casa de Barcelona i la seva estructura política com a origen del federalisme
donant per suposada l'aplicació inicial de la denominació de Catalunya per aquella unió.

La denominació original: Catalunya.

Aquesta concepció pròpia dels catalans podia ser d'ús generalitzat però no únic, ja que no
existia un nom oficial tal com els coneixem avui per referir-se a aquell conjunt de territoris.
Potser de bon principi es devia emprar la denominació Catalunya per tota la Unió perquè pels
habitants del comtats de la casa de Barcelona no devia tenir cap connotació identitària, i així la
podien aplicar també a l'Aragó com una possessió més del seu sobirà. Però segurament
aquella denominació pels aragonesos ja era identificada amb un país diferent del seu, i no com
a conjunt del que formaven part, i no l'acceptaven i per aquest motiu no existeix una
denominació oficial única per a tota la Corona. Mentre els pobles mediterranis coneixien
preferentment els territoris de la monarquia com a Catalunya, i en tot cas així serien coneguts
els actuals Països Catalans, tampoc no era estrany que pels aragonesos, castellans o
hispànics en general sense la mateixa cultura política l'anomenassin "Aragó" per simplificar
donant preeminença només a un dels territoris de la Unió, el que tenien més a prop i que tenia
títol de regne contraposant-lo al comtat de Barcelona. Aquestes contradiccions i divergències
no són més que un element més de la incompatibilitat de la cultura política entre catalans i
espanyols. De fet, la convivència entre les denominacions "Catalunya" i "Aragó" en les
cròniques fa difícil saber a vegades si es refereix només al Principat o al regne d'Aragó
respectivament, o a tota la Unió. El que és segur és que en les Cròniques, com en la d'en
Muntaner, el terme Catalans destaca davant l'absència del gentilici d'aragonesos per referir-se
als habitants dels diferents territoris.

Alguns exemples clars, entre molts d'altres, en què apareix la denominació Catalunya i derivats
per referir-se als diferents territoris de la Casa de Barcelona ens els dóna en Benplantat a la
seva web:

- Els jurats de Palerm (Sicília) escriuen "Regnum Cathaloniae" referint-se a les Corts Generals
de Casp (a l'Aragó).

- Eduard III d'Anglaterra: Mercatores fifeles de partibus Ispaniae, Catalonie et Majoricam (el
1340 Mallorca era independent).

- Pere el Gran s'intitulava "Heres Cataloniae" significant així que era l'hereu de tots els
reialmes.

- El rei Jaume II, en carta al Dux de Venècia diu: "... partibus imperi Constantinopolis in Sicilia et
Cataloniae", on l'expressió Catalonia es refereix a tots els territoris ibèrics.

- El rei Ferran II diferencia els mercaders súbdits seus com "consuli mercatorum tam
catalanorum quan castellanorum".

- A les mateixes Constitucions, Volum Corts I, 1292, s'afirma que no es podrà separar el regne
de Mallorca i els comtats catalans del nord de la dominatione Catalonie e dictorum regnorum
Aragonum, Valentie et Comitatus Barchinone", amb el que queda clar que el nom de tots els
reialmes és Catalunya.

Altres referències:

- 1365: Els diputats mallorquins escriuen al rei Pere el Cerimoniós: "Com los mallorquins e
poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya".
- 1392: Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat que hi
ha a la mar: "On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions
circunvehines?"

- Vicent Ferrer anomena Catalunya a la València de parla catalana, en predicar a la comarca
dels Serrans (de parla aragonesa): "Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de
Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català".

- En la guerra civil catalana del 1462-1472, Menorca actuà del costat de la Generalitat en la
causa antitrastàmara contra Joan II, pare de Ferran el Catòlic. La revolta esclatà a Ciutadella al
crit de "Visca Catalunya!".

Catalunya com a concepte polític que engloba diversos regnes i territoris era per tant, una
denominació equiparable a la que seria Espanya en els segles posteriors. De la mateixa
manera que Carles I seria conegut com a "rei d'Espanya" sense que existís cap regne que es
digués Espanya, sinó un conjunt de regnes heretats majoritàriament de l'antiga Catalunya,
tampoc a la Corona Catalana hi havia cap regne que es digués Catalunya. I el rei, en canvi, sí
que podia rebre el tractament de "rei de Catalunya" com apareix en aquesta crònica de Pere
Marsili (escrita al segle XIV) on s'anomena així al rei Jaume I:

"Capitol XXXVII

Lo maestre del Espital per nom Huch de Fuyalalquer ab XV cavalers frares del seu orde, lo qual
lo rey havia char e amich especial, e l'havia fet fer maestre en lo regne e en las suas terras per
lo maestre major del dit orde, vench al rey de Cathalunya, e demaná sol parlar ab lo rey en
presencia dels companyons, e dix: Senyor, pus Deus ha feta la vostra via ó carrera tant be
estruga e bona, pregam la vostra pietat que acabets á nos ab los nobles e prelats que el nostre
orde haja alcuna rosa en Malorcha".

També s'utilitzen altres denominacions diferents a la de rei d'Aragó (que era el títol oficial de
només un dels territoris, emprat també de forma preferent per simplificar i perquè era el títol
que corresponia en primer lloc per jerarquia - rei davant de comte - i antiguitat - Aragó abans
que València, Mallorca, etc... -) per referir-se als sobirans de la casa de Barcelona:

- Guillem de Baux, Príncep d'Orange: "... a l'emperador de Barcelona", 1210.

- Marcabru: "Avec l'aide de Portugal et de Navarre e pourvú que l'emperateur de Barcelone",
1261.

S. XV i XVI: De Catalunya a Espanya i Corona d'Aragó. L'ús del terme Nació Catalana.

Amb l'entronització a Catalunya des del Compromís de Casp (1412) de la dinastia dels
Trastàmares castellans i la incorporació de més regnes peninsulars com Navarra, Castella i
Granada com a nous socis de la Unió, el nom de Catalunya com a referent es va anar
substituint per Espanya, una denominació inicialment geogràfica que pretendria facilitar la
integració dels nous territoris incorporats a la Monarquia d'origen català. El rei Ferran II parlava
de les Espanyes mentre la seva dona Isabel parlava només de Castella. Aquest canvi de
Catalunya per Espanya no hem de creure que es va produir només per imposició dels nostres
sobirans, sinó que devia ser prest acceptat atesa la preeminència catalana en la Corona i com
a símbol del nostre domini. El mateix apel·latiu d'espanyol amb el sufix -ol és d'origen català.
Aquella Espanya era una Catalunya ampliada amb nous territoris amb Barcelona com a ciutat
imperial des d'on la Corona s'expandia pel Nou Món, amb la Mare de Déu de Montserrat com a
patrona i amb una cultura catalana que donava obres com Tirant lo Blanc, el Llàtzer de Tormos
o La Celestina des del Regne de València. Una Espanya molt diferent de l'Espanya castellana
d'avui amb centre a Madrid i que ens voldrien fer creure que ha existit des del Big Bang.
La denominació d'Espanya, procedent d'Hispània, comença políticament des de Catalunya tant en temps dels ibers
com als segles XV i XVI amb la instauració d'un nou poder (Roma en un cas, una dinastia de cultura política estrangera
en l'altre) al nostre territori. En els dos períodes aquest poder s'arribarà a estendre a tota la península i esdevindrà
hostil a la realitat de la població autòctona ibera o catalana.

Però com ja sabem, des de Castella, igual que passà abans amb Aragó en la seva unió
dinàstica amb Barcelona, no es volia veure la seva incorporació a Catalunya o Espanya igual
que a la nostra nació, i preferien vendre el seu "tanto monta, monta tanto" com una concepció
política d'unió de dues Corones: la seva, la de Castella i la d'Aragó, mai Catalunya!
Efectivament, la denominació de Corona d'Aragó comença en aquesta època i el 1493 l'antic
Consell Reial ja és transformat en el Consell d'Aragó. I naturalment el nom de Corona d'Aragó
s'imposaria pels revisionistes en passar Catalunya a ser regnada des de Castella i amb
mentalitat castellana durant el s. XVI. Aquesta és la visió que s'ha imposat per l'Estat i avui
observam com la denominació Corona d'Aragó (o encara pitjor, regne d'Aragó), és la que ens
fan aprendre als catalans i la que es ven a la resta del món com a cosa certa i única vàlida,
com ens diuen que els reis catalans eren aragonesos, que la bandera catalana era aragonesa i
que aragoneses eren les conquestes catalanes a la Mediterrània (i exclusivament castellanes
les de l'Atlàntic, cosa també falsa), sepultant la catalanitat sota diverses capes de confusió:
l'espanyolitat castellanitzadora d'avui i una aragonesitat també desvirtuada que pretén
excloure'ns i esborrar-nos del passat.

La transformació del subjecte polític que era Catalunya en Espanya per part dels seus sobirans
amb l'ampliació territorial per la península i l'aplicació del nom de Corona d'Aragó als antics
territoris faria que el Principat esdevingués l'únic territori on s'aplicaria la denominació de
Catalunya en endavant, fins i tot oficialitzant el nom de "Catalunya" en detriment del de comtat
de Barcelona, amb la consegüent patrimonialització de la identitat catalana i que de cada
vegada costarà més de mantenir a la resta de la nació. En aquest context el terme Nació
Catalana, que ja era usat des de feina temps, esdevé el substitut natural de la paraula
Catalunya per referir-se no ja al conjunt dels territoris del rei, sinó només als territoris de la
monarquia habitats per catalans davant l'ús oficial que es feia de Catalunya limitat només al
Principat.
Document de 1444 dels Consellers de Barcelona on es distingeix entre la "Nació Cathalana" i "altres súbdits" del
Príncep Rei.

Naturalment, tots aquests canvis es produeixen lentament i de forma difusa, de forma que en
ple segle XVI es poden observar encara mapes que segueixen atribuint la denominació de
Catalunya als territoris originals i textos sobre la catalanitat dels diferents territoris habitats per
Catalans. I evidentment, és més senzill trobar aquestes referències fora del nostre país que no
aquí, on la censura castellanitzadora ja feia de les seves. Vegem-ne alguns exemples
d'aquests dos segles:
Mapa de 1505 d'Andrea Benincasa conservat a la Biblioteca Apostòlica Vaticana. La denominació que apareix per als
regnes mediterranis peninsulars encara és Catalunya, no Aragó ni Corona d'Aragó.

Mapa de 1540 de Battista Agnese de la península on els noms que apareixen són "Catalonia" per una banda i
"Ispania" per una altra, i els "Regnu Navarra" i "Regnu Granate". No apareixen ni els regnes de Castella ni el de
Portugal, que semblen englobats per l'autor en el genèric Espanya; ni tampoc el regne d'Aragó ni el de València ni el
comtat de Barcelona (englobats en el també genèric Catalunya).
Mapa de n'Americh Despuig (oficialment conegut com Amerigo Vespucci), on el nom que apareix a la nostra nació és el
de "Regnu Tarraconie et Catelonie". Tampoc apareix per res la denominació d'Aragó.

A Nàpols, els reis successors d'Alfons el Magnànim foren atacats pel partit angeví per llur
condició de catalans ("Sto catalano quante ne fa!", deien de Ferran I de Nàpols).

A Castella, el mateix rei Ferran el Catòlic era conegut despectivament com a "viejo catalán" o
"catalanote".

1554. M. Bandello. Novelle I: "Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non è piu
lasciva e amorosa città."

És coneguda la qualificació de catalans donada als papes de la família Borja, procedent de
Xàtiva, tant pels italians contemporanis ("O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani") com
per ells mateixos (Calixt III s'anomenava "papa catalanus" i considerava el seu pontificat com a
"gloria nationis catalanae").

També d'aquesta època són al·lusions a Catalunya com a regne per part de manipuladors
catalanistes com en Ferran Colom, fill del Descobridor, i d'en Joan Miquel Servent, l'escriptor.
El primer anomena "regne de Catalunya" a l'antic Principat, i el segon parla d'un regne de
Catalunya però en canvi anomena el "virrei de Barcelona", pel que potser dóna entendre que el
regne de Catalunya té diversos virreis, entre els quals el de Barcelona.

De la supressió de les institucions catalanes a la destrucció de la territorialitat.

Com és sabut, amb la desfeta de la Guerra de Successió al s. XVIII s'eliminen les institucions
dels diferents regnes de Catalunya, però la concepció territorial no varia massa respecte els
dos segles anteriors. Els antics territoris del Principat de Catalunya, el regne de València i el
regne de Mallorca conserven aquestes denominacions tot i no tenir les seves institucions
pròpies i ser dependents de les de Castella.

És amb les divisions provincials del s. XIX quan es produeix un nou canvi substancial en la
concepció del nostre territori a l'Estat castellà. Amb el nou model s'elimina no ja la concepció
d'unitat al marge de l'espanyolitat entre els antics territoris catalans, que ja era precària, sinó
que es destrueix la unitat de cada un dels territoris històrics per crear diferents províncies. Així,
desapareix totalment la denominació de Catalunya com a denominació oficial administrativa en
qualsevol àmbit, com també desapareixen les d'Aragó, o Castella mateix. L'antic Principat
quedaria dividit bàsicament en quatre províncies (amb inclusió de la Franja de Ponent , en
disputa amb Aragó des de segles enrere, repartida entre les províncies aragoneses), el regne
de València en tres províncies, i el regne de Mallorca quedaria inicialment convertit en la
província de Palma de Mallorca, posteriorment reanomenada de les Illes Balears. El nou
sistema administratiu d'inspiració francesa només admet una única referència nacional
espanyola, de clara base castellana.

Els intents de desintegració i desestructuració del territori català anirien a un major nivell amb
projectes que no arribarien a convertir-se en realitat i que pretenien desvincular el sud de l'antic
regne de València de la resta del territori en una zona que englobaria Albacete, Múrcia i
Alacant, mentre que el territori de Lleida s'hauria intentat agrupar amb la província aragonesa
d'Osca.

Així tenim que Catalunya, de ser la denominació d'un conjunt de territoris passà a ser només la
denominació oficial d'un dels territoris que formaven part d'aquella unió, per finalment
desaparèixer totalment.

Començar a invertir el procés.

A la I República espanyola, que només durà uns mesos, es recuperaria Catalunya com a
denominació d'un dels Estats federats projectats corresponent al territori de l'antic Principat, i
després no seria fins a la Mancomunitat de principis del s. XX que es crearia un òrgan
administratiu com a simple agrupació de quatre províncies espanyoles, que seria suprimida per
la nova dictadura de Primo de Rivera, fins la creació de la Generalitat de Catalunya en el règim
autonòmic de la II República Espanyola com a substitut de la proclamada República Catalana.
Aquesta autonomia també seria suprimida per la dictadura franquista posterior fins a la mort del
dictador i el restabliment d'un règim autonòmic que tornaria a situar el Principat, el País
Valencià i les Illes Balears amb una mínima capacitat d'autogestió en els mapes interns de
l'Estat castellà, acompanyats i diluïts al mateix nivell entre autonomies de nova creació de la
nació castellana com Madrid, dues Castelles, La Rioja, Cantàbria...

Durant tots aquests segles de distorsió espanyolitzadora i amb clara voluntat destructiva de la
nostra nació, ininterrompudament s'han donat sempre arreu del territori veus i referències que
de forma més clara o ambigua degut a la clandestinitat mantenen viva la catalanitat comuna del
Principat, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. La qüestió del nom de la nació
reapareix encara avui dia de forma intermitent per recordar-nos que tenim una qüestió
pendent de resoldre: recuperar el poder per definir-nos a nosaltres mateixos sense
ingerències dels que qüestionen la nostra mateixa existència com a nació.

S'ha de començar a recuperar sense eufemismes la denominació que vam tenir els antics
territoris de la Casa de Barcelona, i en especial els de parla catalana, com a mínim com a
denominació històrica. No val Corona d'Aragó (ni molt menys regne d'Aragó), que no era una
denominació pròpia utilitzada per la nostra nació, ni pels nostres reis, ni pels nostres cronistes,
fins que va ser creada pel nou poder espanyol i imposada durant els segles XVI, XVII i XVIII.
Tampoc valen eufemismes moderns com Corona Catalanoaragonesa, que tampoc va ser mai
utilitzat en aquella època i que més que reflectir la realitat el que fa és reflectir el complexe que
ens han inculcat. Catalunya és el nom històric veraç que la nostra nació aplicava als diversos
territoris propis de forma perfectament documentada i real durant els segles XII, XIII, XIV i XV,
per molt que alguns l'hagin volgut enterrar.

Publicat per en Talaiòtic a les 08:40
20/10/2008

El nom de la Nació (i III): la denominació actual.

El mapa d'Estatpropi.cat mostra l'àmbit territorial dels que ens consideram catalans en l'actualitat i volem la
independència de la nostra nació.

En els anteriors articles d'aquesta sèrie sobre el nom de la nació (L'origen del federalisme i
Evolució i diversitat de denominacions) hem vist com històricament hem anomenat Catalunya al
territori de la nostra nació. Vivim en unes terres que van rebre la denominació comuna de
Catalunya quan no estàvem sotmesos als esquemes i denominacions imposats per
dominacions estrangeres, fins i tot encara que ja existissin jurídicament regnes diferents per
interessos feudals. Ara bé, la pregunta que sorgeix aquí és si és necessari i possible recuperar
aquesta denominació avui en dia.

Catalunya o Països Catalans?

A finals del segle XIX, apareix el concepte de Països Catalans. Segons la Viquipèdia, el terme
es troba documentat per primera vegada el 1876 i tot d'una té fortuna en la renaixença com a
sinònim de "terres de parla catalana". Ja al segle XX, Joan Fuster donaria una nova
embranzida a la utilització de la denominació de Països Catalans amb les seves obres Qüestió
de noms, i Nosaltres, els valencians.

La denominació de Països Catalans ha conviscut en tot aquest temps amb altres propostes
com la de "Catalunya Gran" i algunes de més exòtiques que pretenien superar les reticències
de molta gent a assumir la catalanitat comuna i atreure'ls amb noms que no s'identificassin amb
cap dels territoris històrics que componen la nostra nació, o que fossin una síntesi d'elements
compartits. Així, s'han cercat noms suposadament neutres com "Pàtria llemosina", "Bacàvia" o
"Jàumia" i eufemismes més recents com "arc mediterrani", concretat fins i tot amb una
eurorregió (l'Euram) que va més enllà del territori estrictament català i que englobaria també
Aragó i part d'Occitània. I allò que ens interessa i ens convé als que tenim clara la consciència
de ser nacionalment catalans és tenir igualment clara la denominació de la nostra nació.

La realitat és que els nacionalistes espanyols o francesos del nostre país que neguen la
catalanitat, i sobretot els que pateixen de catalanofòbia, per molt que hi hagi alternatives
neutres, mai no acceptaran ni noms ni projectes comuns. Però i aquells que almenys accepten
que tenim una llengua comuna? Per què hi segueix havent tanta reticència en emprar
oficialment per institucions o entitats una denominació com la de Països Catalans ni que sigui
de forma estrictament cultural? La resposta és evident: per les seves connotacions polítiques.
El concepte de Països Catalans és emprat indistintament per referir-se als territoris de llengua
catalana, realitat cultural i lingüística, i per aquells que volem la independència de la nostra
nació, expressió d'una voluntat política. I no tots els que accepten que tenim una mateixa
llengua comparteixen la idea que som una mateixa nació catalana i que, a més, hem de tenir
un Estat propi. Molts dels nostres conciutadans que accepten la unitat lingüística, cultural i fins i
tot de les necessitats econòmiques es consideren nacionalment espanyols o francesos. Altres,
més pocs, consideren que illencs, valencians i catalans som nacions diferents amb una llengua
comuna. L'anormalitat de la nostra situació nacional impedeix que qualsevol nom que es
proposi que faci referència als territoris catalanoparlants sigui assumit també amb oficial
normalitat. Mentre no tinguem un Estat propi no serà tan fàcil parlar ni de catalanitat o de
catalanofonia com els espanyols parlen dels països hispanoamericans o els francesos de la
francofonia, però si a més les paraules que empram per definir un àmbit cultural i un de polític
són les mateixes no només no ajudam gens, sinó que ens perjudicam per la confusió que
suposa per qui potser no tindria inconvenient en emprar amb naturalitat un terme cultural si
sempre hi haurà qui voldrà veure-hi intencionalitat política encara que qui l'usi no n'hi vulgui
donar cap.

Catalunya!

I és evident que els que volem un país independent tenim intencionalitat política en les paraules
més enllà de l'àmbit cultural. Donem per tant la màxima força a les paraules que emprem i no
ens quedem en termes ambigus.

Els que assumim la catalanitat lingüística, cultural, nacional i amb voluntat política de tenir un
Estat propi, poc esforç ens ha de suposar que el nom de la nostra nació sigui el que sempre ha
estat: Catalunya. Tant per fonaments històrics com per projecte de futur, els que tenim aquesta
idea clara en la nostra consciència hem de fer una passa endavant i anomenar la nació pel seu
nom. Rellegint És molt senzill: digueu-li Catalunya, de Josep Guia, més de vint anys després de
la primera edició de l'obra, es veu la plena vigència de la seva proposta feta amb voluntat de
futur i sense justificacions històriques. Algunes de les dades estan desfassades, però la majoria
d'argumentacions emprades són totalment lògiques i d'una actualitat més que evident.

Questió de noms, de Joan Fuster, i És molt senzill: digueu-li Catalunya, de Josep Guia.
Si anam separant el gra de la palla en tots els àmbits, separem els que parlam de Catalunya
com a projecte d'una nació independent, i els que parlen d'uns Països Catalans en l'àmbit
lingüístic i cultural. Que quedi clar per tant que si deim que el nostre país és Catalunya, de
Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, o millor com diu en Guia, de les Corberes al Segura i
del Cinca a Menorca, és que volem la seva independència. Potser d'aquesta manera els que
assumeixen la unitat lingüística però no el projecte polític d'un Estat propi començaran a deixar
de considerar tan tabú el terme "Països Catalans" o qualsevol altre i es pugui normalitzar com a
expressió cultural, que de fet és com és usat públicament la majoria de vegades. Hi haurà gent
que creurà que el terme Països Catalans respecta millor la diversitat o la tradició de la nostra
nació, però no és veritat. Ja hem vist com el terme Catalunya era aplicat històricament tant per
catalans com per estrangers a tots els territoris, però és que a més també hem vist com
etimològicament un dels possibles significats de la mateixa paraula Catalunya és el d'una unió
o conjunt de territoris, Catalunya com a país de països. Països Catalans, per tant, podria ser
una mera redundància.

Davant tot açò, recuperar el nom de Catalunya per tota la nació per part dels independentistes
no només és necessari per separar el gra de la palla i facilitar la normalització de l'ús cultural de
Països Catalans, sinó també possible perquè no suposa per part nostra cap renúncia a les
singularitats territorials històriques, ni cap esforç d'haver d'inventar i difondre una denominació
nova sense tradició. Així, d'ara endavant deixaré d'utilitzar el terme Països Catalans per referir-
me a la nostra nació i l'anomenaré Catalunya. Es tracta d'un acte de coherència, ja que entre
altres coses parlar de l'antic Principat com he fet fins ara per no renunciar a dir-ne Catalunya
del conjunt no té sentit si no l'anomenam efectivament d'aquesta manera.

Evidentment, un futur Estat català independent haurà de tenir el nom oficial que
democràticament es consensuï entre els qui n'hagin de formar part. Les propostes poden esser
tan diverses com persones hi ha, però algunes de les que m'agraden personalment van des del
senzill i històric Catalunya fins a Confederació Catalana. També s'haurà de consensuar la seva
estructura política, que per mi hauria de ser confederal o, com a mínim, federal, com a formes
pròpies que s'adapten a la nostra realitat. I no necessàriament amb un únic districte federal, tal
com passa en altres nacions: per què no distribuir els poders de la Nació en el territori de forma
descentralitzada? Es podria posar, per exemple, la seu del Parlament nacional a Barcelona, la
del Govern nacional a València, i la del Poder Judicial nacional a Palma. Com diu en Juan
Manuel Rodríguez en el seu article Visualitzar el model d'Estat, "Cal centrar les accions en fer
conèixer massivament aquest model d'Estat i els seus beneficis, i començar ja a
visualitzar-lo com a pas previ a la seva construcció, perquè allò que no s'imagina acaba
no passant mai. Cal que els 12 milions d'habitants sàpiguen que tenim a l'abast de la mà
construir un Estat propi, fet per nosaltres i a la mida de les nostres necessitats".

Publicat per en Talaiòtic a les 08:30