UN MUSEU DE LA DIDÀCTICA PER A MENORCA La insularitat i la llunyania dels centres de decisió política ha obligat sempre a la societat menorquina a intentar

satisfer les necessitats i mancances a partir dels recursos propis, limitats per la realitat geogràfica de l'illa. Aquest fet ha suposat prendre iniciatives sovint agosarades. El fet insular emperò també ha servit de pretext per aconseguir objectius que d'altra manera no s'haurien assolit. Un exemple d'això i que és l'objecte d'aquest article és el fet de comptar amb un Institut històric, entenent per tal un centre d'educació secundària creat al segle XIX a rel de la Llei Moyano de 1857, en una època en què gairebé només existia un d'aquest centres per província. Aquest guany per l'illa és un exemple de tenacitat fregant la tossudesa de la societat maonesa en particular i en especial de la seva classe política. Aquesta societat era la mateixa que havia generat un grapat d'intel·lectuals il·lustrats a les acaballes del s.XVIII i principis del segle XIX, que havia construït un teatre d'òpera al 1829 i què a partir de mitjans de segle iniciaria un procés d'industrialització a petita escala només comparable salvant les distàncies, al de Catalunya i per descomptat sense paral·lels a la resta de l'arxipèlag i d'illes de la Mediterrània. L'Escola de Nàutica primer al 1855 i l'Institut d'Ensenyament Secundari després al 1864 representen la faceta educadora d'aquest mateix esperit de modernitat què després es completaria amb l'aparició a l'illa de varis exemples d'escoles modernes en la línia de Ferrer i Guàrdia. La dependència primer de l'Institut Balear amb seu a Palma, i de la Universitat de Barcelona després, ubica el nostre centre en la xarxa educadora més general. Avui en dia de tot això gairebé només en queda el record i el llegat en forma de patrimoni. Pel que fa a l'antiga Escola de Nàutica i al primer Centre d'Educació Secundària de l'illa n'és l'hereu l'IES Joan Ramis i Ramis, que conserva una part important d'aquest llegat en forma de material escolar, biblioteca i arxiu. Arribam ara al punt central d'aquest escrit: la necessitat de comptar a l'illa en general i a Maó en particular amb un Museu de la Didàctica, un espai a on es pugui conservar, exposar i aprofitar tot aquest material en les condicions adients a aquest tipus de patrimoni, que cal recordar-ho, és fràgil des d'un punt de vista material. Els arguments que sostenen aquesta demanda són molts i ben evidents. La mateixa trajectòria històrica esbossada abans n'és un, però no l'únic. Un anàlisi des del present il·lustra molt bé la petició. Per una banda, cal recordar que aquest problema no és exclusiu d'aquest centre. Si més no és un problema compartit amb tota la resta d'Instituts històrics i amb els centres que per la seva antiguitat han generat aquest tipus de patrimoni. La societat en general i la seua classe política en particular s’ha anat sensibilitzant respecte de l’existència d’aquest patrimoni i la necessitat de conservar-lo i difondre-ho. L’aparició de múltiples iniciatives de creació de

museus d’aquest tipus a vàries comunitats, la implicació directa del Consell Escolar de l’Estat i la més recent iniciativa parlamentària del Grup Socialista de presentar una Proposició no de Llei sobre la protecció del patrimoni educatiu, en són proves fefaents. Un espai que pogués reunir en les condicions de conservació, exposició i accessibilitat adequades la part històrica de l’arxiu, biblioteca i gabinets didàctics del fons del nostre institut seria un actiu cultural més a afegir al patrimoni cultural de Maó i per extensió, de Menorca, i reforçaria la xarxa de museus de l’illa i la pertinença de Maó i de Ciutadella al moviment de ciutats educadores, iniciat a Barcelona al 1990 amb el primer Congrés de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores, associació de la que avui en dia en formen part centenars de ciutats de tot el món. La responsabilitat d’endegar aquesta iniciativa recau des del nostre punt de vista en el Govern Balear, administració competent en l’àmbit de l’educació en la nostra comunitat, del Consell Insular de Menorca i també de manera molt especial de l’Ajuntament de Maó, responsable de la creació del centre al segle XIX. Desaparegut ja l’esperit centralitzador d’altres èpoques i entenent què el patrimoni ha de romandre en el sí de la societat que l’ha generat, però assumint també la necessitat i conveniència de donar-li el màxim de difusió possible, cal plantejar-se quin esquema organitzatiu pot ser el més adient en el cas del patrimoni didàctic de Balears. La iniciativa de creació de l’AMEIB (Arxiu i Museu de l’Educació de les Illes Balears) ignora una vegada més la realitat física de la nostra Comunitat ja que no respon a un esquema descentralitzat i per tant no articula la seva relació amb els instituts i altres centres d’educació amb caràcter d’històrics existents a les illes i es limita a focalitzar en un organisme amb una seu física a Mallorca la demanda d’actuació generada per aquest tipus de patrimoni. Per altra banda, les TIC permeten avui en dia la creació de museus virtuals a través dels quals qualsevol persona pot visitar les seves col·leccions sense haver de desplaçar-se ni desplaçar els objectes. Observant el que s’ha fet ja arreu de l’Estat la iniciativa més interessant des del punt de vista d’aplicació pràctica al nostre cas seria la gallega. El MUPEGA (Museo Pedagóxico de Galicia) és una institució que a primera vista pot semblar similar a l’AMEIB, ja que compta amb unes instal·lacions en una seu física, museu, arxiu, etc. La gran diferència és que forma part del MUPEGA una xarxa de centres adherits que compten amb el seu propi museu muntat a partir dels seus fons històrics. En conclusió, es constata la necessitat de crear a cada centre educatiu amb categoria d’històric un espai a on conservar, catalogar, estudiar i posar a l’abast de la societat aquest patrimoni i de crear a nivell de la CAIB un instrument tipus el MUPEGA que podria coordinar activitats (conferències, exposicions temporals); comptar amb una exposició virtual a través de la qual es podrien visitar les col·leccions dels centres que formen la xarxa; donar suport tècnic als

centres adherits a la xarxa i arreplegar el patrimoni d’aquest tipus que es troba dispers i sense possibilitats de ser exposat als centres d’origen. Correspon a la Conselleria d’Educació de la CAIB fer possible la creació d’aquests museus, d’habilitar partides específiques per fer front a les despeses que genera la conservació i/o restauració d’aquest materials, d’oferir al professorat interessat la disposició horària suficient per desenvolupar la tasca pertinent d’investigació, catalogació i exposició del fons, així com de posar al seu abast el medis tècnics necessaris per la seva realització. Antoni López Pons.