You are on page 1of 2

La guerra civil española, Antony Beevor

Les vacances i els dies de festa ens ofereixen una bona ocasió per a llegir. Sobretot per a en-
carar-se amb algunes d’aquelles obres que per la seva envergadura ens costa emprendre. Si, al da-
munt, el clima és poc clement, si el fred i la pluja s’entesten en recloure’ns a casa, encara resulta
més fàcil prendre un llibre i dedicar-li aquelles estones de lleure que el pas fugaç de les hores ens ne-
ga durant la resta de l’any.
Quan la climatologia ens és adversa, quan contemplem per l’entelada finestra que la tempesta
i el vent no remeten, fent lliscar la llàgrima consirosa del temps damunt el cristall, sempre podem re-
córrer a un bon llibre. Sempre podem acollir-nos als fills de la tinta impresa, tan fidels i confortadors.
Més quan la televisió – el màxim incitador de la lectura, des de fa lustres – ens ajuda amb la seva quasi
permanent immundícia. Ens arrecerem ben a prop de la llar de foc, metafòrica o real, i emprenem una
càlida lectura...
Ara que sembla que la memòria històrica comença a interessar a un
públic més o menys ampli – sempre, és clar, dins de la minoria que manté
l’estranya mania, tant contra corrent, de llegir – una bona opció és La
guerra civil española, d’Antony Beevor (Editorial Crítica, 2005). La darre-
ra obra publicada d’aquest conegut i reconegut historiador presenta un més
que exhaustiu estudi sobre aquella malaurada confrontació bèl·lica. En-
frontament armat que va comportar l’esclat, llarg temps reprimit, de tant
horror i tanta misèria humana i que va acabar sotmetent l’Estat Espanyol
en una bàrbara i inculta dictadura, els nefastos efectes de la qual encara
delmen la fràgil salut del nostre desprotegit país.
Endinsar-se en la mar tempestuosa i enfangada de la Guerra Civil
espanyola suposa un risc perillosíssim per a qualsevol historiador, ja que ni
els més de setanta anys transcorreguts han estat capaços de superar
l’abisme insalvable entre la visió de les esquerres i la de les dretes. Una vi-
sió heretada del segle XVIII i XIX – que amb tant d’encert retratà Antonio
Machado en el seu poema El mañana efímero – i que encara no s’ha supe-
rat. Com bé demostra tant la ingent bibliografia que s’ha anat publicant ens els darrers anys sobre el
tema com la vida política espanyola del dia a dia. Bibliografia cada vegada més acusadament contami-
nada per la visceralitat irracional del partidisme.
Beevor tracta de mostrar-se imparcial i de superar d’entrada aquesta escissió que sembla in-
salvable entre els successors dels republicans i els nacionals basant-se en algunes bases documentals
que fins fa poc havien estat fora de l’abast dels historiadors: els arxius secrets soviètics, de
l’alemanya nazi i del diari de guerra privat del coronel Von Richthofen. Amb tot, no pot evitar deixar
entreveure quina és la seva posició de partida i la seva tendència quan a la introducció de la seva mo-
numental obra escriu:
>> [...] también aquí hay que hacerse una pregunta importante. Si la coalición de derechas
encabezada por la CEDA hubiera ganado las elecciones (cosa que habría sucedido si los anarquistas
también entonces se hubieran negado a votar), ¿habría acatado la izquierda el resultado legítimo?
Uno no puede por menos que sospechar que no. Largo Caballero había amenazado abiertamente
antes de las elecciones con que si la derecha las ganaba, se iría a la guerra civil.>>
Simpaties ideològiques que es palesen igualment en d’altres punt de l’obra. Així, no dubta en
deixar de banda la seva pretesa imparcialitat en definir com una “insensata aventura” la proclamació,
per part del President Lluís Companys, de l’Estat Català el 6 d’octubre del 1934 (pàg. 44 i 45).
Objectivitat que resulta més que qüestionable també en la conclusió del capítol 6, Rojo i azul,
en un paràgraf que es defineix per ell mateix (pàg. 116):
>>[...] Se ha dicho que la contrarrevolución “preventiva” de los militares engendró, al produ-
cir el colapso en los mecanismos de coerción del Estado, la revolución misma que tanto temían. En
realidad, lo que trataba de hacer la derecha en julio de 1936 era enfrentarse a una situación prerevo-
lucionaria y, sobre todo, restaurar la ley y el orden y defender los derechos de la propiedad tradici-
onales.>>
Sortosament – si més no, des del meu punt de vista, tenyit d’unes indissimulades tendències
republicanes, catalanes i d’esquerra – la resta del llibre es mostra molt més objectiu, sobretot en el
que a dades numèriques es refereix: es basa en les estadístiques i estudis més recents i acurats per a
establir les dades aproximades i fiables dels empresonaments, assassinats i represaliats que van causar
ambdós bàndols. Dades que tants d’altres autors no han dubtat en manipular segons les seves conveni-
ències. Pel que a aquest punt es refereix, Beevor tracta d’ésser tot el precís que és possible.
Per tot plegat, La guerra civil española és una obra d’anàlisi històrica més que recomanable.
Tant per a conèixer la ignominiosa realitat d’aquells tres terribles anys i de les seves conseqüències
ulteriors, com per a procurar tenir-les sempre presents, ben gravats en la memòria. Indelebles, per a
tractar, per tots els mitjans al nostre abast, de no contribuir mai amb les nostres opinions a
l’irresponsable cultiu de les llavors de l’odi, d’intolerància i d’incomprensió mútua que van fer donar
lloc a la guerra menys civil de totes les guerres possibles! En el cas que alguna ho pugui ésser, és
clar...

diumenge, 12 d’abril del 2oo9

PS: Com sempre, convido a tothom a llegir l’obra, i a fer-me arribar els seus comentaris. Tots
seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva anàlisi sobre l’obra. Mercès
d’avançada.

© Cesc Serrahima 2009


www.racodelaparaula.com

Informació sobre els drets