INTRODUCCIÓ

ABANS D’AHIR
La “qüestió catalana” no és cap invent. Contràriament al que alguns suposen, el problema de l’encaix de Catalunya dins Espanya no és cap artifici de cap classe dirigent per tapar assumptes més greus, distreure classes subalternes o fornir de llocs de treball oficials un sector social, tot i que hagi servit per això temps enrere i temps a venir pugui servir per al mateix. Si es tractés d’un invent, difícilment exhibiria una profunditat i un grau de permanència en el temps com els que mostra. La Història ho il·lustra. Al segle XVII ja existia “un abisme mental entre el Principat [de Catalunya] i un Imperi d’abast mundial que no tenia cap sentit ni responia a cap realitat per als habitants de Catalunya”, escriu John Elliott sobre la revolta de 16401. Era una població orgullosa i defensora de l’existència d’uns “límits del poder real” que “estaven clarament marcats per les Constitucions Catalanes”,
7

XAVIER VIDAL-FOLCH

davant la temptativa d’uniformització d’un favorit, Olivares, que aconsellava Felip IV: “Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía [...] reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia”2. No tan sols ens trobem davant un litigi de llarga durada, per més que prengui perfils diferents en cada etapa, sinó d’extraordinària duresa en determinats moments. Amb prou feines un segle després que el comte-duc formulés el seu consell, Felip V escrivia l’any 1713 al duc de Pópuli, en plena guerra de Successió/Secessió: “Aunque no considero que la ciega obstinación de los catalanes llegue al extremo de atreverse a resistir”, amenaçava, “sino se rinden en el término de dos oras [sic], se les pasará a todos a cuchillo”. Com? Fent-los “ahorcar”, pel fet de ser “rebeldes obstinados y ladrones”3. El pols també continuava en absència de guerra. Poc després, el 13 de juny de 1715, el Consell de Castella manava “que en todas las escuelas de primeras letras y de gramática no se permitan libros impresos en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas”4. Una cosa que potser va inspirar el comte de Romanones quan el 21 de novembre de 1902 va firmar un decret que prohibia a les escoles de Catalunya l’ensenyament de la doctrina cristiana en la seva llengua, sota amenaça al professor infractor de ser expulsat de la feina. La pretensió que la unitat dinàstica, de les dues corones —castellana i aragonesa— va fondre des de 1492 els dos grans Estats peninsulars en un de sol serveix avui com a argument per a la polèmica, encara que estigui mancat de sentit, ja que durant segles van perviure cossos legislatius diferents, aparells administratius diferents i institucions parlamentàries
8

CATALUNYA INDEPENDENT?

diverses sota monarques comuns. Als inventors d’una falsa tradició espanyola, que a Espanya no li fa cap falta, convindria fer-los avinent que va ser Isabel II la primera a assumir el títol oficial de reina “d’Espanya” i no pas de “les Espanyes” i que la bandera rojigualda només es va proclamar ensenya militar el 1843 i bandera de l’Estat el 19085. I, sobretot, que l’afany d’una veritable unió que superés el mer estadi de reunió és bastant recent. En la interpretació molt recent de Manuel Azaña: “La unió dels espanyols sota un Estat comú, que és allò que nosaltres hem de fundar, mantenir i defensar, no té res a veure amb allò que s’ha anomenat unitat històrica espanyola sota la monarquia espanyola...la unitat espanyola, la unió dels espanyols sota un Estat comú la farem nosaltres i, probablement, per primer cop”, proclamava el 27 de maig de 19326. Es podrà descomptar que l’ocasió del text, el debat de l’Estatut català a les Corts republicanes, propiciava un cert relativisme; o que el sentit de la unitat evocada es referia a la d’una, llavors encara inèdita, democràcia liberal moderna. Però serveixi en qualsevol cas aquella rotunditat per a alguns, per als qui desitgin combatre, per ucrònica, la posició d’aquells catalans presos de nostàlgia pel seu Estat independent de l’Edat Mitjana, primer laminat i després perdut: que no ho facin elevant el seu somni d’un passat unit i unívoc, pretesament mil·lenari, a categoria de realitat històrica. La recol·lecció d’aquestes pinzellades històriques atapeïdíssimes no té per objecte justificar cap posició actual ni tampoc cap pretensió de futur. Perquè no tenen cap d’aquests dos objectius, aquestes pàgines. I perquè si els tinguessin, seria trist i, no gaire ambiciós, forjar allò que ha de venir sobre la culminació d’un programet dictat per allò
9

XAVIER VIDAL-FOLCH

precedent, aquell pecat de l’historicisme en què solen caure els nacionalismes i, encara més, els de signe invers, com el nacionalisme català i el nacionalisme centralista espanyol. Aquestes referències del passat únicament són útils per donar raó que el plet nacional català no és cap caprici, sinó que ve de lluny i que és d’alta densitat, cosa que no implica de cap manera que hagi de tenir una resposta única, ni que la millor d’entre elles sigui la ruptura dels llaços existents. “Els catalans no són separatistes ni ho seran mentre Catalunya es trobi bé dintre d’Espanya, mentre hi trobi bon govern i recta administració, mentre pugui desenrotllar-se sense traves que la garrotin, sense recels i desconfiances que l’ofeguin, sense inspeccions i tuteles que la humiliïn”, afirmava l’any 1899 el pare del catalanisme conservador contemporani, Enric Prat de la Riba7. Pierre Vilar va identificar fa molts anys en les successives versions de la seva sempre suggestiva Història d’Espanya com a principals problemes espanyols del segle XX, aquests8: el social (la reforma agrària), el militar (l’intervencionisme), l’eclesiàstic (la pretensió d’hegemonia civil), l’internacional (l’aïllament) i el regional/territorial. De tots ells, és probablement aquest últim l’únic que continua en bona mesura irresolt al segle XXI, si es considera que els altres estan suficientment canalitzats com per no generar dinàmiques que posin en qüestió el projecte cívic comú. I és que la Revolució industrial que va engrendar l’Estat modern en el segle XIX va constituir un “fracàs” en tota regla a la península, com va encunyar Jordi Nadal9, excepció feta dels casos català i basc: d’aquí, la “manca d’una base sòlida que permetés a Espanya consolidar-se com a Estat industrial”. Es comptava amb una “indústria relativament forta”, la catalana i la basca, “per a un Estat indubtablement dèbil”.
10

CATALUNYA INDEPENDENT?

No tan sols això, sinó que les pròpies entranyes de l’Estat-nació polític —com a síntesi de la societat civil i l’Estat— van estar sempre afectades d’una feblesa congènita; en realitat, d’almenys dues febleses travessades per un plet entre un Estat amb escassa densitat de societat civil i una societat civil consolidada als marges de l’Estat, freqüentment contra ell, com va estilitzar Eugenio Trías10. Si voleu, amb Ortega i Gasset, “qualsevol té força per desfer, però ningú no té força per fer, ni tan sols per assegurar-se els propis drets”11, almenys en un grau suficient. De manera que ni Espanya ha aconseguit domar (o seduir) Catalunya, ni Catalunya ha tingut prou força (ni desig) per anar-se’n d’Espanya. Ni Espanya ha pogut convertir el fet diferencial català en un element polític purament residual, ni Catalunya ha aconseguit, tot i intentar-ho diverses vegades, federalitzar Espanya. Ni el vector explícitament independentista del nacionalisme català no ha aconseguit mai imposar la seva hegemonia a la resta dels catalanismes, ni el sector més retrògrad del nacionalisme espanyol ha estat capaç d’implantar de manera sostenible l’uniformisme politico-territorial. Al cap i a la fi, ni la societat civil catalana ha pogut assolir la seva plena maduresa, ni l’Estat espanyol ha aconseguit desprendre’s per complet de la seves incrustacions castisses, tradicionals i arcaïtzants. Tot plegat ha forjat la polaritat entre dos nacionalismes simètricament inversos. “Cada nacionalisme s’articula com a tal”, precisa Joan Fuster, “en funció d’un altre nacionalisme: conflictiu amb ell”12. Contra la pròpia percepció d’ell mateix, Ortega va fornir l’any 1922 alguns dels fonaments del nacionalisme espanyolista més o menys modernitzat13. Va encarnar en Catalunya “l’ètica industrial” o el conjunt de valors i de principis de
11

XAVIER VIDAL-FOLCH

l’activitat industrial, mentre que atribuïa a Castella “l’ètica del guerrer”. Aquella és “moral i vitalment inferior a aquesta”, ja que el principi d’ “utilitat” és el que governa la indústria, “mentre que els exèrcits neixen de l’entusiasme”. I va considerar l’esperit militar més elevat en jerarquia, ja que la victòria posa “de manifest la qualitat superior de l’exèrcit vencedor, en la qual també hi apareix simbolitzada, significada, la superior qualitat històrica del poble que va forjar aquell exèrcit”. De manera que prejudicis i rèmores com les de Catalunya a “aparèixer com a sotmesa” no es dobleguen mitjançant la persuasió, “contra elles només és eficaç el poder de la força, la gran cirurgia històrica”. D’aquí la seva prou coneguda teoria segons la qual no només “Espanya és una cosa feta per Castella”, sinó que també “hi ha raons per sospitar que, en general, només caps castellans tenen òrgans adequats per percebre el gran problema de la Espanya integral”. Es coneix menys, però, el text d’intenció especular inversa que Joan Maragall havia escrit vint anys abans, en el qual sosté que “Castella ha acabat la seva missió”14. Arran de la unitat dinàstica, “l’esperit castellà es va imposar a tot Espanya”, des del Renaixement i l’aventura colonial i, fins i tot va tenir una pròrroga en el primer liberalisme, reconeixia. Però “la nova civilització és industrial, i Castella no és industrial; el modern esperit és analític i Castella no és analítica; els progressos materials indueixen al cosmopolitisme i Castella, ficada en un centre de naturalesa africana, sense vistes al mar, és refractària al cosmopolitisme europeu”, està mancada de “sentit pràctic” i d’ “esperit individual”, és “massa secament egoista”: “Castella ha acabat la seva missió directora i ha de passar el ceptre a altres mans”.
12

CATALUNYA INDEPENDENT?

Aquella polèmica es va actualitzar als anys seixanta amb sengles llibres creuats entre el més catalanòfil dels seguidors d’Ortega, Julián Marías, i un dels patriarques intellectuals dels catalanistes moderats sota el franquisme, Maurici Serrahima15. Malgrat la sordina imposada per la censura, aquell debat va assolir força audiència i va fer aflorar certs elements d’interès. Un era la inadmissibilitat, per a l’Espanya de matriu castellana, de la realitat plurinacional: “Catalunya no ha estat mai una nació [...] dins la península ibèrica no hi ha hagut cap més nació que Espanya i, a partir de certa data, Portugal”, escrivia Marías16. També, el fet que Espanya, com a producte sobretot de l’encaix entre Catalunya (els reis d’Aragó van escriure en català) i Castella, no és pensable sense un d’aquells dos elements clau. “Espanya sent definitivament i irreversiblement la seva realitat actual”, allegava Marías, “la que té de fa mig mil·lenni”, com si en aquells temps no hi hagués hagut discontinuïtats, variacions i ruptures. I davant qualsevol “mutilació” reaccionaria “fins a les últimes conseqüències”. L’asimetria del cas està en què encara que això no es pogués publicar aleshores, una Catalunya amb rumb propi i independent sí que és pensable, entre altres raons, perquè ho ha estat en el decurs de la història: cosa que no implica que ara sigui indispensable, ni tan sols convenient. Dos nacionalismes continuen doncs enfrontats en essència, tot i que aquest resum és forçosament esquemàtic ja que el nacionalisme català no subsumeix les tradicions plurals dels diferents catalanismes i tampoc no es pot amalgamar el nacionalisme casticista espanyol amb el patriotisme constitucionalista. Els components del nacionalisme espanyol serien, segons van ser classificats per Josep Maria Colomer17,
13

XAVIER VIDAL-FOLCH

l’assimilació d’Espanya a Castella; la idea d’una Espanya ortodoxa catòlica forjada contra les heterodòxies; la concepció mística “d’allò espanyol” com un ens espiritual que conté “un sentit de la vida”; la visió de la Hispanitat com una comunió espiritual de valors tradicionals que rememora l’imperi hispànic transatlàntic. El franquisme hi afegiria l’autoritarisme i la xenofòbia, i en representaria l’expressió més extrema i reaccionària. Davant d’això, el nacionalisme català cercaria les seves arrels en un passat medieval mitificat que va cristal·litzar en una “nació natural”; una concepció mística de la connexió amb la terra d’una successió secular de generacions amb una visió del món particular; i una llengua l’ús de la qual definia l’abast de la catalanitat. O, les cercaria en uns valors o maneres de viure específiques que Ferrater Mora concretaria en un sentit de la pervivència, la mesura i la ironia com a antídots del fanatisme i qualitats de la tradició pactista18. Tot això cristal·litzaria en un “fet diferencial” català no merament ideològic, sinó també material, compost, segons Enric Ucelay da Cal, de diferents elements, com ara la singularitat de la seva civilització industrial; el fet metropolità modern de Barcelona; la trama d’una societat civil que caracteritzava el vincle entre la producció, el comerç i la ciutat a Catalunya; i la pròpia llengua com a nexe entre el passat i el present19. Al passiu d’aquestes tendències, cal apuntar-hi la crítica llançada per Jaume Vicens Vives a l’ “anacronisme polític” del nacionalisme català, “orientat d’una banda a menysprear l’Estat i, d’altra banda, a assetjar-lo contínuament amb les nostres crítiques, sense intentar una tasca d’infiltració profunda en el seus llocs de comandament”20.
14

CATALUNYA INDEPENDENT?

Tanmateix, l’aportació dels catalans al conjunt espanyol és bastant superior al que l’autocrítica de Vicens suggereix. En primer lloc, l’aportació econòmica. Ja al segle XVIII, José Cadalso deia a la carta número vint-i-sis de les Cartas Marruecas que “els catalans són els més industriosos d’Espanya. Manufactures, pesques, navegació, comerç i assentaments són coses poc conegudes per la resta de pobles de la península respecte dels de Catalunya. No tan sols són útils en temps de pau, sinó de major ús en temps de guerra. Fosa de canons, fàbrica d’armes, vestuari i muntura per a l’exèrcit, conducció d’artilleria, municions i queviures, formació de tropes lleugeres de qualitat excel·lent, tot això surt de Catalunya. Els camps es cultiven, la població augmenta, els cabals creixen i, tot sumat, sembla ser una nació a mil llegües de la gallega, l’andalusa i la castellana”. “Però els seus genis són poc tractables, únicament dedicats als seus interessos i propis guanys. Alguns els anomenen els holandesos d’Espanya”21. Més tard hi va haver catalans al capdavant de l’estratègia proteccionista de la indústria (Joan Güell el més conegut), però també n’hi va haver de partidaris del lliure canvi (el general Prim i el seu ministre d’Hisenda Laureà Figuerola, (el pare de la pesseta); o amb aliances amb els partits conservadors (Francesc Cambó i la seva Lliga), com també al si de governs republicans reformistes (Jaume Carner). En el vessant polític, les actituds van ser en general liberals, i l’orientació es va concretar gairebé sempre a tractar de compensar el liberal-conservadorisme estatista d’encuny francès, o de desplaçar-lo proposant alternatives de descentralització i de signe austriacista, federal o confederal. L’empremta territorial, federal, de l’efímera Primera
15

XAVIER VIDAL-FOLCH

República —dos dels quatre presidents de la qual eren catalans i, un altre, sempitern diputat per Barcelona— va ser catalana, com també el component autonomista de la Segona República. En la seva actuació, els diversos catalanismes van mantenir gairebé sempre un doble designi simultani: l’aposta per l’autogovern i el compromís de participació en la política general espanyola. Alguns van criticar aquesta bipolaritat entre la pretensió d’alguns dels seus líders en constituir-se en el bolívar de Catalunya juntament amb el bismarck d’Espanya, entre la temptació irlandesa i l’expectativa piemontesa. Però es tractava, i encara es tracta en bona mesura, d’un tret sostingut de la pràctica política catalana. Així va detallar en Francesc Cambó al final de la seva vida —en una carta considerada com el seu testament polític— en què consistia el vessant piemontès del binomi: el “repudi enèrgic i constant de tota vel·leïtat separatista; l’acceptació, sense reserves, del règim constitucional que hi hagi a Espanya; la decisió d’intervenir constantment en la política general”22. Després de les dues primeres repúbliques, el tercer intent d’establir una democràcia que també obrís espai suficient a l’anhel d’autogovern va arribar amb la Constitució de 1978 que va obrir pas el règim actual. Aquest cop, l’impuls català no va pretendre una “hegemonia perifèrica alternativa a l’hegemonia centralista tradicional, sinó una proposta de generalització a la resta de pobles d’Espanya de l’autonomia que els catalans volien per a ells mateixos”, segons la visió de Colomer23. Era un model d’Estat tancat “des del punt de vista dels seus límits territorials” i alhora “obert des del punt de vista del seu funcionament, dels seus mecanismes i de les seves institucions”, com va descriure Jordi Solé-Tura24. En
16

CATALUNYA INDEPENDENT?

bona part, el nou règim de 1978 cobria les exigències i les expectatives catalanes sobre la configuració d’Espanya: la democràcia, la creació d’un mercat, l’hegemonia de la indústria i els serveis, la internacionalització, la integració a Europa25. El desplegament descentralitzador i la profunditat de l’àmbit de poder de les autonomies van assolir nivells extraordinaris i inèdits en termes històrics, apropant-se al perfil dels Estats federals: la pauta d’aquest desplegament es va concebre a Catalunya, una aportació política que la situava com a model de referència per ser imitat per la resta de comunitats i, en ocasions, per ser evitat. L’èxit significatiu de l’Estat autonòmic permetia augurar en qualsevol cas que els problemes concomitants de la modernització d’Espanya i de l’encaix de Catalunya en una Espanya renovada trobaven a la fi un camí practicable. Uns quants obstacles van anar minant aquella perspectiva. D’una banda, el corrent majoritari del nacionalisme català —el pujolisme—, que tot i que contribuïa a la governabilitat de l’Estat, va renunciar en més d’una ocasió a participar al Govern, malgrat les reclamacions de situar-se a la locomotora del comboi i no en algun dels seus vagons; i, si a l’inici es va avenir més o menys a la generalització autonòmica, ben aviat va mostrar les seves reticències cap al grau al qual havia arribat el “cafè per a tots”, en detriment de les especificitats de les nacionalitats històriques. D’altra banda, la nova dreta que va accedir al poder al 1996 —l’aznarisme— va rescatar el discurs nacionalista espanyol i de seguida va buscar l’enfrontament amb el nacionalisme català, acusantlo de “xantatgista”. Era una novetat. Fins a principis dels noranta van perviure certs focus nostàlgics de la dictadura, acadèmics hostils a la llengua catalana i antics reflexos
17

XAVIER VIDAL-FOLCH

centralistes en l’Administració i en els cercles d’opinió, però segurament no configuraven un veritable nacionalisme militant i de confrontació. Tot plegat va expandir les friccions polítiques i l’alineament contrari de les opinions espanyola i catalana. En aquelles circumstàncies, només va caldre que un nou intent de Catalunya per a aprofundir el seu autogovern mitjançant la reforma de l’Estatut —aquest cop a iniciativa de les esquerres— topés amb l’obstacle d’una correcció severa a càrrec d’un disminuït Tribunal Constitucional perquè es reobrissin totes les causes pendents i es posés en dubte la flexibilitat del règim de 1978 per integrar el fet diferencial català i ferne, no un motiu de recel ni d’exclusió, sinó un mecanisme d’enriquiment i de pluralitat. Així ens trobem.

NOTES
1. John Elliott (2006): La revolta catalana, 1598-1640, Publicacions de la Universitat de València, València, p. 344. 2. John Elliott, p. 214. 3. Joaquim Albareda (2012): Política, economia i guerra, Barcelona 1970, VV.AA., Ajuntament de Barcelona, p. 65. 4. Enric Vila Casas (2003): Memorial de agravios de un ciudadano de Cataluña, Dèria Libros. 5. Enric Ucelay da Cal (2003): El imperialismo catalán, Edhasa, Barcelona, p. 64. 6. Manuel Azaña (1990): “El Estatuto de Cataluña”, Obras Completas, tomo 2, Ediciones Giner, Madrid, p. 149 i s. 7. La veu de Catalunya, 3 d’abril de 1899. 8. Pierre Vilar (1947): Histoire de l’Espagne, PUF, París, p. 74 i s. 9. Jordi Nadal (1975): El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913, Ariel, Barcelona, p. 242. 10. Eugenio Trías (1984): La Catalunya ciutat i altres assaigs, L’Avenç, Barcelona, p. 21. 11. José Ortega y Gasset (1981): España invertebrada, Revista de Occidente, Madrid, p. 66. 12. Joan Fuster (1990): Contra el nacionalisme i altres textos, Barcanova, Barcelona, p. 109. 13. Ortega, p. 34 i s.

18

CATALUNYA INDEPENDENT?

14. Joan Maragall (1912): “El sentimiento catalanista”, Obras Completas, articles-III, Gustavo Gili, Barcelona, p. 238-239. 15. Maurici Serrahima (1967): Realidad de Cataluña, Aymà, Barcelona. 16. Julián Marías (1966): Consideración de Cataluña, Aymà, Barcelona, p. 113 i 142. 17. Josep Maria Colomer (1984): Contra los nacionalismos, Anagrama, p. 17 i s. 18. Josep Ferrater Mora (1980): Les formes de la vida catalana, Edicions 62, Barcelona. 19. Ucelay, p. 84. 20. Jaume Vicens i Vives (1960): Notícia de Catalunya, Destino, Barcelona, p. 72. 21. José Cadalso (2007): Cartas Marruecas, Austral. 22. Borja de Riquer (1996): L’últim Cambó, Eumo Editorial, Vic, p. 345. 23. Colomer, p. 64. 24. Jordi Solé-Tura (1985): Nacionalidades y nacionalismos en España, Alianza, Madrid, p. 216. 25. Xavier Vidal-Folch (ed.) (1994): Els catalans i el poder, El País-Aguilar, Madrid, p. 74.

19

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful