Geografia de Collserola

Col.lecció Carpetes, núm 3
Recopilació de la informació i redacció: Cecília Cardús, Teresa Canyellas i Albert Torras Il.lustracions: s'especifica l'autor al peu de cadascuna. Portada: Anna Madriles Disseny cobertes: PMPC

Col.laboracions:
Patronat Metropolità del Parc de Collserola Servei d'Educació Ambiental
CEA Mas Pins: Glòria Arribas, Màrian Navarro, Alfons Raspall, per la revisió del contingut de la carpeta CEA Can Coll: Roser Armendares, Tià Duñó, Sílvia Mampel, Montse Ventura per l'aportació de suggeriments i revisió de continguts.

Servei de Projectes i Obres
Pere Mayoles, pel disseny de les cobertes i Albert Beltran per la revisió de recurs 10.

Consorci per a la normalització Iingüistica
Servei Local de Català de Cerdanyola del Vallès. Ha fet les correccions d'estil i català

Universitat

Barcelona Escola de formació de professorat
Hortensia Duran. Revisió del capítols d'informació 3,4 i 5 i del recurs 6

Centre de Recerques Arqueològiques
Per la revisió del capítOl 9

de Cerdanyola, CRAC.

Edita: Patronat Metropolità del Parc de Collserola, 1998 1a. edició: 1995. 2a. edició ampliada: 1998 Dipòsit legal: B - 40609/95 La reproducció d'aquest llibre és únicament permesa dins l'àmbit dels centres educatius, amb la condició de citar-ne la procedència. Qualsevol altra utilització del text i de les imatges haurà de tenir autorització.

Informació:

Centre de Documentació I Recursos Educatius del Parc de Collserola
Can Coll Centre d'Educació Ambiental Apartat 121 08290 Cerdanyola del Vallès Telèfon: 936922916, Fax: 93 5807654

i Aie.:

cancoll@bcn.servicom.es

Geografia de Collserola

Introducció
Collserola, envoltada per 3,5 milions de persones és una peça clau en el sistema metropolità. Els boscos d'alzines i roures, els rierols, la fauna que hi habita i la secular intervenció de l'home, en fan un espai digne de descoberta i recerca. Malgrat tot, és difícil descobrir-la des de la butaca de casa o entre les quatre parets de l'aula, per això us convidem a conèixer-la directament i en detall. En aquest text d'Antoine de Saint-Exupéry veiem magníficament expressada la idea amb la qual hem volgut oferir-vos aquest treball.

EI planeta sisè era un planeta deu vegades més vast. Era habitat per un senyor vell que escrivia IIíbres enormes. -Guaita! Un explorador! -va exclamar, quan veié el petit príncep. EI petit príncep s'assegué sobre la taula tot esbufegant encara. Havia viatjat molt! -D'on véns? -li digué el senyor vell. -Què és aquest llibre gros? Què feu vós? -Sóc un geògraf -digué el senyor vell. -Què és un geògraf? -És un savi que sap on es troben els mars, els rius, les ciutats, les muntanyes i els deserts. -És molt interessant -digué el petit príncep-o Això sí que és un ofici de debò! -I donà un cop d'ull al voltant seu, pel planeta del geògraf. Encara no havia vist mai un planeta tan majestuós. -És molt bonic, el vostre planeta. Hi ha oceans? -No puc pas saber-ho -respongué el geògraf. -Ah! -EI petit príncep havia tingut una decepció-o I muntanyes? -No puc pas saber-ho -respongué el geògraf. -I ciutats, i rius, i deserts? - Tampoc no puc saber-ho -digué el geògraf. -Però vós sou un geògraf! -Certament -digué el geògraf-, però no sóc explorador. No hi ha cap d'explorador en aquest planeta.
EI Petit Príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry

A la Carpeta, hi trobareu ...

l


Informació
Un seguit d'Informacions sobre geografia de Collserola. Aquests capítols van dirigits a mestres i educadors perquè puguin obtenir la informació necessària per completar les activitats. Aquestes pàgines també poden ser útils als estudiants.

L'apartat d'Informació

s'identifica perquè a la part superior de cada full hi ha la lletra «i».

i resums.

Ha estat confeccionat a partir de publicacions diverses. S'hi combinen texts publicats amb reelaboracions Els texts que s'han reproduït literalment van en lletra cursiva. s'ha inclòs un vocabulari (capítol 12

Per facilitar la comprensió d'algunes paraules difícils o desconegudes d'aquest apartat).

Recursos

Un seguit de Recursos que, generats a partir de la pròpia activitat del Patronat Metropolità del Parc de Collserola, us seran útils dins d'un context educatiu. Hi ha informació sobre mapes, mètodes d'estudi del paisatge, dels recursos físics, biològics i humans. Contenen il.lustracions i materials de suport que podeu utilitzar en les vostres activitats.

L'apartat de Recursos es reconeix perquè al peu de cada pàgina hi ha escrita la paraula «recurs». Ha estat confeccionat a partir de les experiències dels Centres d'Educació Ambiental del parc. Tots els recursos tenen la mateixa estructura: una introducció, un apartat anomenat "Per saber-ne més» que afegeix informacions i un apartat de material de suport . EI material de suport és una part important d'aquesta carpeta, consta de fulls emmarcats dins un requadre amb indicació, a peu de pàgina, del recurs a què corresponen i del contingut.

índex

t


Informació
1 Home i entorn Situació i límits Formació del massís Les roques Formes del relleu Clima Aigua Ambients naturals Poblament humà Planejament i gestió del Parc de Collserola Conec, conec Vocabulari EI paisatge de Collserola fa 100 anys (edició 1998)

2

3
4

5
6

7

8
9 10
11

12
13

Recursos
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 Com aproximar-se a Collserola Situem-nos Caminem amb mapes Maquetes de Collserola Joc d'orientació Reconèixer roques i minerals Mullem-nos Observació del paisatge Anem per Collserola Normativa i legislació Bibliografia Miradors de Collserola (edició 1998)

Index temàtic del material de suport
1(1). Reproducció del full, Tu sí, Atita NO 1(2). Full Tu sí, Atila NO, per omplir. 2(1). Mapa de Catalunya. 2(2). Mapa de l'àrea metropolitana de Barcelona. 2(3). Mapa de Collserola complet. 2(4). Mapa de Collserola per treballar els signes convencionals 2(5). Mapa Collserola amb corbes de nivell. 3(1). Fitxa de treball: Estudi dels materials que formen el substrat. 3(2). Full de ruta del CEA Mas Pins (Itinerari 1. B.) 3(3). Elements d'un plànol, treball per fer a l'escola. 5(1). Els vents

i l'orientació,

per al cicle mitjà de primària.

5(2). A Collserola ..., per al cicle superior de primària. 5(3). Joc d'orientació per adaptar 7(1). Mapa de la xarxa hidrogràfica de Collserola, per completar. 7(2). Fitxa de presa de dades de la qualitat de l'aigua. 8(1). Finestra d'observació: 8(2). Finestra d'observació: "Què hi ha a Collserola" per al cicle mitjà de primària. "Quina forma té Collserola?" per al cicle mitjà de primària.

8(3). Finestra d'observació: "Collserola" per al cicle superior de primària. 8(4). Finestra d'observació: "L'entorn de Collserola" per al cicle superior de primària. 8(5). Quadre de doble entrada per comparar els resultats de l'observació del paisatge dels diferents equips. Cicle superior de primària. 8(6). Exemple de fitxa de treball: Panoràmica des dels Turons de Can Pasqual, per primer cicle d'ESa. 10(1). Resum de la normativa aplicable a Collserola.

l
1. Home i entorn

Tots, poc o molt, tenim consciència del que signifiquen les paraules paisatge, geografia o entorn, encara que no haguem fet mai l'intent de definir-les. Tothom ha experimentat en algun moment de la vida sensacions de plenitud davant la comtemplació d'una carena de muntanyes nevades, d'una vall boscosa o d'un desert. És evident que viure immersos dins d'un entorn determinat afecta la nostra vida. Walt Whitman, expressà de forma poètica la seva manera d'entendre la relació que hi ha entre l'home i el seu entorn: Ara entenc el secret de la millora de les persones. És créixer a l'aire lliure, i menjar i dormir amb la terra.

Dos conceptes bàsics A part de l'acostament sensible, podem fer un breu repàs del que s'ha escrit sobre aquests conceptes: La geografia és una ciència amb una llarga història i de continguts molt amplis. Una de les definicions més extenses diu que és una Ciència de síntesi que té per objecte l'estudi, la descripció i la representació de la Terra en la configuració de la seva superfície i en la distribució espacial dels diversos fenòmens, especialment quan es relacionen amb la presència i l'activitat humanes. Resumint, la geografia tracta de la descripció de tot el que succeeix i ocupa la terra. AI ser la geografia una ciència tan complexa, una de les formes d'abordar-la és per sectors. Així doncs, es pot concretar en geografia física, biològica o humana. D'aquesta forma la trobem relacionada amb la climatologia, la geomorfologia, la hidrologia, i moltes altres disciplines que estudien els elements que formen part de l'entorn i dels fenòmens que s'esdevenen. En els capítols següents anirem tractant algunes d'aquestes branques. EI mot paisatge deriva del llatí pagus (país) amb el sentit d'una zona rural definida per una comunitat i les terres de conreu dels seus habitans. En les llengües germàniques, la paraula originària seria land, d'on derivaria el mot landscape. Hi ha, però, moltes definicions possibles. En el Diccionari de la llengua catalana trobem la següent: Porció d'espai caracteritzada per un tipus de combinació dinàmica d'elements geogràfics diferenciats. L'Enciclopèdia catalana precisa, a més, que els paisatges es

----------------------

1.1

t

poden classificar segons la seva naturalitat: Així, hom pot parlar d'un paisatge humanitzat quan l'element antrópic ha actuat i ha modificat els altres elements j ha afegit a la natura elements propis (paisatge agrari, urbà, industrial), i d'un paisatge natural quan l'home no els ha modificat. En els textos més especialitzats, com el Manual de ciencia del paisaje, dirigit per Maria de Bolós (1992), es poden trobar definicions més completes i la història del concepte. Així, paisatge pot significar: 1.Territori o part de la superfície terrestre que la vista pot observar simultàniament, incluint tots els objectes discernits. 2.Territori vist. 3. Conjunt de formes que caracteritzen un sector determinat de la superfície terrestre. 4. Conjunt d'elements observables des d'un punt alt. 5. Superfície terrestre, relleu d'una regió en el seu conjunt, produït o modificat per forces geològiques. 6. Dibuix o gravat que representa un lloc natural o urbà com a tema principal o bé com a fons o ambientació.

La percepció de l'entorn La carpeta de geografia que tenim a les mans té per objectiu descriure una part del territori -en el nostre cas Collserola- i és en funció de la percepció humana i de la informació que siguem capaços de rebre, comprendre i elaborar que ho aconseguim. Les àrees del coneixement de la psicologia, la sociologia i l'ecologia desenvolupen línies de treball que estudien el paisatge des del punt de vista de la percepció, és a dir, de com el subjecte rep i interioritza el paisatge que l'envolta, les preferències que manifesta envers aquest, i de com el paisatge afecta les persones. Els últims estudis en ciència del paisatge i psicologia ambiental el consideren fonamental per al funcionament de la persona i no només com un recurs o escenari complementari. S'ha vist que el paisatge incideix poderosament sobre la ment, ja que pot entorpir o potenciar els aspectes més positius de la realització personal. EI paisatge influeix en la conformació del caràcter de la persona. En diferents treballs es destaquen els importants efectes restauradors de l'equilibri i del funcionament psicològic produïts per les vivències a la natura. S'ha demostrat de forma contundent que l'exposició a imatges naturals disminueix el temps de recuperació després de l'estrès, augmenta els sentiments positius i disminueix els negatius. La destrucció de paisatges dificulta la identificació de la persona amb el seu hàbitat i els humans esdevenim incapaços d'establir un diàleg afectiu amb el nostre propi entorn.

l
~,

Ens adonem, doncs, de la importància de la conservació del paisatge, no només en un sentit estètic, sinò també des del vessant psicològic.

~

,\ Javier E.

La geografia, Collserola

i l'escola

Quantes vegades, en la pràctica diària de l'educador, ens adonem que els nostres alumnes no coneixen el territori que trepitgen. Cada cop que això passa ens sorprenem i ens preguntem com es pot solucionar. Us suggerim que feu una prova: pregunteu als vostres alumnes on han estat l'últim diumenge o bé, a on passen les vacances. La majoria només us en sabrà dir el nom, però no sabrà explicar com arribar-hi, ni on es troba. Ens sembla bàsic que tota persona sigui conscient d'on és, sàpiga el nom del lloc on es troba, en tingui punts de referència, i conegui quin és el trajecte que cal seguir per anar d'un punt a l'altre. Creiem que és important per al correcte desenvolupament de la persona. Així doncs, aquest és el repte: aconseguir estimular els nois i noies perquè els augmenti l'interès per saber on són a cada moment. Collserola és un territori proper per a moltes persones que viuen dins l'àrea metropolitana de Barcelona. És l'oportunitat per establir les relacions que permetin vivències amb l'entorn natural i alhora afavoreixin sentiments positius envers ell.

______________________

1.2

t

Aprendre a observar Un altre dels reptes que ens proposem és conseguir que els nois i noies tinguin una bona capacitat d'observació. Què res no els passi per alt. Mitjançant l'observació aprenem a conèixer tot allò que ens envolta, no només perquè algú ens ho explica, sinó perquè ho comprovem nosaltres mateixos, i és quan això passa, que interioritzem els nous coneixements i els fem nostres. Aquesta carpeta està dedicada, en part, a reforçar aquestes habilitats. Moltes vegades ens hem adonat que als nens que viuen habitualment a ciutat, els és difícil de copsar un paisatge diferent a l'urbà. Les distàncies a què estan habituats són relativament curtes. EI dia que es troben dins d'un bosc, per exemple, no miren mai cap amunt, només veuen les pedres que trepitgen. Per altra banda, els mateixos nens tenen l'habilitat de percebre imatges molt ràpides, que en un espai natural no acostumen a produir-se i, l'observació del bosc, per tant, se'ls fa poc interessant. EI cas contrari també comporta dificultats: la gent de pagès, acostumada a viure on les coses passen lentament, se sent inquieta el dia que va a ciutat i queda terriblement cansada. EI fet de veure-hi més o menys, de saber copsar els petits detalls, no depén tant de la vista que un tingui, sinó de la seva familiaritat amb els diversos tipus de paisatges. Per això cal un entrenament. Una de les millors coses que podem oferir als nostres alumnes és la possibilitat de conèixer ambients diferents. Els ajudarà a no veure les coses des d'un únic punt de vista i obtindran amb aquesta experiència una perspectiva més oberta, més objectiva i més real.

l
2. Situació i límits

EI massís de Collserola, s'integra en el sector central de la serralada Litoral, entre la serra de Marina a llevant i el massís del Garraf a ponent. La serralada Litoral va paral.lela a la costa mediterrània i conjuntament amb la depressió del Vallès i la serralada Pre-litoral, constitueix el Sistema Mediterrani que ocupa el marge oriental del territori català amb un front de 300 km de llargària, estès entre la desembocadura del Ter i la plana de Castelló.

r--I ,
!
¡

DEPRESSiÓ CENTRAL

I

I ¡

Serralada Litoral, depressió del Vallès i serralada Pre-/itoral

2.1

l

Els límits geogràfics del massís de Collserola estan clarament definits per la seva orografia*. Collserola, de 17 km de llargària i 6 km d'amplada I s'estén en direcció SO-NE, limita al nord amb la depressió del Vallès, al sud amb el pla de Barcelona, a l'est amb el riu Besós i a l'oest amb la vall del Llobregat.

Àrea metropolitana

de Barcelona

l

Collserola forma part de tres comarques, -el Baix llobregat, el Vallès Occidental i el Barcelonès-. EI Tibidabo, altura màxima de la serra, és el vèrtex natural de separació d'aquestes tres comarques. Les poblacions que tenen part del seu terme municipal dins l'àmbit de la serra són nou. Començant per Barcelona i amb el sentit contrari a les agulles del rellotge trobem: Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès, el Papiol, Molins de Rei, Sant Feliu de llobregat, Sant Just Desvern, Esplugues de llobregat i Barcelona. Totes elles envolten la serra de Collserola, donant-li una identitat pròpia i accentuant el seu paper d'illa verda.

Collserola limitat per ciutats

--------

2.2

l

Una situació privilegiada. Collserola, per la seva situació geogràfica, adquireix una gran importància en el desenvolupament urbanístic de tota l'àrea metropolitana. La seva influència és/cabdal a l'hora de gestionar el territori. EI catedràtic d'ecologia a la UAB, Jaume Terradas, ens en parla a l'article Col/serola i el sistema ecològic metropolità. (La difícil preservació d'una gran illa verda), publicat a "Barcelona, Metròpolis Mediterrània", núm.14, Ajuntament de Barcelona, 1990: En el conjunt de l'àrea metropolitana, Collserola es troba en una zona central del teixit urbà en desenvolupament. Encara que considerem tota la superfície natural de l'àrea, i hi afegim l'agrícola, plegades no suposen més que un terç del total del territori, la resta del qual són zones urbanes, industrials o viàries. EI nucli de Col/serola, amb els seus espais naturals o seminaturals i agrícoles, representa la meitat d'aquesta superfície, i la seva distribució aproximadament contínua i la seva posició central permeten d'entendre fàcilment les raons de la seva importància. EI seu paper més important deriva de l'esponjament de la trama urbana que suposa la presència de la serra i la seva vegetació. Miquel Sodupe, cap dels serveis tècnics del Patronat Metropolità del Parc de Collserola (PMPC) entre els anys 1987 i 1993, opina sobre la importància del fet que Collserola estigui situada al cor de l'àrea metropolitana de Barcelona. En el seu article EI Pla Especial d'Ordenació i Protecció del Medi Natural, un projecte de futur per al parc, publicat igualment a "Barcelona, Metròpolis Mediterrània" núm.14, ens diu: La seva posició central a l'àrea, entre els dos rius i les dues planes, el converteix en una ròtula, un eix al voltant del qual giren les ciutats i les vies de comunicació. Aquest gran parc central que ja proposava Rubió Tudurí als anys vint pot ser la peça que trabi i estructuri les ciutats del contorn mitjançant uns recorreguts paisatgístics i un ús de I/eure. Sabíeu que... La superfície del massís de Collserola és de 11.100 ha. La superfície del parc de Collserola és de 8.000 ha. EI parc de Collserola: .Es 10 ·És ·És ·És troba a 5 km en línia recta de la plaça Catalunya de Barcelona i a menys de km de qualsevol població de l'àrea metropolitana. 20 vegades més gran que Montjuïc. 8 vegades més gran que el Bois de Boulogne parisenc. 22 vegades més gran que el Central Park de Nova York.

l

3. Formació del massís
L'aspecte actual de Collserola és el resultat d'un seguit de fenòmens esdevinguts al llarg del temps. EI procés de formació de la serra va començar ara fa uns 500 milions d'anys. Diversos moviments tectònics* van donar lloc a l'aixecament de la muntanya i a la retirada del mar. Alhora, altres processos en van provocar l'erosió. Vegem-ho, però, pas a pas i simplificadament. Perquè us pugueu fer una idea de conjunt, al final del capítol trobareu un esquema-resum dels temps geològics amb els trets més significatius. La seqüència de les ¡!.lustracions següents mostra les diferents etapes sofertes a Collserola.

He/ení Munujos

A començaments de l'era primària*, ara fa uns 500 milions d'anys, la serra de Collserola no existia. AI seu lloc hi havia un fons marí on es dipositaven sorres, argiles i restes orgàniques que, amb el temps, s'anaren transformant en roques sedimentàries.

---------------------

3.1

l

Ara fa uns 300 milions d'anys, van tenir lloc una sèrie de moviments de l'escorça-terrestre coneguts com a orogènia herciniana. Les grans forces produïdes donaren com a resultat el plegament de les roques i l'emersió del terreny, amb la formació dels materials que ara constitueixen Collserola, les Guilleries, el Montseny, etc. A conseqüència de les pressions i temperatures a què foren sotmesos durant el plegament, els materials que formaven el fons marí varen sofrir una transformació de la textura i composició mineralògica, donant lloc a les pissarres, esquists, quarsites i marbres que avui constitueixen la serra.

Durant una de les fases de formació, es produí una intrusió de magma*, de composició silicatada, que a l'entrar en contacte amb les roques existents, va fer que aquestes experimentessin un metamorfisme de contacte* en tota la zona d'influència com a conseqüència de les altes temperatures assolides. A conseqüència d'això, les antigues pissarres canviaren considerablement la composició mineralògica i la textura; les anomenem pissarres pigallades. EI magma, un cop fred, va donar lloc a les roques que coneixem amb el nom de granits i, a causa de l'erosió, ha quedat al descobert en els vessants meridionals de la serra.

l

Molt més tard, al terciari*, i després d'un llarg període erosiu, va tenir lloc l'orogènia alpina*, que va provocar la formació dels Alps i dels Pirineus i, a les serralades costaneres catalanes va originar la formació de falles, amb l'enfonsament del Vallès-Penedès, i l'aixecament de les serralades Litoral i Pre-Iitoral. Així s'establí la fesomia actual de Collserola.

Envoltant el massís pròpiament dit, hi ha les valls fluvials del Besòs i el Llobregat, i els plans del Vallès i de Barcelona reblerts durant el miocè* i el quaternari* de materials fins (argila i sorra) i d'alguns conglomerats. L'acció de les pluges i torrents ha anat modelant el relleu de la serra fins a deixar-nos-Ia com la veiem actualment. La curta durada de la vida humana ens fa difícil d'imaginar tots aquests fenòmens i situarlos en el temps. Avui, Collserola encara continua canviant, però tan a poc a poc que ens costa adonar-nos-en.

---------------------3.2

l,
aillament del massís. relleus actuals, rebliment Pluges i per torrents formen Plegaments 23:13:45 20:35:00 Inici sistema Orogènia solar alpina: i... emersió, enfonsament Orogènia herciniana: del Vallès, 23:37:54 23:48:42 23:34:29 215 A Collserola 23:54:21 23:53:50 23:18:02 23:03:06 23:01 23:30:35 23:22:58 17:19:56 18:00:00 15:26:00 17:46:49 :22 400 550 23:58:28 23:46:06 23:14:57 23:38:06 23:38:55 23:08:03 23:18:07 450 23:53:19 23:45:11 23:21 22:17:09 :57Origen 23:59:48 R B Extinció efredament acteris massiva ide estabilització 16:07:00 4.600 00:00:00 Fets destacats 23:18:52 60 extinció Primers cordats massiva extinció massiva 310 205 110 Primeres plantes vasculars O primeres primers Estabilització primers primeres Big rigen Bang vida terra amfibis ocells rèptils dinosauris mamífers homínids humans angiospermes gramínies i fongs la composició irrupció de magma primats artropodes terrestres Escala de Temps* Temps geològics increment d'02 atmosfèric primeres fanerògames de l'atmosfera I capa d'ozó Triàsic EraVallès un fonsBarcelonès marí del

i

ERA

248 408 14.000

l
4. Roques

Hem vist al capítol anterior la formació del massís en conjunt. Tanmateix, si ens passegem per Collserola posant atenció al que trepitgem ens serà fàcil de comparar la varietat de formes, textures i colors que avui dia formen el paisatge mineral. La identificació exacta dels minerals és a voltes complexa. Les roques normalment s'identifiquen amb més facilitat. A la major part de Collserola trobem pissarres (altrament dites llicorelles), però en zones prou amples podem observar també granits, argiles o calcàries. EI mapa geològic adjunt us pot ajudar a fer una idea global de la distribució de les roques. Recordeu que no hi són per atzar, sinò que depenen del procés de formació de la serra. Tot caminant no ens costarà gaire de descobrir-les. Volem oferir-vos un breu resum que us ajudi a fer els primers passos en la descoberta del món inanimat de Collserola.
l,
I

"

hh

.' " I, , l, l' l " i " I, l, l, I ~~ -;:v
I

'-./ 1\"A 1\ h A f 1 i\ 1\ r, f, A A l' 1\ A r, A)(I fI 1\
61'r=1\ " 1\

,

'" _~_"t~\f;::1
Q

/\ fi

,. J..

\,~~_

-.

" --r ~
(>

"~

,

-o

•.

-o,

~--~

/

I

A h
"'!:. ..

"I
..

P
\..:)

ISS

a r re s I

,-:;:--., L__
¡-:-;--,- ;-:J ~':.L

~ ran
e
a Ie

!
rIe s

a

I¿= - I

A r9

II

e s
S

l/ -; -I

FormaeIon

s e d I m e n tar

I

es

Mapa geològic simplificat de Collserola

______________________

4.1

1
A Collserola hi ha diferents tipus de roques: les metamòrfiques* ( pissarres, quarsites, amfibolites i calcàries), les ígnies* (granit i pòrfirs granítics) i les sedimentàries* (argiles, llims, sorres i conglomerats). Metamòrfiques: Les llicorelles o pissarres són les roques més abundants de la serra i alhora són els materials més antics que s'hi poden trobar. EI seu origen data de l'era primària, quan gairebé totes les terres catalanes es trobaven cobertes per mar. Allí es dipositaven succesives capes de materials fins (llims i fangs argilosos) que posteriorment, a causa de l'augment de la pressió i de la temperatura s'anaven transforman en pissarres. En general. les pissarres es reconeixen pel color grisós o gris verdós i per la facilitat amb què es trenquen formant fulls, propietat anomenada esquistositat. La resistència moderada que ofereixen a "erosió ha donat lloc al modelat actual de la serra. amb els seus vessants ondulats i les petites i estretes valls. A Collserola hi ha moltes menes de pissarres, entre d'altres podem destacar: Les pissarres negres o bituminoses. de color més fosc per la gran quantitat de matèria orgànica que contenen. les trobem a Santa Creu d'Olorda. A la zona de la Budellera i el puig Madrona, per exemple. tenim un altre tipus de pissarres, les pigallades (formades per nòduls d'agregats cristal.lins no orientats, que es poden observar directament a la roca), la presència de les quals indica la proximitat de roques ígnies. Altres roques metamòrfiques que trobem a Collserola són: Les quarsites, que provenen de sorres quarsítiques, posteriorment recristal.litzades. Són de colors blancs a marronosos i molt dures. Les podem observar als turons de Can Pasqual i al llarg de la carretera de Vallvidrera a Molins de Rei. Les calcàries, de colors blanquinosos i de textura fina. Són roques d'origen sedimentari. formades principalment per carbonat càlcic aportat per fragments d'esquelets d'organismes que tenien conquilles o recobriments calcaris. o bé productes del metabolisme dels éssers vius. Es varen formar fa 370 milions d'anys durant el devonià, al fons d'un antic mar. Se'n troben massivament al puig d'Olorda i al turó de Montcada. La gran resistència al desgast erosiu explica el perfil destacat d'aquests turons. Actualment aquestes calcàries s'exploten per obtenir ciment. Les amfibolites. no tan abundants com les anteriors, provenen del metamorfisme de contacte de roques volcàniques i subvolcàniques bàsiques. Són roques foliades que presenten bandes de colors foscos. Contenen amfíbol, feldspat, clorita, epidot, piroxè i granat. Se'n poden observar a la carretera de les Aigües.

t
ígnies:

EI granit és la roca ígnia més abundant a Collserola. És una roca dura i compacta que prové de zones profundes de la terra, produïda en refredar-se el magma que pujà de les zones fondes de la serralada hercínica, ara fa 280 milions d'anys. Està format per cristalls de quars (transparent), mica (negra), i feldspat (blanc). A Collserola en trobem al vessant barceloní, (carretera de les Aigües, turó d'en Cors i Torre Baró), i també a l'extrem nordoccidental de la serra, a la mina Berta. Per meteorització* (en condicions d'humitat), el granit es desfà i dóna lloc a una sorra molt grollera: el sauló. Les roques filonianes es formen quan el magma es refreda i cristal.litza a profunditats moderades, dins d'esquerdes o fractures i per tant, el seu origen i composició és similar al del granit. Es diferencien per la seva textura, ja que els cristalls de quars, mica i feldspat estan immersos dins una pasta de cristalls microscòpics dels mateixos minerals. A Collserola hi ha gran quantitat de dics· de pòñir, que estan orientats tots en direcció nordest, sud-oest, i es poden observar per exemple a la cruïlla de la carretera de l'Arrabassada amb la del Tibidabo.

Sedimentàries: Finalment esmentarem les argilesJ IlimsJ gresos i conglomerats, roques sedimentàries procedents de materials dipositats a les conques marines o fluvials i en diverses àrees conti nentals. Les roques argiloses de color vermellós i impermeables, estan formades per diversos minerals, entre els quals destaquen sobretot la caolinita, la montmorillonita i el quars. Un component freqüent de moltes roques argiloses és la matèria orgànica, que es presenta en forma de partícules carbonoses. Els llims estan formats majoritàriament per partícules molt fines de quars. Els gresos estan constituïts per grans de sorra cimentats. Als conglomerats el component principal són còdols de més de 2mm de diàmetre amb una matriu de sorra, llim o argila i freqüentment cimentats.

______________________

4.2

_

l
Els fòssils

Mirant amb detall les roques podem tenir petites sorpreses. Sovint queden restes dels antics habitants d'aquells mons primaris, atrapats entre les roques, que ens donen idea de com eren i com vivien. Aquestes restes són els fòssils. En els fòssils la matèria orgànica desapareguda de l'organisme ha estat reemplaçada per compostos minerals, quan aquesta s'ha petrificat o transformat en pedra. La presència de fòssils a les roques és de gran utilitat per al geòleg. Gràcies a la paleontologia, o estudi dels fòssils, es poden treure importants conclusions, com l'edat de les roques que els contenen o conèixer com era l'ambient en què es van formar. Ha permès conèixer com eren els animals i vegetals d'altres èpoques i com han anat canviant al llarg dels temps geològics. La paleontologia ha aportat proves importants sobre l'evolució de les espècies.

Fòssils que hi ha a Collserola: Restes vegetals. Empremtes de fulles i fragments de branques es troben a les margues
del terral de la plaça de les Bruixes a Molins de Rei. Els crinoideüs o lliris de mar són organismes dels grups dels equinoderms (eriçons i estrelles de mar). Aquests organismes es coneixen fòssils des de l'ordovicià a l'actualitat. A Collserola es troben a les calcàries de Santa Creu i a les pissarres negres. Ex: Scyphocrinites elegans. Els graptòlits. Invertebrats colonials que vivien flotant a mar obert, presents només a les roques del paleozoic, i especialment en el silurià. A Collserola es troben sobretot a les pissarres negres als voltants de Santa Creu. Ex: Monograptus hercynicus Els braquiòpodes. Animals celomats de simetria bilateral i conquilla formada per dues valves. Es troben a les roques paleozoiques a Santa Creu. Els tentaculites. Grup d'animals extingits. Són conquilles fòssils de petites dimensions, univalves, en forma de con molt allargat. Existiren en el paleozoic, durant el silurià i devonià. Es troben a les calcàries i margues de Santa Creu. Els ortoceràtids . Mol.luscs cefalòpodes amb closca, del mateix grup que els calamars. Són de l'ordovicià fins al triàsic. No hi ha representants actuals. A Collserola es troben a les calcàries de Santa Creu. Ex: Orthoceras Els criptodonts. Són mol.lusc bivalves de paret fina, equivalves, amb ornamentació reticulada i molt marcada. Existien durant el silurià a Santa Creu d'Olorda. Ex: Cardiola interrupta

l
5.

Formes del relleu
Collserola han estat l'envolten juntament és un massís constituït per turons i puigs de poca alçada, però els seus vessants prou pronunciats com per frenar l'empenta urbanitzadora de les ciutats que des de la plana. A més, és un terreny força irregular, ple de petites valls que amb el sistema de carenes, en fan un territori ple de racons inexplorats.

Collserola, clarament delimitada, està situada entre els rius Besòs a l'est i llobregat a l'oest; les rieres de Sant Cugat i de Rubí al nord i el pla de Barcelona al sud, i comprèn essencialment tres grans unitats estructurals: La carena barcelonina, que comença a l'oest amb el turó de Sant Pere Màrtir (393 m), té el seu punt més cèntric i elevat al Tibidabo (512 m) i acaba al turó de les Roquetes (305 m) damunt el Besòs. EI seu pendent baixa dret cap al pla de Barcelona on sobresurten, tanmateix, alguns estreps (turó de la Rovira, el Putxet) mig colgats per l'edificació urbana. Els contraforts septentrionals, que arrenquen de la carena barcelonina i baixen suaument cap al Vallès. D'est a oest podem esmentar les serres d'en Fotjà (349 m) i de l'Arrabassada (416 m) i la línia que tanca per la dreta la riera de Vallvidrera, la qual inclou els turons del Puig (476 m), del Soldat (360 m), que s'allarga cap al nord i el puig Madrona (336 m). Aquests contraforts generen unes fondalades llargues i profundes per on s'escolen diversos torrents. EI front del Llobregat que domina la banda occidental de la serra i enllaça els puigs Madrona i Sant Pere Màrtir. EI cim més destacat és el puig d'Olorda (435 m). És interromput per petites valls de direcció O-E que desguassen al llobregat.

Secció longitudinal de la serra SO-NE

----

5.1

l

La diferència d'altitud entre el pla de Barcelona (proper al nivell del mar) i la plana del Vallès (a l'entorn dels 200 m), condiciona una marcada dissimetria del perfil transversal (NO-SE) de la serra. Els vessants meridionals orientats a mar són curts i es precipiten sobre el pla urbanitzat, mentre que les carenes vallesanes són més llargues i amb un descens més suavitzat.

Secció transversal de la serra NO-SE

Les formes del relleu i la seva evolució, s'expliquen a partir del tipus i l'estructura dels materials geològics. EI massís de Collserola és de formes suaus i ondulades; ara veurem per què: Les llicorelles paleozoiques intensament plegades són, com ja hem vist als capítols anteriors, les roques més antigues i més abundants de Collserola. La resistència moderada que ofereixen i l'erosió contínua a què han estat sotmeses han produït el modelat actual de la serra. Allà on apareixen les intrusions de granitoides, molt menys resistents a causa de la meteorització, el relleu és més suau. Són al vessant meridional, entre els materials metamòrfics i els sediments del pla de Barcelona, i també en el sector nord-occidental del parc, com la mina Berta, on s'exploten a celobert. Trobem massivament les roques calcàries d'edat paleozoica al puig d'Olorda. La seva gran resistència al desgast erosiu explica el perfil destacat d'aquest turó. Són igualment objecte d'explotació i, per la dimensió del front d'extracció i les singularitats paisatgístiques de l'entorn, l'impacte visual és extremadament greu. Envoltant el massís, les valls del Besòs i Llobregat i la depressió del Vallès i el pla de Barcelona, estan constituïts per materials tous i alguns conglomerats, sedimentats tots ells entre el miocè i el quaternari. Han configurat una morfologia planera, lleument inclinada i tradicionalment aprofitada per a usos agrícoles.

l

Estructura de carenes i rieres

____________________

5.2.

_

t

Elements topogràfics destacats:

Penya del Moro Puig Aguilar Puig Madrona Puig d'Olorda Sant Pere Màrtir Tibidabo Turó de Valldaura Turons de Can Pasqual

275m

383 m
336m 435m 394m 512 m 422m 468m

l
6.

Clima
Collserola es troba de ple dins de la regió mediterrània, que es caracteritza per tenir hiverns suaus, estius secs i calorosos, i precipitacions estacionals a la primavera i a la tardor, en conjunt escasses i fortament irregulars. La caracterització del tipus de clima ve donada principalment per les dades de temperatura i precipitació que aporten els observatoris meteorològics. L'observatori Fabra (Barcelonès, 432 m), situat al peu del Tibidabo, al vessant solell de la serra, proporciona dades ininterrompudes des de 1918.

Dades de temperatura i precipitació obtingudes Mitjanes mensuals del període 1914-1991.

de l'observatori

Fabra (432m).

P A T Tma TMA m 25,0 20,9 TM -10,0 83,1 -7,2 50,7 66,5 39,7 60,6 46,1 26,8 51,0 53,4 18,4 16,4 11,9 5,3 66,8 11,0 7,1 4,3 35,0 12,4 31,3 0,0 22,2 10,6 306,2 12,5 24,1 621,6 2,6 569,5 11,3 13,6 10,1 26,9 38,4 18,5 352,3 23,8 18,6 501,9 304,6 273,5 6,2 3,9 19,9 19,8 21,0 35,5 126,2 176,9 38,0 8,2 8,5 6,9 7,9 2,4 35,0 72,7 4,7 15,9 22,6 15,6 10,7 418,8 16,3 39,8 6,6 7,4 8,0 9,9 1,7

13,6 10,6 23,5

TMA- Temperatura màxima absoluta, TM - Temperatura màxima mitjana, T - Temperatura mitjana, Tm- Temperatura mínima mitjana, Tma - Temperatura mínima absoluta, P - Precipitació total mes (11m2), PA- Precipitació acumulada des de 1'1de gener.

______________________

6.1

_

t

Les dades recollides per l'observatori Fabra donen una temperatura mitjana anual al voltant dels 14,15 oC. EI mes més fred és el gener amb 7,1oC i el més calorós, juliol amb 22,6°C. Les temperatures extremes oscil.len anualment entre els -10,0 i els 39,8°C. Pel que fa a les precipitacions es caracteritzen per la seva irregularitat mensual i interanual, i per un fort caràcter torrencial, que en ocasions pot adquirir extrema violència. La mitjana anual queda al voltant de 621 mm amb una oscil.lació entre 500 i 800 mm; amb dos períodes humits: tardor (octubre 83,1 mm) i primavera (maig 60,6 mm) i un intens eixut estival (juliol 26,8 mm). Pròximes a Collserola hi ha altres estacions meteorològiques. Aquestes semblen indicar que, al vessant obac, les temperatures són inferiors i les precipitacions superiors a causa de factors d'origen local. Presentem unes dades recollides pel Servicio Meteorológico Nacional.
~ __ n

-Te~per;rtur~-miíj¡':;-a-an~al-(O-C)

16.5

14.2

672
649 596

Altitud (metres)
Barcelones Massls de Collserola Valies OCCidental

430

LL ro Dl ro ro (é) ro

e o

CL :::J

9' a; 2

ro {fJ O DCIí

Dl oe

:::J

110

S. T.P. C.

a partir

de dades del Servicio Meteorológico

Nacional

l

EI clima mediterrani es repeteix en altres parts del planeta i rep també la mateixa denominació, encara que es produeixi en terres molt allunyades del mar que li ha donat nom.

Les àrees mediterrànies

del món

Els diagrames ombrotèrmics, representen gràficament les principals dades climàtiques (temperatura i precipitació) d'un lloc i al llarg de l'any. Si comparem el clima de Barcelona 9mb Ql dê CiutAt dêl Cap {gud-Mrlca~ I ~antlago de Xile (Xile), hi veiem una imatge similar; en diem clima mediterrani.

Barcelona

Ciutat del Cap

Santiago de Xile

Diagrames ombro tèrmics de Barcelona, Ciutat del Cap, Santiago de Xile

---

6.2

_

t

En canvi, de la representació gràfica d'un clima com el del desert o bé de la jungla en resulten uns diagrames ombrotèrmics ben diferents.
Marràqueix Stan!eyville

100

104] 35,.~

9'21'---~~-1
0"C1

V~v1100 . [

G F 'M' A'M .
J

//~~

19.91
,"-"'J

A'S

O N [) ~O

11m2

17,8G

F'M'AM

J']

lo 11m2
A'S'O'N [)

Diagrames ombrotèrmics

dels climes desèrtic

i de jungla

A Collserola és evident i destacable l'existència de diversos microclimes, és a dir, variacions locals importants determinades per una sèrie de factors com són: - La variació altitudinal deguda a la diversitat topogràfica que afecta directament la temperatura de l'aire. L'aire es refreda a mesura que l'altitud augmenta, ja que amb l'alçada la pressió atmosfèrica disminueix i l'aire s'expandeix provocant la devallada de la temperatura. - La diferent exposició dels vessants als raigs del sol, segons la seva orientació, vessants solells i vessants obacs, i la influència termorreguladora del Mediterrani sobre els vessants meridionals, provoquen una marcada dissimetria en quant a la temperatura i la humitat. Els vents predominants a Collserola, procedents del sud amb variacions de component SO i SE l'accentuen. - Les inversions tèrmiques es produeixen quan la temperatura en els nivells baixos de l'atmosfera és més freda que a les zones altes, a la inversa del que passa habitualment. Als sectors vallesans aquest fenomen té lloc durant el període hivernal fent que les temperatures mínimes siguin més rigoroses i la humitat en els fons de valls, rieres i torrents sigui més persistent. D'altra banda, la inversió tèrmica dificulta la dispersió atmosfèrica dels contaminants emesos pels nuclis urbans i industrials veïns, amb el consegüent risc ambiental per als sistemes naturals que hi són exposats. En definitiva, el microclima que s'origina a cada racó de la serra permet el creix-ement de la vegetació que més s'adapta a cada circumstància. Aquest fet provoca que el conjunt de la serra de Collserola estigui format per paratges molt diversos (vegeu el capítol 8 dels ambients naturals).

l
7. Aigua

Les precipitacions que cauen damunt Collserola originen una xarxa hidrogràfica de dimensions reduïdes, en consonància amb la conca de recepció, i de característiques típicament mediterrànies: règim torrencial, forta variabilitat estacional i escàs volum d'aigua en conjunt. Els cursos superficials permanents són gairebé inexistents a l'àmbit de la serra. La densitat de la coberta forestal dels vessants vallesans i la intensa fracturació del substrat afavoreixen inicialment la retenció de la precipitació en el sòl i el seu escolament retardat al llarg dels trams inferiors de les rieres més importants. L'existència d'un nombre elevat de fonts a la muntanya és una expressió significativa de la capacitat de regulació del cicle hídric de les rieres. Això explica que les conques més extenses del parc, com la riera de Vallvidrera, arribin a tenir cursos d'aigua quasi permanents, fins i tot en èpoques molt avançades de l'estiu.

Mapa de les rieres de Collserola

---------------------

7.1

----

.. ----_.-

-

------- --

-----

l

La xarxa de drenatge del massís es distribueix en tres conques principals. La conca barcelonina, que recull les aigües dels vessants meridionals i les aboca ràpidament, a causa del fort pendent i curt trajecte, cap a la xarxa de clavegueram urbà. Alguns dels noms dels carrers de Barcelona ens recorden encara l'existència dels torrents i rieres que solcaven el pla barceloní -la riera Blanca, el torrent de l'Olla, ...- .

Mapa de la xarxa hidrogràfica natural,

Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps, VILA, P.

La conca del Llobregat recull les precipitacions dels sectors occidentals entre Sant Just Desvern i el Papiol. La riera de Vallvidrera hi ocupa una posició central i la seva conca es troba fins ara en bon estat. Altres rieres són les del terme de Sant Just, Sant Feliu, Molins i el Papiol. La conca del Ripoll-Besòs capta les aportacions dels torrents del vessant nord i est de la serra que aboquen a la riera de Sant Cugat. Els torrents de Sant Iscle, Valldaura, Sant Medir i Can Borrell presenten cursos superficials intermitents, que es restableixen amb les precipitacions importants.

La preocupació pel caràcter irregular i sovint torrencial de les precipitacions a la conca mediterrània ha estat tradicionalment present en la pagesia local. Aquesta depèn de la disponibilitat d'aquest recurs per garantir la productivitat de les explotacions agrícoles. Les mines subterrànies, els murs de retenció, les basses, els pantans i les nombroses fonts, són tècniques tradicionals comunes a Collserola que demostren la necessitat de conservar i gestionar aquest recurs tan valuós i escàs.

l
8.

Ambients naturals
EI massís de Collserola, situat entorn dels 45° de latitud nord, pertany biogeogràficament al domini mediterrani. La seva vegetació té, per tant, un conjunt de característiques pròpies que la diferencia netament de les altres regions de la terra (vegeu el capitol 6 del clima). Les característiques mediterrània són: que fan de Collserola un ambient representatiu de la vegetació

- Les adaptacions dels vegetals a l'economia hídrica. Una de les adaptacions per fer front a l'eixut de l'estiu és evitar la pèrdua d'aigua a través de les fulles. Això s'aconsegueix de diferents formes: - Reduint les dimensions de la fulla, és a dir, fent que la superfície sotmesa a la transpiració sigui petita, com per exemple en les fulles de pi o de bruc, o com la gatosa que té fulles en forma d'espines. - Recobrint les fulles amb ceres, és a dir, minvant la pèrdua d'aigua a través dels estomes (esclerofília*), com per exemple en les fulles de l'alzina i marfull. - EI fullatge perennifoli. Aquestes espècies de fulles dures, a més, solen ser de fulles persistents que es renoven a poc a poc al llarg de diversos anys. - EI desenvolupament limitat de l'estrat arbori i l'abundància i la diversitat de les espècies arbustives. L'escassetat de l'aigua especialment a l'estiu condiciona el port discret dels arbres, l'abundància de les espècies arbustives amb arrels ben desenvolupades per cercar tota l'aigua disponible al subsòl. A més hi ha escassetat d'herbes de fulla tendra. - La inflamabilitat de la vegetació. Pel fet de ser tan poc tendra, la vegetació mediterrània és extraordinàriament cremadissa. Tanmateix moltes espècies tenen mecanismes de supervivència, com la capacitat de rebrotar dels brucs, alzines i garrics o bé, escampar moltes llavors, com fan pins i estepes. En els ambients més àrids, en zones pobres de sòls prims i secs que no retenen aigua, es troben moltes espècies aromàtiques o portadores de làtexs i reïnes, així com també plantes carregades d'espines. Aquesta és una forma d'evitar la pèrdua de matèria orgànica, ja que la presència de les essències, el làtex o les espines dissuadeixen els animals herbívors de buscar aliment en aquestes plantes. Collserola i la vegetació mediterrània en general és, a més, rica en plantes anuals que moren quan l'eixut es fa present i tornen a germinar en arribar les primeres pluges.

______________________

8.1

---+--

-------

---.----

l

Diversos ambients Les diferències en hores d'insolació entre ets vessants orientats al sud, -els solells- i ets orientats als nord, -les obagues-, impliquen variacions significatives de les condicions ambientals. Als solells, amb més hores d'insolació, les temperatures seran més altes i la humitat més baixa que a les obagues, i això es traduirà en una vegetació un xic diferent.

Dibuix esquemàtic:

el solell i l'obaga

A les fondalades vora les rieres, la poca insolació i la humitat generada per la presència d'aigua, creen unes condicions que fan possible una vegetació de ribera. Es caracteritza per l'abundància d'herbes i el predomini d'espècies arbòries i arbustives de fulles tendres i decídues. A més d'aquestes diferents condicions microclimàtiques, la natura del sòl (gruix, textura, també es reflecteix en el tipus de vegetació que es porositat, composició química, pH, troba en un indret determinat. Així, per exemple, trobem indrets amb sòls gruixuts capaços de suportar arbres de gran port; i altres amb sòls prims, normalment en terrenys de fort pendent, on només les plantes amb poques exigències d'aigua i nutrients i amb arrels poc profundes s'hi poden instal.lar.
o •• )

-

- - -- -- -~ -

-

---

-

-

-

-

- --

.. - --

-

--

-----

l

La diferent composició química del sòl depèn bàsicament del tipus de roca mare que el suporta i el forneix de materials. A Collserola distingim entre sòls silícics, a la major part de la serra -sobre pissarres i granits-, i sòls calcaris -sobre calcàries-. Els primers solen ser àcids, els segons bàsics. Aquesta diferent composició química influeix en les espècies de plantes que poden viure en un indret determinat. Tot això determina els diferents tipus de vegetació en funció dels diferents microambients que es donen. La vegetació actual de la serra però, és molt més complexa de la que existiria en el cas hipotètic d'un paisatge intocat que només depengués de condicionants naturals com el relleu, el substrat i el clima. Tal com ha passat a tots els païssos mediterranis la vegetació ha estat intervinguda des d'antic. Els conreus, la pastura, els incendis i l'aprofitament forestal, són alguns dels factors que han modificat i modelat el paisatge vegetal. En l'actualitat, els boscos cobreixen gran part de la serra. L'alzina, el roure cerrioide, el pi blanc, el pi pinyer, l'arboç, el marfull, el llentiscle i el bruc són les espècies més importants que apareixen en combinacions diferents segons els indrets. Vora les rieres i torrents es troben arbres de fulla caduca i tendra, com l'om, l'avellaner, l'àlber i el pollancre. També hi ha extenses zones sense arbres, cobertes d'una vegetació arbustiva (màquies, brolles, garrigues) o bé d'una vegetació predominantment herbàcia (prats secs). De totes aquestes combinacions que apareixen, sorgeixen els diferents ambients.

Veiem doncs, pas a pas, cadascuna de les formacions vegetals que es troben a la serra de Collserola: Boscos de ribera. AI fons de les valls on les rieres amaren el sòl, hi creixen arbres de fulla caduca, amants d'una terra fonda i ben humida on enfonsar les arrels. Així es formen els boscos de ribera presidits per oms, àlbers, pollancres, freixes, salzes ... Acompanyant-los trobem grans arbusts com l'avellaner o l'arç blanc. Herbes i falgueres de fulles tendres poblen les vores de l'aigua. Els animals passen arran de l'aigua per beure, per banyar-se o per menjar. D'altres viuen permanentment dins de l'aigua, a les rieres. Bardisses i marges de boscos La bardissa és un tipus de vegetació que es desenvolupa allà on la llum i la humitat són abundants, comunament vora les rieres, prop dels boscos de ribera, i és constituïda principalment per espècies arbustives, sovint punxants i enfiladisses, com l'esbarzer i el roldor. És un ambient que per ser proper als boscos i camps de conreu i a zones obertes s'hi troben espècies característiques de cada un d'aquests anbients. Molts ocells hi fan el niu, com el tallarol, i alguns mamífers com els conills hi tenen el cau.

_____________________

8.2

_

l

Roure Quercus cerrioides

Eugeni Sierra

L'alzinar I l'alzinar amb roures És un bosc espès i ombrívol. L'arbre dominant és l'alzina que es deixa acompanyar pel roure en els indrets més frescos. Els arbusts arriben a tenir un parell de metres d'alçària. Les lianes ocupen l'espai que poden i les molses troben la humitat suficient per créixer a l'ombra de les altres plantes. S'hi fan moltes menes de bolets. L'ambient és fresc i humit. La fauna utilitza quasi tots els recursos que li ofereix aquest tipus de bosc. EI senglar s'alimenta de les glans, la serp de vidre s'hi amaga, el pit roig busca parella ... La pineda Aquest és un bosc explotat des d'antic. La vegetació actual n'és un reflex evident. EI pi blanc, pel seu creixement ràpid, era l'arbre més afavorit. Les alzines, els roures i altres espècies de fulla plana s'estassaven perquè no fessin competència als pins i, alhora, s'utilitzava la fusta de l'alzina per fer carbó i per llenya. EI bosc actual és aparentment dominat pels pins, però sota seu podem observar alzines, roures i arboços que s'estan refent i que formen, junt amb d'altres espècies, un sotabosc atapeït. En els espais més oberts s'han instal.lat plantes amants de la llum com les estepes, la gatosa, el romaní i el garric. La fauna més característica està adaptada a viure entre els arbres tot aprofitant les pinyes -esquirol-, cercant insectes a les branques -mallarengues-, o bé alimentant-se als troncs -picots-.

l

Corbera

Els paisatges oberts, sense arbres, no són pas tots iguals. Segons l'alçària i la densitat de la vegetació, parlem de màquies, garrigues, brolles i prats: La màquia és una formació alta i força densa, que supera l'alçada d'una persona. A causa de l'abundància de fruits també és un bon hàbitat per als animals. La brolla, més baixa que la màquia i més variada que la garriga, és en canvi més esclarissada; la llum i l'escalfor del sol arriben ran de terra. Les plantes de la brolla, ben adaptades a l'aridesa, solen tenir fulles dures i petites com el bruc, o fins i tot transformades en espines, com l'argelaga i la gatosa. També existeix l'estratègia oposada, amb fulles toves i marcescents, caduques al moment més crític de l'estiu; és el cas de les estepes. La garriga és una formació arbustiva dominada absolutament pel garric. Els paisatges de garriga apareixen com a masses verd grisoses baixes i denses, separades per clarianes pedregoses. Els prats són formacions herbàcies dominades per gramínies xeròfil.les (amants de l'eixut), com ara l'albellatge. Ocupen els solells de la perifèria i hi abunden petites plantes com ara trèvols, melgons, l'anagall, el llistó, la ruda o el fonoll. ~s també damunt dels prats secs on trobem les grans extensions de ginesta.

______________________

8.3

-

-----------

--.-

.--

-

-------

-------------

---- ----

-- -.-

.--

l

Sabies que ...

La superfície de parc coberta per bosc és de 6.500 ha. Hi ha més de 10 milions d'arbres a Collserola. Els vegetals superiors censats sumen més de 1.000 espècies diferents. No hi ha prou dades sobre els bolets. Hi ha 137 espècies de vertebrats, No hi ha prou dades de la fauna invertebrada.

t
9.

Poblament humà
L'home ha viscut i utilitzat la serra de Collserola des de temps molt antics. EI paisatge que trobem actualment és fruit de la interacció entre l'activitat humana i el desenvolupament natural del medi. Establir els límits d'aquests capítol no ha estat fàcil. Si considerem la serra geogràficament limitada pel Llobregat, el Besòs, el pla de Barcelona i el Vallès, haurem d'incloure poblacions senceres. Per evitar això, hem optat per centrar-nos, mentre ha estat possible, al límits actuals del parc. Amb una mica d'esforç es podria seguir el curs de la història de l'home a partir de les empremtes que ha anat deixant a la serra. Podríem visitar les restes neolítiques de la cova de l'Or al puig Madrona, o els jaciments íbers laietans de la penya del Moro. Encara avui els excursionistes utilitzen el camí que unia Barcino i el Cast rum Octavianum (Sant Cugat) a l'època romana. Malgrat tot, intentar recomposar la història de Collserola és una comesa que encara no s'ha emprès. La documentació que trobem publicada actualment correspon bàsicament als nuclis de població i, per tant, a la perifèria del parc. Aquest resum és només una pinzellada històrica del poblament humà de la serra. De la mateixa manera que passa amb les poblacions, tenim molt ben documentades algunes èpoques mentre que d'altres, hem hagut de "reconstruir-les" a partir d'alguns indicis i de comparacions amb les zones properes. Els topònims que indiquem amb un asterisc, els podeu trobar al capítol 11 . Conec, conec, que vol ser una invitació perquè els visiteu.

----------------------

9.1

l

Els temps més antics Les restes de cabanes de pastor trobades a Can Bertan (Cerdanyola del Vallès) ens suggereixen una ocupació estacional de Collserola, entre els segles IX i VIII aC. Els enterraments de fossa de la Riba de Sant Just Desvern (3.500 a 2.500 aC) semblen demostrar que va haver-hi habitació humana a Collserola des de temps molt antics, encara que probablement, més lligada a les zones planes, aptes per al conreu. Els íbers poblaren Collserola. EI poblat de la penya del Moro (Sant Just Desvern) va estar habitat entre els segles VI i III aC. La major part de les restes ibèriques s'han trobat a turons elevats, però ens consta que hi ha també poblats en zones planeres com Can Xercavins. Podem trobar restes ibèriques a indrets com: puig Castellar a Santa Coloma de Gramenet, turó de Montcada, turó de Ca n'Oliver a Cerdanyola del Vallès, puig Madrona a el Papiol, turó de la Peira, turó del Carmel i turó de la Rovira, el Putxet a Barcelona, el pla de la Bruixes i el puig d'Olorda a Molins de Rei. En aquesta època, molt probablement, el riu Llobregat no havia format el delta, i la línia de costa arribava fins a Sant Vicenç dels Horts i Molins de Rei. La reconstrucció de la prehistòria, però, és lluny de finalitzar. Encara avui es localitzen s'estudien nous assentaments . . J. Pérez i Conill ens descriu així l'assentament de la penya del Moro: La forma d'ocupació del turó de la Penya del Moro és ben poc comuna, encara que aquest no és pas l'únic lloc on apareix tot i que és fruit d'un procés urbà relativament planificat. (...) el sistema consisteix en una mena d'escalonament del turó, amb unes plataformes excavades a la roca, que li donen l'aspecte d'una graonada. Aquestes terrasses o plataformes són els indrets on se situen els habitatges, encara que en algun cas hi ha una mena de carrer, corredor o passadís entre dues plataformes d'habitatges. La part fonda de cada una d'aquestes plataformes és la que faria de paret, tancant la casa pel darrere, i les banquetes laterals que sobresurten és on s'aixecarien les parets de separació entre cada una d'elles. Les cases s'anirien succeint, totes al mateix nivell, les unes al costat de les altres. (...) La coberta devia ser feta d'elements vegetals suportats amb pals clavats a terra (...) AI centre de l'habitació es detectava un fogar que devia tenir algun procediment per a l'eliminació de fums. AI llibre Puig Castellar, poblat laietà. Els íbers de GUTIÉRREZ, M.L., col. Biblioteca de la classe, ed. Graó. Barcelona 1991, es pot trobar una història centrada en els íbers que podria fer-se extensiva a Collserola.

i

l
Els romans i la romanització

Des de l'arribada dels romans a Empúries (segle'" aC) es va iniciar la colonització de tot el litoral mediterrani. Barcelona (Barcino) fou colònia romana de la provincia Tarraconensis. Les importants vies de comunicació que, partint de Roma, enllaçaven tot l'imperi, devien trobar en Collserola un obstacle. Els vestigis de poblament que tenim ens fan pensar en una societat basada en l'agricultura i el comerç i instal.lada principalment a les planes. Les restes que es conserven diaques període són mosaics, ceràmiques i làpides funeràries. J. Pérez i Conill escriu: Les característiques geogràfiques d'aquests assentaments tenen uns trets comuns: indrets plans, baixos i molt favorables a l'agricultura. Aquest fenomen contrasta, d'altra banda, amb el que hem vist sobre els poblats ibèrics a la zona de la Laietània (...) aquestes activitats, que queden prou demostrades amb els camps de sitges localitzats, es racionalitzen i sistematitzen. Aquesta sistematització dóna lloc a l'aparició de les villae o cases de camp, que a vegades s'han volgut identificar com l'origen de moltes masies i alguns nuclis urbans a casa nostra, sense que hi hagi, però, cap estudi profund d'aquesta relació. Hom ha trobat restes romanes a Barcelona, Esplugues del Llobregat, Cerdanyola del Vallès (Can Canaletes) i Sant Just Desvern (Can Vilà, Can Cortés).

----------

9.2

_

t

Les invasions àrabs Fins a finals del segle IVes troben indicis d'assentaments romans. Del període posterior, fins a l'inici de la reconquesta (segle VIII), en sabem ben poc. Guasch i Dalmau, referint-se a la història de Sant Just Desvern, escriu: Podem pensar, però, que tot i que la nostra comarca i tota la rodalia ja tenia una població prou migrada, l'arribada dels àrabs provocà tot seguit una fugida general cap al Pirineu o les terres de més al nord. Dels anys que s'escolen entre la invasió dels musulmans, al començament del segle VIII, fins a la reconquesta de la ciutat de Barcelona, l'any 801, no en coneixem absolutament res i, ben probablement, mai no en podrem saber res. Miquel Sànchez (1980) ens confirma: L'any 717 els àrabs entren a la Tarraconense, ocupen Barcelona i arriben fins a la Muga (...) Tot el territori va passar a formar primer una província de l'Imperi aràbic i més tard de l'independent Califat de Còrdova. A finals de segle VIII els francs inicien la reconquesta dels territoris. L'any 812 la frontera restà estabilitzada a la línia del Llobregat. Tanmateix, diversos documents ens confirmen que Collserola no va estar poblada regularment ja que les lluites entre francs i àrabs eren constants i la línia fronterera molt inestable. Tant és així que Llop ibn Muhammad, governador àrab de Lleida, va assetjar la ciutat de Barcelona fent-se fort a les muntanyes de Collserola. Amb la independència política religiosa dels descendents de Guifré el Pelòs es comença a gestar la nació catalana ( la Marca Hispànica), encara que no seria confirmada "de dret" fins el 1258 amb el tractat de Corbeil. Malgrat tot, la pau era lluny d'arribar. EI 985 AI-Mansur va ocupar la cituat de Barcelona í va cremar documents i escriptures. EI monestir de Sant Cugat i diverses poblacions del Vallès també van quedar afectades.

i

l
La colonització medieval

L'inici de la conquesta dels territoris ocupats pels àrabs marca el començament de la colonització medieval. Probablement, l'estructuració del territori mitjançant la creació de parròquies, castells i autoritats administratives i judicials, afegit a l'excessiva pressió demogràfica del Pirineu, van impulsar el poblament del Vallès i el Baix Llobregat. A prop de l'església de Sant Martí de Cerdanyola, (...) fou edificat l'any 1150 el primer monestir del Císter a Catalunya. (Sànchez, 1980) Esplugues del Llobregat està documentada a partir del 964. L'assentament humà, però, podria ser anterior. Les cases dels pagesos, fetes de tàpia i palla, resistien malament les inclemències del temps i les invasions repetides. L'any 1096 es fa una primera delimitació del territori i es registren unes deu cases equivalents a uns cinquanta habitants. L'any 1103, el bisbe Berenguer de Barcelona consagra l'església parroquial del futur municipi. A finals del segle X trobem també documentada la parròquia de Sant Just Desvern En una època en què la seguretat de les persones i els béns no existia en cap aspecte, la parròquia servia de marc a la solidaritat comunitària de cada lloc. Les minúscules esglésies del pobles esdevenen murs de resistència i salvaguarda davant les grans allaus de bandidatge comeses en tots els aspectes. Només les parets de les esglésies són l'aturador de tota mena de malvestats i de violència. (Guasch al llibre sobre Sant Just Desvern) Del segle X hi ha les següents esglésies a Collserola: Sant Genís dels Agudells*, Sant Medir*, Mare de Déu del Bosc o Sant Adjutori*, Sant Iscle de les Feixes*, Santa Maria d'Aiguallonga i Sant Joan d'Horta. AI voltant de les parròquies s'estableix un cercle simbòlic de protecció dels béns (fixat en trenta passos eCleSiàstics) que es denomina sagrera. D'aquí els topònims actuals. Del segle XI tenim documentades: Santa Maria de Barberà, Sant Martí de Cerdanyola, Sant Pau de Riusec. Tenen sagreres: Santa Maria de Vallvidrera, Sant Just Desvern, Sant Boi de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Pere i Sant Feliu de Llobregat. Aquestes esglésies acomplien una finalitat colonitzadora, independentment de la seva funció religiosa, puix que contribuïen a fixar la població en el terme parroquial i a atreure més pobladors. (Sànchez, 1980)

-

9.3

_

t

La situació feudal consolida tres tipus de població: els pagesos obligats a treballar les terres, els senyors que teòricament els donen protecció armada i els religiosos. De fet, els senyors tenen els pagesos gairebé com esclaus fins el 1486, que la sentència arbitral de Guadalupe va alliberar de la remença. A l'edat mitjana es comença a dibuixar l'estructura del paisatge que ens ha arribat fins avui: masies amb clarianes de conreu, nuclis veïnals, ermites, castells i monestirs entrelligats tots ells per una xarxa de camins. (...) També cal fer esment dels grans monestirs de la perifèria: Pedralbes, Sant Genís dels Agudells i Sant Cugat del Vallès, i dels nuclis originals de les actuals viles i ciutats. (Franquesa i Cervera a la Petita guia del Parc de Collserola)

EI monestir de Sant Cugat La importància del monestir en la colonització de la serra i dels seus entorns és cabdal. Entre el segles VII i XII els ordres monàstics més importants a Catalunya van ésser els benedictins i els cistercencs. (...) L'any 795 hom diu que Carlemany va concedir a l'abat Deudat la jurisdicció de l'antic "Castrum Octavia num" romà amb les terres i castells propers, al qual va posar un abat amb dotze monjos sota la regla de Sant Benet i la invocació de Sant Cugat. (Sànchez, 1981) No va ser fins el1011 que el monestir va poder-se recuperar de la desfeta que suposa la incursió d'AI-Mansur (985) que va matar tots els monjos i cremar els llibres i documents. Els monestirs basaven la seva vida econòmica en els censos i rendes que rebien dels seus dominis. Els monestirs també tenien dret sobre les persones. Una bona part de l'actual terme municipal de Cerdanyola del Vallès formava part de les terres de monestir de Sant Cugat*. EI Cartulari de Sant Cugat és un recull de documents que testifica les donacions que es feien al monestir. És un material d'inestimable vàlua per reconstruir el poblament i la història. Entre els documents hi ha donacions de terres que arriben fins al riu Bitlles (Penedès), la vall de Verç (Sant Just), etc.

Marquen el final de l'època medieval les greus davallades demogràfiques damnificar Catalunya amb més de 20 pestes conegudes.

que varen

l
Collserola Moderna Els fogatges

Una de les fonts d'informació més útils per estudiar el poblament medieval són fogatges. Consisteixen en relacions de "focs" que encarregava el rei per tal conèixer l'estat de la població. Es feien llistats per parròquies o poblacions, citant cases o focs que hi havia. Es calcula que, de mitjana, hi havia a cada foc, unes 5 persones.

els de les 4o

L'any 1359, les corts de Cervera, presidides pel rei Pere III el Cerimoniós, van decidir fer un cens de la població (un fogatge) per tal d'avaluar els flagells (pestes, plagues, epidèmies) que s'iniciaren l'any 1333, i poder cobrar els impostos. Es té constància de 7 fogatges diferents entre els anys 1359 i 1587. EI de 1515 i el de 1553 són els que es troben en més bon estat de conservació i ens permeten comparar els caps de casa amb els noms actuals de les masies de Collserola. EI fogatge, que està fet per parròquies, no segueix l'actual divisió administrativa. Segons diversos autors, en el fogatge de 1553 hi figuren censats, com a mínim, els següents masos de Collserola: Cerdanyola del Vallès (les parròquies de Sant Martí, Sant Iscle de les Feixes Valldaura tenen, respectivament, 32, 10 i 3 focs) Can Coll Can Costa Can Codonyers Can Fatjó del Molí Ca n'Oliver Sant Just Desvern Can Carbonell Can Pedrosa Can Oliveras Can Solanes Can Gelabert

i

---------

9.4

_

---~~

~------------

-----------~._----

-

--

-

-------

----

l

La història més recent Una característica comuna del segle XVIII a tot Catalunya és el considerable augment demogràfic, fruit de l'elevada taxa de natalitat, l'estabilitat econòmica i les millores sanitàries. Hi ha, però, davallades puntuals de la població a causa de les guerres. Un dels documents d'obligada referència per estudiar el poblament del segle XVIII és l'enquesta que Fancisco de Zamora va enviar des de Madrid al rectors de les parròquies i batlles, per tal de conèixer la situació del país. A les respostes es poden trobar descripcions dels nuclis de població, de la forma de viure de la gent i del medi en què vivien. Referint-se a Sant Just Desvern, Daniel Cardona i Oriol de Fàbregues-Boixar, escriuen les línies següents que ens permeten imaginar la vida, bàsicament rural a tot Collserola, durant el segle XVIII. La millor descripció del Sant Just Desvern d'aquest segle és la del rector Alonso de CastilJa y Muñiz, que respon el qüestionari de Francisco de Zamora l'any 1789: "Tanto en los hombres como en la mugeres se observa una universal robustez, lo que prueba con la mayor evidencia, que la sobriedad acompañada del proporciona do exercicio, es la verdadera vasa de la salud (...) Como el terreno es aspero, y por lo mismo, no de la mejor calidad, los dueños de él ... han conocido que nada les esta mejor que el plantío de viñas. Con efecto, casi todas sus tierras estan ocupadas de este ramo de agricultura (...) Los bosques son pocos y éstos regularmente son pinedos; siembran los piñones en las viñas viejas. En toda la orilla de su riera hay abundancia de alamos blancos, nogales y moreras" Les comunicacions EI desenvolupament de les vies de comunicació no s'ha aturat. Entre els anys 1763 i 1765 es va construir la carretera reial o camí nou de Madrid a França (actualment N-II), per ordre del rei Carles III. (Sanahuja, 1984) Aquest fet marca l'estructura de la població del Baix Llobregat. EI creixement demogràfic de finals del segle XIX fa que es desenvolupin les vies de comunicaci6 que travessen la serra. Entre 1868 i 1877 es construí la carretera de Sant Cugat a Gràcia pel Tibidabo (l'Arrabassada), ja que els carros no podien passar pel camí de ferradura existent. La carretera havia d'arribar a Manresa per Terrassa. La carretera de Cerdanyola a Horta, però, no s'havia acabat quan va començar la guerra de 1936. EI president Macià fou invitat a una festa realitzada a la Societat Cooperativa Flor de Maig on va aparaular el ràpid començament de les obres del segon tram de la carretera de Flor de Maig a Horta, les quals encara no havien acabat quan va esclatar la guerra. (Sànchez, 1983)

--

- ..

---------------

.. --

-------------

-------

t

Un mitjà de comunicació que ha marcat el creixement de la població a Collserola és el Ferrocarril de Catalunya. Va ser Pearson, qui el 1912 va fundar la companyia concessionària, a partir de l'absorció de la societat de ferrocarril de Sarrià a Barcelona. Pearson va iniciar el1913 la perforació dels túnels que travessen el Tibidabo per tal de fer arribar el ferrocarril a Sabadell i Terrassa. EI1917 el ferrocarril arribava a Sant Cugat. No va ser fins després que es van construir les estacions de la Floresta (1921) i Valldoreix (1931). Segons el projecte de Pearson, truncat per la Primera Guerra Mundial, el tren travessaria el Pirineu per enllaçar amb França EI 1897, la Companyia Peninsular de Telèfons instal.là un aparell telefònic de línia directa amb Sabadell, des de la Casa de la Vila de Sant Cugat.

Urbaniuacrons~s~encm~
A principis del segle XX s'inicià la febre colonitzadora de les urbanitzacions a l'interior de la serra i a partir de 1918 es comencen a construir edificis a la Floresta. Als anys 20, apareixen també Montflorit i Can Cerdà a Cerdanyola del Vallès.

La coloniÚBció del cim del Tibidabo ... el 1876, donya Dorotea de Chopitea i els Cavallers Catòlics havien regalat a dom Joan Bosco, de visita a la ciutat, una capelleta al capdemunt de la muntanya, dedicada al Sagrat Cor (...) L'Exposició Universal del 1888 va marcar definitivament el Tibidabo amb rúbrica de Barcelona, quan Rius i Taulet i Nieto Antúnez van fer fer una carretera entre la de l'Arrabassada (construïda vint anys abans) i la de Vallvidrera, i al costat de de la capelleta s'hi va posar un pavelló moresc per mostrar a la reina la ciutat. A finals de segle, el doctor Andreu va crear EI Tibidabo SA i va crear una mena de ciutat jardí, la urbanització del Tibidabo. Per tal d'atraure els barcelonins a la muntanya, el 1901 va instal.lar-hi el tramvia blau i, ... tot seguit va posar petites atraccions al cim. (...) Tibidabo,SA va parcel.lar la finca, i vengué els lots, i es van bastir cases, moltes de les quals constitueixen ara un museu del modernisme. La societat va fer un negoci fabulós. EI doctor Andreu es va dedicar seguidament a multiplicar les atraccions al cim i va iniciar al seu costat la urbanització doctor Andreu, per als empleats del flamant parc d'atraccions (el primer d'Espanya, del 1917). Carandell a la revista Barcelona Metròpolis Mediterrània. Entre el 1902 i el 1965, els salesians aixecaren el temple del Tibidabo. AI seu voltant es van bastir edificis per hostatjar institucions científiques (Observatori Fabra, Mentora Alsina) i recreatives (Hotel Florida).

-------------------9.5

---

_____________________________________

~

n

_

l

Collserola Contemporània EI tret més característic dels darrers anys és l'enorme creixement demogràfic de les poblacions que envolten Collserola. Aquest fet obliga a redissenyar el territori i traçar noves vies de comunicació com els túnels de Vallvidrera.

Creixement demogràfic dels municipis amb territori al parc:

50.235 3.186 1.057 1.707.286 49.054 2.120 533.000 1990 1900 12.301 1.710 27.113 35.302 19.500 2.936 928 912 1.101 37.823 3.314

1787 119.927 1.296 973 717 719 1.046 284 608 1.896

Distribució del territori del Parc de Collserola

1.057 1.367 59 409 2.096 4.832 1.179 586 785 460 2.334 1.600 3.084 1.774 266 883 10.031 454 Ha parc Ha sup.

Població 1990 1.707.286 50.235 3.186 35.302 49.054 37.823 12.301 27.113 19.500

t
10. Planejament

i gestió del Parc de Collserola

Si observem un paisatge hi veurem boscos, rius, muntanyes, etc. També hi haurà vivendes, indústries, mercats o conreus. Tot plegat, elements que es deriven de les característiques físiques de la zona i de les aplicacions econòmiques i socials. Arreu, i molt especialment a les grans conurbacions, hi ha un planejament públic que dóna directrius sobre què hi ha d'haver en un determinat territori i quines actuacions s'han de fer per atenuar els possibles desequilibris.

EI planejament AI nostre país les actuacions encaminades a la conservació i gestió d'espais naturals han tingut una forta relació amb l'ordenació del territori. Veiem quina ha estat la història recent del planejament per a Collserola: Any 1932. La Generalitat de Catalunya publica el pla de distribució en zones del territori català o Regional planning, en el qual s'estructura el primer sistema d'espais naturals protegits de Catalunya. En aquest treball, en relació a la reserva de boscos i paisatges per a l'àrea de Barcelona, es fan propostes i s'indica que un pla regional pot donar a Barcelona la reserva suficient d'espais lliures que aquesta zona necessita. Ja es proposa la reserva del massís del Tibidabo. Any 1953. Després del Regional planning cal esperar fins el Pla comarcal. És una llei que afecta Barcelona i 27 municipis del seu entorn. Estableix un sistema de parcs forestals que abarca bona part de Collserola. EI Pla diu que aquesta zona haurà de constituir-se en el gran "parque Natural de Barcelona y su comarca". Paral.lelament al Pla comarcal es fa el Pla provincial (anomenat "Plan general de ordenación de la provincia de Barcelona", 1959). Aquest Pla provincial augmenta en superfície la previsió de parcs naturals (es passa de 7.600 ha a 54.550 ha entre Collserola i una part del Montseny). No és, però, fins a l'any 1963 que s'aproven les normes d'aquest Pla provincial que contemplen el "parque natural del Tibidabo". Anys 70. La Diputació de Barcelona comença el desenvolupament de les previsions del Pla provincial en l'àmbit de protecció del paisatge natural, mitjançant la formulació de plans especials específics. Aquestes actuacions reben un gran impuls a partir de l'any 1974 amb la creació del Servei de Parcs Naturals. Durant aquests anys es fan molts treballs urbanístics que, encara que no tenen grans resultats administratius, són informes d'interès i constitueixen importants documents de referència per als plans futurs.

,

I

---------------------10.1-

__

- -

----

-- ...--

-- - -

-- - - -- --- - --

--- -

------------- --- --- - - - - -

--

- --

-

t

Any 1976. S'aprova el Pla general metropolità (PGM) d'ordenació urbana, que afecta el mateix territori que el Pla del 1953 i el sistema d'espais lliures s'estructura en parcs urbans i parcs forestals. És el document legal que regula actualment els usos del sòl i les activitats urbanístiques de l'àrea metropolitana de Barcelona. Amb el PGM, Collserola manté la qualificació de parc forestal i s'estableixen les bases per a la seva protecció en els projectes urbanístics. Uns anys després, desenvolupant el PGM, s'encarrega un pla específic per a la zona de Collserola que concreti amb detall els usos i l'evolució que ha de tenir aquest espai. Els treballs d'elabOració del pla es van desenvolupar en els anys 1984-87 í van ser realitzats per un equip pluridisciplinar format per: Miquel Sodupe, arquitecte director; Lluís Iglesias, Josep Mascaró i Josep Piñol, arquitectes; Angel Arisó i Teresa Franquesa, biòlegs; Àngels Gil, advocat; Ignasi Ragàs, economista; Lurdes Planas, geògrafa; i Antoni Ardèvol, Albert Beltran, Pere Mayoles, Miquel Monge Antoni Verdaguer com a coUaboradors.

i

Any 1987. Després de successives propostes i exposicions públiques, s'aprova el document bàsic de la gestió actual del Parc de Collserola, l'anomenat Pla especial d'ordenació i de protecció del medi natural del Parc de Collserola. EI Patronat Metropolità del Parc de Collserola, és l'organisme autònom encarregat de la gestió del parc. Dirigeixen aquest Patronat persones que han treballat en la redacció del Pla especial i s'inicia una gestió lligada al planejament.

Zones naturals Zones seminaturals Zones seminaturals Parc Rural

. . ,~ E:J.
t ~ .¡ • o-

Zones agrícoles

Collserola segons les zones que estableix el Pla EspeCial d'Ordenació.

t
EI Pla especial, un projecte de futur

EI Pla general metropolità (PGM) significà un pas endavant en l'ordenació de territori barceloní, però, en el cas de Collserola, encara arribarà a concretar-se més en el Pla especial d'ordenació i protecció del medi natural. Miquel Sodupe, director de l'equip redactor del planejament i de la gestió inicial del parc, escriu a la introducció del llibre d'aquest Pla especial el següent: "EI Pla general metropolità (PGM) definí per a Collserola les bases mínimes imprescindibles per a la seva protecció de les tensions urbanitzadores: el Parc que cal conservar. Fou una decisió dràstica, clara en els límits físics i en les Normes urbanístiques. Inclogué també les vies per al desenvolupament del parc. De totes formes, la visió del PG M, i segurament no podia ser d'altra forma, fou la del parc com a buit de la ciutat, la no ciutat. Un buit que suporta, d'altra banda, pressions excessives de la ciutat, com per exemple, les reserves per a vies de comunicació. " EI Pla especial de Collserola proposa una nova concepció de l'espai lliure de la ciutat. Defineix un projecte de desenvolupament positiu i gradual del Parc de Collserola, un projecte que garanteixi per al futur la conservació i els usos respectuosos del medi. EI Pla especial proposa dos objectius bàsics de partida, que, en un article a la revista Barcelona Metròpolis Mediterrània, Miquel Sodupe detalla clarament: ,,~La conservació dels recursos naturals i de l'equilibri ecològic que cal conservar pel paper físic, social i ambiental que tenen per ells mateixos i en relació a l'àrea metropolitana. - EI desenvolupament d'un parc que suporti una part important i qualitativament diversa de les activitats de lleure dels ciutadans de l'àrea metropolitana. Aconseguir aquests dos objectius, que poden ser contradictoris l'un amb l'altre, obliga a ordenar les activitats humanes i en particular el lleure per protegir el medi natural del parc. No es traotarà, doncs, d'adoptar actituds únicament conservacionistes o tan sols desenvolupadores, sinó d'elaborar una proposta de parc que, tot i recollint les demandes del lleure, les limiti i localitzi en indrets adequats on no alterin el conjunt del parc. " D'acord amb aquestes idees el Pla especial defineix tres grans unitats de paisatge per a Collserola: zones naturals, seminaturals i agrícoles. Per a cada zona estableix quin és el grau de naturalitat i quins són els usos més adequats. EI Pla especial també analitza i fa propostes de futur en relació a zones de tractament específic; el que anomenaríem "parcs dins del parc" com ara el parc de Vallvidrera, el parc del puig d'Olorda, etc. o les àrees de protecció especial com ara la Reserva Natural de la Font Groga, la Rierada, etc. Altres objectes de planificació són la xarxa viària i la pròpia gestió del parc.

--------------------10.2.---

l

Dels objectius a l'acció
EI Pla especial va plantejar la necessitat d'un organisme gestor específic per al parc. Aquest organisme, el Patronat Metropolità del Parc de Collserola, es va crear el maig del 1987 com a òrgan autònom de la Corporació Metropolitana de Barcelona, avui Mancomunitat de Municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona. En el Patronat es troben ajuntaments amb territori les universitats, el Consell DEP ANA, la Federació Catalunya i associacions representats, a més de la Mancomunitat de Municipis, tots els al parc, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, Superior d'Investigacions Científiques, l'Institut d'Estudis Catalans, Catalana de Caça, la Federació d'Entitats Excursionistes de de propietaris i veïns vinculades a la serra.

EI Patronat té uns estatuts que defineixen l'objecte i la finalitat d'aquest organisme, el seu govern i l'administració, els òrgans que el componen (la junta, el consell d'administració, el president, el director-gerent), així com la naturalesa, la composició, les atribucions i les funcions de cadascun d'ells. També regula el règim econòmico-financer i li reconeix un patrimoni i uns recursos econòmics propis. Vegeu el text refós dels estatuts del Patronat publicat en el llibret de les normes urbanístiques del parc. Els Serveis Tècnics del Patronat es responsabilitzen de l'execució del Pla especial. S'organitzen en diversos àmbits d'actuació, com ara l'equip d'administració i gestió, el de medi natural que inclou la guarderia i la prevenció d'incendis, el de projectes i obres, el de divulgació i educació ambiental. Les accions detallades es poden trobar a bastament explicitades a les memòries de gestió que edita anualment el Patronat Metropolità del Parc de Collserola.

FRONT

DE

RONDA

URBANA

I

t
Formalitzar la ciutat metropolitana.

Els objectius formulats pel Pla especial són bàsics per a la gestió. A continuació es citen aquests objectius i algunes de les accions associades.

- Dissenyar un front de contacte entre l'espai urbà i l'espai del parc, clar i reconeixedor. - Permetre la continuïtat dels espais lliures de la ciutat amb les àrees actives del parc. - Integrar l'accés al parc amb la xarxa de comunicacions metropolitanes. Mantenir l'estabilitat dels sistemes naturals i preservar la diversitat biològica. - Establir una diagnosi ambiental i avaluar les capacitats potencials d'utilització dels recursos. - Controlar les activitats pertorbadores. - Establir àrees de reserva natural on l'impacte humà sigui mínim o gairebé nul. Preservar el patrimoni cultural i paisatgfstic. - Delimitar àrees homogènies recursos. - Establir àrees d'especial malmesos. de gestió i tractament dels

protecció

i restaurar

hàbitats

- Restaurar edificis significatius des del punt de vista històric i arquitectònic. Oferir noves oportunitats per al lleure. - Desenvolupar espais construïts per proporcionar indrets per a les activitats dels ciutadans. - Adequar la xarxa viària principal configurant indrets d'aturada i miradors - Augmentar el coneixement participació ciutadana ---

i la

sensibilitat

per facilitar la

10.3

_

t

..•

, . ~.~

.,.~ .-

, / •. )-

r'

!
.,.

-,
'~

,#!-,

L g',
~..,. .
,),

."·»l~~;:~ ..

~~~~

Extensió del teixit urbà el 1900, 1950 i 1970

a l'àrea metropolitana de Barcelona.

l
11.

Conec, conec.
En funció dels interessos personals, hi ha moltes possibilitats de descobrir la serra de Collserola. Alguns ho fan mitjançant l'esport, d'altres perquè necessiten un lloc per trobarse amb els amics. Algunes famílies troben a Collserola l'esbarjo per als grans i els petits. Les possibilitats, evidentment, superen qualsevol tipus de previsió. Una manera d'apropar-se a la serra és a partir del desig de conèixer coses noves, bells espais, restes del passat, detalls geogràfics interessants, etc. Probablement, aquest és un dels aspectes que més interessa als mestres i professors. Amb la voluntat de facilitar aquesta tasca us presentem un recull d'indrets que, al nostre parer, poden tenir interès. La lletra i el número que acompanyen el nom corresponen a la localització en la quadríCUla del plànol-guia del parc. Les entrades s'han ordenat alfabèticament. Esperem que aquesta relació serveixi com a punt de referència per posar a prova els vostres coneixements i per animar-vos a sortir a conèixer el parc. Per tal de respectar-ne els habitants s'han exclòs expressament els indrets d'accés reservat. Podeu trobar una selecció més àmplia d'indrets a Punt Guia: Selecció. Patronat Metropolità Parc de Collserola, (1992) i al Llibre guia del Parc de Collserola, (1995).

Aqüeducte del Vallès (F, G, H, 1.13). Conducció d'aigua que prové del riu Ripoll. Es va inaugurar 1'1de febrer de 1826. Són visibles 6 ponts situats a Can Canaletes, torrent de Sant Iscle, torrent de Tapioles, Ciutat Meridiana i barri de Torre Baró. Àrea de lleure de Castellciuró (E.3). Àrea de picnic arranjada al voltant del Castellciuró, molt propera a Molins de Rei. Bon mirador sobre el Baix Llobregat. Bancs i taules. No accessible en autocar. L'aspecte actual és de 1988. Àrea de lleure de la Salut de Sant Feliu de Llobregat (G.3). Àrea de lleure formada per l'ermita de la Salut, la Casa Gran de la Gleva, les feixes de fruiters i el bosquet de roure pròxim. A la comarca són molt populars dues llegendes de l'edat mitjana: el bosc sagrat i la pedra blanca. La Casa Gran de la Gleva, a tocar de l'ermita, va ser erigida vers la fi del segle XV. No és accessible en autocar. Serveis de bar els dies festius. WC, taules. Remodelada el 1987.

________________________

11.1

_

t

Àrea de lleure de Santa Creu d'Olorda (F.5) L'indret és una clariana enmig del bosc. Els arbres que constitueixen la coberta són l'alzina, el pi blanc, el roure, i d'altres arbres de fulla caduca i tendra, que tanquen els fons de la vall. EI topònim 'Olorda', esmentat des del 986, és un mot pre-romà de possible origen basc, que significa "camí de vedells". Els elements pre-romànics de l'església, a banda i banda de l'absis, daten de la fi del primer mil.leni. La pedrera és un antiga explotació de llicorella negra ampelítica, actualment tancada per la inestabilitat dels blocs de pedra. Àrea de lleure restaurada el 1986. Servei de bar i menjars. WC, font i joc per a infants. Accessible en autocar. Àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera (H.7). L'esplanada central que conforma l'àrea de lleure està situada al bell mig d'un paratge natural de gran bellesa, a la capçalera de la riera de Vallvidrera, formada per un conjunt de petits torrents. Restaurant, WC, Itineraris senyalitzats. Accessible en autocar. Habilitada e11993. Àrea de lleure del torrent de Can Coll (F.12). Espai de lleure proper al centre d'educació ambiental Can Coll. Accessible en autocar. Servei de bar, taules, font i WC. Inaugurada l'any 1990. Barcelona. És capital del Principat de Catalunya, centre del Barcelonès, capital de província i nucli urbà més important dels Països Catalans des del punt de vista econòmic, polític i cultural, i el segon de l'Estat espanyol. Població 1994: 1.630.867 habitants. Superfície total 99.070 Ha. Dins del Parc de Collserola: 1774 Ha. Can Cerdà del Bosc (F.11). Masia habilitada com a restaurant. És també un nucli d'urbanització. Hi ha un petit oratori a l'aire lliure dedicat a la Mare de Déu de Lourdes. La Font de la Verge atrau un bon nombre de fidels que hi recullen aigua. Can Coll, Centre d'Educació Ambiental (E.11). Masia del segle XV, molt ampliada i reformada en èpoques diferents. La darrera remodelació és de 1993. Actualment centre d'educació ambiental destinat als escolars d'educació infantil i primària. Oberta al públic els dies festius de 10 a 15 h. Exposició sobre la masia i sobre el Parc de Collserola. Itineraris guiats per voluntaris. Telèfon: 6920396 Carretera de les Aigües (J.5-6-7). Passeig de cornisa amb esplèndida Barcelona (Sarrià, Bonanova, etc.) i el Baix Llobregat. vista sobre

Casal de l'Elèctric (G.7). Construït com a hotel, va ser inaugurat per Alfons XIII l'any 1912 i reformat el1918 per Josep Masdeu i Puigdemasa, mestre d'obres. Actualment és Centre Cívic Municipal. Casino de l'Arrabassada (G.8). Escasses restes del que fou una gran construcció modernista edificada a principis de segle, però de vida efímera. Es va inaugurar el juliol de 1911 i va ser tancat, per imposició governativa, l'any següent. EI projecte és d'Andreu Audet i Puig. EI casino es va construir al costat de l'Hotel Restaurant de l'Arrabassada, de 1899.

t
Va aconseguir incorporada.

gran renom com a centre del joc de la ruleta, amb saleta de suïcidis

Castell fortí (H.10). Construcció d'origen incert. Probablement bastit durant una de les guerres carlines. Fou polvorí. Ubicat en un llom del vessant barceloní. Només en queden restes. Castellciuró (E.3). Castell defensiu medieval (s.VIII-XII). La torre (anomenada Guadallo) va ser enderrocada cap al 985 per les hosts sarraïnes d'Almansur. En el segle XII, en el lloc anomenat olivars de Cedró, s'establiren els cavallers de l'ordre dels templers, que havien rebut l'encàrrec de Pere I de Catalunya (1177-1213) de portar l'aigua de la sèquia del Llobregat a Barcelona. Més tard (s.XIV) aquest alou passaria a mans de Berenguer de Relat que hi va construir el castell, les restes del qual han arribat fins als nostres dies. Planta trapezoidal. Formava part de la línia defensiva del Llobregat: s'hi domina, doncs, una bona perspectiva del curs baix del riu. Vegeu l'àrea de lleure del mateix nom. Cementiri del Nord (H.12). En el terme municipal de Montcada i Reixac dins dels límits del parc. Té un fort impacte visual ja que està poc integrat en el paisatge. Cementiri Metropolità Roques Blanques (A. 5). És al terme municipal del Papiol, de nova creació i amb un projecte sensible a l'entorn natural. Centre d'Informació del Parc de Collserola (H.7). Edifici inaugurat el 1990, obra de l'arquitecte Víctor Rahola. Situat davant per davant de Vil.la Joana.Acull el Centre d'Informació del Parc i la seu dels serveis tècnics del Patronat de Collserola. Obert cada dia de 9:30 a 15 h. Exposicions, punt-guia, vídeos, venda de publicacions, etc. Itineraris senyalitats. Telèfon: 280 35 52. Cerdanyola del Vallès. Segons els historiadors, el mot Cerdanyola sembla ser un diminutiu de Cerdanya. EI seu origen es remuntaria a finals del segle X, quan, després de les invasions àrabs, els cerdans van repoblar el Vallès. Població 1995: 50.235 habitants Superfície total 3.084 Ha. Dins del Parc de Collserola: 1.367 Ha. EI Papiol. Població bastida al voltant del castell Roquer, esmentat des de 1115, que esdevingué centre de la baronia del Papiol. Població 1990: 3.186 habitants. Superfície total 883 Ha. Dins del Parc de Collserola: 460 Ha. Esplugues de Llobregat. Municipi del Baix Llobregat, que s'estén des dels contraforts de la serra de Collserola (Sant Pere Màrtir), fins al pla del Llobregat. Travessen el terme nombrosos torrents, en els quals sembla que hi hagué coves o esplugues. Població 1990: 49.054 habitants. Superfície total 454 Ha. Dins del Parc de Collserola: 59 Ha.

i

---------

11.2

_

t

Estacions inferior i superior del funicular (H.7; 1.7). Les dues estacions modernistes, projectades per l'arquitecte Bonaventura Conill, van ser inaugurades l'any 1906. Actualment es troben en funcionament. Estació del ferrocarril de les Planes (G.7). Edifici amb elements modernistes, construït, probablement, el 1916, any en què es va inaugurar el trajecte del ferrocarril Sarrià~Les Planes. EI projecte data de 1912. Ben conservada i en servei. Font d'en Ribes (G.8) A la capçalera del torrent de l'Arrabassada en un indret exhuberant. Construcció modernista amb rajoles, datada el 1909 de clar regust de l'època. Remodelada el 1995. Font de Can Barba (B.6). A 6 minuts a l'est de la casa, un gran arbre n'indica la situació en el fons del torrent. Una taula de pedra, uns descuidats bancs i la mateixa font presumeixen d'haver tingut la seva època d'esplendor. Font de Can Parellada (G.4). A 5 minuts al SO de la casa. Alimenta un petit safareig al costat de l'hort. Font de l'Arrabassada (G.8). A prop de la Font d'en Ribes. També amb parament modernista. Formava part dels jardins de l'antic casino de l'Arrabassada. Restauració 1995 . .~ Font de la Beca (1.5). Font i entorns recentment arranjats (1990) a la capçalera d'una vall on s'han fet treballs de reforestació. Font de la Budellera (H.7). A prop del nucli de Vallvidrera. La font més destacada de Collserola, en un esplèndid paratge natural. L'entorn de la font es va restaurar el 1988 segons el projecte original de J.C. Forestier (1918), jardiner, enginyer i conservador dels boscos de París. L'origen del topònim, que fa referència a budells, té dues versions diferents. Una que el relaciona amb les propietats medicinals de la font per a prevenir i curar els mals d'estómac. L'altra, parla de la proximitat d'una fàbrica de cordes de guitarra perquè, abans, les cordes es fabricaven amb budells d'animals que es netejaven a la font. Font de la Torre del Bisbe (G.4). Se l'anomena així per haver-hi fet estades el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou que, al segle XIII, va comprar la peça dita de "donzella". Alimentada per una mina, té una estructura típica: un curt túnel de volta penetra a la muntanya. La seva aigua porta molta calç. Font de Sant Medir (G.9). A la vall del mateix nom, al peu dret del marge del torrent. Havia tingut un mosaic amb la imatge del sant. Font de Santa Margarida (G.5). A prop de la torre de Santa Margarida, dins un porxo d'obra, d'estructura similar a la de la torre del Bisbe.

l,
Font del Bacallà (1.8).A la capçalera del torrent del mateix nom, en un indret sorprenentment agrest. Font del Ferro (H.12). A la capçalera del torrent de Tapioles. Font del Ferro (1.5). A la capçalera d'un torrent sota la plaça Mirèia (miradors de Sant Pere Màrtir). Rehabilitada el 1990. Font dels Caçadors (G.11). Font propera a una instal.lació de lleure d'una societat de caça. S'eixuga a l'estiu. Font Fresca (0.4). concorreguda. Prop de Sant Bartomeu de la Quadra, en un fondal. Popular i

Font Groga (H.9). A la part alta de la Reserva Natural a la qual dóna nom. Construcció d'obra arrebossada, de regust modernista, en forma de semicercle i un banc a cada banda. EI nom li ve del seu contingut ferruginós. Font Muguera (1.13). Situada entremig de Torre Baró i Ciutat Meridiana. La font era molt popular els anys seixanta i setanta. L'entorn es va restaurar el 1990. Font Vella i Font Nova (H.7). A prop de Vil.la Joana i del Centre d'Informació del Parc. La font Vella és una mina, del sobreixidor de la qual surt, uns metres més enllà, la font Nova. Forn de calç (G.4). Restes del que devia ser un forn de calç medieval. A l'hivern, els pagesos bastien els forns, prop de les masies, per coure la pedra calcinal i proveir-se de calç per a la construcció. La cuita, amb llenya, durava unes dues setmanes. Forn Ibèric o romà (F.1O). Forn de ceràmica força ben conservat. S. 11-1 aC. Conserva la cambra de foc, de planta quadrada, i restes de la cambra de cocció. Protegit per una construcció i tancat per una reixa. Hotel Florida (H.8). Edifici inspirat en l'arquitectura americana dels anys 20, construït el 1925 per l'arquitecte Ramon Raventós i Farrarons. La seva característica silueta blanca forma part del paisatge del cim del Tibidabo i és visible de ben lluny. A l'interior conté pintures de Joan Trujols. la Floresta (E. 7-8). Urbanització propera a Sant Cugat del Vallès, amb llicència municipal des de 1918. EI 1936 s'hi havien construït cent cinquanta-nou xalets o torres residencials en direcció a Vallvidrera. La Rierada (0.5). Denominació de la riera que va de Vallvidrera fins al LLobregat. És la riera més important de Collserola, tant per la seva llargada com el seu cabal. Dóna nom també a un nucli de població. AI costat del curs permanent d'aigua creix la vegetació de ribera: pollancres, cua de cavall, etc.

--------------------11.3

--_

---

----

----

------

---

-------------

---

--

---

---

--------

t

La Salut (Santa Eulàlia de Madrona) (B.5). Aquesta bella ermita romànica, situada als peus del puig Madrona, serví com a església parroquial del Papiol fins al segle XIV. La part occidental és pre-romànica. Des de l'exterior es pot distingir una línia que diferencia dues èpoques constructives: la inferior (s.IX) amb planta i absis rectangulars i la coberta suportada per cavalls de fusta; i la superior (s.XI-XIII), amb afegitó dels arcs torals i la coberta amb volta de canó. La Salut de Sant Feliu (G.3). Ermita dedicada a la Mare de Déu de la Salut té l'origen a la primera meitat del segle XVII. Vegeu l'àrea de lleure del mateix nom. Les escletxes (B.4). Són un curiós fenomen geològic produït per un lliscament de calcàries en incidir l'aigua sobre una capa de margues. Les calcàries s'han fragmentat en blocs que tendeixen a separar-se produint esquerdes que arriben a fer uns quinze metres de profunditat per un parell d'amplada. EI lloc està afectat per les extraccions d'argiles d'una bòbila. S'utilitzen com a escola d'escalada. Les Planes de Vallvidrera (G.?). Sector residencial i d'esbarjo dels barcelonins, situat al vessant septentrional de Collserola. Són característics els establiments de menjar amb coberts a l'aire lliure i les esplanades per a jocs. Sorgí a partir de la construcció i inauguració de la línia de ferrocarril de Barcelona a Sabadell i Terrassa. Té una capella agregada a la parròquia de Santa Maria de Vallvidrera. Mas Pins, Centre d'Educació Ambiental (G.5). Antiga masia refeta de bell nou a començament de segle en estil de xalet residencial. Propietat de l'Ajuntament de Barcelona. Va pertànyer al doctor Puigverd. Actualment serveix de centre d'educació ambiental destinat als estudiants d'educació secundària i universitaris. Telèfon: 4068452. Mina Grot (H.?). Petit tren inaugurat el 1908, que transcorria pel túnel (1400 m) que canalitzava l'aigua del pantà de Vallvidrera fins a Sarrià. Mirador de Cerdanyola (G-10). És al km 7,5 de la carretera de Cerdanyola a Horta. Vista sobre Cerdanyola, Sant Cugat, el Vallès i la serralada Pre-litoral. Mirador de l'Arrabassada (H.9). AI km 6,5 de la carretera de l'Arrabassada. Vista sobre la ciutat de Barcelona. Remodelat el 1988. Mirador de Montbau (H.11). AI Km 9,5 de la carretera de Cerdanyola a Horta. Vista sobre Barcelona (Montbau, Horta, velòdrom). Inaugurat el 1995 Miradors de la Font Groga (H.8). AI km 8 de la carretera de l'Arrabassda. Vista sobre els boscos de la font Groga, el Vallès, i la serralada Pre-litoral. Inaugurats el 1988. Miradors de Sant Pere Màrtir (1.5). Vista sobre la vall de Sant Just i el Baix Llobregat. És un bon mirador sobre els massissos de l'Ordal i el Garraf. A l'entorn es pot comprovar

.'

t

l'antiga colonització agrícola de la zona (ametllers, figueres, garrofers) i els efectes dels incendis forestals. La vegetació actual és dominada per prats d'albellatge i matolls de ginesta que creixen entre les repoblacions de pi pinyoner. Àrea de lleure condicionada el 1990. EI turó està ocupat per antenes de la Companyia Telefònica i per les instal.lacions d'un club de tennis. Molins de Rei. Municipi del Baix Llobregat originat a partir d'uns molins que hom establí a la vora del riu a la fi del s.XII per concessió del comte-rei Alfons I. La construcció del pont del Llobregat (1763-67) i del canal de la Infanta (1819) afavoreixen el densenvolupament del municipi. Població 1990: 19.500 habitants. Superfície total 1.600 Ha. Dins del Parc de Collserola: 1.057 Ha. Montbau (1.10). Barri residencial perifèric del sector septentrional de Barcelona, situat als vessants de la serra de Collserola. Montcada i Reixac. Municipi del Vallès Occidental, al límit amb el Vallès Oriental i amb el Barcelonès, al nord del pas de Finestrelles per on el Besòss'obre pas a través de la serralada Litoral vers el pla de Barcelona. EI lloc de Montcada és esmentat ja el 989. EI primer testimoni del castell de Montcada, que s'alçava dalt del turó del mateix nom, dominantl'antiga via romana i el camí ral, és del 1023. Població 1990: 27.113 habitants. Superfície total 2.334 Ha. Dins del Parc de Collserola: 266 Ha. Montflorit (E.12). Barri de Cerdanyola del Vallès situat a 1.5 km. al sud del centre urbà. Sorgit a principi del s. XX (1920), com a centre residencial i d'estiueig, actualment acull una població permanent. EI nom es deu a Caterina Albert (coneguda amb el pseudònim de Víctor Català) que hi passà alguns estius escrivint. Museu Mentora Alsina (1.8) Gabinet de Física Experimental, de Ferran Alsina, (1902). Museu Municipal de Molins de Rei. (0.2) Nombrosa recopilació de peces de la vida local: restes aqueològiques de Santa Creu d'Otorda, ceràmica, eines d'oficis, armes, numismàtica, etc. Reproducció d'una cuina i un celler amb els elements, peces i objectes característics. Propietat municipal. Obert diumenges i festius d'11 a 14 h; laborables, a convenir. Entrada gratuïta. Museu Verdaguer (H.7). Instal.lat a Vil.la Joana. EI Museu conté estances de la casa on passà els seus darrers dies Mn. Cinto Verdaguer, ambientades amb fotografies, retrats, documents, diorames, llibres i originals del poeta. L'any 1977, amb motiu del centenari de l'Atlàntida i del setanta-cinquè aniversari de la mort del poeta, hi foren inaugurades noves sales on s'exhibeixen una col.lecció de fotografies de llocs verdaguerians i una glossa artística de l'Atlàntida. EI 1995, s'ha celebrat el 150 aniversari del seu naixement i s'ha instalat un petit monument a prop de la casa. Propietat municipal. Entrada gratuïta de 10 a 14h. Dilluns tancat.

.~

______________________

11.4

_

t

Observatori Fabra (1.8). Edifici inaugurat el 1907 i finançat per Camil Fabra. EI projecte és de Domènech Estapà. L'edifici juxtaposa un cos de planta octagonal i un de planta rectangular, acabat a l'altre extrem per una torre de planta cruciforme. EI cos octagonal està coronat per una cúpula giratòria de planxa de ferro que conté el telescopi. Situat en un estrep al peu del Tibidabo, la seva silueta forma part del paisatge barceloní. Recentment restaurat. Pantà de Can Borrell (F.9). Situat al torrent de l'Arrabassada i prop de la masia del mateix nom, en recull l'aigua per a l'abastiment de la finca. Pantà de Vallvidrera (H.6). EI 1864 es va inaugurar el pantà de Vallvidrera segons el projecte de l'arquitecte Elias Rogent. AI mateix temps es va construir la casa del guarda del pantà, edifici historicista atribuït al mateix arquitecte. Havia de servir per portar aigua potable a la població de Sarrià a través d'un túnel. Deixà d'utilitzar-se molt aviat. Pavelló de safareig i desinfecció EI Castell (G.7). Aquest edifici modernista, projectat el 1903 per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, és l'únic que es va arribar a bastir d'un complex sanatori antituberculós del Tibidabo. Es tracta d'una magnífica construcció de planta centralitzada i simètrica, formada per una sèrie de volums cilíndrics d'obra vista que es coronen amb cúpules còniques revestides de trencadís ceràmic. L'originalitat en el disseny i en el sistema constructiu ha estat motiu de la seva catalogació com a monument històricoartístic per l'Ajuntament de Barcelona. En avançat estat de deteriorament. Penya del Moro (HA). Taula d'orientació al cim. 276 m. En aquest indret hi hagué un poblat ibèric dels segles V-IV aC. Va ser excavat i estudiat. Actualment no es pot visitar. Puig d'Olorda (FA). És un dels cims més alts de Collserola amb 435 m d'alçada. De material calcari, explotat per a la fabricació de materials de construcció. Puig de la Guàrdia (F.12). Turó que cau suaument damunt Cerdanyola. Recobert d'alzinar i pineda, però esclarissat al cim. 198 m. Puig Madrona (B.5). EI turó més septentrional de la serra. Recobert d'alzinar dens. 336 m. Diuen que el nom prové de puig Mare que li devien posar els romans. Sant Adjutori (F.10). Ermita romànica (s.XII) totalment rodona (no té absis), cas únic a Catalunya. Dimensions reduïdes: 4,4 m de diàmetre interior. Tres finestres. Gran obertura al SW on hi havia la porta. En estat precari. Va fer les funcions de parròquia fins al segle XIV. Es té constància de la celebració de festes i aplecs fins al 1760. Redescoberta l'any 1880 per l'arquitecte Elias Rogent i estudiada a partir de 1907. Ubicada a la vora de l'antic camí de Barcino (Barcelona) al castrum Octavianum (Sant Cugat del Vallès). Sant Bartomeu de la Quadra (DA). Llogaret del municipi de Molins de Rei (el Baix Llobregat), en un coll entre les valls de les rieres de Vallvidrera i de Santa Creu, al voltant de l'església parroquial (Sant Bartomeu). L'església romànica i un retaule gòtic del S.XV foren destruïts el 1936, però es refeu després del 1939.

.'

l
La darrera, probablement, campanaret.

Sant Cebrià d'Horta (H.1 O). Ermita amb possible origen romànic. Ha sofert modificacions.
al segle XVIII, en què es canvià l'orientació i es va afegir el

Sant Cugat del Vallès. Població edificada al voltant del monestir de Sant Cugat que tingué
una importància cabdal en la colonització del Vallès a partir del segle XI. Entre 1931 i 1936 es van descobrir vestigis del castrum Octavianum d'origen romà. Aquest nom pot tenir dues explicacions. La primera fa referència a una fortalesa construïda entre els anys 194 i 195 aC., en honor de l'emperador romà Octavià, per liquidar els moviments de rebel.lia que encara mantenien els pobladors íbers. La segona fa referència a què el castell es trobava emplaçat en el vuitè mil.liari del camí de Barcino a Egara. Població 1990: 35.302 habitants. Superfície total 4.832 Ha. Dins del Parc de Collserola: 2.096 Ha.

Sant Feliu de Llobregat. Municipi, cap i comarca del Baix Uobregat situat a la vall baixa del Baix Uobregat, a l'esquerra del seu curs, límit a ponent del terme. És en part muntanyós i en part pla; i el travessa el canal de la Infanta (1819), que possibilità el desenvolupament d'una rica agricultura de regadiu que es convertí en la base econòmica del municipi. Població 1990: 37.823 habitants. Superfície total 1.179 Ha. Dins del Parc de. Collserola: 586 Ha. Sant Genís dels Agudells (1-9.) Restes del que fou una parròquia rural, actualment engolida per la metròpoli barcelonina. Se'n té notícia des del segle X. Era la parròquia més petita i pobra del territori de Barcelona. EI 1396 la seva rectoria fou unida al monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. EI fogatge de 1359 li atribuí 55 focs. Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes (G.12). Ermita romànica (s.XII) a la frondosa vall
que duu el seu nom. Planta de creu, absis semicircular i volta de canó. Exterior transformat el segle XVI; quan s'afegí la porta actual i el campanar. Pintures murals del s.xl I en mal estat a l'interior, altres al Museu Diocesà de Barcelona. Rectoria del s. XVII. Documentada com a parròquia des de l'any 1082 al 1868. EI 1995 se celebra el mil.lenari de la seva construcció. Fou el nucli original de la població de Cerdanyola del Vallès.

I.

,

Sant Just Desvern. EI topònim està format d'una banda pel nom del titular de la parròquia, i d'una altra pel mot Desvern. Desvern és una combinació de l'article salat "sa" i una paronímia entre el nom comú "vern" i la forma medieval Verç, que prové d'un gentilici llatí "Vercius" o "Bercius", de probable origen gàl.lic. Aquesta forma popular està documentada a partir del selge XV. Població 1990: 12.301 habitants. Superfície total 785 Ha. Dins del Parc de Collserola: 409 Ha.
de cadireta damunt tota la façana. Reformada el 1447. La Penya Regalessia ha restaurat la façana el 1994. Magnífica situació al fons de la vall del mateix nom. Popular aplec el 3 de març. AI costat hi ha la font de Sant Medir.

Sant Medir (G.9). Ermita romànica (s.xll). Absis quadrat, volta de canó

i campanar

Sant Pere de Romaní (E.3). Ermita romànica situada en un turó. Construcció senzilla,
planta quadrada, absis semicircular ----------

i volta

de canó. Campanar de cadireta

i rosetó
11.5

d'època _

----

------------

--- --------------------------

--

-----

-----

.. -- -.---- ------

t

posterior (s.XVIII). Gran torre de senyals annexa (s.XIX). S'hi han fet treballs de neteja. Vista sobre Molins de Rei i el Baix Llobregat. Santa Creu d'Olarda (F.5). L'església està documentada des del 1032. Es tracta d'un temple romànic d'una sola nau. En afegir-hi capelles laterals (s.xVI i XVII), la planta passà a ser de creu llatina. Cremada l'any 1936 i posteriorment restaurada pel grup excursionista Els Blaus de Sarrià els anys 1952-1953. Vegeu l'àrea de lleure del mateix nom. Santa Margarida de Valldonzella (G.5). Antic monestir cistercenc femení, dit originàriament Santa Maria. En resta l'església romànica documentada des del 1175. Absis quadrat i finestra. Coberta en part de bigues i en part de volta. Estat semiruïnós. Paratge molt bonic. Santa Maria de les Feixes (F.13). Ermita reconstruïda el 1759, probablement a partir d'una construcció medieval. Una sola nau, campanar de cadireta, porxo amb arcades a la façana oest. Estat precari. L'aïllament de la construcció enmig dels conreus i amb dos altíssims xiprers al davant li confereixen un aspecte molt atractiu. Santa Maria de Vallvidrera (H.7). Antiga parròquia, esmentada el segle X. Fou el nucli original de Vallvidrera. Parròquia des del segle XIII. L'església actual és d'estil gòtic tardà (segle XVI). Una nau, absis poligonal, campanar de planta quadrada. Ben conservada. L'arribada del ferrocarril, a principis de segle, va fer que s'instal.lessin una sèrie de cases al seu voltant. Entorn de l'església s'ha disposat (1994) una àrea de lleure. Servei de restaurant. Accessible en autocar. Temple del Sagrat Cor de Jesús del Tibidabo (H.8). Iniciat el 1902 per l'arquitecte Enric Saginer i Villavecchia, no es va concloure fins a11961. Manté la unitat formal i estilística, de línies neogòtiques. Situat al punt més alt de Collserola, constitueix una fita emblemàtica de la serra i un punt de referència visible a gran distància. Tibidabo (H.8). Cim culminant de la serra amb 512 m. Des del campanar del temple o des de la talaia del parc d'atraccions, la vista s'eixampla sense obstacles. EI parc d'atracccions és conegut arreu. Torre Baró (1.12). Construcció amb aspecte de castell dalt la carena. Bastida a cavall del segles XIX i XX per la familia Sivatte com a casa de descans i vacances i probablement inacabada. L'estructura exterior, l'únic que quedava dempeus, ha estat consolidada recentment. EI nom pel qual es coneix li ha estat atribuït impròpiament, ja que la torre del Baró era una magnífica casa situada més avall i enderrocada el 1968. Els terrenys, durant el segle XVIII pertanyien al baró de Pinós. A redós de la torre, la gran plaça-mirador de nova construcció (1989) ens permet bones vistes de la ciutat de Barcelona i el curs baix del Besòs.

.-

,

t

Torre de Collserola (H.7). Construïda entre 1990 i 1992 al turó de Vilana (445 m), és obra de l'arquitecte britànic Norman Foster. 268 m d'altura, sustentats per un fust cilíndric de formigó de 185 m i 4,5 m de diàmetre. Dotze pisos de plataformes metàl.liques, on s'ubiquen els equips de comunicació, situades entre els 64 i els 132 m. Antena telescòpica final amb dos trams de 80 m cada una. Inaugurada el 1992. Mirador públic a la desena planta, a 150 m d'altura i 560 sobre el nivell del mar. Torre de les aigües de Dos Rius (H.8). Construïda a la carena del Tibidabo, segons projecte (1902) de l'arquitecte Josep Amargós i Samaranch. És un volum cilíndric de totxo vist i pedra natural, coronat per una cúpula semisfèrica que conté el dipòsit d'aigua. Els motius ornamentals són d'inspiració renaixentista. Torre del Bisbe (G-4). Edificada per Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona que hi va fer estades. També va manar edificar el convent de Santa Maria de Valldonzella. Torrent de Can Coll (F. 11-12-13). Recull les aigües dels torrents de Valldaura i de Can Güell i Can Cerdà, i les aboca juntament al torrent de Can Catà a la riera de Sant Cugat. Resseguint el curs de l'aigua es troben grans arbres de ribera que fan molt agradable la passejada. Torrent de Sant Medir (G.9, F-E.10) És a continuació del torrent de la Salamandra, a la capçalera del qual hi ha la Reserva Natural de la Font Groga. EI torrent de Sant Medir arriba a Sant Cugat (riera de Sant Cugat), i per la vora passava l'antic camí romà que unia Barcelona amb Sant Cugat. Túnels de Vallvidrera (I-H 6-7). Via ràpida que connecta Barcelona amb el Vallès. Va ser una construcció paralitzada durant molts anys i represa l'any 1988 per T ABASA.SA, que va finalitzar l'obra l'any 1991. Turons de Can Pasqual (G.6). Turons suaus recoberts de màquia i pineda, segona altitud de la serra. 468 m. Turó d'en Segarra (1-12). A la carena principal, entre el Forat del Vent (portell de Valldaura) i el turó de les Roquetes. Turó de l'Ermità (G-11). A la serra d'en Fotjà, prop de la fonts dels caçadors. Turó de la Coscollera (H-5). AI sector oriental de la carena barcelonina. Entre el turó d'en Merles i la penya del Moro. Turó de la Magarola o del Maltall (H.10). Turó de la carena principal. 429 m. Lloc d'observació de rapinyaires en període de migració (setembre-octubre).

_____________________

11.6

---

t

Turó del Puig (G-8). Turó on s'inicien la serra de l'Arrabassada Soldats, al vessant vallesà.

i la

serra del turó dels

Valldaura (G.1 O). Va ser la residència de vacances (segles XIV-XV) i lloc de caça dels comtes reis de Barcelona. Arruïnada fa segles, en queden escassíssims vestigis. Valldoreix (B.7). Entitat local menor que limita amb el Parc de Collserola. Des de 1835 forma part del municipi de Sant Cugat, ja que quan es van constituir els municipis tal i com els entenem actualment no disposava dels 100 habitants preceptius per a la constitució de l'ajuntament. Vall pineda (0.6). Urbanització del municipi de Molins de Rei (el Baix Llobregat), al NE del terme, a la vall de la riera de Vallvidrera, prop del límit amb el terme de Sant Cugat del Vallès. Vallvidrera (H.7). EI nucli urbà de Vallvidrera és constituït, en gran part, per un conjunt de cases i xalets modernistes de gran qualitat signats per destacats arquitectes: Jeroni F. Granell, Antoni Coll, Salvador Vinyals i Bonventura Conill a qui es deu l'estació del funicular. Es va annexionar a la ciutat de Barcelona el 1903. Viaducte de l'Arrabassada o d'en Ribes (H.8). Pont de 16 arcades damunt el fondal de l'Arrabassada, ben conservat, que servia d'accés a una edificació mai acabada. Data, probablement, del 1908 o 1909. Vil.la Joana (G.l). Sobre una antiga masia existent el 1708, coneguda com Can Ferrer, es bastí l'edifici actual a mitjans segle passat. És una gran mansió de tres plantes, amb galeries a les façanes anterior i posterior i coronada per una torre. Actualment és la seu del Museu Verdaguer, dedicat a la memòria de l'il.lustre poeta que hi morí l'any 1902, després d'una breu estada de 24 dies. Propietat de l'Ajuntament de Barcelona.

l

12. Vocabulari
En la compilació de textos per a l'elaboració d'aquesta carpeta hem trobat una sèrie de paraules que poden ser desconegudes o induir a confusió. Les hem assenyalades amb asterisc (*) i les definim seguidament.

Conca de recepció. Superfície que recull les aigües de pluja d'un riu o curs d'aigua. Conglomerat. Roca sedimentària constituïda per fragments arodonits que tenen llur
origen en altres roques preexistents que han estat arrencades per l'acció dels elements erosius i que posteriorment s'han sedimentat.

Cordats. Grup d'animals de simetria bilateral amb un sol cordó nerviós dorsal tubular
fissures branquials a la faringe, dividits en tres embrancaments: cefalocordats i vertebrats o craniotes. urocordats o tunicats,

i

Diagrama ombrotèrmic. Diagrama que representa un clima. EI constitueix un gràfic de doble entrada on es pot llegir la pluviositat i la temperatura mitjanes. Habitualment es representa a l'eix de l'esquerra la temperatura en oC i a la dreta la pluviositat en mm de pluja per m2. Els valors de cada paràmetre s'uneixen per una línia. Les superfícies que queden delimitades per la superposició de les dues línies ens indiquen els períodes humits o secs. Normalment s'afegeix una indicació de la pluviositat anual i de la temperatura mitjana de l'indret. S'hi poden incorporar més dades com la nivositat i el risc de gelada. Dics. Formació vertical o gairebé vertical, generalment de roques ígnies o magmàtiques, que ha aprofitat fractures i diàclasis per a travessar roques d'una altra estructura. Era primària. Dit de l'era o eratema més antiga dins del fanerozoic, anomenada també
paleozoic. Va des de -570 a -240 milions d'anys.

Escala de Mohs. Escala de 1'1al 10 amb què es mesura la duresa dels minerals. EsclerofilJa. En vegetació, de fulla dura i coriàcia, especialment adaptada a la sequedat. Fenocristall. Cristall gros, visible a ull nu en algunes roques porfíriques. Granitoides. Roca de composició semblant als granits. Magma. Massa en estat de fusió

i d'una

elevada temperatura, formada per silicats.

____________________

12.1

_

___________________________________

__

u

._

__ ._

.-------

t

Metamorfisme. Modificació de l'estructura, de la composició mineralògica, i normalment
de la composició química de les roques, provocada per l'acció d'agents externs.

Metamorfisme regional. Quan una roca en una regió orogènica es transforma per la
temperatura i pressió, passa a ser una roca metamorfosada regional ment. L'àrea implicada pot tenir una extensió de milers de quilòmetres quadrats.

Metamorfisme de contacte. Les roques de l'aureòla metamòrfica, són roques alterades
per la calor directa produïda per una intrusió ígnia o propera a un flux de lava. La calor pot canviar els minerals de la roca original tornan-Ia més cristal.lina.

Meteorització. Alteració i esmicolament de les roques de l'escorça terrestre per l'acció
mecànica

i química

dels agents erosius atmosfèrics.

Microclima. Conjunt de condicions climàtiques que afecten els éssers vius formades per
la combinació dels elements generals del clima i de les variacions introduïdes per una determinada exposició a la radiació, per la cobertura vegetal o artifical, pel modelatge del paisatge o per l'orientació dels pendents del relleu en un sector determinat.

Miocè. Tercer període del terciari o cenozoic, situat entre l'oligocè i el pliocè, segon i quart
període respectivament.

Moviments tectònics. Moviments orogènics, magmàtics, etc. que, d'una manera o altra,
modifiquen i transformen l'estructura de la superfície terrestre.

Ordovicià. Segon dels sis sistemes o períodes en què es divideix l'era primària o
paleozoica, situat sobre el cambrià o sota el silurià.

Orogènia. Temps o període durant el qual es forma una cadena de muntanyes. Orogènia herciniana. Període de temps en què s'aixequen les muntanyes durant el
període hercinià (era primària).

Orogènia alpina. Període de temps en què es formen els Alps (era terciària). Orografia. Part de la geografia física que tracta de la descripció dels relleus i de llur estructuració, més o menys regular, en una regió determinada. Paleozoic. Era primària. Pòrfir. Nom genèric de les roques ígnies formades per fenocristalls que es destaquen sobre una matriu. Quaternari. Darrer sistema o període de l'escala cronostatigràfica o geocronològica. per

t
sobre del terciari, amb el qual forma l'era o eratema anomenada cenozoic.

matèria mineral de l'escorça terrestre que presenta uns mateixos caràcters de conjunt en extensions notables. Es classifiquen habitualment segons l'origen de la seva formació.

Roca. Qualsevol

Roques metamòrfiques. Són roques que han canviat considerablement, a partir d'unes estructures i composicions d'origen igni, sedimentari o metamòrfic. Les roques s'han format per l'augment de calor i pressió sobre les roques preexistents. Roques ígnies. Són roques que cristalitzen a partir de magmes i laves foses. Tant la
composició inicial del magma com la forma en que viatja a través de l'escorça terrestre i la velocitat de refredament, en determinen la composició i característiques finals.

Roques sedimentàries. Es formen a prop de la superfície terrestre on el vent, l'aigua i el gel tranporten les partícules de roca fins a terra seca, en els llits de rius i llacs i en el mar. Silicat. Mineral format essencialment per grups tetraèdrics Si04, units entre ells directament
o bé per cations.

Terciari. Sistema o període més antic de l'era cenozoica. Xarxa de drenatge. Conjunt de torrents, rieres
terreny.

i rius

que drenen l'aigua d'una àrea de

----

12.2

_

t
13.
EI paisatge de Collserola fa 100 anys

EI text que segueix vol ser un intent de recomposar mentalment el paisatge vegetal de Collserola fa 100 anys, a partir de la Guia de l'Alt Pla de Barcelona i del Baix Vallès escrita per Arthur Osona el 1894. EI llibre es pot trobar a la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya. Hem procurat no fer cap mena de valoració de la descripció d'Osona. Pensem que pot ser personal o amb la col.laboració dels escolars. Tanmateix, és un luxe poder disposar de fonts d'informació com aquesta per tal de comparar la realitat actual amb la pretèrita. Resseguir els itineraris que proposa Osona, actualment és com recompondre el passat. Us els recomanem molt especialment. Per tal de facilitar-ne la lectura, hem optat per dividir en quatre blocs la informació, després de presentar breument l'autor, es tracta el vessant barceloní, el baix Llobregat, la part central de Collserola i el Vallès. Per fer menys carregoses les innombrables referències al text original, donarem com a única referència la pàgina on es troba la cita.

1. Arthur

Osona

Arthur Osona i Formentí va néixer a Barcelona el 1840. És conegut per les seves facetes d'excursionista i escriptor. Publicà un gran nombre d'articles i de guies itineraries de Catalunya, Andorrra i Suïssa. És una obra d'un valor incalculable per als excursionistes que vulguin estudiar el poblament i la manera de viure a Catalunya a finals del segle passat. Llegint-les ens trobem amb moltes sorpreses: indrets, cases, camins i maneres de fer que pràcticament no han variat durant 100 anys, mentre que d'altres no seríem capaços de reconèixer. Una de les guies que més sorpreses pot proporcionar és la que fa referència a l'Alt Pla de Barcelona i el Baix Vallès. Osona en va fer tres edicions entre 1887 i 1894. La primera tenia únicament vint-i-quatre itineraris. La tercera, set anys després, en tenia setanta-sis. En aquest període, doncs, va recórrer i escriure força sobre el que avui es coneix com a Parc de Collserola. L'obra, eminentment excursionista, no fa una descripció acurada de la vegetació, encara que es poden esbossar les línies generals del paisatge que diferia notablement de l'actual. 13.1

---------------------

---

-

•__

~

~

~

-

u

t

2. EI vessant barceloní
La imatge que es desprèn de la lectura dels itineraris que proposa Osona és la d'una carena elevada, amb pendent pronunciat, amb un rosari de monestirs i convents situats a recer de la serra de Collserola. No hi ha gaire masies, però religiosos de diferents confraries s'ocupen de conrear les terres. Probablement hi havia una carretera -de terra, evidentment- que enllaçava convents, capelles i monestirs, just a peu de muntanya, aproximadament per on passa actualment la ronda de Dalt. En aquesta franja, Arthur Osona cita, com a mínim: Sant Geroni de la Vall d'Hebron (pàg. 35), el Monestir de Pedralbes de monges franciscanes (pàg. 23), lo Desert que fou convent dels caputxins de Sarrià (pàg. 26), el grandiós Convent-CoLlegi de Pares Escolapis (pàg. 32), Sant Genís dels Agudells (pàg. 141). De la lectura dels itineraris és difícil fer una reconstrucció exacta del mosaic de vinya, conreus, ermots i bosc que ocupaven, majoritàriament, aquesta part de Collserola ara fa 100 anys. Tanmateix, mitjançant algunes cites podem fer-nos-en una composició aproximada. La vinya vivia bé a Collserola. N'hi havia a indrets elevats i pendents, fins a tocar la plaça de Vallvidrera, entre Can Baldiró i Can Trampa. AI costat dels establiments religiosos al peu de la muntanya, també n'hi havia. Del costat. .. del Col.legi-Convent de Pares escolapis arrenca un camí per entre bosch de pins i vinyas, (pàg. 33) ...se baixa [...] molt suaument per entre vinyas, en 15 minuts més a Bethlem (p. 36) També trobem esmentades les vinyes a indrets que actualment estan ocupats per edificis i carrers, com el coll de Canyella s que cita Osona a l'itinerari entre Sant Andreu i el coll de la Ventosa (pàg. 46). La vinya també arribava prop del coll de Finestrelles, sota Sant Pere Màrtir (pàg. 100. Encaixant amb les vinyes, hi havia boscos de diferents qualitats que cobrien la línia de carena, en el límit del vessant barceloní de Collserola, especialment entre Vallvidrera i el Tibidabo . .. .10que puja per entre bosch d'alts pins al Tibidabo, seguint la carena en 15 minuts de forta costa, (pàg.34, 163) .. .puja per entre bosch de pins en 10 minuts ... al Coll de la Budallera, (pàg .28) També a la carena que separa Esplugues de Barcelona trobem una indicació del tipus de bosc: ... ja que el camí puja per entre bosch baix y de pins, (pàg. 25) . ... en lo mateix lIoch hont aquésta forma una recolsada ó plasseta voltada de bosch sobre meteix de la casa de Can Lleó, (pàg. 21)

l

Entre el bosc i la vinya, el bosc baix (actualment en di riem màquia) ocupa una part important del vessant barceloní. A la descripció de l'itinerari entre la plaça de la Bonanova i Vallvidrera (pàg. 30), només se cita el bosc baix i un pi. També en trobem entre Gràcia i Can Borni i d'aquí fins al Tibidabo (pàg. 36). De Sant Cebria. .. per entre bosch baix. .. puja al collet situat entre los turons de Sant Cebria y de Santa María, (pàg. 41) ... des d'on), per entre atapahit bosch baix, ... baixa a la tan agradable Font d'En Fero, (pàg. 28). Només la vegetació d'algunes fondalades mereix l'admiració d'Arthur Osona. De Can Borni, ... passant per setis exuberants de vegetació y gosant de un esplendent panorama (porta) a Sant Geroni de la Vall d'Hebron, (pàg. 35) D'aquesta part de Collserola, només hi ha referència a l'activitat forestal quan ens descriu el Carregador de la Bomba: De Sarrià se segueix la carretera de Vallvidrera uns 30 minuts fins arribar al recó ó recolzada que fa la mateixa, sobre mateix de la casa de Can Lleó ó Can Soca. Dita recolzada forma una plasseta que serveix de descarregador dels matxos que baixan llenya de la part superior de la serra y que luego carregan los carros que la transportan al pla. La esmentada plasseta es coneguda per lo Carregador de la ______________________ 13.2 _

l

Bomba, (pàg. 207). Les terres de conreu no són gaire extenses, possiblement per l'exagerada inclinació del pendent i per la facilitat d'habilitar espais a la plana. Queden, però, alguns horts prop de Betlhem (pàg.33) i del sot de la font del Llop o de Can Lleó (pàg. 27). A la perifèria de les vil.les trobem zones ermes. Quan Osona descriu l'itinerari de Gràcia fins a Can Borni per anar a Sant Cugat, podem llegir: ...per fatigosa costa, entre terrena erm al principi y luego per bosch baix de pins, en cosa de (... ) 65 minuts de Gracia, se puja a la casa de Can Borni, (pàg. 35).

y bosch

EI mapa de l'editorial Alpina, i un dels darrers itineraris proposats per Arthur Osona recullen un topònim que es referèix a les terres ermes. Osona cita el collet de l'Ermot de la Barrala o de l'Espinagosa (pàg. 208, 210), entre Vallvidrera i Sant Pere Màrtir. L'editorial Alpina situa, aproximadament en el mateix indret, el topònim: ermot de la Monja, aproximadament per damunt del Parc del Castell de l'Oreneta. Ens interessa destacar la coincidència de la designació ermot. Probablement vegetació. la designació desert de Sarrià fa referència també a zones amb poca

Només hem trobat un arbre singular que servís de punt d'orientació. Pujant de la Bonanova a Vallvidrera, calia prendre com a referència una carena amb un pi solitari: al bell cim d'un serrat hont hi ha un sol pí, bastant migrat ... (pàg. 31).

3. EI Baix Llobregat
EI termes municipals d'Esplugues del Llobregat, Sant Feliu del Llobregat, Sant Just Desvern, Molins de Rei i el Papiol permeten que es divideixin geogràficament en quatre unitats prou diferenciades que poden contribuir a l'establiment d'unitats paisatgístiques específiques: a) b) c) d) La vall de Sant Just i Esplugues, drenada per la riera de Sant Just. La vall de Sant Feliu, amb la riera del mateix nom. La part baixa del curs de Ja Rierada, dins del terme municipal de Molins de Rei. EI turó que formen el Papiol i puig Madrona.

--

-------.----

-

--- -----

-.-----

--------------

l,
Malgrat tot, l'adscripció d'algunes cites a un sector determinat no és senzill, especialment pel que fa a les carenes que separen les valls. A finals de segle passat, la vinya devia ocupar una bona part del Baix Llobregat, especialment els costers entre les poblacions i les parts més elevades de Collserola . Osona comenta, al primer itinerari (De Molins de Rei a Santa Creu d'Olorda), que no és fins més amunt de Can Vilaregut que ...se puja sempre en direcció E., començant ja a deixar la tan monotona vinya per lo tant encisador y alegre bosch, (pàg. 6). En un altre itinerari, que parteix també de Molins de Rei per anar a Can Tintorer es tornen a citar grans extensions de vinya: lo del mitj ... per entre vinyas porta en 25 minuts a Can Tintorer, (pàg. 66). Hi ha vinyes també prop de Can Planes (pàg. 66) i entre Can Farrés i el Turó de Santa Creu d'Olorda (pàg. 94). AI recorregut entre Sant Feliu del Llobregat i Sant Creu d'Olorda, trobem exclamacions com aquestes: ...seguint sempre riera amunt per lo tan monótono, sorrench y enfonsat camí de la riera, tenint constantment a una y altra vorera vinya y sempre vinya ... a la Casa d'en Parellada 's deixan ja afortunadament las monótonas vinyas ... y s'entra en la joliua regió dels boscos, (pàg. 1O. Vegeu també la pàg.92). Entre les Escletxes de Papiol i la Salut, la vinya i el bosc s'alternen passant per bosch de pins, vinya yaltre cop bosch, successivament, va a l'ermita de la Sa/ut, (pàg. 60) Tanmateix, la vinya viu bé a Collserola. En trobem a indrets elevats, com el collet de Can Cuyas, enmig dels boscos de pins, (pàg. 102). Als 20 minuts (de Can Carbonell) per entre terrena de vinyas se guanya /0 collet de Can Cuyas, (pàg. 17) ... lo camí de carros que per entre vinyas y bosch de pins porta a Vallvidrera en 15 minuts, (pàg. 14). De Can Fatxó ... entre vinyas y bosch baix, se puja en 20 minuts a Can Cuyas (pàg .. 23). De Can Fatxó, per ample camí ral que passa entre vinyas y bosch baix ... se puja en cosa de 20 minuts a Can Cuyas (pàg.112). Els boscos, de diferents qualitats, es troben als llocs més elevats de la serra. Als entorns de Can Ribas, en direcció a Santa Creu d'Olorda, el camí passa per lo deliciós sot del mateix nom, (Can Ribas) tot ell cubert de espés bosch de pins, roures, alsinas y ginestas, (pàg. 9).

---------------

13.3

_

l

En la mateixa direcció s'expressa Osona quan comenta l'itinerari en sentit invers: entre Can Amigó i Can RIbes es passa a través de boscos frondosos d'alsinass pins y bosch baix ó de peus (pàg.90). Per arribar al cim del Puig d'Olordas cal seguir un caminet ó curriol que serpenteja entre lo bosch de pins. (pàg. 11). Entre Santa Creu d'Olorda i Can Mallol lo camí passa (...) per entre grans boscos de pins i alsinas (pàg. 12). Entre La Torre del Bisbe i Can Farriol no 's tarda gayre en endintzarse en un gran bosch de alts y grans pins y molt copulentas alsinas ... (és un) atapahit bosch (pp. 10,19). De Can Farriol a Can Mallol lo camí sempre puja per entre molt espés bosch (pàg. 18). Dels turons de Can Pasqual al Pantà de Vallvidrera 's baixa entre grans boscos de alts pins (....) sempre entre bosch (pàg. 13). Entre Can Vilà i Can Carbonell se puja per entre un bosch de pins i bosch baix (pàg. 16, 22). També hi ha bosc entre Can Carbonell i Can Marlés (pàg. 102). Hi ha pins a la part més alta de Puig Madrona, entre l'ermita i el cim (pàg. 61). Es parla d'un bosch frondós al voltant de Santa Creu d'Olorda i Can Serra (pàg. 71). També les parts més fondes, com la Rierada tenen boscos, encara que no se n'especifiqui la composició (pàg. 67,68). En alguns indrets, els pocs arbres que conviuen a prop, només mereixen la qualificació de clap de pins (pàg. 15, 17), especialment a la carena entre els collets de la Creu d'en L1evallol i de l'Espinagosa. Referint-se a la carena també hi ha una descripció com aquesta: Per entre migrat bosch baix de fanals y estepas molt claras ... desemboca al camí ral de Sant Feliu a Vallvidrera per Can Cuyass (pàg. 121). EI Collet de la Plassa de les Bruixes està cubert d'espés bosch baix algun pí s (pàg. 112)

y

L'activitat forestal no devia ser gaire intensa en aquest sector de la serra de Collserola malgrat que, a les descripcions dels itineraris, trobem expressions com: ... s'agafa un camí carreter de desemboscar (pàg. 61), o ... lo camí ... de carros serveix per a desemboscar (pàg. 70, 101). La única referència toponímica que hem trobat és el coll del Descarregador d'En Carbonell (pàg. 20, 96) que estaria situat prop de Can Cuiàs. Tanmateix, la proposició sembla coherent amb els comentaris que es fan sobre la vinya que ocupava una bona part del territori. Les terres de conreu, a les masies de muntanya, s'alternaven amb els boscos. Quan es descriu l'entorn de Can Pasqual, Osona diu: ... que 's passa per bosch de pins, alsinas y terras de conreu (pàg. 11). Així mateix, entre Sant Bartomeu de la Quadra i Can

t

Campmany, Osona escriu: ... se troba un bosch a ma esquerra, ab terra s de conreu de camp a la oposada (pàg. 70). Més a prop de la plana, els conreus són diversos. A Can Vilà, per exemple, hi havia moltes plantacions de tarongers (pàg. 16). La presència d'aigua abundosa proporciona la possibilitat de l'establiment de l'horta i la copiosa font de Can Farrés (pàg. 90-91), o bé, dels horts de Can Cuyas (pàg. 97). Baixant de Santa Creu d'Olorda fins a Sant Feliu del Llobregat per la carretera que va construir l'advocat D. Eussebi Font del Sol, es passa entre garrofers, vinya s y figueras (pàg. 90). Només quan fa referència a Can Baró, Arthur Osona parla de feixes (pàg. 108), malgrat que devia ser freqüent contruir -les per suavitzar el pendent. EI torrent de Can Baró és l'únic de la contrada que mereix com a descripció: ... un poc compromès cubert d'atapahida vegetació, (pàg. 108). Hi ha també arbres singulars que originen topònims o serveixen de punts de referència: -... arribant tot seguir al Turó dels Xiprés d'En Amigó, nom degut als dos xiprés, un de viu y l'altre mort, que s'oviran al cim del turó, (pàg. 6). Lo seti on esta plantada l'alsina es lo punt culminant del Turó de Can Pasqual o del Camp de l'Aranyó, (pàg.12). Lo de ma dreta es lo que va cap al Sot del Pi de la Mitja Hora, (pàg. 18). Hi havia una gran olivera a uns 10 minuts de Can Vilà, passats ja los últims tarongers, que va servir de referència a diversos itineraris (pàg. 16, 22, 101 , 121, 123). AI costat de l'olivera sortia el camí per enfilar-se cap a Can Carbonell o Can Fatjó. Alguns topònims, com el collet de la Vinyassa (pàg.15) o el coll de la Mata (pàg. 108), prop desi collets de Can Cuyàs i de l'Espinagosa, deuen fer referència al tipus de vegetació majoritària: la vinya i la mata o llentiscle. Can Mallol, com ens explica el mateix Osona, també fa referència a la vinya: Pujant-se per entre un mayol ó sia vinya recentment plantada, (pàg. 124). Els diccionaris, però, puntualitzen que es tracta de ceps plantats fa menys d'un any. Entre els topònims formats per referència a la vegetació, no hauríem d'oblidar el molt probable origen dels noms de les poblacions. Dins del Parc de Collserola hem de fer esment de Sant Just Desvern que sembla derivar del vern (Alnus glutinosa) i d'un gentilici gàl.lic. Ben a prop, trobem també Sant Joan Despí i Sant Vicenç dels Horts.

------

13.4

_

-

----.

-

-

.-- -- .. ------ ----

--------.-.

-

-

--.- ---.

- --

----

t

a) La vall de Sant Just i Esplugues L'itinerari 4 (pàg. 15-21) recòrre una bona part de la vall. Completant la informació amb d'altres itineraris, podem escriure que a Can Vilà hi havia moltes plantacions de tarongers. Una mica més amunt, hi ha una gran olivera que servia de referència per als camins que porten a Can Baró o a Can Carbonell. Prop de Can Carbonell, hi ha bosc baix i de pins Seguint aproximadament l'itinerari 5, podem escriure que: ... els Collets de la Plaça de les Bruixes i de la Crehueta, estaven coberts de bosch baix y alguns pins (pàg. 120) ... Del Coll de la Crehueta (ó de l'Embut, 209) a Can L1arch, entre vinyes, s'arriba fins a Sant Just (pàg. 120, 122). De Can Fatjó a Can Cuiàs es puja entre vinyes i bosc baix. EI coll de Can Cuiàs, límit superior de la vall, estava, fa un segle, cobert de vinyes i bosc que devallaven fins a Can Baró. De la carena que separa la Vall amb Sarrià, Osona fa esment del coll de la Vinyassa, del coll de l'Espinagosa i d'un clap de pins. b) La vall de Sant Feliu L'itinerari 2 (pàg. 9-11) recòrre la vall des de la població. EI camí segueix el llit sorrenc de la riera, tenint la vinya a ambdós costats fins a La Salut i Can Parellada. Per damunt de la Torre del Bisbe, passant per Can Ferriol, fins a Santa Creu d'Olorda, hi ha grans alzines formant un bosc espès. EI bosc cobreix també l'itinerari entre Can Ferriol i Can Mallol, ja a la carena. AI voltant de les Torres (del Bisbe, i de Dalt o de Santa Margarida) es parla també d'atapahits boscos. De Santa Creu al puig d'Olorda s'hi puja serpentejant entre pins. Els collets de Can Pasqual o de la Mata (que, com confessa Arthur Osona a la pàgina 12, va batejar ell mateix) i el collet de les Torres són el límit natural de la vall. La línia de carena passava per bosch de pins, alsinas y terras de conreu (pàg. 12). EI coll et del Carregador de Can Carbonell, sembla trobarse també a la carena. S'hi arribava entre boscos de pins. c) La part baixa del curs de la Rierada Prenent com a punt de partida l'itinerari 1 (pàg. 5-9) ens trobem amb indicacions de vinya entre Molins de Rei i Can Bofill. A partir d'aquí, comença el bosc. Entre Can Ribas i Santa Creu, passant per Can Amigó, hi ha bosc de pins, roures, alzines, ginestes i brucs. Una part rep la qualificació de bosc baix. De Castellciurò fins a Can Tintorer, s'hi van entre vinyes. Segueixen més a munt fins a la plaça de les Bruixes i arriben fins a Can Planes. AI voltant de Sant Bartomeu de la Quadra, només es parla de bosc. Hi ha terres de conreu prop de Can Campmany. d) EI Papiol

i el puig

Madrona

Prenent com a punt de partida l'itinerari 18, podem citar que entre Can Amigonet i la Salut del puig Madrona s'hi alternaven vinyes i boscos de pins: ... de la Salut fins al Puig Madrona s'hi puja entre atapahit bosc de pins.

l
4. La part central de Collserola

La vinya devia ocupar algunes extensions properes a les masies, especialment a les zones planes, properes a Valldoreix i Sant Cugat (pàg. 65, 68) Pujant per entre vinyas per sota de Can L/obet, per camí de carros ..., sempre entre vinya 's va a Valldoreix en 22 minuts desde lo torrent de Can L/obet, (pàg. 50) AI sud de Can Borrull (E.7) hi ha 5 minuts a peu, entre vinyes (pàg. 51). Trobem més cites de vinya prop del bosc de Can Majó (pàg. 64) i de Can Trabal (pàg. 82). La part central de Collserola devia estar ocupada de boscos, ja que a l'itinerari entre Collserola i Sant Cugat, Osona comenta que el camí (pàg. 37) es fa per entre boscos de pins fins prop de la població. La zona de La Floresta (E.7) devia estar també ocupada per pins segons l'itinerari 16 (pàg. 51), especialment el collet de Can Borrull. Tota la urbanització de Valldoreix també l'ocupava el bosc. A l'itinerari 18, entre Can Montmany i Sant Cugat, hi ha indicat el camí entre bosc, que pren com a referència Can Bort i Can None!, llocs que no hem pogut localitzar als mapes. També trobem boscos de pins entre Can Balasch (F.6) itineraris 14 i 15 .

i Can

Borrull (E.7) seguint els

... un camí de ferradura que puja entre atapahit bosch de pins ... en 15 minuts a Can Borrull, (pàg. 50). Si atenenem les indicacions d'Osona, un dels boscos més ben conservat devia ser proper a Can Calopa. EI camí segueix per l'ataphait bosch de pins més poblat de la part del N, y NE. , yals 7 minuts se passa per una gran casa coneguda per Can Galopa, (pàg. 71). Els boscos arriben fins a Can L10bet (0.7), i des d'aquí comencen les vinyes fins a Valldoreix. Abans però, es fa esment a lo gran bosch de Can Majó, prop del Collet de Can L10bet (E. 7). EI mapa de l'editorial Alpina situa el topònim on ara hi ha a la carretera d'accés a la Colònia Montserrat (0.6). Només en queda el record. Aquest bosch devia ser realment important ja que el cita repetidament amb aquestes expressions: ...s'entra tot seguit en lo grandiós bosch de gegantins y colossals pins conegut per lo Bosch d'En Majó, (pàg. 65) . ...en lo grandiós bosch d'alsinas y pins d'En Majó, (pàg.68).

___________________

13.5

_

--

-

---

--

.--- -

- - --- ---

u

_

u.

_.

U··

__

__ •

--

~

- - --

~-

--

-

--

l

Segons l'itinerari 20, un dels límits del bosc de Can Majó es podria establir a la cruïlla entre els camins que vénen de Can Borrull Can L10bet (pàg. 68).

i

Hi ha més referències a boscos, a pins i alzines prop dels masos de Can Busquets (E-6, pàg. 64), Can Buscarons, Can Vilallonga (pàg. 82), Can Boba (pàg. 87), Can Fló (pàg. 88), Can Castellví (pàg. 98) i de la Font de l'Arrabassada (pàg. 89). També prop de Sant Medir (pàg. 90, 94). També hi ha bosc de pins entre el pantà de Vallvidrera i Can Sauró (pàg. 95) que arriba fins al turó del Pujol (pàg. 97). De Can Sauró fins a Can Castellví, s'especifica que, s'hi puja passant sempre per: un molt atapahit bosch de pins y de gran mena d'arbustos, (pàg. 98). En alguns indrets, e-Ispocs arbres que conviuen a prop, només mereixen la qualificació de clap de pins. En d'altres. sense- especificar, Osona c-Omenta-:...el- t-€treno està cubeft d'espléndida vegetació, (pàg. 87). Trobem el bosc baix a l'itinerari 16, entreCanBoba (F. 8) i Can Casas, i entre Can Casas (G.8) i la carretera de Barcelona a Rubí (l'Arrabassada). De Can Boba a Can Casas se té que seguir un carni que arrenca de Ja casa (...) pujant per entre bosch baix, (pàg. 52). També se'n fa referència entre Can Fere i l'Hotel BaIdriÓ-(pàg. 84) i des de la cruxUa de l'Arrabassada amb el camí que baixa a Sant Medir (pàg. 89-90) fins a Can Gener. En alguns punts del llibre, s'utilitzen els termes bosch de peu, com a sinònim de bosc baix (pàg. 90, 98). EI Costumari Català no recull aquesta expressió. L'activitat forestal devia ser intensa a tota la serra de Collserola ja que a les descripcions dels itineraris trobem expressions com: ... Jacarretera ...y serveix per a la extracció de las I/enyas, (pàg. 64). Una referència singular es fa al Carregador ó Descarregador de Ja Rebassada ó de Can Borre!! (pàg. 94) que, segons les indicacions d'Osona, es trobava a 5 minuts de la cruïlla de la carretera amb el camí que baixa a Can Puig i Sant Medir (aproximadament al quilòmetre 8,5 de la BP-1417). Segons el Costumari Català sobre boscos i arbredes de 1920: S'anomena carregador qualsevol Uae de/.bosc al qual pot anar el carro per a ter Ja carretada o, generalment, Ja mitja carretada. Treure o portar a carregador és dur-hi les trossos que han d'ésser carregats. Les terres de conreu, s'alternaven amb els boscos i les vinyes. Trobem citats. eis ~.amps. de conreu entre Can Trabal Can Vilallonga (pàg. 82). Prop de la plana, els conreus són diversos.

i

t

Hi ha també arbres singulars que originen topònims o serveixen de punts de referència. A l'antic camí del collet de la Mola (no localitzat) a Sant Cugat, trobem com a referències: lo Pi Bessó y lo Pi d'En Gordi (Itinerari 9, pàg. 37). Segons l'itinerari 28, el Pi Bessó havia de quedar situat prop del km 8 de la carretera de l'Arrabassada. EI mapa de l'editorial Alpina recull el topònim entre els quilòmetres 10 i 11, al costat del coll del Pedrega\. ... 10Pi Bessó, dividit desde prop de sa base en dos corpulentas branca s, situat en un petit collet hont hi desemboca un curriol que des de Can Boba puja en 20 minuts a la carretera. Als pochs passos se troba la fita indicadora del kilometre 10, (pàg. 89). AI collet del Penitent (G.7), entre el turó del mateix nom i el turó del Puig, Osona ens hi situa una dotzena de xipresos singulars: Allí s'hi veuen encare los enderrochs de la cabanya que habitava'l penitent, mort fa pochs anys, aixís com hi han en peu una dotzena aproximadament de bonichs xiprés posats en dos rengleras, que lo esmentat penitent plantà quant se fixa en aquell agrest pero alegre, pintresch y retirat seti pera ferhi penitencia, apartat del bullici del mon, (Itinerari 16; pàg .53) També va sorprendre de Valldoreix. Osona, la gran alzina de Can Nonell, probablement engolida dins

Can Nonell, gran casa rodejada de alzinas gegantinas, destacantse de entre totas, per sa extraordinaria frondositat, una de grandiosa que esta situada enfront de la expressada casa, (pàg. 62). Can Trabal està rodejada de colossals pins (pàg. 82). Can Rectoret és una casa rodejada de vellas y corpulentas alsinas, (pàg. 83, 87). Podem ara fer un repàs als topònims que fan referència a la vegetació. Hem vist ja que Carregador de la Rebassada era un punt de referència per a les excursions. Potser valia pena recordar, en aquest punt, que el significat de rabassa, d'on deriva el topònim Arrabassada. Segons el Costumari Català sobre boscos, s'entén per rabassa la soca de l'olivera, i, per extensió, la de la noguera. En algunes comarques, entre elles l'Empordà i el Vallès, s'aplica per extensió el nom de rabassa a la soca de qualsevol arbre. En aquest mateix darrer sentit s'aplica a Mallorca. L'Arrabassada seria, doncs, l'espai de terra d'on s'han tret soques i arrels d'arbres i mates per tal de conrear-hi.. Hi ha també una referència al coll del Descarregador d'en Carbonell a l'itinerari 31 (pàg. 96). Creiem que devia estar situat prop de Can Cuiàs.

___________________

13.6

_

---

----.--

-

---~--

-

---

--

-~--

-

- -

-- _.-

-.-

- -

- --

-

-- -- --

-

l

EI coll de la Vinyassa, al nord-oest del Tibidabo, sembla fer referència expressa a la vinya (pàg. 96). EI mapa de l'Alpina el recull com a coll de la Vinassa. Quatre coll ets propers a Can Sauró, prenen noms referits a la vegetació: Collet del Bosch de dalt de Can Sauró, el Collet del Camp de l'Aranyó, el Collet de la Mata i el Collet de las Ginestes d'En Castellví, (pàg. 97-98,102,104). Es denomina aranyó el fruit de l'aranyoner (Prunus spinosa), un arbust espinós prou comú a Collserola. EI fruit és de color blau fosc, rodó i aspre. Ben a prop hi havia el turó del Camp de l'Aranyó o de Can Pasqual. EI llentiscle (Pista cia lentiscus) també es denomina mata. EI mapa de l'Alpina recull el topònim prop de Can Masdemont. Prop de Can Castellví, hi trobem el collet de Piforcat (pàg. 98). La vegetació de ribera devia ser desconeguda referències que en fa són del tipus: per l'Arthur Osona, ja que les úniques

... De Sant Medí seguint torrent trescall avall sempre, per entre ataphaida vegetació, ... es va a la gran casa de Can Borrell (itinerari 10, pàg. 39).

5. EI Vallès Occidental La vinya i el bosc semblen ser els dos aspectes vegetals que predominen a finals de segle a tot Collserola. AI voltant de la Cerdanyola del Vallès, la vinya és el conreu més extens. Des de l'estació del tren fins a Can Canaletes el paisatge era cobert de ceps. Uns 30 minuts caminant, segons l'itinerari 24 (pàg. 75). En tornem a trobar prop de Can Codina (pàg. 76).

AI

,

a

La vinya, però, arriba fins a les part més altes. Osona en troba fins al Portell de Vaiidaura (H.10) quan explica l'itinerari de Sant Joan d'Horta a Cerdanyola (pàg. 44). En un altre recorregut més oriental, ens torna a dir: Del coll de la Ventosa ... sempre entre vinyas, en 10 minuts s'arriba Can Uosas, (pàg. 47).

A l'itinerari 24, en direcció contrària, trobem citat un camí entre vinyes que en 15 minuts porta a can L10sas (pàg. 78). Tot plegat, doncs, ens construiex una imatge de Can L10sas (H.12) envoltada de vinya, com a mínim, un quilòmetre a la rodona. Tota la zona que actualment ocupa el Cementiri del Nord (cementiri de Cerdanyola o de Collserola) estava coberta de vinyes segons l'itinerari 17 entre el torrent de Tapioles i el coll de la Ventosa, que el mapa de l'Alpina situa entre Can Ferrer (H.11) i Can Rius. L'activitat vinculada a la vinya era constant a finals del segle XIX, ja que encara trobem referències a la plantació de vinya nova: ...a/s 30 minuts (al sud) de la casa de Can Sarda, conduheix a una gran plantació de recent de vinyas (fins al) Portell de Val/daura (pàg. 73) També hi ha vinyes al voltant de Can Sardà (pàg. 92). Els boscos, de diferents qualitats i quantitats, es troben ocupant la major part de les carenes i rieres vallessanes. Osona parla de bosch de pins entre el Portell de Valldaura i Can Sardà. Evidentment, i d'acord amb la cita anterior, hauríem d'imaginar un mosaic de vegetació format per zones cobertes de pins i d'altres cobertes de vinyes. També hi ha boscos a la carena propera al Coll de la Ventosa: ...se troba un espés bosch de grossos pins, hont bifurca a pochs passos lo camí; lo de la dreta ... porta al Coll de la Ventosa (Itinerari 17; pàg. 57). Prop de Can Marmona (actualment Institut Montserrat Montero), l'autor se sorprèn de la vegetació que hi troba: En abduas voreras se veu una exhuberant vegetació; per tot arreu s/oviran grans boscos, destacantse per sa gegantina altura molts pins moltas alsinas, (pàg. 73).

y

A l'itinerari entre Can Canaletes i Can Catà, a la vall de Sant Iscle, tampoc no estalvia adjectius per descriure la vegetació: ... un grandiós --------------

y ataphait

bosch de gegantins pins

y de

corpulentas 13.7

y
_

l

copudas alsinas, (pàg. 76) ... entre boscos d'altíssims pins yalsines

(pàg. 77).

L'activitat forestal devia ser intensa a tota la serra de Collserola ja que a les descripcions dels itineraris trobem expressions com: camí de matxos (pàg. 73). La denominació bosch baix, només l'hem trobada citada en aquesta zona, prop de Can L10sas (pàg. 78). A l'entorn de les ruïnes de la Casa de Valldaura, trobem citades brollas 93).

y

malesas

(pàg.

A l'apartat anterior hem explicat que hi ha molt poques referències a la vegetació de ribera, potser per desconeixement de l'autor, però és ben segur que els oms, li són coneguts i fàcilment identificables. Segons l'itinerari 17 (pàg. 56) hi ha oms a la riera de Tapioles (G.13): ... en la que s'hi veu un gran clap d'oms molt enlayrats. Les terres de conreu, a la zona del Vallès, semblen quedar molt properes als nuclis de població. AI voltant de Cerdanyola, per exemple, els conreus queden davant mateix de l'església actual (pàg. 72). Recordem que Cerdanyola no tenia encara mil habitants en el moment de la redacció dels itineraris. Actualment depassa els 50.000. Trobem també camps de conreu prop de Can Canaletes, just on hi ha Santa Maria de les Feixes (pàg. 76). Hi ha també arbres singulars que originen topònims o serveixen de punts de referència. Ja hem fet esment dels xipresos que envolten la capella Santa Maria de les Feixes .... 8 poca distancia s'ovira al mitj d'un camp, voltada de xiprés, una petita església ... (pàg. 76). Can Sardà del Bosc (pàg. 44, 73), una vella masia situada al cor de Collserola, sembla tenir un topònim que fa clara referència a l'entorn natural de la casa: el bosc.

6. En resum De l'antic paisatge de Collserola, amb la lectura dels itineraris d'Osona, en podem destacar aquestes característiques bàsiques: - Els conreus de vinya eren presents a tots els vessants de la serra. - Molts dels topònims encara avui dia ens ajuden a entendre el paisatge d'aquella època. - Els camins que pujaven cap dalt la muntanya eren evidentment de terra, molts d'ells originats a partir de l'activitat forestal que s'hi realitzava. - Els boscos, la majoria de pins, eren molt explotats. Ocupaven eminenment les carenes i parts altes de la muntanya. - L'existència d'arbres singulars servia de punts de referència i ha originat topònims. - Hi havia a recer de la muntanya una bona colla de monestirs i convents, que han estat més o menys encaixats en el teixit urbà.