You are on page 1of 8

ONG CEREDIAR ORG

CENTRE DE RECHERCHE ET DIFFUSION ARCHEOLOGIQUE


Organisation Non Gouvernementale
Association Loi 1901 - Préfecture de Seine Saint-Denis n° W-93-100-4235
Siège : « Cottage 1 » - 97 Avenue Franklin - 93 250 Villemomble - France

53 ICA - 53 CONGRÈS INTERNACIONAL D’AMERICANISTES


CIUTAT DE MÈXIC (19 AL 24 DE JULIOL DEL 2009)

LA CONSTRUCCIÓ DEL PROPI EN UN MÓN GLOBALITZAT


SIMPOSI D’ARQUEOLOGIA SOCIAL LATINOAMERICANA

PARTICIPACIÓ DE L’ORGANIZACIÓ NO GUBERNAMENTAL FRANCESA


CENTRE DE RECHERCHE ET DIFFUSION ARCHEOLOGIQUE
ONG CEREDIAR ORG
cerediar.org@aliceadsl.fr

DE LA TEORIA A LA PRAXI
O
COM CONSTRUIR EL QUE ÉS PROPI EN UN MÓN
GLOBALITZAT PARTINT DE L’ARQUEOLOGIA SOCIAL

PER

Dr. Ernest-Emile
LOPEZ-SANSON de LONGVAL
Arqueòleg
Membre de Permanent de la
Societe des Americanistes au Siège du Musée de l'Homme à Paris.
Membre de la Society for American Archaeology de Washington DC.
Presidente de ONG Cerediar ORG

Lic Adriana Noemí


SALVINO
Arqueòloga
Universidad Nacional de Buenos Aires
Directora Científica Adjunta de ONG Cerediar ORG

: cerediar.org@aliceadsl.fr
Bureau Domaine de Lacombe-Cave
46800 Saint Matré - France
Cayó para nosotros una cortina maravillosa
donde del verdadero mundo huyen las falsas apariencias.
La ciencia ha vencido la impostura de los ojos.
el hombre a repudiado las vanas esperanzas.
"Sully Proud'homme, Poesias"

Podem definir “ciència” com “el coneixement sistematitzat” i en un sentit


restringit com “tot el saber considerat com objectiu i, per conseqüència, verificable”.

Les concepcions metafísiques del món arcaic no sempre van ser formulades en
un llenguatge teòric; el símbol i el ritu expressaven, sobre plans diferents i amb els
medis que els eren propis, un sistema complet d’afirmacions coherents sobre la realitat
última de les coses.

És essencial doncs, comprendre el sentit profund de tots aquests símbols, mites


i rituals, per aconseguir traduir-los en el nostre llenguatge habitual. Si analitzem la seva
autèntica significació, podrem verificar que van arribar a tenir consciència d’una certa
situació en el Cosmos, i aixó implica una posició metafísica.

El veritable problema de l’arqueologia es planteja entre els propis arqueòlegs i la


forma d’interpretar la seva activitat.

El seu treball consiteix en trobar explicacions als processos de desenvolupament


i canvi social dels grups humans en la seva perspectiva històrica.

És a dir, estudiar el recorregut històric d’un poble a travès de la seva existència.


Però a diferència d’altres ciències, nosaltres ho fem per la via de la investigació,
classificació i interpretació de les restes materials del seu passat.

Tot i aixó, hi ha arqueòlegs que no tenen aquesta mateixa opinió. Pensen que el
nostre treball ha de limitarse a exposar una “evolució” i, per aixó, donen per acabada la
seva labor quan exposen el que han desenterrat en una vitrina d’un museu per a
demostrar a les classes socials que tenen temps lliure per a intruir-se.

A diferència dels arqueòlegs culturalistes, nosaltres, els arqueòlegs socials


pensem que l’arqueologia, entesa com una ciència social, no pot oposar-se a la realitat
del present i que, mentre es busquen explicacions sobre el recorregut històric dels
homes, ha de comprometre’s a convertir-les en un instrument útil per aconseguir un
futur millor fent-hi propostes.

Per tant, hi ha dues maneres d’interpretar la ciència arqueològica:

Una arqueologia classista i elitista, expositiva, i que només busca la informació,


no les explicacions, perquè considera que no hi ha res a explicar ni a canviar.

És una arqueologia culturalista de base metodològica aristotèlica on el Principi


d’Identitat es converteix en quelcom sagrat (per a Willey, tot el que és del mateix color,
és del mateix fabricant), i que per conseqüència, nega la història.

I hi ha una arqueologia científica, que nosaltres anomenem “l’Arqueología d’una


altra manera”, creada per Vere Gordon Childe a la Universitat de Londres a principis del
segle XX, la qual va ser elevada a la categoria d’Escola per Guillermo Lumbreras, de la
Universidad Mayor de San Marcos de Lima (Perú). I anys desprès, a la “Reunió de
Teotihuacán” (1975) va nèixer el nom d’Arqueologia Social.

La diferència no és només metodològica, sinó també ideològica.

Quan l’arqueologia només serveix per a recollir merament “informació”, es


posiciona al servei del statu-quo i de l’inmobilisme. És a dir, allò immutable es
converteix en Llei.

Quan es barreja la idea amb l’objecte, s’acaba tenint nostàlgia d’un pretès passat
gloriòs. Es fa marxa enrere en la història.

Però quan l’arqueologia és un instrument d’investigació del passat, treballem


sobre el seu recorregut històric per arribar a comprendre la nostra realitat actual. És la
dialèctica al sevei dels homes.

El veritable patrimoni d’una nació és el seu recorregut històric i no els objectes


deixats pels seus ancestres. Els objectes ens serveixen a nosaltres, els arqueòlegs, per
a comprendre el mode de producció de la vida material, però fora del seu context
aquests objectes es converteixen el quelcom nul i mut.

La barreja pot ser “políticament correcta”, però certament és “científicament


errònia”.

Los hombres hacen su propia historia, pero no de manera


arbitraria, bajo circunstancias elegidas por ellos mismos,
sino por aquellas directamente dadas y heredadas del pasado.
La tradición de todas las generaciones muertas
oprime como una pesadilla el cerebro de los vivientes.
"El 18 Brumario de Luis Bonaparte"

I aquí tenim el punt clau de l’Arqueologia Social Latinoamericana (ASL): “Què fer
de l’arqueologia?”

Per a nosaltres, representa un compromís tant amb la societat passada


investigada, com amb la present, perquè els arqueòlegs estem inmersos en una realitat a
la qual no hem de ser aliens i, en la que en última instància, som actors socials que
produeixen i distribueixen en forma simètrica els coneixements que són fruit de
l’enfrontament del món de les idees i la realitat.

L’arqueologia és una ciència social; per tant, aquestes activitats suposen una
alternativa diferent a l’arqueologia tradicional. Una arqueologia social que cregui que la
teoria és duta a la pràctica i que els arqueòlegs no som èssers aliens a la realitat, sinó
actors socials en mig d’una comunitat, fruit de l’enfrentament entre el món de les idees o
teoria i les restes de la realitat prehistòrica.

L’ASL ha fet un gran pas endevant en la teoria al incorporar com a base


metodològica el materialisme històric. Però desprès, s’entanca al no haver aprofundit el
seu estudi dirigint-lo cap a la praxi.

En aquest sentit la XI Tesi sobre Feuerbach de Marx és clarivident:

“Fins el present, els filòsofs no han fet altra cosa


que interpretar el món.
El que és important, és transformar-lo.”
Enfocats dins l’ASL, un grup d’arqueòlegs de diferents universitats europees i
latinoamericanes, es van fusionar l’any 1999 amb el Centre de Recherche et Difusión
Archéologique amb seu a França, per a que, partint del Principi de la Praxi (establert en
la XI Tesi sobre Feuerbach) l’arqueologia fos un instrument militant de la transformació
econòmica i social dels pobles estudiats per ella.

Efectivament, tal i com sosté Lucien Sève [tota] teoria en el seu conjunt està
implícita de manera necessària en el tot científic coherent que constitueix el marxisme, i
el sector que aquest ocupa és avui en dia decisiu pel desenvolupament de la
investigació.

Segons Sève, una ciència té una mena d’“òrgans essencials”, una definició per la
qual s’assumeix amb exactitut l’essència pròpia d’un objecte i, lligat a aquesta definició,
el mètode adequat per estudiar l’objecte; conceptes de base pels quals s’expliquen els
elements principals, i sobretot les contradiccions determinants de la ciència que
permeten investigar amb èxit les lleis fundamentals del desenvolupament de l’objecte
estudiat i, per tant, conduir a anomenar la teoria i la pràctica, és a dir, l’objectiu
fundametal de tota empresa científica.

Definició i mètode, conceptes de base, lleis fundamentals del desenvolupament:


aquest és el caràcter adult d’una ciència.

D’acord amb Nuttin, no es compleix amb la ciència creient haver arribat a la meta
quan encara no es pot el·laborar científicament els veritables problemes en tota la seva
complexitat.

Prendre la necessitat com a base de la història, com per exemple ho fa Sartre en


la “seva” Crítica de la Raó Dialèctica, on la necessitat ve abans del treball, és ofendre de
manera radical a la comprensió del que Marx va anomenar a La Ideología Alemana “la
condició fonamental” de tota la història: el treball i la producció dels medis de
subsistència; i com a conseqüència, la comprensió de l’Home.

És deixar-se portar per les apariències d’un “materialisme de la necessitat” que,


en realitat és “insidiosament” idealista: és el propi Marx qui sosté que “tant si es
considera la producció i el consum com activitats d’un sol individu o de varis, aquestes
apareixen en tots els casos com moments d’un procès en el qual la producció és el
veritable punt de vista i, per conseqüència, el factor determinant".

Lenin repeteix contínuament a Materialisme i Empirocriticisme que la majoria


dels especialistes de les ciències de la naturalesa són “espontàniament” materialistes, a
la vegada que combat la pràctica científica de l’empirisme i el pragmatisme.

És Engels qui ens planteja a Ludwig Feuerbach i el final de la Filosofia Clàssica


Alemanya, que la història de la filosofía i, per tant, del pensament, és una lluita secular
entre dues tendències: l’idealisme i el materialisme.

Lenin, fins i tot avançant a Engels, és el primer en respondre a la pràctica política


de la filosofia dirigint en conseqüència la profecia de la Tesi XI.

El fet de la nostra proposta d’una nova praxi en arqueologia és nova perquè no


és el remugar d’una arqueologia de la denegació, sinó que l’arqueologia no deixa
d’intervenir “políticament” en els debats en els quals es juga el destí real de les ciències,
entre allò científic que aquestes instauren i allò ideològic que les amenaça, i tampoc
deixa d’intervenir “científicament” en les lluites en les quals es juga la sort de les
classes i les nacions.

Parafrasejant Althusser, s’extreu que únicament amb Lenin pot per fi prendre cos
i sentit la frase profètica de la Tesi XI sobre Feuerbach “fins ara els filòsofs només han
interpretat de diferents formes el món, però del que es tracta és de transformar-lo”.

Promet aquesta frase una arqueologia nova?


L’arqueologia no serà suprimida, l’arqueologia seguirà essent l’arqueologia. Però
sabent el que és la seva pràctica, i sabent el que és ella, o començant a saber-ho, poc a
poc pot ser transformada en una arqueologia de la praxi.

El que el marxisme introdueix de nou en l’arqueologia és precisament aixó, una


nova pràctica de l’arqueologia que no són els homes, no són els arqueòlegs, sinó les
masses, és a dir, les classes aliades en una mateixa lluita de classes.

Lenin va escriure que sense teoria revolucionària, no hi ha moviment


revolucionari. Podria haver escrit que sense teoria científica, no hi ha producció de
coneixements científics.

Dit d’una altra forma, que l’arqueologia culturalista “és el més incert dels camins
incerts”.

(Der Holzweg der Holzwege !)

És per aixó que el nostre Centre de Recherche et Diffusion Archéologique


remarca tant el fet de revisar la pròpia definició del que és la nostra ciència, que no és
“l’estudi de les cultures desaparegudes a travès de mètodes auxiliars de descripció”,
sinó fonamentalment “l’explicació del recorregut històric dels pobles i les masses a
travès de l’estudi de les seves restes materials”.

Per tant, el treball de l’arqueòleg, ho repetim altre cop, consisteix en trobar


explicacions als processos de desenvolupament i canvi social dels grups humans en la
seva perspectiva històrica.

La funció de l’arqueòleg social, com es pot deduir del que ja hem exposat, no es
limita a una simple descripció culturalista del material lític, ossi o faunístic trobat en les
excavacions, ni a la preservació o la reconstrucció de llocs monumentals al servei de la
indústria turística, ni a una dubtosa nostàlgia d’un presumpte passat gloriòs.

Però, és potser que la funció de l’arqueòleg social ha de limitar-se a la confecció


d’estadístiques, o fins i tot a la reconstrucció o interpretació dels modes de producció i
les relacions socials del passat?

Tot aixó ha de tenir una finalitat social.

És a dir, ha d’interpretar el passat per poder entendre el present i, d’aquesta


forma, impactar en la societat actual, modificant-la. (XI Tesi).

Com diu el Dr. Luís Felipe Bate, haurà d’assumir el compromís polític de treballar
des de l’arqueologia per a generar un contingut crític de la realitat i millorar les
condicions concretes d’existència.

La diferència fonamental entre l’arqueòleg tradicional i el social està en


l’interpretació de les dades obtingudes, ja que el primer només es queda en una fase de
descripció i acondicionament del material per a la seva exposició, mentre que pel segon
l’ordenament dels materials l’ha de portar a establir el nivell de desenvolupament de les
forces productives, per desprès comparar-los amb altres grups homataxials. Un cop fet
aixó, podrà reconstruir les relacions socials de producció, cosa que li permetrà establir
un Mode [de Producció].

Segons Lumbreras, el seu treball és doncs, el d’entendre aquesta reconstrucció


en termes de Procès.

En aquest sentit podem exemplificar com les teories de la caiguda de Tiwanaku


l’any 1187 arriben a conclusions culturalistes errònies. Des de fa 30 anys la Universitat
de Chicago i el seu Institut d’Arqueologia Latinoamericana dirigida pel Dr. Alan Kolata,
ha fet públic seguint els mètodes de l’arqueologia culturalista, la tesi que Tiwanaku es va
esfondrar en un cataclisme que ells anomenen “colapse ecològic”.
I, partint de l’arqueologia social i la metodologia post-processualista, nosaltres
hem vist que en el transcurs històric dels pobles, mai de la vida un Imperi ha caigut a
causa d’una catàstrofe climàtica (i aixó inclou l’horitzó de palaus Minoics).

Així doncs, quan hem sigut beneficiats d’un permís arqueològic a Tiwanaku
acordat per l’autoritat competent boliviana, hem partit dels principis post-processuals
per establir com a punt d’arrencada que els Imperis (i en aquest cas, un Imperi de
650.000 km² amb múltiples pisos ecològics) no cauen per adversitats climatològiques,
sinó per l’agotament del seu model polític, fet que hem pogut probar còmodament amb
les evidències que en el seu moment hem publicat.

Aquesta és la diferència bàsica entre el culturalisme i l’arqueologia social, mentre


per uns la història depèn de la naturalesa, pels altres la història és un procès que està
condicionat pel desenvolupament de las forces productives.

El post-processualisme és precisament una metodologia que els arqueòlegs


socials hem d’aprofundir i difondre, ja que, basada en els principis del marxisme,
constitueix el terror de molts acadèmics europeus, per no dir que és desconeguda per la
majoria d’ells.

S’ha de tenir en compte que si existeix un acord entre els arqueòlegs socials pel
que fa a la seva funció, són pocs els treballs que han aconseguit aquest objectiu.

Manuel Aguirre-Morales Prouvé a La Arqueología Social en Perú diu: “tot i aixó,


es constata que, encara que és una visió aceptada per una part dels arqueòlegs a Perú,
són molt escassos els treballs que s’han acostat a la materializació d’aquesta pretensió”.
Diego Vasquez Monterroso a Arqueología y Cosificación diu que “segons [la meva]
opinió, l’arqueologia guatemalenca és la primera [tradicional] intentant ser la segona
[social], encara que només en part. Simplement perquè l’arqueologia que s’ha
desenvolupat a Guatemala mai no ha tingut en compte el context actual en el qual
treballa. Els arqueòlegs, exeptuant alguns casos, treballen amb el passat i no semblen
comprendre que no treballen en el passat”.

Més endavant, conclueix de manera brillant: “l’arqueòleg, creient ser objectiu i


neutral, mata aquest passat i deixa únicament un artefacte antic”.

Si enunciem que la ciència arqueològica procura entendre les conductes


humanes a partir de les restes materials que han quedat de la seva producció social,
l’arqueòleg té diverses maneres d’aproximar-se a l’estudi d’aquest passat, i com hem dit
abans, fer-ho implica l’elecció del marc teòric que condiciona els aspectes metodològics
i analítics dels temes dels quals es parlen.

Com vam assenyalar a l’inici, el Centre de Recherche et Diffusión Archéologique,


abreviat CEREDIAR, es constitueix l’any 1999 amb la intenció de dur l’arqueologia a la
praxi de la transformació d’acord amb la XI Tesi sobre Feuerbach.

Des del 2007 està reconegut pel govern francès com una Organització No
Guvernamental [ONG] de la Lley de 1901, i inscrit a la Prefectura sota el nombre W93-
100-4325, amb la finalitat de posar en pràctica el seu triple objetiu: avançar en la teoria
de l’arqueologia social, difondre-la i, finalment, dur-la a la pràctica en els seus treballs de
camp amb l’objectiu de la transformació econòmica i social dels pobles en estudi.

D’aquesta manera, en el rescat d’urgència de San Blas i Miraflores a Bolívia, on


CEREDIAR ha firmat acords amb la Universitat Nacional de Tarija Juan Mijael Saracho i
les institucions prefectorals bolivianes, per a “construir el que és propi en un món
globalitzat” aquesta praxi reprèn l’arqueologia de l’“stevia” precolombina per a formar
una cooperativa de producció, incloent un conveni amb la Universitat de Tarija per a
permetre que dos doctorats treballin en la creación d’un royaltie independient de síntesi
d’aquest endolçat precolombí.
Els canals d’irrigació precolombins són posats de relleu, no només per obtenir
informació, sinó també per rehabilitar-los al servei de les comunitats originàries i donar-
los de nou aigua abundant i gratuïta, sense pagar el que les multinacionals els
demanarien.

En els permisos acordats per l’Institut Nacional de la Cultura de Perú, no només


es parteix del post-processualisme per a posar en evidència l’error teòric de George
Stanish, “l’espai geogràfic que va del límit cultural Chiripa (Puerto Acosta, Bolivia) a
l’espai cultural Pukará (Perú) és suficientment ampli com per a presuposar l’existència
d’un grupo humà diferenciat”, sinó que, a més de donar importància al Centre
Ceremonial [desconegut fins el treball de camp de CEREDIAR] de Junipe (Província de
Moho, sobre el borde oriental del Lago Titicaca), formula els treballs i convenis
necessaris amb la Municipalitat de Moho per integrar la zona arqueològica de
Merkemarka a la realitat històrica actual.

En els seus estudis africans, el grup estudia la neolitització Soninké i Mandé i


modernitza el dispensari perifèric de Kaedi a Mauritània, ja que l’ètnia Peulh és l’actual
hereva d’aquesta neolitització i és víctima d’un brutal genocidi condenat per l’Alt
Comisionat de les Nacions Unides. Però no tenien dispensari mèdic. Mentre firma
convenis amb la Universitat Nacional de Bamako i el Museu d’Arqueologia de Mali per a
prospectar la neolitització en les fonts del riu Senegal, acorda amb les autoritats de
Batama accions de transformació que inclouen la modernització de les seves estructures
agrícoles, sanitàries i educatives. A Burkina Faso estudia el recorregut històric dels
Mossis, i a la Ruta Nacional 2 d’Ougahigouya a la zona dels Dogon dins la Província de
Yatenga, firma convenis amb la població de Lougouri per integrar les seves ètnies en un
Tot vinculat a la Nació moderna.

Avui en dia l’ONG CEREDIAR no només està reconeguda legalment com una
ONG de drets humans pel govern francès, sinó que a més de la seva casa mare a França,
disposa d’agències d’investigació científica on la teoria es porta a la praxi, a Argentina,
Bolívia, Perú, Colòmbia, Panamà, Mèxic (grup d’etnomusicologia), Itàlia, Espanya, Suïssa
(el director del qual ha firmat convenis de col·laboració a Mali), Mauritània, Mali, Burkina
Faso i, aviat a Senegal, Camerun i Gabón.

En tots els casos d’intervenció de l’ONG CENTRE DE RECHERCHE ET DIFUSIÓN


ARCHEOLOGIQUE o CEREDIAR, s’aplica la teoria de l’arqueologia social
latinoamericana.

I les seves interpretacions del desenvolupament històric dels pobles, es porten a


la praxi mitjançant programes de desenvolupament econòmic i social, on “el que és
propi” es posa en moviment per contraposar alternativament “el que és global”.

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

AGUIRRE-MORALES PROUVE, Manuel


2001 La Arqueología Social en Perú.
Tesi de mestria Universidad Autónoma de Barcelona.

ALTHUSSER, Louis
1969 Lenin y la Filosofia.
Conferència del 24 de febrer del 1969 a la Société Française de Philosophie.
Editada en castellà per Serie Popular Era (Censurada a la web d’internet de la
Société).
BATE, Luís
1996 El proceso de investigación en Arqueología.
Dpto. de Prehistoria y Arqueología.
Universidad de Sevilla. España. 1996.
Tesi doctoral sota el títol: Una posición teórica en Arqueología.
Editorial Crítica. Barcelona. 1998.

ENGELS, Friedrich
1888 Luwdig Feuerbach et la fin de la Philosophie Clasique Allemande.

LOPEZ-SANSON de LONGVAL, Ernest-Emile


2003 Tiwanaku - Protocol d’Investigació sobre l’Altiplà Bolivia.
Cerediar Org - Circolo Amerindiano Università di Perugia-Italia.
2004 The Province of Moho.
[Text anglès per la Society for American Archaeology].
Cerediar Org.
2007 Archéologie et Pseudo-archéologie.
Comunicació AFIS (Association Française pour l'Information Scientifique).
Magazine Science et Pseudo-science.

LOPEZ-SANSON de LONGVAL, Ernest-Emile, et al.


2008 Protocole Kaédi.
Cerediar Org.

LUMBRERAS, Luís Guillermo


1974 La arqueología como ciencia social.
Ediciones Histar.

LENIN, Vladimir Illich Ulianov


1908 Materialismo y Empirocriticismo.

MARX, Karl
1845 La Ideologia Alemana.
1852 El 18 Brumario de Louis Bonaparte.

SARTRE, Jean Paul


1960 Critique de la Raison Dialectique.
Losada.

SEVE, Lucien
1969 Marxisme et Theorie de la Perfsonalité.
Editions sociales.

VASQUEZ MONTERROSO, Diego


2007 Arqueología y Cosificación.
Revista de Investigación en Ciencias Sociales.
Secció: Arqueología, etnohistoria, historia.